31.12.06

El Japó acomiada l'any 18 de l'era Heisei


CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
Jordi Juste
És 25 de desembre, Nadal, però al Japó ja han recollit els parenoels, els avets i els rètols de Merry Christmas i han reprès els preparatius del canvi d'any. Fins al 1873 el nou any arribava al Japó, com a la Xina, a principis de la primavera. L'adopció del calendari gregorià va ser un pas cap a l'homologació amb Occident, però 133 anys després els japonesos segueixen mantenint nombrosos costums propis.

Durant tot el desembre, grups d'amics, companys d'estudi o de feina i membres d'associacions s'han reunit per celebrar el bonenkai (literalment, reunió per oblidar l'any), sopars regats amb abundant alcohol --que sovint serveixen per confessar que un ha estat 12 mesos aguantant-se-- i acaben amb diversos comensals gairebé amb la pèrdua de la consciència.

A les cases, les escoles, els temples i altres locals, el desembre és el mes de l'osoji, la neteja en profunditat, en la qual s'aixequen tatamis, es retiren armaris i es dóna llustre a objectes per purificar els llocs i preparar-los per a l'arribada de Toshigami, el déu del nou any, que reparteix felicitat. Cap al dia 25 es disposen a les entrades de les cases els kadomatsu, adorns vegetals que combinen canyes de bambú, branques de pi i diversos arbustos. A les portes de les cases i als para-xocs de molts cotxes es pengen shimekazari, adorns que inclouen una corda sagrada i una mandarina. I ja a l'interior de les cases, en un lloc destacat, es col.loca el kagamimochi, dos pastissos de pasta d'arròs amb una mandarina a sobre que simbolitzen l'any que deixem i el que arriba i la dualitat de la naturalesa.

A finals de mes tots van a correus a enviar els nengajo, les postals amb les quals es felicita el nou any i que el dia 1 s'encarregaran de repartir centenars de milers de carters. En els últims anys ha disminuït el nombre de nengajo, però encara ronden els 4.000 milions, o, el que és el mateix, més de 30 per habitant. Solen incloure un número de loteria i una imatge de l'animal que correspon segons l'horòscop xinès (el del 2007 és el senglar). A més a més, des de fa uns anys s'ha generalitzat la impressió, en un lloc preferent, d'una fotografia familiar.

Els últims dies de l'any els comerços estan plens de gom a gom de clients que fan provisió dels ingredients per preparar els àpats típics. Per acomiadar l'any es mengen fideus de blat negre toshikoshisoba (literalment, fideus per travessar l'any) i per donar la benvinguda al nou es prepara el que es coneix amb el nom d'osechi ryori, un conjunt de menjars presentats de forma artística en unes precioses caixes de fusta lacada.

La nit de Cap d'Any és una celebració familiar. Generalment se sopa a casa, i de sobretaula es veuen programes d'entreteniment per televisió. L'any que acaba, el 18 de l'era Heisei (la de l'emperador Aki Hito), ha estat un any de canvi de lideratge polític, d'inquietud per la prova nuclear nord-coreana, de consagració del Japó com a campió mundial de beisbol, de naixement d'un hereu al tron del crisantem, d'escàndols financers, de confirmació del declivi demogràfic i d'un creixement econòmic esquiu per a la majoria.

23.12.06

Cristians consumistes durant un mes


CRÒNICA DESDE OSAKA // JORDI JUSTE
JORDI Juste
Aquest any molts comerços japonesos van instal.lar les decoracions de Nadal en ple mes de novembre, potser com a mesura per poder pal.liar la caiguda de les vendes pel retard en l'arribada del fred. El més normal és que a principis de desembre, en la majoria de les zones comercials del país el paisatge s'assembli al de moltes ciutats del món per la profusió de figures de Santa Claus, arbres de Nadal i objectes desitjant Merry Christmas a la clientela. A més, en galeries comercials i grans magatzems acompanya la música de nadales, gairebé sempre en les seves versions angleses.

Tot plegat succeeix malgrat que menys de l'1% dels 127 milions de japonesos es declaren de creença cristiana. Des de la segona guerra mundial, el Nadal s'ha anat consolidant com una espècie de celebració satèl.lit de la festa verdaderament important en aquest país, el canvi de l'any.

Les famílies que tenen nens petits han adoptat la tradició que Santa Claus els porti regals la nit del 24. En moltes llars hi ha arbres de nadal (artificials gairebé sempre) i fins i tot es poden veure bastantes cases amb les façanes il.luminades amb llumetes de colors. La televisió sol programar pel.lícules de Hollywood de tema més o menys nadalenc i a les notícies apareixen referències a les celebracions que tenen lloc al món cristià, però per a la majoria de japonesos el Nadal no té cap significat religiós o espiritual.

L'estrella de la celebració és el christmas cake, un pastís de nata amb maduixes que qualsevol família que es tingui per normal ha de comprar per menjar a casa durant la Nit de Nadal. El més curiós és que la majoria de japonesos tenen assumit que el Nadal és una tradició forana i per això molts es mostren incrèduls quan se'ls diu que la idea del pastís és collita de l'enginy comercial dels pastissers del país. El pastís de Nadal ja és una part tan substancial de la cultura popular nipona que fins fa uns anys servia per fer una metàfora de dubtós gust sobre el casament de les dones japoneses, que s'havia de celebrar abans dels 24 anys o ja era gairebé tan difícil com vendre aquestes postres després del 24 de desembre. Avui dia, amb les dones casant- se al voltant dels 30 l'acudit fàcil ja ha perdut tota la seva vigència, però no ha passat així amb l'omnipresent pastís, que es pot comprar en pastisseries, supermercats i botigues de conveniència.

Un altre clàssic són els sopars romàntics en hotels i restaurants. Entre els joves està tan estès aquest costum que moltes noies confessen que s'emparellen durant el mes de desembre per no passar la vergonya de no tenir ningú amb qui viure l'experiència. Però el més sorprenent del Nadal japonès succeeix precisament el dia 25, jornada que, evidentment, és laborable. Com per art de màgia, Santa Claus, arbres, nadales i Merry Christmas desapareixen. El país, que s'havia disfressat de cristià consumista durant gairebé tot un mes, es treu la màscara i torna a aparèixer el vell Japó sintoista, amb les seves canyes de bambú, les seves branques de pi i les seves cordes sagrades per preparar l'arribada de l'Omisoka (Nit de Cap d'Any) i el Shogatsu (Any Nou).

18.12.06

Sayonara TV


LA TEMPORADA BLAUGRANA
LA RETRANSMISSIÓ DE LA TV JAPONESA
• Els comentaristes del canal Yomiuri van començar recolzant el Barça però van acabar celebrant el triomf de l'Internacional
MÉS INFORMACIÓ
JORDI JUSTE KYOTO
Dos quarts de deu del vespre al Japó. La retransmissió de la cadena de televisió Yomiuri s'acaba amb uns protagonistes inesperats, els jugadors de l'Internacional de Porto Alegre celebrant el triomf amb el seleccionador brasiler, Dunga, i el brasiler, exinternacional japonès, Lopes.

Tot semblava preparat perquè els espectadors japonesos es recreessin en el jogo bonito de Ronaldinho. El popular còmic Akashiya Sanma, conegut madridista però amant del bon futbol, havia aparegut a l'estudi lluint una samarreta blaugrana. En els comentaris d'altres convidats, com l'ex del Valladolid, Shoji Jo, o l'antic jugador del Palmeiras i del Gènova, Kazuzoshi Miura, es notava un clar favoritisme culer.

Només començar el partit, les càmeres de Yomiuri mostren una gran pancarta amb el Més que un club en diversos idiomes. Posteriorment, el locutor glossarà el significat d'aquestes paraules i explicarà als espectadors japonesos la importància del planter per al Barça. Així mateix, com en la semifinal contra l'Amèrica, es refereixen a la llengua catalana, en aquest cas per explicar que Frank Rijkaard l'usa cada any per dirigir-se a l'afició.

De Ronaldinho destaquen que al Brasil hi ha una controvèrsia sobre per què juga millor amb el Barça que amb la selecció. Molts defensen que la canarinha hauria de jugar amb el mateix sistema de joc que els blaugranes. També recorden que per a Alexandre Pato, la jove estrella de l'Internacional, Ronaldinho és un ídol. No obstant, també diuen que, segons els experts, en un hipotètic partit entre 11 decos i 11 ronaldinhos, guanyaria l'equip de l'internacional portuguès. La intensitat del partit deixa poc espai per comentar alguna cosa més que el joc. En una de les escasses interrupcions, Jo comenta que Barcelona és una ciutat amb mar i muntanya on es viu molt bé i que el Camp Nou és un estadi al qual assisteix gent de totes les edats on rarament es produeixen altercats.

Minut 36 de la segona part. Marca l'Inter per a sorpresa dels comentaristes, als quals es nota d'una hora lluny la decepció que tenen. Minut 40. Encara hi ha lloc per a l'esperança. Ronaldinho pren embranzida per tirar una falta i els comentaristes li demanen "un regal de Nadal". La pilota no entra, però no és qüestió d'acabar en to fúnebre així que, a mesura que es va fent evident que el Barça no té temps per reaccionar, el barcelonisme de la televisió japonesa es transforma en interisme i la retransmissió acaba amb els vencedors celebrant el triomf a l'estudi, i amb Akashiya Sanma canviant la seva samarreta del Barça per una de l'Internacional.

17.12.06

Més rics, més pobres


AUGMENTEN LES DIFERÈNCIES DE RENDA AL PAÍS ASIÀTIC
• El Japó acumula 57 mesos de creixement econòmic però la majoria de la població no percep la bonança
• Els indigents, gairebé inexistents els 90, són més de 40.000

JORDI JUSTEKYOTO
El Japó va superar a l'octubre els 57 mesos de creixement econòmic ininterromput que des del 1970 es mantenien com a rècord d'expansió continuada i, no obstant, la majoria de la població segueix sense sentir els beneficis d'aquesta ratxa de bonança. Encara que el creixement és molt més moderat que als 60, el nombre d'aturats ha disminuït fins gairebé el 4%. Tot i això, en els últims 10 anys han augmentat les diferències d'ingressos i s'ha disparat el nombre de persones que se situen sota el llindar nacional de la pobresa.

Queden enrere els anys en què les noves cotes de riquesa a què s'arribava proporcionaven una sensació de benestar econòmic que invitava a gastar alegrement. Els llocs de treball per a tota la vida cada vegada són més escassos i mal remunerats, i els salaris que s'obtenen a molts treballs temporals gairebé no arriben per cobrir les despeses individuals de vivenda i alimentació.

Dèficit públic

Tot això ha vingut acompanyat de la reducció de la despesa social, per retallar el dèficit públic descomunal, portada a terme durant els cinc anys de Govern de Junichiro Koizumi. "En comptes de pressionar el Govern perquè augmenti la despesa en obres públiques, les grans empreses haurien de millorar els salaris i les condicions de treball de tots els seus treballadors per posar els fonaments d'un renovat creixement en la despesa en consum", afirmava el diari Asahi Shimbun en un editorial.L'altra cara l'ofereix l'augment del nombre de japonesos rics. Segons la consultora Merrill Lynch, els japonesos que disposaven de més d'un milió de dòlars (750.000 euros) eren 1,34 milions el 2004, un 10% més que el 2001.Aquesta situació ha fet que alguns comentaristes socials afirmin que el Japó s'ha convertit en una nació de guanyadors i perdedors. Encara que la tendència va començar abans de l'arribada al poder, es critica la insistència de Koizumi a favor d'una societat en què cadascú sigui recompensat segons el seu esforç, en detriment de les ajudes als perdedors. "Hem de crear un clima i tenir una actitud mental en què la gent que treballa dur vegi reconeguts els seus esforços", va declarar abans de deixar el càrrec.

Tot i que és cert que el Japó segueix sent una de les societats més igualitàries del món desenvolupat, el nombre de japonesos que viuen amb menys d'un milió de iens (uns 6.700 euros) a l'any va arribar el 2005 als 3,6 milions, un 16% més que quan Koizumi va arribar al poder. Així mateix, el nombre de persones que viuen al carrer supera les 40.000, segons les oenagés (25.000 segons el Govern), una xifra molt baixa comparada amb altres països considerats rics però molt alta si es té en compte que fins als 90 aquest era un fenomen pràcticament inexistent al país.

Durant la crisi de final de segle es creia que es tractava d'un problema passatger, però cinc anys de creixement no han servit per rescatar els que van caure al pou de la indigència.

12.12.06

Mino Monta, el presentador rècord


Teletodo
La televisió al món
Japó. Jordi Juste
Els japonesos ja sabien que Norio Minorikawa, conegut com Mino Monta, és un presentador de televisió gairebé omnipresent. No hi ha dia de la setmana en que no s'emeti algun dels seus programes. Ara el llibre Guiness l'ha reconegut com el presentador que més temps treballa en directe a la setmana, 21 hores i 42 minuts, proesa que aconsegueix en 11 shows de dilluns a dissabte.
La seva primera aparició es produeix en el magazín “Asa Zuba” (A les clares pel matí) cada dia, de dilluns a divendres, de 5:30 a 8:30 del matí. Després d'una pausa de menys de quatre hores, torna a la càrrega amb“Omoikiri terebi” (Televisió a tot drap) de 12, a 2 de la tarda, on ofereix consells pràctics i de salut a l'audiència, majoritariament mestresses de casa i jubilats. Entre els diversos programes enregistrats que presenta per la tarda destaquen la versió japonesa de “¿Qui vol ser millionari” i “Dobutsu kiso tengai”, un espai sobre animals sorprenents.
Mino Monta, de 62 anys, té un estil molt personal -enfàtic, seductor i decidit sense arribar a ser autoritari-, que li dóna, a més d'una audiència fidel i molts imitadors, uns ingressos anyals de més de 500 millions de iens (uns tres millions i mig d'euros).

11.12.06

Un temple per al club de la comèdia japonès


CRÓNICA DESDE OSAKA // JORDI JUSTE
Per primera vegada en 60 anys, la ciutat japonesa d'Osaka compta amb un teatre dedicat exclusivament a l'art del rakugo. La inauguració del nou centre suposa la confirmació de la vigència d'aquest gènere d'humor tradicional. El terme rakugo (literalment, paraula caiguda) sembla tenir l'origen a finals del segle XIX, però l'art del monòleg cò- mic japonès es remunta com a mínim fins al segle XVII, quan els professionals que el practicaven eren contractats pels senyors de la guerra d'aleshores per distreure'ls en els moments de descans de les campanyes militars.

Abans de la segona guerra mundial, Osaka i Tòquio comptaven amb nombrosos teatres de rakugo, que oferien al poble entreteniment a preus moderats. Però els bombardejos aeris van acabar amb la majoria de locals. No obstant, el gènere va sobreviure en altres teatres còmics o a la ràdio i la televisió, mitjans als quals s'adapta amb gran facilitat. En l'actualitat hi ha diversos programes televisius de rakugo, que són seguits per un públic d'edats diverses, sobretot els caps de setmana.

La gent d'Osaka té fama de ser la més salada del Japó. A més a més, la capital de l'oest japonès és la seu de l'agència Yoshimoto, proveïdora de gran part dels còmics que poblen els nombrosíssims programes d'humor de la televisió nipona, així com molts dels teatres de la ciutat i tam- bé de Tòquio. Però el rakugo no és una forma més de l'humor nipó, és una demostració de la compatibilitat de l'art, la tradició i el riure.

La gràcia del rakugo no està tant en la història que es narra com en la manera d'explicar-la. L'artista, vestit amb un quimono sobri i assegut sobre un coixí quadrat, narra amb un ventall i un mocador per tot attrezzo. Les seves úniques armes són el llenguatge corporal i la veu, que utilitza per representar els diversos personatges i els sons d'acompanyament. El conte té un final còmic, l'a- nomenada paraula caiguda o rakugo. L'entrada i la sortida de l'artista se subratllen amb el so del shamisen (instrument de corda tradicional) i la flauta shakuhachi.

Hi ha un repertori clàssic d'his- tòries a les quals els diferents actors fan aportacions personals, però el rakugo, especialment en les versions mediàtiques, també fa broma amb elements de l'actualitat. Per aquestes dates, una de les fonts d'inspiració són els sopars que organitzen les empreses per acomiadar l'any, en què molts japonesos s'excedeixen amb l'alcohol i trenquen el protocol i l'habitual respecte als superiors jeràrquics, situació que genera nombroses situacions delicades que els contadors d'històries converteixen en art.

El nou teatre de rakugo porta per nom Tenjin Hanjo Tei, té capacitat per a 250 persones i està situat molt a prop del santuari sintoista Temmangu, al popular barri de Temma, al centre d'Osaka. Per construir-lo es va portar a terme una campanya de donatius que va recollir 200 milions de iens (més d'un milió d'euros) entre els comerciants locals i entre els membres de l'associació de rakugokes. L'edifici està construït amb fusta de xiprer, la preferida en moltes construccions sintoistes, amb l'esperança que duri almenys cent anys.

10.12.06

Voracitat tonyinaire


9/12/2006 PREOCUPACIÓ DELS CONSUMIDORS NIPONS PER LA MINVA DE PEIX
• Els organismes internacionals intenten frenar la disminució de la població mundial de tonyines
• Les mesures poden canviar els hàbits alimentaris dels japonesos
JORDI JUSTE KYOTO
És molt improbable que els japonesos renunciïn voluntàriament a una de les delícies de la seva gastronomia, els filets crus de toro, el ventre gras de les tonyines. No obstant, les notícies que arriben sobre els mercats pesquers i sobre la població mundial de tonyines vermelles apunten que cada vegada són menys els peixos i més els humans àvids de menjar-se'ls. El problema ha portat diversos organismes internacionals a donar la veu d'alarma, i ja s'han pres mesures que poden afectar a curt i mitjà termini els hàbits alimentaris dels japonesos.
Reducció de captures
Al mes d'octubre, la quota de tonyines que el Japó pot pescar al Pacífic sud va ser reduïda a la meitat, i el 26 de novembre passat la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT) va decidir a Dubrovnik (Croàcia) reduir fins a un 20% les captures totals a la zona, que inclou l'est de l'oceà Atlàntic i el Mediterrani; una mesura ridícula segons els conservacionistes. "És un pla d'enfonsament, no de recuperació, i una burla al treball dels científics. La Unió Europea ha traït la seva obligació de gestionar de manera sostenible les pesqueries a favor dels interessos a curt termini de la seva pròpia indústria tonyinaire", va declarar Sergi Tudela, representant de l'associació de defensa de la naturalesa WWF-Adena.
Aproximadament la meitat de la tonyina que es pesca a l'àrea s'exporta al Japó, que consumeix una quarta part de les captures mundials d'aquest peix. Malgrat la voracitat tonyinaire dels japonesos, les seves autoritats van adoptar a Dubrovnik una actitud molt més proteccionista que la de la UE. "Hem d'arribar a un acord sense falta. Els recursos minvaran si la situació es manté", va reconèixer el representant nipó, Katsumasa Hanafusa, enfront de l'oposició comunitària a reduir quotes.
Una porció substancial de la tonyina que es menja al Japó (un 20% de les importacions) prové de les costes espanyoles, on els peixos capturats al Mediterrani oriental són engreixats en gàbies fins a adquirir la mida ideal. WWF-Adena ha denunciat que aquest mètode s'escapa dels límits de captures. No obstant, tenir les tonyines tancades és ideal perquè desenvolupin desproporcionadament els seus greixosos ventres i facin així les delícies dels sibarites nipons.
La pressió comercial sobre el mar no és nova ni limitada a les tonyines, però aquestes són la imatge d'uns recursos minvants que s'han de repartir entre un nombre creixent de consumidors. La crisi en el consum de la carn, provocada entre altres motius per la malaltia de les vaques boges i la grip aviària, ha disparat el consum mundial de peix. A això s'hi ha d'afegir el creixement econòmic xinès, que ha generat una població amb poder adquisitiu per emular els seus veïns.
Grans consumidors
Els japonesos són grans consumidors de peix des de temps ancestrals. No només són una nació illenca, sinó que durant segles van viure seguint el precepte budista d'evitar menjar carn. Des del segle XIX el seu consum no ha deixat d'augmentar, però el peix segueix aportant més d'un terç de les proteïnes dels japonesos. Un de cada deu peixos capturats al món es menja a l'arxipèlag i la mitjana de consum per persona és de gairebé 70 quilos a l'any (menys de 40 a Espanya).
Les notícies recents sobre la tonyina han sorprès molts japonesos, que ignoraven que una de les seves viandes favorites pogués estar en perill d'extinció a termini mitjà. En qualsevol ciutat del Japó es poden trobar nombrosos restaurants de sushi on dues generoses porcions de tonyina crua amb arròs en vinagre costen menys d'un euro. Els preus dels productes del mar a les peixateries han pujat moderadament en els últims anys, però, malgrat la dramàtica situació als oceans, l'oferta segueix sent abundant i no es percep en els consumidors una urgència per moderar la seva apetència.

4.12.06

Roppongi Hills, el turó de les vanitats


4/12/2006 CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE
Si el 1972 a la torre Eiffel li va sortir la competència de la Tour Montparnasse com a principal talaia sobre París, el 2003 la finalització de la Mori Tower va suposar la fi de la supremacia de la torre de Tòquio. No obstant, a diferència del gratacel parisenc, el toquiota no és l'edifici més alt del país, malgrat els seus 238 metres. Aquest honor li correspon encara a la Yokohama Landmark Tower, de 295 metres d'altura.
En els seus tres anys de vida, la Mori Tower s'ha convertit en un símbol de la nova economia. Les principals empreses d'internet i molts dels inversors que s'han enriquit amb la recuperació de l'alegria a la borsa de Tòquio, van competir des de la inauguració per ocupar algun dels seus 54 pisos. El gratacel és el centre del complex immobiliari Roppongi Hills, de 109.000 metres quadrats, en el qual també es troben els estudis de TV Asahi, així com l'hotel de luxe Grand Hyatt, un centre comercial i recreatiu, un museu d'art i gairebé 800 apartaments de superluxe.
Segons l'empresa promotora, l'any passat 44 milions de persones van visitar Roppongi Hills, que s'ha convertit en un dels llocs que cal visitar a Tòquio, especialment l'observatori de la planta 52. Per a molts japonesos, fins fa poc el barri de Roppongi no era més que un conegut centre d'oci nocturn que apareixia a les notícies per escàndols de tràfic de drogues o perquè contractaven cambreres estrangeres il.legals. Ara és sobretot el lloc on cal ser per mostrar que s'ha arribat al cim del món dels negocis, per entrar en el selecte grup conegut com Hills zoku (la tribu dels Hills).
Però Roppongi també és el turó des d'on es produeixen algunes de les caigudes més sonades, com la de Takafumi Horie, el propietari del portal d'internet Livedoor, que el 2005, amb només 33 anys, era un dels homes més rics del país i va arribar a presentar-se a les eleccions amb el suport de l'exprimer ministre, Koizumi. El gener del 2006, Horie, que es va fer especialment famós per la seva roba informal i el seu fracassat intent d'obtenir el control de Fuji TV, va ser acusat de frau i va haver de canviar Roppongi Hills per una cel.la a la presó, d'on va sortir a l'abril després de dipositar una fiança de 300 milions de iens (dos milions d'euros). Poc temps després, el va seguir Yoshiaki Murakami, de 46 anys, fundador d'un agressiu fons d'inversions que va generar tanta riquesa com odis en el conservador món de les grans empreses. Murakami, acusat entre altres coses d'usar informació privilegiada, facilitada per Horie, va haver de dipositar 500 milions de iens (3,25 milions d'euros) per poder-ne sortir.
Als gestors de Roppongi Hills no sembla que els preocupin ni els escàndols ni la finalització, el 2007 i a menys d'un quilòmetre de distància, del projecte Tòquio Midtown, la torre principal del qual tindrà 10 metres més que la Mori Tower i albergarà a les seves plantes superiors les habitacions de l'hotel Ritz Carlton. Alguns dels inquilins, com Yahoo Japan, ja han anunciat que en el futur es traslladaran a Tòquio Mid- town, però a la Mori Tower diuen que compten amb una llarga llista d'espera.

1.12.06

El Japó, sènior


1/12/2006 CENS A LA BAIXA A L'ÀSIA
• El país envelleix i perd població a causa de la baixa natalitat i de la dura política d'immigració
• El 2005 hi va haver, per primera vegada des del 1945, un saldo negatiu
JORDI JUSTE.KYOTO
Les dades del cens recentment publicat han confirmat que l'any passat la població del Japó es va reduir per primera vegada des del 1945. A primers d'octubre del 2005, el país tenia 127.767.994 habitants, 22.000 menys que un any abans. La notícia no ha causat cap sorpresa, ja que tots els experts la venien anunciant des de feia temps, a causa de la baixa natalitat i de la política restrictiva en matèria d'immigració. Això sí, el descens de població ha coincidit amb l'anunci que entre els mesos de gener i juliol d'aquest any han nascut 645.000 nens, 14.000 més que l'any passat.

La realitat és que el Japó ja té un 20% d'habitants majors de 65 anys, mentre que els menors de 15 no passen del 13%, una piràmide invertida que seguirà eixamplant-se en la cúspide i estrenyent-se en la base amb l'envelliment dels nascuts durant el gran creixement demogràfic. Descartada una gran catàstrofe, la situació només canviaria si entrés al país un gran nombre d'immigrants o augmentés substancialment la natalitat, que va ser d'1,25 nens per dona el 2005 (a Espanya és d'1,3 nens), lluny del 2,1 que es calcula que és necessari per mantenir la població.

Aquest inici del declivi es va produir malgrat que el nombre d'estrangers residents al Japó va augmentar, respecte al cens de l'any 2000, en 200.000. I gairebé la meitat d'ells són xinesos. Amb aquestes noves incorporacions, el Japó té ja una mica més d'un milió i mig de residents estrangers, encara que més de la meitat d'ells són coreans i xinesos nascuts al Japó. Amb tot, la població realment immigrant no arriba a l'1% del total, ni tan sols afegint-hi els gairebé 300.000 immigrants que resideixen il.legalment al país asiàtic.

L'única solució realista sembla ser augmentar la natalitat, tasca difícil si es té en compte la situació de les dones. L'edat mitjana a la qual les dones japoneses es casen avui dia és de 28 anys, comparada amb els 24 anys del 1964. Però gairebé un 50% segueixen solteres i sense descen- dència als 30 anys. En la societat tradicional japonesa, els factors responsables de la baixa natalitat són el difícil accés i permanència de la dona en el mercat de treball i la conciliació entre la vida laboral i familiar. El 70% de les japoneses deixen de treballar al tenir el primer fill i poques es reincorporen a la feina posteriorment, gairebé sempre en pitjors condicions.

Les polítiques públiques

Els països del nord d'Europa han demostrat que una millor situació laboral de la dona pot traduir-se en una natalitat superior, a l'augmentar la sensació de seguretat i les possibilitats econòmiques. Però les polítiques públiques van molt per darrere de les necessitats, i els polítics no deixen de fer promeses. "El meu Govern farà tots els esforços per avançar mesures de solució del descens de la taxa de natalitat i construir una societat on sigui fàcil criar fills", va dir el primer ministre, Shinzo Abe, al setembre.

Amb tot, tampoc és indiscutible que al Japó li convingui mantenir la població actual, tres vegades l'espanyola amb només el 75% del territori d'Espanya. El problema és que el sistema de Seguretat Social, en què la població activa manté la passiva, és insostenible si aquesta última no para de créixer i la primera de minvar. Per ara, sembla del tot inevitable augmentar l'edat de jubilació.

29.11.06

Primera comunió sintoista


27/11/2006 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
El 15 de novembre és el dia de Shichi-go-san (literalment, set-cinc-tres), la data en què les famílies japoneses porten les seves filles de tres o set anys i els seus fills de cinc a un santuari sintoista per celebrar un ritu en què es prega als kami (déus) per la salut dels nens. El costum és anar al santuari més pròxim, però en els últims temps moltes famílies opten per altres de més famosos, com Meiji o Yasukuni, a Tòquio, i Heian o Yasaka, a Kyoto. Com que de fet no és un dia festiu, la celebració s'allarga durant tot el mes, en especial els caps de setmana.

La cerimònia dura menys de mitja hora, però serveix perquè els nens tinguin el seu primer contacte important amb el shinto (camí dels déus), la religió autòctona del Japó. Això exceptuant l'Omiyamairi, que se celebra quan encara són nadons. Avui dia és habitual que els familiars vagin al santuari elegantment vestits, a l'estil occidental gairebé tots els homes i la majoria de les dones. Els protagonistes, en canvi, solen anar amb quimono (haori i hakama en el cas dels nens), tot i que també és possible veure'n alguns vestits com si anessin a fer la primera comunió en una església catòlica.

En realitat, el caràcter religiós del Shichi-go-san és molt relatiu. El paper de la religió en la vida de la majoria de japonesos és escàs. El seu rol primordial és facilitar els ritus de pas que marquen les etapes importants de l'existència. Per això escullen la religió que ofereix el cerimonial més adequat per a cada cas, de manera que sovint es diu que són sintoistes al néixer, cristians al casar-se i budistes al morir.

La celebració del Shichi-go-san és una tradició originada a la cort fa més de 1.000 anys, que després va passar a la classe samurai i al poble. Els números tres, cinc i set són conseqüents amb la numerologia japonesa, que considera de bona sort els senars i evita costi el que costi el quatre, perquè es pronuncia shi, que també significa mort.

El ritu se celebra al honden, l'edifici principal, on un sacerdot procedeix a purificar els assistents i tot seguit llegeix una pregària en què s'inclou el nom del nen per desitjar-li salut. A la sortida del honden, el santuari obsequia els nens amb chitoseame (caramels dels 1.000 anys), per assegurar la seva longevitat, i amb diversos omamori (amulets). La celebració posterior depèn de cada família, tot i que és habitual dinar amb els familiars i els amics més propers.

El Shichi-go-san també és una festa important per als fotògrafs, que presten els seus serveis als estudis o al mateix recinte del santuari per immortalitzar un moment important en la vida d'un japonès. Les càmeres digitals han posat les coses fàcils a les famílies per estalviar-se la despesa del fotògraf, però encara n'hi ha moltes que contracten els serveis de professionals.

La vida moderna ha eliminat, també en aquest cas, moltes de les celebracions que estan lligades als cicles de la naturalesa i la vida humana, però algunes com el Shichi-go-san es mantenen. Al Japó cada cop hi ha menys nens i adults creients, però sembla que els pares segueixen sentint la inclinació d'anar al santuari a pregar als kami pels seus fills.

17.11.06

Japó legisla el patriotisme a l'escola


Kyoto. Jordi Juste

El ple de la Cambra baixa del Parlament japonès va aprovar ahir la reforma de la Llei Bàsica d'Educació, que insta els professors a ensenyar als seus alumnes a ?respectar la tradició i la cultura i estimar la nació i la pàtria?. L'aprovació es va fer amb els vots dels governamentals Partit Liberal Democràtic (PLD) i Nou Komeito, i amb els escons dels partits de l'oposició buits en senyal de protesta. Ara el projecte passarà al Senat, on PLD i Komeito també conten amb la majoria absoluta.

El projecte ha generat nombroses crítiques i dubtes entre els professors sobre la possibilitat d'ensenyar l'amor a la pàtria, el que ha dut al govern a intentar rebaixar el to en les seves explicacions sobre els objectius de la nova llei. ?No s'avaluarà si els nens tenen o no sentiment patriòtic, però sí si han estudiat i investigat suficientment sobre les tradicions i la cultura del país? va declarar el primer ministre, Shinzo Abe.

Amb la seva absència durant la votació, el Partit Democràtic del Japó (PDJ) i els partits Comunista i Socialista protesten pel que consideren una actitud prepotent de la majoria al no voler allargar les deliberacions per a discutir els diversos problemes que afligeixen les escoles japoneses, com la plaga de suïcidis per assetjament escolar. L'oposició també denuncia l'irregular procés d'informació del projecte. En els últims dies s'ha sabut que les reunions públiques de membres del govern amb ciutadans, suposadament per a conèixer les seves inquietuds sobre l'educació, havien estat minuciosament assajades, amb individus pagats preparats per a fer justament les preguntes i comentaris que interessaven a les autoritats.

L'assumpte més polèmic de la nova llei, que suposa la reforma de l'aprovada en 1947, encara sota l'ocupació aliada que va seguir a la segona guerra mundial, és l'ús de l'escola per a la promoció del patriotisme. Els crítics veuen en això un nou pas en el camí de tornada al nacionalisme d'Estat que tant sofriment va causar a l'Àsia en la primera meitat del segle XX. En la mateixa línia de promoció de l'amor a la pàtria estarien les lleis aprovades durant el govern de Junichiro Koizumi per legalitzar el hinomaru i el kimigayo com bandera i himne nacionals i el projecte del nou primer ministre, Shinzo Abe, d'una nova constitució que elimini la declaració pacifista i converteixi les Forces d'Autodefensa en un exèrcit normal.

Comunistes i socialistes s'oposen tant al patriotisme a l'escola com a la reforma constitucional i a l'ús de símbols que recorden el nefast passat imperialista del país. No obstant això, el PDJ proposava un projecte de llei alternatiu que, tocant al patriotisme, distava poc de l'aprovat ahir per la majoria, el que ha dut a alguns crítics a relacionar l'actitud del principal partit de l'oposició amb l'elecció aquest cap de setmana del governador d'Okinawa, on el seu candidat té possibilitats de vèncer sobre el del PLD.

13.11.06

Geishes al carrer, l'escenari i la xarxa


CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE

JORDI Juste
Del 3 al 12 de novembre, qualsevol persona pot veure ballar les geishes de Kyoto (o geiko) pel mòdic preu de 3.500 iens (25 euros). L'oportunitat l'ofereixen les representacions de les Gion Odori (danses de Gion), una de les cinc ocasions a l'any en què surten a l'escenari. Les altres quatre són a la primavera, així que si algú desitja veure a la tardor aquestes relíquies vivents en acció, i no és una persona amb bones connexions i bitlleter ben ple, ha d'anar al teatre Gion Kaikan o sopar en un dels hotels que n'ofereixen breus actuacions.

Ara bé, si del que es tracta és de veure de prop i fotografiar una maiko (aprenent de geiko), en tindrà prou de passejar-se pel barri de Gion poc abans de fer-se de nit, això sí, amb l'atenció d'un caçador que espera que salti la llebre. I és que, encara que saben que són un reclam turístic, les maikos no s'ofereixen a posar, que per a això ja hi ha les sessions organitzades, en què els interessats paguen pel dret a retratar-les al costat dels aurons envermellits o sota els cirerers en flor. Quan un menys s'ho espera, elles apareixen al carrer, enfundades en els seus costosos quimonos i amb les cares cobertes de maquillatge blanc, sortint o entrant de la seva okiya (casa per a la qual treballen i on viuen) o en apressats desplaçaments entre els locals on han estat contractades. Així que si un vol immortalitzar-les ha de tenir la càmera ben preparada.

Les seves aparicions fugaces contribueixen a mantenir el misteri que encara envolta la vida d'aquestes dones. Se sap qui són, on són i fins i tot què fan i què no fan, però sempre queda aquell dubte, aquell morbo que només poden satisfer pocs privilegiats. Als altres els queda el mite que han contribuït a fomentar tant el cine com la literatura, unes vegades amb més encert que altres. Segons la fundació que agrupa els cinc hanamachi (districtes de geiko) de Kyoto, el film Memorias de una geisha (basat en la novel.la d'Arthur Golden), ha estat l'última contribució a l'equívoc que les geishes són prostitutes víctimes del tràfic de dones. Elles insisteixen que són expertes en l'art d'entretenir a base de la seva sofisticada aparença física, la seva conversa i els seus dots com a músiques i ballarines.

Fer-se geisha suposa iniciar una vida basada en l'abnegació i en codis de conducta encara més estrictes que els que regeixen per a la resta dels japonesos. Per això, la modernització del Japó ha suposat un constant declivi del nombre de geiko, que si el 1965 eren 500 a Kyoto, ara no passen de 200.Ara, per promoure el seu negoci i desfer malentesos, les okiya s'han decidit a usar internet i ja són diverses les que tenen pàgina a la xarxa per explicar el seu sistema de contractació. Però la gran sensació l'ha causat el bloc d'Ichimame, una maiko de 18 anys que explica les seves experiències i que diu haver atret una mitjana diària de 1.000 visitants des que va començar a escriure'l, al desembre. Diverses vegades per setmana, Ichimame relata, en l'elegant dialecte de Kyoto, el seu treball, i revela aspectes de la seva vida privada que l'acosten a qualsevol noia japonesa de la seva edat, com que dedica els dies lliures a anar al cine.

9.11.06

La malaltia japonesa


CRISI SOCIAL A LA SEGONA POTÈNCIA ECONÒMICA MUNDIAL
El sistema sanitari del país està a un pas del col.lapse per la falta de metges i el pes de l'assistència privada
Només hi ha dos doctors per cada 1.000 habitants

JORDI JUSTEKYOTO
El 8 d'agost, Mika Takahashi, de 32 anys, va morir després de ser rebutjada a 18 hospitals. La dona va entrar en coma després de patir convulsions mentre es preparava per donar a llum a l'hospital d'Oyodo, a la província de Nara. Els doctors que l'atenien, després d'adonar-se que la situació superava la seva capacitat d'actuació, van contactar amb l'hospital provincial, però el seu personal va declinar fer-se càrrec de la pacient al.legant falta de llits lliures. Després d'aquesta negativa, es van posar en contacte amb 17 hospitals més, però tots es van negar a atendre-la, també per problemes de capacitat.Finalment, sis hores després d'haver perdut la consciència, un hospital de la província d'Osaka va acceptar Mika, que va ser intervinguda d'urgència per una hemor- ràgia cerebral i per practicar-li una cesària. Els metges van aconseguir extreure sana i estàlvia la criatura, però la dona va morir vuit dies després sense haver recobrat el coneixement.


Un sistema indigne

Aquest tràgic cas ha posat encara més de manifest les deficiències d'un sistema de salut totalment impropi de la segona potència econòmica mundial. El Japó compta amb metges i infermeres excel.lents i bons hospitals dotats amb els últims avenços en tecnologia mèdica, però el sistema de salut se sustenta en petits hospitals i clíniques, la major part privats, gestionats a vegades a base d'escatimar al màxim els recursos humans. La qualitat de l'atenció varia enormement segons es tracti d'un centre associat a una de les facultats de Medicina públiques (les millors) o a una de les privades, on moltes vegades els diners i el cognom obren les portes que tanca la falta de vocació i d'estudi.


El que és paradoxal del cas és que la situació d'emergència s'ha vist exacerbada per la introducció el 2004 del sistema de residència obligatòria en centres de lliure elecció per millorar la formació dels facultatius. El resultat ha estat que les facultats de Medicina no han pogut competir i s'han quedat sense llicenciats, és a dir, sense el personal que enviaven als hospitals que es trobaven en situació difícil per falta de personal.La situació és molt greu a les zones rurals del país i, sobretot, en especialitats com l'obstetrícia o la pediatria. En molts llocs del país, les dones embarassades han de recórrer grans distàncies per ser examinades o per donar a llum. Igualment, els serveis urgents de pediatria cada vegada són més escassos, fins i tot a les grans ciutats. Com a conseqüència d'això els pocs que van quedant estan cada vegada més col.lapsats.


Encara que hi hagi causes circumstancials per explicar l'actual escassetat i mala distribució dels metges, és inqüestionable que el nombre de doctors per habitant és des de fa temps molt baix. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), el Japó compta amb menys de dos metges per cada 1.000 habitants, mentre que la proporció a Espanya és de més de 3 per cada 1.000. Per agreujar la situació, el Japó és un país amb una esperança de vida molt alta, de manera que les necessitats d'atenció sanitària creixen sense parar.


Limitats per llei

Per la seva part, el Govern japonès ha anat limitant des dels anys 80 el nombre d'alumnes admesos a les facultats universitàries de Medicina, adduint la necessitat de reduir la despesa sanitària. Aquest any, com a mesura d'urgència, ha autoritzat 10 províncies a augmentar en 10 estudiants cada una el nombre d'aspirants a metge durant els pròxims 10 anys, una xifra que sembla clarament insuficient però que satisfà els interessos corporatius. "L'Associació Mèdica Japonesa representa metges en exercici que no volen que la competència s'intensifiqui", explica Yoshihiro Kumasaka, doctor de professió i alcalde de Miyako, una ciutat de 60.000 habitants situada al nord del Japó.


Per pal.liar el dèficit s'han proposat diverses solucions, com ara augmentar els salaris a les zones més abandonades, obligar els metges a ocupar un lloc en una zona rural abans de poder establir-se lliurement o crear consorcis hospitalaris. Però Kumasaka insisteix en una cosa més òbvia i essencial: "El Govern ha d'abandonar aquesta idea que hi ha una saturació de metges".

6.11.06

Retorn al passat sota la torre del miracle


CRÒNICA DES D'OSAKA
JORDI Juste
Al sud d'Osaka, al centre del barri anomenat Shinsekai (Nou Món), s'hi alça des de fa 50 anys la Tsutenkaku (la torre que arriba al cel), una estructura metàl.lica de 103 metres d'altura en què destaquen els neons publicitaris d'una famosa marca de productes electrònics. No és que sigui especialment maca ni alta, però per a la gent d'Osaka té un important valor simbòlic.La Tsutenkaku representa l'afany de superació japonès i l'esperit comercial de la regió de Kansai.


Les noces de plata han servit per enllustrar la torre i recordar l'anomenat "miracle" que va fer d'un país vençut i devastat la segona potència econòmica mundial.Ara fa mig segle, el Japó sortia de les ruïnes en què l'havien deixat convertit els bombardejos aeris al final de la segona guerra mundial. El 1945, els atacs dels avions B-29 s'havien acarnissat especialment a les zones industrials del país, entre elles Osaka.El Japó va ser derrotat i la majoria de les seves ciutats arrasades, però en no gaires anys les factories tornaven a treure fum i els industrials es preparaven per a l'assalt als mercats internacionals.


Al mateix temps, al sud d'Osaka, els comerciants de Shinsekai s'unien amb l'objectiu de tornar a aixecar la torre Tsutenkaku a l'indret on havia estat des del 1912 fins al 1943, quan el Govern va decidir desmantellar-la per negar-li a l'aviació de les forces nord-americanes un valuós punt de referència.


Com tantes coses al Japó, Shinsekai, el nom del barri que envolta la Tsutenkaku es presta a engany. Més que un nou món, Shinsekai és ben bé una màquina del temps que acosta aquell 28 d'octubre de 1956 en què es va inaugurar la torre.Als seus carrerons encara hi trobem vetustos locals on es va a jugar al shogi, al go o al mahjong, bars per beure i menjar dret en els quals sonen velles cançons, barberies com les d'abans, botigues de roba antiquada, bicicletes oxidades i homes solitaris.


"La majoria de la gent que va a divertir-se a Shinsekai vol disfrutar de la soledat", explica el novel.lista japonès Toshizo Namba. Un altre tret que defineix aquest barri són les olors: de suor, sake (licor d'arròs), cervesa, kushikatsu (broquetes de carn rostida), sopa de fideus, pols, roba vella i òxid.


A més a més de la torre Tsutenkaku, el barri Shinsekai té un parell de símbols: l'enorme fugu (peix globus) que penja de la façana del restaurant Tsuboraya, i Biliken, un ninot amb aspecte de follet que té l'origen als Estats Units de principis de segle XX i que és venerat en aquesta ciutat com el déu de la felicitat i de "les coses com han de ser".


El fugu i Biliken són com els dos guardians deformes que vigilen l'entrada a un món masculí, hortera, kitsch i carrincló, però amb molt de sabor, que segueix convivint amb el Japó de les subtileses artístiques, dels grans gratacels i del tren bala. En un món avui en dia dominat per l'experiència virtual i on les ciutats semblen cada vegada més parcs temàtics per a turistes, la Tsutenkaku és com un far per als aventurers que van a la recerca de sensacions autèntiques.

29.10.06

ESCÀNDOL PELS CRÈDITS AL CONSUM AL JAPÓ


Deutes suïcides
Les financeres japoneses subscriuen pòlisses de vida d'amagat dels seus clients i els suggereixen el suïcidi si no paguen el que deuen
Han mort uns 5.000 morosos


JORDI JUSTEKYOTO
A primers d'octubre es va saber que les financeres i altres empreses de crèdit no bancari del Japó van recobrar l'any passat 30.000 milions de iens (200 milions d'euros) gràcies a les 52.000 assegurances de vida subscrites a nom dels seus clients. Encara que només es coneix la causa de la mort de la meitat dels titulars de les pòlisses afectades, se sap amb certesa que gairebé 5.000 van ser suïcidis.Les pòlisses se subscriuen a vegades sense el consentiment dels assegurats i s'usen en diversos casos per pressionar els clients dient-los que si no poden pagar serà millor que se suïcidin per saldar els seus deutes. La japonesa és una cultura on el sentit del deure i la responsabilitat col.lectiva tenen encara una gran importància, i per això és comú el suïcidi per rentar l'honra o per alliberar la família d'una càrrega.


Prestamistes a la defensiva

Malgrat els ingressos obtinguts per aquest sistema, en les últimes setmanes les companyies més importants han anunciat que deixaran d'assegurar els seus clients, a causa de la publicitat negativa que ha generat el cas, que s'ha afegit a una sèrie d'escàndols sobre les formes de recuperació dels impagats, amb assetjaments que haurien conduït molts morosos a treure's la vida. L'Agència de Serveis Financers va obligar al maig Aiful, la tercera companyia més gran del sector, a suspendre gran part de les seves activitats durant 25 dies, com a sanció.En molts casos, els préstecs al consum, originàriament concedits per bancs, van a parar a les carteres de les societats de crèdit, que figuren com a avalistes, i per això els assumeixen quan els clients deixen de pagar les seves quotes i s'encarreguen de cobrar-los amb uns recàrrecs d'usura i amb tècniques de pressió clarament il.legals.


En l'actualitat, el límit màxim dels tipus d'interès se situa gairebé al 30%, malgrat que el tipus oficial del Banc del Japó no arriba a l'1%. El Partit Liberal Democràtic, del primer ministre Shinzo Abe, va aprovar aquest mes rebaixar el límit autoritzat al 20%. No obstant, hi haurà un període de transició de cinc anys, que ha estat àmpliament criticat perquè representa una concessió al sector.Per la seva part, dins de la seva campanya de millora d'imatge, set de les empreses de crèdit més importants del Japó van anunciar al març la seva idea de dedicar 25.000 milions de iens (166 milions d'euros) a "ajudar" els seus clients més endeutats, però el primer d'octubre van anunciar que suspenien el projecte pels plans del Govern per controlar el sector.


Els prestamistes són un grup de pressió important, ja que contribueixen a finançar les campanyes de partits polítics i gasten a l'any uns 70.000 milions de iens (466 milions d'euros) en publicitat agressiva per incitar al consum fàcil. Dins de les seves pràctiques comercials hi ha la concessió de crèdits de fins a mig milió de iens (més de 3.000 euros) als seus milers de caixers automàtics, sense cap tipus de garantia i només identificant-se mitjançant el carnet de conduir o la targeta de la seguretat social.


Esquer publicitari

Algunes societats de crèdit destaquen en la seva publicitat que el tipus d'interès és zero si els diners es tornen abans d'una setmana, cosa que està sent extraordinàriament atractiva. "Molts clients de les companyies de crèdit al consum no pensen en com són d'alts els tipus d'interès, i els prestamistes no donen explicacions suficients", declara l'advocat Kenji Utsunomiya, especialitzat en aquests assumptes.La publicitat i els caixers aconsegueixen captar molts clients amb un nivell baix d'ingressos, que després es veuen atrapats en una bola de crèdits nous per poder pagar deutes anteriors. Les empreses es defensen dient que, si sol.liciten garanties estrictes, un gran nombre de sol.licituds seran rebutjades, i abocaran els consumidors als usurers tradicionals, verdaders taurons del mercat il.legal de préstecs.

26.10.06

1.200 anys d'història surten de processó


CRÒNICA DESDE KYOTO // JORDI JUSTE
Una de les imatges més curioses de la festa Jidai Matsuri (festival de les èpoques) és la de l'alcalde i el governador de la província de Kyoto. Diumenge passat, com cada any, van recórrer junts la part antiga. Ho van fer a dalt d'un carruatge de principis del segle XX, vestits amb quimonos espectaculars i pentinats com cortesans medievals. Seria una cosa així com si el president de Catalunya i l'alcalde de Barcelona anessin des del Saló del Tinell a la basílica de la Mercè disfressats de membres del Consell de Cent.


El 22 d'octubre és una de les tres grans festes de Kyoto. Les altres dues són Aoi Matsuri, al maig, i el Gion Matsuri, al juliol. El dia del Jidai Matsuri se celebra la fundació de Heian Kyo, l'actual Kyoto, fa més de 1.200 anys, concretament el 22 d'octubre del 794, dia en què l'emperador Kammu va escollir el lloc conegut com a Yamashiro per establir-hi la cort. L'efemèride es commemora des del 1895, és a dir gairebé 30 anys després de perdre la capitalitat a favor de l'antiga Edo, rebatejada com a Tòquio.


L'acte central de la festa és la processó entre el palau imperial i el gran santuari sintoista de Heian, que s'obre amb els dos omikoshi (santuaris portàtils) del primer i l'últim emperadors que van tenir la seva cort a Kyoto. Darrere seu desfilen unes 2.000 persones que llueixen vestits de les diferents èpoques que marquen la història de Kyoto com a capital. Aquesta vegada, el Jidai Matsuri ha estat diumenge, de manera que el caos circulatori ha estat inferior al d'altres anys. De totes maneres, les més de 300.000 persones que hi ha apostades al llarg dels dos quilòmetres de recorregut van col.lapsar durant sis hores bona part de la ciutat.


Kyoto és una ciutat moderna que té una població d'aproximadament un milió i mig d'habitants i forma part de la gran àrea metropolitana de Kansai, centrada en Osaka, i amb més de 10 milions de persones. No obstant, l'ànima de la ciutat és la seva història, i per això els seus ciutadans i institucions es bolquen a celebrar-la constantment, i amb especial afany en els seus tres grans festivals.Els habitants de Kyoto saben que la capital política, econòmica i cultural està a Tòquio i que Osaka té una potència industrial i comercial amb la qual Kyoto no pot competir. Però ells tenen l'orgull de la història, de saber que molts dels moments clau del passat es van produir aquí, i que la seva ciutat acumula més monuments arquitectònics que cap altre lloc del país. És una cosa que reconeixen també els centenars de milers de japonesos que van a visitar-la en massa cada any, a la tardor i a la primavera.


Avui, Kyoto és coneguda en molts llocs del món gràcies al protocol per frenar l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, que es va firmar aquí el 1997. Una altra efemèride que potser en el futur s'afegirà a la llista de commemoracions del passat de la ciutat. De moment, aquest any, la temperatura màxima el dia de Jidai Matsuri ha superat els 20 graus, una dada que invita a la preocupació sobre el canvi climàtic. El sector turístic adverteix que el retard del fred pot provocar cancel.lacions de viatges a Kyoto.

23.10.06

I per postres, l'anglès


JORDI JUSTE.KYOTO
Bunmei Ibuki, ministre d'Educació japonès des del setembre, s'ha estrenat explicant amb una metàfora la seva oposició al fet que es generalitzi l'ensenyament de l'anglès a l'escola primària. Segons Ibuki, hi ha assignatures, com la llengua japonesa, que contenen les proteïnes i hidrats de carboni necessaris per al cervell dels nens. En canvi, altres idiomes, com l'anglès, són llaminadures que es poden menjar només després d'ingerir l'aliment necessari.La seva opinió era esperada. Un comitè oficial va recomanar al març que s'impartís una hora setmanal d'anglès a cinquè i sisè de primària, és a dir entre els 10 i 12 anys. En l'actualitat, és obligatori a l'ensenyament secundari, a partir dels 13 anys, i al batxillerat, i normalment se segueix estudiant a la universitat. Els tres cicles sumen vuit anys, però tot i això la majoria es confessa incapaç d'usar l'anglès hàbilment.

Proliferació d'escoles
Amb la llarguíssima crisi dels 90 i l'acceleració de la globalització, molts japonesos van prendre consciència de la importància de saber anglès. Es va produir una expansió de les escoles d'idiomes, fins al punt que és difícil trobar una estació de tren transitada que no tingui al davant alguna de les més de 600 delegacions de Nova, el gran colós del sector.Avui, l'anglès és omnipresent en la vida japonesa. Hi ha infinitat de paraules angleses que es colen cada dia en els mitjans de comunicació i, fins i tot, en el sil.labari katakana. A les grans ciutats, moltíssimes indicacions estan en anglès. Ja hi ha tres diaris nacionals amb una edició anglesa i els principals informatius de la televisió pública s'emeten en dual. A més a més, tots els equips de beisbol compten amb jugadors nord-americans que només parlen aquesta llengua.

Tot i aquesta realitat, encara queden intel.lectuals que posen en dubte la necessitat d'abraçar l'anglès en detriment de llengües més pròximes com el xinès, encara que en general és un debat superat. No obstant, des que l'exprimer ministre Junichiro Koizumi va impulsar la creació del comitè per a l'estudi de l'anglès en les primeres etapes de l'ensenyament, van sorgir opinions a favor i en contra. El 2005, un estudi del Ministeri d'Educació mostrava que el 71% dels pares recolzaven la mesura, mentre que el 54% de professors s'hi oposaven.

Koizumi parla anglès amb fluïdesa i és un admirador confés d'aspectes de la cultura popular nord-americana, com la música d'Elvis Presley, fet que va centrar bona part de l'atenció pública durant el seu mandat. En canvi, el nou primer ministre, Shinzo Abe, ha enfocat les seves prioritats educatives en el patriotisme i en la necessitat d'augmentar les habilitats escolàstiques dels nens, i per això és presumible que l'esforç del seu Govern se centri en el japonès.

El nord-americà Michael Parrish, professor d'anglès a la Universitat de Ritsumeikan de Kyoto, es mostra comprensiu amb els partidaris i els detractors de l'ensenyament primerenc de l'anglès: "No és tan important l'edat per començar com el mètode. Si deixen de costat la gramàtica i no s'ensenya amb professors preparats, l'únic que aconseguiran és que els nens acabin odiant l'anglès".

Un motiu de les dificultats dels japonesos amb l'anglès és que potencien la gramàtica i la traducció i estudien per aprovar exàmens, sense entrar en l'ús pràctic de la llengua. Però hi ha altres dificultats, com la gran diferència fonètica amb el japonès, que només té cinc vocals --idèntiques a les del castellà--, i on totes les consonants menys l'ena van seguides d'una vocal. A aquestes dificultats, Mitsumasa Taniyama, un jubilat resident a Nara, n'hi afegeix dues més, una de psicològica i una altra de cultural: "Els japonesos som tímids. A més, hi ha un refrany que diu que el silenci és or".

Exigències laborals
Les empreses importants exigeixen l'anglès als seus nous empleats i les famílies amb consciència i diners complementen amb cursos, viatges o cars sistemes d'aprenentatge domèstic les carències de l'educació pública.Dit d'una altra forma: les llaminadures del ministre Ibuki són només per als nens de famílies amb proteïnes i hidrats de carboni en abundància.

20.10.06

Teranyina de cables a la ciutat mil.lenària


Kyoto.Jordi Juste
El nou primer ministre japonès, Shinzo Abe, va arribar al càrrec fa tres setmanes amb un programa titulat Cap a un país bonic, és a dir, que valora "la cultura, la tradició, la història i la naturalesa". És un objectiu encomiable i una tasca àrdua per a un estat que ha subordinat massa la seva bellesa al creixement econòmic.


Una mesura desitjable seria accelerar els plans de l'Administració per enterrar els omnipresents cables, una de les visions que més sorprèn els estrangers quan arriben al Japó. No importa si entren per Tòquio, Osaka o Nagoya. Quan surten de l'aeroport comencen a veure cables i més cables, sostinguts per aparatosos pals de formigó. Molts senten una primera decepció davant aquesta electrificant visió, però pensen que potser és només la cara lletja del Japó modern i mantenen l'esperança d'arribar a Kyoto i trobar una bella ciutat, lliure de les servituds del progrés.Quan avancen pel caos urbanístic de la megalòpolis de 610 quilòmetres quadrats, que habiten uns 60 milions de persones entre les regions de Kanto i Kansai, somien arribar a la mil.lenària Kyoto, l'antiga capital, la ciutat dels mil temples budistes i santuaris sintoistes.


Totes aquestes meravelles existeixen, però s'han de buscar darrere d'edificis moderns i anodins, i les omnipresents línies elèctriques que travessen per tot arreu. En no poques vies urbanes la quantitat de cables és tan gran que un té la sensació de trobar-se sota d'una teranyina d'alt voltatge, que en qualsevol moment el pot atrapar. Moltíssimes vegades, les torres de formigó s'han instal.lat davant de l'entrada d'un edifici antiquíssim o d'un santuari sintoista.


Als habitants de Kyoto, orgullosos de la seva història i gelosos de la seva bellesa, no els sembla importar gaire. "Shikataganai" (què hi farem), diuen resignats, com a bons japonesos. El cert és que molts confessen que ja no veuen ni cables ni pals i algun arriba a dir que si no hi fossin li faria la sensació d'estar al camp, lluny d'aquest progrés tecnològic que avui els identifica com a poble.Kyoto atresora progrés i tradició. Té edificis preciosos i escenaris naturals que deixen sense alè. Cirerers en flor a la primavera i aurons envermellits a la tardor.


Kyoto és també seu de prestigioses universitats, d'empreses de tecnologia punta com ara Kyocera, Omron o Shimadzu, de gegants financers com Aiful i de factories com la de Mitsubishi Motors.El turisme és important per a l'economia de la ciutat, però és majoritàriament nacional i els japonesos semblen haver desenvolupat una prodigiosa habilitat per especialitzar la mirada en les coses belles i desdenyar allò que és groller.

A més a més, diuen que tenir els cables a l'aire és més barat i facilita la seva reparació en cas de terratrèmols o de tifons.


Per ara, fins a veure en què queden les bones intencions de Shinzo Abe, caldrà aconsellar als viatgers que arriben de fora que, si volen tenir fotos de Kyoto sense cables ni pals de formigó, s'instal.lin un bon programa per poder retocar-les a l'ordinador.

19.10.06

Les dues corees al Japó


JORDI JUSTE KYOTO
El Japó té 127 milions d'habitants, entre els quals hi ha uns dos milions d'estrangers. D'aquests últims, gairebé una tercera part --més de 650.000 immigrants-- són originaris de les dues Corees. Els del sud no tenen problemes, però els del nord són víctimes d'amenaces telefòniques i per correu a casa seva i verbals quan surten al carrer.La majoria han nascut en territori japonès, ja que són fills, néts o besnéts dels centenars de milers de treballadors que van travessar durant la primera meitat del segle XX el mar del Japó. Molts d'aquests coreans van ser traslladats per la força, després de l'ocupació japonesa. No obstant això, alguns experts en immigració sostenen que els coreans que s'han quedat a viure al Japó són els que van emigrar voluntàriament.


Existeixen concentracions importants de coreans com la del barri de Tsuruhashi, al sud d'Osaka. La barriada és famosa pel seu mercat, ric en especialitats del país veí, com el kimuchi (envinagrats picants) i pels nombrosos restaurants de carn rostida. Passejant pels carrerons és fàcil sentir parlar en coreà dependents i clients. Però en la majoria dels casos, els coreans residents al Japó passen desapercebuts. Molts han adoptat noms japonesos per a la seva vida pública i es reserven els coreans per a l'ambient familiar o per a les seves relacions amb altres membres de la comunitat. Però hi ha excepcions, com la del milionari Masayoshi Son, que no ha renunciat al seu cognom coreà.


Parlar de "comunitat única" és difícil, perquè en realitat els coreans estan gairebé tan dividits aquí com a la península de Corea. S'hi poden trobar dues associacions: Mindan, partidària del règim de Seül, i Chongryon, que és favorable al de Pyongyang. Els membres de la primera entitat tenen la nacionalitat de la República de Corea, l'únic estat coreà reconegut oficialment pel Japó. Els de la segona retenen la de l'estat que va deixar d'existir després de la guerra de Corea. Actualment, els partidaris del nord són una quarta part. El seu nombre s'ha vist reduït els últims anys, especialment després de reconèixer Pyongyang el segrest de japonesos durant els anys 70 i 80, i al transcendir que membres de l'organització hi podrien estar implicats.


CIUTADANS ACTIUS

Tot i ser minoritaris, els coreans fidels a Pyongyang són en molts aspectes els més actius. Gestionen 60 escoles i nombrosos locals de reunió, que a més actuen com a ambaixades en la pràctica, ja que el Japó no manté relacions amb la República Popular Democràtica de Corea. A més, organitzen viatges a Corea del Nord i tenen empreses especialitzades a comerciar amb el seu país, al qual envien diners per pal.liar les penúries que passen els seus familiars. També són, òbviament, els que més pateixen els avatars polítics derivats de les relacions internacionals.Els nord-coreans pateixen l'impacte econòmic de les sancions econòmiques imposades pel Japó. I el que és pitjor, cada pas de Pyongyang per dotar-se d'un arsenal nuclear suposa una nova onada d'amenaces telefòniques, per carta i personals. Freqüentment se'ls acusa d'exportar a Corea del Nord peces i material per al programa d'armament nuclear del president Kim Jong-il. Sense anar més lluny, la setmana passada un ultradretà, de 27 anys, va ser detingut per la policia per haver enviat a una seu de Chongryon una carta amb greus amenaces acompanyada d'un tros d'un dit seu. La pràctica de tallar-se un dit és comuna entre els yakuza, els mafiosos japonesos.


DOS MODELS

Per la seva part, els partidaris del sud passen més desapercebuts. Defensen els drets dels seus associats i organitzen activitats culturals dedicades a mantenir la seva identitat i a promoure els valors coreans entre els japonesos. Però, a diferència dels seus compatriotes del nord, són partidaris d'integrar-se plenament en la societat japonesa. Per exemple, Mindan reclama el dret dels coreans a ser funcionaris i a votar en les eleccions locals, cosa que rebutja Chongryon.


Possiblement, aquesta voluntat d'integrar-se a la societat del Japó és la responsable que cada any uns 10.000 coreans adoptin la nacionalitat japonesa. A més, avui, més del 80% dels membres d'aquesta comunitat es casen amb japonesos.


CANVI D'IDIOMA

Saheja, una coreana de 25 anys, que a més de japonès parla espanyol amb fluïdesa, confessa que quan va viatjar a Corea per primera vegada, fa alguns anys, es va sentir frustrada per no poder-se comunicar en coreà. "Els coreans parlem en japonès, també entre nosaltres. A casa només fem servir algunes paraules coreanes barrejades amb el japonès. Els avis sí que el parlaven, però els pares ja no. Jo ara he començat a estudiar-lo", afirma, mentre ensenya orgullosa el seu vestit tradicional a Kyoto.

6.10.06

Les amenaces de Corea del Nord posen a prova Shinzo Abe

Japó podria imposar sancions econòmiques
Abe vol reformar la Constitució pacifista
Jordi Juste. Kyoto
L'anunci, dimarts passat, per Corea del Nord que realitzarà proves nuclears ha servit perquè el nou primer ministre japonès, Shinzo Abe, mostri la seva anunciada política de fermesa respecte al règim comunista. Abe incia diumenge que ve un viatge a Pequín i Seül per a reunir-se amb els presidents de Xina, Hu Jintao, i de Corea del Sud, Roh Moo-hyun, amb els quals intentarà concertar una resposta a Pyongyang. Ahir el mandatari nipón va afirmar en el Parlament la seva intenció d'imposar sancions econòmiques en solitari si és necessari, encara que de moment sembla que Tòquio prefereix jugar la carta de la diplomàcia.

?Hi ha d'haver una discussió a Nacions Unides que permeti dir-li a Corea del Nord que si segueix així la seva situació s'agreujarà?, va respondre Abe ahir a la pregunta d'un parlamentari. Mentre, a Nova York, el Japó i els Estats Units van pressionar perquè el Consell de Seguretat de Nacions Unides emetés un missatge ferm, al que Rússia i Xina es van mostrar reticents.

La present crisi és un nou capítol en l'enfrontament entre Corea del Nord i la comunitat internacional pels plans del règim comunista de desenvolupar el seu arsenal nuclear. Es creu que en l'actualitat Pyongyang posseïx ja diverses bombes i míssils per a arribar a com a mínim tot el territori del Japó, país en el qual Estats Units compta, a més d'amb nombrosos interessos econòmics, amb més de 30.000 soldats permanentment estacionats.

El primer ministre japonès va defensar repetidament abans d'arribar al càrrec la necessitat d'adoptar una postura ferma respecte a Corea del Nord, tant pels japonesos segrestats en els anys 80, com pels plans nuclears. Després dels assajos balístics fallits de juliol passat, Abe, que era el portaveu del govern de Junichiro Koizumi, va arribar a declarar que el Japó hauria de pensar en dotar-se de la capacitat militar per a realitzar atacs preventius.

Es tracta d'un dels motius pels quals el nou líder defensa la necessitat de reformar la Constitució pacifista imposada el 1947 pels Estats Units, per a donar cabuda a les Forces d'Autodefensa i donar-los un rol equiparable al de l?exèrcit de qualsevol altre país, cosa que es veu amb especial preocupació a Corea i a la Xina, país amb el qual Japó manté litigis fronterers i disputes tant pel suport de Tòquio a Taiwán com pel lideratge polític i econòmic en la regió.

Abe, el primer mandatari japonès nascut després de la segona guerra mundial, s'estrena en el càrrec amb el penjament de ?falcó? a causa dels seus plans de dotar el Japó d'una major capacitat d'intervenció en assumptes militars, així com per la seva actitud respecte al passat, ja que s'ha mostrat repetidament partidari que la història que s'ensenya als nens japonesos posi més èmfasis en els aspectes positius, postura que s'interpreta com un intent d'amagar les atrocitats comeses pel Japó a la resta d'Àsia en la primera meitat del segle XX.

La Carta Magna
L'article 9 de la Constitució japonesa diu: ?Aspirant sincerament a una pau internacional basada en la justícia i l'ordre, el poble japonès renúncia per a sempre a la guerra com dret sobirà de la nació i a l'ús de la força com mitjà de resoldre disputes internacionals.
Per a complir l'objectiu del paràgraf precedent, les forces de terra, mar i aire, així com qualsevol altre potencial bèl·lic, no serà mantingut mai. El dret a la bel·ligerància de l'Estat no serà reconegut?.

A pesar de la claredat de la prohibició constitucional, la guerra freda, i en particular la guerra de Corea, van convertir el Japó en una peça bàsica de l'estratègia de seguretat dels Estats Units, que no només va permetre sinó que va impulsar la creació de les anomenades ?Forces d'Autodefensa?, que són en realitat unes de les forces armades més ben dotades de la zona, encara que no posseïxen l'armament nuclear amb que si conten la Xina, Rússia, els Estats Units i, probablement, Corea del Nord.

27.9.06

Abe pren possessió com a primer ministre

El falcó Abe dirigeix el Govern japonès
El dirigent liberal és un nacionalista que vol un país "fort"

JORDI JUSTE.KYOTO
És suau en les formes, però contundent en el fons. A Shinzo Abe, convertit ahir en el cap de Govern més jove del Japó des de la segona guerra mundial, se'l considera un falcó per la seva ideologia conservadora i nacionalista, encara que el seu sobrenom formal sigui el de Príncep, a causa d'unes exquisides maneres.Les bones maneres i el poder li vénen de família. Abe, president del Partit Liberal Democràtic, pertany a una poderosa dinastia de polítics amb unes trajectòries que s'inicien a començaments del segle passat. És nét del que també va ser primer ministre, Nobusuke Kishi, i fill del també desaparegut exministre d'Exteriors Shintaro Abe.

PACTE AMB ELS BUDISTES

Després d'efectuar una visita protocol.lària a l'emperador Aki Hito, Abe va anunciar la formació d'un Govern de coalició amb el partit budista Nou Komeito, i va proclamar que desitja convertir el Japó en un país fort i desacomplexat. "Vull ser el primer ministre de la gent normal que creu en el futur del Japó", va dir. Però el seu nacionalisme ha causat inquietud als països asiàtics i occidentals.És coneguda l'opinió d'Abe que l'ensenyament de la història japonesa ha de posar més l'accent en els seus aspectes positius. Abe també és partidari de seguir donant prioritat a la relació amb els Estats Units i de mantenir una posició de fermesa davant de Corea del Nord.

El nou primer ministre pensa portar a terme una ofensiva diplomàtica per millorar els vincles amb la Xina, país amb què el Japó manté unes relacions cada vegada més importants des del punt de vista econòmic alhora que conflictives, tant per la disputa del lideratge polític a la regió com pel suport de Tòquio a Taipei. Pequín considera, a més, que la seva veïna intenta tapar amb un espès vel sobre les atrocitats comeses per l'Exèrcit imperial nipó a la resta d'Àsia durant la primera meitat del segle XX.Ahir, tant Abe com el seu ministre d'Exteriors es van mostrar disposats a reprendre la cimera entre líders de la Xina i el Japó, suspeses pel president xinès, Hu Jintao, com a reacció a les visites de l'exprimer ministre japonès, Junichiro Koizumi, al santuari de Yasukuni. Allà rendia homenatge, entre altres, a 14 condemnats com a criminals de guerra durant la segona guerra mundial.

Abe ha manifestat en diverses ocasions el seu desig de reformar la Constitució pacifista imposada el 1947 pels Estats Units per legalitzar les forces d'autodefensa. El flamant cap de Govern vol convertir aquestes forces en un Exèrcit normal, cosa que es veu amb especial recel en els països que en el passat van patir l'imperialisme japonès.

El Periódico de Catalunya, dimecres 27 de setembre de 2006

22.9.06

El Japó es debat entre el nacionalisme i la llibertat de pensament

Jordi Juste. Kyoto.
Ahir, el mateix dia que el nou líder del Japó, el nacionalista Shinzo Abe, estrenava el seu càrrec de president del governamental Partit Liberal Democràtic (PLD), un tribunal de la capital feia pública la sentència en que es condemna al govern provincial de Tòquio a indemnitzar un grup de professors i altres empleats que van ser repetidament sancionats per negar-se a posar-se denpeus durant l'hissada de la bandera i cantar l'himne nacional durant les cerimònies d'inauguració i clausura del curs escolar.

En anteriors ocasions, altres tribunals havien fallat contra la severitat de les multes imposades per algunes províncies en casos similars, però la d'ahir és la primera que el jutge valora que l'obligació d'aixecar-se davant la bandera i entonar l'himne constitueix una violació de la llibertat de pensament reconeguda per la Constitució.

La resolució judicial es produeix enmig de les expectatives creades pel perfil del nou president del PLD. Abe, que dimarts que ve substituirà Junichiro Koizumi com a Primer Ministre de Japó, ha guanyat les eleccions internes del seu partit proclamant la necessitat de forjar un Japó més decisiu. ?Vull fer del Japó un país estimat i respectat pels països del món, un país que exerceix el lideratge?, va declarar dimecres després de confirmar-se la seva victòria.

Aquestes paraules desperten recels tant dins del Japó com a la resta d'Àsia per venir de qui vénen. Abe és el primer cap de govern nascut després de la Segona Guerra Mundial i (amb 52 anys complerts ahir mateix) la persona més jove a ocupar el càrrec des de la contesa. La seva joventut pot semblar un avantatge per a deixar enrere el llast de la història en les relacions entre el Japó i els seus veïns, especialment la Xina i Corea, però no cal oblidar els seus repetits posicionaments en assumptes sensibles referents al passat i al present.

Abe defensa la necessitat de reformar la Constitució pacifista imposada per Estats Units per a legalitzar l'existència de les Forces d'Autodefensa i donar-los un rol equiparable al de l'exèrcit de qualsevol altre país. Això es veu amb especial preocupació a la Xina, país amb el qual Japó manté litigis sobre límits en zones amb potencial estratègic, i també pel suport de Tòquio a Taiwan i, més generalment, pel lideratge polític i econòmic a la zona.

Així mateix, entre els projectes del nou líder hi ha la reforma de la Llei d'Educació per a promoure el patriotisme des de les escoles. Abe s'ha mostrat partidari que els llibres de text emfatitzin els aspectes positius de la història del país, cosa que els veïns del Japó interpreten com un intent d'esborrar les atrocitats comeses per l'Exèrcit Imperial a l'Àsia durant la primera meitat del segle XX.

Recentment Abe ha afirmat que la interpretació de la història correspon als historiadors, no als polítics, resposta que pot interpretar-se com una declinació de responsabilitat o com una mostra que per sobre de l'Abe ideològicament nacionalista i conservador es troba el polític pragmàtic. Tampoc s'ha definit clarament sobre la possibilitat de seguir el costum del seu predecessor de visitar anualment el santuari de Yasukuni, a Tòquio, on es ret homenatge als japonesos morts en guerra des del segle XIX i a 14 condemnats com a criminals de guerra de classe A després de la Segona Guerra Mundial, encara que en el passat hi ha anat en diverses ocasions.

Quant a la política a seguir amb Corea del Nord, Abe defensa la línia dura tant respecte al seu programa d'armament nuclear com als segrestos de ciutadans japonesos en els anys 80, sobre alguns dels quals Pyongyang no ha aconseguit donar una resposta satisfactòria. Després dels últims assajos balístics de Corea del Nord, Abe va arribar a declarar que el Japó hauria de pensar a dotar-se de la capacitat militar per a realitzar atacs preventius.

Abe és el triat per a substituir Koizumi

Jordi Juste. Kioto.
Shinzo Abe, fins ara portaveu i home fort del govern de Junichiro Koizumi, va ser triat ahir pel Partit Liberal Democràtic (PLD) com a president de la formació. El càrrec li garanteix pràcticament la seva elecció com a Primer Ministre del Japó dimarts 26, data que el Congrés i el Senat es reuniran per separat per a l'ocasió, ja que el PLD compta amb una folgada majoria en ambdues càmeres.

?Vull fer del Japó un país estimat i respectat pels països del món, un país que exerceix el lideratge?, va declarar ahir Abe
després de confirmar-se la seva elecció.

Abe, que precisament avui compleix 52 anys i serà el primer cap de govern japonès nascut després de la Segona Guerra Mundial, és fill del ministre d'Exteriors Shintaro Abe i nét del Primer Ministre Nobusuke Kishi. La seva carrera ha experimentat un ascens fulgurant sota el mandat de Koizumi, al que en les últimes enquestes ja supera en popularitat entre l'electorat gràcies a la seva gran capacitat com a comunicador i a la seva postura ferma i clara en árees com les relacions amb Corea del Nord o el canvi en la Constitució per a legalitzar i ampliar el rol de les Forces d'Autodefensa.

Ambdós assumptes, així com la seva proposta de potenciar el patriotisme des de l'escola, li han donat fama de falcó. No obstant això, la seva posició en aquests temes no dista massa de la del seu predecessor i de l'expressada per la majoria de ciutadans japonesos en repetides enquestes.

Entre les tasques que haurà d'afrontar el nou govern Abe
hi ha la consolidació de la tímida recuperació econòmica iniciada sota el mandat de Koizumi i la millora de les relacions amb la Xina i Corea, tibades per la disputa entre Pequín i Tòquio pel lideratge polític i econòmic de la regió i greument danyades per les visites anuals de Koizumi al santuari de Yasukuni, on es ret homenatge als japonesos morts en les conteses dels últims dos segles i a catorze condemnats com criminals de classe A després de la Segona Guerra Mundial.

Abe es va imposar amb 464 vots als altres dos candidats, els ministres d'Exteriors, Taro Aso, i de Finances Sadakazu Tanizaki, que van obtenir 136 i 102 respectivament. En les eleccions internes tenen dret a vot els delegats de les 47 províncies i els membres del Parlament.

7.9.06

El Japó celebra el naixement d'un hereu de la corona

JORDI JUSTE KYOTO
La princesa Kiko, de 39 anys, la dona del príncep Akishino, segon fill de l'emperador del Japó, va donar a llum ahir a Tòquio, mitjançant cesària, un nen que va pesar dos quilos i gairebé 600 grams. El nadó, que té dues germanes, Mako, de 14 anys, i Kako, d'11, és el primer fill que neix a la casa imperial nipona des de fa 41 anys. Es converteix així en el tercer en la línia de successió, al darrere del seu oncle, el príncep hereu Naruhito, i del seu pare.

Tot el país va celebrar la notícia amb mostres d'alegria, balls populars i missatges de felicitació.El metge que va atendre Kiko va confirmar que mare i fill es trobaven bé i que la princesa va donar el cordó umbilical, que conté cèl.lules que poden ajudar a combatre malalties com la leucèmia.

Al conèixer la notícia, els emperadors Aki Hito i Michiko, que són al nord del Japó, van mostrar la seva alegria: "Ens sentim alleujats per l'èxit del naixement. Els enviarem les nostres més sinceres felicitacions".

Ahir els diaris i televisions japoneses van fer edicions i programes sobre l'esdeveniment.Encara que la bona nova no tanca la conveniència d'adaptar el tron als temps moderns, el sentit pràctic dels japonesos fa preveure que posposaran la discussió com a mínim una generació. En el passat el Japó ha tingut fins a set emperadrius regents, però aquestes no van llegar mai als seus fills el tron, que segons la tradició es transmet només per la línia masculina.

Ahir el primer ministre, Junichiro Koizumi, durant el mandat del qual va prendre força la idea de reformar la llei de successió imperial, va dir que el debat tan sols queda ajornat. "El futur dependrà en gran part del pròxim primer ministre. Però l'any que ve no es presentarà al Parlament", va declarar.

Precisament, Shinzo Abe, el probable successor de Koizumi a finals d'aquest mes, és un dels partidaris que la decisió s'endarrereixi: "És un consol que ens recorda a tots la sensació d'un clar cel de tardor", va declarar.

Qui també s'ha sentit alleujada amb la notícia és la princesa Masako, de 42 anys, esposa de Naruhito. Des del seu casament el 1993, Masako ha sentit la pressió d'haver de parir un hereu al tron. La situació es va agreujar fa quatre anys, quan va donar a llum la princesa Aiko, que va fer que patís diverses depressions que la van allunyar de la vida pública.

El Periódico de Catalunya. Dijous 7 de setembre de 2006. Gent.

20.4.06

Els cirerers florits

Un veterà japonès de la guerra mundial, 'desaparegut' a l'antiga URSS, torna al seu país després de 63 anys per veure les 'sakura'
JORDI JUSTE.KYOTO
Ja no parlava la seva llengua materna, i necessitava una intèrpret per dirigir-se als periodistes del seu país natal. Després de 63 anys d'absència, Ishinosuke Uwano, un veterà japonès de la segona guerra mundial de 83 anys, va aterrar ahir al seu país natal procedent d'Ucraï- na, sis anys després d'haver estat declarat mort de forma oficial per les autoritats.A l'arribar a l'aeroport Narita de la capital japonesa, Uwano va explicar en rus que no havia usat el japonès durant més de mig segle. Només va aconseguir balbucejar "konnichiwa" (hola) i "sayonara" (adéu), abans de declarar que volia dir moltes coses més i marxar cap al seu poble natal, Hirono, a la província d'Iwate, al nord del Japó, per trobar-se amb els seus germans i cosins."M'agradaria resar davant la tomba dels meus pares i veure els cirerers florits", havia declarat deu hores abans Uwano al preparar-se per viatjar des d'Ucraïna. Precisament, la previsió meteorològica indica que les sakura (flor del cirerer) assoliran la seva màxima i efímera esplendor precisament aquesta setmana al nord de l'illa de Honshu, on es troba la província d'Iwate.Un de tantsAntic soldat de l'Exèrcit Imperial cridat a files el 1943, va ser un de tants que no van tornar al seu país després de la contesa. Uwano es va quedar a Sakhalín, la gran illa que serveix de frontera oriental a l'immens territori de la Federació Russa. La meitat sud d'aquesta freda illa del Pacífic, situada al nord de l'arxipèlag japonès, va ser ocupada pel país veí entre els anys 1905 i 1945. La seva permanència a Sakhalín va ser coneguda per les autoritats japoneses fins al 1958, any en què el Govern de Tòquio li va perdre la pista.Segons s'ha sabut ara, Uwano es va casar amb una dona ucraïnesa, amb qui es va traslladar a viure a la llavors república soviètica. Allà van tenir tres fills, encara que les autoritats soviètiques li van prohibir que es posés en contacte amb la seva família al Japó. En l'actualitat, Ishinosuke resideix a Zhitomir, una ciutat a 90 quilòmetres de la capital, Kíev, on se'l coneix amb el nom d'Ixinovski.No és clar què va ser exactament el que va portar Ishinosuke Uwano a intentar refer els llaços amb el seu país natal. Només se sap que l'octubre de l'any passat va sol.licitar ajuda per localitzar els seus familiars, i es va posar en contacte amb el personal de l'Ambaixada del Japó. Els familiars que li quedaven al Japó el van poder reconèixer a través de fotografies realitzades per membres de la delegació japonesa a Ucraïna.Acompanyat d'un fillUwano, que viatja acompanyat del seu fill gran, Anatoli, de 37 anys, es troba al Japó amb passaport ucraï- nès i un visat de turista. Té la intenció de passar deu dies al Japó, abans de tornar al seu país d'adopció. Segons algunes informacions periodístiques, el Govern de Tòquio podria fins i tot estudiar concedir-li la nacionalitat, encara que el Japó no admet la doble ciutadania i l'adquisició d'una ciutadania diferent de la japonesa suposa, en principi, la pèrdua automàtica del passaport japonès.Segons el Govern de Tòquio, encara queden amb vida uns 400 veterans de guerra japonesos en territori de l'antiga Unió Soviètica, dels quals Tòquio en té localitzats només uns 40.Noticia publicada a la pàgina 16 de l'edició de 20/4/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF