31.12.06

El Japó acomiada l'any 18 de l'era Heisei


CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
Jordi Juste
És 25 de desembre, Nadal, però al Japó ja han recollit els parenoels, els avets i els rètols de Merry Christmas i han reprès els preparatius del canvi d'any. Fins al 1873 el nou any arribava al Japó, com a la Xina, a principis de la primavera. L'adopció del calendari gregorià va ser un pas cap a l'homologació amb Occident, però 133 anys després els japonesos segueixen mantenint nombrosos costums propis.

Durant tot el desembre, grups d'amics, companys d'estudi o de feina i membres d'associacions s'han reunit per celebrar el bonenkai (literalment, reunió per oblidar l'any), sopars regats amb abundant alcohol --que sovint serveixen per confessar que un ha estat 12 mesos aguantant-se-- i acaben amb diversos comensals gairebé amb la pèrdua de la consciència.

A les cases, les escoles, els temples i altres locals, el desembre és el mes de l'osoji, la neteja en profunditat, en la qual s'aixequen tatamis, es retiren armaris i es dóna llustre a objectes per purificar els llocs i preparar-los per a l'arribada de Toshigami, el déu del nou any, que reparteix felicitat. Cap al dia 25 es disposen a les entrades de les cases els kadomatsu, adorns vegetals que combinen canyes de bambú, branques de pi i diversos arbustos. A les portes de les cases i als para-xocs de molts cotxes es pengen shimekazari, adorns que inclouen una corda sagrada i una mandarina. I ja a l'interior de les cases, en un lloc destacat, es col.loca el kagamimochi, dos pastissos de pasta d'arròs amb una mandarina a sobre que simbolitzen l'any que deixem i el que arriba i la dualitat de la naturalesa.

A finals de mes tots van a correus a enviar els nengajo, les postals amb les quals es felicita el nou any i que el dia 1 s'encarregaran de repartir centenars de milers de carters. En els últims anys ha disminuït el nombre de nengajo, però encara ronden els 4.000 milions, o, el que és el mateix, més de 30 per habitant. Solen incloure un número de loteria i una imatge de l'animal que correspon segons l'horòscop xinès (el del 2007 és el senglar). A més a més, des de fa uns anys s'ha generalitzat la impressió, en un lloc preferent, d'una fotografia familiar.

Els últims dies de l'any els comerços estan plens de gom a gom de clients que fan provisió dels ingredients per preparar els àpats típics. Per acomiadar l'any es mengen fideus de blat negre toshikoshisoba (literalment, fideus per travessar l'any) i per donar la benvinguda al nou es prepara el que es coneix amb el nom d'osechi ryori, un conjunt de menjars presentats de forma artística en unes precioses caixes de fusta lacada.

La nit de Cap d'Any és una celebració familiar. Generalment se sopa a casa, i de sobretaula es veuen programes d'entreteniment per televisió. L'any que acaba, el 18 de l'era Heisei (la de l'emperador Aki Hito), ha estat un any de canvi de lideratge polític, d'inquietud per la prova nuclear nord-coreana, de consagració del Japó com a campió mundial de beisbol, de naixement d'un hereu al tron del crisantem, d'escàndols financers, de confirmació del declivi demogràfic i d'un creixement econòmic esquiu per a la majoria.

23.12.06

Cristians consumistes durant un mes


CRÒNICA DESDE OSAKA // JORDI JUSTE
JORDI Juste
Aquest any molts comerços japonesos van instal.lar les decoracions de Nadal en ple mes de novembre, potser com a mesura per poder pal.liar la caiguda de les vendes pel retard en l'arribada del fred. El més normal és que a principis de desembre, en la majoria de les zones comercials del país el paisatge s'assembli al de moltes ciutats del món per la profusió de figures de Santa Claus, arbres de Nadal i objectes desitjant Merry Christmas a la clientela. A més, en galeries comercials i grans magatzems acompanya la música de nadales, gairebé sempre en les seves versions angleses.

Tot plegat succeeix malgrat que menys de l'1% dels 127 milions de japonesos es declaren de creença cristiana. Des de la segona guerra mundial, el Nadal s'ha anat consolidant com una espècie de celebració satèl.lit de la festa verdaderament important en aquest país, el canvi de l'any.

Les famílies que tenen nens petits han adoptat la tradició que Santa Claus els porti regals la nit del 24. En moltes llars hi ha arbres de nadal (artificials gairebé sempre) i fins i tot es poden veure bastantes cases amb les façanes il.luminades amb llumetes de colors. La televisió sol programar pel.lícules de Hollywood de tema més o menys nadalenc i a les notícies apareixen referències a les celebracions que tenen lloc al món cristià, però per a la majoria de japonesos el Nadal no té cap significat religiós o espiritual.

L'estrella de la celebració és el christmas cake, un pastís de nata amb maduixes que qualsevol família que es tingui per normal ha de comprar per menjar a casa durant la Nit de Nadal. El més curiós és que la majoria de japonesos tenen assumit que el Nadal és una tradició forana i per això molts es mostren incrèduls quan se'ls diu que la idea del pastís és collita de l'enginy comercial dels pastissers del país. El pastís de Nadal ja és una part tan substancial de la cultura popular nipona que fins fa uns anys servia per fer una metàfora de dubtós gust sobre el casament de les dones japoneses, que s'havia de celebrar abans dels 24 anys o ja era gairebé tan difícil com vendre aquestes postres després del 24 de desembre. Avui dia, amb les dones casant- se al voltant dels 30 l'acudit fàcil ja ha perdut tota la seva vigència, però no ha passat així amb l'omnipresent pastís, que es pot comprar en pastisseries, supermercats i botigues de conveniència.

Un altre clàssic són els sopars romàntics en hotels i restaurants. Entre els joves està tan estès aquest costum que moltes noies confessen que s'emparellen durant el mes de desembre per no passar la vergonya de no tenir ningú amb qui viure l'experiència. Però el més sorprenent del Nadal japonès succeeix precisament el dia 25, jornada que, evidentment, és laborable. Com per art de màgia, Santa Claus, arbres, nadales i Merry Christmas desapareixen. El país, que s'havia disfressat de cristià consumista durant gairebé tot un mes, es treu la màscara i torna a aparèixer el vell Japó sintoista, amb les seves canyes de bambú, les seves branques de pi i les seves cordes sagrades per preparar l'arribada de l'Omisoka (Nit de Cap d'Any) i el Shogatsu (Any Nou).

18.12.06

Sayonara TV


LA TEMPORADA BLAUGRANA
LA RETRANSMISSIÓ DE LA TV JAPONESA
• Els comentaristes del canal Yomiuri van començar recolzant el Barça però van acabar celebrant el triomf de l'Internacional
MÉS INFORMACIÓ
JORDI JUSTE KYOTO
Dos quarts de deu del vespre al Japó. La retransmissió de la cadena de televisió Yomiuri s'acaba amb uns protagonistes inesperats, els jugadors de l'Internacional de Porto Alegre celebrant el triomf amb el seleccionador brasiler, Dunga, i el brasiler, exinternacional japonès, Lopes.

Tot semblava preparat perquè els espectadors japonesos es recreessin en el jogo bonito de Ronaldinho. El popular còmic Akashiya Sanma, conegut madridista però amant del bon futbol, havia aparegut a l'estudi lluint una samarreta blaugrana. En els comentaris d'altres convidats, com l'ex del Valladolid, Shoji Jo, o l'antic jugador del Palmeiras i del Gènova, Kazuzoshi Miura, es notava un clar favoritisme culer.

Només començar el partit, les càmeres de Yomiuri mostren una gran pancarta amb el Més que un club en diversos idiomes. Posteriorment, el locutor glossarà el significat d'aquestes paraules i explicarà als espectadors japonesos la importància del planter per al Barça. Així mateix, com en la semifinal contra l'Amèrica, es refereixen a la llengua catalana, en aquest cas per explicar que Frank Rijkaard l'usa cada any per dirigir-se a l'afició.

De Ronaldinho destaquen que al Brasil hi ha una controvèrsia sobre per què juga millor amb el Barça que amb la selecció. Molts defensen que la canarinha hauria de jugar amb el mateix sistema de joc que els blaugranes. També recorden que per a Alexandre Pato, la jove estrella de l'Internacional, Ronaldinho és un ídol. No obstant, també diuen que, segons els experts, en un hipotètic partit entre 11 decos i 11 ronaldinhos, guanyaria l'equip de l'internacional portuguès. La intensitat del partit deixa poc espai per comentar alguna cosa més que el joc. En una de les escasses interrupcions, Jo comenta que Barcelona és una ciutat amb mar i muntanya on es viu molt bé i que el Camp Nou és un estadi al qual assisteix gent de totes les edats on rarament es produeixen altercats.

Minut 36 de la segona part. Marca l'Inter per a sorpresa dels comentaristes, als quals es nota d'una hora lluny la decepció que tenen. Minut 40. Encara hi ha lloc per a l'esperança. Ronaldinho pren embranzida per tirar una falta i els comentaristes li demanen "un regal de Nadal". La pilota no entra, però no és qüestió d'acabar en to fúnebre així que, a mesura que es va fent evident que el Barça no té temps per reaccionar, el barcelonisme de la televisió japonesa es transforma en interisme i la retransmissió acaba amb els vencedors celebrant el triomf a l'estudi, i amb Akashiya Sanma canviant la seva samarreta del Barça per una de l'Internacional.

17.12.06

Més rics, més pobres


AUGMENTEN LES DIFERÈNCIES DE RENDA AL PAÍS ASIÀTIC
• El Japó acumula 57 mesos de creixement econòmic però la majoria de la població no percep la bonança
• Els indigents, gairebé inexistents els 90, són més de 40.000

JORDI JUSTEKYOTO
El Japó va superar a l'octubre els 57 mesos de creixement econòmic ininterromput que des del 1970 es mantenien com a rècord d'expansió continuada i, no obstant, la majoria de la població segueix sense sentir els beneficis d'aquesta ratxa de bonança. Encara que el creixement és molt més moderat que als 60, el nombre d'aturats ha disminuït fins gairebé el 4%. Tot i això, en els últims 10 anys han augmentat les diferències d'ingressos i s'ha disparat el nombre de persones que se situen sota el llindar nacional de la pobresa.

Queden enrere els anys en què les noves cotes de riquesa a què s'arribava proporcionaven una sensació de benestar econòmic que invitava a gastar alegrement. Els llocs de treball per a tota la vida cada vegada són més escassos i mal remunerats, i els salaris que s'obtenen a molts treballs temporals gairebé no arriben per cobrir les despeses individuals de vivenda i alimentació.

Dèficit públic

Tot això ha vingut acompanyat de la reducció de la despesa social, per retallar el dèficit públic descomunal, portada a terme durant els cinc anys de Govern de Junichiro Koizumi. "En comptes de pressionar el Govern perquè augmenti la despesa en obres públiques, les grans empreses haurien de millorar els salaris i les condicions de treball de tots els seus treballadors per posar els fonaments d'un renovat creixement en la despesa en consum", afirmava el diari Asahi Shimbun en un editorial.L'altra cara l'ofereix l'augment del nombre de japonesos rics. Segons la consultora Merrill Lynch, els japonesos que disposaven de més d'un milió de dòlars (750.000 euros) eren 1,34 milions el 2004, un 10% més que el 2001.Aquesta situació ha fet que alguns comentaristes socials afirmin que el Japó s'ha convertit en una nació de guanyadors i perdedors. Encara que la tendència va començar abans de l'arribada al poder, es critica la insistència de Koizumi a favor d'una societat en què cadascú sigui recompensat segons el seu esforç, en detriment de les ajudes als perdedors. "Hem de crear un clima i tenir una actitud mental en què la gent que treballa dur vegi reconeguts els seus esforços", va declarar abans de deixar el càrrec.

Tot i que és cert que el Japó segueix sent una de les societats més igualitàries del món desenvolupat, el nombre de japonesos que viuen amb menys d'un milió de iens (uns 6.700 euros) a l'any va arribar el 2005 als 3,6 milions, un 16% més que quan Koizumi va arribar al poder. Així mateix, el nombre de persones que viuen al carrer supera les 40.000, segons les oenagés (25.000 segons el Govern), una xifra molt baixa comparada amb altres països considerats rics però molt alta si es té en compte que fins als 90 aquest era un fenomen pràcticament inexistent al país.

Durant la crisi de final de segle es creia que es tractava d'un problema passatger, però cinc anys de creixement no han servit per rescatar els que van caure al pou de la indigència.

12.12.06

Mino Monta, el presentador rècord


Teletodo
La televisió al món
Japó. Jordi Juste
Els japonesos ja sabien que Norio Minorikawa, conegut com Mino Monta, és un presentador de televisió gairebé omnipresent. No hi ha dia de la setmana en que no s'emeti algun dels seus programes. Ara el llibre Guiness l'ha reconegut com el presentador que més temps treballa en directe a la setmana, 21 hores i 42 minuts, proesa que aconsegueix en 11 shows de dilluns a dissabte.
La seva primera aparició es produeix en el magazín “Asa Zuba” (A les clares pel matí) cada dia, de dilluns a divendres, de 5:30 a 8:30 del matí. Després d'una pausa de menys de quatre hores, torna a la càrrega amb“Omoikiri terebi” (Televisió a tot drap) de 12, a 2 de la tarda, on ofereix consells pràctics i de salut a l'audiència, majoritariament mestresses de casa i jubilats. Entre els diversos programes enregistrats que presenta per la tarda destaquen la versió japonesa de “¿Qui vol ser millionari” i “Dobutsu kiso tengai”, un espai sobre animals sorprenents.
Mino Monta, de 62 anys, té un estil molt personal -enfàtic, seductor i decidit sense arribar a ser autoritari-, que li dóna, a més d'una audiència fidel i molts imitadors, uns ingressos anyals de més de 500 millions de iens (uns tres millions i mig d'euros).

11.12.06

Un temple per al club de la comèdia japonès


CRÓNICA DESDE OSAKA // JORDI JUSTE
Per primera vegada en 60 anys, la ciutat japonesa d'Osaka compta amb un teatre dedicat exclusivament a l'art del rakugo. La inauguració del nou centre suposa la confirmació de la vigència d'aquest gènere d'humor tradicional. El terme rakugo (literalment, paraula caiguda) sembla tenir l'origen a finals del segle XIX, però l'art del monòleg cò- mic japonès es remunta com a mínim fins al segle XVII, quan els professionals que el practicaven eren contractats pels senyors de la guerra d'aleshores per distreure'ls en els moments de descans de les campanyes militars.

Abans de la segona guerra mundial, Osaka i Tòquio comptaven amb nombrosos teatres de rakugo, que oferien al poble entreteniment a preus moderats. Però els bombardejos aeris van acabar amb la majoria de locals. No obstant, el gènere va sobreviure en altres teatres còmics o a la ràdio i la televisió, mitjans als quals s'adapta amb gran facilitat. En l'actualitat hi ha diversos programes televisius de rakugo, que són seguits per un públic d'edats diverses, sobretot els caps de setmana.

La gent d'Osaka té fama de ser la més salada del Japó. A més a més, la capital de l'oest japonès és la seu de l'agència Yoshimoto, proveïdora de gran part dels còmics que poblen els nombrosíssims programes d'humor de la televisió nipona, així com molts dels teatres de la ciutat i tam- bé de Tòquio. Però el rakugo no és una forma més de l'humor nipó, és una demostració de la compatibilitat de l'art, la tradició i el riure.

La gràcia del rakugo no està tant en la història que es narra com en la manera d'explicar-la. L'artista, vestit amb un quimono sobri i assegut sobre un coixí quadrat, narra amb un ventall i un mocador per tot attrezzo. Les seves úniques armes són el llenguatge corporal i la veu, que utilitza per representar els diversos personatges i els sons d'acompanyament. El conte té un final còmic, l'a- nomenada paraula caiguda o rakugo. L'entrada i la sortida de l'artista se subratllen amb el so del shamisen (instrument de corda tradicional) i la flauta shakuhachi.

Hi ha un repertori clàssic d'his- tòries a les quals els diferents actors fan aportacions personals, però el rakugo, especialment en les versions mediàtiques, també fa broma amb elements de l'actualitat. Per aquestes dates, una de les fonts d'inspiració són els sopars que organitzen les empreses per acomiadar l'any, en què molts japonesos s'excedeixen amb l'alcohol i trenquen el protocol i l'habitual respecte als superiors jeràrquics, situació que genera nombroses situacions delicades que els contadors d'històries converteixen en art.

El nou teatre de rakugo porta per nom Tenjin Hanjo Tei, té capacitat per a 250 persones i està situat molt a prop del santuari sintoista Temmangu, al popular barri de Temma, al centre d'Osaka. Per construir-lo es va portar a terme una campanya de donatius que va recollir 200 milions de iens (més d'un milió d'euros) entre els comerciants locals i entre els membres de l'associació de rakugokes. L'edifici està construït amb fusta de xiprer, la preferida en moltes construccions sintoistes, amb l'esperança que duri almenys cent anys.

10.12.06

Voracitat tonyinaire


9/12/2006 PREOCUPACIÓ DELS CONSUMIDORS NIPONS PER LA MINVA DE PEIX
• Els organismes internacionals intenten frenar la disminució de la població mundial de tonyines
• Les mesures poden canviar els hàbits alimentaris dels japonesos
JORDI JUSTE KYOTO
És molt improbable que els japonesos renunciïn voluntàriament a una de les delícies de la seva gastronomia, els filets crus de toro, el ventre gras de les tonyines. No obstant, les notícies que arriben sobre els mercats pesquers i sobre la població mundial de tonyines vermelles apunten que cada vegada són menys els peixos i més els humans àvids de menjar-se'ls. El problema ha portat diversos organismes internacionals a donar la veu d'alarma, i ja s'han pres mesures que poden afectar a curt i mitjà termini els hàbits alimentaris dels japonesos.
Reducció de captures
Al mes d'octubre, la quota de tonyines que el Japó pot pescar al Pacífic sud va ser reduïda a la meitat, i el 26 de novembre passat la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT) va decidir a Dubrovnik (Croàcia) reduir fins a un 20% les captures totals a la zona, que inclou l'est de l'oceà Atlàntic i el Mediterrani; una mesura ridícula segons els conservacionistes. "És un pla d'enfonsament, no de recuperació, i una burla al treball dels científics. La Unió Europea ha traït la seva obligació de gestionar de manera sostenible les pesqueries a favor dels interessos a curt termini de la seva pròpia indústria tonyinaire", va declarar Sergi Tudela, representant de l'associació de defensa de la naturalesa WWF-Adena.
Aproximadament la meitat de la tonyina que es pesca a l'àrea s'exporta al Japó, que consumeix una quarta part de les captures mundials d'aquest peix. Malgrat la voracitat tonyinaire dels japonesos, les seves autoritats van adoptar a Dubrovnik una actitud molt més proteccionista que la de la UE. "Hem d'arribar a un acord sense falta. Els recursos minvaran si la situació es manté", va reconèixer el representant nipó, Katsumasa Hanafusa, enfront de l'oposició comunitària a reduir quotes.
Una porció substancial de la tonyina que es menja al Japó (un 20% de les importacions) prové de les costes espanyoles, on els peixos capturats al Mediterrani oriental són engreixats en gàbies fins a adquirir la mida ideal. WWF-Adena ha denunciat que aquest mètode s'escapa dels límits de captures. No obstant, tenir les tonyines tancades és ideal perquè desenvolupin desproporcionadament els seus greixosos ventres i facin així les delícies dels sibarites nipons.
La pressió comercial sobre el mar no és nova ni limitada a les tonyines, però aquestes són la imatge d'uns recursos minvants que s'han de repartir entre un nombre creixent de consumidors. La crisi en el consum de la carn, provocada entre altres motius per la malaltia de les vaques boges i la grip aviària, ha disparat el consum mundial de peix. A això s'hi ha d'afegir el creixement econòmic xinès, que ha generat una població amb poder adquisitiu per emular els seus veïns.
Grans consumidors
Els japonesos són grans consumidors de peix des de temps ancestrals. No només són una nació illenca, sinó que durant segles van viure seguint el precepte budista d'evitar menjar carn. Des del segle XIX el seu consum no ha deixat d'augmentar, però el peix segueix aportant més d'un terç de les proteïnes dels japonesos. Un de cada deu peixos capturats al món es menja a l'arxipèlag i la mitjana de consum per persona és de gairebé 70 quilos a l'any (menys de 40 a Espanya).
Les notícies recents sobre la tonyina han sorprès molts japonesos, que ignoraven que una de les seves viandes favorites pogués estar en perill d'extinció a termini mitjà. En qualsevol ciutat del Japó es poden trobar nombrosos restaurants de sushi on dues generoses porcions de tonyina crua amb arròs en vinagre costen menys d'un euro. Els preus dels productes del mar a les peixateries han pujat moderadament en els últims anys, però, malgrat la dramàtica situació als oceans, l'oferta segueix sent abundant i no es percep en els consumidors una urgència per moderar la seva apetència.

4.12.06

Roppongi Hills, el turó de les vanitats


4/12/2006 CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE
Si el 1972 a la torre Eiffel li va sortir la competència de la Tour Montparnasse com a principal talaia sobre París, el 2003 la finalització de la Mori Tower va suposar la fi de la supremacia de la torre de Tòquio. No obstant, a diferència del gratacel parisenc, el toquiota no és l'edifici més alt del país, malgrat els seus 238 metres. Aquest honor li correspon encara a la Yokohama Landmark Tower, de 295 metres d'altura.
En els seus tres anys de vida, la Mori Tower s'ha convertit en un símbol de la nova economia. Les principals empreses d'internet i molts dels inversors que s'han enriquit amb la recuperació de l'alegria a la borsa de Tòquio, van competir des de la inauguració per ocupar algun dels seus 54 pisos. El gratacel és el centre del complex immobiliari Roppongi Hills, de 109.000 metres quadrats, en el qual també es troben els estudis de TV Asahi, així com l'hotel de luxe Grand Hyatt, un centre comercial i recreatiu, un museu d'art i gairebé 800 apartaments de superluxe.
Segons l'empresa promotora, l'any passat 44 milions de persones van visitar Roppongi Hills, que s'ha convertit en un dels llocs que cal visitar a Tòquio, especialment l'observatori de la planta 52. Per a molts japonesos, fins fa poc el barri de Roppongi no era més que un conegut centre d'oci nocturn que apareixia a les notícies per escàndols de tràfic de drogues o perquè contractaven cambreres estrangeres il.legals. Ara és sobretot el lloc on cal ser per mostrar que s'ha arribat al cim del món dels negocis, per entrar en el selecte grup conegut com Hills zoku (la tribu dels Hills).
Però Roppongi també és el turó des d'on es produeixen algunes de les caigudes més sonades, com la de Takafumi Horie, el propietari del portal d'internet Livedoor, que el 2005, amb només 33 anys, era un dels homes més rics del país i va arribar a presentar-se a les eleccions amb el suport de l'exprimer ministre, Koizumi. El gener del 2006, Horie, que es va fer especialment famós per la seva roba informal i el seu fracassat intent d'obtenir el control de Fuji TV, va ser acusat de frau i va haver de canviar Roppongi Hills per una cel.la a la presó, d'on va sortir a l'abril després de dipositar una fiança de 300 milions de iens (dos milions d'euros). Poc temps després, el va seguir Yoshiaki Murakami, de 46 anys, fundador d'un agressiu fons d'inversions que va generar tanta riquesa com odis en el conservador món de les grans empreses. Murakami, acusat entre altres coses d'usar informació privilegiada, facilitada per Horie, va haver de dipositar 500 milions de iens (3,25 milions d'euros) per poder-ne sortir.
Als gestors de Roppongi Hills no sembla que els preocupin ni els escàndols ni la finalització, el 2007 i a menys d'un quilòmetre de distància, del projecte Tòquio Midtown, la torre principal del qual tindrà 10 metres més que la Mori Tower i albergarà a les seves plantes superiors les habitacions de l'hotel Ritz Carlton. Alguns dels inquilins, com Yahoo Japan, ja han anunciat que en el futur es traslladaran a Tòquio Mid- town, però a la Mori Tower diuen que compten amb una llarga llista d'espera.

1.12.06

El Japó, sènior


1/12/2006 CENS A LA BAIXA A L'ÀSIA
• El país envelleix i perd població a causa de la baixa natalitat i de la dura política d'immigració
• El 2005 hi va haver, per primera vegada des del 1945, un saldo negatiu
JORDI JUSTE.KYOTO
Les dades del cens recentment publicat han confirmat que l'any passat la població del Japó es va reduir per primera vegada des del 1945. A primers d'octubre del 2005, el país tenia 127.767.994 habitants, 22.000 menys que un any abans. La notícia no ha causat cap sorpresa, ja que tots els experts la venien anunciant des de feia temps, a causa de la baixa natalitat i de la política restrictiva en matèria d'immigració. Això sí, el descens de població ha coincidit amb l'anunci que entre els mesos de gener i juliol d'aquest any han nascut 645.000 nens, 14.000 més que l'any passat.

La realitat és que el Japó ja té un 20% d'habitants majors de 65 anys, mentre que els menors de 15 no passen del 13%, una piràmide invertida que seguirà eixamplant-se en la cúspide i estrenyent-se en la base amb l'envelliment dels nascuts durant el gran creixement demogràfic. Descartada una gran catàstrofe, la situació només canviaria si entrés al país un gran nombre d'immigrants o augmentés substancialment la natalitat, que va ser d'1,25 nens per dona el 2005 (a Espanya és d'1,3 nens), lluny del 2,1 que es calcula que és necessari per mantenir la població.

Aquest inici del declivi es va produir malgrat que el nombre d'estrangers residents al Japó va augmentar, respecte al cens de l'any 2000, en 200.000. I gairebé la meitat d'ells són xinesos. Amb aquestes noves incorporacions, el Japó té ja una mica més d'un milió i mig de residents estrangers, encara que més de la meitat d'ells són coreans i xinesos nascuts al Japó. Amb tot, la població realment immigrant no arriba a l'1% del total, ni tan sols afegint-hi els gairebé 300.000 immigrants que resideixen il.legalment al país asiàtic.

L'única solució realista sembla ser augmentar la natalitat, tasca difícil si es té en compte la situació de les dones. L'edat mitjana a la qual les dones japoneses es casen avui dia és de 28 anys, comparada amb els 24 anys del 1964. Però gairebé un 50% segueixen solteres i sense descen- dència als 30 anys. En la societat tradicional japonesa, els factors responsables de la baixa natalitat són el difícil accés i permanència de la dona en el mercat de treball i la conciliació entre la vida laboral i familiar. El 70% de les japoneses deixen de treballar al tenir el primer fill i poques es reincorporen a la feina posteriorment, gairebé sempre en pitjors condicions.

Les polítiques públiques

Els països del nord d'Europa han demostrat que una millor situació laboral de la dona pot traduir-se en una natalitat superior, a l'augmentar la sensació de seguretat i les possibilitats econòmiques. Però les polítiques públiques van molt per darrere de les necessitats, i els polítics no deixen de fer promeses. "El meu Govern farà tots els esforços per avançar mesures de solució del descens de la taxa de natalitat i construir una societat on sigui fàcil criar fills", va dir el primer ministre, Shinzo Abe, al setembre.

Amb tot, tampoc és indiscutible que al Japó li convingui mantenir la població actual, tres vegades l'espanyola amb només el 75% del territori d'Espanya. El problema és que el sistema de Seguretat Social, en què la població activa manté la passiva, és insostenible si aquesta última no para de créixer i la primera de minvar. Per ara, sembla del tot inevitable augmentar l'edat de jubilació.