6.4.11

Bona organització, falta de decisió


Aquests dies tinc el plaer d'acompanyar a un equip de futbol japonès de categoria cadet (14 anys), que realitza una breu estada formativa en el nostre país. El tsunami del dia onze els va sorprendre, com qui diu, preparant les maletes per a venir a viure una experiència que consideren molt important per a la seva educació com a futbolistes i com a persones.

Encara que viuen en Yokohama, una zona que va sofrir poc més que l'esglai del tremolor i alguns inconvenients -causats per la carestia d'alguns productes els primers dies i pels talls elèctrics- van estar a punt de cancel·lar el viatge, ja que l'ambient del país no semblava el més propici per a donar-se segons quines alegries. Però va pesar, més que aquest, l'argument que calia intentar recobrar la normalitat com més aviat. A més, els nois i el seu entrenador van decidir que aprofitarien l'expedició per a recaptar fons i ànims per als damnificats de Miyagi.

La resposta està sent espectacular, tant en euros dipositats en les guardioles com en dedicatòries escrites en una bandera portada a aquest efecte. Allà on van, els vint-i-un joves i el seu entrenador reben no sol suports sinó també elogis pel seu excel·lent comportament dintre i fora del camp. Es mouen amb ordre, escolten quan se'ls donen instruccions, no deixen rastres d'escombraries al seu pas i es deixen la pell en cada entrenament com si fos la final d'un mundial.

A molts espectadors, que van amb la idea de veure a uns simpàtics nens asiàtics jugant un futbol de segona categoria, els sorprenen la seva tècnica i l'eficàcia amb què juguen. En canvi, alguns entrenadors locals, que duen ja diversos anys preparant sessions per als joves japonesos, saben que aquests xavals tenen de sobres la tècnica i la capacitat de sacrifici i de treballar en equip tan importants en el futbol. Però també saben que a la majoria encara els falta capacitat de decisió individual, un element crucial per a marcar les diferències en un enfrontament que no deixa d'ésser d'onze persones contra onze persones.

Alguns comenten: “A aquests nois l'única cosa que els falta és el que els sobra a massa dels nostres jugadors: l'instint de prendre les regnes i anar a per el gol”. I és que estan perfectament posicionats, corren de principi a fi i es passen la pilota de bon tros ofici, però encara són pocs els quals intenten desbordar al contrari i anar cap a la meta.

El seu entrenador és conscient d'aquesta manca. Per això els porta aquí, els exposa a noves experiències i els obliga constantment a prendre decisions. Sap que aquest aprenentatge els serà de gran ajuda en el futur, segueixin o no jugant al futbol, i confia que els faci més capaços d'aportar-li a la seva societat el que li falta. Té clar que l'organització i la capacitat de sacrifici són claus per al bon funcionament de qualsevol grup humà, i no vol que les perdin. Però també creu que, sense individus amb capacitat de prendre decisions sota pressió, el que sembla harmonía pot convertir-se en un exercici estèril, de gran bellesa però sense capacitat d'assegurar el futur. Tota una lliçó sobre la fortalesa i la debilitat del Japó actual. Un exemple que permet mantenir l'esperança en el futur.


Una societat normal

Si algú ha conegut Japó a partir de les nombroses informacions aparegudes des del terratrèmol i el tsunami del 11 de març, potser s'hagi format la imatge d'una societat ideal injustament condemnada per la naturalesa a sofrir. No en va, el tema favorit dels mitjans de comunicació occidentals ha estat –a part de la devastació causada pel sisme i l'alarma nuclear– el comportament exemplar de la població japonesa.

S'ha escrit, de forma abundant, sobre el seu grau de preparació per a plantar cara als desastres, la solidaritat i l'ordre dels damnificats al repartir el poc que els quedava, la disciplina dels ciutadans per a plantar cara als obligats talls de llum, la capacitat –provada diverses vegades en la història recent– de recuperar-se de les hecatombes, la dignitat amb la qual afronten la desgràcia o la sobrietat amb la qual exterioritzen el seu dolor.

No obstant això, encara que certs, aquests aspectes de la societat japonesa són solament una part de la realitat. Japó és un país gran, de llarga història i molt poblat. És, per tant, una realitat complexa, difícil de reflectir en uns pocs articles periodístics escrits amb urgència –i menys en només un de poc més de cinc-centes paraules.

Per a equilibrar un poc el quadre idíl·lic que hem pintat aquests dies, podem fer una llista de problemes que afligeixen a la societat japonesa: addiccions; violència física o psicològica a casa, en l'escola o en el treball; augment del nombre de joves que es tanquen en la seva habitació i solament es connecten amb el món a través de l'ordinador; prostitució relacionada al consum de productes de luxe; alta taxa de suïcidis; discriminació professional per origen o gènere; malaltia i mort per excés de treball; pèrdua de la moral del sacrifici a favor d'un major hedonisme; escassedat de talent individual; desconfiança en el govern i en l'administració; corrupció institucionalitzada; profusió de fraus que tenen com víctimes els ancians…



L'anterior és solament una llista inacabada d'elements heterogenis citats pels propis japonesos com a mals de la seva pròpia societat. Són problemes del món modern, que Japó comparteix amb altres països. Possiblement, alguns els afronta millor i altres pitjor que els seus veïns, i fins i tot n'hi ha que semblen tan enquistats que es diria que no té massa interès a solucionar.

Està clar que la japonesa és una societat normal, on els problemes es multipliquen. No obstant això, fa l'efecte que resisteix millor que unes altres les tendències disgregadoras de la modernitat. Sovint s'ha dit que el secret és l'homogeneïtat ètnica de la seva població, que fa més fàcil el funcionament cohesionat de la societat. És veritat que la immensa majoria de ciutadans japonesos són o se senten membres d'un mateix grup sociocultural amb unes característiques bàsiques comunes, amb uns codis de conducta compartits i en gran mesura acceptats. Això fa que la comunicació dintre del grup sigui més fàcil amb necessitat de menys paraules, i que el treball individual contribueixi més al bé comú. També fa que sigui tan difícil per a un estranger arribar a ser considerat un membre més de la societat. Aprendre japonès o imitar les manifestacions més superficials del comportament nipó són tasques relativament senzilles per a qualsevol, però interioritzar el seu codi de valors és difícil per a tots i impossible per a molts.