28.4.08

Un signe de la globalització

Un moment del discurs. Foto Jin Juste
28/4/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
JORDI Juste
Aquest any m'ha tocat assistir a la cerimònia d'ingrés de l'escola primària del meu barri en qualitat de pare d'un dels nous alumnes i com a president de l'AMPA. Diuen que és la primera vegada que un estranger presideix una institució d'aquesta mena a Kyoto i possiblement un dels primeres en tot el país. Un signe de la globalització que, de moment, no ha trobat cap objecció i, en canvi, sí moltes reaccions d'alleujament per part d'aquells que saben que, si aquest any jo presideixo l'AMPA, no ho han de fer ells.
El càrrec és més aviat protocol.lari i les que treballen de veritat són les mares que integren la junta, totes japoneses. Elles estan disposades a donar un braç per l'escola, però no la cara, així que la meva primera feina important ha estat pujar a l'estrada del gimnàs i llegir, davant de nens, pares i autoritats locals, un discurs ple d'expressions honorífiques i de frases fetes. Amb poc marge per a la creativitat i amb una gran por de sortir ni tan sols un mil.límetre del guió. Només aquell que hagi passat per un mal trago semblant serà capaç d'imaginar-se com poden ballar els caràcters japonesos sobre el paper.
A banda d'una lectura correcta, l'èxit de l'actuació en la cerimònia radica a tenir molt clar quan i cap a on s'ha de saludar, amb la inclinació adequada del cos. Segons els meus comptes, en el meu cas són vuit reverències des que m'aixeco tremolós de la meva cadira de la zona d'autoritats fins que hi retorno, alleujat.
Si no es té un paper protagonista, aquestes celebracions són un espectacle interessant, que pot arribar a ser divertit. El decorat presenta unes variacions mínimes: sempre el presideixen la bandera nacional i la local, hi ha un gran gerro amb flors i moltes vegades un biombo daurat. Un dels moments més emotius és el cant de l'himne nacional, aquesta cançó que en molts llocs de l'Àsia recorden com a símbol d'atrocitats. Per a la majoria dels japonesos el Kimigayo és avui dia només una mostra del seu sentiment de pertinença, encara que queda una minoria que es resisteix a mostrar-li un respecte que creu que no mereix. Normalment, tots els assistents es posen dempeus i la majoria l'entonen amb una mestria que demostra, tant com el seu patriotisme, la bona formació musical.
Un altre dels punts importants és el discurs del director. El nostre és un home entranyable, amant d'Europa i devot del seu treball. Té un cert aire còmic, vestit amb frac i dirigint-se a nens de 6 anys, gesticulant i vocalitzant. Els parla de les tres llavors que a partir d'avui hauran de fer créixer: valentia, ganes de fer coses i bona salut.
Els veritables protagonistes, els aproximadament 60 nous alumnes de l'escola, l'escolten intentant veure aquestes llavors al palmell de la mà del professor. Tots van vestits de manera molt elegant i representen el seu paper a la perfecció. Entren, s'asseuen, s'aixequen, fan reverències, s'asseuen de nou, es tornen a aixecar... Tot en un ordre que ja han tingut l'oportunitat d'assajar en la gran quantitat de cerimònies que han viscut al parvulari i que perfeccionaran en les que els esperen en la seva vida al Japó.

10.4.08

GEGANTS AMB PROBLEMES

Moments previs al combat. Foto JJuste
CONTROVÈRSIA AL JAPÓ PER UNA PRÀCTICA ANCESTRAL
  • El sumo, la lluita tradicional japonesa, es veu acorralat pels escàndols
  • L'any passat, un jove competidor va morir al rebre una pallissa al seu gimnàs Lluitadors

JORDI JUSTE.OSAKA
En els últims temps, la lluita tradicional japonesa s'ha vist envoltada per una sèrie de controvèrsies que inclouen acusacions de combats arreglats, vetos masclistes, comportaments impropis dins i fora del ring, lesions sospitoses i una mort que ha revelat que darrere la fortalesa dels lluitadors s'hi amaga un rude submón que sovint consisteix en simple maltractament.
Al febrer, la policia va arrestar a Aichi tres lluitadors i el cap del gimnàs on al juny va morir Takashi Saito, un lluitador novici de 17 anys. La policia va establir que la causa havia estat una aturada cardíaca, però una autòpsia va mostrar que Saito havia estat apallissat repetidament amb objectes contundents poc abans de morir. La policia es va veure obligada a obrir una investigació i el cas es va convertir ràpidament en notícia nacional. El cap del gimnàs va admetre que li havia clavat un copet al seu pupil, però s'ha pogut establir que li va pegar repetidament al cap amb una ampolla de cervesa. Després va indicar a altres lluitadors que se l'emportessin cap al ring per acabar de donar-li una lliçó per haver intentat abandonar el gimnàs i la seva carrera en el món del sumo.


Final del combat entre el yokozuna Hakuho i Miyabiyama. Foto JJuste
Sorpresa i indignació
Aquella mort va causar una gran commoció pública i va servir per descobrir que l'ús de la violència per domesticar els novicis és una pràctica estesa. Per a la majoria de japonesos, les intimitats del món del sumo són gairebé un mite. Se sap que els lluitadors viuen en estables o gimnasos on s'entrenen i també que viuen en comunitat sota les ordres d'un cap, l'oyakata, un antic lluitador. La vida en aquests recintes és sempre austera i sovint molt dura, amb un règim alimentari orientat a guanyar pes ràpidament i amb detallades normes de vida que es basen en un estricte respecte per la jerarquia. També se sap que els exlluitadors tenen una esperança de vida 10 anys més curta que la mitjana nacional i que molts tenen diabetis o malalties cardíaques.

El yokozuna Asashoryu acaba de guanyar el seu combat. Foto JJuste
A la sorpresa per la mort de Saito s'hi va afegir ràpidament la indignació per la negligència policial i la lentitud en la reacció de l'Associació Japonesa de Sumo. Fins i tot el primer ministre, Yasuo Fukuda, es va veure obligat a pronunciar-se: "Que això hagi passat en el sumo, l'esport nacional i símbol del Japó, és un assumpte greu". La pressió del Govern va obligar l'entitat que regeix el sumo a demanar disculpes i a expulsar el cap del gimnàs, una acció que per molts és insuficient i va arribar tard. "L'associació de sumo hauria d'acceptar membres externs i tornar a començar. Si no, els joves que aspiren a convertir-se en lluitadors professionals s'hi acabaran mostrant reticents i els aficionats deixaran l'esport", va concloure recentment el diari Asahi Shinbun en el seu editorial.
Alguns historiadors remunten el naixement del sumo als orígens del país, encara que va adoptar la seva forma actual en l'època d'Edo (segles XVII a XIX). Els seus rituals estan emparentats amb els del sintoisme, la religió ancestral del Japó, amb la qual comparteix creences com la impuresa de la dona. Això va provocar l'inici d'una llarga controvèrsia l'any 2000, quan Fusae Ohta es va convertir en la primera dona governadora d'Osaka, la província on se celebra un dels cinc grans tornejos anuals. L'Associació de Sumo no va permetre a Ohta, en els seus vuit anys al càrrec, pujar al dohyo (el ring) per entregar la copa al vencedor.
Combats arreglats
La mort del jove Saito és la crisi més greu que ha viscut el sumo últimament, però no l'única. Les sospites de combats arreglats reapareixen periòdicament. En l'última ocasió apuntaven al yokozuna (gran campió) Asashoryu, un mongol de 28 anys que ja ha arribat al cinquè lloc en el rànquing de lluitadors de tots els temps. A més, Asashoryu ha protagonitzat enfrontaments amb periodistes i ha provocat la indignació dels tradicionalistes per protestar contra decisions dels àrbitres o no mostrar respecte pels contrincants. L'any passat va ser notícia després de ser sorprès jugant a futbol a Mongòlia, on havia assistit per recuperar-se d'una misteriosa lesió.
El sumo professional ha viscut en les últimes dècades una influència de lluitadors estrangers, procedents de diferents llocs amb lluites similars, com Hawaii, la Polinèsia, Bulgària, Rússia o Mongòlia. En aquests moments hi ha uns 20 no japonesos en les dues màximes categories. El 2002, es va limitar a un per gimnàs el nombre de forans, però cada vegada resulta més difícil poder convèncer nens i pares japonesos perquè entrin en un món que exigeix sacrificis extrems.
Yumitori, ritual amb que es tanca cada jornada de torneig. Foto JJuste

8.4.08

La torre Eiffel japonesa compleix mig segle

La Tokyo Tower. JORDI Juste
CRÒNICA DES DE TÒQUIO
El 1958 el Japó confirmava al món el seu renaixement després de la segona guerra mundial amb l'acabament a Tòquio d'una gran antena metàl.lica blanca i taronja de 333 metres d'altura, dissenyada a semblança de la torre Eiffel de París, a la qual supera en 13 metres. Es van pensar diferents noms per a l'estructura, que oficialment es denomina Nihon Denpa To (torre japonesa d'ones elèctriques), però el poble de seguida la va batejar com a Tokyo Tower i la va adoptar com el símbol de la capital i un dels seus principals destins recreatius.
En aquest mig segle a la torre hi han anat no només milions de turistes, estrangers i nacionals, sinó també moltíssims ciutadans de Tòquio que l'han escollit com a marc de les seves cites amoroses o de les seves sortides familiars. A més a més, ha estat escenari de nombroses obres de ficció i fins i tot ha estat destruïda moltes vegades per la imaginació d'autors de còmics, dibuixos animats i pel.lícules apocalíptiques de monstres de sèrie B.
El 2005, l'il.lustrador Lily Franky va publicar la novel.la Tokyo Tawa: Okan to boku, to tokidoki, Oton (Tokyo Tower: la mare, jo, i a vegades, el pare), en què la torre és més que mai el símbol de la gran ciutat, el far que atrau els japonesos humils de províncies que busquen l'èxit. El llibre va vendre més d'un milió d'exemplars el primer any i va donar lloc a una pel.lícula i una sèrie de televisió que van contribuir a tornar a posar de moda l'estructura entre la gent jove.
La Tokyo Tower està situada al districte de Minato, relativament a prop del cor de la ciutat. Per això, qualsevol dels seus dos observatoris serveix per tenir una visió de 360 graus d'aquesta megaurbs, que s'estén molt més enllà dels límits administratius de la prefectura de Tòquio i amb una població que ja se situa en més de 30 milions d'habitants. Des de l'observatori superior, a 250 metres d'altitud, es pot comprovar que la ciutat i els seus voltants no són només grisos; també tenen el blau del mar, el verd dels jardins del palau imperial i del santuari de Meiji i fins i tot, a vegades, el blanc de la neu, ja que en dies clars s'arriba a veure el cim del mont Fuji. Però, sobretot, la torre és una talaia perfecta per percebre el bigarrament de la metròpolis nipona, l'aparent caos de carrerons, rius, autopistes urbanes, vies de tren elevades... Res a veure amb els Camps de Mart, que des de dalt de tot de la Torre Eiffel semblen un tapís.
Des de fa cinc anys és possible veure la torre com una joguina metàl.lica de coloraines enmig del formigó, pujant a la torre Mori, a Roppongi Hills. L'edifici només té 238 metres d'altura però, a l'estar situat en un turó, ha substituït la Tokyo Tower com l'observatori més alt de la ciutat. No obstant, la torre manté un encant que difícilment pot superar un gratacel, ja que el que busquen els turistes i els enamorats que volen passejar el seu idil.li no és tant veure la ciutat com ser dins del seu símbol. Possiblement aquesta condició emblemàtica no la perdrà ni el 2011, quan estigui acabada al districte de Sumita la New Tokyo Tower, que tindrà 613 metres d'altura.
La Tokyo Tower. JORDI Juste

3.4.08

'La Farola' japonesa

• El Govern admet que 19.000 persones viuen al carrer a les principals ciutats
• La revista 'The Big Issue' ofereix una sortida a un centenar d'indigents Imamura ven la revista de suport als indigents en unes galeries d'Osaka. Foto: JORDI JUSTE
JORDI JUSTE. OSAKA
Des de fa quatre anys no cal anar als parcs i barris degradats del Japó per veure vagabunds. Una mica més d'un centenar estan apostats a les cantonades més transitades de les grans metròpolis del país brandant un exemplar de The Big Issue, una rèplica de la revista fundada el 1991 a Londres per donar una oportunitat professional a les persones que no tenen un lloc digne on viure.És una publicació similar a La Farola, popular a Espanya els anys 90. Es tracta d'un negoci social al Japó, que es gestiona professionalment i aspira a no perdre diners, encara que el seu objectiu no sigui guanyar-ne.

El seu màxim responsable, Shoji Sano, explica: "Jo no m'hauria imaginat mai que acabaria dedicant-me a ajudar els indigents, però una tercera part dels que hi ha al Japó són a Osaka. Com a persona nascuda i criada aquí, com a membre de la societat que els veia cada dia, em vaig adonar que s'havia de fer alguna cosa per ajudar a resoldre el problema. Aleshores vaig saber el que es feia a Anglaterra i vaig decidir posar en marxa el projecte".

Les xifres de la crisi

Segons el Govern, en l'actualitat hi ha 19.000 persones sense llar al Japó, unes 6.000 menys que ara fa cinc anys. És possible que la millora en les xifres reflecteixi en part la reducció de l'atur durant el quinquenni, però per Sano la qüestió s'explica pel criteri del qual se serveixen les autoritats per definir el col.lectiu: "Si els que es compten són els que viuen al carrer o als parcs, és possible que el nombre hagi disminuït. Però, si es té en compte les persones que passen la nit en llocs com ara els cibercafès o en hotels barats i que no tenen un lloc fix per viure, aleshores ha augmentat".

Després de la bombolla econòmica dels anys 80, els llocs de treball en la construcció i en la indústria van disminuir dràsticament i amb això va augmentar el nombre de persones sense llar. L'ocupació ha crescut durant els últims anys fins a situar l'atur en el 4%, encara que a costa d'augmentar el nombre dels que passen dificultats per arribar a final de mes malgrat treballar els set dies de la setmana. La majoria dels indigents procedeixen de sectors cada vegada més mecanitzats, com la construcció, o de negocis que van quedant desfasats, com per exemple petits comerços i hostals tradicionals, on alguns a més de treballar també hi vivien.

Kenzo Nitta, de 57 anys, ven The Big Issue davant de l'estació central d'Osaka des de fa quatre anys. Abans treballava com a mecànic en una pista de bitlles, però aquesta va tancar i ja no va poder trobar una altra feina, en part per l'edat. "És dur, però sense feina no es pot viure. Al principi em feia vergonya, però quan fa molt temps que hi ets t'hi vas acostumant. Penso continuar fins que trobi una altra feina", explica Nitta, que ha començat a viure en un pis amb dos venedors més.

Un altre veterà de The Big Issue és Imamura, un exllibreter de vell que defensa amb vehemència als 50 anys la dignitat de la seva feina: "Em faria vergonya haver de demanar almoina, no ho acceptaria, però amb això em guanyo el menjar i un lloc per dormir. M'agradaria estalviar i poder trobar una altra ocupació però, sense tenir una adreça registrada, al Japó això és molt difícil", explica Imamura. L'home regala una fotocòpia amb sudokus preparats per ell mateix a cada client.

Sortida digna

The Big Issue és bimensual i es ven a 300 iens (uns dos euros), dels quals 160 van directament a la butxaca del venedor. La revista té una circulació d'uns 30.000 exemplars i en tots els números ofereix articles sobre oci i afers socials i una entrevista o reportatge sobre algun personatge famós de l'escena internacional, gràcies a la seva sindicació amb una xarxa mundial de revistes similars.

Per vendre The Big Issue es necessita ser una persona atrevida, comprometre's amb un codi de bona conducta i no tenir un lloc estable de residència, encara que aquesta última condició s'aplica amb flexibilitat i es permet seguir com a venedors els que ja han trobat un lloc per viure però no una feina millor. Alguns, com Imamura i Nitta, venen la revista des de l'inici, però molts altres ho deixen després d'un temps, a vegades sense deixar rastre. Segons l'empresa, dels 600 venedors que ha tingut en quatre anys, un 10% ha trobat una altra feina.