Un signe de la globalització

Un moment del discurs. Foto Jin Juste
28/4/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
JORDI Juste
Aquest any m'ha tocat assistir a la cerimònia d'ingrés de l'escola primària del meu barri en qualitat de pare d'un dels nous alumnes i com a president de l'AMPA. Diuen que és la primera vegada que un estranger presideix una institució d'aquesta mena a Kyoto i possiblement un dels primeres en tot el país. Un signe de la globalització que, de moment, no ha trobat cap objecció i, en canvi, sí moltes reaccions d'alleujament per part d'aquells que saben que, si aquest any jo presideixo l'AMPA, no ho han de fer ells.
El càrrec és més aviat protocol.lari i les que treballen de veritat són les mares que integren la junta, totes japoneses. Elles estan disposades a donar un braç per l'escola, però no la cara, així que la meva primera feina important ha estat pujar a l'estrada del gimnàs i llegir, davant de nens, pares i autoritats locals, un discurs ple d'expressions honorífiques i de frases fetes. Amb poc marge per a la creativitat i amb una gran por de sortir ni tan sols un mil.límetre del guió. Només aquell que hagi passat per un mal trago semblant serà capaç d'imaginar-se com poden ballar els caràcters japonesos sobre el paper.
A banda d'una lectura correcta, l'èxit de l'actuació en la cerimònia radica a tenir molt clar quan i cap a on s'ha de saludar, amb la inclinació adequada del cos. Segons els meus comptes, en el meu cas són vuit reverències des que m'aixeco tremolós de la meva cadira de la zona d'autoritats fins que hi retorno, alleujat.
Si no es té un paper protagonista, aquestes celebracions són un espectacle interessant, que pot arribar a ser divertit. El decorat presenta unes variacions mínimes: sempre el presideixen la bandera nacional i la local, hi ha un gran gerro amb flors i moltes vegades un biombo daurat. Un dels moments més emotius és el cant de l'himne nacional, aquesta cançó que en molts llocs de l'Àsia recorden com a símbol d'atrocitats. Per a la majoria dels japonesos el Kimigayo és avui dia només una mostra del seu sentiment de pertinença, encara que queda una minoria que es resisteix a mostrar-li un respecte que creu que no mereix. Normalment, tots els assistents es posen dempeus i la majoria l'entonen amb una mestria que demostra, tant com el seu patriotisme, la bona formació musical.
Un altre dels punts importants és el discurs del director. El nostre és un home entranyable, amant d'Europa i devot del seu treball. Té un cert aire còmic, vestit amb frac i dirigint-se a nens de 6 anys, gesticulant i vocalitzant. Els parla de les tres llavors que a partir d'avui hauran de fer créixer: valentia, ganes de fer coses i bona salut.
Els veritables protagonistes, els aproximadament 60 nous alumnes de l'escola, l'escolten intentant veure aquestes llavors al palmell de la mà del professor. Tots van vestits de manera molt elegant i representen el seu paper a la perfecció. Entren, s'asseuen, s'aixequen, fan reverències, s'asseuen de nou, es tornen a aixecar... Tot en un ordre que ja han tingut l'oportunitat d'assajar en la gran quantitat de cerimònies que han viscut al parvulari i que perfeccionaran en les que els esperen en la seva vida al Japó.