'La Farola' japonesa

• El Govern admet que 19.000 persones viuen al carrer a les principals ciutats
• La revista 'The Big Issue' ofereix una sortida a un centenar d'indigents Imamura ven la revista de suport als indigents en unes galeries d'Osaka. Foto: JORDI JUSTE

JORDI JUSTE. OSAKA
Des de fa quatre anys no cal anar als parcs i barris degradats del Japó per veure vagabunds. Una mica més d'un centenar estan apostats a les cantonades més transitades de les grans metròpolis del país brandant un exemplar de The Big Issue, una rèplica de la revista fundada el 1991 a Londres per donar una oportunitat professional a les persones que no tenen un lloc digne on viure.És una publicació similar a La Farola, popular a Espanya els anys 90. Es tracta d'un negoci social al Japó, que es gestiona professionalment i aspira a no perdre diners, encara que el seu objectiu no sigui guanyar-ne.

El seu màxim responsable, Shoji Sano, explica: "Jo no m'hauria imaginat mai que acabaria dedicant-me a ajudar els indigents, però una tercera part dels que hi ha al Japó són a Osaka. Com a persona nascuda i criada aquí, com a membre de la societat que els veia cada dia, em vaig adonar que s'havia de fer alguna cosa per ajudar a resoldre el problema. Aleshores vaig saber el que es feia a Anglaterra i vaig decidir posar en marxa el projecte".

Les xifres de la crisi

Segons el Govern, en l'actualitat hi ha 19.000 persones sense llar al Japó, unes 6.000 menys que ara fa cinc anys. És possible que la millora en les xifres reflecteixi en part la reducció de l'atur durant el quinquenni, però per Sano la qüestió s'explica pel criteri del qual se serveixen les autoritats per definir el col.lectiu: "Si els que es compten són els que viuen al carrer o als parcs, és possible que el nombre hagi disminuït. Però, si es té en compte les persones que passen la nit en llocs com ara els cibercafès o en hotels barats i que no tenen un lloc fix per viure, aleshores ha augmentat".

Després de la bombolla econòmica dels anys 80, els llocs de treball en la construcció i en la indústria van disminuir dràsticament i amb això va augmentar el nombre de persones sense llar. L'ocupació ha crescut durant els últims anys fins a situar l'atur en el 4%, encara que a costa d'augmentar el nombre dels que passen dificultats per arribar a final de mes malgrat treballar els set dies de la setmana. La majoria dels indigents procedeixen de sectors cada vegada més mecanitzats, com la construcció, o de negocis que van quedant desfasats, com per exemple petits comerços i hostals tradicionals, on alguns a més de treballar també hi vivien.

Kenzo Nitta, de 57 anys, ven The Big Issue davant de l'estació central d'Osaka des de fa quatre anys. Abans treballava com a mecànic en una pista de bitlles, però aquesta va tancar i ja no va poder trobar una altra feina, en part per l'edat. "És dur, però sense feina no es pot viure. Al principi em feia vergonya, però quan fa molt temps que hi ets t'hi vas acostumant. Penso continuar fins que trobi una altra feina", explica Nitta, que ha començat a viure en un pis amb dos venedors més.

Un altre veterà de The Big Issue és Imamura, un exllibreter de vell que defensa amb vehemència als 50 anys la dignitat de la seva feina: "Em faria vergonya haver de demanar almoina, no ho acceptaria, però amb això em guanyo el menjar i un lloc per dormir. M'agradaria estalviar i poder trobar una altra ocupació però, sense tenir una adreça registrada, al Japó això és molt difícil", explica Imamura. L'home regala una fotocòpia amb sudokus preparats per ell mateix a cada client.

Sortida digna

The Big Issue és bimensual i es ven a 300 iens (uns dos euros), dels quals 160 van directament a la butxaca del venedor. La revista té una circulació d'uns 30.000 exemplars i en tots els números ofereix articles sobre oci i afers socials i una entrevista o reportatge sobre algun personatge famós de l'escena internacional, gràcies a la seva sindicació amb una xarxa mundial de revistes similars.

Per vendre The Big Issue es necessita ser una persona atrevida, comprometre's amb un codi de bona conducta i no tenir un lloc estable de residència, encara que aquesta última condició s'aplica amb flexibilitat i es permet seguir com a venedors els que ja han trobat un lloc per viure però no una feina millor. Alguns, com Imamura i Nitta, venen la revista des de l'inici, però molts altres ho deixen després d'un temps, a vegades sense deixar rastre. Segons l'empresa, dels 600 venedors que ha tingut en quatre anys, un 10% ha trobat una altra feina.