23.3.08

Menjar lent i natural fora de casa

22/3/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
Bufet del Matsutomiyakotobuki Ichie. JJuste
El Matsutomiyakotobuki Ichie del carrer Yanaginobamba, tocant al carrer Sanjo, és un de tants restaurants que s'han instal.lat durant els últims anys en una machiya, les velles cases del centre de Kyoto condemnades a transformar-se o sucumbir entre la modernitat. La façana i l'interior s'han conservat en gran mesura i el local fa una sensació d'autenticitat, malgrat que aquests edificis no van ser pensats com a restaurants sinó per servir a la part del davant com a tallers i a la part del darrere com a residències. Per accedir al menjador cal descalçar-se, però es pot optar entre menjar en taules tradicionals baixes i seure al tatami o fer-ho en taules altes occidentals.
L'Ichie forma part d'un nombre creixent de restaurants que ofereixen una solució a la gent que no vol renunciar a la salut quan menja fora de casa. S'anuncia com a restaurant de "menjar lent i natural" i els seus plats s'elaboren amb productes nacionals i sense additius. "No podem oferir menjar fet amb productes 100% orgànics perquè la seva oferta encara és escassa, però la direcció sempre busca els que li mereixen més confiança", explica l'encarregat de l'establiment.
De fet, segons un estudi fet recentment, només el 0,19% dels productes agrícoles japonesos són orgànics, és a dir, han estat cultivats i processats sense utilitzar fertilitzants, pesticides ni additius artificials. De les gairebé dos milions d'explotacions agrícoles que hi ha al Japó, només 5.000 produeixen el que l'oficina certificadora del Govern considera "productes agrícoles orgànics".
La consciència de la importància del menjar saludable no ha parat d'augmentar els últims anys al Japó, alhora que els canvis eco-nòmics i socials han anat imposant una forma de menjar cada vegada més nociva per a la salut. S'han multiplicat els fraus i intoxicacions atribuïbles a la industrialització alimentària i l'augment del nombre de famílies en què tots els adults treballen fora de casa i de persones que viuen soles ha fet que els hàbits empitjoressin.
El temps que es dedica a cuinar a casa ha disminuït i el sa costum de preparar el menjar pensant sempre que inclogui 30 ingredients ha cedit al consum massiu de precuinats que es preparen per menjar en escassos minuts. A més a més, l'ús de ma-tèries fresques de la regió va quedant arraconat per productes congelats que contenen una gran quantitat d'additius i procedeixen de llocs molt allunyats del consumidor. No obstant, segons un estudi del Ministeri d'Agricultura, un 42% dels japonesos ja es mostren disposats a comprar productes agrícoles orgànics i un 52% més afirma que ho faria si els preus baixessin.
Aquestes dades mostren que existeix un alt potencial per recuperar el menjar saludable que només està esperant l'oferta adequada. De moment, el Matsutomiyakotobuki Ichie ofereix un producte amb una relació qualitat-preu excepcional, l'Obanzai Viking, un bufet lliure per només 1.050 iens (sis euros i mig) que inclou uns 20 plats de menjar japonès tradicional que varien segons l'estació.
Porta del Matsutomiyakotobuki Ichie. JJuste

12.3.08

Nostàlgia al carreró dels borratxos

CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE Nonbei-yokocho, el carreró dels borratxos de Shibuya.JJuste
JORDI Juste
Shibuya és la meca de la moda juvenil asiàtica. Són famoses les grans pantalles de televisió que es veuen només de sortir a la plaça principal des de l'estació. A la seva dreta hi ha un tram elevat de via fèrria, un de tants que sobrevolen Tòquio. Passades les vies, just a mà esquerra, hi ha Nonbei-yokocho (el carreró delsborratxos), dues fileres de menys de 50 metres d'edificis de fusta de dues plantes.
Passo l'arc que anuncia el carreró i accedeixo a un altre món, sense pantalles, nenes bronzejades ni enquestadors a la caça de nous gustos. Aquí tot és ranci, petit, olorós, entranyable. Bars diminuts se succeeixen sota la llum tènue d'uns llums vermells que presenten tot un repte fotogràfic. Busco l'angle adequat, l'obertura correcta del diafragma, quan, des d'un local, un home d'uns 70 anys, amb ulleres i vestit amb americana i corbata em demana amb gestos que m'acosti.
Obro la porta corredissa, dono la bona nit i trec el cap en una habitació d'uns 6 metres quadrats. Dues senyores d'una setantena d'anys, amb els llavis molt pintats, el monyo molt ben posat i el davantal molt blanc, estan dretes darrere una barra estreta davant de la qual hi ha sis tamborets, quatre d'ocupats per clients que beuen aiguardent de blat en grans gots de vidre. Al fons, darrere de l'home que m'ha convidat a entrar, hi ha una dona menuda d'uns 50 anys, amb roba una mica hippy i ulleres de sol estil John Lennon. Entrant a l'esquerra, al peu de la L que forma el taulell, hi ha dos septuagenaris més, un de gras, amb aspecte de capatàs jubilat, i un altre de molt prim, vestit com un comptable.
L'home que m'ha convidat a entrar al local em commina a seure al costat seu, al mig de la barra. Em diu que es diu Hiroshi, m'omple un got amb aiguardent de la seva pròpia ampolla, em demana una ració de peix cru i comença a fer-me preguntes. D'on sóc, com em dic, què feia allà fora... Els altres tres clients, que al veure'm entrar semblaven una mica contrariats, van relaxant les seves expressions i ficant cullerada en la conversa, a mesura que s'adonen que entenc i parlo el japonès.
--¿Com es deia aquell lloc on hi havia tants vampirs?
--Transsilvània.
--Però això és lluny de Barcelona.
--Ah, sí, val, i aquell altre lloc, com era, ba..., ba....
--Basc, País Basc.
--Això. És més a prop, ¿no?
--Com de Tòquio a Osaka, ¿oi?
--¿Què tal la seguretat ciutadana?
-- Bé...
-- Però no hi ha cap lloc tan segur com el Japó. ¿No?
El capatàs és qui fa més honor al nom del carreró: la seva llengua s'enganxa cada vegada més a la base de la boca i es fa difícil entendre'l.
Hi ha uns 30 clients assidus del local que s'hi deixen caure en algun moment cada setmana. "Som com el club dels cors solitaris. Aquesta és la nostra família", diu Hiroshi. La hippy madura, que s'expressa en un argot molt d'aquella època que enyora, assenteix i em prega que, si escric sobre el carreró, no faci públic el nom del local perquè no vol veure'l ple de turistes.

7.3.08

El Cervantes triomfa a Tòquio

JORDI JUSTE TÒQUIO
Alumnes al sortir de l'Instituto Cervantes. Foto: JORDI JUSTE
L'Instituto Cervantes té al Japó la seu més gran del món
L'èxit ha superat les previsions
Des de l'abril també impartirà classes de català
En els cinc mesos que fa que és a Tòquio, l'Instituto Cervantes ha superat de sobres les expectatives que tenia. Abans d'obrir, esperava captar d'entrada uns 300 alumnes, en va atraure 800 per a la seva primera prematrícula i ara ja va pel miler. Malgrat tenir en ple funcionament les seves activitats principals, la seu del Cervantes a Tòquio encara no ha estat inaugurada de manera oficial. La cerimònia està prevista per al mes de novembre, com a part de la visita d'Estat que realitzaran els Reis d'Espanya al Japó.
La seu japonesa és la més gran del Cervantes al món i està situada en una zona cèntrica de la capital, on, a més a més de fer classes de llengua castellana, s'ofereixen altres activitats de difusió de la cultura espanyola i hispanoamericana, com conferències, cine i exposicions. En aquests moments es pot veure l'exposició Extraños en el paraíso. Fotografía contemporánea en el País Vasco. Des de l'abril també s'oferiran classes de llengua catalana i, si hi ha demanda, de gallec i basc.
Tirar a la cosa fàcil
"De moment, hem tirat a la cosa fàcil, al que ja hi ha, a la gent que ja té interès en els temes espanyols. Ara també intentarem incorporar gent que no hi ha tingut contacte. Aquest és l'objectiu. Volem contextualitzar l'espanyol i que els japonesos puguin enriquir la seva vida cultural", explica el director del centre, Víctor Ugarte.
L'arribada de l'Instituto Cervantes a Tòquio es va produir el setembre del 2007, després d'una dècada de repetits rumors que n'anunciaven la imminent obertura i que finalment quedaven sempre en res.
Espai adequat
Una de les principals dificultats que hi va haver va ser trobar un espai adequat a un preu assequible al centre de Tòquio, ciutat que compta amb els lloguers més cars del món. Fins i tot es va arribar a pensar a ubicar la seu de l'Instituto Cervantes a l'Ambaixada d'Espanya, però es va haver de rebutjar la idea per la impossibilitat de portar a terme activitats remunerades, com els cursos d'idiomes, en seus diplomàtiques.
El Japó és un país on una gran part de la població disposa d'una important quantitat de diners per gastar-se en activitats culturals. A més, la majoria dels japonesos prefereixen tenir les seves hores d'oci organitzades, ja que no compten amb segones residències on passar els caps de setmana o els períodes de vacances llargs.
A tot això s'hi afegeix una gran curiositat per tot el que és estranger, que també afecta el que és espanyol. No obstant, contra el que algú creu, el castellà no està de moda al Japó, encara que sí que és veritat que el seu estatus ha augmentat respecte al d'altres llengües europees, com l'alemany o el francès, fins no fa gaire les preferides de bona part dels intel.lectuals nipons.
Al fet que hi hagués més interès per temes espanyols hi van contribuir decisivament els Jocs Olímpics de Barcelona i la Lliga del futbol professional, però també el descobriment del modernisme, el flamenc, el cine i la cuina. El castellà s'estudia en unes 40 universitats, tot i que en la majoria dels casos com una segona llengua estrangera que els alumnes han de cursar obligatòriament. A més, nombroses acadèmies privades i la ràdio i la televisió públiques ofereixen setmanalment cursos d'espanyol.
Sobretot, dones
L'Instituto Cervantes ha aconseguit atraure estudiants de diverses edats i condicions, però el 70% són dones d'entre 20 i 45 anys. La majoria d'elles estudien castellà perquè els interessa algun aspecte de la cultura espanyola o hispanoamericana, tot i que també hi ha una minoria que espera fer-lo servir a la feina.
"El meu marit és empresari i a vegades treballa amb clients d'Espanya. Jo l'ajudo i per això de vegades he de parlar en espanyol", diu Keiko, una dona d'uns 40 anys que fa cinc mesos que estudia, dos dies per setmana, al Cervantes. En canvi, la seva companya Junko explica que estudia al centre, amb el seu marit, per pura afició: "M'interessa la música d'Espanya des que vaig conèixer Vicente Amigo. I també el menjar i la gent".
L'Instituto Cervantes compta a Tòquio amb 28 professors natius a temps parcial provinents de diversos països hispanoparlants, que majoritàriament exerceixen també en alguna de les universitats de la capital. Tots apliquen la metodologia comunicativa prevista en el pla curricular per a tot el món, però a vegades topen amb la idiosincràsia local i han de convèncer alumnes poc acostumats a parlar amb els seus companys en una llengua estrangera.

Una classe a L'IC de Tòquio. JJuste

5.3.08

Pintar per mantenir viva la ciutat

5/3/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE

Entrada de l'exposició. JJuste
JORDI Juste
El novel.lista Yasunari Kawabata li va demanar al pintor Kaii Higashiyama als anys 60: "Si no pintes Kyoto ara, desapareixerà. Mentre siguis a Kyoto, pinta, sisplau". La petició va ser el principi d'una fructífera amistat. Higashiyama li va fer cas i va crear la sèrie de quadros Keiraku shiki (Les quatre estacions de Kyoto), que recollien l'essència del paisatge que Kawabata es resistia a veure desaparèixer. En una de les exposicions més interessants dels últims anys, el Museu de Kyoto acaba de mostrar la relació epistolar que es va establir entre els dos homes, centrada en el seu amor per l'antiga capital, i algunes de les obres que va donar com a fruit.

Potser a bastants lectors els sona el nom de Kawabata, premi Nobel de literatura el 1968 gràcies a novel.les com Yukiguni (País de neu) o Koto (L'antiga capital), però segurament molt pocs han sentit a parlar de Kaii Higashiyama. I, no obstant, al Japó tots dos són igualment famosos.

Kawabata va rebre una gran influència de la literatura europea però la seva obra va deixar un conjunt de retrats eminentment japonesos, d'un Japó a la vegada bell i trist, que llanguia aixafat pel vulgar món modern; una sèrie d'anècdotes que, a manera de haikus, pretenien atrapar l'essència de les coses a través d'una impressió sensorial. Alguns d'aquests fragments de vida que Kawabata va atrapar amb paraules eren al Kyoto que no aconseguia salvar-se del "desarrollisme".

"Jo caminava per Kyoto i anava murmurant "no es veuen les muntanyes, no es veuen les muntanyes", i m'anava entristint. S'anaven construint edificis lletjos i des de la ciutat s'anaven deixant de veure les muntanyes. Per a mi una ciutat des de la qual no es veien les muntanyes no podia ser Kyoto, i em lamentava. Ara ja m'he acostumat a aquesta ciutat, Kyoto, des d'on no es veuen les muntanyes. Però vull que el perfil de l'antiga ciutat es quedi així durant llarg temps. És el que prego avui", li escrivia el novel.lista al pintor per agrair-li que hagués arribat a temps de salvar l'antic paisatge.

Per part seva, Kaii Higashiyama va començar la carrera en l'àmbit del nihonga, la pintura tradicional japonesa, i hi va anar incorporant influències de l'art europeu del segle XIX fins a trobar un estil personal deutor en gran mesura del romanticisme alemany. Les seves pitjors pintures s'acosten perillosament al cromo cursi, però en les seves obres mestres va aconseguir captar com pocs l'essència de la naturalesa japonesa en general, i en especial la de Kyoto.

"Res com la vida quotidiana dels habitants de Kyoto exemplifica una unió tan íntima amb les quatre estacions. Des de l'antiguitat aquesta és la base, el suport i el senyal del sentiment de bellesa dels japonesos. Ara està a punt de desaparèixer bona part d'això", es lamentava Higashiyama en una carta.

Tots dos tenien raó, a jutjar per la gran quantitat d'edificis lletjos que es poden veure avui a Kyoto. Però les coses belles encara abunden a la ciutat, les muntanyes es veuen des de molts carrers i perviu alguna cosa de la comunió entre la vida quotidiana i la naturalesa que tant admiraven Kawabata i Higashiyama.

2.3.08

Alarma al Japó per la troballa de pesticides prohibits al menjar xinès

1/3/2008 ALERTA ALIMENTÀRIA A L'ÀSIA Compte amb el rotlle tòxic
Gyoza, crestes xineses. Foto: JORDI JUSTE
JORDI JUSTE.KYOTO
La setmana passada es va saber que restes de l'insecticida phorate, prohibit al Japó, havien estat trobades en rotlles d'espàrrecs congelats produïts a la Xina. L'anunci segueix a la troballa del pesticida methamidophos en un paquet de nikuman, panets xinesos farcits de carn, congelats i importats també de la Xina. Aquests dos casos són els últims d'un seguit que ha des- encadenat l'alerta entre els japonesos. Els mitjans de comunicació publiquen cada dia notícies relacionades amb la falta de fiabilitat dels aliments xinesos i la majoria de les escoles del país han eliminat dels seus menús els plats que contenen ingredients importats del país veí.

Fa uns quants dies va arribar a Tòquio un equip de la policia xinesa per intercanviar informació amb els seus col.legues japonesos sobre el cas més greu, en què 10 persones van patir símptomes d'intoxicació després d'haver consumit gyoza (crestes xineses) produïdes a la província xinesa de Hebei i envasades en paquets en què també es van trobar restes de methamidophos. Les autoritats japoneses creuen molt improbable que la contaminació es produís al Japó, i per això les sospites apunten a la planta productora. Els investigadors xinesos sostenen just el contrari: que les possibilitats de contaminació durant el procés de producció són molt escasses, que no es pot determinar que els pesticides siguin els que s'usen a la Xina i que és possible que s'hagin introduït des de fora de les bosses.

En tot cas, la col.laboració policial no té precedents i demostra la gravetat de l'assumpte i de la bona però fràgil sintonia entre Pequín i Tòquio. "La desconfiança dels consumidors japonesos en els productes xinesos s'estendrà més, mentre que els ciutadans xinesos augmentaran el seu empipament amb el Japó perquè creuran que el Japó està acusant falsament la Xina de negligència. Aquesta situació, si es gestiona incorrectament, podria perjudicar greument les relacions bilaterals", alertava el diari japonès Asahi Shimbun en un editorial.

Durant els últims anys no han parat d'augmentar al Japó les importacions de productes alimentaris xinesos, fins a l'extrem que de vegades és difícil trobar als supermercats congelats o alguns tipus de verdures que no vinguin de la Xina. En alguns casos es tracta d'aliments amb un origen molt més llunyà, però que passen pel país veí per ser processats i envasats pels seus baixos costos de producció. Un exemple d'això és el verat pescat i congelat a Dinamarca, adobat a Shandong i comercialitzat al Japó, en què també la setmana passada es van trobar restes del pesticida dichlorvos.

Lletra menuda
La cuina xinesa forma part de la dieta habitual de molts japonesos. Les crestes, els panets farcits de carn i els fideus xinesos són plats comuns a les taules japoneses, i de restaurants de menjar xinès, majoritàriament regentats per japonesos, n'hi ha pràcticament a cada cantonada. Els productes alimentaris que arriben de la Xina no es limiten a elements de la seva gastronomia, sinó que inclouen fins i tot productes típics japonesos en què s'ha de llegir l'origen escrit en lletra molt petita als paquets on estan envasats. Encara que no hi ha dades econòmiques concretes sobre com està afectant l'actual pànic, als supermercats es pot apreciar un marcat descens de la venda de congelats.

"Quan es va saber això de les crestes em vaig espantar i vaig anar al súper a tornar-ne unes que tenia al congelador. Ara no vull comprar productes xinesos, però tampoc de congelats, encara que siguin japonesos, perquè no me'n refio. He llançat tots els congelats que tenia i de moment ho faig tot jo amb ingredients frescos", explica Sayoko, una mestressa de casa de Kyoto.

Porc per vacaL'actual histèria pel menjar importat de la Xina es produeix just després d'una successió d'escàndols relacionats amb productes alimentaris japonesos. En un dels més sonats es va descobrir que una empresa comercialitzava una barreja de carn picada de porc i vaca com si fos només d'aquest últim animal. Altres van afectar l'etiquetatge de productes: se substituïa l'origen real per indicar-ne un altre de més prestigi, o es corregia la data per poder revendre'ls un cop ja estaven caducats.

Aquests casos i la ineptitud de les autoritats per fer-hi front han sembrat la desconfiança entre els consumidors japonesos, que ara concentren els seus temors en les importacions xineses.
Restaurant xinès de la cadena Ohshoh, a la ciutat japonesa de Kyoto. Foto: JORDI JUSTE"