12.3.08

Nostàlgia al carreró dels borratxos

CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE Nonbei-yokocho, el carreró dels borratxos de Shibuya.JJuste
JORDI Juste
Shibuya és la meca de la moda juvenil asiàtica. Són famoses les grans pantalles de televisió que es veuen només de sortir a la plaça principal des de l'estació. A la seva dreta hi ha un tram elevat de via fèrria, un de tants que sobrevolen Tòquio. Passades les vies, just a mà esquerra, hi ha Nonbei-yokocho (el carreró delsborratxos), dues fileres de menys de 50 metres d'edificis de fusta de dues plantes.
Passo l'arc que anuncia el carreró i accedeixo a un altre món, sense pantalles, nenes bronzejades ni enquestadors a la caça de nous gustos. Aquí tot és ranci, petit, olorós, entranyable. Bars diminuts se succeeixen sota la llum tènue d'uns llums vermells que presenten tot un repte fotogràfic. Busco l'angle adequat, l'obertura correcta del diafragma, quan, des d'un local, un home d'uns 70 anys, amb ulleres i vestit amb americana i corbata em demana amb gestos que m'acosti.
Obro la porta corredissa, dono la bona nit i trec el cap en una habitació d'uns 6 metres quadrats. Dues senyores d'una setantena d'anys, amb els llavis molt pintats, el monyo molt ben posat i el davantal molt blanc, estan dretes darrere una barra estreta davant de la qual hi ha sis tamborets, quatre d'ocupats per clients que beuen aiguardent de blat en grans gots de vidre. Al fons, darrere de l'home que m'ha convidat a entrar, hi ha una dona menuda d'uns 50 anys, amb roba una mica hippy i ulleres de sol estil John Lennon. Entrant a l'esquerra, al peu de la L que forma el taulell, hi ha dos septuagenaris més, un de gras, amb aspecte de capatàs jubilat, i un altre de molt prim, vestit com un comptable.
L'home que m'ha convidat a entrar al local em commina a seure al costat seu, al mig de la barra. Em diu que es diu Hiroshi, m'omple un got amb aiguardent de la seva pròpia ampolla, em demana una ració de peix cru i comença a fer-me preguntes. D'on sóc, com em dic, què feia allà fora... Els altres tres clients, que al veure'm entrar semblaven una mica contrariats, van relaxant les seves expressions i ficant cullerada en la conversa, a mesura que s'adonen que entenc i parlo el japonès.
--¿Com es deia aquell lloc on hi havia tants vampirs?
--Transsilvània.
--Però això és lluny de Barcelona.
--Ah, sí, val, i aquell altre lloc, com era, ba..., ba....
--Basc, País Basc.
--Això. És més a prop, ¿no?
--Com de Tòquio a Osaka, ¿oi?
--¿Què tal la seguretat ciutadana?
-- Bé...
-- Però no hi ha cap lloc tan segur com el Japó. ¿No?
El capatàs és qui fa més honor al nom del carreró: la seva llengua s'enganxa cada vegada més a la base de la boca i es fa difícil entendre'l.
Hi ha uns 30 clients assidus del local que s'hi deixen caure en algun moment cada setmana. "Som com el club dels cors solitaris. Aquesta és la nostra família", diu Hiroshi. La hippy madura, que s'expressa en un argot molt d'aquella època que enyora, assenteix i em prega que, si escric sobre el carreró, no faci públic el nom del local perquè no vol veure'l ple de turistes.

2 comentaris:

el Gran Barrufet ha dit...

Xiquet, molt bo! Un text que il.lustra el Japo (una part) tant be com la fotografia.
Salut!

nagumobean ha dit...

En llegir l'article no he pogut evitar pensar en les pel·lícules de Yasujiro ozu i les seves moltes escenes en barres de bar a carrerons com el que descrius. No se si els seus se suposaven a Shibuya, però.