30.1.07

Diplomàcia manga


• El Japó intenta aprofitar l'èxit mundial del seu còmic per atraure nous turistes
• El mercat del tebeo mou al país 3.300 milions d'euros anuals
JORDI JUSTEKYOTO
El Japó compta des del novembre amb el Museu Internacional del Manga, promogut i gestionat per l'Ajuntament de Kyoto i la Universitat Seika, com a instrument per elevar el còmic al rang cultural que es mereix. Malgrat que el sector factura més de mig bilió de iens (3.300 milions d'euros) a l'any i que són legió els japonesos que esperen cada setmana la sortida a la venda dels seus còmics favorits, el gènere tenia fins fa poc mala premsa entre moltes persones cultes, que el consideraven una forma de subcultura, un passatemps que no es podia comparar a la verdadera literatura.

Avui en dia el manga ja és reconegut com una forma d'expressió digna de ser utilitzada en llibres de text, campanyes d'informació de la policia o promoció de polítiques públiques. Fins i tot el ministre d'Afers Estrangers, Taro Aso, un prestigiós lector de còmics, va anunciar que els farà servir per a la promoció del Japó. "Vivim en uns temps en què les veus populars, que provenen de la gent normal, poden fer canviar la política estrangera d'un país. Vull assegurar-me que la nostra cultura popular està al nostre costat", va dir Aso en referència al manga.

La paraula manga en japonès equival a còmic, però en els últims anys ha estat adoptada internacionalment per referir-se als tebeos creats al Japó o en altres països seguint la seva estètica. Molts experts li reconeixen influències artístiques autòctones, com l'ukiyoe, però el naixement del manga no s'entendria sense la influència dels còmics estrangers, sobretot nord-americans.

El nou museu vol oferir al públic una visió del manga com a part substancial de la cultura japonesa. "Hi ha elements expressius del manga que ja es troben a les pintures enrotllables de l'època Heian (794-1192). Em sembla que és molt significatiu que el Museu del Manga s'estableixi a Kyoto, un lloc on la cultura tradicional encara triomfa", va manifestar el director, Takeshi Yoro.

Instrument cultural

Segons l'opinió de Ron Stewart, estudiós australià del manga, al museu li falta un discurs coherent, ja que "és massa eclèctic" però no deixa de ser un valuós instrument cultural. "És bo perquè el Japó va perdre una part de la seva història. Moltes col.leccions es tiraven a les escombraries. (...) Ara aquí també s'estudia el manga d'una manera aca- dèmica. Aquest lloc hauria de ser bo per a la investigació", assenyala Stewart.

L'entrada només costa 500 iens (3 euros) per als adults i 100 per als nens (75 cèntims) i permet disfrutar de nombrosos exemplars de lectura. A més a més, s'hi organitzen tallers de manga i espectacles de kamishibai (teatre de paper), una forma tradicional d'explicar contes en què el narrador mostra cartolines il.lustrades.

Entre les obres internacionals de lectura lliure hi ha edicions en castellà i en català de Bola de Drac, exemplars del Capitán Trueno, Makoki i Mortadel.lo i Filemó. Però, ara per ara, el museu sembla més dedicat a atraure el públic japonès que a constituir-se en un centre de referència del còmic mundial.

L'any de “Dice K”


2006 va culminar amb el fitxatge de Daisuke Matsuzaka per 103 milions de dòlars

Daisuke va ser MVP en el primer Clàssic Mundial de Beisbol

Jordi Juste. Kyoto

L'any 2006 serà recordat pels aficionats japonesos al beisbol com el de la confirmació de l'estatus del país com a potència mundial d'aquest esport. El març Japó es va proclamar a San Diego (EUA) vencedor del primer campionat del món de beisbol i el 14 de desembre els Red Sox de Boston van arribar a un acord per fitxar al MVP del torneig, el llançador Daisuke Matzuzaka, després de comprometre's a pagar-li 52 milions de dòlars en sis anys. A aquesta xifra cal afegir els 51 milions que el club nord-americà va pagar als Seibu Lions per poder negociar amb el seu jugador estrella, amb el que el cost total de l'operació s'eleva a 103 milions de dòlars (uns 75 milions d'euros, o més de 12.000 milions de pessetes).

L'excepcional temporada ha estat providencial per a aquest esport, que malgrat que segueix sent el número u en els gustos dels japonesos, havia vist com els últims anys baixaven les xifres d'assistència als estadis i d'audiències televisives. La crisi s'explica en part per la mala ratxa dels Yomiuri Giants de Tòquio, l'equip que mou més seguidors, i també per l'auge del futbol, que ha consolidat la seva posició com segon esport del país i aconsegueix un seguiment televisiu cada vegada més important, sobretot en els partits de la selecció nacional. Fa una dècada hagués estat impensable que futbolistes com Hidetoshi Nakata o Shunsuke Nakamura competissin en popularitat amb beisbolistes estrella com Daisuke Matsuzaka, Ichiro Suzuki o Hideki Matsui.

Una dècada de somnis americans

El fitxatge de Matsuzaka ha marcat un rècord econòmic, però Daisuke no és cap pioner en la marxa de jugadors japonesos a les Grans Lligues. Ichiro Suzuki porta cinc temporades com estrella dels Mariners de Seatle, Hideki “Godzilla” Matsui és un dels jugadors destacats dels Ianquis de Nova York i So Taguchi forma part dels Sant Louis Cardinals, els vencedors de les Sèries Mundials d'aquest any. Els tres formen part d'una llarga llista de llançadors i batejadors que han seguit la tumultuosa arribada de Nideo Nomo el 1995 als Dodgers de Los Ángeles. Nomo, conegut com “el Tornado”, va arribar a Estats Units després de retirar-se com a jugador dels Buffaloes d'Osaka per escapar el ferri sistema de contractació japonès, que lliga als jugadors per la major part de la seva carrera amb un club una vegada aquest els ha elegit en el draft, la selecció que segueix als campionats escolars de beisbol que se celebren cada any a la primavera i estiu.

L'enorme desemborsament que faran els Red Sox es justifica en part per les excel·lents qualitats de Matsuzaka, un llançador amb un ampli repertori que inclou el conegut com a “gyroball”, un llançament que combina velocitat amb efecte i és molt difícil de batre amb força i precisió. Però a més, els Sox saben que Daisuke és una estrella al Japó, el que els reportarà importants ingressos en venda de samarretes i en drets de televisió. No és cap secret que els 51 milions amb els quals el club de Boston van guanyar els drets de negociació amb Matsuzaka eren una forma de guanyar-los la mà als seus grans rivals, els Ianquis de Nova York. Aquests han contrarestat, en part, l'efecte mediàtic de la pèrdua de Daisuke fitxant al llançador dels Hanshin Tigers, Kei Igawa, de 27 anys, per 22 milions de dòlars, als quals cal afegir els 26 que van pagar pels drets de negociació, és a dir, un total de gairebé 50 milions de dòlars (38 milions d'euros), una xifra astronòmica que no ho sembla comparada amb els 103 milions del fitxatge de Dice K.

25.1.07

El Nihonbashi, història sota l'autopista


25/1/2007 CRÒNICA DESDE TOKIO // JORDI JUSTE

¿Es poden imaginar que sobre el quilòmetre zero de la Puerta del Sol passés una autopista? Doncs una cosa així passa a Tòquio, on hi ha el Nihonbashi (literalment, el pont del Japó), construït a principis del segle XVII i considerat el centre neuràlgic del país durant l'època d'Edo (1600-1868). D'aquí sortien les rutes principals, entre elles el Tokaido, que connectava la principal metròpolis del Japó amb la capital de l'època, Kyoto.

El 1907 s'hi va col.locar una placa indicant el lloc exacte des d'on s'havia de calcular el quilometratge de les calçades japoneses, i encara avui les fites d'autopistes i carreteres indiquen la distància que els separa del pont. L'estructura de fusta original va ser substituïda el 1911 per la construcció renaixentista de granit actual, que va sobreviure al gran terratrèmol del 1923 i als bombardejos del 1945.

No obstant, l'any 1964 el Japó es preparava per confirmar al món el seu renaixement amb l'organització a Tòquio dels Jocs Olímpics. Eren els anys del creixement econòmic accelerat, en què s'havien de construir infraestructures, encara que fos a costa d'enderrocar o arraconar trossos d'història. I una de les víctimes va ser el Nihonbashi, que va quedar relegat a sota de l'autopista, al centre de la ciutat, a escassos metres de les seus del Banc del Japó, la borsa de Tòquio i els grans magatzems Mitsukoshi. A més a més, des de fa un any, a cinc minuts d'aquest his- tòric pont hi ha el Sant Pau, bessó del restaurant de Sant Pol de Mar, de la cuinera catalana Carme Ruscalleda.

Des de finals dels anys 60, grups de veïns han reivindicat la necessitat de tornar la dignitat al Nihonbashi, però va ser l'any 2006 quan l'assumpte va ser objecte de debat públic arran de la demanda de l'exprimer ministre, Junichiro Koizumi: "Vull veure el Nihonbashi convertit en el lloc més fascinant del món", va afirmar.Al mes de setembre es va presentar una proposta per soterrar dos quilòmetres d'autopista al pas pel pont i construir un parc i un passeig. El problema és que el cost es calcula en prop de mig bilió de iens (més de 3.000 milions d'euros), per les dificultats tècniques de salvar els diversos túnels del metro i galeries de serveis que travessen el subsòl de la zona.

Tòquio ha estat declarada la candidata oficial del Japó per celebrar els Jocs Olímpics del 2016, de manera que ja s'ha assenyalat l'oportunitat per desfer un error urbanístic motivat pels Jocs celebrats mig segle abans. No obstant, no tothom està d'acord amb la idea: el professor d'enginyeria Taro Igarashi, de la Universitat de Tohoku, assenyala que el país hauria d'estar més orgullós de l'autopista metropolitana, que representa la capacitat tècnica del Japó del segle XX, que del vell pont, que no és més que una imitació de tants altres que travessen els rius d'Europa. Per Igarashi, l'actual combinació ha de ser preservada perquè permet "sentir la composició dinàmica de les ciutats japoneses des del mateix acte violent de construir un pont sobre un pont".

18.1.07

El Japó es rendeix a l'Eastwood de 'Cartas desde Iwo Jima'




• La crítica aplaudeix l'equanimitat del director a l'abordar l'episodi bèl.lic
JORDI JUSTE.KYOTO
Cinc setmanes com a pel.lícula més vista i 3.000 milions de iens (gairebé 20 milions d'euros) recaptats és el balanç provisional de la projecció al Japó de Iwo Jima kara no tegami, o Cartas desde Iwo Jima, la pel.lícula que Clint Eastwood va concebre com l'altra cara de Banderas de nuestros padres --totes dues aborden amb òptiques diferents una de les batalles més sagnants de la segona guerra mundial-- i amb la qual acaba de guanyar el Globus d'Or a la millor pel.lícula en llengua no anglesa.


La crítica i el públic japonesos han coincidit a dedicar elogis a Eastwood pel valor artístic de la pel.lícula i per la seva sensibilitat al presentar la batalla des d'una perspectiva japonesa, fugint tant de la caricatura del sàdic imperialista japonès com de la idealització del sacrifici inútil de 20.000 soldats.


UNA REPARACIÓ


"Eastwood és conegut per tenir idees conservadores, però els seus films no són tendenciosos. És tranquil.litzador que un director com ell s'ocupi d'un tema com aquest; sobretot per a les persones que odien les pel.lícules de propaganda com Pearl Harbour és gairebé una reparació", assegura el prestigiós crític cinematogràfic Yuichi Maeda.


Cartas desde Iwo Jima té com a protagonistes el general Kuribayashi (Ken Watanabe) i el soldat Saigo (Kazunari Ninomiya), les històries dels quals s'encreuen diverses vegades en el transcurs de la batalla. Kuribayashi, d'ascendència samurai com la majoria de caps de l'Exèrcit Imperial, va rebre part de la seva formació militar als Estats Units i des del primer moment tenia clar que els americans acabarien per conquistar l'illa, però tenia ordres de defensar- la i va disposar un pla perquè fos amb un gran cost.


Saigo, que representa a la pel.lícula els milions de japonesos que van ser reclutats de manera forçosa, se'n va deixant la dona embarassada i el seu únic objectiu és sobreviure per poder veure la seva filla. La selecció de Ninomiya, de 23 anys, integrant del popular grup de música pop Arashi, és un dels grans encerts, perquè ha aconseguit atraure l'atenció d'un públic juvenil poc donat a les pel.lícules serioses.


Entre els japonesos que han vist Cartas desde Iwo Jima hi ha el primer ministre, Shinzo Abe, primer cap de Govern nascut després de la guerra, que hi va anar amb la seva mare i la seva dona. "És una pel.lícula molt bona, que posa l'accent en l'amor a les famílies", va declarar al sortir del cine el polític, que ha posat en pràctica mesures com la introducció del patriotisme a l'escola i té com a objectiu principal reformar la Constitució pacifista imposada pels Estats Units el 1947.

16.1.07

Pregàries i folklore patri per començar l'any


16/1/2007 CRÒNICA DESDE OSAKA // JORDI JUSTE
Els primers dies de l'any molts japonesos assisteixen al santuari sintoista que tenen més a prop per complir amb la tradició que es coneix com a hatsumode. Literalment, es tracta del primer rés de l'any, però per a la immensa majoria també és l'últim, així que aguanten a vegades moltes hores de cua per pregar uns segons davant el honden, que és l'edifici que allotja la deïtat principal d'aquest lloc.

El procediment habitual del rés comença glopejant una mica d'aigua i rentant-se les mans per purificar-se amb aigua recollida en un bol de fusta de la font que hi ha a l'entrada. Una vegada davant del honden, es balanceja una gruixuda corda per fer sonar la campana que crida els déus; es llença un donatiu en una gran safata de fusta i s'inclina el cap dues vegades, es pica de mans també dues vegades i s'ajunten les mans a l'altura del front per resar uns segons.

Al gener, a més, els santuaris ofereixen sake (vi d'arròs) i aprofiten per vendre una gran quantitat d'omamori (amulets). Alguns tenen com a data de caducitat el 31 de desembre, i per això el normal és portar aquests dies els vells per llençar-los a una gran foguera que s'encén al recinte, mentre es llegeixen els omikuji, uns textos amb la previsió individual de fortuna per a l'any, que costen entre 100 i 200 iens (entre 0,65 i 1,30 euros) i que després es deixen lligats a la branca d'un arbre. L'afluència de públic és tan gran que membres de la yakuza (màfia japonesa) o simples espavilats intenten colar bitllets falsos de 10.000 iens a les enfeinades miko (escolanes), sovint noies inexpertes contractades per a l'ocasió.

Avui dia, el sintoisme és per a la majoria de japonesos, més que una religió amb un credo clarament identificable, la columna vertebral del folklore patri, un repertori de ritus i de llocs que serveixen com a aglutinant de la identitat nacional. Des del final de la segona guerra mundial, el Japó és un Estat aconfessional, encara que el sintoisme segueix considerant els japonesos una gran família al cap de la qual hi ha el Tenno (Sobirà del cel, però que es tradueix com a Emperador).

L'actual Tenno, Aki Hito, surt cada any l'1 de gener al balcó del palau imperial, des d'on saluda els milers de seguidors reunits, que fan onejar la bandera del hinomaru (disc solar) i que repeteixen les tres vegades de rigor els crits de banzai! (10.000 anys), amb què es desitja que el sobirà tingui una llarga vida. És una bona ocasió per recordar que des de l'any 1868 fins al 1945 el shinto (camí dels déus) va ser la religió de l'Estat i l'Emperador era considerat un Déu, descendent d'Amaterasu, que va ser la deessa creadora del país, segons la llegenda.

Aquest any, coincidint amb el hatsumode i la salutació del Tenno, molts japonesos s'han pogut emocionar als cines veient Cartas desde Iwo Jima, la magistral pel.lícula de Clint Eastwood sobre un dels episodis més sagnants de la guerra del Pacífic, on el general Kuribayashi (Ken Watanabe) commina els seus soldats a entregar la vida pel Japó al crit de Tenno, banzai!, banzai!, banzai! dedicat a l'emperador Hiro Hito, pare d'Aki Hito.

El Japó pensa suspendre el seu somni d'anar a la Lluna


Jordi Juste. Kyoto

L'Agència d'Exploració Aeroespacial del Japó (JAXA) va recomanar ahir la terminació del seu pla per enviar una nau a la Lluna, un projecte que té com a objectiu principal realitzar diverses proves científiques sobre la superfície del satèl·lit natural de la Terra. El programa ha patit diversos retards que han anat augmentant el seu cost econòmic i han posat en dubte la seva oportunitat en un moment en què les prioritats del país han canviat. "La nau va ser construïda fa 10 anys i s'ha vingut deteriorant fins al punt que ja no es pot usar”, va declarar el responsable del projecte, Takashi Nakajima. Segons un portaveu de JAXA, és possible que el Japó intenti ara realitzar els experiments que tenia previstos dins d'algun dels projectes lunars que estan previstos en aquests moments, els de la Unió Europea, Estats Units i Rússia.

Canvi de rumb?

La decisió d'abandonar el pla podria estar relacionada amb la voluntat de dedicar més recursos materials i humans a projectes aeroespacials comercials i relacionats amb la defensa. Precisament, en 2003 el Japó va patir un dur revés en la seva intenció de convertir-se en un dels principals llançadors internacionals de satèl·lits comercials quan va haver de destruir en ple vol un coet que transportava dos satèl·lits espia destinats a vigilar els moviments de Corea del Nord. Fins ara, per informar-se des de l'espai del que fa el seu temut veí, Tòquio està obligat a comptar amb la col·laboració d'Estats Units, país amb el qual manté una estreta col·laboració militar, que inclou la presència permanent d'uns 30.000 soldats americans al país, una gran part a l'illa d'Okinawa.

12.1.07

Descastats sense futur


12/1/2007 REOBERTURA DEL DEBAT D'UN TEMA TABÚ AL PAÍS DEL SOL NAIXENT
• Els descendents de la classe més baixa del Japó feudal segueixen tenint problemes en la societat actual
• Els escàndols obliguen a replantejar la discriminació positiva
JORDI JUSTE.KYOTO
Kunihiko Konishi, destacat membre de la Buraku Liberation League (BLL), va ser detingut al mes de maig per malversació de 10 milions de iens (uns 70.000 euros) rebuts de l'Ajuntament d'Osaka per a projectes socials. L'arrest va servir per fer pública la relació que mantenia amb la màfia japonesa i reobrir el debat sobre la conveniència de seguir subvencionant el moviment dels burakumin, els descendents de la casta més baixa del Japó feudal.

Els crítics es van tornar a fer sentir al setembre, quan es va saber que 10 empleats de recollida d'escombraries de Kyoto havien estat detinguts per diversos delictes i l'ajuntament va reconèixer que contractava preferentment membres de la BLL. L'assumpte va merèixer editorials i programes de televisió quan a l'octubre es va donar a conèixer el cas d'un membre de la BLL, empleat de recollida d'escombraries de Nara, que havia estat cobrant durant cinc anys el seu salari íntegre malgrat passar gairebé tot aquell temps de baixa per malalties simulades i dedicant-se a sol.licitar a l'ajuntament subvencions per a la Lliga.

Comunitats segregadesLa BLL és la principal organització de hisabetsu burakumin (habitants de les aldees discriminades), els descendents dels japonesos que fins al 1871 eren obligats a viure en comunitats segregades de la resta de la població per haver comès crims o a causa de la seva ocupació en activitats que eren considerades impures, com per exemple el sacrifici d'animals, la pelleteria o els serveis funeraris.

Fins a l'obertura de finals del segle XIX, el Japó era una societat estructurada en tres castes: els samurais, els pagesos i els comerciants. A fora hi quedaven els descastats, que rebien noms com ara eta (impurs) o hinin (infrahumans), i se'ls comptava utilitzant el sufix habitual per anomenar els animals.Amb el fi legal de la discriminació, els descastats van passar a ser denominats burakumin (habitants de les aldees), i teòricament van poder fixar la seva residència i casar-se o treballar amb la resta de japonesos. La discriminació social, però, no va desaparèixer mai i la majoria de burakumin i també els seus descendents van continuar vivint a les mateixes zones i es van enfrontar al dilema d'amagar la seva condició o confessar-la, tal com il.lustra la novel.la El precepte trencat, de Toson Shimazaki.

Després de la segona guerra mundial els descendents dels descastats van lluitar pel seu reconeixement i a favor de polítiques públiques d'ajuda, cosa que es va traduir als anys 70 i 80 en programes per millorar serveis com el clavegueram o l'educació. Segons la BLL, aquestes polítiques han tingut efectes positius però encara són necessàries, ja que segueixen circulant llistes il.legals per poder discriminar en l'ocupació i en el matrimoni, i els índexs d'atur i fracàs escolar són a les zones habitades per burakumin molt superiors a la mitjana japonesa.

Contra aquesta defensa de les ajudes s'alcen veus com la del Partit Comunista del Japó (PCJ). El PCJ va donar suport durant dècades a la Zenkairen, l'organització de burakumin rival de la BLL, que es va dissoldre el 2004 per considerar que el problema pràcticament havia deixat d'existir, i el que quedava era una trama per aprofitar-se de la mala consciència pública. "Sota la bandera de la protecció dels drets humans, la BLL ha fet servir el seu poder polític i les seves connexions amb els baixos fons per forçar la ciutat a finançar els projectes que la Lliga volia", va comentar el regidor comunista d'Osaka Toshihito Shimoda sobre el cas Konishi.

Assumpte difícil d'abordarEl més significatiu d'aquests últims escàndols és que han permès que es debati sobre un problema que fins fa poc era tabú i generava cares d'estranyesa i disminució del volum de veu quan algun estranger el plantejava. Per a la majoria de japonesos encara és un assumpte difícil d'abordar, ja que el sol fet d'esmentar-lo es pot considerar com un acte de discriminació.

10.1.07

El Japó ja té Ministeri de Defensa


Jordi Juste. Kioto
El Japó conta des d'ahir amb el seu primer Ministeri de Defensa des de la segona guerra mundial, després que entrés en vigor la llei que eleva el rang del que fins al dilluns era una agència que depenia directament de l'oficina del primer ministre. El canvi és sobretot simbòlic i s'emmarca en la política dels primer ministre, Shinzo Abe, d'assolir un Japó amb un paper més decidit en les relacions internacionals.
L'Agència de Defensa ja era reconeguda internacionalment, a gairebé tots els efectes, com un ministeri, però a partir d'ara tindrà una major autonomia en la planificació de polítiques i en l'elaboració del pressupost. “L'elevació de rang ens permet mostrar al país i a la comunitat internacional la maduresa de la democràcia japonesa i la nostra confiança en el control civil”, va declarar ahir Abe després de passar revista a les tropes abans de partir per a una visita a la seu de l'OTAN a Brussel·les.
La transformació de l'Agència en Ministeri va ser aprovada al desembre mitjançant una llei que va contar amb el suport de les dues formacions del govern, el Partit Liberal Democràtic i el Nou Komeito, i del principal grup de l'oposició, el Partit Democràtic del Japó. Només s'hi van oposar els dos partits minoritaris de l'esquerra, el Partit Comunista i el Partit Socialista Democràtic, pel seu convenciment que es tracta d'un pas més cap a la reforma de la Constitució pacifista i la participació del Japó en missions militars internacionals, dos objectius del primer ministre Abe.
La Constitució japonesa va ser redactada i aprovada el 1947 sota la tutela de les autoritats americanes d'ocupació. Segons l'article 9 el Japó renuncia a l'ús de la força per a solucionar els conflictes internacionals i es compromet a no tenir forces militars de cap tipus. No obstant això, l'inici de la guerra freda va dur als Estats Units a donar suport la creació el 1954 de les anomenades Forces d'Autodefensa, que en l'actualitat conten amb 240.000 membres i tenen el quart pressupost més gran del món. El 2004, durant el mandat de Junichiro Koizumi, l'anomenada Força d'Autodefensa de Terrra (Exèrcit) va participar en missions de reconstrucció al sud de L'Iraq, la primera vegada des de la segona guerra mundial que els militars japonesos es desplegaven en una zona en conflicte.

7.1.07

Llumetes per les víctimes del terratrèmol

Portal lluminós del 2006.
7/1/2007 CRÒNICA DES DE KOBE // JORDI JUSTE
El 17 de gener del 1995, a les 5.45 hores, un terratrèmol de magnitud 7,3 a l'escala de Richter va sacsejar la ciutat de Kobe durant aproximadament 20 segons, i va causar la mort a gairebé 6.000 persones a més d'enormes danys materials. Onze mesos després, el desembre del 1995, amb la infraestructura encara en ruïnes i milers de víctimes vivint en refugis públics, s'inaugurava al centre de la ciutat la primera edició de Luminarie, una espectacular il.luminació de carrer dissenyada per l'artista italià Valerio Festi amb l'objectiu de recordar els morts i deixar clar que Kobe volia tornar a renéixer.

Durant 15 dies, uns dos milions i mig de persones van visitar Luminarie, i van iniciar el que més d'una dècada després sembla una tradició consolidada que atrau aproximadament cinc milions de visitants, principalment de la regió de Kansai. La multitud, dirigida per centenars de policies i guàrdies de seguretat, avança cada tarda lentament a través d'un recorregut d'aproximadament una hora, en un intermitent camina i atura't fistonejat pels flaixos de càmeres digitals i telèfons mòbils, mentre per la megafonia sona una música trista i recordatoris sobre la necessitat de seguir endavant.

Kobe és una ciutat que té un milió i mig d'habitants situada a l'oest del Japó, a 30 minuts en tren del centre d'Osaka, la capital de la segona metròpolis del país, que també inclou les veïnes Kyoto i Nara. No obstant, Kobe no és un simple suburbi d'Osaka. És la capital de l'extensa província de Hyogo i té una forta personalitat, definida en gran part pel seu enclavament geogràfic en una franja allargada de terra limitada entre la muntanya i el mar. En aquest aspecte, a més a més del seu esperit cosmopolita i comercial, recorda molt Barcelona, ciutat amb la qual està agermanada des de l'any 1994.

Fins al sisme, conegut oficialment com el Gran Terratrèmol de Hanshin, Kobe tenia el port més important del Japó i un dels primers d'Àsia. Una dècada després la capital de Hyogo encara no ha pogut recuperar aquesta posició, però les ferides deixades pel desastre són difícils de percebre. Les grans àrees devastades pels incendis, que en les hores posteriors al terratrèmol es va acarnissar amb les cases més antigues de fusta, ara estan ocupades per moderns edificis de pisos i oficines; i l'autopista Hanshin, que fa gairebé 12 anys va oferir al món l'espectacular imatge d'una gran obra d'enginyeria convertida en un munt de ferralla, torna a estar dreta i en ple funcionament. Entre els pocs vestigis que es conserven de la catàstrofe hi ha les restes del moll Meriken tal com va quedar aquell 17 de gener del 1995.

L'endemà del terratrèmol, Kobe es va posar a treballar per convertir-lo en història, però cada any, quan arriba el mes de desembre, recorda les víctimes mortals amb milers de llumetes de colors. Aquest Nadal el muntatge es va titular L'Incanto del Cielo i, com sempre, el seu aspecte va recordar en part les decoracions de Nadal de molts carrers de Barcelona o la portada de la Feria de Abril de Sevilla.

4.1.07

Un fals 'topless' la nit de Cap d'Any causa escàndol al Japó


4/1/2007 A LA TELEPOLÈMICA
• La tele NHK va haver de disculpar-se i explicar que les ballarines portaven samarretes pintades
Imatges de les ballarines amb les samarretes amb el topless dibuixat.
JORDI JUSTE.KYOTO
La cadena pública japonesa NHK va haver de demanar perdó per un intent de topless al seu programa estrella de la nit de Cap d'Any, Kohaku uta gasen (Concurs musical de blancs i blaus). Durant l'actuació del grup de DJ Ozma, 20 ballarines es van anar traient la roba fins que van quedar en el que per televisió va semblar com un nu parcial (amb només una espècie de bolets de diferents colors tapant la zona genital). L'allau de trucades a la NHK va obligar un presentador de la cadena a demanar disculpes i aclarir que les ballarines portaven un top amb un estampat que representava els pits despullats. "Suposo que semblava massa real", va declarar després del programa el DJ Ozma.

Kohaku... s'emet des de fa més de 50 anys i és el líder indiscutible en la franja de 19.30 hores fins a poc abans de mitjanit, quan molts japonesos s'acaben de menjar els tradicionals toshikoshisoba (fideus per canviar l'any), i passen la sobretaula en família davant el televisor. Tot i que al Japó no estan arrelades tradicions com el compte enrere o les 12 campanades, el 31 de desembre és un dels pocs dies de l'any en què els nens estan desperts fins bastant tard, de manera que molts espectadors es van sorprendre especialment al veure el que semblava un espectacle eròtic.

La cançó que va interpretar DJ Ozma, Age, age, every knight (Amunt, amunt, tots els cavallers), és una composició a l'estil de la música disco dels anys 70 amb un alt contingut eròtic; això sí, jugant amb els dobles significats per superar el pudor del Japó, on al cine porno és obligatori posar un mosaic difuminant a les zones genitals.

DJ Ozma va començar disfressat de pallasso i es va transformar en un àngel ordinari (amb afro ros i pantalons curts brillants amb peto) sobrevolant el plató suspès d'un cable. Al finalitzar, en el seu lloc va aparèixer, visiblement sorprès, Kitajima Saburo, un dels reis del enka (gènere musical entre el fado i la cançó espanyola), que té una gran semblança amb El Fary.