Pregàries i folklore patri per començar l'any

16/1/2007 CRÒNICA DESDE OSAKA // JORDI JUSTE
Els primers dies de l'any molts japonesos assisteixen al santuari sintoista que tenen més a prop per complir amb la tradició que es coneix com a hatsumode. Literalment, es tracta del primer rés de l'any, però per a la immensa majoria també és l'últim, així que aguanten a vegades moltes hores de cua per pregar uns segons davant el honden, que és l'edifici que allotja la deïtat principal d'aquest lloc.

El procediment habitual del rés comença glopejant una mica d'aigua i rentant-se les mans per purificar-se amb aigua recollida en un bol de fusta de la font que hi ha a l'entrada. Una vegada davant del honden, es balanceja una gruixuda corda per fer sonar la campana que crida els déus; es llença un donatiu en una gran safata de fusta i s'inclina el cap dues vegades, es pica de mans també dues vegades i s'ajunten les mans a l'altura del front per resar uns segons.

Al gener, a més, els santuaris ofereixen sake (vi d'arròs) i aprofiten per vendre una gran quantitat d'omamori (amulets). Alguns tenen com a data de caducitat el 31 de desembre, i per això el normal és portar aquests dies els vells per llençar-los a una gran foguera que s'encén al recinte, mentre es llegeixen els omikuji, uns textos amb la previsió individual de fortuna per a l'any, que costen entre 100 i 200 iens (entre 0,65 i 1,30 euros) i que després es deixen lligats a la branca d'un arbre. L'afluència de públic és tan gran que membres de la yakuza (màfia japonesa) o simples espavilats intenten colar bitllets falsos de 10.000 iens a les enfeinades miko (escolanes), sovint noies inexpertes contractades per a l'ocasió.

Avui dia, el sintoisme és per a la majoria de japonesos, més que una religió amb un credo clarament identificable, la columna vertebral del folklore patri, un repertori de ritus i de llocs que serveixen com a aglutinant de la identitat nacional. Des del final de la segona guerra mundial, el Japó és un Estat aconfessional, encara que el sintoisme segueix considerant els japonesos una gran família al cap de la qual hi ha el Tenno (Sobirà del cel, però que es tradueix com a Emperador).

L'actual Tenno, Aki Hito, surt cada any l'1 de gener al balcó del palau imperial, des d'on saluda els milers de seguidors reunits, que fan onejar la bandera del hinomaru (disc solar) i que repeteixen les tres vegades de rigor els crits de banzai! (10.000 anys), amb què es desitja que el sobirà tingui una llarga vida. És una bona ocasió per recordar que des de l'any 1868 fins al 1945 el shinto (camí dels déus) va ser la religió de l'Estat i l'Emperador era considerat un Déu, descendent d'Amaterasu, que va ser la deessa creadora del país, segons la llegenda.

Aquest any, coincidint amb el hatsumode i la salutació del Tenno, molts japonesos s'han pogut emocionar als cines veient Cartas desde Iwo Jima, la magistral pel.lícula de Clint Eastwood sobre un dels episodis més sagnants de la guerra del Pacífic, on el general Kuribayashi (Ken Watanabe) commina els seus soldats a entregar la vida pel Japó al crit de Tenno, banzai!, banzai!, banzai! dedicat a l'emperador Hiro Hito, pare d'Aki Hito.