26.9.11

El Japó recupera la consciència


Jordi Juste
Unes seixanta mil persones es van reunir el 19 de setembre a Tòquio per a demanar la fi de l'energia nuclear. Vist des d'Europa, pot semblar un grup reduït en una metròpolis de gairebé trenta milions d'habitants. Però és una reunió extraordinària al Japó on, en les últimes dècades, les protestes massives es limitaven pràcticament al moviment contrari a les bases militars nord-americanes a l'illa d'Okinawa. Als anys cinquanta i seixanta els carrers de Tòquio van viure una gran agitació política, centrada en l'oposició al tractat de cooperació militar amb Estats Units. Però a principis dels setanta la joventut nipona gaudia ja de les comoditats aportades pel creixement econòmic i estava desenganyada d'alguns moviments esquerrans, que s'oposaven a l'imperialisme americà però tancaven els ulls davant el soviètic. La ressaca d'aquells dies han estat dècades d'un conformisme generalitzat que ara podria estar acabant.
さようなら原発1000万人アクション 
Els manifestants reunits el dia 19 al parc Meiji de Tòquio responien a la crida del grup Sayonara Genpatsu (adéu a les centrals nuclears) encapçalat per nou intel·lectuals que volen aconseguir deu milions de signatures per a un manifest contra l'energia nuclear. El document inicial el subscriuen, entre d'altres, el premi Nobel de literatura Kenzaburo Oe, el músic Ryuichi Sakamoto i la monja budista de 89 anys Jakucho Setouchi. Inclou tres peticions: que es cancel·li la construcció de noves plantes de generació, que s'eliminin de forma planificada les actuals i que es tanquin les instal·lacions de reprocés de plutoni. “Sempre hem sabut que els éssers humans no poden conviure amb l'energia nuclear. Lamentem profundament que, encara que ho sabíem, les nostres veus de protesta i les nostres accions contra l'energia nuclear han estat, de llarg, massa febles”, afirma el manifest. 
Sembla que el tsunami que el 11 de març va assolar la regió de Tohoku i el desastre de la central nuclear de Fukushima han fet que molts japonesos despertin després de les dècades de somni acrític acceptant el credo atòmic impost per les companyies elèctriques amb l'anuència de gran part de les elits econòmica, política i cultural. Quan encara es treballa per refredar els reactors danyats en Fukushima per a poder segellar-los, algunes enquestes situen en més del setanta per cent els japonesos oposats a aquesta forma de generació d'electricitat, quan abans de la catàstrofe eren majoria els que l'acceptaven, ja fora amb entusiasme -per ser una solució neta i barata- o simplement com una més de les fatalitats que fuetegen l'arxipèlag. 
Sempre hi ha hagut japonesos oposats a l'energia nuclear en l'únic país que ha sofert un bombardeig atòmic. No obstant això, la seva veu va anar fent-se inaudible a mesura que la repulsa al nuclear, provocada pel record de les massacres d'Hiroshima i Nagasaki el 6 i el 9 d'agost de 1945, va anar quedant arraconada pel desig de creixement econòmic ràpid que va seguir a la postguerra, i pel fet inqüestionable que el Japó és un país amb gairebé nul·les reserves de combustibles fòssils. 
A aquells que alertaven del perill de l'àtom en una terra que sempre tremola van ser presos durant dècades per quixots que lluitaven contra molins de vent. 
Un dels que s'han passat la vida intentant despertar la consciència dels seus compatriotes és Kenzaburo Oe, que ara veu com les seves paraules tenen major repercussió en una població àvida de lideratge moral. En un article publicat recentment, el novel·lista afirmava: “Estem descarregant unilateralment les nostres responsabilitats sobre les generacions venidores”, i a continuació es preguntava: “Quan va abandonar la humanitat la moral que ens hauria d'haver frenat?”
Per la seva banda la monja budista Jakucho Setouchi, autora de nombrosos textos sobre temes d'actualitat, afirmava recentment: “No solament els japonesos, sinó potser tota la humanitat s'ha tornat envanida. Pensa que amb el seu coneixement ho pot vèncer tot. Però aquesta vegada se'ns ha ensenyat que el coneixement humà és realment insignificant. No podem morir-nos i deixar-li aquest horror a la gent jove, als nens que quedaran. Jo estic disposada a sacrificar-me per a oposar-me a l'energia nuclear”
Una altra de les veus que fins a fa poc semblaven clamar en el desert i ara són escoltades és la de Ryuichi Sakamoto. En la seva biografia La música os hará libres -escrita abans del terratrèmol de Tohoku i que està a punt d'aparèixer a Espanya publicada per Altaïr- el músic es lamenta sobre la falta de líders d'opinió a Japó: “Hi havia persones de caràcter que -més enllà que fossin conservadors o progressistes- eren capaços de dir-li clarament a la societat el que pensaven. Però ara ja no n'hi ha.” Sakamoto duu temps mostrant la seva oposició a l'energia nuclear. El 2006 va engegar el projecto Stop Rokkasho, per a alertar sobre el perill que suposa la planta de reprocés de combustible situada en la província d'Aomori. Recentment, conscient del pecat de supèrbia que ha comès la humanitat, afirmava: “és necessari que tremolem de por davant la indiferència de la naturalesa, ja que sovint oblidem que vivim en ella, que som part d'ella”.
Més enllà del manifest de Sayonara Genpatsu, són nombrosos els intel·lectuals que en el mig any que ha transcorregut des del tsunami han aixecat la seva veu contra l'error que va suposar confiar en l'energia nuclear. Un dels més destacats ha estat el novel·lista Haruki Murakami, el discurs d'acceptació del Premi Internacional Catalunya del qual va tenir una gran repercussió en el seu país i va provocar una enorme quantitat de comentaris en les xarxes socials. Murakami va acusar clarament en el seu discurs les companyies elèctriques d'haver optat per l'energia nuclear per la possibilitat d'obtenir majors beneficis econòmics, però es va queixar també de la falta d'esperit crític general com causant del desastre: “Ara critiquem a la companyia elèctrica i al Govern. És just i necessari que ho fem. Però alhora també ens hem de tirar les culpes a nosaltres mateixos. Som víctimes i culpables alhora. És una qüestió que hem de plantejar-nos seriosament. Si no, pot ser que l'error es repeteixi en algun lloc”
Tant Murakami com Sakamoto i molts altres dels intel·lectuals que han mostrat la seva opinió després del desastre de Fukushima no s'han limitat a criticar que el Japó hagi arribat a l'extrem de produir un trenta per cent de l'energia que consumeix en plantes nuclears, sinó que han destacat l'oportunitat que suposa l'actual situació perquè un país que compta amb uns fabulosos recursos tecnològics i organitzatius s'avoqui en el desenvolupament de formes de generació, transport i consum d'electricitat més netes i segures.