24.5.12

Baixarà el nombre de lluitadors estrangers de sumo?

 Ara que s’ha apaivagat la polèmica per les apostes il·legals (i en general per les relacions del sumo amb la yakuza, la màfia japonesa), es torna a parlar d’un dels fenòmens que afecten aquesta lluita tradicional les últimes dècades: l’elevat nombre de lluitadors estrangers. Aquest matí he estat escoltant a l’emissora TBS un interessant comentari sobre el tema del periodista Yuichiro Yamagata.
 L’últim gran torneig l’ha guanyat el lluitador que competeix amb el nom de Kyokutenho. El seu nom legal és Masaru Ota, però que ningú es presti a confusió, el va adoptar quan va adquirir la nacionalitat japonesa. Fins llavors, aquest mongol de naixement es deia Nyamjavyn Tsevegnyam.  
A més, recentment, l’egipci Abdelrahman Sharan s’ha convertit en el primer lluitador d’origen africà a guanyar una categoria, concretament la més baixa, jonokuchi. Shara, que lluita com a Osunaarashi Kintaro, s’ha mostrat convençut que arribarà al màxim rang, yokozuna. Ja fa temps que va passar l’època en què els hawaians i samoans eren la sensació al Japó. Ara la majoria són mongols o ciutadans d’antigues repúbliques soviètiques. Un africà encara és una nota exòtica.
 En aquests moments, als quatre màxims rangs -yokozuna, ozeki, sekiwake i komusubi- hi ha onze lluitadors, cinc dels quals són estrangers. En el conjunt de la màxima categoria del sumo –makuuchi– dels quaranta dos lluitadors quinze no són nascuts al Japó.
Pocs estrangers a les categories baixes
Als sis grans tornejos de sumo que se celebren cada any, les lluites comencen des del matí amb les categories més baixes. A les tres inferiors –sandanmejonidan i jonokuchi– només un 1,5% dels 457 lluitadors són estrangers. Però com només es televisen els combats de la tarda, els de les categories més altes, la sensació dels telespectadors és que el nombre de lluitadors de fora és desproporcionat. Alguns diuen: “¡És ple d’estrangers! Que no hi ha japonesos que facin sumo o què?”. En realitat, El que passa és que els lluitadors d’altres països són nois triats per les seves grans aptituds i de seguida pugen des de la categoria jonokuchi a la makuuchi.
Fa uns anys no hi havia cap restricció a la presència de lluitadors estrangers. Ara el límit és d’un per estable (són l’equivalent als clubs, el lloc on entrenen i viuen). Està per veure quin és l’efecte d’aquesta limitació a mig i llarg termini. Yamagata es pregunta si veurem un futur en què no hi haurà lluitadors estrangers. La seva presència ha servit per mantenir viva la flama d’un esport antic. Molta gent, però, el que vol és veure lluitadors japonesos combatre entre ells i amb estrangers, no estrangers que competeixen amb altres estrangers.

Guerra contra els tatuatges a l'Ajuntament d'Osaka


L’alcalde d’Osaka, Toru Hashimoto, ha declarat la guerra alstatuatges entre els funcionaris de l’ajuntament que presideix. Al Japó elstatuatges s’han associat sempre a la yakuza,la màfia autòctona. A la majoria de banys públics està prohibida l’entradaa les persones que en porten per por que foragitin la majoria d’usuaris.
Fa poc hi va haver protestes perquè un funcionari dels serveis socials de l’Ajuntament d’Osaka va espantar uns nens mostrant-los els seus tatuatges. Arran de l’incident, l’alcalde Hashimoto (el pare del qual es va dirdurant l’última campanya electoral que era membre de la yakuza) va impulsar unestudi entre els trenta mil empleats de la ciutat on se’ls demanava quedeclaressin voluntàriament si duien alguna part del cos tatuada. L’objectiu declaratera fer que els que en tinguin no estiguin en posicions en què calgui tractaramb el públic, però ara sembla que el que es vol és vetar el cossos tatuats a l’Administració. 
El resultat de l’estudi indica que hi ha poc més de cent funcionarismunicipals amb tatuatges, la majoria en parts no visibles del cos. La majoriatreballen al servei de neteja. Alguns empleats, però, s’han  negat a respondre el que consideren unaintromissió a la seva privacitat.
Hashimoto, de 42 anys, és un polític populista que camina ambpasses fermes cap a l’escena nacional a base d’actuar en matèries que sovintcreen polèmica. Fins ara s’ha enfrontat als sindicats per la supressió del queconsidera privilegis inacceptables i ha retallat subvencions i despeses queconsidera un malbaratament. 

10.5.12

Crònica des del poble de The Cove


Per als que van veure ahir a Televisió de Catalunya The Cove, aquí va la crònica que vaig escriure fa un any i mig des del poble per a El Periódico de Catalunya.
Per cert, recordo que uns dies abans d'anar-hi vaig estar parlant-ne amb Fernándo Sánchez Dragó a Kyoto i va fer un dels seus impactants comentaris:
"Deixar jugar nens amb dofins allà és com posar nens jueus a jugar davant d'un camp de concentració nazi".
Ara diuen que a Taiji volen usar una part del lloc on es produeix la massacre anual precisament perquè la gent pugui nedar amb els dofins.
A mi em repugna el que fan a Taiji, però tampoc puc deixar de preguntar-me: val més la vida d'un dofí que la d'un porc?
Façana del Museu de les Balenes de Taiji. Foto de Jordi Juste
Informació publicada en la página 11 de la secció de Mundo de l'edició impresa de El Periódico del dia 21 de juliol de 2010

CRÒNICA DES DE TAIJI
Dimecres, 21 de juliol del 2010
Jordi Juste
S'ha de viatjar tres hores en tren, des d'Osaka, per arribar a Taiji, un idíl·lic poble de pescadors a la costa de Wakayama, al sud de Honshu, l'illa més gran del Japó. Quan arribes a la petita estació, plena de verdet i òxid, descobreixes per què la vida de la gent de Taiji va dependre durant segles de la caça de cetacis. La costa és agresta, la muntanya està molt a prop del mar i els camps d'arròs i altres cultius són escassos i petits.

Per a molts japonesos, Taiji era conegut per ser el port des d'on molts compatriotes havien emigrat durant els segles XIX i XX cap a Amèrica i per albergar una part de la flota balenera del país. Després de la segona guerra mundial, el Japó era un país en ruïnes i la carn de balena era una de les poques fonts de proteïna animal per a la població. Taiji va viure llavors una època d'esplendor i va ser l'enveja dels seus veïns.
Ara, el poble és conegut per la matança de dofins que té lloc cada any entre el setembre i el març, que es mostra a la pel·lícula documental The Cove. Centenars de dofins són empesos cada dia cap a la costa per una flotilla armada amb barres de ferro per crear un mur de so. Aquí se'ls tanca en una cala perquè els compradors de tot el món escullin l'animal amb més potencial per al món de l'espectacle. Els que no aconsegueixen comprador són portats a una recòndita cala on són arponats fins a la mort, i tenyeixen el mar de vermell.
El film, guanyador d'un Oscar, ha pogut ser finalment projectat en sis cines del Japó, i ha provocat una gran varietat de respostes. L'extrema dreta creu que es tracta de propaganda antijaponesa i en va demanar la prohibició; altres destaquen el seu valor de denúncia de la venda de carn de dofí, que té un alt contingut en mercuri; també s'han sentit crítiques al plantejament com una aventura heroica, o s'ha demanat que hi hagi una contextualització més gran en l'àmbit del patiment animal.
Als carrers de Taiji, els monuments, les escultures, els mosaics o els dibuixos al mobiliari urbà recorden els dofins i les balenes. La meitat dels menús que ofereixen les cartes dels restaurants són de carn de cetaci. Hi ha un vell vaixell balener fora de l'aigua per a les visites i també un museu amb delfinari i espectacles que recorden com poden ser d'entranyables aquests mamífers. Ningú sembla voler parlar de la pel·lícula o de la matança que té lloc a escassos metres d'aquí. Aquest és un poble que ha caçat cetacis des de temps immemorial i no creu que hi hagi cap raó per deixar de fer-ho.
«Si hi ha alguna qüestió de salut o de conservació de la naturalesa és diferent, però no pot ser que es critiqui la caça dels dofins i les balenes perquè fan llàstima, també pateixen altres animals que se sacrifiquen per menjar», comenta un turista que no anirà a veure la pel·lícula. «El problema és que aquí la matança és espectacular i el mar s'omple de sang, i per aquesta raó han pogut fer un documental molt dramàtic, però passen coses semblants a tot el món», afegeix una dona de mitjana

1.5.12

El Japó no està en crisi per falta d’esforç


El programa Sense ficció de Televisió de Catalunya va emetre ahir el documental “El llegat de Sísif”, on es reflexiona sobre la salut de “la cultura de l’esforç” i se segueix la tasca d’un professor de l’Institut Les Marines de Castelldefels que intenta inculcar a alumnes conflictius el valor d’aquesta virtut. Al mateix temps, es fa servir el Japó per constatar que el valor de l’esforç també hi ha estat qüestionat.
El treball mostra reflexions interessants de persones com el filòsof José Antonio Marina, l’economista Àlex Rovira, l’escriptor Quim Monzó, el sociòleg Richard Sennet o l’esmentat professor de Castelldefels i els seus alumnes. També són enriquidores les breus aparicions d’Amadeo Jensana o Montse Marí.
Ara bé, del muntatge de les imatges i dels testimonis nipons se n’extreu el missatge que el Japó està en crisi des de fa gairebé dues dècades precisament per la pèrdua de valoració de l’esforç. Això, ras i curt, no és cert.
El Japó va créixer molt i en poc temps, el poder adquisitiu dels seus ciutadans va augmentar alhora que la població i la despesa pública es va disparar, sovint en forma d’inversions ruïnoses. A més, es va crear una bombolla financera que va fer pensar que el país era encara més ric del que realment era. La bombolla va esclatar i va crear una llosa de números vermells al sector públic i al privat. Alhora, les indústries van deslocalitzar part de la seva producció perquè la mà d’obra nacional s’havia tornat massa cara. Es va acabar el contracte que justificava la dedicació del treballador a l’empresa a canvi del lloc de treball vitalici. Els costos socials de tenir un treballador fix han fet que moltes empreses prefereixin fer servir personal aportat per empreses de treball temporal. Paral·lelament, la població ha tocat sostre i l’envelliment ha anat avançant inexorablement.
L’esforç al Japó continua estant molt ben valorat, tot i que en una societat de 127 milions de persones cada dia més heterogènia es puguin trobar testimonis en sentit contrari.