31.3.07

Els japonesos es graduen al març


31/3/2007 CRÒNICA DESDE KIOTO// JORDI JUSTE
Al Japó l'any escolar comença a l'abril. Per això en les últimes setmanes del mes de març milions de japonesos celebren les cerimònies de graduació i d'entrada en la nova etapa escolar. N'hi ha per als pàrvuls, per als nens de sisè de primària, per als de tercer de secundària i de batxillerat, i per als de quart de carrera a la universitat. No es tracta de simples tràmits per canviar de fase en el procés educatiu, sinó de sofisticades posades en escena carregades de simbolisme socialitzador.

Començant per les dels pàrvuls i acabant per les dels universitaris, les cerimònies de graduació i d'obertura són actes molt solemnes, amb els protagonistes, els seus familiars i els seus professors formalment vestits i gairebé tots els passos assajats al mil.límetre. Es tracta de celebracions gairebé litúrgiques, en què el director de l'escola o el rector de la universitat exerceix de summe sacerdot i els participants el segueixen segons un guió que es repeteix des de temps immemorial.

Exagerant molt poc, es podria dir que els japonesos es passen la vida assistint a actes en què poleixen els seus cèlebres dots d'organització i de cerimònia. Entendre-ho és fonamental per comprendre moltes de les nombroses diferències de comportament entre ells i nosaltres. Per als japonesos és una cosa tan natural que se'ls fa molt difícil creure que un no recordi haver tingut una cerimònia d'ingrés o de graduació en tota la seva vida estudiantil, i encara els resulta més rar que no es trobi a faltar.

D'entre les cerimònies de graduació, les més sonades són les que tenen lloc a les universitats. La immensa majoria dels estudiants japonesos decideixen quina feina volen fer en el futur a finals del tercer any de carrera o durant el quart. Per aquest motiu, arribat el març, ja saben que els resultarà molt difícil retrobar-se amb els seus companys. Molts coneixen els destins a on s'hauran de traslladar per passar un període d'aprenentatge en l'empresa a la qual s'han lligat de per vida, que complementarà els quatre anys de facultat, dedicats principalment a aprendre a socialitzar-se i a treballar en equip als clubs i cercles d'estudiants i, amb menys intensitat, a adquirir uns coneixements molt generals.

En ciutats amb un gran nombre d'universitats, com Tòquio, Osaka i Kyoto, aquests dies és fàcil veure nois i noies somrients amb el seu títol de llicenciatura sota el braç. Ells porten vestit fosc i la majoria han oblidat el tint dels cabells i han recuperat el color negre natural, alhora que alguns intenten dissimular els forats que es van fer a les orelles quatre anys enrere, quan potser encara creien que no acabarien seguint l'estela conformista dels seus pares.

Entre les noies ja és més comú que mantinguin els cabells tenyits en la cerimònia de graduació i fins i tot a l'accedir al món laboral, sempre que es tracti de colors que no revelin gaire afany de notorietat. Per elles la graduació és una excel.lent ocasió per posar-se el furisode, el quimono de mànigues llargues que van estrenar als 20 anys per celebrar la seva majoria d'edat en una altra cerimònia.

La jungla de les bicicletes


26/3/2007 DEBAT AL JAPÓ SOBRE LA CONVIVÈNCIA A LES VORERES

• El poc respecte d'alguns ciclistes japonesos ha originat una llei per protegir el vianant
Trànsit Vorera del carrer Shijo, a Kyoto, compartida per vianants i ciclistes, dimecres passat.
JORDI JUSTE KYOTO
La difícil convivència entre els vianants i les bicicletes ha desencadenat al Japó una viva polèmica social, fins al punt que el Govern prepara una norma sobre l'ús de la vorera.
A la gent que no hagi visitat el Japó possiblement el sorprendrà saber que en aquest país, de 127 milions d'habitants, hi ha més de 80 milions de propietaris de bicicletes. Els trens d'alta velocitat i les constants innovacions de la indústria automobilística conviuen amb la utilització intensiva de la bici. Per això la proposta governamental de posar ordre a la normativa sobre la seva circulació ha despertat una gran expectació, reflectida en programes especials de la televisió i en els editorials dels diaris de més tirada. "¿Com s'haurien d'acomodar els vianants, ciclistes i motoristes? Ens agradaria veure una mica més d'humilitat en els automobilistes i més bona educació en els ciclistes", concloïa recentment al seu editorial el rotatiu Asahi Shimbun.
Vehicle polivalent
A tot el país molta gent fa servir la bicicleta per anar de compres o desplaçar-se a la feina, l'escola o a l'estació de tren. A gairebé tots els edificis públics, col.legis i centres comercials hi ha aparcaments especials per a bicicletes, i existeix un gran comerç relacionat amb aquest vehicle no contaminant. Fins i tot la policia usa la bicicleta per patrullar pels voltants de petites comissaries de barri.
Aquesta presència ubiqua de la bicicleta adopta en moltes ocasions una forma anàrquica. El carril bici és escàs, de manera el que és habitual és que els velocípedes comparteixin l'espai amb els vianants a les voreres o amb els cotxes a la calçada. Aquí, al costat dels vehicles de motor, és on diu el codi de la circulació que han de rodar les bicis, excepte quan està explícitament permès fer-ho per la vorera, i en aquest cas donant sempre prioritat als vianants.
Permissivitat oficial
La presència de bicicletes a les voreres es va començar a permetre els anys 70 com a mesura provisional a causa del gran augment d'accidents entre cotxes i bicis que va seguir a l'espectacular creixement del parc automobilístic. No obstant, el que estava pensat com una mesura d'ur- gència, per guanyar temps fins que milloressin les infraestructures, es va convertir en permanent, de manera que avui la presència de bicicletes està permesa a gairebé la meitat de les voreres del país.
La situació milloraria si una part substancial de les taxes que graven els automobilistes es dediqués a compatibilitzar els usos de carrers i carreteres. Per llei, impostos com el de la gasolina s'han de destinar obligatòriament a la construcció i millora de les calçades, concepte que el lobby de l'automòbil s'ocupa que s'apliqui de manera restrictiva en benefici del cotxe. Encara avui hi ha nombrosos carrers en què ni tan sols hi ha vorera, i només una línia blanca pintada a la calçada separa vianants i vehicles.Però el més greu és que als llocs on sí que n'hi ha, la immensa majoria dels ciclistes ignoren les normes més elementals de civisme i es dediquen a tocar de manera insistent el timbre perquè els vianants els cedeixin el pas.
Conductes de risc
Aquesta conducta revesteix evidents perills, però l'opció d'obligar les bicicletes a baixar de la vorera sembla de moment poc recomanable. S'ha de tenir en compte que molts dels ciclistes urbans són menors, mares amb nens com a passatgers i persones grans.La revisió del codi de la circulació que s'ha presentat al Parlament legalitza l'actual presència de les bicis a les voreres, a l'establir que les podran usar els menors de 12 anys o qualsevol persona quan la calçada sigui extremadament perillosa, qualitat que és fàcilment atribuïble a la majoria. El mèrit més aparent de la reforma és que està servint perquè molts japonesos prenguin consciència que fins ara han estat infringint el codi."La gent no sap que les bicis haurien de circular per la calçada. Necessitem establir regles clares que la gent pugui complir", declarava recentment un portaveu de la policia. El 2006 hi va haver al Japó 174.000 accidents de bicicletes, dels quals 2.700 van ser atropellaments de vianants.

21.3.07

Kiyomizudera, candidat a meravella del món


20/3/2007 CRÒNICA DES DE KIOTO // JORDI JUSTE
Aquests dies, als voltants de Kiyomizudera, un dels temples més espectaculars de Kyoto, a més de les habituals hordes de turistes deambulant per les botigues de records, es poden veure nombrosos anuncis en què es convida a votar perquè l'edifici estigui entre les Set Noves Meravelles del Món. La selecció està organitzada per una fundació privada suïssa que des de l'any 1999 està promovent l'elaboració d'una llista que emuli la que hi havia a l'antiguitat, que estava integrada per la piràmide de Gizeh, el colós de Rodes, els jardins penjants de Babilònia, el temple d'Artemisa, les columnes d'Hèrcules, el mausoleu d'Halicarnàs, l'estàtua de Zeus a Olímpia i el far d'Alexandria.

De la llista inicial de 171 llocs que la New Open World Corporation va prendre en consideració en un primer moment, s'ha passat a 21 monuments finalistes, d'entre els quals sortiran els set que seran proclamats a Lisboa el 7 de juliol vinent. Entre els classificats hi ha, a més de Kiyomizudera, l'Alhambra de Granada, Chichén Itzá, Machu-Picchu, el Kremlin, la torre Eiffel i la piràmide de Gizeh, l'únic supervivent de la llista clàssica.

Kiyomizudera és un complex d'edificis pertanyents a la secta budista Hosso. El seu nom significa temple de l'aigua pura, i va ser fundat l'any 798 per albergar una imatge de set cares de Kannon, el buda de la compassió, en el lloc on encara avui hi ha una font. Està situat en un vessant de les muntanyes de l'est de Kyoto, i a causa d'això ofereix una magnífica vista sobre la ciutat. Al llarg dels seus més de mil anys d'història ha patit repetits incendis, alguns d'ells aparentment provocats pels seus rivals de la secta Tendai. Els actuals edificis daten de l'any 1629, i entre ells destaca el honden, l'edifici principal, que té un balcó sostingut per una impressionant estructura de fusta construïda amb 139 pilars de 15 metres d'alçada i en què no s'ha fet servir ni un sol clau d'acer.

Des de la seva construcció, el balcó de Kiyomizudera, concebut en principi com un escenari per oferir representacions a Kannon, va servir com a plataforma per a molts suïcides, encara que les estadístiques recollides durant més de 100 anys indiquen un índex de supervivència del 15%, possiblement per l'efecte amortidor de la vegetació que hi ha a sota. A finals del segle XIX, es va prohibir explícitament saltar-hi, però en la llengua japonesa ha quedat l'expressió Kiyomizu no butai kara tobioriru (saltar des de l'escenari de Kiyomizudera), per expressar la presa d'una decisió que requereix valor.

Kiyomizudera és un lloc carregat d'història i bellíssim tant a la tardor, amb els seus aurons que prenen un to vermellós; com a la primavera, amb els cirerers en flor; a l'estiu, envoltat de verd, i a l'hivern, quan la nuesa dels arbres fa encara més evident l'elegància de les seves construccions. El conjunt ja forma part de la llista de patrimoni cultural de la humanitat de la Unesco i és visitat cada any per més de 12 milions de persones, de manera que és difícil de comprendre els esforços per incloure'l en una llista absurdament limitada a set llocs.

6.3.07

El Japó no tornarà a demanar perdó per les esclaves sexuals


Jordi Juste. Kyoto
El primer ministre japonès, Shinzo Abe, va dir ahir en el Senat que el seu govern no pensa demanar disculpes de nou per les dones que van ser forçades a servir en els bordells establerts per a la satisfacció sexual dels soldats nipons en gran part d'Àsia, durant la segona guerra mundial. “Encara que la resolució s'aprovi, això no significa que demanarem disculpes”, va dir Abe en referència a la moció no vinculant que el congressista californià d'origen japonès, Mike Honda, ha presentat en el Congrés per a exigir al Japó que es disculpi de foma inequívoca per les anomenades “esclaves sexuals”. Abe, no obstant això, va dir que manté la declaració de 1993 (coneguda com “declaració Kono”, pel nom del llavors portaveu del govern, Yohei Kono), per la qual el Japó es disculpava i reconeixia que l'Exèrcit Imperial havia participat en l'establiment i gestió dels bordells i admetia que s'havia usat la coerció.
Sobre les seves paraules del dijous passat, en les quals va dir que no hi havia proves que hagués existit tal coerció en l'establiment dels bordells, ahir Abe va admetre que sí hi va haver casos en que es va produir, però que van ser portats a terme per intermediaris civils i no per militars. “No és que els militars entressin en domicilis particulars i es duguessin a la gent segrestada”, va dir Abe. Alguns historiadors situen en 200.000 el nombre de dones asiàtiques que van servir en els bordells per a militars japonesos. És pràcticament impossible provar el nombre exacte de casos en els quals les dones van ser obligades a servir com a solaç dels soldats, però sí que existeixen númerosos testimoniatges directes de víctimes, sobretot coreanes, i fins i tot de militars nipons, que no ofereixen lloc a dubtes sobre la generalització dels abusos.
En 1995, sota el govern de coalició entre el Partit Liberal Democràtic (PLD) i el Partit Socialista (PS), presidit per Tomichi Murayama, Japó va establir un fons privat, que caduca a la fi d'aquest mes, per a compensar a les dones obligades a servir en els bordells, però les associacions de víctimes sempre han exigit indemnitzacions oficials, com forma inequívoca d'assumpció de responsabilitat per part de l'Estat japonès.
Abe, que va arribar al poder al setembre amb fama de ser més nacionalista que el seu predecessor, Junichiro Koizumi, va sorprendre des del principi pels seus esforços per a millorar les relacions diplomàtiques amb Xina i Corea del Sud, especialment danyades per les visites anuals de Koizumi al santuari de Yasukuni, on es ret homenatge a milions de combatents japonesos i a 14 criminals de guerra, responsables d'atrocitats comeses per l'Exèrcit Imperial. En els seus primers cinc mesos en el càrrec, Abe ha vist com els seus índexs de popularitat baixaven constantment, en bona mesura per la seva debilitat davant els barons del PLD i la seva reversió de diverses de les mesures reformistes que havien fet popular a Koizumi. Si Koizumi semblava cedir a l'extrema dreta en el simbòlic per a poder imposar les seves polítiques reformistes, fins al dijous de la setmana passada tot apuntava que Abe estava moderant les seves postures nacionalistes per a poder introduir les seves polítiques conservadores. El primer ministre, que vol reformar la Constitució pacifista i ja ha aconseguit introduir el patriotisme en l'ensenyament, està condemnat a seguir fent equilibris si vol satisfer alhora a la seva base de seguidors nacionalistes i a la comunitat internacional.

'Setsubun': geishes en un hivern primaveral


6/3/2007 CRÒNICA DESDE KIOTO // JORDI JUSTE
JORDI Juste
Aquest hivern està sent, també al Japó, inusualment temperat. Tant, que les prediccions dels almanacs i calendaris estan quedant desfasades i les converses d'ascensor i els comentaris d'informació meteorològica a la televisió són laments monotemàtics per l'absència de l'hivern fred i per la preocupació pel possible avançament de la florida dels cirerers.

La vigília del 3 de febrer va ser el setsubun, el dia que marca el canvi d'estació amb el final del daikan (gran fred) i l'entrada en la primavera, segons l'antic calendari solar xinès. Just aquell dia va entrar al país una fugaç onada d'aire fred procedent de Sibèria, com per permetre que la seva marxa coincidís amb el final del gran fred. Però el problema és que ja som al març i aquest any l'hivern de veritat encara ha d'arribar. Fins i tot a Sapporo van haver de suar per evitar que es fonguessin les obres del festival de figures de gel, que cada any congrega més de dos milions de persones a la capital de Hokkaido.

Des del 1873 el Japó utilitza el calendari gregorià, però anteriorment en feia servir un de lunar, per a assumptes civils, i el solar xinès (amb 24 divisions) per a ritus i tasques del camp. De les dates relacionades amb l'antic calendari, el setsubun és la que segueix tenint més importància al Japó contemporani. És un dia laborable, però amb sabor festiu, que sempre dóna lloc a comentaris sobre el temps.

A escoles, temples budistes, santuaris sintoistes, empreses i domicilis particulars se celebren rituals per exorcitzar persones i llocs i fer que entrin nets de mals esperits en el nou cicle de la natura. El més popular és el conegut com a mamemaki, que consisteix a llançar grans de soja torrats al crit d'"oni ga soto, fuku ga uchi" (dimonis fora, sort endins). A les cases, la tradició marca que el llançament el faci el toshiotoko, el mascle nascut en un any del mateix signe que l'actual, segons el zodíac xinès, o si no hi hagués ningú, el cap de família. En molts llocs públics s'encarrega això a practicants de professions tradicionals, com lluitadors de sumo o geishes. És el cas del gran santuari de Yasaka, a Gion (Kyoto), on geishes de diferents districtes fan torns per llançar sobres amb soja a la multitud.

Mentre a Kyoto les geishes llançaven soja i a Sapporo els hotelers i els esquiadors es queixaven per la falta de neu, arribava a Tòquio l'exvicepresident dels EUA, Al Gore, per presentar la seva pel.lícula sobre el canvi climàtic i recordar el simbolisme d'aquest país per a la lluita contra el problema mediambiental. "Kyoto serà honrada en la història perquè va acollir una reunió crucial, quan la humanitat va començar a reconduir la crisi", va dir Al Gore.

L'exvicepresident va animar els empresaris a influir en els seus col.legues nord-americans utilitzant la seva experiència en eficiència energètica. "Vostès poden tenir una gran influència a l'hora de modelar opinions en la comunitat de negocis dels EUA", va remarcar Al Gore, que es va referir a la llengua japonesa per transmetre optimisme: "En japonès, la paraula per a crisi està formada per dos caràcters: perill i oportunitat".

2.3.07

La bruixota de la tele japonesa


Kazuko Hosoki és l'endevina més famosa de Japó. Apareix gairebé diàriament en la televisió, normalment en horaris de màxima audiència. Els dimarts a la nit té el seu propi programa Zubari iu wa yo! (T'ho diré sense embuts) en la cadena TBS. La seva fama es deu tant a les seves atrevides prediccions sobre la vida dels famosos com a les seves idees conservadores, la seva ostentació de riquesa, i el seu caràcter agre i arrogant. Una de les seves frases més cèlebres és “Aniràs a l'infern”, la seva arma contra els que no fan cas de les seves adivinacions i consells. El mètode de Hosoki beu de l’astrologia xinesa i del culte als avantpassats, part substancial de la religió japonesa. A més de les seves aparicions televisives, ha editat més de cent llibres, dels quals en 2001 ja s'havien venut més de 30 milions de còpies, pel que se la considera l'endevina que més ven en el món.