24.10.07

El fabulós jardí ocult de Shin'en

24/10/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
De gairebé qualsevol ciutat del món es pot dir que té molta bellesa oculta. En el cas de les urbs japoneses acostuma a ser especialment cert, ja que no tenen una monumentalitat apreciable des del carrer, a excepció potser d'alguns castells i grans edificis moderns.Per apreciar el santuari de Meiji a Tòquio, el Gran Buda a Nara o el Temple del Pavelló Daurat a Kyoto s'ha d'entrar en un recinte i caminar una bona estona. A l'antiga capital del Japó n'hi ha molts més exemples, com el palau shogunal de Nijo, el jardí zen de pedres de Ryoanji, el temple budista de Kiyomizu o el santuari sintoista de Heian. En aquest últim, a més, s'hi amaga el Shin'en, un fabulós jardí de 33 quilòmetres quadrats que passa desapercebut per a la majoria de turistes. La falta de visibilitat s'explica perquè a moltes guies ni tan sols hi apareix i, sobretot, perquè s'hi accedeix des d'una petita porta que està situada en un dels laterals de l'esplanada que hi ha davant de l'edifici principal del santuari.
En realitat, el Shin'en són quatre jardins, cada un amb característiques diferents però tots ells estructurats al voltant del seu estany. El jardí de l'oest, que té una petita cabanya per celebrar-hi la cerimònia del te, arriba a la seva màxima bellesa a l'estiu, quan els iris floreixen al costat de l'aigua.El del sud va ser dissenyat pensant en les festes literàries dels nobles, en què competien escrivint i llegint les seves poesies. És especialment bonic a la primavera, amb els cirerers en flor, i inclou una curiosa secció on es poden apreciar espècies botàniques que apareixen a les obres més destacades de la literatura japonesa del període Heian (794-1185), com el Romanç de Genji o el Llibre del Coixí.
Al tercer jardí, el que està situat al centre, es pot passar entre les aigües de l'estany saltant entre pedestals que van ser construïts aprofitant pedres que van pertànyer a ponts que antigament s'aixecaven sobre el riu Kamo. Finalment, el de l'est és el que aprofita de manera més encertada un tret comú en molts jardins japonesos, l'harmonització amb el paisatge que l'envolta, en aquest cas les muntanyes que tanquen la ciutat per la banda est, que fan que el visitant tingui la sensació que es troba enmig d'una porció domesticada de la naturalesa.
El Shin'en no és el misteriós jardí que busca el descendent del príncep Genji a la novel.la Al norte la montaña, al sud el llac, a l'oest el camí, a l'est el riu, de l'escriptor hongarès Laszlo Krasznahorkai, però hi comparteix la ubicació a Kyoto i la capacitat de resumir algunes de les característiques fonamentals de l'estètica tradicional japonesa, com la senzillesa i la naturalitat. Va ser concebut com un complement per al gran santuari de Heian, construït l'any 1895 imitant l'estructura del palau imperial per commemorar el 1.100 aniversari de la fundació de la ciutat i per compensar la depressió que es vivia a Kyoto gairebé tres dècades després que la Cort Imperial es traslladés a Tòquio. De manera paradoxal, la visita al santuari es pot finalitzar en pocs minuts. Ben al contrari, el jardí mereix ser disfrutat sense cap mena de pressa.

12.10.07

El Japó gairebé no fa servir les potents motos que ven al món

12/10/2007 SEGURETAT VIÀRIA • El país asiàtic tenia restringida la potència dels vehicles de gran cilindrada • L'índex de morts no arriba ni a la meitat del que es registra entre la població espanyola JORDI JUSTE.KYOTO Honda, Yamaha, Suzuki i Kawasaki. Si els fabricants japonesos de motos copen el mercat mundial seria lò- gic pensar que les carreteres del seu país estan atapeïdes de motocicletes de gran cilindrada, però res més lluny de la realitat. Les unitats de més de 400 centímetres cúbics, les mateixes que a Espanya estan disparant les xifres de sinistralitat, tenien limitada per llei la seva potència a 53 cavalls fins al mes de juliol passat. Es venien capades, en l'argot motard. El resultat és un parc mòbil que amb prou feines supera el d'Espanya i un índex de morts per habitant més de dues vegades inferior al del nostre país.
El 2005 van morir al Japó 603 persones per accident de moto, mentre que si les coses continuen com fins ara, Espanya tancarà el 2007 amb unes 450 persones mortes. La diferència és que el Japó gairebé triplica (127 milions d'habitants) la població espanyola.
PRESSIONS DE LA INDÚSTRIA
La limitació en la potència de les motos és un dels factors que explica la baixa sinistralitat. Molts dels vehicles que a Espanya protagonitzen el repunt de morts superen els 750 cc i els 100 cavalls de potència. La supressió de la limitació al Japó, aconseguida després d'uns quants anys de pressions de la indústria local, obre ara la in- cògnita de quin impacte tindrà en la sinistralitat.
Els japonesos sostenen que hi ha altres factors que també expliquen el baix índex de morts. A més a més de l'escàs nombre de motocicletes, el sistema de llicències i ensenyament funciona bé i en general els conductors es comporten amb una actitud responsable. "El sistema és bo, està ben pensat. El més important és la manera de conduir les motos. L'edat dels conductors és bastant alta. Entre 30 i 50 anys, i no corren gaire", va explicar Yuichi Sakagami, representant de la Nippon Motorcycle Association.
ES COMENÇA ALS 16 ANYS
Al Japó es pot obtenir la llicència de moto de fins a 400 centímetres cúbics als 16 anys, i la de cilindrada superior, als 18. Encara que en teoria és possible obtenir el permís passant els exà- mens teòric i pràctic per lliure, el que és més habitual és assistir a classes en una autoescola. De la mateixa manera, no hi ha cap obligació d'obtenir primer el permís per a motos petites abans d'atrevir-se amb les grans, però les autoescoles recomanen als seus alumnes anar pas a pas i aquest consell se sol seguir.
L'escàs nombre de motos de gran cilindrada --només 700.000, per 550.000 a Espanya-- també s'explica per altres motius. Per una banda, el Japó és un país on plou molt. A més a més, està molt generalitzada la utilització de la bicicleta, sovint per connectar amb els eficients transports públics. A tot això, s'hi afegeix que la imatge de les motos grans està associada als bosozoku, les bandes juvenils de motards que es dediquen a passejar en grup a marxa lenta i fent tant soroll com poden. El ciclomotor està molt més estès. N'hi ha un total de vuit milions circulant pel Japó.
El Govern nipó va vetar fins al 2005 anar per autopista amb un passatger
La relaxació de les normes propiciada per la indústria nipona ja va començar l'any 2005. Fins llavors estava prohibit portar un passatger per autopista i una modificació legal permet fer-ho als conductors de més de 20 anys i amb tres d'experiència. Aquest canvi ja va començar a disparar el mercat, a l'obrir les possibilitats recreatives en un país on les carreteres secun- dàries són sovint estretes vies sense guarda-rail que travessen camps o zones residencials sense voreres.

11.10.07

En l'esport, l'important és organitzar

11/10/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE JORDI Juste El dilluns anterior al 10 d'octubre és festiu al Japó perquè se celebra el dia de l'esport (taiku no hi). Des de ja fa uns anys, en aquest país els festius intersetmanals es traslladen automàticament al primer dia de la setmana, per no perjudicar els calendaris laborals i escolars i com una manera de permetre que els japonesos disfrutin d'almenys tres dies seguits de vacances, cosa que d'una altra manera molts només podrien fer al voltant del 15 d'agost o per Any Nou.
Durant les setmanes que envolten el taiku no hi, en una gran part dels centres educatius del Japó se celebren els undo kai, les festes de l'esport. Els organitzadors no són només les guarderies, els parvularis, les escoles primàries i secundàries i les universitats, sinó també empreses i associacions de veïns. En tots els casos l'organització implica un gran nombre de persones que es mobilitzen perquè tot funcioni a la perfecció. Vistos amb els ulls d'un estranger, els undo kai, més que festes per disfrutar de l'esport en si mateix, semblen exercicis per posar a prova la salut de la societat com a conjunt d'éssers humans que col.laboren per aconseguir un objectiu comú.
A les escoles, els alumnes normalment es divideixen en dos o tres equips que integren xavals de diversos cursos. Aquests equips competeixen per arribar els primers a la meta o per ficar més boles que el contrari en el cistell, però en tot moment pesa en l'aire un esperit de censura a l'alegria excessiva per la victòria. Els nens es preparen durant setmanes sota la sufocant calor de finals d'estiu, però més que per guanyar, ho fan per aprendre quin és el seu lloc a l'equip. El tòpic que l'important és participar és elevat a la categoria de sentit comú.
En els undo kai de barri, en qüestió de minuts les carpes de les diferents associacions participants estan muntades, les banderoles onegen, les línies de calç estan marcades amb precisió mil.limètrica i la megafonia està revisada i en perfecte funcionament. Durant hores se succeeixen sota la supervisió dels voluntaris de l'equip organitzador activitats en què participen centenars de persones, des de nens de preescolar fins a avis, totes dedicades a donar lluïment al treball d'equip. S'estira la corda, es corre per trios amb les cames lligades als companys o es participa en els relleus de mukade, mot que significa centpeus i que en aquest cas es refereix a dues taules amb estreps sobre les quals corren cinc persones obligades a fer avançar les cames exactament al mateix temps. Normalment, la copa per a l'equip guanyador és la mateixa cada any i només s'hi afegeix una cinta de colors amb el seu nom. A més, hi ha premis per a quasi tots els participants.
Un cop acabat l'acte, gairebé ningú s'escaqueja i sovint sobren braços per guardar els estris, reunir fins a la mostra més ínfima de deixalla i enrastellar el terreny fins que sembli que ningú l'hagi trepitjat durant mesos. Al final del dia, la impressió que en queda és que la societat japonesa ha entonat la seva musculatura i s'ha reafirmat en el convenciment que el que realment importa és organitzar.

10.10.07

El Japó no perd els papers

7/10/2007 EFECTES DEL DESENVOLUPAMENT INDUSTRIAL A L'ÀSIA
• El preu del cartró i del paper usats per a reciclatge es dispara i creixen els robatoris i la competència entre els recol.lectors
• La causa és la creixent demanda de la Xina
JORDI JUSTE.KYOTO
L'escassetat de paper per reciclar, provocada per l'augment de la demanda a la Xina, ha fet que el seu preu es dispari al Japó i que s'intensifiqui la competència entre els recol.lectors per arribar els primers als punts de recollida. En diferents llocs del país s'han produït robatoris de paper usat i a Tòquio diversos districtes ja han denunciat empreses privades per recollir-lo sense comptar amb l'autorització municipal, una falta per la qual s'enfronten a multes de 200.000 iens (uns 1.300 euros).
En general, la competència ha fet augmentar considerablement la freqüència de les visites dels recol.lectors, tant dels que compten amb autorització oficial com dels considerats pirates.
Per la seva part, alguns industrials s'han queixat que ara les autoritats municipals vulguin limitar una activitat que porten a terme des de fa temps. "Se'ns podrà mirar com lladres per fer el que hem fet durant tant de temps. Però bé hem de guanyar-nos la vida", va declarar recentment al rotatiu Asahi Shimbun Masamitsu Matsuzawa, president i fundador, fa 40 anys, d'una petita companyia que avui opera amb més de 125 camions de recollida.
Grans consumidors
Darrere de l'actual lluita per obtenir les preades escombraries hi ha la voracitat paperera de la indústria i els consumidors japonesos i el sorgiment econòmic xinès, que ha provocat que una part important del paper viatgi ara al país veí per ser reciclat amb uns costos molt més baixos que els japonesos gràcies a l'enorme diferència en salaris i protecció del medi ambient.
El Japó és el quart consumidor mundial de paper per habitant, al darrere dels Estats Units, Finlàndia i Suècia. Cada japonès consumeix prop de 250 quilos de paper a l'any, 77 més que els espanyols i gairebé 200 per sobre de la mitjana mundial per persona, que és de 56. Per explicar aquesta considerable diferència en consum de paper s'han de tenir en compte dades com per exemple la circulació de la premsa, que al Japó arriba als 70 milions d'exemplars diaris, així com hàbits comercials com és ara embolicar els diferents productes amb diverses capes de paper i pràctiques domèstiques com el gran ús de tovallons i mocadors d'un sol ús.
Pel que fa a la Xina, les dades actualment disponibles indiquen un consum de 42 quilos de paper per persona i any, i per això s'espera que en el transcurs de les pròximes dècades la demanda de paper no faci més que créixer i afegeixi encara més pressió sobre el mercat japonès de paper usat per reciclar.
Alça dels costos
De moment, la indústria s'ha vist obligada a augmentar el preu que paga als recol.lectors de paper fins als 13 iens (uns 8 cèntims d'euro aproximadament) per quilo, el doble que fa cinc anys. "Si no augmentem el preu de compra no podem garantir-nos prou paper usat", va declarar Shoichiro Suzuki, que és el president de la patronal Japan Paper Asociation.
Paral.lelament a l'augment de la demanda de paper usat, ha sorgit en el si del Govern japonès una pugna entre els partidaris de promoure el reciclatge a ultrança i els que defensen la necessitat de combinar-lo amb l'ús de la fusta obtinguda en la neteja de boscos. Des de l'any 2001, el 100% del paper que es fa servir a les copiadores d'oficines governamentals nipones ha de ser obligatòriament reciclat. Però ara l'Agència Forestal defensa la necessitat de donar una sortida als més de 8 milions de tones de fusta provinent de la neteja de boscos que continuen apilades sense ús i garantir d'aquesta manera la viabilitat d'una pràctica vital per prevenir incendis, riuades i esllavissades de terra.

Per la seva part, el Ministeri de Medi Ambient s'oposa rotundament a relaxar una mesura que considera absolutament emblemàtica de la seva política de promoció del reciclatge. "La regla del 100% té com a objectiu millorar el medi ambient amb diner públic. Reconsiderar-la seria una retirada de tot el sistema. No ho podem fer tan fàcilment", va assegurar recentment un representant de Medi Ambient.

2.10.07

Casaments japonesos del segle XXI

2/10/2007 CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE Passejar pels grans santuaris sintoistes reporta a vegades la recompensa de presenciar l'entrada o la sortida d'una comitiva nupcial. La visió és sempre impactant, especialment a Meiji Jingu, el principal recinte sintoista de Tòquio, situat al cor de la metròpolis, a poca distància de Harujuku, la meca de la moda juvenil, i del parc de Yoyogi, on es donen cita músics del carrer i aficionats estrafolaris.
L'arquitectura sintoista no és espectacular, ja que busca més l'harmonia amb la naturalesa que el lluïment dels edificis, a l'interior dels quals només s'hi accedeix per participar en cerimònies. Per això, les visites als santuaris s'assemblen més aviat a un passeig per un parc. Un està admirant algun gran arbre sagrat o llegint les pastilles votives penjades pels feligresos quan de sobte es percep alguna cosa especial a l'ambient, les veus s'aquieten i les mirades es concentren al lloc per on avança una filera de personatges amb aspecte greu que semblen sortir del túnel del temps. I sempre hi ha turistes que s'apressen a aprofitar l'ocasió d'emportar-se un record fotogràfic únic.
Al capdavant hi va un sacerdot amb un imponent quimono i guarnit amb una llarga gorra cerimonial, seguit de les seves escolanes, vestides amb faldilla vermella i brusa blanca. Al cor del seguici hi ha els contraents, la núvia vestida amb un quimono blanc o de colors i el nuvi amb un sobri hakama, compost per una faldilla pantaló grisa i una jaqueta negra. Acompanya la núvia la seva mare o una amiga per ajudar-la a desplaçar-se amb un vestit de seda pesadíssim, que tan sols permet fer passets diminuts. Darrere dels nuvis hi pot haver un sacerdot o ajudant sostenint un gran para-sol de paper. I, finalment, desfilen els familiars, els homes amb vestit negre i camisa i corbata blanques i les dones amb quimono o vestides a l'occidental, però amb colors poc llampants. Tots es dirigeixen al honden, l'edifici on hi ha l'altar dedicat a la deïtat principal del santuari. Allà, apartats de les mirades curioses per envans de fusta que sí que deixen escapar les notes dels instruments tradicionals, té lloc una cerimònia de purificació i a continuació el ritu del compromís.
Fins als anys 80 aquestes escenes tenien poc d'extraordinari, ja que la majoria dels japonesos es casaven en algun santuari sintoista. No obstant, la majoria dels casaments segueixen ara algun ritu més o menys cristià. No importa que menys d'un 1% dels japonesos declarin seguir el cristianisme en alguna de les seves formes. La majoria dels nuvis volen viure un casament a l'estil dels que apareixen a les pel.lícules occidentals, amb la núvia més en el paper d'emperadriu austríaca que de submisa mestressa de casa japonesa. Es calcula que els casaments a l'estil occidental són aproximadament un 70%. En moltes ocasions ni tan sols se celebren en esglésies reals o amb capellans de veritat, sinó a les capelles amb què compten els hotels o grans locals de banquets i presidides per professors estrangers d'idiomes que els caps de setmana s'enfunden la sotana i deixen anar unes llatinades per poder treure's un sobresou.