En l'esport, l'important és organitzar

11/10/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE JORDI Juste El dilluns anterior al 10 d'octubre és festiu al Japó perquè se celebra el dia de l'esport (taiku no hi). Des de ja fa uns anys, en aquest país els festius intersetmanals es traslladen automàticament al primer dia de la setmana, per no perjudicar els calendaris laborals i escolars i com una manera de permetre que els japonesos disfrutin d'almenys tres dies seguits de vacances, cosa que d'una altra manera molts només podrien fer al voltant del 15 d'agost o per Any Nou.
Durant les setmanes que envolten el taiku no hi, en una gran part dels centres educatius del Japó se celebren els undo kai, les festes de l'esport. Els organitzadors no són només les guarderies, els parvularis, les escoles primàries i secundàries i les universitats, sinó també empreses i associacions de veïns. En tots els casos l'organització implica un gran nombre de persones que es mobilitzen perquè tot funcioni a la perfecció. Vistos amb els ulls d'un estranger, els undo kai, més que festes per disfrutar de l'esport en si mateix, semblen exercicis per posar a prova la salut de la societat com a conjunt d'éssers humans que col.laboren per aconseguir un objectiu comú.
A les escoles, els alumnes normalment es divideixen en dos o tres equips que integren xavals de diversos cursos. Aquests equips competeixen per arribar els primers a la meta o per ficar més boles que el contrari en el cistell, però en tot moment pesa en l'aire un esperit de censura a l'alegria excessiva per la victòria. Els nens es preparen durant setmanes sota la sufocant calor de finals d'estiu, però més que per guanyar, ho fan per aprendre quin és el seu lloc a l'equip. El tòpic que l'important és participar és elevat a la categoria de sentit comú.
En els undo kai de barri, en qüestió de minuts les carpes de les diferents associacions participants estan muntades, les banderoles onegen, les línies de calç estan marcades amb precisió mil.limètrica i la megafonia està revisada i en perfecte funcionament. Durant hores se succeeixen sota la supervisió dels voluntaris de l'equip organitzador activitats en què participen centenars de persones, des de nens de preescolar fins a avis, totes dedicades a donar lluïment al treball d'equip. S'estira la corda, es corre per trios amb les cames lligades als companys o es participa en els relleus de mukade, mot que significa centpeus i que en aquest cas es refereix a dues taules amb estreps sobre les quals corren cinc persones obligades a fer avançar les cames exactament al mateix temps. Normalment, la copa per a l'equip guanyador és la mateixa cada any i només s'hi afegeix una cinta de colors amb el seu nom. A més, hi ha premis per a quasi tots els participants.
Un cop acabat l'acte, gairebé ningú s'escaqueja i sovint sobren braços per guardar els estris, reunir fins a la mostra més ínfima de deixalla i enrastellar el terreny fins que sembli que ningú l'hagi trepitjat durant mesos. Al final del dia, la impressió que en queda és que la societat japonesa ha entonat la seva musculatura i s'ha reafirmat en el convenciment que el que realment importa és organitzar.