Havien de ser uns Jocs Olímpics per presumir, permostrar al món que el Japó s’havia recuperat del cop del tsunami i de l’accident nuclear de Fukushima de març del 2011. En canvi, seran les olimpíades de la resignació, ajornades per primera vegada a la història i amb la majoria de la població amfitriona desitjant que es tornin a ajornar o es cancel·lin definitivament. Ja no hi ha marxa enrere i, llevat que es produeixi una altra catàstrofe –cosa que al Japó mai es pot descartar–, el peveter de l’estadi olímpic s’encendrà el dia 21, un any després de la data inicialment prevista.
«La ciutadania de Tòquio està en contra de la celebració. Diuen que hi ha la possibilitat que la quantitat de persones infectades augmenti amb l’arribada de tants atletes des de l’estranger; i que, en aquest moment, no tenen ganes de disfrutar d’un festival com els Jocs», explica Shingo Sugawara, periodista esportiu de la cadena JSports. «Com a persona que va viure l’emoció prèvia al Mundial de Futbol del 2002, no em puc creure que comencin d’aquí uns dies».
Sugawara té 44 anys, però el sentiment és semblant entre els joves. «Abans de la pandèmia, tothom parlava dels Jocs: de la loteria per aconseguir entrades, d’anar a visitar les obres de l’estadi... Estàvem molt il·lusionats», afirma Shunsuke Nakamura, de 25 anys, que actua com a DJ amb el nom Joii Hill a clubs del districte de Shibuya. «Després de l’ajornament, la gent va anar perdent interès. I ara només se senten comentaris negatius com “¿de veritat que es faran?” o “¿es podran contenir els contagis?”», afirma abans de manifestar el seu pessimisme: «No crec que els Jocs siguin un èxit. Molta gent ha treballat per preparar-los, i tinc la sensació que el seu esforç haurà sigut un malbaratament».
L’oposició de la majoria de toquiotes és passiva i s’expressa només en converses privades o enquestes d’opinió. A la publicada al diari ‘Asahi Shinbun’ el 17 de maig, el 46% dels ciutadans de la capital es mostraven partidaris de la cancel·lació definitiva, el 30% d’un nou ajornament i només el 21% que els Jocs se celebrin aquest estiu.
Malgrat la tradicional resistència nipona a mostrar desacord en públic, durant els últims mesos s’han convocat manifestacions per reclamar-ne la cancel·lació. La més significativa va congregar centenars de persones el 23 de juny davant la seu del Govern provincial, on es van poder veure pancartes que destacaven la contradicció de celebrar, en plena pandèmia, un esdeveniment que van arribar a qualificar de «satsujin Gorin», és a dir, «olimpíada assassina».
Paral·lelament, al maig es va engegar la campanya de recollida de firmes Cancel The Tokyo Olympics to Protect our Lives, liderada per l’advocat Kenji Utsunomiya, que va advertir que «si se celebren els Jocs, s’hauran de desviar recursos mèdics de gran importància». D’altra banda, l’Associació de Metges de Tòquio, que agrupa uns 6.000 professionals, va dirigir una carta als organitzadors en què s’explica per què l’esdeveniment no s’hauria de celebrar: «Els virus s’expandeixen mitjançant el moviment de la gent. El Japó tindrà una gran responsabilitat en l’increment d’infectats i de morts».
La pandèmia hi ha tingut una incidència més baixa que en altres països, tant en número d’infectats com de víctimes mortals, tot i que aquestes estadístiques s’han d’agafar amb cert escepticisme per l’escassa realització de proves PCR i la reticència dels japonesos a reconèixer que estan malalts i agafar la baixa. El nombre oficial d’infectats és d’una mica més de 800.000, amb gairebé 15.000 morts, en una població de 125 milions d’habitants. No obstant, en les últimes setmanes, el nombre de casos ha augmentat de forma exponencial. També s’ha accelerat la vacunació, però la proporció de vacunats (el 29%) segueix per sota del que es podria esperar. Més enllà dels nombres, el problema principal és que el sistema sanitari es basa en els hospitals privats, reticents a ingressar malalts de Covid per no perjudicar la resta de la seva activitat.
Al març la situació va obligar a anunciar que els Jocs se celebraran sense aficionats estrangers. Al juny es va decidir que només s’ocuparia el 50% de l’aforament de les seus, amb un màxim de 10.000 espectadors en les de més capacitat. Però dijous es va decretar que les competicions finalment se celebraran sense públic.
Tampoc s’espera ambient olímpic a la ciutat. Només poden anar al Japó atletes, periodistes i altres persones acreditades. A tots se’ls comminarà a quedar-se als seus llocs d’allotjament i sortir-ne només per a allò estrictament necessari. Tot i que surtin, la població local no sembla disposada a arriscar la seva salut per confraternitzar.
«El que normalment sentiria un país que celebrarà unes olimpíades, com la il·lusió o l’alegria de rebre gent de fora, no ho noto; sento que la gent està més pendent dels casos de Covid, que augmenten a mesura que van arribant els atletes», afirma Midori López, coordinadora de publicitat a Barcelona. Ella ha pogut visitar la família gràcies al seu passaport japonès, però ha passat un calvari de tràmits i controls abans d’arribar a la destinació.
Sergio Nespral, de Ponferrada, que treballa a la Cambra de Comerç d’Espanya tampoc percep entusiasme. «Estava il·lusionat, però ara per ara crec que no hi haurà diferència entre ser a Espanya, veient els Jocs per la tele, i ser a Tòquio. No hi haurà turistes ni públic als estadis, els atletes estaran reclosos a les seves bombolles i s’ha anunciat la cancel·lació dels ‘public viewing’».
L’absència d’aficionats i les mesures per adaptar-ho a la pandèmia suposaran una càrrega negativa extra en el balanç de l’esdeveniment. Però són un mal menor comparat amb la cancel·lació definitiva. Segons el Nomura Reasearch Institute, aquesta suposaria per al Japó una pèrdua de 14.000 milions d’euros, el 0,33% del PIB.
Al desembre, els organitzadors van anunciar que el cost total seria de 13.000 milions d’euros (Rio 2016 va costar 11.000 milions; Londres 2012, 12.000 milions). Aquestes xifres no inclouen tot el que s’ha gastat, ja que de vegades és difícil discernir si una inversió s’hauria produït sense els Jocs. El Kaikeikensain, organisme encarregat de fiscalitzar la despesa del Govern, hi suma 8.000 milions d’euros addicionals, a què cal afegir els 6.000 que el Govern provincial va anunciar per a «projectes directament i indirectament relacionats amb els Jocs». En total, 27.000 milions d’euros.
«La ciutadania de Tòquio està en contra de la celebració. Diuen que hi ha la possibilitat que la quantitat de persones infectades augmenti amb l’arribada de tants atletes des de l’estranger; i que, en aquest moment, no tenen ganes de disfrutar d’un festival com els Jocs», explica Shingo Sugawara, periodista esportiu de la cadena JSports. «Com a persona que va viure l’emoció prèvia al Mundial de Futbol del 2002, no em puc creure que comencin d’aquí uns dies».
Sugawara té 44 anys, però el sentiment és semblant entre els joves. «Abans de la pandèmia, tothom parlava dels Jocs: de la loteria per aconseguir entrades, d’anar a visitar les obres de l’estadi... Estàvem molt il·lusionats», afirma Shunsuke Nakamura, de 25 anys, que actua com a DJ amb el nom Joii Hill a clubs del districte de Shibuya. «Després de l’ajornament, la gent va anar perdent interès. I ara només se senten comentaris negatius com “¿de veritat que es faran?” o “¿es podran contenir els contagis?”», afirma abans de manifestar el seu pessimisme: «No crec que els Jocs siguin un èxit. Molta gent ha treballat per preparar-los, i tinc la sensació que el seu esforç haurà sigut un malbaratament».
L’oposició de la majoria de toquiotes és passiva i s’expressa només en converses privades o enquestes d’opinió. A la publicada al diari ‘Asahi Shinbun’ el 17 de maig, el 46% dels ciutadans de la capital es mostraven partidaris de la cancel·lació definitiva, el 30% d’un nou ajornament i només el 21% que els Jocs se celebrin aquest estiu.
Malgrat la tradicional resistència nipona a mostrar desacord en públic, durant els últims mesos s’han convocat manifestacions per reclamar-ne la cancel·lació. La més significativa va congregar centenars de persones el 23 de juny davant la seu del Govern provincial, on es van poder veure pancartes que destacaven la contradicció de celebrar, en plena pandèmia, un esdeveniment que van arribar a qualificar de «satsujin Gorin», és a dir, «olimpíada assassina».
Paral·lelament, al maig es va engegar la campanya de recollida de firmes Cancel The Tokyo Olympics to Protect our Lives, liderada per l’advocat Kenji Utsunomiya, que va advertir que «si se celebren els Jocs, s’hauran de desviar recursos mèdics de gran importància». D’altra banda, l’Associació de Metges de Tòquio, que agrupa uns 6.000 professionals, va dirigir una carta als organitzadors en què s’explica per què l’esdeveniment no s’hauria de celebrar: «Els virus s’expandeixen mitjançant el moviment de la gent. El Japó tindrà una gran responsabilitat en l’increment d’infectats i de morts».
La pandèmia hi ha tingut una incidència més baixa que en altres països, tant en número d’infectats com de víctimes mortals, tot i que aquestes estadístiques s’han d’agafar amb cert escepticisme per l’escassa realització de proves PCR i la reticència dels japonesos a reconèixer que estan malalts i agafar la baixa. El nombre oficial d’infectats és d’una mica més de 800.000, amb gairebé 15.000 morts, en una població de 125 milions d’habitants. No obstant, en les últimes setmanes, el nombre de casos ha augmentat de forma exponencial. També s’ha accelerat la vacunació, però la proporció de vacunats (el 29%) segueix per sota del que es podria esperar. Més enllà dels nombres, el problema principal és que el sistema sanitari es basa en els hospitals privats, reticents a ingressar malalts de Covid per no perjudicar la resta de la seva activitat.
Al març la situació va obligar a anunciar que els Jocs se celebraran sense aficionats estrangers. Al juny es va decidir que només s’ocuparia el 50% de l’aforament de les seus, amb un màxim de 10.000 espectadors en les de més capacitat. Però dijous es va decretar que les competicions finalment se celebraran sense públic.
Tampoc s’espera ambient olímpic a la ciutat. Només poden anar al Japó atletes, periodistes i altres persones acreditades. A tots se’ls comminarà a quedar-se als seus llocs d’allotjament i sortir-ne només per a allò estrictament necessari. Tot i que surtin, la població local no sembla disposada a arriscar la seva salut per confraternitzar.
«El que normalment sentiria un país que celebrarà unes olimpíades, com la il·lusió o l’alegria de rebre gent de fora, no ho noto; sento que la gent està més pendent dels casos de Covid, que augmenten a mesura que van arribant els atletes», afirma Midori López, coordinadora de publicitat a Barcelona. Ella ha pogut visitar la família gràcies al seu passaport japonès, però ha passat un calvari de tràmits i controls abans d’arribar a la destinació.
Sergio Nespral, de Ponferrada, que treballa a la Cambra de Comerç d’Espanya tampoc percep entusiasme. «Estava il·lusionat, però ara per ara crec que no hi haurà diferència entre ser a Espanya, veient els Jocs per la tele, i ser a Tòquio. No hi haurà turistes ni públic als estadis, els atletes estaran reclosos a les seves bombolles i s’ha anunciat la cancel·lació dels ‘public viewing’».
L’absència d’aficionats i les mesures per adaptar-ho a la pandèmia suposaran una càrrega negativa extra en el balanç de l’esdeveniment. Però són un mal menor comparat amb la cancel·lació definitiva. Segons el Nomura Reasearch Institute, aquesta suposaria per al Japó una pèrdua de 14.000 milions d’euros, el 0,33% del PIB.
Al desembre, els organitzadors van anunciar que el cost total seria de 13.000 milions d’euros (Rio 2016 va costar 11.000 milions; Londres 2012, 12.000 milions). Aquestes xifres no inclouen tot el que s’ha gastat, ja que de vegades és difícil discernir si una inversió s’hauria produït sense els Jocs. El Kaikeikensain, organisme encarregat de fiscalitzar la despesa del Govern, hi suma 8.000 milions d’euros addicionals, a què cal afegir els 6.000 que el Govern provincial va anunciar per a «projectes directament i indirectament relacionats amb els Jocs». En total, 27.000 milions d’euros.
