19.7.16

Els samuráis expliquen la història del Japó

Ja he pogut llegir l'excel·lent Historia de los samuráis, del professor Jonathan López-Vera, autor del web http://www.historiajaponesa.com. És un llibre que recomano a tots els interessats en la història del Japó, no només als que se sentin atrets per la figura de la classe guerrera. Els bushi són el pivot al voltant del qual giren els esdeveniments de la vida del país, però l'autor els dóna just la importància que tenen, basant-se en dades i en el que està acceptat per la comunitat acadèmica internacional. És un llibre rigorós, però no només per a erudits. Se li nota la voluntat pedagògica i està ben escrit. Dit d'una altra manera, és una lectura agradable i amb la qual s'aprèn. El podeu comprar directament a Satori: http://satoriediciones.com/libros/historia-de-los-samurais/.

7.3.16

Futbol, comunicació, pancartes i 'glocalització'

Futbol, comunicació, pancartes i 'glocalització'

La globalització del futbol és un fenomen d’especial interès des del punt de vista de la comunicació. El FC Barcelona i el RCD Espanyol de Barcelona serveixen per a explicar la importància de la comunicació en la repercussió mundial de dues entitats esportives d’origen local.    
L’últim derbi entre l’Espanyol i el Barça serà recordat, probablement, com el de les pancartes, una forma de comunicació més o menys espontània, poc estudiada i possiblement condemnada a la marginalitat per l’excés de zel. L’afició de l’Estadi del RCD Espanyol Cornellà-El Prat en va exhibir diverses, i no totes eren ofensives. Entre les que no ho eren, n’hi havia dues de referides a l’origen dels fundadors dels dos clubs, suïssos els culers, catalans els pericos. El cert és que entre els aficionats a l’esport que el 1899 van crear el Football Club Barcelona n’hi havia d’estrangers i de catalans; en canvi, els fundadors, el 1900, de la Sociedad Española de Football eren catalans o d’altres llocs d’Espanya. Eren els temps en què el futbol era només un joc, estès a l’estela del poder britànic i que tot just començava a institucionalitzar-se a Catalunya.  

Amb el pas dels anys, a un i altre club s’hi van anar sumant aficionats locals, primer com a practicants i després com a espectadors. El futbol va anar creixent en importància social i cada entitat va anar assumint una significació diferent, marcada tant pels propis actes com per la interpretació que la societat en va anar fent. En aquest sentit, no es pot ignorar la càrrega simbòlica associada al nom d’un o altre club: no és el mateix portar el nom de la capital de Catalunya que recordar amb el nom que aquesta forma part d’Espanya.  

En les últimes dècades, el futbol no només s’ha globalitzat, sinó que ha esdevingut un exemple paradigmàtic de l’augment de la interconnexió real i de la consciència del món com a indret compartit per tota la humanitat. Tot i que de forma desigual en uns i altres països, el futbol és ara un fenomen social important que afecta gairebé a tot el món. I si és així és gràcies a la comunicació. Potser és una obvietat però, des del punt de vista de la comunicació, convé recordar-ho. A Barcelona comptem amb dos clubs que són clars exemples de com el local i el global s’afecten mútuament. Ens interessa explotar aquesta circumstància i convertir la comunicació en l’eix d’una recerca acadèmica sobre la globalització i el futbol que, malgrat tot, convé que sigui multidisciplinària. 

Fins ara, la recerca de la globalització, en general, i del futbol, en particular, s’ha dut a terme, sobretot, des de la sociologia. En el cas de l’esport, destaca l’aportació de Giulianotti i Robertson, que a l’article que porta per títol The globalization of football: a study in the glocalization of the 'serious life' situen l’esport com a “epicentre dels processos de globalització contemporanis” i fan servir el concepte de glocalització per a referir-se a les transformacions locals, el desenvolupament d’identitats particulars i les formes diverses d’organització institucional. A Giulianotti li devem, a més, l’article que, sota el títol Supporters, followers, fans, and flâneurs: a taxonomy of spectator identities in football, proposa una de les classificacions més reeixides dels espectadors en què situa les quatre categories en un eix en què els supporters són els més lligats a les tradicions i els clubs locals i els flâneurs els més deslligats del local i orientats al consum. 

La comunicació juga un paper fonamental en la relació de tots els aficionats amb el seu equip favorit, diferent segons el lligam que mantinguin: no és el mateix en el cas de l’abonat que veu els partits directament a l’estadi que en el de l’espectador situat en un altre continent i que només els pot veure per televisió. En tot cas, en el futbol globalitzat, els equips professionals no es poden permetre renunciar a cap tipus d’aficionat i per a trobar-los, atraure’ls, fer-se’ls seus o conservar-los, la comunicació és essencial. 

En els darrers anys, el FC Barcelona ha estat un dels clubs més exitosos del món a l’hora de sumar i mantenir followersfans i flâneurs sense perdre els seus supporters naturalsL’última fase de la globalització, la que ha convertit el futbol d’elit europeu en un espectacle mundial, ha coincidit amb una etapa exitosa de l’equip, que ha sabut comunicar al món la idea d’una identitat esportiva basada en un estil de joc caracteritzat tant per l’efectivitat com per la bellesa. Sense renunciar a la seva identitat sociocultural, el FC Barcelona ha sabut obrir-se al món, tal com exemplifica la seva pàgina web multilingüe. Actualment, el Barça té més adeptes fora que a dins de Catalunya i també depèn en gran mesura dels ingressos que obté a l’estranger, però segueix sent un club que pertany als seus socis, majoritàriament catalans.   

Per part seva, el RCD Espanyol de Barcelona pertany ara, majoritàriament, a un ciutadà xinès. En canvi, no ha estat capaç, de moment, de fer el salt que requereix competir en el futbol global, malgrat haver fet algun intent d’entrar a vendre la seva marca en mercats estrangers, com seria el cas del fitxatge de Shunsuke Nakamura el 2009, decidit més amb criteris de màrqueting que esportius. A més del capital, a l’Espanyol de Barcelona fins ara li ha faltat una idea futbolística que pugui resultar atractiva tant pel supporter local espanyolista de tota la vida com pel potencial flâneur que consumeix futbol televisat en qualsevol lloc del món.  

Ja han passat més de cent quinze anys de la fundació del Barça i l’Espanyol i no hi ha cap dubte que tots dos són clubs catalans malgrat que depenguin de l’estranger per a captar capital (en forma de patrocinadors o d’accionistes), jugadors i aficionats. No hem d’oblidar que el futbol ja no és només un joc, ara és, sobretot, un espectacle que aspira a captar audiència arreu, un show televisiu en què el plató és tot l’estadi. Per això és tan important el que es comunica des de la gespa com el que es fa a la grada: parlen tant els gols com les pancartes. 

Publicat a COMeIN, revista dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC.  Número 53, Març de 2016

Per a saber-ne més: 

Giulianotti, R. and Robertson, R. (2004). The globalization of football: a study in the glocalization of the 'serious life'. The British Journal of Sociology, 55(4), 545-568. doi: 10.1111/j.1468-4446.2004.00037.x 

Giulianotti, R. (2002). Supporters, followers, fans, and flaneurs: a taxonomy of spectator identities in football. Journal of Sport & Social Issues, 26(1), 25-46. doi:10.1177/0193723502261003

22.11.15

El kamikaze que no volia morir

La pel·lícula del 2013 Eien no Zero (Zero etern) de Takashi Yamazaki, basada en la novel·la homònima de Naoki Hyakutaka del 2006, narra la història d'un pilot suïcida durant la Segona Guerra Mundial. Miyabe és un hàbil aviador que insisteix en el seu desig de tornar sa i estalvi al costat de la seva dona i la seva filla, i per això és acusat sovint de covard pels seus companys. Finalment, però, acaba presentant-se voluntari per a un atac suïcida contra un portaavions americà.
Al Japó, tan la novel·la com la pel·lícula van generar controvèrsia entre els que les acusaven de glorificar la guerra i justificar els kamikaze i aquells que hi veien tot el contrari. Jo em decanto per la segona opció; no crec que intentar entendre les circumstàncies que porten algú, en un moment de la seva vida, a prendre una decisió sigui equivalent a condonar-la.

La trama es basteix a partir de la recerca que fa, l’any 2004, Kentaro, net de Miyabe, de les raons que van dur el seu avi a immolar-se. Hi ha una escena en què els amics de Kentaro, quan aquest els parla del que pretén, li diuen que els pilots kamikaze japonesos feien el mateix que fan avui dia els terroristes suïcides, i ell reacciona amb enuig. També per a nosaltres les semblances són tan evidents que hem convingut a anomenar kamikaze qualsevol atacant suïcida, però sempre és bo anar més enllà de les aparences.

26.3.14

Memorias de un yakuza: un gran descobriment.

Quan em van portar el llibre Memoires d'un yakuza perquè estudiés la possibilitat de publicar una versió espanyola, vaig reaccionar amb una gran prevenció. Un títol tan atractiu i l'espectacular esquena de dona tatuada que apareixia a la portada d'aquella edició francesa em van fer témer que aquell fos un producte amb molt atractiu comercial però escàs valor literari. Vaig imaginar una història simple i plena de picades d'ullet al lector aficionat als estereotips, amb uns dolents molt dolents embrancats constantment en sagnants baralles entre clans rivals o exòtics i incomprensibles rituals iniciàtics. Tampoc em va ajudar a afrontar el llibre amb un esperit positiu veure que no era una traducció directa del japonès, sinó una versió de l'anglesa Confessions of a yakuza que jo recordava haver vist alguna vegada a les prestatgeries de la llibreria Kinokuniya d'Osaka.
N'hi va haver prou, però, amb unes pàgines de lectura perquè m'adonés del meu error i admetés que estava davant d'una obra de gran qualitat literària i enorme interès per a algú desitjós, com jo, de conèixer la realitat japonesa des de nous angles. Ràpidament vaig veure que la narració feta per Junichi Saga, un metge rural amb sensibilitat i talent artístic, de les seves converses amb Eiji Ijichi, el pacient més apassionant que mai hagi passat per la seva consulta, té la sang i els rituals justos i necessaris per ser fidel als records del padrí de la Dewaya, una família clàssica de la yakuza, la màfia japonesa dedicada a l'explotació de garitos de joc il·legal.
El doctor Saga juga en aquesta obra, amb mestria, els papers de notari i conseller. Fedatari de l'ancià delinqüent que ens explica la seva història en primera persona, i consol del lector, al qual ajuda a comprendre la seva pròpia fascinació per una vida gens edificant. Saga juga aquests dos rols a partir d'una renúncia prèvia a fer de moralista per condemnar o justificar la forma de vida del mafiós; deixa, en canvi, que sigui ell mateix qui expliqui una destinació que "es va començar a torçar quan tenia quinze anys" i que narri, amb les seves pròpies paraules, accions que no cal que el lector admeti com a correctes perquè les arribi a comprendre en el context en què es produeixen.
El personatge té tanta força que podria ser una creació fictia de la ment del doctor Saga. Però no ho és, i això encara li confereix un major magnetisme. Eiji Ijichi ens atrapa amb el seu propi caràcter i ens presenta un elenc de personatges secundaris de gran interès: altres caps de la yakuza, esbirros, jugadors empedreïts, policies, carcellers, miners revolucionaris, militars, fiscals despietats, bandits, assassins d'ànima càndida, venedors ambulants, comerciants rics i pobres, barquers, estibadors, jornalers, traficants de droga, geishes, filles de bona família, carrabines, concubines, prostitutes, cambreres, prestadors, endevins, vividors...
A través de la història de la seva vida i de les d'aquestes moltes altres persones que va conèixer, Eiji Ijichi construeix un mosaic del Japó de la primera meitat del segle XX. Ens mostra la vida a Utsunomiya, una petita vila de províncies, i sobretot a Asakusa, el més semblant a un casc antic de ciutat europea al Tòquio de principis de segle XX. Però també ens ensenya altres ambients, com Oiso, una zona residencial per a gent benestant als voltants de la gran ciutat, o els confins de l'imperi, en el que avui dia és Corea del Nord.
En aquests llocs transcorren les vides dels personatges, amb el teló de fons d'esdeveniments que van marcar la història del Japó contemporani: les lluites obreres, l'ascens al tron d'Hirohito, el gran terratrèmol de Kanto, l'expansió de l'imperi, els bombardejos durant la guerra, la dura postguerra... Són els telons de fons històric davant els quals se succeeixen vides de persones els noms de les quals no solen aparèixer als llibres d'història.
L'autor, Junichi Saga.


Una gran part pertanyen als baixos fons. No podria ser de cap altra manera tractant-se de gent que es va creuar directament amb Eiji Ijichi. Però el seu és un submón bastant diferent al que ens han transmès el cinema de Hollywood i les pel·lícules de Takeshi Kitano. Sobretot perquè Ijichi era un cap d'una família tradicional de la yakuza, que no es dedicava a gestionar bordells, a traficar amb drogues o col·locar al mercat moneda falsa. Els yakuza autèntics com els de la Dewaya es limitaven llavors a gestionar, amb rigor i enginyoses tècniques de màrqueting, però sense trampes, els garitos on es tiraven els daus i s'apostava a parell o senar. Els altres mafiosos, els que fora de Japó s'ha acabat per creure que eren els clàssics, també apareixen en aquest llibre, en moltes ocasions perquè el seu protagonista s'afanya a deixar clares les diferències amb els seus.
Tot això i més és a les versions anglesa i francesa, però l'edició de Memories de un yakuza que ara publica Altaïr a Espanya té valors que no tenen aquelles. Com l'anglesa, aquesta és una traducció directa del japonès, però, a diferència d'aquella, es tracta d'una versió íntegra, on no s'han suprimit ni descripcions escabroses ni expressions de difícil traducció ni passatges que a algú potser li van poder semblar digressions innecessàries per conèixer la vida d'Eiji Ijichi però que nosaltres considerem de gran valor literari i testimonial del món en què va viure.
La nostra versió segueix, pel que fa al títol, el camí correcte marcat per les edicions anglesa i francesa. En japonès es titula Asakusa Bakuto Ichidai, outlaw ga mita Nihon no yami, que es podria traduir al català com Una vida de jugador a Asakusa, els baixos fons japonesos vistos per un fora de la llei. És un títol molt descriptiu i apropiat per al mercat japonès, on la paraula yakuza és poc menys que tabú i, en contextos formals, es prefereix el terme boryokudan, que significa grup violent i pot servir per referir-se a un ampli ventall d'associacions de malfactors. Per al públic espanyol és molt més clar: Memorias de un yakuza.
Quant a la imatge de la portada, en lloc del bell però enganyós cos d'una dona, s'ha preferit l'esquena tatuada d'un home, molt més propera a la que apareix descrita per l'autor a la primera pàgina del llibre. Desgraciadament, Junichi Saga mai es va atrevir a demanar-li permís a Eiji Ijichi per fotografiar el drac a punt de menjar-se una dona de peu sobre una flor que decorava la part posterior del seu tors. És una llàstima, com també que el doctor no tingués més temps per escoltar-lo. Només ens queda, lamentar amb ell que Eiji Ijichi "se'n va anar a un altre món, i ja no hi ha res a fer".

21.11.13

鍵 La clau de Tanizaki.




Interessant novel·la de maduresa de Tanizaki. Aborda la sexualitat i els seus límits a partir de la relació entre un home gran i la seva esposa bastant més jove. Fa servir com a recurs els diaris que ambdós escriuen. Els protagonistes viuen transitant pels límits que s'estableixen entre aparença i realitat, generositat i egoisme, introspecció i comunicació, necessitat de privacitat i afany exhibicionista, respecte a la privacitat i escopofília, fidelitat i adulteri. De fàcil lectura. La versió catalana és d'Albert Nolla.

17.10.13

Visió lírica del Japó a Kinfolk

M'han deixat el volum número 8 de la revista Kinfolk, dedicat al Japó. Aquesta publicació nordamericana quadrimestral diu que reuneix idees d'artistes, escriptors, dissenyadors, fotògrafs, cuiners i altres persones interessades a crear petites trobades o a descubrir coses noves per construir i fer. Pel que veig a la pàgina web (http://www.kinfolk.com), té sempre un punt de lirisme i participa de l'esperit LOHAS (Lifestyles of Health and Sustainability). 
Aplicats al Japó, aquests dos elements impulsen una mirada del país que busca deliberadament mostres de wabi-sabi i mono no aware. La meva dona, quan la va veure va dir que li recordava el Japó de quan ella era petita, és a dir, de fa unes quantes dècades. Certament, Kinfolk presenta una visió del Japó que no és ni general ni representativa, només enfoca imatges i formes de vida que lliguen amb el seu ideal. Sigui o no el vostre, és una publicació estimulant.

Una bona novel·la de Keigo Higashino.

Mukashi bokuga shinda ie (La casa on antany jo vaig morir) és una bona novel·la escrita per Keigo Higashino fa gairebé vint anys. La resolució d'un misteri serveix per a recuperar una part perduda de la memòria de la coprotagonista. Aquesta és l'excusa per investigar, sense pretensions excesives, sobre el record, l'oblit i la petja que deixen l'un i l'altre en la identitat de les persones que els experimenten. Tangencialment, apareix també el tema del maltractament infantil. És molt recomanable. Però, que jo sàpiga, només està traduïda al francès.

8.10.13

El Japó, oportunitat de benchmarking


El Japó és una oportunitat excel·lent de benchmarking per a les empreses: si aconseguim arribar-hi, estarem preparats per a entrar en altres mercats. És el més destacable del que ha dit Amadeo Jensana, director d'Economia i Empresa de Casa Àsia en la presentació de l'esmorzar de treball sobre el Japó que ha tingut lloc a la seu d'Acció (Agència per a la Competitivitat de l'Empresa de la Generalitat) a Barcelona.
Jensana ha explicat que el japonès és un mercat exigent, selectiu i competitu on les relacions humanes i la lleialtat continuen essent elements indispensables per al bon desenvolupament dels negocis i on en els darrers temps s'ha pal·liat l'efecte perniciós que tenien la lentitud en la presa de les decsisions i l'excesiu pes de la jerarquia.
Una oportunitat: les energies renovables
Per part seva, Yoshiyuki Iwahashi, director del centre de promoció de negocis d'Acció a Tòquio, ha repassat la situació de l'economia japonesa i el present i expectatives de les empreses catalanes al país. Iwahashi ha lloat la política econòmica del govern de Shinzo Abe i ha donat el que per a ell són les claus per a tenir èxit en els negocis al Japó: treballar bé, tenir perserverança i paciència, i donar molta importància a la comunicació. Entre els sectors amb més oportunitats a curt i mitjà termini, ha destacat les energies renovables.
També ha parlat del bon moment que viuen les energies verdes al Japó José Ricardo Mañueco, de l'oficina de Madrid de JETRO (Japan External Trade Organization). Aquest organisme oficial no nomès promou les exportacions japoneses sinó que també ajuda les empreses estrangeres que volen fer negocis al Japó.
Ha acabat les presentacions Raul Rienda, de l'empresa CONCOM, que ha explicat com estan posant en marxa un projecte de generació d'energia fotovoltaica al Japó amb l'ajuda d'Acció. Rienda ha remarcat amb la seva experiència concreta la gran importància de la feina ben feta, la paciència i la comunicació personal per a tenir èxit a l'hora de fer negocis amb japonesos.
En el torn de preguntes, hi ha hagut una intervenció d'un dels assistents a l'acte que ha lloat el Japó com el país més avançat del món “en tot”. A l'hora de concretar, ha parlat de la netedat ("no hi vaig trobar un paper a terra en quinze dies") i la seguretat ciutadana, i ha demanat a Iwahashi que digués què podem aprendre dels japonesos. Amb molt bon criteri, el delegat d'Acció a Tòquio ha dit que podem aprendre la gran dedicació de temps dels japonesos a allò que els interessa, però també ha volgut aclarir que, en termes generals, la qualitat de vida és superior aquí.

5.10.13

Cuina japonesa amb Lékué


Ja ens ha arribat l'excel·lent llibret de receptes de cuina de Kyoto de la nostra amiga Akiho Nishimura. És una meravella que té la particularitat que tots els plats estan cuinats amb l'estoig de vapor de Lékué. El Japó és un dels principals mercats d'aquesta empresa catalana, cosa que prova la gran fiabilitat dels seus productes, distribuïts allà per Coram.
L'Akiho és ja tota una personalitat en el camp de la popularització de la cuina de Kyoto. Té el títol de "Yasai Sommelier", és a dir,  és una experta en la tria i ús d'hortalisses. Fa temps que és una entusiasta dels productes de Lékué, especialment indicats per un tipus de cuina que té molta cura de no malmetre les qualitats originals de la matèria primera.
Aquí teniu la pàgina web oficial de l'Akiho, el seu blog i diversos vídeos de Youtube on explica les seves receptes.


Sèpia amb brots de bambú, un exemple de recepta de cuina de Kyoto per a preparar amb l'estoig de vapor de Lékué.

3.10.13

El sake intenta recuperar terreny

El consum de sake al Japó s'ha reduït a un terç entre el 1975 i el 2011. Dels 1.350.000 quilolitres dels anys 70 s'ha passat als 440.000 de la segona dècada del segle XXI. Així ho explicava aquest matí a l'emissora de ràdio TBS el catedràtic emèrit de la Universitat de Tòquio, Yoshio Tsukio.
La davallada del sake ha anat paral·lela a l'augment del consum de cervesa i dels vins d'importació. Aquests últims han augmentat les vendes dels 12.000 quilolitres del 1980 als 180.000 del 2010.
Per mirar de capgirar la tendència o per compensar-la s'han posat en marxa diverses iniciatives, com la campanya pública Enjoy Kokushu (disfruta del sake japonès; ), el programa Nihonshu no tabi (el viatge del sake ) de visites a cellers. A més, els productors porten anys intentant promoure el seu producte a l'estranger de la mà de l'èxit del menjar japonès. Des de l'any 2.000 fins a l'any 2010  les exportacions van pujar dels 7.400 als 11.900 quilolitres.
Entre les iniciatives dels productors per fer reviure el món del sake, Tsukio ha esmentat l'aposta per l'alta qualitat feta per Asahi Shuzo, de la ciutat d'Iwakuni, a la província de Yamagata. El seu sake Dassai, fet amb l'arròs més molt del món (la part del gra que es fa servir per l'elaboració del sake és un 23% de la mida original), ha guanyat concursos internacionals i és conegut per tots els aficionats.

2.10.13

Els convini japonesos ara apunten a la gent gran

Explicava aquest matí a la ràdio un periodista del diari econòmic Nikkei que les grans cadenes de convini (botigues on hi ha una mica de tot obertes les vint-i-quatre hores) han començat a reorientar les seves estratègies per a captar els ancians, un segment que no para de crèixer a la població japonesa. Fins ara, el client principal d'aquestes botigues és la gent jove, soltera i que viu sola. No sembla que hagi de deixar de ser així a curt termini, però ara comença una guerra entre botigues per atraure i fidelitzar aquest altre grup, que sovint té diners i unes necessitats de consum específiques. Precisament, amb molta gent gran vivint sola i amb mobilitat reduïda, una part important de l'estratègia és la millora del servei de lliurament de la compra a domicili. A més, per fer més atractiva l'entrada a les botigues a aquells ancians que s'ho puguin permetre, diuen que augmentaran el nombre de dependents d'edat.

6.6.13

Omamori, de Richard McGill

Després de més d'una dècada a l'armari, fa unes setmanes vaig començar a llegir Omamori, de Richard McGill. I ara que ja me l'he acabat, he de confessar que m'ho he passat bé. La trama central d'aquesta novel·la és la relació d'una família americana i una de japonesa, unides per la producció i el comerç de la seda, durant la primera part del segle XX. No és una novel·la històrica, però el context històric hi té molta importància. Té molts tocs de fulletó, però se suporten fàcilment. Està ben escrita.

10.12.12

La dura vida de la primera doctora japonesa

Aquesta novel·la de Junichi Watanabe és interessant per a conèixer la història de la lluita de les dones japoneses per a aconseguir la igualtat a finals de segle XIX i principis del XX. És la història de Ginko, la primera japonesa que va aconseguir rebre el títol oficial de doctora en medicina. És interessant també pels que vulguin llegir sobre les dures condicions de la colonització de Hokkaido. Com a novel·la, però,  deixa amb la sensació que l'autor s'ha quedat a mig camí en el seu propòsit d'arribar al fons de la personalitat de la protagonista.

Una bona novel·la de Deshima, Nagasaki.



Fa unes quantes setmanes em va caure a les mans la novel·la Mil Otoños, de David Mitchell, que fins aleshores no coneixia. va ser una troballa feliç. Una més a afegir a la llista de bons llibres estrangers que tenen la història del Japó com a tema o com a rerefons. En aquest cas es tracta concretament de principis de segle XIX i el marc geogràfic és Deshima, l'illa davant de Nagasaki on vivien confinats els holandesos, que van ser els únics estrangers autoritzats a comerciar amb el Japón durant pràcticament la totalitat de l'era d'Edo (1603-1868). Més enllà de l'interès que té per a aquells que sempre volem saber més sobre el Japó, aquesta és una novel·la ben construïda i amb personatges creïbles.

20.9.12

La Xina i el Japó, història d'una antipatia


La manera més senzilla de resumir la mil · lenària història de les relacions entre la Xina i el Japó és recordar que la Xina ha aportat moltes coses positives al Japó mentre que les aportacions nipones a la història xinesa han estat menors i majoritàriament negatives. O aquesta és, com a mínim, la interpretació contemporània i popular del passat en comú dels dos països. Cal no oblidar que per alguna cosa el nom de la Xina significa, també en japonès, país del centre (Chugoku) i que el Japó és només l'origen del sol, el país del sol naixent (Nihon). Aquesta centralitat xinesa és geogràfica-a l'est del Japó està l'immens oceà-i ha estat també cultural i econòmica durant la la major part de la història.
Japó és un país insular, un arxipèlag format per milers d'illes, però la seva història es desenvolupa a partir de la major de les quatre illes principals, Honshu. Aquí arriben des del continent els primers pobladors de raça mongòlica i des d'allà desplacen cap al nord als anteriors habitants. Els nouvinguts del continent porten costums que després desenvolupen per transformar en alguna cosa singular, diferenciat de l'original. I aquesta serà una constant al llarg de la història nipona. L'escriptura, la religió o moltes costums culinàries arribaran al Japó des de la Xina per transformar-se en una cosa diferent, japonesa. Per això els japonesos escriuen amb caràcters xinesos, molts d'ells professen branques xineses del budisme i mengen habitualment una gran quantitat de plats sorgits a la Xina, però la llengua japonesa té poc més a veure amb la xinesa que la grafia, la religiositat japonesa no s'entén sense l'aportació del sintoisme, la religió autòctona, i pràcticament no hi ha plat xinès que els japonesos no hagin transformat, segons ells per millorar-lo.
Les primeres referències escrites a Japó es troben a la Xina en el primer segle de la nostra era. Parlen del lliurament d'un segell per part de l'emperador xinès al representant de Wa-Japó-que es considera un regne vassall. A partir d'aquí s'estableix una relació on el flux és gairebé sempre de la Xina cap al Japó. L'arxipèlag segueix desenvolupant-se a base d'adaptar aspectes de l'organització xinesa, com l'administració imperial centralitzada, però ho fa de manera independent. Alhora, adopta importants aspectes culturals que li arriben del continent, entre ells l'escriptura cap al segle V o el budisme a partir del segle VII. A més, no deixarà d'enviar estudiants al continent que tornaran al seu país amb el farcell ple de ciència, filosofia o literatura i tindran una gran influència en la vida cultural nipona. És més que probable que ells deixessin també alguna petjada en la cultura xinesa, però aquesta va ser poc profunda o es va esborrar amb el temps.
La primera guerra en què es veuen involucrades Xina i Japó en bàndols rivals es produeix al segle VII en el context de les lluites per la supremacia a la península de Corea. No obstant això, aquest conflicte sembla un anècdota amb la perspectiva dels segles. A partir de llavors s'estableix una relació comercial i cultural fluïda entre ambdós països amb alguns ensurts importants com els intents d'invasió del Japó des del continent al segle XIII per part dels mongols. Tres-cents anys més tard l'intent d'ocupació va ser en sentit invers, protagonitzat per Toyotomi Hideyoshi, encoratjat després d'haver aconseguit la unificació del Japó.
Van seguir més de dos segles de reclusió japonesa sota el règim feudal dels Tokugawa. Durant aquest període els intercanvis amb la Xina van ser mínims. Però el Japó es va despertar de la seva letargia el 1868 amb la Revolució Meiji i es va trobar amb una Xina que estava sent saquejada per les potències occidentals. Els líders nipons es van ocupar primer d'assegurar que podien garantir la independència del seu país, i quan es van sentir prou forts es van llançar a conquerir la part d'Àsia que consideraven que els corresponia. Així va arribar l'annexió de Taiwan després de la primera guerra sinojaponesa de 1894, l'ocupació de Manxúria el 1931 i la guerra d'invasió total del país el 1937, després de l'incident de Mukden, del qual ahir es va commemorar el 81 aniversari.
Japó va aconseguir subjugar gran part de la Xina a base de fer córrer molta sang, i la Xina va forjar el seu nacionalisme contemporani en la resistència antijaponesa. Va acabar la guerra amb una enorme ferida oberta entre els dos països. Als anys 70, les conveniències estratègiques de Pequín i Tòquio, provocades per la guerra freda, van fer possible el restabliment de relacions i l'inici d'una època de col · laboració econòmica. No obstant això, mai s'ha produït una reconciliació veritable. Japó i la Xina tenen una forta dependència econòmica mútua, però també una desconfiança molt difícil de superar.

19.9.12

Molt més que unes illes



Les manifestacions anti japoneses a la Xina no són res de nou. Potser ara són més nodrides en participació i més violentes que en altres ocasions, però ja s'han produït abans i per motius similars. Aquesta vegada l'espoleta que ha fet explotar la ira patriòtica xinesa ha estat la compra de les illes Senkaku per part de l'Estat japonès al ciutadà japonès que fins ara n'ostentava la seva propietat. No és que el Japó hagi decidit instal · lar míssils o una base militar, ni que hagi decidit accelerar l'explotació econòmica d'aquest territori, només ha passat a ser de titularitat pública allò que fins ara era privat.
Des del Japó es té la sensació de ser el cap de turc que usen les autoritats de Pequín per permetre que una part de la seva ciutadania deixi anar periòdicament la tensió acumulada pel fet de viure sota un règim dictatorial. A més, tampoc ajuda que els japonesos comprenguin les reclamacions xineses el fet que l'interès per aquest petit territori hagi augmentat a mesura que ha anat creixent la certesa que amaga un tresor en forma de materials de gran importància econòmica.
Molts japonesos entenen que a la Xina, i en altres països de la regió, hi hagi un ressentiment cap al seu país per l'imperialisme de la primera meitat del segle XX, una ferida que no s'ha sabut tancar definitivament, bé per ceguesa patriòtica bé per la conveniència de mantenir viva la presència d'un enemic extern. El que ja entenen pocs és que se'ls responsabilitzi a ells d'actes que van cometre els seus avis o besavis i pels quals els seus pares ja van rebre el càstig de milions de morts civils a la fi de la guerra i d'una ocupació estrangera que encara no ha acabat totalment.
Perquè el Japó és un país amb una forta presència de tropes nord-americanes. Els americans van arribar el 1945 per vigilar els japonesos i després van dir que es quedaven per protegir-los. Si el deteriorament de les relacions entre la Xina i Japó fa plausible un enfrontament armat -més o menys localitzat- Estats Units podrà mostrar davant els japonesos que la seva presència a l'arxipèlag és imprescindible per garantir la seva seguretat, i que les molèsties que causen les seves bases, sobretot a Okinawa, són un mal menor que no tenen més remei que acceptar, per sempre o fins que el seu país torni a tenir suficient múscul per fer front a la gran potència continental.
De moment, el que sembla segur és que aquesta onada de manifestacions violentes contra el Japó accelerarà el procés de deslocalització de moltes indústries nipones. Després de dècades usant el territori xinès com a base per a la seva expansió mundial, molts empresaris japonesos han vist la necessitat de traslladar les seves intal · lacions als països del sud d'Àsia, on troben una mà d'obra més barata que la Xina, menys burocràcia i una actitud més receptiva per part de la població.

17.9.12

Diada amb bon humor japonès


Aquest any vaig viure la Diada enganxat a un simpàtic senyor vestit amb jaqueta blanca de cantant d'orquestra de envelat d'estiu que portava un micròfon a la mà. Es tracta de Tsuyoshi Yanagawa, guionista i reporter del programa Waratte Koraete, del canal Nippon TV, un dels de més audiència al Japó. Waratte Koraete és un espai setmanal presentat pel popularíssim còmic George Tokoro. S'inscriu dins del gènere de varietats però inclou vídeos gravats pels seus equips en diferents parts del Japó i del món, petites finestres allunyades de Tòquio que mostren altres realitats amb bon humor i sense massa frivolitat.
Yanagawa-san i dos realitzadors són a Barcelona per obrir durant tot un any una d'aquestes finestres i mostrar aspectes interessants, curiosos o divertits de la ciutat, de Catalunya i de la resta d'Espanya. Ja han ensenyat als seus compatriotes les festes de San Fermín, algunes joies de l'arquitectura de Gaudí i els encants de les tapes de la Barceloneta. I a partir d'ara tenen una llarga llista de temes a tractar, entre ells els castellers i el cava a Catalunya, la pesca de tonyines a les Canàries o el flamenc a Andalusia.
L'11 de Setembre no era un dels seus objectius originals, però els ha vingut a tomb per explicar als seus espectadors el fet diferencial català. A la majoria de japonesos encara els sorprèn que hi hagi ciutadans espanyols que anteposen a aquesta condició el fet de ser catalans o bascos, i Waratte Koraete no ha volgut fer cas al clam que l'envoltava.
La seva Diada va començar el dia abans al Fossar de les Moreres i va seguir al matí amb les ofrenes de flors davant el monument a Rafael de Casanova i la cerimònia institucional de la Ciutadella, on els va sorprendre el contrast entre els elegants barrets i les populars espardenyes dels Mossos d'Esquadra. A la tarda, per descomptat, van estar entre la multitud que va ocupar el centre de Barcelona, ​​i com tantes altres persones van haver de canviar diverses vegades de plans per la impossibilitat de moure's o comunicar-se amb normalitat.
A més de viure de prop tots aquests actes, van voler conèixer els orígens de tanta exaltació patriòtica visitant al Museu d'Història de Catalunya de la mà del seu director, Agustí Alcoberro, historiador expert ni més ni menys que en la Guerra de Successió. Cal no oblidar que Waratte Koraete és un programa de varietats, i el Museu els va permetre també prendre's la llicència lúdica de sospesar l'armadura d'un guerrer medieval o emular-lo sobre un bell cavall de cartró pedra. Després van insistir a anar al Parlament atrets sobretot per la ironia que amaga l'edifici, construït com a arsenal per subjugar Catalunya i avui lloc de treball dels representants del seu poble.
"Com la majoria de japonesos, no coneixia la història de la Diada. Ara sé el que significa i he tingut la impressió que molts catalans comparteixen un mateix sentiment d'identitat ", explicava Yanagawa-san acabat l'Onze de Setembre. Com estarà mesos entre nosaltres i viatjarà fora de Catalunya, tindrà temps d'elaborar un quadre més complet d'aquesta interessant i complicada realitat anomenada Espanya.

12.6.12

Nipponia nippon torna a Nippon

File:Ibis KIN.JPG
http://en.wikipedia.org/wiki/File:Ibis_KIN.JPG

Nipponia nippon  va desaparèixer fa temps dels cels del Japó. Ara, però, s’intenta que torni a volar lliurement sobre les illes que li donen nom. L’ibis nipó es va anar extingint coincidint amb la modernització dels segles XIX i XX. Ara reviu amb penes i treballs gràcies a grans esforços i a la col·laboració amb la potència veïna, la Xina. De fet, l’ocell, tot i tenir un nom tan lligat amb l’arxipèlag de l’extrem orient, és una espècie tradicionalment compartida pel Japó, la Xina, Corea i Rússia. El nom llatí el devem a l’holandès Philipp Fanz von Siebold que va fer de professor de medicina al Japó i hi va estudiar la flora i la fauna al segle XIX.
Al Japó se segueixen amb molt interès els esforços per la recuperació d’aquesta espècie, si més no, les notícies que hi estan relacionades tenen una gran presència als mitjans de comunicació. Fa un parell de setmanes vaig escoltar un informatiu de la ràdio pública japonesa NHK d’uns cinquanta minuts de durada que va dedicar-ne aproximadament vint a la posada en llibertat d’una parella d’ibis. I, més recentment, un programa de la TBS que parlava de l’extinció i posterior recuperació tant dels ibis com de les cigonyes al Japó.
A partir del que he pogut escoltar i llegir últimament, m’ha quedat clar que totes dues espècies van ser víctimes de la modernització del Japó. El primer cop que van rebre va ser conseqüència de l’augment de la superfície cultivada a partir de la fi del feudalisme a les darreries del segle XIX. A l’època d’Edo hi havia cigonyes i ibis a tot el Japó, però amb el desenvolupament agrícola que va seguir l’anomenada Revolució Meiji (1868) la seva gana de granotes i altres bestioles que viuen als camps d’arròs les van condemnar a morir a mans dels pagesos, afanyats per a evitar que tota mena d’els ocells els malmetessin les collites.
L’any 1892 es va protegir oficialment de la cacera grues i orenetes, però cigonyes i ibis no van rebre l’indult. Per reblar el clau del seu taüt, durant la segona guerra mundial es van talar moltes pinedes –que són el seu hàbitat favorit– per convertir la fusta en combustible, i després de la guerra moltes més per fer camps d’arròs. A més, va anar augmentant l’ús de pesticides a l’agricultura, fet que va malmetre la salut de les aus i la del seu menjar.
El resultat va ser que el 1971 es van extingir les cigonyes com a espècie en llibertat al Japó, i el 2003 les van seguir els ibis. És a dir, el Japó es va quedar sense cap exemplar de nipponia nippon sobrevolant-lo. Això sí, van quedar els individus que el 1962 s’havien capturar en previsió de l’extinció. Des de llavors s’han fet diversos intents per fer criar les aus en captivitat, la majoria sense èxit. Des del 1989 s’han introduït a la natura 27 exemplars de cigonya i 78 d’ibis, molts d’ells portats de la Xina, on encara en queden, per bé que amb les poblacions també fortament delmades. De moment s’ha confirmat la supervivència de 17 cigonyes i 45 ibis introduïts a la natura. Molt a poc a poc, el Japó es va repoblant de cigonyes i de nipponia nippon. Quin futur té aquesta tendència?

4.6.12

Obrir aviat: estalvi energètic o estratègia comercial?



                                                                    Aeon és un dels grups que ha anunciat canvis d'horaris en alguns establiments.

Importants cadenes de supermercats i centres comercials japonesos han anunciat que durant l'estiu avançaran el seu horari d'obertura. En alguns casos passaran d'obrir a les nou a fer-ho a les set. La raó esgrimida és la necessitat d'estalviar energia per fer front a la carestia d'electricitat que es preveu com a conseqüència de l'aturada de les centrals nuclears. Cal tenir en compte que al Japó el sol surt i es posa més d'hora que en altres països (per exemple, demà 5 de juny, a Tòquio la sortida està prevista per les 04:26 i la posada per les 18:54).
És possible que les circumstàncies d'aquest estiu hagin accelerat la decisió de les empreses, però el periodista Kazuhiro Shibuya (Nikkei Business Publications) dubta que l'estalvi d'electricitat sigui el principal motiu. Entre altres coses perquè l'horari d'obertura s'avança més que el de tancament, de manera que el còmput global d'hores comercials augmenta. Segons Shibuya, el motiu principal del canvi de política comercial pot ser la voluntat d'atraure clients jubilats, que tenen diners i temps, i estan habituats a aixecar d'hora.

24.5.12

Baixarà el nombre de lluitadors estrangers de sumo?

 Ara que s’ha apaivagat la polèmica per les apostes il·legals (i en general per les relacions del sumo amb la yakuza, la màfia japonesa), es torna a parlar d’un dels fenòmens que afecten aquesta lluita tradicional les últimes dècades: l’elevat nombre de lluitadors estrangers. Aquest matí he estat escoltant a l’emissora TBS un interessant comentari sobre el tema del periodista Yuichiro Yamagata.
 L’últim gran torneig l’ha guanyat el lluitador que competeix amb el nom de Kyokutenho. El seu nom legal és Masaru Ota, però que ningú es presti a confusió, el va adoptar quan va adquirir la nacionalitat japonesa. Fins llavors, aquest mongol de naixement es deia Nyamjavyn Tsevegnyam.  
A més, recentment, l’egipci Abdelrahman Sharan s’ha convertit en el primer lluitador d’origen africà a guanyar una categoria, concretament la més baixa, jonokuchi. Shara, que lluita com a Osunaarashi Kintaro, s’ha mostrat convençut que arribarà al màxim rang, yokozuna. Ja fa temps que va passar l’època en què els hawaians i samoans eren la sensació al Japó. Ara la majoria són mongols o ciutadans d’antigues repúbliques soviètiques. Un africà encara és una nota exòtica.
 En aquests moments, als quatre màxims rangs -yokozuna, ozeki, sekiwake i komusubi- hi ha onze lluitadors, cinc dels quals són estrangers. En el conjunt de la màxima categoria del sumo –makuuchi– dels quaranta dos lluitadors quinze no són nascuts al Japó.
Pocs estrangers a les categories baixes
Als sis grans tornejos de sumo que se celebren cada any, les lluites comencen des del matí amb les categories més baixes. A les tres inferiors –sandanmejonidan i jonokuchi– només un 1,5% dels 457 lluitadors són estrangers. Però com només es televisen els combats de la tarda, els de les categories més altes, la sensació dels telespectadors és que el nombre de lluitadors de fora és desproporcionat. Alguns diuen: “¡És ple d’estrangers! Que no hi ha japonesos que facin sumo o què?”. En realitat, El que passa és que els lluitadors d’altres països són nois triats per les seves grans aptituds i de seguida pugen des de la categoria jonokuchi a la makuuchi.
Fa uns anys no hi havia cap restricció a la presència de lluitadors estrangers. Ara el límit és d’un per estable (són l’equivalent als clubs, el lloc on entrenen i viuen). Està per veure quin és l’efecte d’aquesta limitació a mig i llarg termini. Yamagata es pregunta si veurem un futur en què no hi haurà lluitadors estrangers. La seva presència ha servit per mantenir viva la flama d’un esport antic. Molta gent, però, el que vol és veure lluitadors japonesos combatre entre ells i amb estrangers, no estrangers que competeixen amb altres estrangers.