9.11.16

El yakuza que va inspirar Dylan



La concessió del Nobel de literatura a Bob Dylan ha servit per recuperar l'endèmic tema dels límits entre inspiració i plagi a la creació artística. L'obra del cantautor de Minnesota està plena de referències explícites a altres artistes, d'homenatges i fins i tot de préstecs literals. Unes vegades es tracta de compassos, altres de frases senceres incrustades en les lletres de les seves cançons. I no sempre han merescut el reconeixement explícit de Dylan als seus deutors.

Les llistes de creditors de la inspiració de Dylan elaborades pels coneixedors de la seva obra són diverses, però solen coincidir en alguns autors, entre els quals destaquen Woody Guthrie, Jack Kerouac, Allen Ginsberg, William Burroughs, William Blake, Bertolt Brecht, Arthur Rimbaud , Ezra Pound, Lev Tolstoi i Junichi Saga. Els nou primers són coneguts per gran quantitat de lectors arreu del món; l'últim no és famós ni entre els amants de la literatura japonesa. I, tanmateix, Saga és una de les fonts més indiscutibles de les quals ha begut Dylan.

Junichi Saga
Junichi Saga és un metge rural jubilat amb sensibilitat i talent literari. A Memorias de un yakuza ens relata les seves converses amb Eiji Ijichi, padrí d'una família clàssica de la màfia japonesa dedicada al joc il·legal. El personatge té tanta força que podria ser una creació fictícia, però no ho és. Ijichi ens atrapa amb el seu propi caràcter i ens presenta un elenc de personatges secundaris de gran interès que passen per la seva vida: altres caps de la yakuza, esbirros, jugadors empedreïts, policies, carcellers, miners revolucionaris, militars, fiscals despietats, bandits, assassins d'ànima càndida, venedors ambulants, comerciants rics i pobres, barquers, estibadors, jornalers, traficants de droga, geishes, filles de bona família, carrabines, concubines, prostitutes, cambreres, prestadors, endevins, vividors ...

Es tracta d'un món fascinant i bastant apartat de la imatge de la yakuza que han forjat la literatura i el cinema. El moribund Ijichi no és un assassí despietat. Tampoc un bandit penedit. Simplement és una persona conscient d'haver tingut una vida excepcional. I que la narra amb autenticitat, sense ganes d’embellir-la ni de justificar-la. Això és el que atrapa d'un llibre ple de frases memorables que sonen amb naturalitat. Tantes que és fàcil imaginar-se un gran lector com Dylan fent doblecs a les seves pàgines, subratllant-hi frases i afegint comentaris al marge. El seu ús posterior en el seu àlbum Love and Theft és innegable, més enllà que es pugui considerar legítim o espuri des d'un punt de vista artístic.

Love and Theft
Love and Theft és l'àlbum número 43 en la discografia de Dylan. Va aparèixer el 2001 i va ser ben rebut per la crítica especialitzada. David Fricke va dir en el resum de l'any per a la revista Rolling Stone que «l'agressiva claredat de Dylan a Love and Theft és l'art d'un home embravit, no amenaçat, per l'edat i la crisi»; i afegia que el seu so, «en una nació de cop i volta redefinida per la pèrdua» (som a l’Amèrica del 9/11), era «un gran consol, inspiració i entreteniment».

Ningú va parlar llavors de Junichi Saga. Van haver de passar un parell d'anys perquè Chris Johnson, un professor d'anglès originari també de Minnesota i resident al Japó, llegís Confessions of a Yakuza, la traducció de John Bester d'Asakusa bakuto ichidai. Pel que sembla, a Johnson, fan de Dylan, li va cridar l'atenció la descripció que el protagonista fa del seu pare en una de les primeres pàgines del llibre: «My old man would sit there like a feudal lord». Ràpidament li va recordar la frase «My old man, he's like some feudal lord» que surt al tema Floater, de l'àlbum del seu paisà. A partir de la troballa, Johnson es va dedicar a escrutar l'àlbum i el llibre a la recerca d'altres semblança i va arribar a identificar-ne fins a dotze de bastant òbvies que va fer públiques a la pàgina web Dylanchords.

Deute no reconegut
El descobriment va tenir repercussió en alguns mitjans japonesos i nord-americans, va generar la polèmica que encara dura i va servir perquè es rellancés l'interès per l'obra de Saga. Dylan mai ha volgut comentar específicament el cas. Mikal Gilmore li va plantejar explícitament a l'entrevista que li va fer el 2012 per a Rolling Stone, però el cantant va respondre de forma genèrica, va explicar que la cita és una cosa comuna en el món de la música i va tractar de covards els que l'acusen de plagi .


El doctor Junichi Saga admetia, ja el 2003, al Wall StreetJournal que li agradaria que Dylan reconegués la seva influència. També que no tenia cap intenció de demandar-lo. Al contrari, Saga sempre s'ha mostrat «afalagat» per l'ús que Dylan va fer de Confessions of a Yakuza a Love and Theft. Segurament, sense aquest disc, el relat de la vida de l'oyabun Eiji Ijichi hauria passat sense pena ni glòria, ens haguéssim perdut un llibre excel·lent i gairebé ningú sabria qui és Junichi Saga. Dylan i Saga tenen deutes creuats. El doctor ha reconegut el seu, esperem que el cantautor no trigui a fer-ho (tots dos tenen ja 75 anys).

19.7.16

Els samuráis expliquen la història del Japó

Ja he pogut llegir l'excel·lent Historia de los samuráis, del professor Jonathan López-Vera, autor del web http://www.historiajaponesa.com. És un llibre que recomano a tots els interessats en la història del Japó, no només als que se sentin atrets per la figura de la classe guerrera. Els bushi són el pivot al voltant del qual giren els esdeveniments de la vida del país, però l'autor els dóna just la importància que tenen, basant-se en dades i en el que està acceptat per la comunitat acadèmica internacional. És un llibre rigorós, però no només per a erudits. Se li nota la voluntat pedagògica i està ben escrit. Dit d'una altra manera, és una lectura agradable i amb la qual s'aprèn. El podeu comprar directament a Satori: http://satoriediciones.com/libros/historia-de-los-samurais/.

7.3.16

Futbol, comunicació, pancartes i 'glocalització'

Futbol, comunicació, pancartes i 'glocalització'

La globalització del futbol és un fenomen d’especial interès des del punt de vista de la comunicació. El FC Barcelona i el RCD Espanyol de Barcelona serveixen per a explicar la importància de la comunicació en la repercussió mundial de dues entitats esportives d’origen local.    
L’últim derbi entre l’Espanyol i el Barça serà recordat, probablement, com el de les pancartes, una forma de comunicació més o menys espontània, poc estudiada i possiblement condemnada a la marginalitat per l’excés de zel. L’afició de l’Estadi del RCD Espanyol Cornellà-El Prat en va exhibir diverses, i no totes eren ofensives. Entre les que no ho eren, n’hi havia dues de referides a l’origen dels fundadors dels dos clubs, suïssos els culers, catalans els pericos. El cert és que entre els aficionats a l’esport que el 1899 van crear el Football Club Barcelona n’hi havia d’estrangers i de catalans; en canvi, els fundadors, el 1900, de la Sociedad Española de Football eren catalans o d’altres llocs d’Espanya. Eren els temps en què el futbol era només un joc, estès a l’estela del poder britànic i que tot just començava a institucionalitzar-se a Catalunya.  

Amb el pas dels anys, a un i altre club s’hi van anar sumant aficionats locals, primer com a practicants i després com a espectadors. El futbol va anar creixent en importància social i cada entitat va anar assumint una significació diferent, marcada tant pels propis actes com per la interpretació que la societat en va anar fent. En aquest sentit, no es pot ignorar la càrrega simbòlica associada al nom d’un o altre club: no és el mateix portar el nom de la capital de Catalunya que recordar amb el nom que aquesta forma part d’Espanya.  

En les últimes dècades, el futbol no només s’ha globalitzat, sinó que ha esdevingut un exemple paradigmàtic de l’augment de la interconnexió real i de la consciència del món com a indret compartit per tota la humanitat. Tot i que de forma desigual en uns i altres països, el futbol és ara un fenomen social important que afecta gairebé a tot el món. I si és així és gràcies a la comunicació. Potser és una obvietat però, des del punt de vista de la comunicació, convé recordar-ho. A Barcelona comptem amb dos clubs que són clars exemples de com el local i el global s’afecten mútuament. Ens interessa explotar aquesta circumstància i convertir la comunicació en l’eix d’una recerca acadèmica sobre la globalització i el futbol que, malgrat tot, convé que sigui multidisciplinària. 

Fins ara, la recerca de la globalització, en general, i del futbol, en particular, s’ha dut a terme, sobretot, des de la sociologia. En el cas de l’esport, destaca l’aportació de Giulianotti i Robertson, que a l’article que porta per títol The globalization of football: a study in the glocalization of the 'serious life' situen l’esport com a “epicentre dels processos de globalització contemporanis” i fan servir el concepte de glocalització per a referir-se a les transformacions locals, el desenvolupament d’identitats particulars i les formes diverses d’organització institucional. A Giulianotti li devem, a més, l’article que, sota el títol Supporters, followers, fans, and flâneurs: a taxonomy of spectator identities in football, proposa una de les classificacions més reeixides dels espectadors en què situa les quatre categories en un eix en què els supporters són els més lligats a les tradicions i els clubs locals i els flâneurs els més deslligats del local i orientats al consum. 

La comunicació juga un paper fonamental en la relació de tots els aficionats amb el seu equip favorit, diferent segons el lligam que mantinguin: no és el mateix en el cas de l’abonat que veu els partits directament a l’estadi que en el de l’espectador situat en un altre continent i que només els pot veure per televisió. En tot cas, en el futbol globalitzat, els equips professionals no es poden permetre renunciar a cap tipus d’aficionat i per a trobar-los, atraure’ls, fer-se’ls seus o conservar-los, la comunicació és essencial. 

En els darrers anys, el FC Barcelona ha estat un dels clubs més exitosos del món a l’hora de sumar i mantenir followersfans i flâneurs sense perdre els seus supporters naturalsL’última fase de la globalització, la que ha convertit el futbol d’elit europeu en un espectacle mundial, ha coincidit amb una etapa exitosa de l’equip, que ha sabut comunicar al món la idea d’una identitat esportiva basada en un estil de joc caracteritzat tant per l’efectivitat com per la bellesa. Sense renunciar a la seva identitat sociocultural, el FC Barcelona ha sabut obrir-se al món, tal com exemplifica la seva pàgina web multilingüe. Actualment, el Barça té més adeptes fora que a dins de Catalunya i també depèn en gran mesura dels ingressos que obté a l’estranger, però segueix sent un club que pertany als seus socis, majoritàriament catalans.   

Per part seva, el RCD Espanyol de Barcelona pertany ara, majoritàriament, a un ciutadà xinès. En canvi, no ha estat capaç, de moment, de fer el salt que requereix competir en el futbol global, malgrat haver fet algun intent d’entrar a vendre la seva marca en mercats estrangers, com seria el cas del fitxatge de Shunsuke Nakamura el 2009, decidit més amb criteris de màrqueting que esportius. A més del capital, a l’Espanyol de Barcelona fins ara li ha faltat una idea futbolística que pugui resultar atractiva tant pel supporter local espanyolista de tota la vida com pel potencial flâneur que consumeix futbol televisat en qualsevol lloc del món.  

Ja han passat més de cent quinze anys de la fundació del Barça i l’Espanyol i no hi ha cap dubte que tots dos són clubs catalans malgrat que depenguin de l’estranger per a captar capital (en forma de patrocinadors o d’accionistes), jugadors i aficionats. No hem d’oblidar que el futbol ja no és només un joc, ara és, sobretot, un espectacle que aspira a captar audiència arreu, un show televisiu en què el plató és tot l’estadi. Per això és tan important el que es comunica des de la gespa com el que es fa a la grada: parlen tant els gols com les pancartes. 

Publicat a COMeIN, revista dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC.  Número 53, Març de 2016

Per a saber-ne més: 

Giulianotti, R. and Robertson, R. (2004). The globalization of football: a study in the glocalization of the 'serious life'. The British Journal of Sociology, 55(4), 545-568. doi: 10.1111/j.1468-4446.2004.00037.x 

Giulianotti, R. (2002). Supporters, followers, fans, and flaneurs: a taxonomy of spectator identities in football. Journal of Sport & Social Issues, 26(1), 25-46. doi:10.1177/0193723502261003

22.11.15

El kamikaze que no volia morir

La pel·lícula del 2013 Eien no Zero (Zero etern) de Takashi Yamazaki, basada en la novel·la homònima de Naoki Hyakutaka del 2006, narra la història d'un pilot suïcida durant la Segona Guerra Mundial. Miyabe és un hàbil aviador que insisteix en el seu desig de tornar sa i estalvi al costat de la seva dona i la seva filla, i per això és acusat sovint de covard pels seus companys. Finalment, però, acaba presentant-se voluntari per a un atac suïcida contra un portaavions americà.
Al Japó, tan la novel·la com la pel·lícula van generar controvèrsia entre els que les acusaven de glorificar la guerra i justificar els kamikaze i aquells que hi veien tot el contrari. Jo em decanto per la segona opció; no crec que intentar entendre les circumstàncies que porten algú, en un moment de la seva vida, a prendre una decisió sigui equivalent a condonar-la.

La trama es basteix a partir de la recerca que fa, l’any 2004, Kentaro, net de Miyabe, de les raons que van dur el seu avi a immolar-se. Hi ha una escena en què els amics de Kentaro, quan aquest els parla del que pretén, li diuen que els pilots kamikaze japonesos feien el mateix que fan avui dia els terroristes suïcides, i ell reacciona amb enuig. També per a nosaltres les semblances són tan evidents que hem convingut a anomenar kamikaze qualsevol atacant suïcida, però sempre és bo anar més enllà de les aparences.

26.3.14

Memorias de un yakuza: un gran descobriment.

Quan em van portar el llibre Memoires d'un yakuza perquè estudiés la possibilitat de publicar una versió espanyola, vaig reaccionar amb una gran prevenció. Un títol tan atractiu i l'espectacular esquena de dona tatuada que apareixia a la portada d'aquella edició francesa em van fer témer que aquell fos un producte amb molt atractiu comercial però escàs valor literari. Vaig imaginar una història simple i plena de picades d'ullet al lector aficionat als estereotips, amb uns dolents molt dolents embrancats constantment en sagnants baralles entre clans rivals o exòtics i incomprensibles rituals iniciàtics. Tampoc em va ajudar a afrontar el llibre amb un esperit positiu veure que no era una traducció directa del japonès, sinó una versió de l'anglesa Confessions of a yakuza que jo recordava haver vist alguna vegada a les prestatgeries de la llibreria Kinokuniya d'Osaka.
N'hi va haver prou, però, amb unes pàgines de lectura perquè m'adonés del meu error i admetés que estava davant d'una obra de gran qualitat literària i enorme interès per a algú desitjós, com jo, de conèixer la realitat japonesa des de nous angles. Ràpidament vaig veure que la narració feta per Junichi Saga, un metge rural amb sensibilitat i talent artístic, de les seves converses amb Eiji Ijichi, el pacient més apassionant que mai hagi passat per la seva consulta, té la sang i els rituals justos i necessaris per ser fidel als records del padrí de la Dewaya, una família clàssica de la yakuza, la màfia japonesa dedicada a l'explotació de garitos de joc il·legal.
El doctor Saga juga en aquesta obra, amb mestria, els papers de notari i conseller. Fedatari de l'ancià delinqüent que ens explica la seva història en primera persona, i consol del lector, al qual ajuda a comprendre la seva pròpia fascinació per una vida gens edificant. Saga juga aquests dos rols a partir d'una renúncia prèvia a fer de moralista per condemnar o justificar la forma de vida del mafiós; deixa, en canvi, que sigui ell mateix qui expliqui una destinació que "es va començar a torçar quan tenia quinze anys" i que narri, amb les seves pròpies paraules, accions que no cal que el lector admeti com a correctes perquè les arribi a comprendre en el context en què es produeixen.
El personatge té tanta força que podria ser una creació fictia de la ment del doctor Saga. Però no ho és, i això encara li confereix un major magnetisme. Eiji Ijichi ens atrapa amb el seu propi caràcter i ens presenta un elenc de personatges secundaris de gran interès: altres caps de la yakuza, esbirros, jugadors empedreïts, policies, carcellers, miners revolucionaris, militars, fiscals despietats, bandits, assassins d'ànima càndida, venedors ambulants, comerciants rics i pobres, barquers, estibadors, jornalers, traficants de droga, geishes, filles de bona família, carrabines, concubines, prostitutes, cambreres, prestadors, endevins, vividors...
A través de la història de la seva vida i de les d'aquestes moltes altres persones que va conèixer, Eiji Ijichi construeix un mosaic del Japó de la primera meitat del segle XX. Ens mostra la vida a Utsunomiya, una petita vila de províncies, i sobretot a Asakusa, el més semblant a un casc antic de ciutat europea al Tòquio de principis de segle XX. Però també ens ensenya altres ambients, com Oiso, una zona residencial per a gent benestant als voltants de la gran ciutat, o els confins de l'imperi, en el que avui dia és Corea del Nord.
En aquests llocs transcorren les vides dels personatges, amb el teló de fons d'esdeveniments que van marcar la història del Japó contemporani: les lluites obreres, l'ascens al tron d'Hirohito, el gran terratrèmol de Kanto, l'expansió de l'imperi, els bombardejos durant la guerra, la dura postguerra... Són els telons de fons històric davant els quals se succeeixen vides de persones els noms de les quals no solen aparèixer als llibres d'història.
L'autor, Junichi Saga.


Una gran part pertanyen als baixos fons. No podria ser de cap altra manera tractant-se de gent que es va creuar directament amb Eiji Ijichi. Però el seu és un submón bastant diferent al que ens han transmès el cinema de Hollywood i les pel·lícules de Takeshi Kitano. Sobretot perquè Ijichi era un cap d'una família tradicional de la yakuza, que no es dedicava a gestionar bordells, a traficar amb drogues o col·locar al mercat moneda falsa. Els yakuza autèntics com els de la Dewaya es limitaven llavors a gestionar, amb rigor i enginyoses tècniques de màrqueting, però sense trampes, els garitos on es tiraven els daus i s'apostava a parell o senar. Els altres mafiosos, els que fora de Japó s'ha acabat per creure que eren els clàssics, també apareixen en aquest llibre, en moltes ocasions perquè el seu protagonista s'afanya a deixar clares les diferències amb els seus.
Tot això i més és a les versions anglesa i francesa, però l'edició de Memories de un yakuza que ara publica Altaïr a Espanya té valors que no tenen aquelles. Com l'anglesa, aquesta és una traducció directa del japonès, però, a diferència d'aquella, es tracta d'una versió íntegra, on no s'han suprimit ni descripcions escabroses ni expressions de difícil traducció ni passatges que a algú potser li van poder semblar digressions innecessàries per conèixer la vida d'Eiji Ijichi però que nosaltres considerem de gran valor literari i testimonial del món en què va viure.
La nostra versió segueix, pel que fa al títol, el camí correcte marcat per les edicions anglesa i francesa. En japonès es titula Asakusa Bakuto Ichidai, outlaw ga mita Nihon no yami, que es podria traduir al català com Una vida de jugador a Asakusa, els baixos fons japonesos vistos per un fora de la llei. És un títol molt descriptiu i apropiat per al mercat japonès, on la paraula yakuza és poc menys que tabú i, en contextos formals, es prefereix el terme boryokudan, que significa grup violent i pot servir per referir-se a un ampli ventall d'associacions de malfactors. Per al públic espanyol és molt més clar: Memorias de un yakuza.
Quant a la imatge de la portada, en lloc del bell però enganyós cos d'una dona, s'ha preferit l'esquena tatuada d'un home, molt més propera a la que apareix descrita per l'autor a la primera pàgina del llibre. Desgraciadament, Junichi Saga mai es va atrevir a demanar-li permís a Eiji Ijichi per fotografiar el drac a punt de menjar-se una dona de peu sobre una flor que decorava la part posterior del seu tors. És una llàstima, com també que el doctor no tingués més temps per escoltar-lo. Només ens queda, lamentar amb ell que Eiji Ijichi "se'n va anar a un altre món, i ja no hi ha res a fer".