26.2.09

La duradora moda del fotomaton recreatiu

El 1995 l'empresa japonesa de màquines recreatives Sega va comercialitzar unes cabines que, en lloc dels tradicionals retrats per a documents d'identitat, fan fotos recreatives adhesives de mida molt petita. En principi, l'invent havia d'anomenar- se purinto kurabu (adaptació al japonès de l'anglès print club), però ben aviat es va rebatejar com a purikura. Al Japó es va posar de moda gairebé immediatament i fins i tot va arribar a traspassar les fronteres, encara que amb èxit desigual i més aviat efímer.
La seva facturació anual es manté al voltant dels 30.000 milions de iens (250 milions d'euros), la meitat del que va arribar a aconseguir l'any 2002, però encara enorme. I més si es té en compte que molts preveien la seva mort sobtada per la generalització dels telèfons mòbils amb càmera.
Els principals usuaris de les purikura són les adolescents, però també les estudiants universitàries. És estrany que un grup d'amigues japoneses surti a divertir-se sense passar a immortalitzar la trobada. La majoria de les nenes i noies tenen els estotjos escolars plens de petites fotos, o dediquen pàgines de les agendes a col.leccionar-les. "Les purikura sempre estaran de moda. I són cada vegada millors. ¿Et sorprèn que encara les fem, tot i que tenim 20 anys? S'ha convertit en un costum, una manera de tenir un record. Són millors que les fotos del mòbil, perquè les pots retocar i pots dibuixar-hi o escriure-hi. A més són adhesives i les podem repartir", explica Yukiko, una universitària de Kyoto.
Alguns centres recreatius ofereixen la possibilitat de combinar la purikura amb el cosplay, és a dir, fer-se les fotos disfressat, sovint d'algun personatge de dibuixos animats. Per menys de tres euros, aquestes màquines ofereixen cada vegada més qualitat fotogràfica i varietat d'efectes de fons, que creen la il.lusió que les fotografies han estat fetes a diversos llocs. També permeten escriure o dibuixar en una varietat cada vegada més gran de formats. "Fem purikura des de l'escola primària. Podem fer fotos amb el mòbil, però el més divertit de la purikura són els 10 minuts que passem fent les fotos i després hi escrivim o hi dibuixem", explica Mako, una noia de 19 anys.
Els nois hi són menys assidus, i molts només entren a la cabina per acompanyar la seva parella. Recentment, algunes de les sales de jocs on estan instal.lades han vetat l'accés a homes sols per evitar els robatoris i per allunyar els pervertits. "Volem que les dones joves, els principals usuaris, disfrutin creant els seus adhesius favorits sense haver de preocupar-se del fet que hi hagi homes a l'aguait", va declarar un responsable de Sega.
"La meva cosina és molt guapa i ja li ha passat diverses vegades, se li han acostat homes i li han demanat que es faci una purikura amb ells. He sentit que alguns fins i tot paguen. De totes maneres, no crec que sigui necessari que els prohibeixin l'entrada. Jo no he vist mai que cap fes res dolent", explica Mako, que té l'agenda plena de fotos de record de les seves sortides amb amigues i guarda separades les que es fa amb el seu nòvio, "per no haver de tallar-les" si després trenca amb ell.

12.2.09

Passió pels crancs

El restaurant Kani Doraku. JORDI Juste

12/2/2009 Edición Impresa CRÒNICA DES D'OSAKA

El gran cranc que penja de la façana del restaurant Kani Doraku, de Dotombori, al centre d'Osaka, és possiblement un dels objectes més fotografiats del Japó. Aquesta bestiola, que mou les potes i els ulls i fa ni més ni menys que sis metres i mig, habita en aquest lloc des del 1960. És un benizuwaigani, una espècie que en realitat sol fer uns 15 centímetres i pesar un quilogram per exemplar i que rep el nom científic de Chionocetes japonicus, que significa 'cranc de les neus japonès'.
Té germans clònics repartits per tot el Japó, però és aquí on hi ha l'establiment principal d'aquesta cadena especialitzada a servir la delícia del mar. Per això s'ha convertit en un dels símbols d'Osaka, de l'amor de la seva gent per la gastronomia i de la passió dels japonesos pels crancs.
Aquests animals estan molt presents en el folklore nipó, per exemple en alguna de les seves faules més conegudes, com en el conte Saru-kani-gassen, que tracta d'un cranc que és enganyat per un mico i acaba amb la venjança del crustaci sobre el simi.
Pel que fa a la gastronomia, es poden menjar de diverses maneres, encara que les més comunes són el sashimi (cru) i el nabe (bullit), acompanyats en tots dos casos amb salsa de soja, normalment rebaixada amb el suc d'algun cítric, i amb un bon guarniment de verdures. La beguda que combina més bé amb el cranc és el sake, que molts sibarites fan servir per regar les entranyes del marisc xuclant el vi d'arròs, barrejat amb la carn, directament des de la closca del cranc.
L'hivern és la temporada alta per a la pesca i el consum de crancs. És ara quan a les peixateries de les grans ciutats el benizuwaigani i altres espècies més petites són les estrelles. I també és en aquesta època quan s'ofereixen més viatges especials de cap de setmana als principals ports de captura, la majoria al nord del país o a les costes del mar del Japó, on es pot menjar el crustaci fins a atipar-se per un preu fix i disfrutar de les aigües termals, una altra de les grans aficions ancestrals dels japonesos.
Com passa amb altres espècies marines, la voracitat japonesa ha causat que en alguns caladors tradicionals els crancs estiguin en perill d'extinció. Així mateix, la seva captura és el motiu de no pocs incidents amb els països veïns, especialment amb Rússia. La immensa majoria dels crancs capturats a les costes russes de l'oceà Pacífic estan destinats a acabar als estómacs dels japonesos, cosa que, a més de ser una important font d'ingressos legals per als russos, ha generat l'aparició de màfies especialitzades a capturar-los saltant-se les quotes, que s'han establert justament per garantir la supervivència de l'espècie, i comercialitzar-los ignorant els tràmits duaners i, sovint, etiquetant fraudulentament el seu origen.
Així mateix, es produeixen captures de pesquers japonesos (l'últim fa dues setmanes) que pesquen sense permís en aigües territorials russes, a vegades davant de les illes Kurils, que van ser ocupades per l'URSS després de la segona guerra mundial i que el Japó continua reclamant com a seves.