1.9.10

El 'Yamato' o la gran estupidesa de la guerra

Maqueta del 'Yamato'. Jordi Juste
CRÒNICA DES DE KURE
Divendres, 20 de agost del 2010
Jordi Juste Periodista
Fa cinc anys va obrir les portes a Kure, a la província d'Hiroshima, el Museu Yamato. Dedicat en principi a explicar la història de la ciutat com a principal base naval del Japó modern, se centra en la construcció del vaixell de guerra Yamato i ofereix una narració excel·lent per comprendre el camí del país des de la seva traumàtica obertura al món en la segona meitat del segle XVIII fins a la seva pacífica conversió en potència econòmica mundial en la segona meitat del segle XX.
Informació publicada en la página 14 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 20 de agost de 2010
L'arribada de la flota americana, comandada pel comodor Perry, el 1853 i la seva amenaça d'atacar el país si no es facilitava als vaixells dels Estats Units la possibilitat d'avituallar-se i fer reparacions als ports nipons, va suposar el fi de dos segles i mig en què els contactes amb l'exterior van ser molt limitats i es van portar a terme de manera gairebé exclusiva a través de la legació holandesa a Nagasaki. El Japó va cedir per necessitat i va firmar acords humiliants amb les principals potències mundials, i també es va adonar que les espases dels samurais no li servirien contra elles, de manera que va decidir modernitzar-se imitant el més aprofitable dels països als quals temia.
Per aconseguir-ho, el 1889, es va fundar la base naval de Kure, que va concentrar una bona part dels esforços japonesos, en primer lloc per defensar-se d'una invasió estrangera i després per construir el seu propi imperi a costa dels seus veïns asiàtics. A Kure s'hi van construir els vaixells de guerra de l'Armada Imperial que va vèncer la Xina el 1895 i Rússia el 1905. I també d'aquí van sortir els navilis que van ajudar la Gran Bretanya en la seva lluita contra Alemanya a la Xina durant la primera guerra mundial. Kure va patir una aturada en el seu progrés amb la firma el 1922 del Tractat de Washington, que limitava la força naval de les grans potències. Però en els anys 30 les drassanes tornaven a funcionar a tota capacitat.
Del 1937 al 1941 es van consagrar grans esforços a la construcció del Yamato, que amb els seus 263 metres d'eslora i 72.800 tones de pes es va convertir en el vaixell més gran mai construït i un dels esforços més absurds de la història, ja que en el moment de la seva avarada ja era clar que l'arma decisiva en la guerra seria l'aviació. El navili, el nom del qual prové del de la província que es considera l'embrió del Japó, havia adquirit una gran càrrega simbòlica per als japonesos, ja que representava la seva gran capacitat tecnològica. Havia de protegir el país de l'enemic, però es va convertir en una càrrega i l'Armada va haver de dedicar grans esforços a protegir-lo. Finalment, el 7 d'abril de 1945 va ser enfonsat en un atac aeri quan es dirigia a Okinawa per dificultar la invasió americana.
Avui Kure és una ciutat industrial de més de 200.000 habitants que produeix bàsicament navilis civils i acull una base de les anomenades Forces d'Autodefensa, que tenen molt limitada l'acció fora de les aigües territorials nipones. Al Museu Yamato s'hi pot veure una enorme maqueta del vaixell (escala 1:10), a més dels plans de la seva construcció i objectes pertanyents a alguns dels més de 2.000 tripulants que van morir a bord.

12.8.10

Un dit apunta al cel per demanar la pau

CRÒNICA DES DE TONDABAYASHi
Dimecres, 11 de agost del 2010
Torre de la Perfecta Llibertat. Jordi Juste
Jordi Juste Periodista
Molts estrangers que entren al Japó o en surten per l'aeroport de Kansai veuen des del tren o l'autopista un estrany monument de color blanc retallat a l'horitzó davant de les muntanyes d'Ikoma. La majoria no li donen importància, ja que pensen que es tracta d'un més dels estrafolaris reclams publicitaris, un esquer per atraure clients a un hotel, una pista de bitlles o un parc d'atraccions.
Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 11 de agost de 2010
En realitat es tracta de la Torre de la Perfecta Llibertat, el símbol de la religió fundada el 1924 pel monjo budista Tokuharu Miki. L'edifici representa un dit assenyalant cap al cel i va ser construït fa 40 anys al municipi de Tondabayashi, al sud de la província d'Osaka, com a santuari per a les ànimes de tots els éssers humans morts en guerres des del principi dels temps.
La de la Perfecta Llibertat és una de les moltes entitats conegudes al Japó com a shinshukyo (noves religions), institucions creades a partir del segle XIX prenent aspectes del budisme, el cristianisme, el judaisme o el sintoisme. Perfecta Llibertat pot considerar-se en bona mesura una evolució del budisme i no té un llibre sagrat sinó 21 ensenyances. La primera és que la vida és un art i l'última que s'ha d'arribar a aconseguir la perfecta llibertat, és a dir l'harmonia que s'obté seguint les 20 anteriors.
Malgrat els 180 metres d'altura i l'estranya forma de la seva torre, PL no és la nova religió més visible del Japó. L'honor recau en Soka Gakkai, l'entitat budista que diu que compta entre els seus adeptes amb el 10% de la població japonesa i que exerceix una gran influència sobre la política a través del partit Nou Komeito. Els budistes, actualment a l'oposició, han governat en coalició amb el Partit Liberal Democràtic, amb qui van formar Govern des del 1999 fins al 2009. La seva enorme influència i el proselitisme persistent dels seus membres fan de Soka Gakkai el blanc de la crítica dels japonesos partidaris de la separació entre política i religió.
L'obertura del Japó al món el 1968 i la separació entre religió i Estat el 1945 van suposar la proliferació d'entitats religioses en un país que ja coneixia des de segles la convivència entre el sintoisme i les nombroses branques del budisme. Una altra de les més cèlebres noves religions és Tenri. Fundada el 1838 a partir de la creença que Déu s'havia manifestat en la persona de la dona Miki Nakayama, té la seva base a Nara i compta amb prop de dos milions d'adeptes. A més a més d'aquestes, hi ha nombroses petites sectes, gairebé sempre estructurades entorn a un líder carismàtic i algunes amb creences tan curioses com que Jesucrist era japonès o que els japonesos són una de les tribus perdudes d'Israel. Una petita secta que ha passat a la història de la infàmia és Aum Shinrikyo, que el 1995 va atemptar amb gas sarín al metro de Tòquio.
La majoria dels japonesos coneixen Perfecta Llibertat tant perquè el seu equip de beisbol estudiantil és un dels més potents del país com perquè cada 1 d'agost se celebren al costat mateix de l'extravagant torre de Tondabayashi uns focs artificials per commemorar la mort del seu fundador.

El testimoni del poder letal de l'àtom

CRÒNICA DES DE HIROSHIMA
Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del Periódico del dia 06 de agost de 2010
Dos nens davant del cenotafi del Parc de la Pau. Jordi Juste
Divendres, 6 de agost del 2010

Jordi Juste Periodista
El 6 d'agost de 1945, a les 8.15, la bomba atòmica va explotar a 520 metres sobre el centre d'Hiroshima, va arrasar gran part de la ciutat i va matar immediatament unes 70.000 persones. Moltes més van seguir morint i patint malalties en les dècades següents per les cremades i la radiació, i van servir per recordar al món el potencial destructiu de l'armament nuclear.

Han transcorregut 65 anys i la ciutat segueix bolcada en el seu paper de testimoni del poder letal de l'àtom. L'anomenat miracle japonès també va arribar a la capital de la regió de Chugoku, a l'oest del país, i avui dia a Hiroshima hi viuen més d'un milió de persones. Té indústria i edificis moderns, però el seu cor segueix estant al parc de la Pau, a escassos metres de l'epicentre de l'explosió.
Allà hi ha la cúpula de la bomba atòmica, el cenotafi amb la flama de la pau, el monument a les víctimes infantils i el Museu de la Pau, a més d'altres elements que inviten a la reflexió.
La cúpula és l'esquelet d'un edifici públic que va quedar parcialment dret i que avui dia se sosté apuntalat al costat del riu, cosa que ofereix una estampa esgarrifosa. A pocs metres hi ha el monument construït per iniciativa dels companys de Sadako Suzuki, una nena que va sobreviure al bombardeig amb dos anys, però va morir una dècada després víctima de leucèmia. És una de les parades obligades en les freqüents visites dels escolars d'Hiroshima.
L'element central del parc és el cenotafi, un arc dissenyat per Kenzo Tange que simbolitza un sostre per acollir les ànimes de les víctimes. A través del cenotafi es veu la flama de la pau i, al fons, la cúpula. Davant del cenotafi s'hi fan les ofrenes florals durant tot l'any, i els actes commemoratius cada 6 d'agost. Aquí és on molts visitants resen, mediten o llegeixen una inscripció simple i clara: Descanseu en pau, perquè l'error no es repetirà.
Perquè així sigui, la ciutat ha assumit el lideratge en la lluita contra les armes nuclears. Queda clar cada 6 d'agost, i la resta de l'any en el missatge que ofereix el museu. Però no es tracta d'una visió demagògica, en cap moment amaga la responsabilitat japonesa en la guerra ni eludeix les preguntes clau per poder entendre la matança: ¿Per què els Estats Units van fabricar la bomba? ¿Per què la van llançar precisament aquell dia? ¿Per què sobre Hiroshima? El centre dóna respostes a totes aquestes preguntes, ajuda a fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia i acaba invitant a unir-se al moviment per aconseguir que mai més es torni a repetir.

3.8.10

El poble famós per la matança de dofins

Façana del Museu de les Balenes de Taiji. Foto de Jordi Juste
Informació publicada en la página 11 de la secció de Mundo de l'edició impresa de El Periódico del dia 21 de juliol de 2010

CRÒNICA DES DE TAIJI
Dimecres, 21 de juliol del 2010
Jordi Juste
S'ha de viatjar tres hores en tren, des d'Osaka, per arribar a Taiji, un idíl·lic poble de pescadors a la costa de Wakayama, al sud de Honshu, l'illa més gran del Japó. Quan arribes a la petita estació, plena de verdet i òxid, descobreixes per què la vida de la gent de Taiji va dependre durant segles de la caça de cetacis. La costa és agresta, la muntanya està molt a prop del mar i els camps d'arròs i altres cultius són escassos i petits.

Per a molts japonesos, Taiji era conegut per ser el port des d'on molts compatriotes havien emigrat durant els segles XIX i XX cap a Amèrica i per albergar una part de la flota balenera del país. Després de la segona guerra mundial, el Japó era un país en ruïnes i la carn de balena era una de les poques fonts de proteïna animal per a la població. Taiji va viure llavors una època d'esplendor i va ser l'enveja dels seus veïns.
Ara, el poble és conegut per la matança de dofins que té lloc cada any entre el setembre i el març, que es mostra a la pel·lícula documental The Cove. Centenars de dofins són empesos cada dia cap a la costa per una flotilla armada amb barres de ferro per crear un mur de so. Aquí se'ls tanca en una cala perquè els compradors de tot el món escullin l'animal amb més potencial per al món de l'espectacle. Els que no aconsegueixen comprador són portats a una recòndita cala on són arponats fins a la mort, i tenyeixen el mar de vermell.
El film, guanyador d'un Oscar, ha pogut ser finalment projectat en sis cines del Japó, i ha provocat una gran varietat de respostes. L'extrema dreta creu que es tracta de propaganda antijaponesa i en va demanar la prohibició; altres destaquen el seu valor de denúncia de la venda de carn de dofí, que té un alt contingut en mercuri; també s'han sentit crítiques al plantejament com una aventura heroica, o s'ha demanat que hi hagi una contextualització més gran en l'àmbit del patiment animal.
Als carrers de Taiji, els monuments, les escultures, els mosaics o els dibuixos al mobiliari urbà recorden els dofins i les balenes. La meitat dels menús que ofereixen les cartes dels restaurants són de carn de cetaci. Hi ha un vell vaixell balener fora de l'aigua per a les visites i també un museu amb delfinari i espectacles que recorden com poden ser d'entranyables aquests mamífers. Ningú sembla voler parlar de la pel·lícula o de la matança que té lloc a escassos metres d'aquí. Aquest és un poble que ha caçat cetacis des de temps immemorial i no creu que hi hagi cap raó per deixar de fer-ho.
«Si hi ha alguna qüestió de salut o de conservació de la naturalesa és diferent, però no pot ser que es critiqui la caça dels dofins i les balenes perquè fan llàstima, també pateixen altres animals que se sacrifiquen per menjar», comenta un turista que no anirà a veure la pel·lícula. «El problema és que aquí la matança és espectacular i el mar s'omple de sang, i per aquesta raó han pogut fer un documental molt dramàtic, però passen coses semblants a tot el món», afegeix una dona de mitjana

7.6.10

La nòria dels governants


Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 05 de juny de 2010

Anàlisi
Dissabte, 5 de juny del 2010
Jordi Juste Periodista
Naoto Kan és el sisè primer ministre que té el Japó en els últims quatre anys. L'han precedit en el càrrec el seu coreligionari Yukio Hatoyama, del Partit Demòcrata, i els liberals Taro Aso, Yasuo Fukuda, Shinzo Abe i Junichiro Koizumi. En la història política contemporània del Japó, Hatoyama i Koizumi se situen en dos extrems per la seva durada en el càrrec. Si és estrany que Hatoyama hagi abandonat després de només vuit mesos, Koizumi també va sorprendre per governar cinc anys i deixar el poder per pròpia voluntat amb la popularitat pràcticament intacta.

Koizumi és una de les poques excepcions a la norma dels caps de Govern efímers. El Japó ja ha tingut 32 primers ministres des del 1945. Això, que en un altre país seria símptoma d'inestabilitat política, allà es viu com una cosa gairebé natural. La lògica és que els votants no elegeixen el primer ministre, sinó senadors i diputats que són els encarregats d'escollir el líder de l'Executiu i de substituir-lo si renuncia al càrrec o el consideren incapaç d'exercir-lo.

En els dos grans partits, el primer ministre és elegit després de ser nomenat president de la seva formació, a la qual se suposa que controla. Però a la pràctica no es pot oblidar que al Japó és més important el grup que l'individu i, per tant, el líder exerceix una funció més representativa que de comandament. Si el grup –el partit, en aquest cas– s'adona que qui dóna la cara per ell és més un llast que un actiu per a la seva popularitat, l'aparta i posa algú altre en el seu lloc.

29.5.10

El Japó a la revista Altaïr

Ha sotit l'excel·lent número de la revista Altaïr sobre el Japó:


Ha sotit l'excel·lenti número de la ervista Altaïr sobre el Japó:

Hokkaido, esperit de frontera i paradís natural

Jordi Juste per a Altaïr
Hokkaido (que en japonès significa “camí del mar del nord”), és la més septentrional de les quatre grans illes de Japó. Durant segles va ser el confí de la nació, el lloc on vivia un altre poble, els ainu, que es resistien amb prou feines a quedar assimilats pels milers de wajin, els japonesos arribats des del sud per a colonizar les seves terres, i per la política imposada des de Tòquio, que insistia que el Japó era un país amb una sola ètnia. Avui tot just queden ja unes desenes de milers d'ainu, la majoria d'ells molt barrejats entre els més de cinc milions d'habitants de l'illa. Molts serveixen com a reclam complementari per als més de sis milions de turistes que visiten la illa cada any, atrets sobretot pels encants naturals.
Algunes imatges de nuclis urbans com Sapporo, Asahikawa i Hakodate, poden espantar al viatger que pensi en una escapada a la naturalesa. No obstant això, no cal oblidar que aquesta és la província més extensa i amb una densitat de població més baixa de les 47 en què es divideix el país. És cert que les seves ciutats no són especialment belles i pateixen de la massificació i la falta de planificació que afligeixen la resta de l'arxipèlag; però Hokkaido conserva grans extensions de territori pràcticament verge i multitud de llocs on és possible gaudir d'una gran bellesa paisatgística, practicar tot l'any esports d'aventura o acostar-se al que queda de la cultura dels ainu, els veritables indígenes del país.
Un poble en comunió amb la naturalesa
Per tota l'illa hi ha centres culturals i museus que permeten conèixer el passat i el present de la civilització ainu. Un dels més destacats és el Poroto Kotan de Shiraoi, al sud, on es pot veure una reproducció d'un petit llogaret, amb les seves cases d'una sola habitació amb sostre de palla. El centre ofereix també actuacions folklòriques que reflecteixen la summa importància de la naturalesa per a aquest poble animista, que creu que tots els fenòmens, éssers vius i objectes inerts són encarnacions d'un déu, un kamuy.
Veure la continuació a la revista Altaïr

25.3.10

Kanikosen. El Pesquero. De Takiji Kobayashi

Traducció: Jordi Juste i Shizuko Ono

Article de Público sobre Kanikosen:
Un motín contra la miseria en Japón
Ana Corroto. Madrid
Cuando el escritor japonés Takiji Kobayashi (1903-1933) describió en Kanikosen (1929) las penurias de los trabajadores de un pesquero, nunca imaginó que ese relato se convertiría en un bestseller en su reedición de 2008 en Japón. Ni que diera lugar a una superproducción cinematográfica dirigida por Sabu estrenada el verano pasado. Ni que sería el libro preferido de unos jóvenes que pronto identificaron su situación laboral despidos improcedentes, carencia de empleo, pérdida de derechos con la de aquellos desahuciados que faenaban en el mar de Kamtchatka.
Continua a:
http://www.publico.es/culturas/302255/motin/miseria/japon

24.3.10

Coses per les que plorar cent vegades

Novel·la de Kou Nakamura traduïda del japonès per Jordi Juste i Shizuko Ono

«SEMBLAVA ALEGRE I BONA...»

23/3/2010 HÀBITS SOCIALS A L’EXTREM ORIENT
Una banda de delinqüents van estafar gairebé un milió i mig d’internautes japonesos que buscaven parella
Atreien les seves víctimes mitjançant les xarxes socials gratuïtes
Passió per lligar per internet. Imatge d’una web de contactes. Foto: GONZALO ROBLEDO
JORDI JUSTE.BARCELONA
Fa poc més d’un any, un estudiant japonès va rebre un missatge d’una noia que es deia Sanae en una popular xarxa social gratuïta d’internet. El text deia que havia llegit el perfil del noi i havia vist que vivien a la mateixa província i que compartien algunes aficions. A partir d’aleshores, es va iniciar una relació virtual fluida que va anar fent que el noi, que vivia sol i estava avorrit, anés agafant confiança. Al cap d’una setmana, Sanae li va dir: «Utilitzar aquesta pàgina és empipador. ¿Podries entrar al meu bloc i penjar-hi els teus missatges?».
El noi va fer cas del suggeriment i l’intercanvi de missatges es va mantenir sense problemes al bloc de Sanae. Però uns dies més tard, va rebre una factura de 30.000 iens (aproximadament, 250 euros) per la utilització de la pàgina. L’estudiant es va quedar parat, però la seva confiança en Sanae i el desig de trobar-se amb ella en el món real eren molt forts, així que va seguir intercanviant missatges fins que va aconseguir arrencar-li una cita. «La volia veure com a mínim una vegada», va afirmar després. Per descomptat, Sanae no es va presentar a la cita i el noi va començar a rebre correus electrònics que el comminaven a pagar 300.000 iens (uns 2.500 euros) si no volia ser denunciat. Terroritzat, va pagar.
Aquest és tan sols un exemple del gairebé milió i mig de víctimes a qui, segons la policia japonesa, un grup d’estafadors van aconseguir prendre aproximadament 2.000 milions de iens (més de 16 milions d’euros) durant els quatre anys que va actuar a la xarxa. La banda, liderada per Noriyuki Hoshi, de 33 anys, funcionava des de Kabuki-cho, un barri de Tòquio famós pels locals de contactes que hi ha. Des d’allà, gràcies a internet, podien enganyar homes incauts de tot el país delerosos de trobar dones. A un d’ells van aconseguir fer-li pagar gairebé tres milions de iens (prop de 25.000 euros).
Al local de la capital, fins a 80 empleats es repartien el dia en tres torns per utilitzar uns 200 ordinadors amb els quals es feien passar exactament per la dona que les seves víctimes estaven desitjant. La majoria cobraven 1.000 iens (uns vuit euros) a l’hora per la seva feina. La manera d’actuar era sempre la mateixa: es guanyaven la confiança d’un home en una xarxa social gratuïta i el convidaven a accedir a un bloc associat a una pàgina de pagament suposadament especialitzada en aparellaments. Molts homes pagaven, però d’altres optaven per fer reclamacions o amenaçar de denunciar els administradors. Quan acumulaven una gran quantitat de queixes, tancaven la pàgina i n’obrien una altra.
170.000 perfils femenins
«Semblava alegre i bona i jo volia intimar més amb ella. No puc creure que fos un frau», va declarar l’estudiant abans citat a la policia. Segons els agents encarregats de contactar amb les víctimes, no va ser l’únic sorprès. «Jo ara surto amb una noia que es diu Raraka», va arribar a dir-los un dels afectats. Per ell, aquesta universitària de 19 anys a qui agradava anar de compres era la seva nòvia, malgrat que no l’havia arribat a veure mai.
En realitat, darrere de Raraka hi havia un dels empleats de Hoshi, que van arribar a inventar-se fins a 170.000 personatges femenins fets a mida de les seves víctimes. Si veien que l’home tenia inquietuds culturals, es transformaven en una dona lectora i aficionada a tocar algun instrument; si creien que l’home buscava una dona ambiciosa i dominant, li enviaven una foto on ella apareixia envoltada de bitllets de banc, o li feien escriure: «Tinc un Mercedes, quan vulguis podem anar a passejar».
Al Japó hi ha una llarga tradició de formar parelles amb l’ajuda d’un intermediari. L’omiai, o matrimoni concertat, era la pràctica habitual per aparellar els japonesos fins als anys 70. Avui aquest costum segueix vigent en zones rurals, tot i que la majoria dels joves ja troben parella sense la intercessió de la família.
Festes de solters
I encara està més vigent el costum d’organitzar festes denominades compa per a solters, perquè trobin algú amb qui començar a sortir. Però cada vegada més japonesos opten per relacionar-se amb persones a qui coneixen per internet i en els últims anys han proliferat les pàgines especialitzades, anomenades deaikeisaito, i les que serveixen explícitament per formar matrimonis, les kekkonsaito.
El Japó és un dels països amb més extensió de l’ús d’internet. A més, les pàgines de xarxes socials del tipus Facebook ja fa molt temps que hi estan implantades, i amb gran nombre d’usuaris (les dues més populars, Mixi i Gree, sumen més de 30 milions d’inscrits). La confiança dels usuaris en aquestes pàgines va ser una de les claus de l’èxit de l’estafa de les dones falses. «Si haguessin actuat d’entrada a les webs deaisaito la gent hauria sospitat. En canvi, a l’estar inscrites en una xarxa social, creien que eren dones de veritat», explica un responsable de la investigació.