5.3.08

Pintar per mantenir viva la ciutat

5/3/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE

Entrada de l'exposició. JJuste
JORDI Juste
El novel.lista Yasunari Kawabata li va demanar al pintor Kaii Higashiyama als anys 60: "Si no pintes Kyoto ara, desapareixerà. Mentre siguis a Kyoto, pinta, sisplau". La petició va ser el principi d'una fructífera amistat. Higashiyama li va fer cas i va crear la sèrie de quadros Keiraku shiki (Les quatre estacions de Kyoto), que recollien l'essència del paisatge que Kawabata es resistia a veure desaparèixer. En una de les exposicions més interessants dels últims anys, el Museu de Kyoto acaba de mostrar la relació epistolar que es va establir entre els dos homes, centrada en el seu amor per l'antiga capital, i algunes de les obres que va donar com a fruit.

Potser a bastants lectors els sona el nom de Kawabata, premi Nobel de literatura el 1968 gràcies a novel.les com Yukiguni (País de neu) o Koto (L'antiga capital), però segurament molt pocs han sentit a parlar de Kaii Higashiyama. I, no obstant, al Japó tots dos són igualment famosos.

Kawabata va rebre una gran influència de la literatura europea però la seva obra va deixar un conjunt de retrats eminentment japonesos, d'un Japó a la vegada bell i trist, que llanguia aixafat pel vulgar món modern; una sèrie d'anècdotes que, a manera de haikus, pretenien atrapar l'essència de les coses a través d'una impressió sensorial. Alguns d'aquests fragments de vida que Kawabata va atrapar amb paraules eren al Kyoto que no aconseguia salvar-se del "desarrollisme".

"Jo caminava per Kyoto i anava murmurant "no es veuen les muntanyes, no es veuen les muntanyes", i m'anava entristint. S'anaven construint edificis lletjos i des de la ciutat s'anaven deixant de veure les muntanyes. Per a mi una ciutat des de la qual no es veien les muntanyes no podia ser Kyoto, i em lamentava. Ara ja m'he acostumat a aquesta ciutat, Kyoto, des d'on no es veuen les muntanyes. Però vull que el perfil de l'antiga ciutat es quedi així durant llarg temps. És el que prego avui", li escrivia el novel.lista al pintor per agrair-li que hagués arribat a temps de salvar l'antic paisatge.

Per part seva, Kaii Higashiyama va començar la carrera en l'àmbit del nihonga, la pintura tradicional japonesa, i hi va anar incorporant influències de l'art europeu del segle XIX fins a trobar un estil personal deutor en gran mesura del romanticisme alemany. Les seves pitjors pintures s'acosten perillosament al cromo cursi, però en les seves obres mestres va aconseguir captar com pocs l'essència de la naturalesa japonesa en general, i en especial la de Kyoto.

"Res com la vida quotidiana dels habitants de Kyoto exemplifica una unió tan íntima amb les quatre estacions. Des de l'antiguitat aquesta és la base, el suport i el senyal del sentiment de bellesa dels japonesos. Ara està a punt de desaparèixer bona part d'això", es lamentava Higashiyama en una carta.

Tots dos tenien raó, a jutjar per la gran quantitat d'edificis lletjos que es poden veure avui a Kyoto. Però les coses belles encara abunden a la ciutat, les muntanyes es veuen des de molts carrers i perviu alguna cosa de la comunió entre la vida quotidiana i la naturalesa que tant admiraven Kawabata i Higashiyama.

3 comentaris:

el Gran Barrufet ha dit...

Tota la rao!
Per una banda, me n'alegro de veure que tambe ells se n'adonen de que han convertit el paisatge del Japo en un immens poligon industrial rovellat i decadent. Per l'altra, es llastima que una perla com podria ser Kyoto, una mena de Florencia d'Orient (salvant unes distancies cosmiques en estils, materials i repercussio en la cultura universal), no passi de ser un grupet de reliquies aillades en un ocea de mal gust pachikero.
Salut!

Jordi Juste ha dit...

Afortunadament, no tens raó. Hi ha grans zones de Kyoto (com de Tòquio,Kobe, Nara...)que són molt agradables. Un exemple, passeja per la riba del Kamo. "un grupet de reliquies aillades en un ocea de mal gust" em sembla, com a mínim, una exageració. A part que aproximadament un 70 per cent del territori japonès no està urbanitzat. És cert que s'han construït molt edificis de mal gust o, més ben dit, sense gust, però, afortunadament, també se n'han fet d'altres amb gust (carrer Oike, zona de Takaragaike, etc).

el Gran Barrufet ha dit...

70% no urbanitzat? que els hi duri! Pero fins i tot a les muntanyes es dificil no veure trinxeres de formigo i gairebe cap riu no ha estat bunqueritzat. A les planes, la urbanitzacio es omnipresent i el pitjor es que no es localitzada sino esbargida.

No es una critica exagerada nomes del Japo; igual passa a casa, amb les bestieses que s'han fet a la costa mediterrania. Tot en som de pecadors.

Sobre el mal gust, es personal i n'hi ha a tot arreu, pero mentre que d'altres llocs els percentatges son 70%-30%, aqui es el contrari. Pensa que Kyoto es la meva ciutat favorita i m'encanta passejar pel cami dels filosofs i arribar a peu fins al Gion. El que ja no m'agrada tant es Osaka.

Salut!