Un temple per al club de la comèdia japonès

CRÓNICA DESDE OSAKA // JORDI JUSTE
Per primera vegada en 60 anys, la ciutat japonesa d'Osaka compta amb un teatre dedicat exclusivament a l'art del rakugo. La inauguració del nou centre suposa la confirmació de la vigència d'aquest gènere d'humor tradicional. El terme rakugo (literalment, paraula caiguda) sembla tenir l'origen a finals del segle XIX, però l'art del monòleg cò- mic japonès es remunta com a mínim fins al segle XVII, quan els professionals que el practicaven eren contractats pels senyors de la guerra d'aleshores per distreure'ls en els moments de descans de les campanyes militars.

Abans de la segona guerra mundial, Osaka i Tòquio comptaven amb nombrosos teatres de rakugo, que oferien al poble entreteniment a preus moderats. Però els bombardejos aeris van acabar amb la majoria de locals. No obstant, el gènere va sobreviure en altres teatres còmics o a la ràdio i la televisió, mitjans als quals s'adapta amb gran facilitat. En l'actualitat hi ha diversos programes televisius de rakugo, que són seguits per un públic d'edats diverses, sobretot els caps de setmana.

La gent d'Osaka té fama de ser la més salada del Japó. A més a més, la capital de l'oest japonès és la seu de l'agència Yoshimoto, proveïdora de gran part dels còmics que poblen els nombrosíssims programes d'humor de la televisió nipona, així com molts dels teatres de la ciutat i tam- bé de Tòquio. Però el rakugo no és una forma més de l'humor nipó, és una demostració de la compatibilitat de l'art, la tradició i el riure.

La gràcia del rakugo no està tant en la història que es narra com en la manera d'explicar-la. L'artista, vestit amb un quimono sobri i assegut sobre un coixí quadrat, narra amb un ventall i un mocador per tot attrezzo. Les seves úniques armes són el llenguatge corporal i la veu, que utilitza per representar els diversos personatges i els sons d'acompanyament. El conte té un final còmic, l'a- nomenada paraula caiguda o rakugo. L'entrada i la sortida de l'artista se subratllen amb el so del shamisen (instrument de corda tradicional) i la flauta shakuhachi.

Hi ha un repertori clàssic d'his- tòries a les quals els diferents actors fan aportacions personals, però el rakugo, especialment en les versions mediàtiques, també fa broma amb elements de l'actualitat. Per aquestes dates, una de les fonts d'inspiració són els sopars que organitzen les empreses per acomiadar l'any, en què molts japonesos s'excedeixen amb l'alcohol i trenquen el protocol i l'habitual respecte als superiors jeràrquics, situació que genera nombroses situacions delicades que els contadors d'històries converteixen en art.

El nou teatre de rakugo porta per nom Tenjin Hanjo Tei, té capacitat per a 250 persones i està situat molt a prop del santuari sintoista Temmangu, al popular barri de Temma, al centre d'Osaka. Per construir-lo es va portar a terme una campanya de donatius que va recollir 200 milions de iens (més d'un milió d'euros) entre els comerciants locals i entre els membres de l'associació de rakugokes. L'edifici està construït amb fusta de xiprer, la preferida en moltes construccions sintoistes, amb l'esperança que duri almenys cent anys.