29.11.06

Primera comunió sintoista


27/11/2006 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
El 15 de novembre és el dia de Shichi-go-san (literalment, set-cinc-tres), la data en què les famílies japoneses porten les seves filles de tres o set anys i els seus fills de cinc a un santuari sintoista per celebrar un ritu en què es prega als kami (déus) per la salut dels nens. El costum és anar al santuari més pròxim, però en els últims temps moltes famílies opten per altres de més famosos, com Meiji o Yasukuni, a Tòquio, i Heian o Yasaka, a Kyoto. Com que de fet no és un dia festiu, la celebració s'allarga durant tot el mes, en especial els caps de setmana.

La cerimònia dura menys de mitja hora, però serveix perquè els nens tinguin el seu primer contacte important amb el shinto (camí dels déus), la religió autòctona del Japó. Això exceptuant l'Omiyamairi, que se celebra quan encara són nadons. Avui dia és habitual que els familiars vagin al santuari elegantment vestits, a l'estil occidental gairebé tots els homes i la majoria de les dones. Els protagonistes, en canvi, solen anar amb quimono (haori i hakama en el cas dels nens), tot i que també és possible veure'n alguns vestits com si anessin a fer la primera comunió en una església catòlica.

En realitat, el caràcter religiós del Shichi-go-san és molt relatiu. El paper de la religió en la vida de la majoria de japonesos és escàs. El seu rol primordial és facilitar els ritus de pas que marquen les etapes importants de l'existència. Per això escullen la religió que ofereix el cerimonial més adequat per a cada cas, de manera que sovint es diu que són sintoistes al néixer, cristians al casar-se i budistes al morir.

La celebració del Shichi-go-san és una tradició originada a la cort fa més de 1.000 anys, que després va passar a la classe samurai i al poble. Els números tres, cinc i set són conseqüents amb la numerologia japonesa, que considera de bona sort els senars i evita costi el que costi el quatre, perquè es pronuncia shi, que també significa mort.

El ritu se celebra al honden, l'edifici principal, on un sacerdot procedeix a purificar els assistents i tot seguit llegeix una pregària en què s'inclou el nom del nen per desitjar-li salut. A la sortida del honden, el santuari obsequia els nens amb chitoseame (caramels dels 1.000 anys), per assegurar la seva longevitat, i amb diversos omamori (amulets). La celebració posterior depèn de cada família, tot i que és habitual dinar amb els familiars i els amics més propers.

El Shichi-go-san també és una festa important per als fotògrafs, que presten els seus serveis als estudis o al mateix recinte del santuari per immortalitzar un moment important en la vida d'un japonès. Les càmeres digitals han posat les coses fàcils a les famílies per estalviar-se la despesa del fotògraf, però encara n'hi ha moltes que contracten els serveis de professionals.

La vida moderna ha eliminat, també en aquest cas, moltes de les celebracions que estan lligades als cicles de la naturalesa i la vida humana, però algunes com el Shichi-go-san es mantenen. Al Japó cada cop hi ha menys nens i adults creients, però sembla que els pares segueixen sentint la inclinació d'anar al santuari a pregar als kami pels seus fills.

17.11.06

Japó legisla el patriotisme a l'escola


Kyoto. Jordi Juste

El ple de la Cambra baixa del Parlament japonès va aprovar ahir la reforma de la Llei Bàsica d'Educació, que insta els professors a ensenyar als seus alumnes a ?respectar la tradició i la cultura i estimar la nació i la pàtria?. L'aprovació es va fer amb els vots dels governamentals Partit Liberal Democràtic (PLD) i Nou Komeito, i amb els escons dels partits de l'oposició buits en senyal de protesta. Ara el projecte passarà al Senat, on PLD i Komeito també conten amb la majoria absoluta.

El projecte ha generat nombroses crítiques i dubtes entre els professors sobre la possibilitat d'ensenyar l'amor a la pàtria, el que ha dut al govern a intentar rebaixar el to en les seves explicacions sobre els objectius de la nova llei. ?No s'avaluarà si els nens tenen o no sentiment patriòtic, però sí si han estudiat i investigat suficientment sobre les tradicions i la cultura del país? va declarar el primer ministre, Shinzo Abe.

Amb la seva absència durant la votació, el Partit Democràtic del Japó (PDJ) i els partits Comunista i Socialista protesten pel que consideren una actitud prepotent de la majoria al no voler allargar les deliberacions per a discutir els diversos problemes que afligeixen les escoles japoneses, com la plaga de suïcidis per assetjament escolar. L'oposició també denuncia l'irregular procés d'informació del projecte. En els últims dies s'ha sabut que les reunions públiques de membres del govern amb ciutadans, suposadament per a conèixer les seves inquietuds sobre l'educació, havien estat minuciosament assajades, amb individus pagats preparats per a fer justament les preguntes i comentaris que interessaven a les autoritats.

L'assumpte més polèmic de la nova llei, que suposa la reforma de l'aprovada en 1947, encara sota l'ocupació aliada que va seguir a la segona guerra mundial, és l'ús de l'escola per a la promoció del patriotisme. Els crítics veuen en això un nou pas en el camí de tornada al nacionalisme d'Estat que tant sofriment va causar a l'Àsia en la primera meitat del segle XX. En la mateixa línia de promoció de l'amor a la pàtria estarien les lleis aprovades durant el govern de Junichiro Koizumi per legalitzar el hinomaru i el kimigayo com bandera i himne nacionals i el projecte del nou primer ministre, Shinzo Abe, d'una nova constitució que elimini la declaració pacifista i converteixi les Forces d'Autodefensa en un exèrcit normal.

Comunistes i socialistes s'oposen tant al patriotisme a l'escola com a la reforma constitucional i a l'ús de símbols que recorden el nefast passat imperialista del país. No obstant això, el PDJ proposava un projecte de llei alternatiu que, tocant al patriotisme, distava poc de l'aprovat ahir per la majoria, el que ha dut a alguns crítics a relacionar l'actitud del principal partit de l'oposició amb l'elecció aquest cap de setmana del governador d'Okinawa, on el seu candidat té possibilitats de vèncer sobre el del PLD.

13.11.06

Geishes al carrer, l'escenari i la xarxa


CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE

JORDI Juste
Del 3 al 12 de novembre, qualsevol persona pot veure ballar les geishes de Kyoto (o geiko) pel mòdic preu de 3.500 iens (25 euros). L'oportunitat l'ofereixen les representacions de les Gion Odori (danses de Gion), una de les cinc ocasions a l'any en què surten a l'escenari. Les altres quatre són a la primavera, així que si algú desitja veure a la tardor aquestes relíquies vivents en acció, i no és una persona amb bones connexions i bitlleter ben ple, ha d'anar al teatre Gion Kaikan o sopar en un dels hotels que n'ofereixen breus actuacions.

Ara bé, si del que es tracta és de veure de prop i fotografiar una maiko (aprenent de geiko), en tindrà prou de passejar-se pel barri de Gion poc abans de fer-se de nit, això sí, amb l'atenció d'un caçador que espera que salti la llebre. I és que, encara que saben que són un reclam turístic, les maikos no s'ofereixen a posar, que per a això ja hi ha les sessions organitzades, en què els interessats paguen pel dret a retratar-les al costat dels aurons envermellits o sota els cirerers en flor. Quan un menys s'ho espera, elles apareixen al carrer, enfundades en els seus costosos quimonos i amb les cares cobertes de maquillatge blanc, sortint o entrant de la seva okiya (casa per a la qual treballen i on viuen) o en apressats desplaçaments entre els locals on han estat contractades. Així que si un vol immortalitzar-les ha de tenir la càmera ben preparada.

Les seves aparicions fugaces contribueixen a mantenir el misteri que encara envolta la vida d'aquestes dones. Se sap qui són, on són i fins i tot què fan i què no fan, però sempre queda aquell dubte, aquell morbo que només poden satisfer pocs privilegiats. Als altres els queda el mite que han contribuït a fomentar tant el cine com la literatura, unes vegades amb més encert que altres. Segons la fundació que agrupa els cinc hanamachi (districtes de geiko) de Kyoto, el film Memorias de una geisha (basat en la novel.la d'Arthur Golden), ha estat l'última contribució a l'equívoc que les geishes són prostitutes víctimes del tràfic de dones. Elles insisteixen que són expertes en l'art d'entretenir a base de la seva sofisticada aparença física, la seva conversa i els seus dots com a músiques i ballarines.

Fer-se geisha suposa iniciar una vida basada en l'abnegació i en codis de conducta encara més estrictes que els que regeixen per a la resta dels japonesos. Per això, la modernització del Japó ha suposat un constant declivi del nombre de geiko, que si el 1965 eren 500 a Kyoto, ara no passen de 200.Ara, per promoure el seu negoci i desfer malentesos, les okiya s'han decidit a usar internet i ja són diverses les que tenen pàgina a la xarxa per explicar el seu sistema de contractació. Però la gran sensació l'ha causat el bloc d'Ichimame, una maiko de 18 anys que explica les seves experiències i que diu haver atret una mitjana diària de 1.000 visitants des que va començar a escriure'l, al desembre. Diverses vegades per setmana, Ichimame relata, en l'elegant dialecte de Kyoto, el seu treball, i revela aspectes de la seva vida privada que l'acosten a qualsevol noia japonesa de la seva edat, com que dedica els dies lliures a anar al cine.

9.11.06

La malaltia japonesa


CRISI SOCIAL A LA SEGONA POTÈNCIA ECONÒMICA MUNDIAL
El sistema sanitari del país està a un pas del col.lapse per la falta de metges i el pes de l'assistència privada
Només hi ha dos doctors per cada 1.000 habitants

JORDI JUSTEKYOTO
El 8 d'agost, Mika Takahashi, de 32 anys, va morir després de ser rebutjada a 18 hospitals. La dona va entrar en coma després de patir convulsions mentre es preparava per donar a llum a l'hospital d'Oyodo, a la província de Nara. Els doctors que l'atenien, després d'adonar-se que la situació superava la seva capacitat d'actuació, van contactar amb l'hospital provincial, però el seu personal va declinar fer-se càrrec de la pacient al.legant falta de llits lliures. Després d'aquesta negativa, es van posar en contacte amb 17 hospitals més, però tots es van negar a atendre-la, també per problemes de capacitat.Finalment, sis hores després d'haver perdut la consciència, un hospital de la província d'Osaka va acceptar Mika, que va ser intervinguda d'urgència per una hemor- ràgia cerebral i per practicar-li una cesària. Els metges van aconseguir extreure sana i estàlvia la criatura, però la dona va morir vuit dies després sense haver recobrat el coneixement.


Un sistema indigne

Aquest tràgic cas ha posat encara més de manifest les deficiències d'un sistema de salut totalment impropi de la segona potència econòmica mundial. El Japó compta amb metges i infermeres excel.lents i bons hospitals dotats amb els últims avenços en tecnologia mèdica, però el sistema de salut se sustenta en petits hospitals i clíniques, la major part privats, gestionats a vegades a base d'escatimar al màxim els recursos humans. La qualitat de l'atenció varia enormement segons es tracti d'un centre associat a una de les facultats de Medicina públiques (les millors) o a una de les privades, on moltes vegades els diners i el cognom obren les portes que tanca la falta de vocació i d'estudi.


El que és paradoxal del cas és que la situació d'emergència s'ha vist exacerbada per la introducció el 2004 del sistema de residència obligatòria en centres de lliure elecció per millorar la formació dels facultatius. El resultat ha estat que les facultats de Medicina no han pogut competir i s'han quedat sense llicenciats, és a dir, sense el personal que enviaven als hospitals que es trobaven en situació difícil per falta de personal.La situació és molt greu a les zones rurals del país i, sobretot, en especialitats com l'obstetrícia o la pediatria. En molts llocs del país, les dones embarassades han de recórrer grans distàncies per ser examinades o per donar a llum. Igualment, els serveis urgents de pediatria cada vegada són més escassos, fins i tot a les grans ciutats. Com a conseqüència d'això els pocs que van quedant estan cada vegada més col.lapsats.


Encara que hi hagi causes circumstancials per explicar l'actual escassetat i mala distribució dels metges, és inqüestionable que el nombre de doctors per habitant és des de fa temps molt baix. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), el Japó compta amb menys de dos metges per cada 1.000 habitants, mentre que la proporció a Espanya és de més de 3 per cada 1.000. Per agreujar la situació, el Japó és un país amb una esperança de vida molt alta, de manera que les necessitats d'atenció sanitària creixen sense parar.


Limitats per llei

Per la seva part, el Govern japonès ha anat limitant des dels anys 80 el nombre d'alumnes admesos a les facultats universitàries de Medicina, adduint la necessitat de reduir la despesa sanitària. Aquest any, com a mesura d'urgència, ha autoritzat 10 províncies a augmentar en 10 estudiants cada una el nombre d'aspirants a metge durant els pròxims 10 anys, una xifra que sembla clarament insuficient però que satisfà els interessos corporatius. "L'Associació Mèdica Japonesa representa metges en exercici que no volen que la competència s'intensifiqui", explica Yoshihiro Kumasaka, doctor de professió i alcalde de Miyako, una ciutat de 60.000 habitants situada al nord del Japó.


Per pal.liar el dèficit s'han proposat diverses solucions, com ara augmentar els salaris a les zones més abandonades, obligar els metges a ocupar un lloc en una zona rural abans de poder establir-se lliurement o crear consorcis hospitalaris. Però Kumasaka insisteix en una cosa més òbvia i essencial: "El Govern ha d'abandonar aquesta idea que hi ha una saturació de metges".

6.11.06

Retorn al passat sota la torre del miracle


CRÒNICA DES D'OSAKA
JORDI Juste
Al sud d'Osaka, al centre del barri anomenat Shinsekai (Nou Món), s'hi alça des de fa 50 anys la Tsutenkaku (la torre que arriba al cel), una estructura metàl.lica de 103 metres d'altura en què destaquen els neons publicitaris d'una famosa marca de productes electrònics. No és que sigui especialment maca ni alta, però per a la gent d'Osaka té un important valor simbòlic.La Tsutenkaku representa l'afany de superació japonès i l'esperit comercial de la regió de Kansai.


Les noces de plata han servit per enllustrar la torre i recordar l'anomenat "miracle" que va fer d'un país vençut i devastat la segona potència econòmica mundial.Ara fa mig segle, el Japó sortia de les ruïnes en què l'havien deixat convertit els bombardejos aeris al final de la segona guerra mundial. El 1945, els atacs dels avions B-29 s'havien acarnissat especialment a les zones industrials del país, entre elles Osaka.El Japó va ser derrotat i la majoria de les seves ciutats arrasades, però en no gaires anys les factories tornaven a treure fum i els industrials es preparaven per a l'assalt als mercats internacionals.


Al mateix temps, al sud d'Osaka, els comerciants de Shinsekai s'unien amb l'objectiu de tornar a aixecar la torre Tsutenkaku a l'indret on havia estat des del 1912 fins al 1943, quan el Govern va decidir desmantellar-la per negar-li a l'aviació de les forces nord-americanes un valuós punt de referència.


Com tantes coses al Japó, Shinsekai, el nom del barri que envolta la Tsutenkaku es presta a engany. Més que un nou món, Shinsekai és ben bé una màquina del temps que acosta aquell 28 d'octubre de 1956 en què es va inaugurar la torre.Als seus carrerons encara hi trobem vetustos locals on es va a jugar al shogi, al go o al mahjong, bars per beure i menjar dret en els quals sonen velles cançons, barberies com les d'abans, botigues de roba antiquada, bicicletes oxidades i homes solitaris.


"La majoria de la gent que va a divertir-se a Shinsekai vol disfrutar de la soledat", explica el novel.lista japonès Toshizo Namba. Un altre tret que defineix aquest barri són les olors: de suor, sake (licor d'arròs), cervesa, kushikatsu (broquetes de carn rostida), sopa de fideus, pols, roba vella i òxid.


A més a més de la torre Tsutenkaku, el barri Shinsekai té un parell de símbols: l'enorme fugu (peix globus) que penja de la façana del restaurant Tsuboraya, i Biliken, un ninot amb aspecte de follet que té l'origen als Estats Units de principis de segle XX i que és venerat en aquesta ciutat com el déu de la felicitat i de "les coses com han de ser".


El fugu i Biliken són com els dos guardians deformes que vigilen l'entrada a un món masculí, hortera, kitsch i carrincló, però amb molt de sabor, que segueix convivint amb el Japó de les subtileses artístiques, dels grans gratacels i del tren bala. En un món avui en dia dominat per l'experiència virtual i on les ciutats semblen cada vegada més parcs temàtics per a turistes, la Tsutenkaku és com un far per als aventurers que van a la recerca de sensacions autèntiques.