La vida de la majoria dels japonesos sembla igual que abans del
tsunami de Tohoku i la crisi nuclear de Fukushima. Molts treballen o estudien
llargues hores i, quan surten dels centres d'estudi o de treball, se sumen als
torrents humans que travessen àrees comercials i d'entreteniment on consumeixen
i es diverteixen amb avidesa per a després tornar a casa i reposar fins a la
jornada següent. No obstant això, per poc que donis un cop d’ull als mitjans de
comunicació o conversis amb aquests japonesos que fan “vida normal”, t'adones
del fort impacte psicològic que han tingut sobre ells l'ona gegant i la
radioactivitat.
Ho vaig comprovar fa uns dies a Sapporo, la gran capital del nord
de Japó, i a Osaka, l'enorme metròpolis de l'Oest. Allunyats com estan de la
zona devastada pel mar i de l'àrea més contaminada per la radiació, els
habitants de Hokkaido i Kansai podrien estar a punt de passar pàgina i sumar l’11
de març de 2011 a la llarga llista de calamitats que han fet dels japonesos un
poble acostumat a assumir la fatalitat de la vida. I, no obstant això, no és
així. La gent al carrer i en els mitjans de comunicació parla constantment del
que va passar ara fa un any i de les revelacions que encara es van produint, i
que ajuden a comprendre que sí que es va estar a la vora de l'hecatombe nuclear
i que possiblement el govern ho sabia mentre cridava a la calma.
Un productor d'una de les principals cadenes japoneses de
televisió em comentava fa poc: “Mentre ens deien que podíem romandre a Tòquio
perquè la situació estava sota control, l'Emperador era evacuat a Kyoto”.
El tsunami va demostrar una vegada més l'escàs poder dels polítics
japonesos o la seva nul·la voluntat d'imposar-se sobre alts funcionaris i grans
empreses. La crisi l'ha hagut de gestionar el govern del Partit Demòcrata,
afeblit per les seves lluites internes i amb l'oposició del Partit Liberal
Democràtic, el principal responsable, durant les seves més de cinc dècades al
poder, de la permissivitat cap a les companyies elèctriques per a imposar el
seu credo nuclear.
La inoperància que han demostrat els polítics no és nova, la manera
com se l’han pres molts japonesos sí que ho és. A la cultura política nipona es
dóna preferència al consens, però un nombre creixent de ciutadans sembla estar
fart que buscar l'acord i evitar el conflicte signifiqui que no es decideix res
i les coses se segueixen fent per inèrcia i amb “el suport” dels alts
funcionaris i els grans empresaris que mouen els fils entre bastidors. És el
brou de cultiu ideal per al salt a l'escena nacional d'opcions polítiques
populistes, com les encapçalades pel governador de Tòquio, Shitaro Ishihara, o
l'alcalde d’Osaka, Toru Hashimoto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada