Abraçades contra el tabú

16/5/2007 IMPACTE D'UNA PROPOSTA SINGULAR A L'ORIENT LLUNYÀ
• La campanya mundial 'Abraçades gratis' arriba a les principals ciutats del Japó, el país on la forma de salutació habitual és la reverència
• La iniciativa s'ha estès per internet
JORDI JUSTE TÒQUIO
Qualsevol cap de setmana o dia festiu se'ls pot veure a Harujuku (Tòquio), Shinsaibashi (Osaka), Okazaki (Kyoto) i en moltes altres àrees recreatives de les principals ciutats del Japó. Sol tractar-se de nois o noies jovenets que van en grups reduïts, brandant rètols que resen Free Hugs (abraçades gratis) i escrutant, amb un somriure d'orella a orella, els vianants, en cerca d'ànimes disposades a mantenir un contacte pit contra pit amb un desconegut. Es tracta dels seguidors japonesos d'una campanya que s'ha estès per tot el món, gràcies a internet i, en particular, a Youtube, la popular pàgina d'intercanvi de vídeos personals, on es poden trobar molts exemples locals d'abraçadors desinteressats.

Sense ànim de lucre

Els abraçadors japonesos deixen clar que la seva acció és anònima i que no amaga cap pretensió comercial, encara que afirmen que més d'un vianant els ha preguntat si estan fent publicitat d'algun negoci relacionat amb el sexe. Una abraçadora d'uns 25 anys explica que l'efecte de la seva acció es veu immediatament. "No només somriu la gent que abraces, sinó també la que passa pel costat i ho veu", explica amb satisfacció, abans de reconèixer que no tots els que passen veuen l'acció amb bons ulls.

A Harajuku, en una gran vorera que hi ha sobre l'autopista, entre el carrer Omotesando, el preferit pel jovent amb interès pel món de la moda, i l'accés al santuari sintoista Meiji Jingu, el grup d'abraçadors, alguns vestits amb disfresses cridaneres, esperen pacientment les seves mitges taronges sense anar-los a trobar.

Segons sembla la iniciativa de la campanya Free Hugs parteix d'un australià que es fa dir Juan Mann (perquè, en anglès, aquest nom sona com "un home") i pretén mostrar com aquesta mostra desinteressada d'afecte pot fer sentir-se millor la gent en societats on la informació cada vegada és més abundant a la vegada que escasseja més la comunicació interpersonal. "Tothom té problemes i segur que els meus no es poden comparar. Però veure somriure una persona que estava arrufant el nas, encara que només sigui per un instant, val cada vegada la pena", afirma Mann a la pàgina oficial de la campanya a internet.

Poca gent informada posaria en dubte que el Japó és un d'aquells països on moltes persones viuen cada vegada més mancades de la calor dels seus congèneres. No obstant, que la iniciativa de donar mostres caloroses d'afecte pels carrers tingui algun èxit, per mínim que sigui fins ara, no deixa de ser una autèntica sorpresa en aquest país.

Als nens i en el futbol

En realitat, que dos japonesos s'abracessin pel carrer ja seria per si mateix una notícia. Al Japó, amb l'excepció potser de les celebracions dels gols a la lliga de futbol professional, l'abraçada és una acció reservada a la intimitat de l'alcova. Les parelles japoneses no s'abracen ni davant dels seus fills. Als nens sí que se'ls abraça, però només quan són molt petits, i rarament davant d'estranys."Els japonesos també s'abracen en la infantesa, però arriba un moment que els pares deixen de fer-ho", recorda un jove abraçador, amb l'aparent esperança que els seus compatriotes facin una recessió a la infància.

Amb el que s'ha escrit fins aquí, algun lector pot estar pensant que els japonesos mai es toquen en públic. El fet és que no ho fan voluntàriament, o no amb consentiment mutu, però molts sí per obligació, als trens i metros abarrotats amb què cada dia milions de ciutadans van a la feina o al centre d'estudis, i on no escassegen els que aprofiten l'ocasió per tocar més del que està permès.

Normes no escrites

A part d'aquestes aglomeracions quotidianes, els japonesos amb prou feines es toquen. Donar-se la mà s'ha convertit en una acció relativament normal en el món dels negocis, però la forma normal de salutació segueix sent la reverència i existeixen unes normes no escrites que marquen fins i tot el grau d'inclinació del cap segons l'ocasió i la posició social de les persones involucrades.