El miracle japonès

Hiroshima, 2010. JJuste

Jordi Juste, Quadern del Diumenge. El Periodico e Catalunya, diumenge 20 de març de 2011

Un terratrèmol de nou graus sacseja el nord-oest de Japó i fa tremolar a Tòquio, la metròpolis de més de trenta milions d'habitants; uns minuts després, el mar s'abalança sobre la costa de Miyagi, arrasa pobles sencers i es duu milers de vides; se succeeixen les rèpliques del sisme i la devastació i el clima fan que sigui difícil atendre i abastir als supervivents; Tòquio i la seva regió viuen apagades causades per la falta de subministrament elèctric; i, el més terrible, una central nuclear de nou reactors situada a uns 200 quilòmetres de la capital roman més d'una setmana en estat crític.

En moltes àrees del planeta, qualsevol d'aquestes circumstàncies, extremament greus, seria suficient, per si sola, per a causar el pànic, la desesperació i el caos, i donar motiu al pillatge i al salvi's qui pugui. No obstant això, els japonesos van reaccionar amb por però amb calma a la primera sacsejada; es van posar a treballar de seguida per a socórrer a les víctimes i reparar les infraestructures; els supervivents esperen ordenadament que els toqui el seu torn per a rebre la ració que els correspon; els familiars ploren els seus morts amb pudor; els toquiotes estalvien obedientment energia; i tots contemplen amb preocupació, però sense histèria, els esforços per controlar la radioactivitat en Fukushima.

Aquestes actituds exemplars sorprenen qui no coneixen la història i la realitat present de Japó. El dimecres, en el seu al·locució a la nació, fins a l'emperador es va fer ressò de l'admiració internacional: “A l'estranger es comenta que els japonesos s'ajuden molt sense perdre la calma enmig d'aquesta tristesa tan gran. Espero que, a partir d'ara, tots s'ajudin i cuidin uns dels altres i superin aquesta desagradable etapa”, va dir Aki Hito. Per als japonesos i els estrangers que hem viscut o estudiat la seva cultura, les reaccions d'aquests dies són les que cal esperar d'un poble preparat per la naturalesa i la història per a sofrir desastres de tot tipus i vèncer l'adversitat des del sacrifici individual posat al servei del bé col·lectiu.

Claus culturals

“La consciència mil·lenària de la inestabilitat del territori i la mutabilitat dels elements ha tingut per resposta això que sembla resignació i que és més aviat enteresa. Es pot rastrejar la història d'aquest sentiment des del Man'yoshu (la col·lecció més antiga de poesia nipona). La disciplina cívica japonesa es va formar en èpoques més recents: data de l'època d'Edo, però també és, en part, una resposta als accidents naturals”, explica el poeta mexicà Aurelio Asiain, professor a la Universitat d'Estudis Estrangers de Kansai.

La majoria de japonesos són conscients d'aquests trets que caracteritzen la seva cultura i la seva societat i que fan que responguin als esdeveniments d'una forma particular. Un exemple d'aquesta consciència és Kenji Shinohara, realitzador de televisió a Tòquio i bon coneixedor de les cultures espanyola i coreana. “Al Japó el budisme i el confucianisme, arribats des de Corea i la Xina, es van sumar al xintoisme preexistent i d'aquí van sorgir el bushido (codi del samurai) i la moral japonesa, amb la mentalitat d'auto-sacrifici i consideració cap al proïsme. En aquesta mentalitat, a diferència del que passava en altres països, en lloc de buscar el propi interès, se sacrificava tot pel feu (les províncies de l'època d'Edo) o el líder. D'aquí sorgeix la consideració de la modèstia i la generositat com a virtuts”, explica Shinohara.

Per al porto-riqueny Roberto Negrón, professor d'espanyol i de comunicació intercultural a la Universitat d'Estudis Estrangers de Kyoto, l'explicació és senzilla: “Japó és una societat que aprecia l'harmonia i els japonesos eviten costi el que costi les confrontacions. Aquesta sempre ha estat la seva filosofia de vida des de temps antics i és el que ha permès al poble japonès unir-se en situacions difícils, com durant la Segona Guerra Mundial o el terratrèmol de Kobe, i ara també”.

Acceptació de la força de la naturalesa i estima de l'harmonia són, sens dubte, característiques culturals del poble japonès. Però, segons la catalana Montse Marí, presidenta del Centre Català de Kansai, quan parlem de la seva reacció davant les adversitats, hem de contemplar dues perspectives: “Una és la personal, la capacitat de contenir, de perseverar i de tenir paciència. L'altra és la de la relació amb els altres. La llengua japonesa té com a mínim vuit caràcters xinesos o combinacions d'aquests que expressen la idea de paciència, perseverança, sacrifici i enteresa. Una dels més utilitzades és la paraula “nintai” 忍耐, que evoca la virtut de perseverar i tenir una paciència activa, no derrotista o ploranera”.

Els precedents

Els japonesos estan acostumats a les calamitats. El 1923, un gran terratrèmol va matar més de cent mil persones i va destruir part de Tòquio i el 1995 un altre en va matar més de cinc mil i va assolar el centre de Kobe. Però és que el país tremola gairebé tots els dies en algun punt de les seves més de quatre mil illes; cada any és assotat per tifons; i sofreix, periòdicament, erupcions volcàniques, pluges torrencials i grans incendis forestals. A més, el 1945 –després d'haver causat grans danys als seus veïns asiàtics en el seu afany imperialista– va sofrir severs bombardejos aeris que van causar centenars de milers de víctimes civils i van arrasar les seves principals ciutats, els dos últims amb bombes atòmiques que van assolar Hiroshima i Nagasaki.

Kobe 1995

Preparats per a les catàstrofes?

La consciència de viure en un país assotat per la naturalesa i per l'estupidesa humana ha d'haver marcat per força el caràcter d'aquest poble. A més, els japonesos no necessiten veure desgràcies en els llibres d'història o en els telediaris per a recordar que han d'estar preparats per al pitjor: Cada any, en qualsevol centre educatiu, de treball o residencial, tenen lloc exercicis d'evacuació en els quals la disciplina, l'ordre i la calma són essencials, i per tot el país estan senyalitzades les àrees a les quals cal acudir en cas d'emergència. A això cal afegir que és difícil desplaçar-se uns quilòmetres en qualsevol direcció sense ensopegar amb una garita de policia o una estació de bombers.

Amb tot, aquesta vegada la previsió no ha pogut evitar l'embat de l'oceà. Però potser ha servit per a evitar mals majors. Perquè no és difícil imaginar la proporció del desastre si els més de quaranta milions de persones afectades des de Miyagi fins a la capital haguessin sortit espaordits de les seves cases, s'haguessin llançat a robar comestibles o haguessin aprofitat l'ocasió per a venjar-se d'un veí absent o desprevingut. Lliçons de la història La situació actual guarda similituds i diferències amb els precedents del segle passat. “Quant a l'extensió dels danys a la ciutadania, el terratrèmol de Tòquio i de Kobe són diferents a la Segona Guerra Mundial. Els danys d'aquest se semblen als de la guerra. Però el perjudici causat per l'energia nuclear serà per a tots els països sobre la faça de la terra. I no es pot dir que sigui un dany causat per la naturalesa”, explica Teru Shimamura, professor de literatura japonesa a la universitat Ferris, de Yokohama, qui també recorda que després del terratrèmol de 1923 no tothom va mantenir la calma: “Es van produir assassinats de ciutadans coreans i xinesos a les mans de la gent (després de difondre's remors que els acusaven de provocar incendis). Es va aprendre la lliçó de la història i en aquesta ocasió no han succeït coses d'aquest tipus”.

No han succeït perquè la societat japonesa és molt distinta a la de principis de segle XX. A pesar de les crides de sectors nacionalistes perquè el país adopti una actitud més desafiadora en política exterior, la majoria de japonesos s'han acostumat a la pau i a l'ordre, detesten el descontrol i desitgen recuperar com més aviat millor uns nivells de prosperitat que el professor Shimamura qualifica de forma crítica com “una realitat feta sobre una central nuclear construïda sobre la sorra”.

Sortir endavant

Què passarà a partir d'ara? Podrà aquest caràcter dels japonesos fer que el país surti enfortit? Perdran la fe en aquesta tècnica que els ha convertit en una potència econòmica? “Crec que el Japó també sortirà endavant en aquesta ocasió, i que la gent no perdrà la confiança en la capacitat del país, respon l’historiador Yukitaka Inoue, professor de la universitat Senshu, de Tòquio.

Per la seva banda, el catedràtic emèrit de la Universitat d'Estudis Estrangers de Kioto Àngel Ferrer, veu la catàstrofe com una oportunitat: “El 200 per cent del PIB en deute públic, el problema dels joves que es tanquen en les seves cases i altres desastres actuals han situat el país en una espècie de marasme. Estic segur que aquest enorme cop de fuet serà una vegada més l'esperó que els farà, recordant les paraules de l'emperador Hiro Hito, suportar l'intolerable”.

També ho té clar Kenji Shinohara: “Per descomptat, Japó sortirà endavant. Però, perquè això passi, aquells que no hem sofert danys hem de ser molt conscients. Depèn de quant puguem esforçar-nos per a estirar d’aquells que no poden. Per contra, si ens acomodéssim i ens aprofitéssim de la situació per a guanyar diners o per a millorar la nostra posició, seria la fi de Japó. Persisteix la tristesa per la gent que ha sofert danys i les seves famílies i es mantindrà potser per més d'una dècada. Quan ells s'aixequin i mirin cap al futur podrem dir que el Japó s'encamina cap a la recuperació.”

L'escriptora Yuiko Asano il·lustra amb un exemple la reacció japonesa típica davant una calamitat:

“La majoria de la gent, si està en un restaurant o en una botiga, hi ha un terratrèmol i els empleats diuen que surtin a refugiar-se sense pagar, ho fan. Però més tard tornen per a pagar.

La seva explicació del civisme nipó: “Que estiguem junts, que compartim aquest espai, forma part del nostre destí. Per això som considerats amb els altres i ens ajudem uns als altres. Jo em sento orgullosa, com a japonesa, d'haver estat educada així”.

El professor Àngel Ferrer, testimoni de la recuperació de Japó després de la guerra, va retallar l'altre dia una foto i la va enganxar al seu diari. En ella es veu a una noia japonesa trista asseguda, amb la mirada perduda entre la runa deixada pel tsunami. AL costat de la imatge, el professor va afegir el següent comentari en vers:

T S U N A M Í T I D E

Vaig veure un país que pujava a la glòria

Després d’una guerra inhumana i cruel :

Alerta i conscient d’assolir la victòria

Si la pau compartia amb constància i anhel.

Tsunamítide trista, del somni desperta!

Si ara és la Natura que us ha bandejat

Mantindreu amb dolor l’esperança incerta

Fins a fer del somni una realitat.