Kawabata Yasunari en català

Aquest post és per a recomanar als amans de la bona literatura japonesa aquestes dues novel·les de Kawabata publicades a El cercle de Viena (Viena Edicions).

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=657

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=560

El PLD ha sobreviscut més de mig segle a la corrupció

Taro Aso, el primer ministre derrotat, medita amb aspecte cansat i envellit sobre els resultats davant d’un panell. Foto: AP / SHIZUO KAMBAYASHI

31/8/2009 ELECCIONS AL PAÍS ASIÀTIC CONSEQÜÈNCIES D’UN SISTEMA POLÍTIC PECULIAR ELS PERDEDORS
• Fins a la derrota d’ahir els escàndols havien minat molt poc la seva credibilitat
• Des del 1978 han desfilat al Japó 18 caps de Govern, i a Espanya, cinc

JORDI JUSTE. BARCELONA
Després de sobreviure a una infinitat d’escàndols de corrupció i exemples d’ineptitud clamorosa durant més de mig segle d’existència, els electors japonesos han fet fora del poder el Partit Liberal Democràtic (PLD). La desunió de l’oposició, un sistema electoral que primava el vot rural, una poderosa maquinària de favors a canvi de vots i una població majoritàriament desitjosa d’estabilitat política i creixement econòmic han estat alguns dels factors importants per permetre al partit mantenir-se al comandament del país, de manera gairebé ininterrompuda, des de l’any 1955 fins al 2009.

El Japó ha tingut 30 primers ministres des del 1945, dels quals només dos van ser membres del Partit Socialista; els 28 restants pertanyien o havien estat membres del PLD o d’algun dels partits que el van constituir el 1955. Curiosament, el primer cap de Govern que va tenir la formació que ara Yukio Hatoyama aparta del poder va ser el seu avi, Ichiro, elegit el 1954 com a líder de l’antic Partit Democràtic (PD) i substituït el 1956 ja com a cap del PLD, format per frenar el Partit Socialista mitjançant la unió del PD i el Partit Liberal de Shigeru Yoshida, formacions conservadores que ja s’alternaven al Govern des del final de la segona guerra mundial.

SENSE CONSEQÜÈNCIES /

En aquests 54 anys, el que ha primat en la política japonesa ha estat la capacitat del PLD de satisfer els interessos de pagesos, grans industrials, professionals liberals i altres grups en què es fomentava la seva força. El nom del primer ministre importava ben poc o gens. Els líders eren devorats de manera periòdica per escàndols o per ficades de pota; però dimitien, demanaven perdó pels seus errors i eren substituïts per un col·lega de partit que seguia aplicant més o menys la mateixa política. I en les següents eleccions el PLD tornava a guanyar, independentment de qui fos el seu cap de cartell.Entre els escàndols més sonats que han afectat el PLD cal esmentar els suborns rebuts de la companyia aeronàutica nord-americana Lockheed per part de l’oficina del primer ministre Kakuei Tanaka i els regals d’accions de l’empresa de treball temporal Recruit als primers ministres Yasuhiro Nakasone i Noboru Takeshita.

ESPANYA /

Si ho comparem amb Espanya, des de l’aprovació de la Constitució el 1978 aquí només hi va haver cinc presidents. Amb l’elecció de Hatoyama el Japó comptarà 18 primers ministres en el mateix període. D’ells només tres van ser elegits per al càrrec com a líders de formacions diferents al PLD. Morihiro Hosokawa el 1993 i Tsutomu Hata el 1994, van arribar al comandament del Govern al capdavant de partits escindits del mateix PLD i només van durar vuit i dos mesos, respectivament, en el càrrec. Tomiichi Maruyama, líder del Partit Socialista, va ser elegit el 1994 després d’un pacte pel qual es repartia la legislatura amb el líder dels liberal-demòcrates, Ryutaro Hashimoto, una abraçada de l’ós que va enfonsar electoralment els socialistes i va servir al PLD per recuperar el poder el 1996 i mantenir-lo fins ara.

La torre dels excessos té goteres

Seu del govern provincial. J. Juste
L'any 1991 es va acabar al districte de Shinjuku, Tòquio, l'edifici que alberga el govern provincial. El complex arquitectònic, que compta amb una torre principal que fa 243 metres d'altura, és obra de Kenzo Tange i va costar 157.000 milions de iens (uns 1.250 milions d'euros). Ara és notícia per l'anunci que el pressupost de les nombroses reparacions que necessita arriba als 78.000 milions de iens (624 milions d'euros); és a dir, la meitat del que va costar fa 18 anys. Entre els problemes més importants que han de suportar els usuaris destaquen les nombroses filtracions d'aigua de pluja i les pèrdues a les conduccions de l'aire condicionat.

Avui és conegut com a Tocho, abreviatura de la seu del govern metropolità, però al seu dia va ser batejat popularment com a torre dels impostos, per la càrrega que va suposar per a les arques provincials, o torre de la bombolla, en referència a l'època de creixement econòmic desbordat, que va esclatar just quan l'edifici s'estava acabant.
Des de la seva concepció, la gran obra de Tange va causar polèmica, no tan sols pel seu cost i les seves dimensions, sinó també per l'extravagant disseny que tenia. El seu autor, premi Pritzker el 1987, es considerava un deixeble de Le Corbusier, i va abanderar l'estructuralisme al Japó. Entre les seves obres més emble- màtiques hi ha el gimnàs dels Jocs Olímpics del 1964 i la catedral catòlica, que el 2005 va albergar el seu propi funeral.
Durant tots aquests anys, en què el Japó ha estat intentant recuperar la via del creixement econòmic, els seus 48 pisos han estat un recordatori dels excessos de la dècada dels 80, quan la bombolla immobiliària i financera va fer possibles somnis faraònics que encara avui suposen un llast per als comptes de molts ajuntaments i províncies del país. Entre els detalls que representen més bé el dispendi d'aquells dies hi ha el granit dels murs que recobreixen el perímetre del complex. A més a més, reparacions a part, el funcionament de l'edifici és molt car i el seu cost per al medi ambient es quantifica en 28.000 tones d'emissions de CO2 a l'any.
L'entitat que alberga l'edifici administra 2.000 quilòmetres quadrats de territori i dóna serveis a més de 12 milions d'habitants; és a dir, un terç dels que té el conjunt de la metròpolis, que també inclou les províncies de Chiba, Kanagawa i Saitama. Des de fa 10 anys està al capdavant del govern provincial un dels polítics més famosos i controvertits del país, el nacionalista Shintaro Ishihara, un exnovel.lista que en la seva joventut es relacionava amb l'autor Yukio Mishima i que és pare de dos diputats nacionals, Nobuteru i Hirotaka, i de l'actor Yoshizumi, i germà del que va ser un dels actors i cantants més populars del Japó de la postguerra, Yujiro Ishihara.
Una de les claus del protagonisme polític del govern provincial és que la ciutat no té un sol municipi, sinó que està constituït per 23 districtes independents. Entre els seus principals projectes hi ha la candidatura per als Jocs Olímpics del 2016, que inclou la reutilització de moltes de les estructures construïdes per als del 1964.

A la recerca de l'aire del palau imperial

Fossat del palau imperial. JORDI Juste

Al centre de la metròpolis més gran del món, habitada per prop de 30 milions de persones, hi ha una superfície verda d'uns 3,5 quilòmetres quadrats envoltada d'un fossat amb aigua. És el palau imperial i els seus jardins, seu de la residència oficial dels monarques japonesos des que el 1868 la cort es va traslladar des de Kyoto a l'antiga Edo i va ocupar el castell, fins aquell moment utilitzat pels shogun de la família Tokugawa, autèntics cab- dills del país durant gairebé tres segles. L'edifici principal de l'antiga fortalesa va ser devastat per les flames el 1873 i els actuals monarques n'habiten un de molt més funcional, acabat el 1968. Les edificacions que es poden observar des de l'exterior i que molts turistes usen com a fons de les seves fotografies no són més que algunes estructures de vigilància situades a prop de les muralles.
La major part dels jardins només és accessible per als privilegiats convidats que hi assisteixen a actes, com la festa dels cirerers en flor a la primavera o per als ciutadans que desitgen rebre la salutació de la família imperial des del balcó del palau per Cap d'Any. Però davant de la porta principal i el pintoresc pont de dos arcs, hi ha una gran esplanada oberta al públic en general per on molts toquiotes passegen en els seus dies festius, una delícia de parc urbà amb centenars de pins que són retallats periòdicament amb la paciència d'un cuidador de bonsais que tenen els jardiners japonesos.
També es pot disfrutar d'aquest immens pulmó fent esport en els cinc quilòmetres de recorregut de l'ampla vorera que envolta el fossat. Qualsevol dia, a gairebé totes hores, és fàcil veure gent corrent per Sakuradamon, l'única porta franquejable a la zona oberta al públic. Un dels avantatges de córrer per aquest circuit és que el trànsit és escàs i, a més, tota l'àrea està molt ben vigilada, ja que als voltants del palau també es troben l'estació central de Tòquio, l'edifici de la Dieta, la residència del primer ministre, l'Agència Nacional de Policia i molts ministeris.
Els últims anys, el Ministeri de Medi Ambient està treballant en un pla perquè el vent que bufa des del jardí beneficiï el districte de negocis que envolta l'estació de Tòquio i l'àrea comercial de Ginza. Aquest projecte preveu crear, mitjançant la limitació de l'altura en les construccions, la plantació d'arbres i l'ús d'asfalts especials, passadissos que facin que l'aire del palau imperial, que en ple estiu és gairebé dos graus més fred que a la zona dels grans edificis, mitigui l'efecte d'illa de calor que aquests creen.
No obstant, recentment, els tècnics del ministeri han descobert que el fossat que envolta el palau actua com un cinturó de calor que neutralitza en bona mesura el poder refrescant de la zona verda. El problema és que des dels anys 60 l'aigua del fossat està desconnectada de qualsevol font externa, de manera que s'ha anat convertint en un tèrbol estany que absorbeix la calor de dia i la manté durant la nit, i ara s'està estudiant la millor manera de fer que l'aigua del fossat imperial circuli.

El premi a Okuribito (Departures) trenca el tabú

Un petit cementiri envoltat de vivendes a la ciutat de Kyoto. Foto: JORDI JUSTE

La concessió a Okuribito de l'Oscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa ha servit per atraure l'atenció internacional sobre la indústria funerària japonesa, un sector que té una factutració d'uns 8.000 milions d'euros a l'any i que té davant seu un futur molt pròsper gràcies a l'envelliment de la població, que ha elevat ja a més d'un milió les morts anuals.
No és la primera vegada que el cinema nipó s'inspira amb èxit en els ritus mortuoris. L'any 1984, Itami Juzo va dirigir Ososhiki (El funeral), que mostrava els preparatius i els ritus budistes que segueixen a la mort. Ara el film Okuribito, dirigit per Yojiro Takita, se centra en la figura de Daigo Kobayashi, un violoncel.lista que es veu empès a treballar en una funerària preparant per als ritus els cossos dels difunts. Al començament, aquesta nova feina li representa el rebuig de les persones més properes a ell pel tabú que considera la mort com una cosa impura.

Reconeixement mundial
Daisuke Yoneyama, de la funerària Hart Full Ceremony de Tòquio, afirma: "Em sento feliç i orgullós que una pel.lícula que tracta la mort --un tema que tendeix a ser tabú-- i agafa com a motiu els funerals tradicionals japonesos sigui acollida a l'estranger. A més a més, el títol que s'ha donat a Okuribito fora del Japó, Departures, expressa que el reconeixement que la mort no és el final sinó un punt de partida està en la consciència no només dels japonesos, sinó de tot el món".
El tabú de la mort és una font de conflictes entre les institucions locals, les funeràries i els residents de les zones on estan o volen estar ubicades. Una gran majoria dels 128 milions d'habitants del Japó resideixen a les escasses zones planes del país, de manera que l'espai està molt disputat, tant per als vius com per als morts. Més del 99% dels cadàvers s'incineren, però en molts casos les cendres acaben dipositades en unes tombes que ocupen molt d'espai, sovint en petits cementiris envoltats de vivendes.
Al llarg dels últims anys s'ha estès una mica la pràctica d'escampar les cendres, però de moment encara és una pràctica molt minoritària, en part perquè la llei especifica que les restes s'han de dipositar en cementiris. Mutsuhiko Yamada, president de l'Associació per a la Promoció de la Llibertat d'Escampar Cendres, expressa els seus recels: "¿Per què ignora el Govern els diversos valors i sentiments religiosos dels ciutadans? No puc evitar preguntar-me si no està protegint els interessos de certes organitzacions religioses i negocis a canvi de treballs lucratius per a buròcrates jubilats a les companyies que gestionen cementiris".
L'obligació de fer servir terrenys designats ha portat una funerària de Tòquio a comprar Kazurashima, una illa deshabitada d'un quilòmetre quadrat, perquè cada any 100 dels seus clients hi puguin escampar cendres. El límit s'ha establert amb la finalitat de no perjudicar el medi ambient, ja que es tracta d'una illa que forma part del parc nacional Daisen-Oki.
La preocupació per la contaminació ha motivat altres iniciatives, com ara la comercialització de taüts de cartró o el càlcul del CO2 emès en tot el procés funerari perquè l'usuari pugui compensar el dany mitjançant donatius. "Nosaltres, els humans, podem viure gràcies al medi ambient. El que proposem és mostrar la nostra gratitud en el moment de marxar", explica Nyokai Matsushima, responsable d'una organització que promou funerals ecològics.
El que de moment sembla tenir difícil solució és l'escassetat d'incineradores. Moltes de les més de 1.500 que hi ha en funcionament en tot el país estan al límit de la seva capacitat, però la seva ampliació s'enfronta a l'oposició dels veïns. Per això, a Tòquio existeix un projecte per realitzar les incineracions en alta mar en un ferri que transportaria 10 forns crematoris.

Cotxes fúnebres depressius
En terra ferma, un dels problemes és que, segons el calendari tradicional, al Japó hi ha dies considerats tomobiki, és a dir que tiren dels amics, i els japonesos els eviten per als funerals, i això augmenta la saturació dels forns en algunes dates. Un altre obstacle són les condicions que imposen els veïns per permetre el seu funcionament. En alguns llocs del país, per exemple, associacions de veïns han aconseguit que es prohibeixi l'ús dels miyagata, cotxes fúnebres tradicionals amb extravagants teulades que semblen una pagoda. Argumenten que la visió d'aquests vehicles té un efecte depressiu. De totes maneres, fins i tot als municipis on es permet l'ús d'aquests vehicles, cada vegada en circulen menys, possiblement per la tendència a tractar la mort com un tràmit que s'ha de complir sense fer ostentació.
Ja han passat els temps en què els treballs funeraris es reservaven als burakumin, la casta que fins al segle XIX vivia segregada, però el tracte amb els morts comporta encara un estigma. "Ser present en el lloc de la separació dels difunts, i ajudar en la seva partida; aquesta feina està plena de carinyo", diu Kobayashi, el protagonista d'Okuribito, pel.lícula que ja han vist més de tres milions de japonesos.

La duradora moda del fotomaton recreatiu

El 1995 l'empresa japonesa de màquines recreatives Sega va comercialitzar unes cabines que, en lloc dels tradicionals retrats per a documents d'identitat, fan fotos recreatives adhesives de mida molt petita. En principi, l'invent havia d'anomenar- se purinto kurabu (adaptació al japonès de l'anglès print club), però ben aviat es va rebatejar com a purikura. Al Japó es va posar de moda gairebé immediatament i fins i tot va arribar a traspassar les fronteres, encara que amb èxit desigual i més aviat efímer.
La seva facturació anual es manté al voltant dels 30.000 milions de iens (250 milions d'euros), la meitat del que va arribar a aconseguir l'any 2002, però encara enorme. I més si es té en compte que molts preveien la seva mort sobtada per la generalització dels telèfons mòbils amb càmera.
Els principals usuaris de les purikura són les adolescents, però també les estudiants universitàries. És estrany que un grup d'amigues japoneses surti a divertir-se sense passar a immortalitzar la trobada. La majoria de les nenes i noies tenen els estotjos escolars plens de petites fotos, o dediquen pàgines de les agendes a col.leccionar-les. "Les purikura sempre estaran de moda. I són cada vegada millors. ¿Et sorprèn que encara les fem, tot i que tenim 20 anys? S'ha convertit en un costum, una manera de tenir un record. Són millors que les fotos del mòbil, perquè les pots retocar i pots dibuixar-hi o escriure-hi. A més són adhesives i les podem repartir", explica Yukiko, una universitària de Kyoto.
Alguns centres recreatius ofereixen la possibilitat de combinar la purikura amb el cosplay, és a dir, fer-se les fotos disfressat, sovint d'algun personatge de dibuixos animats. Per menys de tres euros, aquestes màquines ofereixen cada vegada més qualitat fotogràfica i varietat d'efectes de fons, que creen la il.lusió que les fotografies han estat fetes a diversos llocs. També permeten escriure o dibuixar en una varietat cada vegada més gran de formats. "Fem purikura des de l'escola primària. Podem fer fotos amb el mòbil, però el més divertit de la purikura són els 10 minuts que passem fent les fotos i després hi escrivim o hi dibuixem", explica Mako, una noia de 19 anys.
Els nois hi són menys assidus, i molts només entren a la cabina per acompanyar la seva parella. Recentment, algunes de les sales de jocs on estan instal.lades han vetat l'accés a homes sols per evitar els robatoris i per allunyar els pervertits. "Volem que les dones joves, els principals usuaris, disfrutin creant els seus adhesius favorits sense haver de preocupar-se del fet que hi hagi homes a l'aguait", va declarar un responsable de Sega.
"La meva cosina és molt guapa i ja li ha passat diverses vegades, se li han acostat homes i li han demanat que es faci una purikura amb ells. He sentit que alguns fins i tot paguen. De totes maneres, no crec que sigui necessari que els prohibeixin l'entrada. Jo no he vist mai que cap fes res dolent", explica Mako, que té l'agenda plena de fotos de record de les seves sortides amb amigues i guarda separades les que es fa amb el seu nòvio, "per no haver de tallar-les" si després trenca amb ell.

Passió pels crancs

El restaurant Kani Doraku. JORDI Juste

12/2/2009 CRÒNICA DES D'OSAKA

El gran cranc que penja de la façana del restaurant Kani Doraku, de Dotombori, al centre d'Osaka, és possiblement un dels objectes més fotografiats del Japó. Aquesta bestiola, que mou les potes i els ulls i fa ni més ni menys que sis metres i mig, habita en aquest lloc des del 1960. És un benizuwaigani, una espècie que en realitat sol fer uns 15 centímetres i pesar un quilogram per exemplar i que rep el nom científic de Chionocetes japonicus, que significa 'cranc de les neus japonès'.
Té germans clònics repartits per tot el Japó, però és aquí on hi ha l'establiment principal d'aquesta cadena especialitzada a servir la delícia del mar. Per això s'ha convertit en un dels símbols d'Osaka, de l'amor de la seva gent per la gastronomia i de la passió dels japonesos pels crancs.
Aquests animals estan molt presents en el folklore nipó, per exemple en alguna de les seves faules més conegudes, com en el conte Saru-kani-gassen, que tracta d'un cranc que és enganyat per un mico i acaba amb la venjança del crustaci sobre el simi.
Pel que fa a la gastronomia, es poden menjar de diverses maneres, encara que les més comunes són el sashimi (cru) i el nabe (bullit), acompanyats en tots dos casos amb salsa de soja, normalment rebaixada amb el suc d'algun cítric, i amb un bon guarniment de verdures. La beguda que combina més bé amb el cranc és el sake, que molts sibarites fan servir per regar les entranyes del marisc xuclant el vi d'arròs, barrejat amb la carn, directament des de la closca del cranc.
L'hivern és la temporada alta per a la pesca i el consum de crancs. És ara quan a les peixateries de les grans ciutats el benizuwaigani i altres espècies més petites són les estrelles. I també és en aquesta època quan s'ofereixen més viatges especials de cap de setmana als principals ports de captura, la majoria al nord del país o a les costes del mar del Japó, on es pot menjar el crustaci fins a atipar-se per un preu fix i disfrutar de les aigües termals, una altra de les grans aficions ancestrals dels japonesos.
Com passa amb altres espècies marines, la voracitat japonesa ha causat que en alguns caladors tradicionals els crancs estiguin en perill d'extinció. Així mateix, la seva captura és el motiu de no pocs incidents amb els països veïns, especialment amb Rússia. La immensa majoria dels crancs capturats a les costes russes de l'oceà Pacífic estan destinats a acabar als estómacs dels japonesos, cosa que, a més de ser una important font d'ingressos legals per als russos, ha generat l'aparició de màfies especialitzades a capturar-los saltant-se les quotes, que s'han establert justament per garantir la supervivència de l'espècie, i comercialitzar-los ignorant els tràmits duaners i, sovint, etiquetant fraudulentament el seu origen.
Així mateix, es produeixen captures de pesquers japonesos (l'últim fa dues setmanes) que pesquen sense permís en aigües territorials russes, a vegades davant de les illes Kurils, que van ser ocupades per l'URSS després de la segona guerra mundial i que el Japó continua reclamant com a seves.

Els primers adults de l'era de Heisei

Instant de la cerimònia de Kyoto. Jordi Juste

L'any 2009 al Japó és l'any 21 de l'era de Heisei; és a dir, del regnat de l'emperador Aki Hito. Això significa que el 2008 van complir els 20 anys i van arribar a la majoria d'edat la primera generació de japonesos nascuts a l'era actual. En concret, 1.330.000 nous adults, la xifra més baixa de les últimes dues dècades, una dada que recorda la tendència a l'envelliment de la societat japonesa a causa de la combinació d'una altíssima esperança de vida amb un baixíssim índex de natalitat.
L'entrada en l'edat adulta se celebra a tot el país amb cerimònies organitzades pels ajuntaments el segon dilluns de gener, seijin no hi (dia dels nous adults), que és festiu nacional. Els joves assiteixen als actes, presidits per les autoritats locals, vestits formalment. Una gran majoria de noies van amb quimono i els nois, normalment, amb americana i corbata occidental. Es tracta d'esdeveniments molt seriosos, amb discursos dels alcaldes i dels representants dels joves, que molts suporten estoicament esperant que acabin ràpid per poder-se reunir amb els seus antics companys d'escola, fer-se infinitat de fotos i anar-se'n a beure. No obstant, gairebé forma part de la tradició que, en moltes de les cerimò- nies, els més esvalotadors de cada generació hi arribin del tot borratxos i sabotegin tots els discursos de les autoritats.
A Kyoto, ciutat de més d'un milió d'habitants, la cerimònia va reunir aquest any 10.000 nous adults en dues sessions marcades, com sempre, per l'afany local de ressaltar la seva condició d'antiga capital i custòdia de les tradicions. L'alcalde, vestit amb hakama (quimono de dues peces) ho va recordar en el seu discurs, i els actes es van obrir amb l'actuació d'un grup de wadaiko (tambors japonesos). Les mesures de seguretat van fer que els joves amb ganes d'armar un escàndol s'haguessin de conformar exhibint-se davant del pavelló en què se celebraven els actes.
A aquests actes, organitzats per l'ajuntament, només s'hi pot assistir amb invitació, però molta gent es queda a la porta per veure els joves. Com passa en gairebé totes les celebracions japoneses, no hi falta una considerable quantitat de fotògrafs, aficionats locals amb equips que són l'enveja de molts professionals estrangers, a la caça de les noies amb l'aspecte més espectacular. N'hi ha moltes que llueixen pentinats sofisticats i la majoria porta un quimono conegut com a furisode, amb unes mànigues que són tan amples que gairebé toquen a terra i que només poden portar les solteres, cosa que fa que moltes dones no s'ho posin més que aquell dia i per a la graduació universitària. També s'hi poden veure joves pertanyents a la minoria coreana amb el seu vestit tradicional, el chima jeogori.
Tampoc perden l'ocasió els partits polítics, que hi van amb camions amb la part superior convertida en estrada per guanyar-se els nous votants. De tant en tant ressorgeix al Japó el debat sobre si s'ha de rebaixar l'edat mínima per votar als 18 anys però, a jutjar pel poc interès que hi mostren els nous adults, no sembla que es tracti d'una demanda gaire urgent per part dels presumptes interessats.
Un grup de noies després de la cerimònia. la segona per la dreta porta el vestit tradicional coreà. Jordi Juste

¿El caràcter està escrit a la sang?

El manual del tipus O. JJuste

15/1/2009 CRÒNICA DES DE KYOTO

Al Japó hi ha molts sistemes acientífics de predir el futur d'algú i de conèixer la seva personalitat. Alguns estan lligats a les seves tradicions, com és el cas dels omikuji, uns paperets que s'obtenen al treure un palet d'una caixa als santuaris sintoistes, o el nombre de traços que sumen els caràcters xinesos amb què s'escriuen el nom i el cognom. Uns altres són d'introducció més recent, com l'horòscop occidental i el tipus de sang.

Aquest últim mètode està tan arrelat que molts japonesos ignoren que el seu origen se situa als anys 20 del segle passat, lligat a les teories racistes que associaven el caràcter dels pobles al predomini d'un determinat grup sanguini. Llavors va adquirir gran popularitat i els militars nipons el van intentar usar per seleccionar els soldats més ben dotats. No obstant, vista la seva escassa eficàcia, als anys 30 va passar de moda i no va tornar a estar en voga fins als 70, quan el va revitalitzar l'advocat i personatge televisiu Masahiko Nomi.

Des d'aleshores, molts japonesos s'han deixat seduir per aquesta forma de classificar les persones, segons la qual els que tenen la sang de tipus A són gent ordenada i sensible però enutjosa, els del grup B són actius i sociables però egoistes, els AB són freds i racionals però indecisos i els O són agradables i optimistes però vanitosos.

Aquest assumpte s'ha convertit en una font d'ingressos per a la indústria editorial. Un dels èxits de vendes d'aquest any a les llibreries japoneses ha estat la col.lecció Jibun no setsumeisho (El teu propi manual d'instruccions), que han situat els volums dels tipus A i O, els més abundants, en els primers llocs de les llistes de vendes i s'ha convertit en tema de conversa, especialment entre els joves.

"Em vaig comprar el llibre del meu tipus i ho encerta tot sobre mi", explica Haruno, una noia universitària. Ayae, la seva companya de classe, també es mostra convençuda de la fiabilitat del mètode: "Moltes vegades, quan he conegut una persona he imaginat, per la seva forma d'actuar, quin era el seu grup sanguini, i sempre l'he encertat". En canvi, Yuuta, un noi de 19 anys, confessa que la seva afició pel mètode és més aviat recreativa: "No sé si l'encerta o no, però la vida és més divertida si creus en aquestes coses", diu.

Recentment, l'actor de kabuki (teatre tradicional japonès) Ichikawa Danjuro va explicar que el seu tipus sanguini ha canviat d'A a O a causa d'un trasplantament de cèl.lules mare procedents de la seva germana, com a part d'un tractament per curar la leucèmia. Coneixedor de la popularitat del sistema de definir la personalitat a partir del tipus de sang, Ichikawa va plantejar un repte al públic que assisteixi a la seva reaparició en l'escena: "Vull que vingui i vegi si la forma d'actuar és diferent entre les persones de tipus A i les de tipus O". És d'esperar que hi hagi bastants espectadors que vegin en els gestos i en l'entonació d'Ichikawa la prova de la transformació del seu caràcter, ja que, segons una enquesta, el 63% de les dones i el 47% dels homes japonesos afirmen que creuen en la relació entre tipus de sang i personalitat.

Nadal a l'americana

4/1/2009 CRÒNICA DES D'OSAKA

Sota el tauró de la pel.lícula. JJuste
El Nadal és una de les celebracions que posen més de manifest l'eclecticisme i el sincretisme dels japonesos. Malgrat que només un 1% dels 128 milions d'habitants de l'arxipèlag són cristians, durant el mes de desembre les ciutats japoneses s'engalanen amb motius nadalencs, adoptats sobretot de la seva versió nord- americana. Així, decoracions lluminoses, arbres de Nadal i, sobretot, molts parenoels poblen els centres comercials del Japó, on a més a més sonen nadales clàssiques en versió anglesa.

El Nadal és --també aquí-- sobretot una festa comercial. A les cases, a més, s'hi menja el kurismasu keiki, un pastís normalment cobert de nata i decorat amb maduixes. Les parelles joves es reuneixen la Nit de Nadal en sopars romàntics que sovint acaben en algun dels abundants rabu hoteru, hotels en què les habitacions es paguen per hores. El dia 25 a la matinada hi ha cua per entrar a rematar la festa.

Per a moltes noies resulta un trauma arribar a aquest dia sense nòvio. "Ho vam deixar a l'octubre. Sóc una beneita, ¿oi? Just dos mesos abans de Nadal. Quin moment més inoportú", comentava recentment Ai, una noia de 19 anys. Per la seva part, Nanako, de 20, explicava que ella i el seu nòvio havien decidit posposar la celebració fins al cap de setmana, perquè el dia de Nadal al Japó és laborable i aquest any queia en dijous.

Possiblement per això moltes de les decoracions de Nadal s'han mantingut aquest any uns dies més del que sol ser habitual. Casualment, el dia 23 de desembre és festiu perquè se celebra l'aniversari de l'emperador, però, a diferència del que passaria en altres països, aquí gairebé ningú fa pont i la majoria dels treballadors només disfruten de quatre o cinc dies festius al voltant de l'Any Nou.

On més s'aprofita el Nadal al Japó, en el seu vessant decoratiu, és als dos principals parcs d'atraccions del país: el complex format per Disney World i Disney Sea, als voltants de Tòquio, i Universal Studios Japan, a Osaka. Tots dos estan aquests dies plens de joves japonesos que aprofiten les dues setmanes de vacances escolars d'hivern.El Nadal, que al Japó és al cap i a la fi una cosa importat gràcies al cinema de Walt Disney i Hollywood, serveix per connectar la realitat del calendari occidental amb l'Occident de fantasia que recreen els parcs d'atraccions americans.

El Nadal a Disney World Tokyo o a Universal Studios Japan és propícia per observar la relació cultural que manté el país oriental amb el seu aliat més important. El Japó ha adoptat de la segona guerra mundial ençà una gran quantitat de manifestacions de la cultura popular nord-americana, però sempre ho ha fet d'una manera supèrflua i sense que aquestes hagin arribat a suprimir les autòctones.

Una vegada guardat Santa Claus a l'armari apareixen al Japó les decoracions sintoistes per rebre l'any nou; molts japonesos compleixen com sempre amb els ritus de la seva religió ancestral, però alhora també troben temps per anar a alguna count down party amb regust americà.