Nipponia nippon torna a Nippon

http://en.wikipedia.org/wiki/File:Ibis_KIN.JPG

Nipponia nippon  va desaparèixer fa temps dels cels del Japó. Ara, però, s’intenta que torni a volar lliurement sobre les illes que li donen nom. L’ibis nipó es va anar extingint coincidint amb la modernització dels segles XIX i XX. Ara reviu amb penes i treballs gràcies a grans esforços i a la col·laboració amb la potència veïna, la Xina. De fet, l’ocell, tot i tenir un nom tan lligat amb l’arxipèlag de l’extrem orient, és una espècie tradicionalment compartida pel Japó, la Xina, Corea i Rússia. El nom llatí el devem a l’holandès Philipp Fanz von Siebold que va fer de professor de medicina al Japó i hi va estudiar la flora i la fauna al segle XIX.

Al Japó se segueixen amb molt interès els esforços per la recuperació d’aquesta espècie, si més no, les notícies que hi estan relacionades tenen una gran presència als mitjans de comunicació. Fa un parell de setmanes vaig escoltar un informatiu de la ràdio pública japonesa NHK d’uns cinquanta minuts de durada que va dedicar-ne aproximadament vint a la posada en llibertat d’una parella d’ibis. I, més recentment, un programa de la TBS que parlava de l’extinció i posterior recuperació tant dels ibis com de les cigonyes al Japó.

A partir del que he pogut escoltar i llegir últimament, m’ha quedat clar que totes dues espècies van ser víctimes de la modernització del Japó. El primer cop que van rebre va ser conseqüència de l’augment de la superfície cultivada a partir de la fi del feudalisme a les darreries del segle XIX. A l’època d’Edo hi havia cigonyes i ibis a tot el Japó, però amb el desenvolupament agrícola que va seguir l’anomenada Revolució Meiji (1868) la seva gana de granotes i altres bestioles que viuen als camps d’arròs les van condemnar a morir a mans dels pagesos, afanyats per a evitar que tota mena d’els ocells els malmetessin les collites.

L’any 1892 es va protegir oficialment de la cacera grues i orenetes, però cigonyes i ibis no van rebre l’indult. Per reblar el clau del seu taüt, durant la segona guerra mundial es van talar moltes pinedes –que són el seu hàbitat favorit– per convertir la fusta en combustible, i després de la guerra moltes més per fer camps d’arròs. A més, va anar augmentant l’ús de pesticides a l’agricultura, fet que va malmetre la salut de les aus i la del seu menjar.

El resultat va ser que el 1971 es van extingir les cigonyes com a espècie en llibertat al Japó, i el 2003 les van seguir els ibis. És a dir, el Japó es va quedar sense cap exemplar de nipponia nippon sobrevolant-lo. Això sí, van quedar els individus que el 1962 s’havien capturar en previsió de l’extinció. Des de llavors s’han fet diversos intents per fer criar les aus en captivitat, la majoria sense èxit. Des del 1989 s’han introduït a la natura 27 exemplars de cigonya i 78 d’ibis, molts d’ells portats de la Xina, on encara en queden, per bé que amb les poblacions també fortament delmades. De moment s’ha confirmat la supervivència de 17 cigonyes i 45 ibis introduïts a la natura. Molt a poc a poc, el Japó es va repoblant de cigonyes i de nipponia nippon. Quin futur té aquesta tendència?

Obrir aviat: estalvi energètic o estratègia comercial?

                                                                    Aeon és un dels grups que ha anunciat canvis d'horaris en alguns establiments.

Importants cadenes de supermercats i centres comercials japonesos han anunciat que durant l'estiu avançaran el seu horari d'obertura. En alguns casos passaran d'obrir a les nou a fer-ho a les set. La raó esgrimida és la necessitat d'estalviar energia per fer front a la carestia d'electricitat que es preveu com a conseqüència de l'aturada de les centrals nuclears. Cal tenir en compte que al Japó el sol surt i es posa més d'hora que en altres països (per exemple, demà 5 de juny, a Tòquio la sortida està prevista per les 04:26 i la posada per les 18:54).

És possible que les circumstàncies d'aquest estiu hagin accelerat la decisió de les empreses, però el periodista Kazuhiro Shibuya (Nikkei Business Publications) dubta que l'estalvi d'electricitat sigui el principal motiu. Entre altres coses perquè l'horari d'obertura s'avança més que el de tancament, de manera que el còmput global d'hores comercials augmenta. Segons Shibuya, el motiu principal del canvi de política comercial pot ser la voluntat d'atraure clients jubilats, que tenen diners i temps, i estan habituats a aixecar d'hora.

Baixarà el nombre de lluitadors estrangers de sumo?

 Ara que s’ha apaivagat la polèmica per les apostes il·legals (i en general per les relacions del sumo amb la yakuza, la màfia japonesa), es torna a parlar d’un dels fenòmens que afecten aquesta lluita tradicional les últimes dècades: l’elevat nombre de lluitadors estrangers. Aquest matí he estat escoltant a l’emissora TBS un interessant comentari sobre el tema del periodista Yuichiro Yamagata.

 L’últim gran torneig l’ha guanyat el lluitador que competeix amb el nom de Kyokutenho. El seu nom legal és Masaru Ota, però que ningú es presti a confusió, el va adoptar quan va adquirir la nacionalitat japonesa. Fins llavors, aquest mongol de naixement es deia Nyamjavyn Tsevegnyam.  

A més, recentment, l’egipci Abdelrahman Sharan s’ha convertit en el primer lluitador d’origen africà a guanyar una categoria, concretament la més baixa, jonokuchi. Shara, que lluita com a Osunaarashi Kintaro, s’ha mostrat convençut que arribarà al màxim rang, yokozuna. Ja fa temps que va passar l’època en què els hawaians i samoans eren la sensació al Japó. Ara la majoria són mongols o ciutadans d’antigues repúbliques soviètiques. Un africà encara és una nota exòtica.

 En aquests moments, als quatre màxims rangs -yokozuna, ozeki, sekiwake i komusubi- hi ha onze lluitadors, cinc dels quals són estrangers. En el conjunt de la màxima categoria del sumo –makuuchi– dels quaranta dos lluitadors quinze no són nascuts al Japó.

Pocs estrangers a les categories baixes

Als sis grans tornejos de sumo que se celebren cada any, les lluites comencen des del matí amb les categories més baixes. A les tres inferiors –sandanme, jonidan i jonokuchi– només un 1,5% dels 457 lluitadors són estrangers. Però com només es televisen els combats de la tarda, els de les categories més altes, la sensació dels telespectadors és que el nombre de lluitadors de fora és desproporcionat. Alguns diuen: “¡És ple d’estrangers! Que no hi ha japonesos que facin sumo o què?”. En realitat, El que passa és que els lluitadors d’altres països són nois triats per les seves grans aptituds i de seguida pugen des de la categoria jonokuchi a la makuuchi.

Fa uns anys no hi havia cap restricció a la presència de lluitadors estrangers. Ara el límit és d’un per estable (són l’equivalent als clubs, el lloc on entrenen i viuen). Està per veure quin és l’efecte d’aquesta limitació a mig i llarg termini. Yamagata es pregunta si veurem un futur en què no hi haurà lluitadors estrangers. La seva presència ha servit per mantenir viva la flama d’un esport antic. Molta gent, però, el que vol és veure lluitadors japonesos combatre entre ells i amb estrangers, no estrangers que competeixen amb altres estrangers.

Guerra contra els tatuatges a l'Ajuntament d'Osaka

L’alcalde d’Osaka, Toru Hashimoto, ha declarat la guerra alstatuatges entre els funcionaris de l’ajuntament que presideix. Al Japó elstatuatges s’han associat sempre a la yakuza,la màfia autòctona. A la majoria de banys públics està prohibida l’entradaa les persones que en porten per por que foragitin la majoria d’usuaris.

Fa poc hi va haver protestes perquè un funcionari dels serveis socials de l’Ajuntament d’Osaka va espantar uns nens mostrant-los els seus tatuatges. Arran de l’incident, l’alcalde Hashimoto (el pare del qual es va dirdurant l’última campanya electoral que era membre de la yakuza) va impulsar unestudi entre els trenta mil empleats de la ciutat on se’ls demanava quedeclaressin voluntàriament si duien alguna part del cos tatuada. L’objectiu declaratera fer que els que en tinguin no estiguin en posicions en què calgui tractaramb el públic, però ara sembla que el que es vol és vetar el cossos tatuats a l’Administració. 

El resultat de l’estudi indica que hi ha poc més de cent funcionarismunicipals amb tatuatges, la majoria en parts no visibles del cos. La majoriatreballen al servei de neteja. Alguns empleats, però, s’han  negat a respondre el que consideren unaintromissió a la seva privacitat.

Hashimoto, de 42 anys, és un polític populista que camina ambpasses fermes cap a l’escena nacional a base d’actuar en matèries que sovintcreen polèmica. Fins ara s’ha enfrontat als sindicats per la supressió del queconsidera privilegis inacceptables i ha retallat subvencions i despeses queconsidera un malbaratament. 

Crònica des del poble de The Cove

Per als que van veure ahir a Televisió de Catalunya The Cove, aquí va la crònica que vaig escriure fa un any i mig des del poble per a El Periódico de Catalunya.
Per cert, recordo que uns dies abans d'anar-hi vaig estar parlant-ne amb Fernándo Sánchez Dragó a Kyoto i va fer un dels seus impactants comentaris:
"Deixar jugar nens amb dofins allà és com posar nens jueus a jugar davant d'un camp de concentració nazi".
Ara diuen que a Taiji volen usar una part del lloc on es produeix la massacre anual precisament perquè la gent pugui nedar amb els dofins.
A mi em repugna el que fan a Taiji, però tampoc puc deixar de preguntar-me: val més la vida d'un dofí que la d'un porc?
Façana del Museu de les Balenes de Taiji. Foto de Jordi Juste

Informació publicada en la página 11 de la secció de Mundo de l'edició impresa de El Periódico del dia 21 de juliol de 2010

CRÒNICA DES DE TAIJI
Dimecres, 21 de juliol del 2010
Jordi Juste
S'ha de viatjar tres hores en tren, des d'Osaka, per arribar a Taiji, un idíl·lic poble de pescadors a la costa de Wakayama, al sud de Honshu, l'illa més gran del Japó. Quan arribes a la petita estació, plena de verdet i òxid, descobreixes per què la vida de la gent de Taiji va dependre durant segles de la caça de cetacis. La costa és agresta, la muntanya està molt a prop del mar i els camps d'arròs i altres cultius són escassos i petits.

Per a molts japonesos, Taiji era conegut per ser el port des d'on molts compatriotes havien emigrat durant els segles XIX i XX cap a Amèrica i per albergar una part de la flota balenera del país. Després de la segona guerra mundial, el Japó era un país en ruïnes i la carn de balena era una de les poques fonts de proteïna animal per a la població. Taiji va viure llavors una època d'esplendor i va ser l'enveja dels seus veïns.
Ara, el poble és conegut per la matança de dofins que té lloc cada any entre el setembre i el març, que es mostra a la pel·lícula documental The Cove. Centenars de dofins són empesos cada dia cap a la costa per una flotilla armada amb barres de ferro per crear un mur de so. Aquí se'ls tanca en una cala perquè els compradors de tot el món escullin l'animal amb més potencial per al món de l'espectacle. Els que no aconsegueixen comprador són portats a una recòndita cala on són arponats fins a la mort, i tenyeixen el mar de vermell.
El film, guanyador d'un Oscar, ha pogut ser finalment projectat en sis cines del Japó, i ha provocat una gran varietat de respostes. L'extrema dreta creu que es tracta de propaganda antijaponesa i en va demanar la prohibició; altres destaquen el seu valor de denúncia de la venda de carn de dofí, que té un alt contingut en mercuri; també s'han sentit crítiques al plantejament com una aventura heroica, o s'ha demanat que hi hagi una contextualització més gran en l'àmbit del patiment animal.
Als carrers de Taiji, els monuments, les escultures, els mosaics o els dibuixos al mobiliari urbà recorden els dofins i les balenes. La meitat dels menús que ofereixen les cartes dels restaurants són de carn de cetaci. Hi ha un vell vaixell balener fora de l'aigua per a les visites i també un museu amb delfinari i espectacles que recorden com poden ser d'entranyables aquests mamífers. Ningú sembla voler parlar de la pel·lícula o de la matança que té lloc a escassos metres d'aquí. Aquest és un poble que ha caçat cetacis des de temps immemorial i no creu que hi hagi cap raó per deixar de fer-ho.
«Si hi ha alguna qüestió de salut o de conservació de la naturalesa és diferent, però no pot ser que es critiqui la caça dels dofins i les balenes perquè fan llàstima, també pateixen altres animals que se sacrifiquen per menjar», comenta un turista que no anirà a veure la pel·lícula. «El problema és que aquí la matança és espectacular i el mar s'omple de sang, i per aquesta raó han pogut fer un documental molt dramàtic, però passen coses semblants a tot el món», afegeix una dona de mitjana

El Japó no està en crisi per falta d’esforç

El programa Sense ficció de Televisió de Catalunya va emetre ahir el documental “El llegat de Sísif”, on es reflexiona sobre la salut de “la cultura de l’esforç” i se segueix la tasca d’un professor de l’Institut Les Marines de Castelldefels que intenta inculcar a alumnes conflictius el valor d’aquesta virtut. Al mateix temps, es fa servir el Japó per constatar que el valor de l’esforç també hi ha estat qüestionat.

El treball mostra reflexions interessants de persones com el filòsof José Antonio Marina, l’economista Àlex Rovira, l’escriptor Quim Monzó, el sociòleg Richard Sennet o l’esmentat professor de Castelldefels i els seus alumnes. També són enriquidores les breus aparicions d’Amadeo Jensana o Montse Marí.

Ara bé, del muntatge de les imatges i dels testimonis nipons se n’extreu el missatge que el Japó està en crisi des de fa gairebé dues dècades precisament per la pèrdua de valoració de l’esforç. Això, ras i curt, no és cert.

El Japó va créixer molt i en poc temps, el poder adquisitiu dels seus ciutadans va augmentar alhora que la població i la despesa pública es va disparar, sovint en forma d’inversions ruïnoses. A més, es va crear una bombolla financera que va fer pensar que el país era encara més ric del que realment era. La bombolla va esclatar i va crear una llosa de números vermells al sector públic i al privat. Alhora, les indústries van deslocalitzar part de la seva producció perquè la mà d’obra nacional s’havia tornat massa cara. Es va acabar el contracte que justificava la dedicació del treballador a l’empresa a canvi del lloc de treball vitalici. Els costos socials de tenir un treballador fix han fet que moltes empreses prefereixin fer servir personal aportat per empreses de treball temporal. Paral·lelament, la població ha tocat sostre i l’envelliment ha anat avançant inexorablement.

L’esforç al Japó continua estant molt ben valorat, tot i que en una societat de 127 milions de persones cada dia més heterogènia es puguin trobar testimonis en sentit contrari.

Molts tòpics i poca substància en el reportatge sobre el Japó del Magazine

El Magazine (La Vanguardia, La Nueva España, El Faro de Vigo ...) publicava ahir un reportatge sobre el Japó. Sota el títol "Salvats per l'ordre?" Sembla voler explicar que la disciplina ha estat la gran fortalesa de Japó, però que després del tsunami de 2011 els propis japonesos la posen en dubte. Ni una cosa ni l'altra són mentida, però el reportatge no construeix un discurs coherent que em convenci.
El primer que salta a la vista són les fotos efectistes de Carles Mercader, bones per a una exposició artística però que no aporten cap informació al que se suposa que és el tema que haurien d'il·lustrar.
Quant al text, em fa la sensació que Gabi Martínez va escriure una peça més llarga i que va patir les tisores de l'editor. Només així m'explico la síncope argumental amb la qual es teixeix aquest pachwork d'anècdotes, tòpics i opinions desmanegades. L'únic suport teòric és El crisantem i l'espasa, llibre escrit fa més de seixanta anys per l'antropòloga americana Ruth Benedict. Sembla que Martínez ha llegit poc més que això sobre el Japó, i que no coneix molt bé la seva història contemporània i la seva realitat més recent.
Per això escriu coses com:
"La família està governada pels ancians. El país per l'Emperador "(quan cada vegada és més rar que els avis visquin amb o prop dels fills i néts i l'Emperador no mana gens)
"La meditació zen ajuda a la autodisciplina." (quan és una pràctica minoritària)
"... per mans xineses mentre, al seu torn, milers de treballadors d'aquell país s'esllomen en fàbriques produint industrialment, encara que en això no es distingeixen massa dels japonesos "(confonent les llargues hores de treball dels japonesos en qualsevol sector econòmic amb les condicions de treball en la indústria xinesa)
"Les màquines expenedores són un gran negoci, els clients prefereixen no tractar amb dependents" (quan Japó és el paradís del comerç, amb botigues de conveniència arreu i una gran profusió d'excel·lents establiments especialitzats que compten amb personal competent)
"Els còmics manga i les consoles de videojoc són gairebé segones pells per a milions de joves i adults" (quan, a hores d'ara, el que s'hauria d'estar explicant és que la major part de la població japonesa no és consumidora ni dels uns ni de les altres)
Etcètera.

Agafi vostè les verdures i pagui, ciutadà honest

L'altre dia vaig veure al Telenotícies una informació sobre els robatoris en horts del Baix Llobregat, que estan posant en perill moltes explotacions agrícoles modestes. En una de les imatges s'hi veia un home d'edat avançada, però aspecte saludable, amb una bossa amb verdures que acabava de robar, i el pagès empaitant-lo per obligar-lo a deixar-les. Em va fer la sensació que no era un robatori per necessitat.

Coneixent el país, em puc imaginar que el lladre deuria pensar que no feia cap mal a ningú sortint a passejar i tornant a casa amb un bon quilet de carxofes per fer una deliciosa truita. És cert que el seu delicte, per si sol, no li deuria causar cap gran mal al propietari cultivador d'aquella tros de terra. Però no cal ser cap geni per entendre els efectes de la generalització d'aquesta actitud. El més greu és que el que feia aquell home denota una falta de consciència. Possiblement ell ni es considera un lladre. No vull dir que el seu crim sigui equiparable al dels grups organitzats que per la nit roben la maquinària dels pagesos o es carreguen la collita sencera i la carreguen en camions per després vendre-la. Potser des d'un punt de vista de l'ètica individual és menys greu, però des del punt de vista de la moral col·lectiva em sembla més preocupant.

Veient aquelles imatges, vaig recordar-me del mujin hanbai, és a dir, el sistema de venda directa de molts pagesos japonesos, que deixen una lleixa al costat de l'hort amb bosses de productes amb el preu indicat i una guardiola o una caixa per ficar-hi l'import. N'he gaudit moltes vegades als afores de Kyoto, una ciutat de més d'un milió d'habitants (ho especifico perquè quedi clar que no parlo d'una remota zona rural on tothom es coneix). 

Tinc amics japonesos que tenen horts i m'han explicat que "de tant en tant hi ha algú que no paga, o algú que posa menys diners dels que costa el producte", però una immensa majoria paga. Sempre que els sento els he d'explicar, mal que em pesi, que a Espanya al cap d'una estona ja hauria desaparegut tot el producte, i al cap del dia no quedaria ni la guardiola ni la lleixa.

Fiasco nord coreà i debilitat nipona

El fiasco en l’enlairament d’un satèl·lit nord coreà ha posat de manifest la debilitat del Japó, una vegada més. La informació ha arribat tard i de manera deficient al govern i a la població. És evident que el marge de maniobra de Tòquio per influenciar en els assumptes regionals és molt limitat. En aquest sentit, el Japó sembla més una colònia dels Estats Units que un país independent. I, és clar, als Estats Units, a les dues corees, a la Xina i a Rússia ja els està bé així. 

Seguretat nuclear o feina segura després de la jubilació?

El desastre de Fukushima no s'entén sense el amakudari, la col·locació d'alts funcionaris jubilats en empreses relacionades amb les àrees de les que s'encarregaven des de l'Administració. És una pràctica molt estesa, que cada nou govern del Japó es compromet públicament a combatre, però que es manté més enllà dels habituals relleus en la direcció del poder executiu.
Ara s'ha sabut que l'agència d'investigació nuclear ha concedit contractes per uns vuitanta milions d'euros a setze companyies que donen feina a alguns dels seus antics treballadors. És un cas més dels centenars en què es creen uns llaços d'obligacions entre l'Administració i la indústria que fan de la primera un instrument al servei de la segona.
Normalment és un problema d'ús immoral del que és públic i hauria de ser imparcial al servei d'uns interessos privats parcials. Però en el cas de l'energia nuclear es corre el risc que el benefici d'una part s'anteposi a la seguretat de tots.S'ha vist a Fukushima i en nombrosos altres casos des que el Japó es va lliurar a l'ús civil de l'energia nuclear.

No hi ha lloc per plebeus al tron del crisantem

Un grup d’experts conservadors ha comunicat la seva oposició a permetre que les dones nascudes al si de la família imperial japonesa mantinguin l’estatus després de casades. Diuen que si es permetés es posaria en perill el llinatge patern de segles de sang imperial. La idea de permetre que les princeses ho continuïn sent tot i crear les seves famílies s’emmarca en el debat obert pel fet que el príncep hereu només té una filla i per tant el segon en la línia de successió és el seu nebot, el príncep Hisahito.
La Llei de la Casa Imperial estipula que les dones que es casen amb plebeus han d'abandonar el seu estatus imperial. A la història del Japó hi ha hagut diverses emperadrius regnants, però en la successió s’ha mantingut sempre la línia paterna. Per respondre a aquestes preocupacions, el govern està estudiant la possibilitat de limitar les branques femenines a una sola, de manera que les dones podrien regnar però els seus fills serien plebeus.

Oposició regional a les nuclears a Kansai

El govern japonès s’apropaa a la decisió de posar en marxa dos reactors nuclears a la central d’Oi, a la província de Fukui, mentre l’alcalde d'Osaka i els governadors de Kyoto i Shiga volen que continuïn desconnectats.

Els líder locals desconfien de les previsions dels buròcrates i la companyia elèctrica propietària de la central, que alerten de restriccions sense l’energia produïda a Oi. Demanen que expliquin d’on surt el 20 % d’escassetat energètica que diuen que patirà la regió de Kansai aquest estiu sense l’electricitat d’Oi.

El govern central no està obligat a comptar amb l’aprovació dels mandataris municipals o provincials, però no pot ignorar la creixent popularitat de l’alcalde Hashimoto, que prepara la seva formació política per fer el salt a la política nacional en les properes eleccions a la cambra baixa del parlament. Els líders de la regió demanen més informació i garanties de seguretat.

Execució de tres assassins

Avui han sigut executats al Japó tres presos, vint mesos després de l’última execució de condemnats a mort. L’anunci l’ha fet el ministre de Justícia, Toshio Ogawa, que ha declarat que més del 80% dels japonesos està a favor de la pena de mort, que aquestes persones havien estat condemnades pels tribunals i que ell s’ha limitat a transmetre l’ordre, tal com indica la llei.

Els executats són: Yasuaki Uwabe, de 48 anys per l’assassinat de cinc persones a l’estació de  Shimonoseki el 1999; Yatsutoshi Matsuda, de 44 anys, per la mort de dues dones el 2001 per robar-les; i Tomoyuki Furusawa, de 46 anys, que va matar el 2002 els seus sogres (estava en tràmits de divorci) i el net de 12 anys d’aquests.

En l’any i vuit mesos en què no hi ha hagut execucions, s’han acumulat 31 noves condemnes capitals, que han fet que el nombre de reus que esperen el seu final hagi augmentat a 132 (129 ara). Entre ells el més cèlebre és el líder de la secta Aum Shinrikyo, Shoko Asahara, que es va fer mundialment famosa el 1995 pels atacs amb gas sarín al metro de Tòquio, en què van morir dotze persones.

El president de l’associació japonesa de víctimes de crims s’ha felicitat per les execucions i ha demanat que continuïn al ritme adequat. Per part seva, la Comissió contra la Pena de Mort de l’Associació d’Advocats ha reclamat que s’obri un veritable debat nacional sobre la seva abolició. Els condemnats a mort al Japó són informats de les seves execucions el matí del dia que seran portades a terme, i les famílies reben la notificació quan ja són un fet. Segons el Ministeri, es fa així per evitar el sofriment dels presos. A la cultura nipona està molt arrelada la idea de pagar pels errors amb la pròpia vida i es repeteixen periòdicament casos d'assassins que demanen ser executats.

Homenatge a Takiji Kobayashi

Cada 20 de febrer, a Otaru (Hokkaido) es ret homenatge a Takiji Kobayashi, l'autor de Kanikosen. Davant la seva tomba, es recorda la seva vida compromesa i la seva mort (el 1933 a mans de la policia imperial, que el va torturar per ser comunista).

Aquest any em vaig unir a les desenes de seguidors que hi van des de tot el país. Jo era a la ciutat per assistir a un seminari internacional sobre la seva obra, i no vaig voler perdre l'oportunitat de mostrar el meu respecte a un intel·lectual que va anhelar la pau i la justícia i va dedicar la seva vida i la seva obra a aconseguir-les.

Tant durant l'acte al cementiri nevat com durant les jornades d'estudi que van seguir, es va repetir entre la concurrència la pregunta de què hauria dit i fet Takiji (els seus seguidors es refereixen a ell pel nom de pila) davant les guerres i les injustícies que s'han succeït i se succeeixen des de la seva mort fins avui. Sí, també les comeses en nom del comunisme.

A la Universitat japonesa, Literatura no ven

Aquest matí, el poeta Yoji Arakawa parlava a la ràdio sobre els canvis que ha experimentat l’ensenyament de la literatura. Per començar, moltes facultats de literatura han canviat de nom. Es veu que això de “literatura” ara ja no ven. Diuen que no té sortides professionals. I les antigues facultats de lletres s’han rebatejat. Ara es fan dir de Cultura Lingüística, Cultura de l’Expressió, Tècniques d’Expressió, Comunicació Cultural, Creativitat Cultural... Tot menys Literatura.

Els estudiants universitaris, presents o potencials, són tractats cada vegada més com a clients, i es veu que aquesta paraula ara no ven. Que de les lletres no se’n viu, no és una idea nova, tampoc al Japó. Però abans estudiar-ne donava prestigi. I ara no. Segons Arakawa, també és cada dia més difícil aprendre literatura fora de la Universitat a Tokio, on el 2005 va tancar l’escola Shin Nihon Bungaku Gakko, fundada a la postguerra.

En canvi, a Osaka s’hi manté l’Osaka Bungaku Gakko, creada el 1954. Té uns dos mil estudiants, incloent-hi els que segueixen els cursos a distància. N’hi ha que hi van per afició, per adquirir el que podríem anomenar coneixements culturals bàsics, però molts ho fan perquè pretenen viure de la creació literària. Les classes amb més èxit són les d’escriptura de novel·les. Fins ara hi han passat, com a alumnes, dos premis Akutagawa i tres Osamu Dazai. I, com a professors, Kenzaburo Oe i el propi Arakawa.

El Yamato, símbol dels errors del passat

Avui a les 22:15 al programa Cronos del Canal 33 s'emet Els secrets del cuirassat Yamato.

El Yamato va tenir una gran càrrega simbòlica per als japonesos, ja que representava la seva gran capacitat tecnològica. Amb els seus 263 metres de longitud i 72.800 tones de pes, es va convertir en el vaixell més gran mai construït i en un dels esforços més absurds de la història, ja que en el moment de la seva avarada ja estava clar que l'arma decisiva en la guerra seria l'aviació. Havia de protegir el país de l'enemic, però es va convertir en una càrrega i l'armada va haver de dedicar grans esforços per protegir-lo. És un símbol d'una capacitat d'organització i una tenacitat admirables posades al servei d'una causa errònia, perjudicial per aquell que s'hi lliura i per al proïsme. 

Finalment, el 7 d'abril de 1945 va ser enfonsat en un atac aeri quan es dirigia a Okinawa per dificultar la inevitable invasió americana.

Llegiu-ne més a la meva crònica de setembre de 2010 sobre el museu del Yamato a Kure:

http://japonjuste.blogspot.com.es/2010/09/el-yamato-o-la-estupidez-de-la-guerra.html

Otaru, el decadent encant de l'est de Hokkaido

Otaru és una ciutat de Hokkaido situada a més o menys mitja hora de Sapporo amb tren. Antany va ser un important punt de partida per a la conquesta japonesa del nord d'Àsia. I ja abans havia estat un lloc habitat pels ainu, l'ètnia que van desplaçar els japonesos arribats del sud.
Té el decadent encant de les ciutats que van ser més del que són. Avui dia és una escapada per als que visiten Sapporo o una escala per als que van a les estacions d'esquí dels voltants.
Per a mi és la ciutat on van viure Sei Ito i, sobretot, Takiji Kobayashi, l'autor de Kanikosen.

Mourinho? Al Japó no passaria

Porto anys vinculat al futbol base japonès. És a dir, parlo amb coneixement de causa. Actituds com les que es van veure durant el partit entre el Vila-real i el Reial Madrid són impossibles al Japó. Per què? És fàcil respondre que el caràcter de japonesos i espanyols és diferent. No negaré l'obvietat. Però crec que, per a entendre el que succeeix en el futbol entre adults, és útil veure el que passa en els partits de nens.
A Espanya, des que comença el partit, els pares increpen l'àrbitre, els entrenadors posen en dubte la seva autoritat, els jugadors li fan la vida impossible i el mateix col·legiat s'ho pren tot com una ofensa personal. En canvi, al Japó s'adverteix els pares que ni tan sols es queixin, molts entrenadors arbitren al seu torn partits, s'insisteix als nens en què el jutge és un amic sense el qual no hi hauria partit i els col·legiats intenten passar desapercebuts .

Vides solitàries, morts tristes

En els últims mesos s'han produït diversos casos de morts solitàries al Japó. Persones trobades dies, setmanes o fins i tot mesos després de la seva mort. De vegades es tractava de gent impedida o molt gran, que vivia sola o acompanyada d'una persona en circumstàncies similars.
Paral · lelament, les últimes estadístiques indiquen que per primera vegada la mitjana de persones que viuen a cada llar a Tòquio ha baixat de les dues. Aquestes dades alerten un cop més de la necessitat de preparar-se per l'inevitable, una societat amb cada vegada més gent dependent i sense ningú que la cuidi.

"Entenc els nord-coreans"

L'anunci que Corea del Nord posarà en òrbita un

satèl·lit ha posat en guàrdia tota la regió. No cal ser molt llest per saber que per fer-ho s'usa tecnologia semblant a la dels míssils balístics de llarg abast, capaços de portar càrregues nuclears. Aquest fet posa en dubte la sinceritat de Pyongyang, que recentment va arribar a un acord amb els Estats Units per rebre ajuda a canvi de replantejar el seu programa d'armament atòmic.
Es preveu que un dels coets llançadors sobrevoli part del territori japonès i fins i tot podria caure sobre el mateix. Per això el govern del Japó ja ha anunciat que prepara les bateries antimíssils de les Forces d'Autodefensa per si és necessari interceptar i destruir en l'aire l'artefacte nord-coreà.

Aquest nou episodi del conflicte que enfronta Corea del Nord amb els seus veïns m'ha fet recordar el que em va dir fa poc un amic sud-coreà: "Entenc perfectament el que fa Corea del Nord". Davant la meva sorpresa, es va explicar. Veient el que passa en altres parts del món, saben que les bombes atòmiques són una de les poques coses que poden dissuadir als seus enemics d'intentar desestabilitzar el règim.