Baixarà el nombre de lluitadors estrangers de sumo?

 Ara que s’ha apaivagat la polèmica per les apostes il·legals (i en general per les relacions del sumo amb la yakuza, la màfia japonesa), es torna a parlar d’un dels fenòmens que afecten aquesta lluita tradicional les últimes dècades: l’elevat nombre de lluitadors estrangers. Aquest matí he estat escoltant a l’emissora TBS un interessant comentari sobre el tema del periodista Yuichiro Yamagata.

 L’últim gran torneig l’ha guanyat el lluitador que competeix amb el nom de Kyokutenho. El seu nom legal és Masaru Ota, però que ningú es presti a confusió, el va adoptar quan va adquirir la nacionalitat japonesa. Fins llavors, aquest mongol de naixement es deia Nyamjavyn Tsevegnyam.  

A més, recentment, l’egipci Abdelrahman Sharan s’ha convertit en el primer lluitador d’origen africà a guanyar una categoria, concretament la més baixa, jonokuchi. Shara, que lluita com a Osunaarashi Kintaro, s’ha mostrat convençut que arribarà al màxim rang, yokozuna. Ja fa temps que va passar l’època en què els hawaians i samoans eren la sensació al Japó. Ara la majoria són mongols o ciutadans d’antigues repúbliques soviètiques. Un africà encara és una nota exòtica.

 En aquests moments, als quatre màxims rangs -yokozuna, ozeki, sekiwake i komusubi- hi ha onze lluitadors, cinc dels quals són estrangers. En el conjunt de la màxima categoria del sumo –makuuchi– dels quaranta dos lluitadors quinze no són nascuts al Japó.

Pocs estrangers a les categories baixes

Als sis grans tornejos de sumo que se celebren cada any, les lluites comencen des del matí amb les categories més baixes. A les tres inferiors –sandanme, jonidan i jonokuchi– només un 1,5% dels 457 lluitadors són estrangers. Però com només es televisen els combats de la tarda, els de les categories més altes, la sensació dels telespectadors és que el nombre de lluitadors de fora és desproporcionat. Alguns diuen: “¡És ple d’estrangers! Que no hi ha japonesos que facin sumo o què?”. En realitat, El que passa és que els lluitadors d’altres països són nois triats per les seves grans aptituds i de seguida pugen des de la categoria jonokuchi a la makuuchi.

Fa uns anys no hi havia cap restricció a la presència de lluitadors estrangers. Ara el límit és d’un per estable (són l’equivalent als clubs, el lloc on entrenen i viuen). Està per veure quin és l’efecte d’aquesta limitació a mig i llarg termini. Yamagata es pregunta si veurem un futur en què no hi haurà lluitadors estrangers. La seva presència ha servit per mantenir viva la flama d’un esport antic. Molta gent, però, el que vol és veure lluitadors japonesos combatre entre ells i amb estrangers, no estrangers que competeixen amb altres estrangers.