La torre dels excessos té goteres

Seu del govern provincial. J. Juste
L'any 1991 es va acabar al districte de Shinjuku, Tòquio, l'edifici que alberga el govern provincial. El complex arquitectònic, que compta amb una torre principal que fa 243 metres d'altura, és obra de Kenzo Tange i va costar 157.000 milions de iens (uns 1.250 milions d'euros). Ara és notícia per l'anunci que el pressupost de les nombroses reparacions que necessita arriba als 78.000 milions de iens (624 milions d'euros); és a dir, la meitat del que va costar fa 18 anys. Entre els problemes més importants que han de suportar els usuaris destaquen les nombroses filtracions d'aigua de pluja i les pèrdues a les conduccions de l'aire condicionat.

Avui és conegut com a Tocho, abreviatura de la seu del govern metropolità, però al seu dia va ser batejat popularment com a torre dels impostos, per la càrrega que va suposar per a les arques provincials, o torre de la bombolla, en referència a l'època de creixement econòmic desbordat, que va esclatar just quan l'edifici s'estava acabant.
Des de la seva concepció, la gran obra de Tange va causar polèmica, no tan sols pel seu cost i les seves dimensions, sinó també per l'extravagant disseny que tenia. El seu autor, premi Pritzker el 1987, es considerava un deixeble de Le Corbusier, i va abanderar l'estructuralisme al Japó. Entre les seves obres més emble- màtiques hi ha el gimnàs dels Jocs Olímpics del 1964 i la catedral catòlica, que el 2005 va albergar el seu propi funeral.
Durant tots aquests anys, en què el Japó ha estat intentant recuperar la via del creixement econòmic, els seus 48 pisos han estat un recordatori dels excessos de la dècada dels 80, quan la bombolla immobiliària i financera va fer possibles somnis faraònics que encara avui suposen un llast per als comptes de molts ajuntaments i províncies del país. Entre els detalls que representen més bé el dispendi d'aquells dies hi ha el granit dels murs que recobreixen el perímetre del complex. A més a més, reparacions a part, el funcionament de l'edifici és molt car i el seu cost per al medi ambient es quantifica en 28.000 tones d'emissions de CO2 a l'any.
L'entitat que alberga l'edifici administra 2.000 quilòmetres quadrats de territori i dóna serveis a més de 12 milions d'habitants; és a dir, un terç dels que té el conjunt de la metròpolis, que també inclou les províncies de Chiba, Kanagawa i Saitama. Des de fa 10 anys està al capdavant del govern provincial un dels polítics més famosos i controvertits del país, el nacionalista Shintaro Ishihara, un exnovel.lista que en la seva joventut es relacionava amb l'autor Yukio Mishima i que és pare de dos diputats nacionals, Nobuteru i Hirotaka, i de l'actor Yoshizumi, i germà del que va ser un dels actors i cantants més populars del Japó de la postguerra, Yujiro Ishihara.
Una de les claus del protagonisme polític del govern provincial és que la ciutat no té un sol municipi, sinó que està constituït per 23 districtes independents. Entre els seus principals projectes hi ha la candidatura per als Jocs Olímpics del 2016, que inclou la reutilització de moltes de les estructures construïdes per als del 1964.

A la recerca de l'aire del palau imperial

Fossat del palau imperial. JORDI Juste

Al centre de la metròpolis més gran del món, habitada per prop de 30 milions de persones, hi ha una superfície verda d'uns 3,5 quilòmetres quadrats envoltada d'un fossat amb aigua. És el palau imperial i els seus jardins, seu de la residència oficial dels monarques japonesos des que el 1868 la cort es va traslladar des de Kyoto a l'antiga Edo i va ocupar el castell, fins aquell moment utilitzat pels shogun de la família Tokugawa, autèntics cab- dills del país durant gairebé tres segles. L'edifici principal de l'antiga fortalesa va ser devastat per les flames el 1873 i els actuals monarques n'habiten un de molt més funcional, acabat el 1968. Les edificacions que es poden observar des de l'exterior i que molts turistes usen com a fons de les seves fotografies no són més que algunes estructures de vigilància situades a prop de les muralles.
La major part dels jardins només és accessible per als privilegiats convidats que hi assisteixen a actes, com la festa dels cirerers en flor a la primavera o per als ciutadans que desitgen rebre la salutació de la família imperial des del balcó del palau per Cap d'Any. Però davant de la porta principal i el pintoresc pont de dos arcs, hi ha una gran esplanada oberta al públic en general per on molts toquiotes passegen en els seus dies festius, una delícia de parc urbà amb centenars de pins que són retallats periòdicament amb la paciència d'un cuidador de bonsais que tenen els jardiners japonesos.
També es pot disfrutar d'aquest immens pulmó fent esport en els cinc quilòmetres de recorregut de l'ampla vorera que envolta el fossat. Qualsevol dia, a gairebé totes hores, és fàcil veure gent corrent per Sakuradamon, l'única porta franquejable a la zona oberta al públic. Un dels avantatges de córrer per aquest circuit és que el trànsit és escàs i, a més, tota l'àrea està molt ben vigilada, ja que als voltants del palau també es troben l'estació central de Tòquio, l'edifici de la Dieta, la residència del primer ministre, l'Agència Nacional de Policia i molts ministeris.
Els últims anys, el Ministeri de Medi Ambient està treballant en un pla perquè el vent que bufa des del jardí beneficiï el districte de negocis que envolta l'estació de Tòquio i l'àrea comercial de Ginza. Aquest projecte preveu crear, mitjançant la limitació de l'altura en les construccions, la plantació d'arbres i l'ús d'asfalts especials, passadissos que facin que l'aire del palau imperial, que en ple estiu és gairebé dos graus més fred que a la zona dels grans edificis, mitigui l'efecte d'illa de calor que aquests creen.
No obstant, recentment, els tècnics del ministeri han descobert que el fossat que envolta el palau actua com un cinturó de calor que neutralitza en bona mesura el poder refrescant de la zona verda. El problema és que des dels anys 60 l'aigua del fossat està desconnectada de qualsevol font externa, de manera que s'ha anat convertint en un tèrbol estany que absorbeix la calor de dia i la manté durant la nit, i ara s'està estudiant la millor manera de fer que l'aigua del fossat imperial circuli.

El premi a Okuribito (Departures) trenca el tabú

Un petit cementiri envoltat de vivendes a la ciutat de Kyoto. Foto: JORDI JUSTE

La concessió a Okuribito de l'Oscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa ha servit per atraure l'atenció internacional sobre la indústria funerària japonesa, un sector que té una factutració d'uns 8.000 milions d'euros a l'any i que té davant seu un futur molt pròsper gràcies a l'envelliment de la població, que ha elevat ja a més d'un milió les morts anuals.
No és la primera vegada que el cinema nipó s'inspira amb èxit en els ritus mortuoris. L'any 1984, Itami Juzo va dirigir Ososhiki (El funeral), que mostrava els preparatius i els ritus budistes que segueixen a la mort. Ara el film Okuribito, dirigit per Yojiro Takita, se centra en la figura de Daigo Kobayashi, un violoncel.lista que es veu empès a treballar en una funerària preparant per als ritus els cossos dels difunts. Al començament, aquesta nova feina li representa el rebuig de les persones més properes a ell pel tabú que considera la mort com una cosa impura.

Reconeixement mundial
Daisuke Yoneyama, de la funerària Hart Full Ceremony de Tòquio, afirma: "Em sento feliç i orgullós que una pel.lícula que tracta la mort --un tema que tendeix a ser tabú-- i agafa com a motiu els funerals tradicionals japonesos sigui acollida a l'estranger. A més a més, el títol que s'ha donat a Okuribito fora del Japó, Departures, expressa que el reconeixement que la mort no és el final sinó un punt de partida està en la consciència no només dels japonesos, sinó de tot el món".
El tabú de la mort és una font de conflictes entre les institucions locals, les funeràries i els residents de les zones on estan o volen estar ubicades. Una gran majoria dels 128 milions d'habitants del Japó resideixen a les escasses zones planes del país, de manera que l'espai està molt disputat, tant per als vius com per als morts. Més del 99% dels cadàvers s'incineren, però en molts casos les cendres acaben dipositades en unes tombes que ocupen molt d'espai, sovint en petits cementiris envoltats de vivendes.
Al llarg dels últims anys s'ha estès una mica la pràctica d'escampar les cendres, però de moment encara és una pràctica molt minoritària, en part perquè la llei especifica que les restes s'han de dipositar en cementiris. Mutsuhiko Yamada, president de l'Associació per a la Promoció de la Llibertat d'Escampar Cendres, expressa els seus recels: "¿Per què ignora el Govern els diversos valors i sentiments religiosos dels ciutadans? No puc evitar preguntar-me si no està protegint els interessos de certes organitzacions religioses i negocis a canvi de treballs lucratius per a buròcrates jubilats a les companyies que gestionen cementiris".
L'obligació de fer servir terrenys designats ha portat una funerària de Tòquio a comprar Kazurashima, una illa deshabitada d'un quilòmetre quadrat, perquè cada any 100 dels seus clients hi puguin escampar cendres. El límit s'ha establert amb la finalitat de no perjudicar el medi ambient, ja que es tracta d'una illa que forma part del parc nacional Daisen-Oki.
La preocupació per la contaminació ha motivat altres iniciatives, com ara la comercialització de taüts de cartró o el càlcul del CO2 emès en tot el procés funerari perquè l'usuari pugui compensar el dany mitjançant donatius. "Nosaltres, els humans, podem viure gràcies al medi ambient. El que proposem és mostrar la nostra gratitud en el moment de marxar", explica Nyokai Matsushima, responsable d'una organització que promou funerals ecològics.
El que de moment sembla tenir difícil solució és l'escassetat d'incineradores. Moltes de les més de 1.500 que hi ha en funcionament en tot el país estan al límit de la seva capacitat, però la seva ampliació s'enfronta a l'oposició dels veïns. Per això, a Tòquio existeix un projecte per realitzar les incineracions en alta mar en un ferri que transportaria 10 forns crematoris.

Cotxes fúnebres depressius
En terra ferma, un dels problemes és que, segons el calendari tradicional, al Japó hi ha dies considerats tomobiki, és a dir que tiren dels amics, i els japonesos els eviten per als funerals, i això augmenta la saturació dels forns en algunes dates. Un altre obstacle són les condicions que imposen els veïns per permetre el seu funcionament. En alguns llocs del país, per exemple, associacions de veïns han aconseguit que es prohibeixi l'ús dels miyagata, cotxes fúnebres tradicionals amb extravagants teulades que semblen una pagoda. Argumenten que la visió d'aquests vehicles té un efecte depressiu. De totes maneres, fins i tot als municipis on es permet l'ús d'aquests vehicles, cada vegada en circulen menys, possiblement per la tendència a tractar la mort com un tràmit que s'ha de complir sense fer ostentació.
Ja han passat els temps en què els treballs funeraris es reservaven als burakumin, la casta que fins al segle XIX vivia segregada, però el tracte amb els morts comporta encara un estigma. "Ser present en el lloc de la separació dels difunts, i ajudar en la seva partida; aquesta feina està plena de carinyo", diu Kobayashi, el protagonista d'Okuribito, pel.lícula que ja han vist més de tres milions de japonesos.