Preparats per al milió d'estrangers

28/4/2007 CRÒNICA DES DE NARA// JORDI JUSTE
La ciutat de Nara, que va ser la primera gran capital del Japó, entre els anys 710 i 784, alberga nombrosos tresors històrics i artístics, entre els quals es compten set llocs inclosos en la llista de patrimoni de la humanitat de la Unesco. Per això, i per la seva gran bellesa natural, molts estrangers de visita al país s'escapen com a mínim un dia des de la veïna Kyoto. Segons dades del Govern provincial, uns 300.000 visiten Nara cada any. Ara les autoritats locals estan aplicant un pla per poder arribar al milió de visitants d'ultramar coincidint amb el 1.300 aniversari de la seva fundació, que es compleix l'any 2010.

Nara va ser establerta seguint el model de la ciutat xinesa de Chang'an (l'actual Xi'an) i hi van florir durant els 74 anys de capitalitat els temples budistes i els santuaris sintoistes, com el Todaiji, que alberga la imatge del gran Buda Vairocana, i Kasuga Taisha, el santuari al qual s'accedeix per un camí escortat per milers de toro, els grans llums que semblen guardians de pedra. Els dos recintes són el recordatori de l'enorme influència que la religió exercia a la cort de Nara, cosa que va impulsar l'emperador Kammu a traslladar la capital a Kyoto a finals de segle VIII.

La pèrdua de la capitalitat va suposar una relativa decadència política i econòmica de la ciutat, però Nara es va mantenir al llarg dels segles com un important centre de poder polític i religiós, gràcies en part als seus monjos guerrers, i va ser també centre cultural. Ja al Japó contemporani, la seva proximitat a Osaka i a Kyoto li ha permès desenvolupar-se fonamentalment com una ciutat residencial i mantenir-se com un importantíssim centre d'atracció de turistes nacionals, especialment durant la primavera i la tardor i per a la celebració de dates importants com l'Any Nou o, a l'estiu, el Bon, que és la festivitat budista dels difunts. Molts turistes visiten a més a més el Museu Nacional, un dels quatre amb què compta el Japó, on es guarden nombroses peces d'art religiós.
A part de les ruïnes històriques, els grans monuments arquitectònics i els centres de culte, un dels principals atractius de Nara són els més de mil cérvols que campen lliurement per l'enorme parc, que s'estén per més de 500 hectàrees, des de l'estació central del ferrocarril fins a passar el Todaiji i Kasuga Taisha. Una de les activitats gairebé obligades a l'antiga capital és donar-los per menjar les tradicionals galetes sembe, que es venen a les nombroses parades de records. Els cérvols són els senyors de la fauna de Nara gràcies a la seva condició d'animal totèmic de la ciutat, degut a la llegenda que diu que el déu protector Takemikasuchi hi va arribar muntat en un de color blanc.
Nara és una ciutat amb moltíssims atractius i amb turistes de sobres, però sembla haver sucumbit a l'obsessió generalitzada per augmentar el nombre de visitants. Per aconseguir-ho, ja s'ha començat a preparar prenent mesures com la formació de guies voluntaris, aprofitant sobretot que compta amb una creixent proporció de jubilats entre els seus gairebé 400.000 habitants.

Ghosn pateix el primer revés al davant de Nissan

27/4/2007 RESULTATS D'UNA MULTINACIONAL JAPONESA
• Els beneficis del grup baixen un 11% i el president demana temps per aconseguir els objectius marcats
JORDI JUSTE. TÒQUIO
Carlos Ghosn, el president executiu de Renault i de Nissan, l'home que va començar fa set anys a ressuscitar el fabricant japonès d'automòbils, va haver d'anunciar ahir a Tòquio que l'empresa va patir una caiguda de beneficis de l'11% l'any fiscal passat, que al Japó va acabar el 31 de març.

Es tracta de la primera baixada des que l'executiu francès, nascut al Brasil i de pares libanesos, va prendre les regnes de Nissan, de la qual Renault posseeix el 44,3% del capital. "L'any passat vam topar amb un clot a la carretera. Ens han donat un toc d'atenció", va reconèixer Ghosn a Tòquio.

Malgrat tot, Nissan va guanyar 3.110 milions d'euros l'any passat, cosa que vol dir que la punxada, que suposa que l'empresa no podrà complir els seus objectius a mitjà termini, sembla més simbòlica que no pas real. Ghosn va anunciar que s'endarrereix fins al març del 2009 aconseguir els 4,2 milions de vehicles venuts previstos per al març del 2008.

L'any passat va vendre gairebé 3,5 milions de cotxes, un 2% menys del previst. Una de les conseqüències immediates és l'anunci que l'empresa oferirà incentius per prejubilar 1.500 treballadors al Japó.

COTXES ECOLÒGICS

Ghosn va reconèixer la necessitat de posar al dia la marca en els mercats davant la bona posició aconseguida tant per Toyota com per Honda amb cotxes híbrids que redueixen el consum i l'emissió de gasos."Vostès veuran com surten moltes coses nostres en tecnologia per al medi ambient i, a poc a poc, aquesta dimensió de Nissan reforçarà la imatge de la marca", va dir el president de Renault i Nissan.

El directiu es juga la imatge de salvador d'un emblema industrial
A partir d'ara, no està només en joc la imatge de Nissan sinó també la de Carlos Ghosn. La seva arribada al Japó el 1999 per salvar una Nissan que s'enfonsava en números vermells va ser vista en principi amb una barreja de recel i esperança en un país on costava creure que un dels prodigis sorgits del miracle econòmic de la postguerra pogués arribar a caure en mans estrangeres. No obstant, al cap de poc temps d'arribar, Ghosn es va guanyar el favor del públic nipó, fins al punt d'aparèixer com un heroi en un còmic, gràcies als resultats positius de la seva gestió i a la seva empatia, demostrada en nombroses aparicions en els mitjans de comunicació, de vegades amb algunes intervencions en japonès.

Tokyo Midtown: L'apoteosi de la senzillesa

22/4/2007 CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE
Des del 30 de març, una pregunta corre de boca en boca a la metròpolis més gran del món: "¿Ja has estat al Midtown?" Amb aquest nom de ressonàncies novaiorqueses es coneix el gran complex urbanístic d'ús mixt --residencial, comercial, recreatiu i d'oficines-- que s'acaba d'obrir al centre de Tòquio, a menys d'un quilòmetre de Roppongi Hills, l'altre gran símbol d'aquest Japó que es resisteix a cedir la supremacia eco- nòmica i cultural de l'Àsia.

El Tokyo Midtown ocupa 10 hectàrees i ha costat gairebé 400.000 milions de iens (2.500 milions d'euros). S'espera que rebi uns 30 milions de visitants a l'any i que aquests generin unes vendes de 30.000 milions de iens (gairebé 200 milions d'euros) a l'àrea comercial. La torre principal s'ha convertit, amb els seus 248 metres, en l'edifici més alt de la ciutat, i supera per 10 metres la Mori Tower, de Roppongi Hills, que malgrat això segueix sent la principal talaia de la megaurbs, per estar assentada sobre un turó. A més, el Midtown no compta amb un observatori obert al públic com el de la Mori Tower. En comptes d'això, els últims pisos de la torre principal els ocupa l'Hotel Ritz Carlton.

Tot i la grandiositat de les xifres, l'aspecte exterior no resulta tan espectacular com es podria esperar. El disseny no sembla tenir aquella voluntat de convertir-se en una icona de l'skyline de la ciutat que caracteritza la majoria dels grans edificis que s'inauguren per tot el món, entre els quals sí que es pot comptar amb la imponent Mori Tower. A canvi de la falta de monumentalitat, el Tokyo Midtown ofereix subtilesa ja des de la seva façana, concebuda com una enorme imitació moderna de les tradicionals finestres japoneses de fusta i paper, que filtren la llum i la deixen entrar a matisar els interiors.

El verdader tiberi visual l'ofereix precisament l'interior. Els múltiples espais públics de l'àrea comercial han estat concebuts amb un detallisme tal que els ulls no donen l'abast per assimilar les mostres de la senzillesa elevada a la categoria de virtut d'un disseny en què dominen les línies rectes, com en l'arquitectura japonesa tradicional. A més, al cap de poca estona d'entrar al recinte ja resulta obvi que la llum i la qualitat de les superfícies han estat dues de les preocupacions essencials dels creadors del Midtown, la firma nord-americana SOM i diversos arquitectes japonesos, entre ells, Tadao Ando i Kengo Kuma.

Com es podia esperar en un projecte d'aquestes característiques, les seves més de cent botigues i restaurants es dirigeixen a un públic amb diners i bon gust per gastar-los, però al migdia es pot dinar per un preu raonable amb vistes al parc que envolta el complex. A més a més, la majoria dels locals semblen més aviat museus, de manera que passejant-hi el visitant gairebé s'oblida que hi siguin per vendre productes. Una bona mostra n'és la impactant Pleats Please, que serveix d'aparador a les creacions més acolorides del modista japonès Issey Miyake. Però si el que es busca és un museu de veritat, el Tokyo Midtown també alberga el Suntory Museum of Art, epítom de l'espectacular senzillesa del complex.

El Sant Pau espera una estrella japonesa

17/4/2007 CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE
L'arribada de la primavera ha coincidit amb el tercer aniversari de l'obertura del restaurant Sant Pau, de Carme Ruscalleda, al barri de Nihonbashi, al cor mateix de Tòquio, i amb l'anunci oficial, a la capital del Japó, de l'aparició, el pròxim mes de novembre, de la guia Michelin de la ciutat, la primera versió del prestigiós índex gastronòmic a l'Àsia. La notícia de la publicació ha causat força excitació en el món de l'alta gastronomia. A més a més de la curiositat per veure quins restaurants de cuina japonesa reben la màxima qualificació, hi ha el morbo de saber com els va a restauradors de fama internacional que són presents a Tòquio, com per exemple Ruscalleda, Paul Bocusse o Alain Ducasse, l'únic que ja compta amb tres estrelles en tres països diferents.

Durant els tres primers anys al Japó, el Sant Pau ha hagut de lluitar per fer-se un nom en una ciutat plena de restaurants de tota mena i amb un nombre creixent de locals que serveixen menjar espanyol. Encara són molts els clients que entren demanant paella i responen amb incredulitat al comprovar que la icona internacional de la cuina popular espanyola no és a la carta. De fet, els plats que se serveixen a Nihonbashi són gairebé clònics dels que es poden degustar a Sant Pol de Mar.

La major part dels ingredients s'importa expressament per al restaurant, com per exemple l'oli d'oliva, o el porc ibèric, un dels productes més apreciats per la clientela japonesa. "Per ells és un producte de luxe, molt rar. Quan passem per les taules, a gairebé totes elogien el porc", explica el cap de cuina, Jér“me Quilbeuf, que reconeix que, a vegades, és impossible trobar aquí productes frescos idèntics als del Maresme.

Qualsevol canvi introduït en la cuina de Tòquio és consultat immediatament per Quilbeuf amb Carme Ruscalleda, que a més fa viatjar el seu xef de Sant Pol quatre vegades a l'any per instruir el personal sobre les innovacions de cada estació. I ella mateixa dirigeix sobre el terreny les operacions a Nihonbashi, coincidint amb el tancament vacacional a Sant Pol.Aquesta cura per mantenir el Sant Pau de Tòquio com una rèplica gairebé exacta del de Sant Pol de Mar és conseqüència de les condicions que va pactar Ruscalleda amb el seu soci, Yuji Shimoyama, per accedir a l'aventura asiàtica. La restauradora, que va acabar cedint a la pertinaç insistència del promotor japonès, aporta al negoci el seu art i Shimoyama el capital necessari per ser present a l'àrea amb els lloguers més cars del món.

A l'espera del veredicte dels inspectors de Michelin que, en aquest país tan abocat a les modes, podria provocar llistes d'espera molt més llargues que les que hi ha a Sant Pol, el Sant Pau de Tòquio compta amb una clientela basada en professionals de la gastronomia i en homes de negocis, molts d'ells espanyols, que utilitzen el local per convidar-hi clients de compromís. Però, segons la directora executiva, Rie Yasui, també hi van catalans de visita al Japó, "que ho aprofiten per menjar aquí perquè a Sant Pol no poden trobar taula".

La Xina i el Japó trenquen el gel a Tòquio

El primer ministre xinès, Wen Jiabao inicia una visita de tres dies

Abe convida al president xinès Hu Jintao a visitar Japó l'any que ve

Jordi Juste

El primer ministre xinès, Wen Jiabao, va iniciar ahir una visita de tres dies al Japó amb una reunió amb el seu homòleg japonès, Shinzo Abe, després de la qual es va fer públic un comunicat conjunt que més que resultats concrets mostra la voluntat de les dues potències asiàtiques de millorar les seves relacions en àrees com la cooperació econòmica, el medi ambient, la interpretació de la història i la resolució de problemes que afecten al seu veí comú, Corea del Nord. “Ambdós països donen suport el desenvolupament pacífic de l'altre i reforçaran la seva confiança política”, diu el comunicat conjunt. Abans de sortir de Pequín, Wen va resumir l'objectiu de la seva visita al Japó, la primera d'un cap de govern xinès en més de sis anys, explicant que la feia amb l'esperança de “trencar el gel”.

Les relacions entre la Xina i el Japó s'havien deteriorat seriosament durant els cinc anys de govern de Junichiro Koizumi, tant per raons simbòliques com per la seva rivalitat estratègica. La Xina va reaccionar amb protestes i suspensió de les reunions polítiques al més alt nivell a les visites anuals de Koizumi al santuari sintoísta de Yasukuni, on es ret homenatge a milions de japonesos morts en diverses guerres i a 14 criminals de la segona guerra mundial, contesa que va posar fi a la sagnant ocupació nipona de la Xina. Per altra banda, en els últims anys, l'accelerat creixement econòmic xinès ha posat de manifest la rivalitat entre els dos països per l'accés a matèries primeres, que s'ha concretat en el contenciós pel desenvolupament, per part de la Xina, de camps d'extracció de gas en una zona marítima al sud-oest del Japó que ambdós països reclamen com seva.

Després de la seva arribada a la prefectura del govern, al setembre passat, Abe va escollir Pequín com la seva primera destinació en el que es va interpretar com un senyal clar de la seva voluntat de refer els ponts trencats per Koizumi. Abe, que va arribar al càrrec amb fama de ser més nacionalista que el seu predecessor, no ha volgut declarar obertament la seva renúncia a visitar Yasukuni, però sembla difícil que ara llenci per la borda la millora de les relacions amb la Xina, l'èxit més gran de la seva Administració fins al moment.

Interdependència econòmica

La ironia és que la suspensió de relacions diplomàtiques al més alt nivell durant el govern de Koizumi es va produir al mateix temps que quedava definitivament provada la creixent relació econòmica entre el Japó i la Xina. La República Popular és el segon client del Japó i va camí de convertir-se en el primer, desbancant als Estats Units. Per la seva banda, per a la Xina el seu veí de l'est segueix sent un mercat important i una abundant font d'inversions, amb desenes de milers d'empreses nipones intaladas en sòl xinès.

Entre els pocs resultats concrets de la reunió d'ahir està la confirmació de la represa de les exportacions d'arròs japonès a la Xina, un assumpte que no deixa de ser simbòlic, ja que la Xina és autosuficient en aquest producte bàsic de la seva dieta però compta amb una creixent classe mitjana a la qual els agricultors japonesos esperen vendre una part de la seva producció de qualitat alta.

En un altre dels grans assumptes compartits, el medi ambient, el Japó, país amb un alt grau de eficencia energètica, es va comprometre a ajudar a la Xina a reduir les seves emissions de gasos que produïxen l'efecte hivernacle.

Demà Wen Jiabao farà una alocución en el parlament japonès, es reunirà amb líders empresarials japonesos i serà rebut per l'emperador Akihito. El divendres es desplaçarà fins a Kyoto, on visitarà la universitat Ritsumeikan abans de regressar a Pequín des de Osaka.

El Gran Sasuke cau per KO

12/4/2007 CANDIDATS 'FREAKS' A LES ELECCIONS LOCALS NIPONES

• Un lluitador emmascarat, un anarquista begut i un inventor fracassen en l'intent de ser elegits governadors al Japó
• Les seves extravagàncies van donar color als comicis
JORDI JUSTE.OSAKA
El Gran Sasuke, el campió de lluita lliure que no s'havia tret ni una sola vegada la màscara a l'assemblea provincial des que el 2003 va ser elegit diputat, no serà el pròxim governador d'Iwate, la província del nord del Japó en què es presentava com a independent a les eleccions locals de diumenge passat. En lloc seu, qui manarà a Iwate serà Takuya Tasso, el candidat del Minshuto (Partit Democràtic del Japó), la principal formació de l'oposició. "És la derrota més gran, el pitjor fracàs de la meva vida", va admetre El Gran Sasuke, que va explicar que reprendrà la carrera al ring però que no descarta concórrer a les eleccions al Senat, programades per al juliol.

El lluitador emmascarat d'Iwate no ha estat l'única nota de color d'aquestes eleccions al Japó. La llista de candidats condemnats a aparèixer davant del públic, al costat de Sasuke, com a buscadors de la notorietat pura i dura inclou, entre altres, una endevina professional, un anarquista begut, un arquitecte excèntric i també un inventor.

L'endevina feminista

Kumiko Uchikawa, de 49 anys, l'única dona entre els 13 candidats a governador de Tòquio, és especialista a endevinar el futur mitjançant la geomància, ha publicat més de 20 llibres i diu que va endevinar la caiguda del Govern de Morihiro Hosakawa el 1994. En aquestes eleccions no era necessari tenir dots de vident per saber que estava condemnada al fracàs, de manera que el seu objectiu declarat no era la victòria sinó representar el punt de vista femení. "No m'hauria pres la molèstia si més dones s'hi haguessin presentat o si un candidat masculí s'hagués compromès a nomenar dones per a càrrecs importants", va declarar.

Koichi Toyama, de 36 anys, es presentava com un revolucionari amb l'objectiu d'animar la població a rebel.lar-se contra el Govern. Durant la campanya començava les seves al.locucions bevent cervesa i invitant els assistents a anar a la botiga més pròxima a proveir-se d'alguna beguda alcohòlica. "Ara començarem la sessió de beguda com de costum. Però segons la llei electoral em sembla que no els puc invitar", va dir per començar un dels seus mítings, segons recollia el diari Asahi Shimbun.

Una de les candidatures sorpresa va ser la de l'arquitecte Kisho Kurokawa, que durant les setmanes prèvies a les eleccions ja havia aconseguit una gran presència pública a l'inaugurar-se al centre de Tòquio la seva obra més recent, l'espectacular Centre Nacional d'Art. Kurokawa, que té 72 anys, és un personatge fàcilment identificable pel seu rostre esquelètic, la melena lleonina, el somriure permanent i també el seu amanerament expressiu.

L'escut antimíssils

Si els anteriors candidats destacaven sobretot per les seves característiques personals o per la seva manera de fer campanya, Yoshiro Nakamatsu, un inventor de 72 anys conegut com a Doctor Nakamats, també destacava per alguna de les seves promeses, com ara la de crear un sistema perquè els míssils llançats sobre Tòquio donessin la volta i tornessin al seu lloc d'origen. Al preguntar-li com ho aconseguiria, Nakamats va dir: "No els puc donar una resposta senzilla".Cap d'aquests candidats curiosos va aconseguir emular el còmic Sonomanma Higashi --el Junior de Humor amarillo--, elegit al gener governador de Miyazaki.

En general, van triomfar la majoria dels aspirants a la reelecció, entre els quals destaca el governador de Tòquio, l'escriptor nacionalista Shintaro Ishihara, que va celebrar la seva tercera victòria consecutiva renovant el seu desig que Tòquio sigui la seu dels Jocs Olímpics del 2016, als qual també aspira Madrid. Ishihara es presentava com a independent però amb el suport del Partit Liberal Democràtic (PLD) del primer ministre Shinzo Abe, clar guanyador dels comicis. Els candidats freaks s'hauran d'esperar.

Els japonesos es graduen al març

31/3/2007 CRÒNICA DESDE KIOTO// JORDI JUSTE
Al Japó l'any escolar comença a l'abril. Per això en les últimes setmanes del mes de març milions de japonesos celebren les cerimònies de graduació i d'entrada en la nova etapa escolar. N'hi ha per als pàrvuls, per als nens de sisè de primària, per als de tercer de secundària i de batxillerat, i per als de quart de carrera a la universitat. No es tracta de simples tràmits per canviar de fase en el procés educatiu, sinó de sofisticades posades en escena carregades de simbolisme socialitzador.

Començant per les dels pàrvuls i acabant per les dels universitaris, les cerimònies de graduació i d'obertura són actes molt solemnes, amb els protagonistes, els seus familiars i els seus professors formalment vestits i gairebé tots els passos assajats al mil.límetre. Es tracta de celebracions gairebé litúrgiques, en què el director de l'escola o el rector de la universitat exerceix de summe sacerdot i els participants el segueixen segons un guió que es repeteix des de temps immemorial.

Exagerant molt poc, es podria dir que els japonesos es passen la vida assistint a actes en què poleixen els seus cèlebres dots d'organització i de cerimònia. Entendre-ho és fonamental per comprendre moltes de les nombroses diferències de comportament entre ells i nosaltres. Per als japonesos és una cosa tan natural que se'ls fa molt difícil creure que un no recordi haver tingut una cerimònia d'ingrés o de graduació en tota la seva vida estudiantil, i encara els resulta més rar que no es trobi a faltar.

D'entre les cerimònies de graduació, les més sonades són les que tenen lloc a les universitats. La immensa majoria dels estudiants japonesos decideixen quina feina volen fer en el futur a finals del tercer any de carrera o durant el quart. Per aquest motiu, arribat el març, ja saben que els resultarà molt difícil retrobar-se amb els seus companys. Molts coneixen els destins a on s'hauran de traslladar per passar un període d'aprenentatge en l'empresa a la qual s'han lligat de per vida, que complementarà els quatre anys de facultat, dedicats principalment a aprendre a socialitzar-se i a treballar en equip als clubs i cercles d'estudiants i, amb menys intensitat, a adquirir uns coneixements molt generals.

En ciutats amb un gran nombre d'universitats, com Tòquio, Osaka i Kyoto, aquests dies és fàcil veure nois i noies somrients amb el seu títol de llicenciatura sota el braç. Ells porten vestit fosc i la majoria han oblidat el tint dels cabells i han recuperat el color negre natural, alhora que alguns intenten dissimular els forats que es van fer a les orelles quatre anys enrere, quan potser encara creien que no acabarien seguint l'estela conformista dels seus pares.

Entre les noies ja és més comú que mantinguin els cabells tenyits en la cerimònia de graduació i fins i tot a l'accedir al món laboral, sempre que es tracti de colors que no revelin gaire afany de notorietat. Per elles la graduació és una excel.lent ocasió per posar-se el furisode, el quimono de mànigues llargues que van estrenar als 20 anys per celebrar la seva majoria d'edat en una altra cerimònia.

La jungla de les bicicletes

26/3/2007 DEBAT AL JAPÓ SOBRE LA CONVIVÈNCIA A LES VORERES

• El poc respecte d'alguns ciclistes japonesos ha originat una llei per protegir el vianant
Trànsit Vorera del carrer Shijo, a Kyoto, compartida per vianants i ciclistes, dimecres passat.
JORDI JUSTE KYOTO
La difícil convivència entre els vianants i les bicicletes ha desencadenat al Japó una viva polèmica social, fins al punt que el Govern prepara una norma sobre l'ús de la vorera.
A la gent que no hagi visitat el Japó possiblement el sorprendrà saber que en aquest país, de 127 milions d'habitants, hi ha més de 80 milions de propietaris de bicicletes. Els trens d'alta velocitat i les constants innovacions de la indústria automobilística conviuen amb la utilització intensiva de la bici. Per això la proposta governamental de posar ordre a la normativa sobre la seva circulació ha despertat una gran expectació, reflectida en programes especials de la televisió i en els editorials dels diaris de més tirada. "¿Com s'haurien d'acomodar els vianants, ciclistes i motoristes? Ens agradaria veure una mica més d'humilitat en els automobilistes i més bona educació en els ciclistes", concloïa recentment al seu editorial el rotatiu Asahi Shimbun.
Vehicle polivalent
A tot el país molta gent fa servir la bicicleta per anar de compres o desplaçar-se a la feina, l'escola o a l'estació de tren. A gairebé tots els edificis públics, col.legis i centres comercials hi ha aparcaments especials per a bicicletes, i existeix un gran comerç relacionat amb aquest vehicle no contaminant. Fins i tot la policia usa la bicicleta per patrullar pels voltants de petites comissaries de barri.
Aquesta presència ubiqua de la bicicleta adopta en moltes ocasions una forma anàrquica. El carril bici és escàs, de manera el que és habitual és que els velocípedes comparteixin l'espai amb els vianants a les voreres o amb els cotxes a la calçada. Aquí, al costat dels vehicles de motor, és on diu el codi de la circulació que han de rodar les bicis, excepte quan està explícitament permès fer-ho per la vorera, i en aquest cas donant sempre prioritat als vianants.
Permissivitat oficial
La presència de bicicletes a les voreres es va començar a permetre els anys 70 com a mesura provisional a causa del gran augment d'accidents entre cotxes i bicis que va seguir a l'espectacular creixement del parc automobilístic. No obstant, el que estava pensat com una mesura d'ur- gència, per guanyar temps fins que milloressin les infraestructures, es va convertir en permanent, de manera que avui la presència de bicicletes està permesa a gairebé la meitat de les voreres del país.
La situació milloraria si una part substancial de les taxes que graven els automobilistes es dediqués a compatibilitzar els usos de carrers i carreteres. Per llei, impostos com el de la gasolina s'han de destinar obligatòriament a la construcció i millora de les calçades, concepte que el lobby de l'automòbil s'ocupa que s'apliqui de manera restrictiva en benefici del cotxe. Encara avui hi ha nombrosos carrers en què ni tan sols hi ha vorera, i només una línia blanca pintada a la calçada separa vianants i vehicles.Però el més greu és que als llocs on sí que n'hi ha, la immensa majoria dels ciclistes ignoren les normes més elementals de civisme i es dediquen a tocar de manera insistent el timbre perquè els vianants els cedeixin el pas.
Conductes de risc
Aquesta conducta revesteix evidents perills, però l'opció d'obligar les bicicletes a baixar de la vorera sembla de moment poc recomanable. S'ha de tenir en compte que molts dels ciclistes urbans són menors, mares amb nens com a passatgers i persones grans.La revisió del codi de la circulació que s'ha presentat al Parlament legalitza l'actual presència de les bicis a les voreres, a l'establir que les podran usar els menors de 12 anys o qualsevol persona quan la calçada sigui extremadament perillosa, qualitat que és fàcilment atribuïble a la majoria. El mèrit més aparent de la reforma és que està servint perquè molts japonesos prenguin consciència que fins ara han estat infringint el codi."La gent no sap que les bicis haurien de circular per la calçada. Necessitem establir regles clares que la gent pugui complir", declarava recentment un portaveu de la policia. El 2006 hi va haver al Japó 174.000 accidents de bicicletes, dels quals 2.700 van ser atropellaments de vianants.

Kiyomizudera, candidat a meravella del món

20/3/2007 CRÒNICA DES DE KIOTO // JORDI JUSTE
Aquests dies, als voltants de Kiyomizudera, un dels temples més espectaculars de Kyoto, a més de les habituals hordes de turistes deambulant per les botigues de records, es poden veure nombrosos anuncis en què es convida a votar perquè l'edifici estigui entre les Set Noves Meravelles del Món. La selecció està organitzada per una fundació privada suïssa que des de l'any 1999 està promovent l'elaboració d'una llista que emuli la que hi havia a l'antiguitat, que estava integrada per la piràmide de Gizeh, el colós de Rodes, els jardins penjants de Babilònia, el temple d'Artemisa, les columnes d'Hèrcules, el mausoleu d'Halicarnàs, l'estàtua de Zeus a Olímpia i el far d'Alexandria.

De la llista inicial de 171 llocs que la New Open World Corporation va prendre en consideració en un primer moment, s'ha passat a 21 monuments finalistes, d'entre els quals sortiran els set que seran proclamats a Lisboa el 7 de juliol vinent. Entre els classificats hi ha, a més de Kiyomizudera, l'Alhambra de Granada, Chichén Itzá, Machu-Picchu, el Kremlin, la torre Eiffel i la piràmide de Gizeh, l'únic supervivent de la llista clàssica.

Kiyomizudera és un complex d'edificis pertanyents a la secta budista Hosso. El seu nom significa temple de l'aigua pura, i va ser fundat l'any 798 per albergar una imatge de set cares de Kannon, el buda de la compassió, en el lloc on encara avui hi ha una font. Està situat en un vessant de les muntanyes de l'est de Kyoto, i a causa d'això ofereix una magnífica vista sobre la ciutat. Al llarg dels seus més de mil anys d'història ha patit repetits incendis, alguns d'ells aparentment provocats pels seus rivals de la secta Tendai. Els actuals edificis daten de l'any 1629, i entre ells destaca el honden, l'edifici principal, que té un balcó sostingut per una impressionant estructura de fusta construïda amb 139 pilars de 15 metres d'alçada i en què no s'ha fet servir ni un sol clau d'acer.

Des de la seva construcció, el balcó de Kiyomizudera, concebut en principi com un escenari per oferir representacions a Kannon, va servir com a plataforma per a molts suïcides, encara que les estadístiques recollides durant més de 100 anys indiquen un índex de supervivència del 15%, possiblement per l'efecte amortidor de la vegetació que hi ha a sota. A finals del segle XIX, es va prohibir explícitament saltar-hi, però en la llengua japonesa ha quedat l'expressió Kiyomizu no butai kara tobioriru (saltar des de l'escenari de Kiyomizudera), per expressar la presa d'una decisió que requereix valor.

Kiyomizudera és un lloc carregat d'història i bellíssim tant a la tardor, amb els seus aurons que prenen un to vermellós; com a la primavera, amb els cirerers en flor; a l'estiu, envoltat de verd, i a l'hivern, quan la nuesa dels arbres fa encara més evident l'elegància de les seves construccions. El conjunt ja forma part de la llista de patrimoni cultural de la humanitat de la Unesco i és visitat cada any per més de 12 milions de persones, de manera que és difícil de comprendre els esforços per incloure'l en una llista absurdament limitada a set llocs.

El Japó no tornarà a demanar perdó per les esclaves sexuals

Jordi Juste. Kyoto
El primer ministre japonès, Shinzo Abe, va dir ahir en el Senat que el seu govern no pensa demanar disculpes de nou per les dones que van ser forçades a servir en els bordells establerts per a la satisfacció sexual dels soldats nipons en gran part d'Àsia, durant la segona guerra mundial. “Encara que la resolució s'aprovi, això no significa que demanarem disculpes”, va dir Abe en referència a la moció no vinculant que el congressista californià d'origen japonès, Mike Honda, ha presentat en el Congrés per a exigir al Japó que es disculpi de foma inequívoca per les anomenades “esclaves sexuals”. Abe, no obstant això, va dir que manté la declaració de 1993 (coneguda com “declaració Kono”, pel nom del llavors portaveu del govern, Yohei Kono), per la qual el Japó es disculpava i reconeixia que l'Exèrcit Imperial havia participat en l'establiment i gestió dels bordells i admetia que s'havia usat la coerció.
Sobre les seves paraules del dijous passat, en les quals va dir que no hi havia proves que hagués existit tal coerció en l'establiment dels bordells, ahir Abe va admetre que sí hi va haver casos en que es va produir, però que van ser portats a terme per intermediaris civils i no per militars. “No és que els militars entressin en domicilis particulars i es duguessin a la gent segrestada”, va dir Abe. Alguns historiadors situen en 200.000 el nombre de dones asiàtiques que van servir en els bordells per a militars japonesos. És pràcticament impossible provar el nombre exacte de casos en els quals les dones van ser obligades a servir com a solaç dels soldats, però sí que existeixen númerosos testimoniatges directes de víctimes, sobretot coreanes, i fins i tot de militars nipons, que no ofereixen lloc a dubtes sobre la generalització dels abusos.
En 1995, sota el govern de coalició entre el Partit Liberal Democràtic (PLD) i el Partit Socialista (PS), presidit per Tomichi Murayama, Japó va establir un fons privat, que caduca a la fi d'aquest mes, per a compensar a les dones obligades a servir en els bordells, però les associacions de víctimes sempre han exigit indemnitzacions oficials, com forma inequívoca d'assumpció de responsabilitat per part de l'Estat japonès.
Abe, que va arribar al poder al setembre amb fama de ser més nacionalista que el seu predecessor, Junichiro Koizumi, va sorprendre des del principi pels seus esforços per a millorar les relacions diplomàtiques amb Xina i Corea del Sud, especialment danyades per les visites anuals de Koizumi al santuari de Yasukuni, on es ret homenatge a milions de combatents japonesos i a 14 criminals de guerra, responsables d'atrocitats comeses per l'Exèrcit Imperial. En els seus primers cinc mesos en el càrrec, Abe ha vist com els seus índexs de popularitat baixaven constantment, en bona mesura per la seva debilitat davant els barons del PLD i la seva reversió de diverses de les mesures reformistes que havien fet popular a Koizumi. Si Koizumi semblava cedir a l'extrema dreta en el simbòlic per a poder imposar les seves polítiques reformistes, fins al dijous de la setmana passada tot apuntava que Abe estava moderant les seves postures nacionalistes per a poder introduir les seves polítiques conservadores. El primer ministre, que vol reformar la Constitució pacifista i ja ha aconseguit introduir el patriotisme en l'ensenyament, està condemnat a seguir fent equilibris si vol satisfer alhora a la seva base de seguidors nacionalistes i a la comunitat internacional.

'Setsubun': geishes en un hivern primaveral

6/3/2007 CRÒNICA DESDE KIOTO // JORDI JUSTE
JORDI Juste
Aquest hivern està sent, també al Japó, inusualment temperat. Tant, que les prediccions dels almanacs i calendaris estan quedant desfasades i les converses d'ascensor i els comentaris d'informació meteorològica a la televisió són laments monotemàtics per l'absència de l'hivern fred i per la preocupació pel possible avançament de la florida dels cirerers.

La vigília del 3 de febrer va ser el setsubun, el dia que marca el canvi d'estació amb el final del daikan (gran fred) i l'entrada en la primavera, segons l'antic calendari solar xinès. Just aquell dia va entrar al país una fugaç onada d'aire fred procedent de Sibèria, com per permetre que la seva marxa coincidís amb el final del gran fred. Però el problema és que ja som al març i aquest any l'hivern de veritat encara ha d'arribar. Fins i tot a Sapporo van haver de suar per evitar que es fonguessin les obres del festival de figures de gel, que cada any congrega més de dos milions de persones a la capital de Hokkaido.

Des del 1873 el Japó utilitza el calendari gregorià, però anteriorment en feia servir un de lunar, per a assumptes civils, i el solar xinès (amb 24 divisions) per a ritus i tasques del camp. De les dates relacionades amb l'antic calendari, el setsubun és la que segueix tenint més importància al Japó contemporani. És un dia laborable, però amb sabor festiu, que sempre dóna lloc a comentaris sobre el temps.

A escoles, temples budistes, santuaris sintoistes, empreses i domicilis particulars se celebren rituals per exorcitzar persones i llocs i fer que entrin nets de mals esperits en el nou cicle de la natura. El més popular és el conegut com a mamemaki, que consisteix a llançar grans de soja torrats al crit d'"oni ga soto, fuku ga uchi" (dimonis fora, sort endins). A les cases, la tradició marca que el llançament el faci el toshiotoko, el mascle nascut en un any del mateix signe que l'actual, segons el zodíac xinès, o si no hi hagués ningú, el cap de família. En molts llocs públics s'encarrega això a practicants de professions tradicionals, com lluitadors de sumo o geishes. És el cas del gran santuari de Yasaka, a Gion (Kyoto), on geishes de diferents districtes fan torns per llançar sobres amb soja a la multitud.

Mentre a Kyoto les geishes llançaven soja i a Sapporo els hotelers i els esquiadors es queixaven per la falta de neu, arribava a Tòquio l'exvicepresident dels EUA, Al Gore, per presentar la seva pel.lícula sobre el canvi climàtic i recordar el simbolisme d'aquest país per a la lluita contra el problema mediambiental. "Kyoto serà honrada en la història perquè va acollir una reunió crucial, quan la humanitat va començar a reconduir la crisi", va dir Al Gore.

L'exvicepresident va animar els empresaris a influir en els seus col.legues nord-americans utilitzant la seva experiència en eficiència energètica. "Vostès poden tenir una gran influència a l'hora de modelar opinions en la comunitat de negocis dels EUA", va remarcar Al Gore, que es va referir a la llengua japonesa per transmetre optimisme: "En japonès, la paraula per a crisi està formada per dos caràcters: perill i oportunitat".

La bruixota de la tele japonesa

Kazuko Hosoki és l'endevina més famosa de Japó. Apareix gairebé diàriament en la televisió, normalment en horaris de màxima audiència. Els dimarts a la nit té el seu propi programa Zubari iu wa yo! (T'ho diré sense embuts) en la cadena TBS. La seva fama es deu tant a les seves atrevides prediccions sobre la vida dels famosos com a les seves idees conservadores, la seva ostentació de riquesa, i el seu caràcter agre i arrogant. Una de les seves frases més cèlebres és “Aniràs a l'infern”, la seva arma contra els que no fan cas de les seves adivinacions i consells. El mètode de Hosoki beu de l’astrologia xinesa i del culte als avantpassats, part substancial de la religió japonesa. A més de les seves aparicions televisives, ha editat més de cent llibres, dels quals en 2001 ja s'havien venut més de 30 milions de còpies, pel que se la considera l'endevina que més ven en el món.

Prohibit tapar les panoràmiques històriques

28/2/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
L'Ajuntament de la ciutat japonesa de Kyoto acaba de fer públiques una sèrie de mesures urbanístiques per protegir algunes de les vistes més emblemàtiques de la ciutat. El pla municipal evitarà que noves construccions es posin enmig de 38 perspectives, inventariades amb descripcions tan detallades com "la muntanya Hiei des del jardí del temple Entsuji" o "la muntanya Daimonji des del riu Kamo". A més a més, l'altura màxima dels nous edificis passarà de 45 a 31 metres. Però en cap cas es concediran llicències a les construccions que, encara que estiguin dins dels límits d'altura, interfereixin en alguna de les 38 vistes catalogades.

En la nova política també s'hi inclou l'eliminació, en un període de sis anys, de tots els rètols lluminosos i els anuncis als terrats, que ja estan limitats a algunes zones. Així mateix, es detallen alguns dels estils arquitectònics i materials que hauran de tenir les noves construccions als voltants dels edificis amb valor històric o artístic, entre els quals hi ha els inclosos en la llista de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, com per exemple els temples budistes Toji, Kyomizudera i Ryoanji, el santuari sintoista de Kamigamo i el palau de Nijo.

Contra el que molta gent pugui pensar coneixent la llista de palaus, temples i santuaris que acull la ciutat, Kyoto no ofereix una monumentalitat que sigui apreciable des del carrer. A diferència del que passa en moltes ciutats europees, per gaudir de la bellesa de la majoria dels edificis històrics de l'antiga capital s'ha d'entrar als seus recintes. A més a més, unes quantes dècades de creixement descontrolat han destrossat en bona mesura l'harmonia de la majoria de carrers, a base de blocs de pisos i d'oficines d'altures diverses on fins fa poc només hi havia machiyas (cases tradicionals de fusta, de dos pisos).

En canvi, del que encara pot presumir Kyoto és que des de molts punts de la ciutat es pot disfrutar de la visió d'algunes de les muntanyes que la tanquen. Entre elles hi ha la muntanya Atago, a Arashiyama, l'esmentada muntanya Hiei i els cinc turons que, com la muntanya Daimonji, tenen marcat un gran ideograma xinès que cada 16 d'agost s'encén amb grans fogueres, visibles de lluny estant, per culminar la celebració de l'Obon, la festivitat budista del retorn de les ànimes.

A part de les esmentades restriccions, s'enduriran les condicions que hauran de tenir les noves construccions en cas que estiguin ubicades a menys de 500 metres d'edificis catalogats. Per exemple, al voltant del temple Kyomizudera només s'hi podran construir edificis amb teulades de teules japoneses en els estils tradicionals Kirizuma, Yosemune i Irimoya.

Les noves mesures per protegir el paisatge urbà de Kyoto arriben just quan es compliran 10 anys de la inauguració de la nova estació de trens. Es tracta d'un mastodòntic edifici de 60 metres d'altura per 470 de llargada que va ser àmpliament criticat perquè trenca l'estil de la ciutat i els seus límits d'altura, però que avui ja forma part del seu patrimoni artístic i és una de les seves atraccions turístiques.

Arquitectes sota sospita

26/2/2007 OBSESSIÓ PER LA SEGURETAT AL JAPÓ
• El Govern japonès obliga a tancar dos hotels de Kyoto perquè van ser edificats amb informes antisísmics falsos
• El país registra cada any més de 1.000 terratrèmols
JORDI JUSTE.KYOTO
El 5 de febrer, la cadena hotelera Apa Hotel Group va suspendre l'activitat en nou dels seus establiments a causa de la preocupació existent sobre la seguretat dels edificis. El tancament es va produir 10 dies després que dos dels hotels de la cadena, a la ciutat de Kyoto, fossin obligats a evacuar els seus hostes després que es descobrís que havien estat construïts utilitzant informes de resistència antisísmica falsificats. Els projectes de construcció eren de Mitsuo Mizuochi, un dels 2.500 arquitectes reconeguts al Japó com a experts en el càlcul d'estructures, circumstància que va afegir preocupació en un país obsessionat amb els terratrèmols.

Més condemnes

Els problemes d'Apa Hotel es van conèixer només un mes després de la condemna a cinc anys de presó de l'exarquitecte Hidetsugu Aneha per falsificació de dades antisísmiques en els projectes de quatre blocs de pisos i dos hotels. El frau va afectar centenars de propietaris, que van veure com els seus apartaments eren declarats inhabitables. Tant Aneha com els responsables de la immobiliària, la constructora i l'empresa autoritzada per revisar la construcció, van declarar davant d'una comissió parlamentària en sessions televisades, seguides com la gran notícia del país durant setmanes.

Després de la condemna es van repetir les crítiques a l'Administració. "Va ser la política desreguladora del Govern, permetent a agències privades certificar els dissenys d'edificis des del 1999, el que va induir el dissenyador a abusar de la seva especial destresa", va acusar el diari Japan Times en un editorial.Segons el Ministeri d'Infraestructures, els dos hotels de Kyoto tenen una resistència antisísmica que no arriba al 80% de l'exigida. Al juny, el ministeri va descobrir alteracions en diversos projectes de Mizuochi en altres províncies, i va ordenar la investigació de 42 construccions en què havia participat. Entre aquestes hi havia els dos hotels Apa, que presentaven inconsistències i alteracions en la documentació. En concret, el resultat de la resistència, obtingut per ordinador, havia estat corregit amb un processador de textos. Mizouchi va reconèixer que era l'autor d'aquests canvis, però va dir que els va introduir després de recalcular a mà les estructures. "Els ordinadors no són correctes al 100%. Hi pot haver virus i altres problemes amb el software", es va justificar l'arquitecte.

El Japó es troba a la confluència de tres plaques tectòniques, una circumstància que provoca que es registrin més de 1.000 sismes cada any i que no siguin estranys els terratrèmols de més de quatre graus en l'escala de Richter. Al llarg de la seva història, el país ha patit grans terratrèmols, com per exemple el de Kanto, que va matar 140.000 persones el 1923, o el de Hanshin, que va causar més de 6.000 morts el 1995.

Com afrontar sismes

Els terratrèmols són presents en la vida dels japonesos en forma de constants recordatoris sobre la necessitat d'estar preparats per afrontar-los. A tot el país hi ha mapes amb zones designades per a l'evacuació, freqüentment es fan assajos i, quan hi ha un tremolor apreciable, immediatament apareixen alertes en sobreimpressió a tots els canals de televisió. Per aquest motiu, qualsevol dubte sobre la resistència dels edificis als terratrèmols crea l'alerta.

Malgrat l'obsessió per la seguretat, un estudi recent del diari Asahi afirma que només un 20% dels edificis construïts amb normes anteriors a la reforma que es va fer el 1981 han estat revisats. Segons els funcionaris encarregats de les inspeccions, a vegades s'enfronten a propietaris temorosos que el valor dels seus béns es desplomi si s'hi troben deficiències.

En el terratrèmol del 1995, gran part dels edificis que van cedir al sisme havien estat construïts segons les normes antigues. El 2005, els blocs aixecats segons aquestes normes encara eren gairebé una quarta part del total del país. I, més preocupant encara, el desembre del 2006, una investigació va revelar que un de cada 14 edificis de 10 o més pisos revisats no complia els paràmetres mínims de seguretat.

El Japó aposta per 'Babel' però aclama 'Cartas desde Iwo Jima'

21/2/2007 COMPTE ENRERE DELS PREMIS DE HOLLYWOOD.ELS PREPARATIUS
JORDI JUSTE.KYOTO

El Japó estarà representat aquest any a la cerimònia dels Oscars per dues pel.lícules... que no són japoneses.

Iwo Jima kara no tegami (Cartas desde Iwo Jima), del nord-americà Clint Eastwood, està nominada en la categoria de millor pel.lícula, i Babel, del mexicà Alejandro González Iñárritu, aspira a set premis, entre ells també el de millor film. Al Japó, les apostes s'inclinen per Babel."Eastwood ja va guanyar fa dos anys amb Million Dollar Baby, així que fa la impressió que és aviat per a un altre premi --ha dit el prestigiós crític Yuichi Maeda--. A més, és la primera vegada que es nomina un film en japonès com a millor film i és difícil que guanyi". Per Maeda, per cert, la favorita és Babel però la millor és Pequeña Miss Sunshine.

Iwo Jima kara no tegami, rodada majoritàriament en japonès, en localitzacions japoneses i amb un repartiment japonès encapçalat per Ken Watanabe, ha estat número u durant cinc setmanes al Japó. La crítica l'ha aplaudit tant per les seves qualitats artístiques com per presentar de manera imparcial la batalla d'Iwo Jima, un dels episodis més sagnants de la segona guerra mundial, amb 22.000 morts japonesos i 6.800 nord-americans.

En el cas de Babel, una de les quatre històries narra les vicissituds d'una noia sordmuda japonesa, paper pel qual Rinko Kikuchi aspira al premi a la millor actriu secundària. A l'espera de l'estrena a la primavera, la pel.lícula ja ha convertit la poc coneguda Kikuchi en una celebritat. Si s'emporta l'estatueta, seria la segona japonesa a fer-ho, just 50 anys després que ho fes Mioko Umeki per la seva interpretació a Sayonara, també estrangera i ambientada al Japó.

Aquesta doble presència estrangera del Japó als Oscars coincideix amb un boom del cine nipó dins de les seves fronteres. Encara que Harry Potter i el calze de foc va ser la pel.lícula més vista l'any passat, la suma dels films del país van batre a la taquilla els de fora per primera vegada en 21 anys. La cinta amb més ingressos va ser Gedo Senki (Contes de Terramar), de dibuixos animats, seguida molt de prop per Limit of Love, Umizaru, un film d'acció sobre guardacostes.

Un suïcidi segella la pau en el si de la màfia japonesa

16/2/2007 SUCCESSOS
• Un cap del segon grup 'yakuza' del país és trobat mort al seu pis de Tòquio
• Els últims dies s'havia intensificat la lluita pel control de les activitats il.legals
JORDI JUSTE
El cap d'un important grup de la yakuza, la màfia japonesa, va ser trobat mort ahir al matí al seu apartament de Tòquio, en el que sembla tractar-se d'un suïcidi. Kazuyoshi Kudo, de 70 anys, era dirigent de la Kokusui-kai, que representa a Tòquio la Yamaguchi-gumi, la segona organització criminal més important del Japó, un grup que té la base principal a Kobe (oest del país) i que els últims mesos s'ha vist involucrat en diversos incidents amb la seva principal rival, la Sumiyoshi-kai, pel control de la capital.

La guerra entre bandes va tenir el seu punt àlgid el 5 de febrer passat amb l'assassinat a trets, a les deu del matí i al mig del carrer del centre de Tòquio, de Ryoichi Sugiura, de 43 anys i cap de la Kobayashi-kai, afiliada a la Sumiyoshi-kai. Durant tota la setmana passada, van tenir lloc diversos tirotejos entre membres de les organitzacions rivals, també a Tòquio. No obstant, els últims dies havien aparegut informacions que apuntaven a un acord per posar fi a les hostilitats, iniciades per aconseguir el control de les activitats il.legals al barri de Roppongi, una de les zones d'entreteniment de la capital japonesa.

REPARTIMENT DEL NEGOCI

Segons va publicar fa uns dies el diari Asahi Shimbun, dijous passat, dirigents de la Yamaguchi-gumi i de la Sumiyoshi-kai es van reunir per aclarir els termes del repartiment del negoci de protecció a Roppongi. "El pacte original establia el pagament mensual d'un percentatge dels beneficis a la Kokusui-kai, però últimament es feien entregues úniques de sumes, encara que només durant les èpoques tradicionals de regals, a l'estiu i final d'any", segons va explicar una font de la policia a l'Asahi Shimbun. En la reunió amb la Sumiyoshi-kai, els caps de la Yamaguchi-gumi haurien admès la responsabilitat dels seus afiliats en l'assassinat de Sugiura i, en conseqüència, haurien acceptat el pagament d'una indemnització.

DISCIPLINA INTERNA

El suïcidi d'ahir podria ser part de l'acord entre bandes criminals o un acte d'assumpció de responsabilitat per part del cap de la Kobayashi-kai davant els seus superiors de la Yamaguchi-gumi. De fet, els diferents grups de la yakuza es caracteritzen per una forta disciplina interna i per mostres de fidelitat i contrició en forma de sacrificis, com per exemple tallar-se parts dels dits.Fins a dates recents, la Yamaguchi-gumi s'havia mantingut en el seu feu de l'oest del Japó, però el 2005 va arribar a un acord d'afiliació amb la Kokusai-kai i va començar a exigir una part més elevada dels ingressos per les activitats criminals a Tòquio i uns pagaments més regulars. Per la seva part, la Sumiyoshi-kai i altres grups de la zona de Tòquio veuen amb gran recel els intents de la Yamaguchi-gumi per establir-se a la seva regió.

La vella 'machiya' torna a estar de moda

8/2/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
Últimament, els edificis que destaquen a les revistes de tendències de Kyoto són cases velles de fusta. Es tracta d'algunes de les machiya (cases de ciutat) supervivents de la modernització que amenaça un tipus d'edificació que fins als anys 60 del segle passat ocupava una gran part del casc urbà. Després de dècades en què van ser considerades incòmodes relíquies, ara reben l'atenció d'institucions i creadors de moda, que han descobert el seu encant com a locals comercials i vivendes. Entre les machiya renovades hi ha fins i tot, des del febrer del 2006, un restaurant espanyol, El Fogón.
Les machiya no són només cases velles de fusta; són testimonis d'una estètica i un estil de vida que molta gent, cansada del formigó i l'estrès, vol recuperar. A més, com diu Yuki Nakamura, del Centre per a la Preservació del Paisatge Urbà, "són importants per conservar el Kyoto amb gust de Kyoto".
Encara que n'hi ha variacions, les machiya es caracteritzen per una estructura allargada, de dos pisos, amb una façana estreta. Primer es troba un espai que pot ser utilitzat com a botiga o com a taller, des del qual s'accedeix a la vivenda, sovint precedida per un pati i amb un magatzem a la part posterior. Els terres són de tatami o de fusta, i moltes parets són portes corredisses, cosa que permet donar diferents usos a l'espai.
Les machiya van sorgir fa uns 500 anys com a allotjament dels artesans i els comerciants, i els terratrèmols i incendis que ha patit la ciutat van servir per fer-les evolucionar. Ja al segle XX, van sobreviure a la segona guerra mundial gràcies al fet que Kyoto va ser preservada dels bombardejos. Els nord-americans van entendre que la ciutat no era un objectiu militar valuós i van renunciar a destruir-la per minar la moral nipona.
Un cop recuperada la sobirania, el Japó es va dedicar a conservar els seus palaus, santuaris i temples. No obstant, es va oblidar de l'arquitectura popular i, d'aquesta manera, desenes de milers de machiya van ser demolides per deixar espai a blocs d'apartaments i oficines d'estètica anodina. Avui dia es calcula que queden a Kyoto poc més de 20.000 machiya, i ja resulta difícil trobar zones en què se'n mantinguin dretes unes quantes de forma contigua. La majoria de les vegades estan encaixonades entre edificis de cinc o més pisos.
Segons la portaveu del Centre de Preservació, malgrat la moda d'habilitar-les com a comerços, la destrucció de les machiya prossegueix. A més, moltes vegades l'adaptació comercial no és la solució ideal. "Quan s'usen per a restaurants i botigues, a vegades s'hi fan reformes, com treure columnes, que debiliten l'edifici i fan difícil recuperar-lo posteriorment com a vivenda", explica Nakamura, que afegeix que "per garantir-ne el futur, se les ha de fer resistents als terratrèmols i compatibles amb un estil de vida modern", és a dir, dotar-les de comoditats. Però això costa molts diners i, a més, la major part de les machiya són als districtes centrals de Kyoto, de manera que el seu valor econòmic és molt inferior als preus dels terrenys on es troben.

El Japó segueix penjant reus discretament

El dia de Nadal 4 homes van ser executats

L'oposició a la pena de mort és molt escassa

Jordi Juste. Kyoto

El dia de Nadal quatre homes van ser penjats al Japó. No hi va haver vigílies de protesta ni campanyes de recollida de firmes ni pronunciaments internacionals en contra. Tot es va fer, com sempre que hi ha execucions, discretament, sense anuncis ni tan sols a les seves famílies. La notícia que s'havia executat a quatre interns es va donar una vegada estaven signats els certificats de defunció i no va provocar cap reacció destacable en l'opinió pública, més enllà de les crítiques habituals d'alguns polítics de l'oposició i de membres de grups contraris a la pena capital. “És Nadal, un dia especial fins i tot per als que no són cristians. No puc entendre per què van escollir portar a terme les execucions”, va declarar Nobuto Hosaka, del Partit Social Democràtic.

Els quatre executats eren Hiroaki Hidaka, de 44 anys, convicte per la mort de quatre dones el 1996; Michio Fukuoka, de 64 anys, condemnat per l'assassinat el 1981 de tres persones; Yoshiaki Akiyama, de 77 anys, sentenciat a morir per la mort el 1975 d'una empresària a la qual va robar 10 milions de iens (65.000 euros.); i Yoshio Fujinami, de 75 anys, condemnat per l'assassinat el 1981 de dos parents de la seva ex dona.

Execucions tots els anys

Les quatre execucions es produeixen després d'un parèntesi de 15 mesos degut a la resistència de l'anterior ministre de Justícia, el budista Seiken Sugiura, a signar les ordres d'execució. Es manté així el rtiml d'efectuar com a mínim una execució cada any reprès quan el 1993 va acabar la moratòria imposada pel ministre Masaharu Gotoda. L'actual titular de Justícia, Jinen Nagase, va declarar al prendre possessió el setembre que entenia “que hi ha veus contra la pena de mort”, però es va mostrar inclinat a prestar major atenció als sentiments de les víctimes i a “mantenir l'ordre a la societat”. Després de les execucions de Nadal, Nagase es va limitar a declarar que havia pres la seva decisió “de manera adequada i curosa, d'acord amb la llei”.

Les presons japoneses compten ara amb 94 interns condemnats a morir que esperen la firma del ministre, l'única persona autoritzada per la llei per donar l'ordre. Entre els habitants del corredor de la mort es compten criminals tan famosos com Chizuo Matsumoto, conegut com a Shoko Asahara, el líder de la secta Aum, responsable de l'enverinament amb gas sarín en el metro de Tòquio, que el 1995 va causar la mort de 12 persones i milers de ferits.

Després de les execucions, resposables del Ministeri de Justícia van donar a conèixer la seva preocupació per la sobrepoblació del corredor de la mort, a causa de l'augment del nombre de condemnes i al major zel dels ministres a l'escollir casos que no generin polèmica. Precisament, el dia 27 es va saber que el tribunal superior de Nagoya ha denegat la possibilitat de repetir el judici de Masaru Okunishi, un home de 80 anys condemnat el 1961 per la mort per enverinament de cinc dones, un crim que en principi va confessar però que després va afirmar haver admès sota pressió de la policia.

Secretisme

Els condemnats a mort al Japó són informats de les seves execucions el matí del dia que van a ser portades a terme i les famílies reben la notificació quan ja són un fet. Segons el Ministeri, es fa així per evitar el sofriment dels reus. No obstant això, Aministía Internacional ha criticat repetidament la pràctica com una forma d'evitar que s'obri un debat sobre la pena de mort. De moment, les enquestes mostren que prop del 80 per cent de japonesos accepta aquesta forma de càstig. En la cultura nipona està molt arrelada la idea de pagar pels errors amb la pròpia vida i es repeteixen periòdicament casos d'assassins que demanen ser executats.

Diplomàcia manga

• El Japó intenta aprofitar l'èxit mundial del seu còmic per atraure nous turistes
• El mercat del tebeo mou al país 3.300 milions d'euros anuals
JORDI JUSTEKYOTO
El Japó compta des del novembre amb el Museu Internacional del Manga, promogut i gestionat per l'Ajuntament de Kyoto i la Universitat Seika, com a instrument per elevar el còmic al rang cultural que es mereix. Malgrat que el sector factura més de mig bilió de iens (3.300 milions d'euros) a l'any i que són legió els japonesos que esperen cada setmana la sortida a la venda dels seus còmics favorits, el gènere tenia fins fa poc mala premsa entre moltes persones cultes, que el consideraven una forma de subcultura, un passatemps que no es podia comparar a la verdadera literatura.

Avui en dia el manga ja és reconegut com una forma d'expressió digna de ser utilitzada en llibres de text, campanyes d'informació de la policia o promoció de polítiques públiques. Fins i tot el ministre d'Afers Estrangers, Taro Aso, un prestigiós lector de còmics, va anunciar que els farà servir per a la promoció del Japó. "Vivim en uns temps en què les veus populars, que provenen de la gent normal, poden fer canviar la política estrangera d'un país. Vull assegurar-me que la nostra cultura popular està al nostre costat", va dir Aso en referència al manga.

La paraula manga en japonès equival a còmic, però en els últims anys ha estat adoptada internacionalment per referir-se als tebeos creats al Japó o en altres països seguint la seva estètica. Molts experts li reconeixen influències artístiques autòctones, com l'ukiyoe, però el naixement del manga no s'entendria sense la influència dels còmics estrangers, sobretot nord-americans.

El nou museu vol oferir al públic una visió del manga com a part substancial de la cultura japonesa. "Hi ha elements expressius del manga que ja es troben a les pintures enrotllables de l'època Heian (794-1192). Em sembla que és molt significatiu que el Museu del Manga s'estableixi a Kyoto, un lloc on la cultura tradicional encara triomfa", va manifestar el director, Takeshi Yoro.

Instrument cultural

Segons l'opinió de Ron Stewart, estudiós australià del manga, al museu li falta un discurs coherent, ja que "és massa eclèctic" però no deixa de ser un valuós instrument cultural. "És bo perquè el Japó va perdre una part de la seva història. Moltes col.leccions es tiraven a les escombraries. (...) Ara aquí també s'estudia el manga d'una manera aca- dèmica. Aquest lloc hauria de ser bo per a la investigació", assenyala Stewart.

L'entrada només costa 500 iens (3 euros) per als adults i 100 per als nens (75 cèntims) i permet disfrutar de nombrosos exemplars de lectura. A més a més, s'hi organitzen tallers de manga i espectacles de kamishibai (teatre de paper), una forma tradicional d'explicar contes en què el narrador mostra cartolines il.lustrades.

Entre les obres internacionals de lectura lliure hi ha edicions en castellà i en català de Bola de Drac, exemplars del Capitán Trueno, Makoki i Mortadel.lo i Filemó. Però, ara per ara, el museu sembla més dedicat a atraure el públic japonès que a constituir-se en un centre de referència del còmic mundial.

L'any de “Dice K”

2006 va culminar amb el fitxatge de Daisuke Matsuzaka per 103 milions de dòlars

Daisuke va ser MVP en el primer Clàssic Mundial de Beisbol

Jordi Juste. Kyoto

L'any 2006 serà recordat pels aficionats japonesos al beisbol com el de la confirmació de l'estatus del país com a potència mundial d'aquest esport. El març Japó es va proclamar a San Diego (EUA) vencedor del primer campionat del món de beisbol i el 14 de desembre els Red Sox de Boston van arribar a un acord per fitxar al MVP del torneig, el llançador Daisuke Matzuzaka, després de comprometre's a pagar-li 52 milions de dòlars en sis anys. A aquesta xifra cal afegir els 51 milions que el club nord-americà va pagar als Seibu Lions per poder negociar amb el seu jugador estrella, amb el que el cost total de l'operació s'eleva a 103 milions de dòlars (uns 75 milions d'euros, o més de 12.000 milions de pessetes).

L'excepcional temporada ha estat providencial per a aquest esport, que malgrat que segueix sent el número u en els gustos dels japonesos, havia vist com els últims anys baixaven les xifres d'assistència als estadis i d'audiències televisives. La crisi s'explica en part per la mala ratxa dels Yomiuri Giants de Tòquio, l'equip que mou més seguidors, i també per l'auge del futbol, que ha consolidat la seva posició com segon esport del país i aconsegueix un seguiment televisiu cada vegada més important, sobretot en els partits de la selecció nacional. Fa una dècada hagués estat impensable que futbolistes com Hidetoshi Nakata o Shunsuke Nakamura competissin en popularitat amb beisbolistes estrella com Daisuke Matsuzaka, Ichiro Suzuki o Hideki Matsui.

Una dècada de somnis americans

El fitxatge de Matsuzaka ha marcat un rècord econòmic, però Daisuke no és cap pioner en la marxa de jugadors japonesos a les Grans Lligues. Ichiro Suzuki porta cinc temporades com estrella dels Mariners de Seatle, Hideki “Godzilla” Matsui és un dels jugadors destacats dels Ianquis de Nova York i So Taguchi forma part dels Sant Louis Cardinals, els vencedors de les Sèries Mundials d'aquest any. Els tres formen part d'una llarga llista de llançadors i batejadors que han seguit la tumultuosa arribada de Nideo Nomo el 1995 als Dodgers de Los Ángeles. Nomo, conegut com “el Tornado”, va arribar a Estats Units després de retirar-se com a jugador dels Buffaloes d'Osaka per escapar el ferri sistema de contractació japonès, que lliga als jugadors per la major part de la seva carrera amb un club una vegada aquest els ha elegit en el draft, la selecció que segueix als campionats escolars de beisbol que se celebren cada any a la primavera i estiu.

L'enorme desemborsament que faran els Red Sox es justifica en part per les excel·lents qualitats de Matsuzaka, un llançador amb un ampli repertori que inclou el conegut com a “gyroball”, un llançament que combina velocitat amb efecte i és molt difícil de batre amb força i precisió. Però a més, els Sox saben que Daisuke és una estrella al Japó, el que els reportarà importants ingressos en venda de samarretes i en drets de televisió. No és cap secret que els 51 milions amb els quals el club de Boston van guanyar els drets de negociació amb Matsuzaka eren una forma de guanyar-los la mà als seus grans rivals, els Ianquis de Nova York. Aquests han contrarestat, en part, l'efecte mediàtic de la pèrdua de Daisuke fitxant al llançador dels Hanshin Tigers, Kei Igawa, de 27 anys, per 22 milions de dòlars, als quals cal afegir els 26 que van pagar pels drets de negociació, és a dir, un total de gairebé 50 milions de dòlars (38 milions d'euros), una xifra astronòmica que no ho sembla comparada amb els 103 milions del fitxatge de Dice K.