Més de mil anys de desfilades contra la pesta

Un yamaboko. JORDI Juste
Cada estiu se celebra a Kyoto el Gion Matsuri, la gran festa de la ciutat. Des del dia 1 fins al 31 de juliol hi ha actes relacionats amb el sintoisme, la religió ancestral del Japó, però és ara, a mitjans de mes, quan hi participa més gent, i avui és el dia gran. Durant els dies anteriors, en alguns carrers del centre s'han instal.lat una gran quantitat de parades de menjar i de begudes a les quals acudeixen centenars de milers de persones al capvespre, moltes vestides amb yukata (quimono de cotó per a l'estiu), a passejar i a veure els yamaboko, que són els autèntics protagonistes de la festa. Es tracta d'unes enormes carrosses de fusta, de més de 20 metres d'altura i 12 tones de pes, amb sofisticats treballs de tapisseria i marqueteria, en les quals hi ha músics que toquen el ritme conegut com a Gion-bayashi.

Avui els yamaboko desfilen pel centre de la ciutat arrossegats pels membres de les diferents confraries, que han passat part de l'any preparant-se per a l'ocasió. L'ordre es decideix per sorteig i a la carrossa que va a davant, la Naginataboko, hi viatja el chigo, un nen que és escollit pels mercaders de la ciutat i que s'encarrega d'obrir la cerimònia tallant d'un sol cop de catana una corda sagrada. El chigo porta robes cerimonials sintoistes i ha de seguir durant setmanes diversos ritus de purificació i evitar influències considerades contaminants, com el contacte amb el terra o la presència de dones. Alguns d'aquests costums ja tenen més de mil anys.

El 869 de la nostra era, Heian Kyo (l'actual Kyoto) patia el flagell de la pesta. La cort s'havia traslladat des de Nara menys d'un segle abans, i havia convertit la ciutat en el principal nucli de poder del país. La població havia crescut ràpidament i patia de la mateixa manera els estralls de la malaltia, atribuïda al déu Gozu Tenno, que en aquella època era l'habitual sospitós de causar els desastres que frenaven periòdicament l'explosió demogràfica. Per contrarestar el seu poder, l'emperador va ordenar resar a Susanoo-no-Mikoto, el déu del santuari de Yasaka, a Gion. Una de les formes elegides d'honorar-lo va ser la construcció de 66 piques representant cada una de les províncies del país.

La pràctica es va fer costum i es va convertir en la base del Gion Matsuri, i aquestes simples estructures es van anar transformant en els yamaboko actuals, que conserven com a element central uns llargs pals que representen les antigues llances. En l'actualitat desfilen nou grans carrosses, anomenades hoko, acompanyades de 23 de més petites, conegudes com a yama. Un dels grans atractius de la festa és veure l'habilitat de les confraries per fer girar aquests enormes vehicles en els diferents revolts del recorregut.

Kyoto és avui una ciutat de més d'un milió d'habitants, amb prestigioses universitats i empreses de tecnologia punta capaces de produir els recursos necessaris per lluitar contra les malalties del segle XXI sense necessitat de rogatives. Però cada any centenars de milers de persones participen en rituals que tenen més de 10 segles d'antiguitat i que serveixen per recordar que, pel que fa a tradicions, Kyoto segueix sent la capital del Japó.

Gastar-se la fortuna en menjar i beure

El Cui-daoré d'Osaka. JJuste
Que un restaurant tanqui no sol ser una notícia que transcendeixi els breus de la secció local d'algun diari. No obstant, l'anunci que Osaka Meibutsu Cui-daoré (que podria traduir-se com El Famós Cui-daoré d'Osaka) abandona el negoci el 8 de juliol ha aparegut no només en els diaris nacionals, sinó també en els principals informatius de la televisió. No en va, el local és tot un símbol d'Osaka, un dels llocs que surten a les seves guies turístiques i un dels marcs preferits pels japonesos per immortalitzar fotogràficament el seu pas per l'antiga Naniwa. La seva condició d'emblema de la segona metròpolis japonesa es deu al seu nom i a l'autòmat de llautó que hi ha davant de la seva porta.

El nom Cui-daoré ve de l'expressió kuidaore, que es pot traduir com gastar-se la fortuna en menjar i beure, i es considera representativa d'Osaka, en contraposició a la veïna Kyoto, l'esperit de la qual es reflecteix en la paraula kidaore, que significa gastar-se la fortuna en quimonos. Totes dues es reuneixen en la dita Kyoto no kidaore, Osaka no kuidaore, que contraposa l'esperit de refinament estètic amb què s'identifiquen els habitants de l'antiga capital imperial a l'epicureisme dels seus veïns comerciants del sud. No és que a Kyoto no gastin en menjar, sinó que els plats de la seva gastronomia, exemplificats en la luxosa cuina kaiseki, són més apreciats per la seva aparença que no pas pel seu sabor, al contrari del que passa a Osaka.

El 1949, quan el Japó, encara sota l'ocupació nord-americana, lluitava per ressorgir després de la guerra, Rokuro Yamada va tenir l'encert de posar al seu restaurant el nom d'Osaka Meibutsu Cui-daoré, i el va convertir així en símbol dels desitjos populars de recuperar els plaers perduts durant la contesa. A més, el 1950, per atraure la clientela infantil, va posar davant de la porta Cui-daoré Taro, un autòmat que representa un pallasso amb un vestit de ratlles vermelles i blanques i que toca el tambor. Diuen que immediatament va ser un gran èxit i així va començar la desfilada diària per fer-se fotos al costat del ninot, un costum que dura fins ara.

El Cui-daoré és al carrer Dotombori, un bulevard on se succeeixen restaurants, teatres, sales de jocs, karaokes i altres negocis d'entreteniment a Shinsaibashi, al centre d'Osaka. Qualsevol dia passen per la zona centenars de milers de persones, que es poden convertir en milions els caps de setmana. Ara, l'empresa ha decidit tirar la tovallola adduint la incapacitat de mantenir-se com un negoci familiar i per l'envelliment de l'edifici de vuit pisos que l'alberga. No obstant, és fàcil suposar que darrere d'aquesta decisió hi hagi la voluntat de rendibilitzar millor l'extraordinària situació de l'immoble.

L'anunci del tancament i la incertesa del futur parador del ninot han incrementat encara més el pelegrinatge al Cui-daoré. A més a més, molts dels que no hi van expressament per al retrat, si passen per la zona, no deixen escapar l'ocasió de fer-ne una foto amb el mòbil, així que els caps de setmana es formen aglomeracions de persones que esperen torn per immortalitzar-se en companyia de Taro.

A la caça de l'auró amb el vermell més intens

20/11/2007 CRÒNICA DES DE KIOTO // JORDI JUSTE Si a Girona comenten que van a caçar bolets, al Japó diuen que surten de momiji gari (caçar aurons vermells). També aquí, la caça és més metafòrica que real, però no es refereix a anar al bosc per tallar els arbres, endur-se'ls a casa i menjar- se'ls a la brasa amb all i julivert, sinó al costum d'anar, a la tardor, a la recerca dels llocs on les fulles han aconseguit un vermell més intens.
Tot i que la paraula momiji es referia originàriament a l'envermelliment de les fulles de tots els arbres de fulla caduca, el fet que l'auró sigui el rei del paisatge tardorenc japonès ha fet que ara s'utilitzi per referir-se, gairebé exclusivament, a aquest i que el seu nom real, kaede, s'usi molt poc. Hi ha al Japó una gran varietat d'aurons, però l'es- pècie més representativa és la iroha kaede (acer palmatum, en llatí, o auró japonès, en català), que normalment no fa més de 10 metres i que es pot trobar tant en parcs públics com en jardins de cases particulars.
El momiji gari és a la tardor el que les trobades per veure els cirerers en flor són a la primavera; és a dir, l'altra gran festa japonesa de celebració i contemplació de la naturalesa. En els dos casos es tracta de costums iniciats en l'antiguitat a la cort de Kyoto i que en l'època d'Edo (1600-1868) es van popularitzar fins a convertir-se en esdeveniments que defineixen la identitat nacional dels japonesos. El culte al canvi estacional és tan present en les arts plàstiques i en la literatura i tan interioritzat pels japonesos que molts creuen que aquest és un dels pocs països que té quatre estacions ben definides.
Si a la primavera una part de la informació meteorològica es dedica a presentar els pronòstics de floració dels cirerers segons els microclimes de cada part del país, el mateix passa a la tardor per als aurons. A les línies d'avanços dels fronts de fred i calor se'ls afegeixen les que tenyeixen el país de blanc, avan- çant de sud a nord a la primavera, i de groc i vermell, a la tardor en direcció oposada. Molta gent programa els seus viatges a partir d'aquestes informacions, comptant gaudir del paisatge més típic de l'estació, i aquests últims anys és fàcil sentir comentaris de preocupació pel retard que causa en els cicles de la naturalesa l'inusual allargament de la calor estival.
Kyoto és un dels destins favorits per al turisme nacional tot l'any, però especialment a la tardor. La visió dels aurons envermellits contra un cel blau de tardor en un dels temples de Kyoto és un dels al.licients de la visita. Un altre pot ser disfrutar-los també a la nit gràcies a la il.luminació que s'instal.la en molts llocs. En aquesta època, els autobusos que van a indrets famosos per la seva bellesa, com el temple de Kyomizu o el Camí dels Filòsofs, a l'est, o a Arashiyama i Kinkakuji (el temple del pavelló daurat), a l'oest, són plens de turistes japonesos. A aquests se'ls afegeixen cada vegada més coreans, xinesos i australians i també molts europeus que aprofiten l'oportunitat que ofereix l'alta cotització de l'euro per visitar un país que fa pocs anys era prohibitiu.

El fabulós jardí ocult de Shin'en

24/10/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
De gairebé qualsevol ciutat del món es pot dir que té molta bellesa oculta. En el cas de les urbs japoneses acostuma a ser especialment cert, ja que no tenen una monumentalitat apreciable des del carrer, a excepció potser d'alguns castells i grans edificis moderns.Per apreciar el santuari de Meiji a Tòquio, el Gran Buda a Nara o el Temple del Pavelló Daurat a Kyoto s'ha d'entrar en un recinte i caminar una bona estona. A l'antiga capital del Japó n'hi ha molts més exemples, com el palau shogunal de Nijo, el jardí zen de pedres de Ryoanji, el temple budista de Kiyomizu o el santuari sintoista de Heian. En aquest últim, a més, s'hi amaga el Shin'en, un fabulós jardí de 33 quilòmetres quadrats que passa desapercebut per a la majoria de turistes. La falta de visibilitat s'explica perquè a moltes guies ni tan sols hi apareix i, sobretot, perquè s'hi accedeix des d'una petita porta que està situada en un dels laterals de l'esplanada que hi ha davant de l'edifici principal del santuari.
En realitat, el Shin'en són quatre jardins, cada un amb característiques diferents però tots ells estructurats al voltant del seu estany. El jardí de l'oest, que té una petita cabanya per celebrar-hi la cerimònia del te, arriba a la seva màxima bellesa a l'estiu, quan els iris floreixen al costat de l'aigua.El del sud va ser dissenyat pensant en les festes literàries dels nobles, en què competien escrivint i llegint les seves poesies. És especialment bonic a la primavera, amb els cirerers en flor, i inclou una curiosa secció on es poden apreciar espècies botàniques que apareixen a les obres més destacades de la literatura japonesa del període Heian (794-1185), com el Romanç de Genji o el Llibre del Coixí.
Al tercer jardí, el que està situat al centre, es pot passar entre les aigües de l'estany saltant entre pedestals que van ser construïts aprofitant pedres que van pertànyer a ponts que antigament s'aixecaven sobre el riu Kamo. Finalment, el de l'est és el que aprofita de manera més encertada un tret comú en molts jardins japonesos, l'harmonització amb el paisatge que l'envolta, en aquest cas les muntanyes que tanquen la ciutat per la banda est, que fan que el visitant tingui la sensació que es troba enmig d'una porció domesticada de la naturalesa.

El Shin'en no és el misteriós jardí que busca el descendent del príncep Genji a la novel.la Al norte la montaña, al sud el llac, a l'oest el camí, a l'est el riu, de l'escriptor hongarès Laszlo Krasznahorkai, però hi comparteix la ubicació a Kyoto i la capacitat de resumir algunes de les característiques fonamentals de l'estètica tradicional japonesa, com la senzillesa i la naturalitat. Va ser concebut com un complement per al gran santuari de Heian, construït l'any 1895 imitant l'estructura del palau imperial per commemorar el 1.100 aniversari de la fundació de la ciutat i per compensar la depressió que es vivia a Kyoto gairebé tres dècades després que la Cort Imperial es traslladés a Tòquio. De manera paradoxal, la visita al santuari es pot finalitzar en pocs minuts. Ben al contrari, el jardí mereix ser disfrutat sense cap mena de pressa.

Tracció humana per passejar turistes

14/9/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE

Dos de rickshaw a Arashiyama.
JORDI Juste
Molts europeus associen la imatge del rickshaw, el carret de dues rodes estirat per una persona per transportar-ne altres, amb el tercer món. Possiblement, a la majoria, la seva menció els suggereix imatges de l'Índia colonial de Kipling o de la Calcuta dels nostres dies. Un dels llocs on el rickshaw segueix viu, però, i sembla tenir més futur és el Japó, segona economia del món i pàtria de milers d'empreses de tecnologia punta.

Al Japó d'avui en dia, el rickshaw es fa servir exclusivament per transportar turistes en algunes ciutats, entre elles Tòquio (on es poden veure al districte d'Asakusa) i també a Kyoto, que compta amb mig centenar, distribuïts en àrees turístiques com per exemple Kinkakuji (el pavelló del Temple Daurat), el santuari de Heian o Arashiyama, una zona famosa per les esplèndides vistes que ofereix a la primavera i la tardor i per acollir una gran quantitat de temples budistes.

A Arashiyama, estira cada dia el seu carro durant set hores Katsuya Honda, de 38 anys i amb 13 d'experiència, dels quals parla amb orgull. "Quan vaig començar buscava una feina que fos típica de Kyoto i, per a nois, no hi havia gaire on escollir. Vaig trobar això, m'hi vaig presentar i vaig haver de passar una entrevista. Al principi va ser dur, em va costar acostumar-me a estirar el carro i vaig haver d'aprendre'm tot el que s'ha de saber sobre Kyoto per fer aquesta feina", explica Katsuya.

Els conductors de rickshaw tracten els seus passatgers amb una amabilitat extrema, gairebé exagerada. El salari pot superar els 300.000 iens (gairebé 2.000 euros) i, com és norma general al Japó, no esperen rebre propina. Hi ha conductors d'entre 18 i 48 anys, tots ells professionals a temps complet; la immensa majoria són homes. En un dia, a Arashiyama poden arribar a recórrer cadascun uns 30 quilòmetres. La duresa, és clar, depèn de les condicions meteorològiques i del pes dels passatgers. Katsuya Honda explica que el seu rècord és una parella que sumava 220 quilos.

Hi va haver un temps en què els rickshaws es comptaven per desenes de milers i feien la funció dels cotxes de punt i dels taxis. Les teories més creïbles sobre el seu origen el situen al Japó el 1868, ideat per un missioner nord-americà per transportar la seva dona invàlida. El cert és que l'invent va ser registrat per tres japonesos que li van donar el nom de jinrikisha (literalment, cotxe a força humana) i ràpidament se'n va estendre l'ús. Els cotxes de cavalls eren massa grans i cars i a més a més no tenien tradició, així que el jinrikisha va substituir fàcilment el palanquí com a mitjà per transportar persones.

Avui en dia, els rickshaws es mantenen com a relíquia històrica i com a atracció turística. Els preus bàsics a Kyoto van des dels 2.000 iens (uns 13 euros) per una sola persona durant 10 minuts als 15.000 iens (95 euros) per a una parella durant una hora i mitja. Alguns dels conductors parlen un anglès suficient per fer-se entendre pels turistes i, segons el seu cap, molts d'ells ara aprenen xinès per fer front al creixent nombre de visitants que hi van des del país veí.

Passejada refrescant pel mercat al carrer

3/9/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
Botiga a la cuina de Kyoto.
JORDI Juste
Aquest estiu haurà estat un dels més calorosos dels últims anys al Japó, amb registres de temperatures de més de 40 graus i molts dies seguits en què el termòmetre no ha baixat de 35. Però a Kyoto, la calor sufocant, producte de la combinació d'altes temperatures i abundant humitat, no és cap novetat, és una característica de l'estiu. A més a més, la ciutat és a l'interior de la regió de Kansai i està envoltada de muntanyes, de manera que no compta ni tan sols amb l'alleujament de la brisa marina. Hi ha nits en què dormir sense aire condicionat es converteix en un acte heroic. Per evitar la sensació de viure dintre d'una sauna, durant el dia és possiple escapar-se de la capital cap a alguna de les escasses piscines a l'aire lliure que hi ha als afores de la ciutat, abarrotades durant les vacances escolars del mes d'agost, o optar per algun dels perillosos rius de la província, on cada any perden la vida uns quants banyistes atrevits. Si el que es prefereix és en canvi quedar-se a la ciutat, sense recórrer a les temperatures a vegades glacials dels grans magatzems, una bona opció són els diversos carrers de vianants coberts, en què el sostre i l'aire que surt de les botigues contribueixen a refrescar uns quants graus l'ambient.
Entre aquests carrers privilegiats n'hi ha un del qual es diu que és la cuina de Kyoto (Kyo no daidokoro), encara que en realitat el seu nom autèntic és Nishiki Ichiba (Mercat de Nishiki). Es tracta d'un lloc de venda de productes frescos, però no és un recinte tancat, sinó un carrer de poc més de cinc metres d'ample que, al llarg d'aproximadament mig quilòmetre, reuneix diverses botigues de comestibles o objectes relacionats amb la cuina japonesa. Com passa amb algun dels nostres mercats municipals, Nishiki Ichiba s'ha convertit en una de les atraccions turístiques de Kyoto, una condició que alguns dels seus comerciants semblen suportar amb més resignació que alegria cada vegada que veuen aparèixer una càmera fotogràfica.
Els establiments més abundants a Nishiki són les peixateries i les verduleries, però també hi ha botigues especialitzades en tsukemono (envinagrats de verdures), parades on es ven tota classe de tes japonesos, caixes de galetes, proveïdors d'arròs i fins i tot una ganiveteria tradicional on, a més a més de comprar i afilar valuosos ganivets, també s'hi poden trobar estris de gran qualitat per tallar verdures amb forma de flor de cirerer o fulla d'auró.
Nishiki té una història de quatre segles. Va començar com a seu dels peixaters que proveïen la cort imperial. Amb el temps, s'hi van anar afegint verdulers i altres mercaders de comestibles. Avui dia superen el centenar i serveixen tant particulars com restaurants. Un dels atractius d'aquest carrer és que s'hi poden trobar les varietats locals de moltes verdures, apreciades especialment en la luxosa cuina kaiseki. Un dels secrets de Nishiki és l'aigua fresca i neta que circula pel subsòl del centre de Kyoto, que es fa servir des dels seus mateixos orígens en la preservació dels productes frescos i contribueix a fer més suportable l'estiu als seus habitants.

'Pluja de prunes' al país del sol naixent

9/7/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO

JORDI Juste
A principis d'estiu, quan les masses d'aire fred procedent del continent i d'aire calent i humit del Pacífic es troben, comença al nord-est del continent asiàtic el tsuyu, un període d'un mes en què plou gairebé cada dia. El front es desplaça de sud a nord, i afecta tant el Japó com la Xina i Corea. Com a conseqüència d'això, el mes més plujós de l'any és, segons la latitud, el juny o el juliol. A la ciutat de Kyoto, per exemple, la mitjana de pluja el mes de juny és de 232 mil.límetres per metre quadrat, sis vegades la de Barcelona i més del doble de la que cau a la capital de Catalunya a l'octubre, el mes més plujós. En anys especialment plujosos, el tsuyu pot causar greus inundacions i esllavissades de terra a zones muntanyoses.

No obstant, aquest any, les pluges del juny van arribar al centre del Japó tan tard i tan escasses que durant dies les converses d'ascensor es van centrar a discutir si realment el tsuyu havia arribat i quines repercussions tindrà aquest estiu. L'agència meteorològica, que havia anunciat l'arribada del front del juny a Tòquio, va haver d'aclarir que la data no era oficial.

Encara que finals de juny o primers de juliol siguin els mesos més humits a l'arxipèlag, això no significa que durant la resta de l'any el Japó sigui un país sec. A Kyoto, en 12 mesos, cauen més de 1.500 mil.límetres d'aigua per metre quadrat (a Barcelona, gairebé 600). Però els japonesos estan acostumats i preparats per a la pluja. Es venen una enorme varietat d'impermeables, paraigües i botes d'aigua; a gairebé tots els edificis hi ha paraigüers i són nombrosos els comerços que ofereixen fundes de plàstic per entrar-hi amb el paraigua sense deixar el terra ben moll.

A més, la pluja és un dels motius pels quals a moltes ciutats japoneses hi ha amplíssimes xarxes de galeries comercials subterrànies. A Osaka, per exemple, es pot parlar d'una ciutat paral.lela sota terra que, segons algunes fonts, és la més extensa del món. A més, quilòmetres i quilòmetres de carrers estan coberts amb sostres translúcids que permeten que l'activitat comercial no es vegi afectada. A Kyoto, les voreres dels principals carrers del centre estan cobertes per unes marquesines que enlletgeixen el paisatge, encara que resulten molt pràctiques. Amb tot, el fet que plogui cada dia durant setmanes no deixa de ser un inconvenient, sobretot per al transport públic, que es veu saturat de gent que en dies serens es desplaça en bici o en moto.

Tsuyu significa literalment pluja de prunes, la fruita que madura coincidint amb l'arribada del front humit. Per a molts ciutadans és una murga, però per a l'agricultura és vital, ja que aporta l'aigua necessària als camps d'arròs.Malgrat que cada vegada hi ha menys agricultors al Japó, el cultiu d'aquest cereal no és remot per a la majoria de japonesos. Per poc que se surti de les ciutats, es troben petits camps, a vegades encaixonats entre edificis, que durant l'estació hivernal estan buits i que ara s'estan inundant per fer créixer les plantes que es colliran a finals d'estiu, a ser possible abans que arribin els tifons.

Sushi a la vora del Kamo

25/6/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
Un dels esdeveniments que assenyalen l'arribada del bon temps a l'antiga capital del Japó és l'obertura al mes de maig de les noryo yuka, les terrasses que s'instal.len cada temporada sobre el curs del Misosogi, el rierol que transcorre paral.lel al riu Kamo, entre els carrers Gojo (cinquè) i Nijo (segon), en ple centre de la ciutat.

Al voltant d'uns noranta establiments, amb locals interiors oberts durant tot l'any, munten a principis de primavera unes tarimes sobre les quals col.loquen, segons l'estil del negoci, taules occidentals o les més tradicionals estores i taules baixes japoneses.

L'estiu a Kyoto és molt calorós, ja que la ciutat és a l'interior i envoltada de muntanyes. A més a més, arriba precedit del tsuyu, el mes de les pluges, que alguns anys comporta que plogui, amb escasses interrupcions, durant unes quatre setmanes, cosa que deixa la terra xopa i l'atmosfera humida fins que a finals de la canícula arriben els tifons per ventilar.

Aquestes condicions climàtiques són les que es diu que van impulsar, en l'època d'Edo (1603-1868), els comerciants rics de la ciutat a adoptar el costum de posar a l'estiu taules al riu per convidar els seus clients, aprofitant la brisa que genera el corrent. Amb el temps, la utilització recreativa del Kamo va impulsar l'obertura de parades de menjar i entreteniment com les de les fires a la vora del riu.

D'aquells petits negocis es va passar a les terrasses en forma de tarimes que van instal.lar els restaurants que tenien la seva part posterior mirant al riu. El 1934, un gran tifó va provocar un desbordament i va obligar a desviar part del cabal del Kamo cap al Misosogi, el rierol que ara queda cobert en part per les tarimes que entre els mesos de maig i setembre permeten sopar amb vistes al riu.

Kyoto té dos grans rius, el Katsura i el Kamo, però és aquest últim el més emblemàtic per a la ciutat, ja que és el que passa pel centre i serveix de nexe entre alguns dels seus llocs de més importància històrica. A més a més, els seus amplis marges l'han convertit en el lloc preferit per a molts habitants de Kyoto per passar les seves estones d'oci a l'aire lliure. Quan el temps ho permet, hi ha gent que passeja a peu o en bicicleta, parelles assegudes sobre les esquenes del seu llit de pedra i fotò- grafs capturant la gran quantitat d'aus que pesquen en les seves aigües, com els ànecs salvatges que li donen el nom.

Pel que fa al carreró de Pontocho, que serveix d'entrada per a la major part de noryo yuka, es tracta d'una via de vianants de poc més de dos metres d'amplada que inclou restaurants i clubs nocturns de diversos estils, a més a més de diverses cases de geishes i el teatre Kaburenjo, on aquestes artistes representen cada any les famoses Kamogawa Odori (danses del riu Kamo).

A les mateixes artistes també se les pot veure de vegades en alguna terrassa, servint clients que han pagat sumes importants per gaudir de la seva companyia. La seva presència serveix per recordar que sopar a Kyoto a la vora del riu no ha deixat de ser un luxe.

La jungla de les bicicletes

26/3/2007 DEBAT AL JAPÓ SOBRE LA CONVIVÈNCIA A LES VORERES

• El poc respecte d'alguns ciclistes japonesos ha originat una llei per protegir el vianant
Trànsit Vorera del carrer Shijo, a Kyoto, compartida per vianants i ciclistes, dimecres passat.
JORDI JUSTE KYOTO
La difícil convivència entre els vianants i les bicicletes ha desencadenat al Japó una viva polèmica social, fins al punt que el Govern prepara una norma sobre l'ús de la vorera.
A la gent que no hagi visitat el Japó possiblement el sorprendrà saber que en aquest país, de 127 milions d'habitants, hi ha més de 80 milions de propietaris de bicicletes. Els trens d'alta velocitat i les constants innovacions de la indústria automobilística conviuen amb la utilització intensiva de la bici. Per això la proposta governamental de posar ordre a la normativa sobre la seva circulació ha despertat una gran expectació, reflectida en programes especials de la televisió i en els editorials dels diaris de més tirada. "¿Com s'haurien d'acomodar els vianants, ciclistes i motoristes? Ens agradaria veure una mica més d'humilitat en els automobilistes i més bona educació en els ciclistes", concloïa recentment al seu editorial el rotatiu Asahi Shimbun.
Vehicle polivalent
A tot el país molta gent fa servir la bicicleta per anar de compres o desplaçar-se a la feina, l'escola o a l'estació de tren. A gairebé tots els edificis públics, col.legis i centres comercials hi ha aparcaments especials per a bicicletes, i existeix un gran comerç relacionat amb aquest vehicle no contaminant. Fins i tot la policia usa la bicicleta per patrullar pels voltants de petites comissaries de barri.
Aquesta presència ubiqua de la bicicleta adopta en moltes ocasions una forma anàrquica. El carril bici és escàs, de manera el que és habitual és que els velocípedes comparteixin l'espai amb els vianants a les voreres o amb els cotxes a la calçada. Aquí, al costat dels vehicles de motor, és on diu el codi de la circulació que han de rodar les bicis, excepte quan està explícitament permès fer-ho per la vorera, i en aquest cas donant sempre prioritat als vianants.
Permissivitat oficial
La presència de bicicletes a les voreres es va començar a permetre els anys 70 com a mesura provisional a causa del gran augment d'accidents entre cotxes i bicis que va seguir a l'espectacular creixement del parc automobilístic. No obstant, el que estava pensat com una mesura d'ur- gència, per guanyar temps fins que milloressin les infraestructures, es va convertir en permanent, de manera que avui la presència de bicicletes està permesa a gairebé la meitat de les voreres del país.
La situació milloraria si una part substancial de les taxes que graven els automobilistes es dediqués a compatibilitzar els usos de carrers i carreteres. Per llei, impostos com el de la gasolina s'han de destinar obligatòriament a la construcció i millora de les calçades, concepte que el lobby de l'automòbil s'ocupa que s'apliqui de manera restrictiva en benefici del cotxe. Encara avui hi ha nombrosos carrers en què ni tan sols hi ha vorera, i només una línia blanca pintada a la calçada separa vianants i vehicles.Però el més greu és que als llocs on sí que n'hi ha, la immensa majoria dels ciclistes ignoren les normes més elementals de civisme i es dediquen a tocar de manera insistent el timbre perquè els vianants els cedeixin el pas.
Conductes de risc
Aquesta conducta revesteix evidents perills, però l'opció d'obligar les bicicletes a baixar de la vorera sembla de moment poc recomanable. S'ha de tenir en compte que molts dels ciclistes urbans són menors, mares amb nens com a passatgers i persones grans.La revisió del codi de la circulació que s'ha presentat al Parlament legalitza l'actual presència de les bicis a les voreres, a l'establir que les podran usar els menors de 12 anys o qualsevol persona quan la calçada sigui extremadament perillosa, qualitat que és fàcilment atribuïble a la majoria. El mèrit més aparent de la reforma és que està servint perquè molts japonesos prenguin consciència que fins ara han estat infringint el codi."La gent no sap que les bicis haurien de circular per la calçada. Necessitem establir regles clares que la gent pugui complir", declarava recentment un portaveu de la policia. El 2006 hi va haver al Japó 174.000 accidents de bicicletes, dels quals 2.700 van ser atropellaments de vianants.

Kiyomizudera, candidat a meravella del món

20/3/2007 CRÒNICA DES DE KIOTO // JORDI JUSTE
Aquests dies, als voltants de Kiyomizudera, un dels temples més espectaculars de Kyoto, a més de les habituals hordes de turistes deambulant per les botigues de records, es poden veure nombrosos anuncis en què es convida a votar perquè l'edifici estigui entre les Set Noves Meravelles del Món. La selecció està organitzada per una fundació privada suïssa que des de l'any 1999 està promovent l'elaboració d'una llista que emuli la que hi havia a l'antiguitat, que estava integrada per la piràmide de Gizeh, el colós de Rodes, els jardins penjants de Babilònia, el temple d'Artemisa, les columnes d'Hèrcules, el mausoleu d'Halicarnàs, l'estàtua de Zeus a Olímpia i el far d'Alexandria.

De la llista inicial de 171 llocs que la New Open World Corporation va prendre en consideració en un primer moment, s'ha passat a 21 monuments finalistes, d'entre els quals sortiran els set que seran proclamats a Lisboa el 7 de juliol vinent. Entre els classificats hi ha, a més de Kiyomizudera, l'Alhambra de Granada, Chichén Itzá, Machu-Picchu, el Kremlin, la torre Eiffel i la piràmide de Gizeh, l'únic supervivent de la llista clàssica.

Kiyomizudera és un complex d'edificis pertanyents a la secta budista Hosso. El seu nom significa temple de l'aigua pura, i va ser fundat l'any 798 per albergar una imatge de set cares de Kannon, el buda de la compassió, en el lloc on encara avui hi ha una font. Està situat en un vessant de les muntanyes de l'est de Kyoto, i a causa d'això ofereix una magnífica vista sobre la ciutat. Al llarg dels seus més de mil anys d'història ha patit repetits incendis, alguns d'ells aparentment provocats pels seus rivals de la secta Tendai. Els actuals edificis daten de l'any 1629, i entre ells destaca el honden, l'edifici principal, que té un balcó sostingut per una impressionant estructura de fusta construïda amb 139 pilars de 15 metres d'alçada i en què no s'ha fet servir ni un sol clau d'acer.

Des de la seva construcció, el balcó de Kiyomizudera, concebut en principi com un escenari per oferir representacions a Kannon, va servir com a plataforma per a molts suïcides, encara que les estadístiques recollides durant més de 100 anys indiquen un índex de supervivència del 15%, possiblement per l'efecte amortidor de la vegetació que hi ha a sota. A finals del segle XIX, es va prohibir explícitament saltar-hi, però en la llengua japonesa ha quedat l'expressió Kiyomizu no butai kara tobioriru (saltar des de l'escenari de Kiyomizudera), per expressar la presa d'una decisió que requereix valor.

Kiyomizudera és un lloc carregat d'història i bellíssim tant a la tardor, amb els seus aurons que prenen un to vermellós; com a la primavera, amb els cirerers en flor; a l'estiu, envoltat de verd, i a l'hivern, quan la nuesa dels arbres fa encara més evident l'elegància de les seves construccions. El conjunt ja forma part de la llista de patrimoni cultural de la humanitat de la Unesco i és visitat cada any per més de 12 milions de persones, de manera que és difícil de comprendre els esforços per incloure'l en una llista absurdament limitada a set llocs.

'Setsubun': geishes en un hivern primaveral

6/3/2007 CRÒNICA DESDE KIOTO // JORDI JUSTE
JORDI Juste
Aquest hivern està sent, també al Japó, inusualment temperat. Tant, que les prediccions dels almanacs i calendaris estan quedant desfasades i les converses d'ascensor i els comentaris d'informació meteorològica a la televisió són laments monotemàtics per l'absència de l'hivern fred i per la preocupació pel possible avançament de la florida dels cirerers.

La vigília del 3 de febrer va ser el setsubun, el dia que marca el canvi d'estació amb el final del daikan (gran fred) i l'entrada en la primavera, segons l'antic calendari solar xinès. Just aquell dia va entrar al país una fugaç onada d'aire fred procedent de Sibèria, com per permetre que la seva marxa coincidís amb el final del gran fred. Però el problema és que ja som al març i aquest any l'hivern de veritat encara ha d'arribar. Fins i tot a Sapporo van haver de suar per evitar que es fonguessin les obres del festival de figures de gel, que cada any congrega més de dos milions de persones a la capital de Hokkaido.

Des del 1873 el Japó utilitza el calendari gregorià, però anteriorment en feia servir un de lunar, per a assumptes civils, i el solar xinès (amb 24 divisions) per a ritus i tasques del camp. De les dates relacionades amb l'antic calendari, el setsubun és la que segueix tenint més importància al Japó contemporani. És un dia laborable, però amb sabor festiu, que sempre dóna lloc a comentaris sobre el temps.

A escoles, temples budistes, santuaris sintoistes, empreses i domicilis particulars se celebren rituals per exorcitzar persones i llocs i fer que entrin nets de mals esperits en el nou cicle de la natura. El més popular és el conegut com a mamemaki, que consisteix a llançar grans de soja torrats al crit d'"oni ga soto, fuku ga uchi" (dimonis fora, sort endins). A les cases, la tradició marca que el llançament el faci el toshiotoko, el mascle nascut en un any del mateix signe que l'actual, segons el zodíac xinès, o si no hi hagués ningú, el cap de família. En molts llocs públics s'encarrega això a practicants de professions tradicionals, com lluitadors de sumo o geishes. És el cas del gran santuari de Yasaka, a Gion (Kyoto), on geishes de diferents districtes fan torns per llançar sobres amb soja a la multitud.

Mentre a Kyoto les geishes llançaven soja i a Sapporo els hotelers i els esquiadors es queixaven per la falta de neu, arribava a Tòquio l'exvicepresident dels EUA, Al Gore, per presentar la seva pel.lícula sobre el canvi climàtic i recordar el simbolisme d'aquest país per a la lluita contra el problema mediambiental. "Kyoto serà honrada en la història perquè va acollir una reunió crucial, quan la humanitat va començar a reconduir la crisi", va dir Al Gore.

L'exvicepresident va animar els empresaris a influir en els seus col.legues nord-americans utilitzant la seva experiència en eficiència energètica. "Vostès poden tenir una gran influència a l'hora de modelar opinions en la comunitat de negocis dels EUA", va remarcar Al Gore, que es va referir a la llengua japonesa per transmetre optimisme: "En japonès, la paraula per a crisi està formada per dos caràcters: perill i oportunitat".

Prohibit tapar les panoràmiques històriques

28/2/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
L'Ajuntament de la ciutat japonesa de Kyoto acaba de fer públiques una sèrie de mesures urbanístiques per protegir algunes de les vistes més emblemàtiques de la ciutat. El pla municipal evitarà que noves construccions es posin enmig de 38 perspectives, inventariades amb descripcions tan detallades com "la muntanya Hiei des del jardí del temple Entsuji" o "la muntanya Daimonji des del riu Kamo". A més a més, l'altura màxima dels nous edificis passarà de 45 a 31 metres. Però en cap cas es concediran llicències a les construccions que, encara que estiguin dins dels límits d'altura, interfereixin en alguna de les 38 vistes catalogades.

En la nova política també s'hi inclou l'eliminació, en un període de sis anys, de tots els rètols lluminosos i els anuncis als terrats, que ja estan limitats a algunes zones. Així mateix, es detallen alguns dels estils arquitectònics i materials que hauran de tenir les noves construccions als voltants dels edificis amb valor històric o artístic, entre els quals hi ha els inclosos en la llista de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, com per exemple els temples budistes Toji, Kyomizudera i Ryoanji, el santuari sintoista de Kamigamo i el palau de Nijo.

Contra el que molta gent pugui pensar coneixent la llista de palaus, temples i santuaris que acull la ciutat, Kyoto no ofereix una monumentalitat que sigui apreciable des del carrer. A diferència del que passa en moltes ciutats europees, per gaudir de la bellesa de la majoria dels edificis històrics de l'antiga capital s'ha d'entrar als seus recintes. A més a més, unes quantes dècades de creixement descontrolat han destrossat en bona mesura l'harmonia de la majoria de carrers, a base de blocs de pisos i d'oficines d'altures diverses on fins fa poc només hi havia machiyas (cases tradicionals de fusta, de dos pisos).

En canvi, del que encara pot presumir Kyoto és que des de molts punts de la ciutat es pot disfrutar de la visió d'algunes de les muntanyes que la tanquen. Entre elles hi ha la muntanya Atago, a Arashiyama, l'esmentada muntanya Hiei i els cinc turons que, com la muntanya Daimonji, tenen marcat un gran ideograma xinès que cada 16 d'agost s'encén amb grans fogueres, visibles de lluny estant, per culminar la celebració de l'Obon, la festivitat budista del retorn de les ànimes.

A part de les esmentades restriccions, s'enduriran les condicions que hauran de tenir les noves construccions en cas que estiguin ubicades a menys de 500 metres d'edificis catalogats. Per exemple, al voltant del temple Kyomizudera només s'hi podran construir edificis amb teulades de teules japoneses en els estils tradicionals Kirizuma, Yosemune i Irimoya.

Les noves mesures per protegir el paisatge urbà de Kyoto arriben just quan es compliran 10 anys de la inauguració de la nova estació de trens. Es tracta d'un mastodòntic edifici de 60 metres d'altura per 470 de llargada que va ser àmpliament criticat perquè trenca l'estil de la ciutat i els seus límits d'altura, però que avui ja forma part del seu patrimoni artístic i és una de les seves atraccions turístiques.

Arquitectes sota sospita

26/2/2007 OBSESSIÓ PER LA SEGURETAT AL JAPÓ
• El Govern japonès obliga a tancar dos hotels de Kyoto perquè van ser edificats amb informes antisísmics falsos
• El país registra cada any més de 1.000 terratrèmols
JORDI JUSTE.KYOTO
El 5 de febrer, la cadena hotelera Apa Hotel Group va suspendre l'activitat en nou dels seus establiments a causa de la preocupació existent sobre la seguretat dels edificis. El tancament es va produir 10 dies després que dos dels hotels de la cadena, a la ciutat de Kyoto, fossin obligats a evacuar els seus hostes després que es descobrís que havien estat construïts utilitzant informes de resistència antisísmica falsificats. Els projectes de construcció eren de Mitsuo Mizuochi, un dels 2.500 arquitectes reconeguts al Japó com a experts en el càlcul d'estructures, circumstància que va afegir preocupació en un país obsessionat amb els terratrèmols.

Més condemnes

Els problemes d'Apa Hotel es van conèixer només un mes després de la condemna a cinc anys de presó de l'exarquitecte Hidetsugu Aneha per falsificació de dades antisísmiques en els projectes de quatre blocs de pisos i dos hotels. El frau va afectar centenars de propietaris, que van veure com els seus apartaments eren declarats inhabitables. Tant Aneha com els responsables de la immobiliària, la constructora i l'empresa autoritzada per revisar la construcció, van declarar davant d'una comissió parlamentària en sessions televisades, seguides com la gran notícia del país durant setmanes.

Després de la condemna es van repetir les crítiques a l'Administració. "Va ser la política desreguladora del Govern, permetent a agències privades certificar els dissenys d'edificis des del 1999, el que va induir el dissenyador a abusar de la seva especial destresa", va acusar el diari Japan Times en un editorial.Segons el Ministeri d'Infraestructures, els dos hotels de Kyoto tenen una resistència antisísmica que no arriba al 80% de l'exigida. Al juny, el ministeri va descobrir alteracions en diversos projectes de Mizuochi en altres províncies, i va ordenar la investigació de 42 construccions en què havia participat. Entre aquestes hi havia els dos hotels Apa, que presentaven inconsistències i alteracions en la documentació. En concret, el resultat de la resistència, obtingut per ordinador, havia estat corregit amb un processador de textos. Mizouchi va reconèixer que era l'autor d'aquests canvis, però va dir que els va introduir després de recalcular a mà les estructures. "Els ordinadors no són correctes al 100%. Hi pot haver virus i altres problemes amb el software", es va justificar l'arquitecte.

El Japó es troba a la confluència de tres plaques tectòniques, una circumstància que provoca que es registrin més de 1.000 sismes cada any i que no siguin estranys els terratrèmols de més de quatre graus en l'escala de Richter. Al llarg de la seva història, el país ha patit grans terratrèmols, com per exemple el de Kanto, que va matar 140.000 persones el 1923, o el de Hanshin, que va causar més de 6.000 morts el 1995.

Com afrontar sismes

Els terratrèmols són presents en la vida dels japonesos en forma de constants recordatoris sobre la necessitat d'estar preparats per afrontar-los. A tot el país hi ha mapes amb zones designades per a l'evacuació, freqüentment es fan assajos i, quan hi ha un tremolor apreciable, immediatament apareixen alertes en sobreimpressió a tots els canals de televisió. Per aquest motiu, qualsevol dubte sobre la resistència dels edificis als terratrèmols crea l'alerta.

Malgrat l'obsessió per la seguretat, un estudi recent del diari Asahi afirma que només un 20% dels edificis construïts amb normes anteriors a la reforma que es va fer el 1981 han estat revisats. Segons els funcionaris encarregats de les inspeccions, a vegades s'enfronten a propietaris temorosos que el valor dels seus béns es desplomi si s'hi troben deficiències.

En el terratrèmol del 1995, gran part dels edificis que van cedir al sisme havien estat construïts segons les normes antigues. El 2005, els blocs aixecats segons aquestes normes encara eren gairebé una quarta part del total del país. I, més preocupant encara, el desembre del 2006, una investigació va revelar que un de cada 14 edificis de 10 o més pisos revisats no complia els paràmetres mínims de seguretat.

La vella 'machiya' torna a estar de moda

8/2/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
Últimament, els edificis que destaquen a les revistes de tendències de Kyoto són cases velles de fusta. Es tracta d'algunes de les machiya (cases de ciutat) supervivents de la modernització que amenaça un tipus d'edificació que fins als anys 60 del segle passat ocupava una gran part del casc urbà. Després de dècades en què van ser considerades incòmodes relíquies, ara reben l'atenció d'institucions i creadors de moda, que han descobert el seu encant com a locals comercials i vivendes. Entre les machiya renovades hi ha fins i tot, des del febrer del 2006, un restaurant espanyol, El Fogón.
Les machiya no són només cases velles de fusta; són testimonis d'una estètica i un estil de vida que molta gent, cansada del formigó i l'estrès, vol recuperar. A més, com diu Yuki Nakamura, del Centre per a la Preservació del Paisatge Urbà, "són importants per conservar el Kyoto amb gust de Kyoto".
Encara que n'hi ha variacions, les machiya es caracteritzen per una estructura allargada, de dos pisos, amb una façana estreta. Primer es troba un espai que pot ser utilitzat com a botiga o com a taller, des del qual s'accedeix a la vivenda, sovint precedida per un pati i amb un magatzem a la part posterior. Els terres són de tatami o de fusta, i moltes parets són portes corredisses, cosa que permet donar diferents usos a l'espai.
Les machiya van sorgir fa uns 500 anys com a allotjament dels artesans i els comerciants, i els terratrèmols i incendis que ha patit la ciutat van servir per fer-les evolucionar. Ja al segle XX, van sobreviure a la segona guerra mundial gràcies al fet que Kyoto va ser preservada dels bombardejos. Els nord-americans van entendre que la ciutat no era un objectiu militar valuós i van renunciar a destruir-la per minar la moral nipona.
Un cop recuperada la sobirania, el Japó es va dedicar a conservar els seus palaus, santuaris i temples. No obstant, es va oblidar de l'arquitectura popular i, d'aquesta manera, desenes de milers de machiya van ser demolides per deixar espai a blocs d'apartaments i oficines d'estètica anodina. Avui dia es calcula que queden a Kyoto poc més de 20.000 machiya, i ja resulta difícil trobar zones en què se'n mantinguin dretes unes quantes de forma contigua. La majoria de les vegades estan encaixonades entre edificis de cinc o més pisos.
Segons la portaveu del Centre de Preservació, malgrat la moda d'habilitar-les com a comerços, la destrucció de les machiya prossegueix. A més, moltes vegades l'adaptació comercial no és la solució ideal. "Quan s'usen per a restaurants i botigues, a vegades s'hi fan reformes, com treure columnes, que debiliten l'edifici i fan difícil recuperar-lo posteriorment com a vivenda", explica Nakamura, que afegeix que "per garantir-ne el futur, se les ha de fer resistents als terratrèmols i compatibles amb un estil de vida modern", és a dir, dotar-les de comoditats. Però això costa molts diners i, a més, la major part de les machiya són als districtes centrals de Kyoto, de manera que el seu valor econòmic és molt inferior als preus dels terrenys on es troben.

Diplomàcia manga

• El Japó intenta aprofitar l'èxit mundial del seu còmic per atraure nous turistes
• El mercat del tebeo mou al país 3.300 milions d'euros anuals
JORDI JUSTEKYOTO
El Japó compta des del novembre amb el Museu Internacional del Manga, promogut i gestionat per l'Ajuntament de Kyoto i la Universitat Seika, com a instrument per elevar el còmic al rang cultural que es mereix. Malgrat que el sector factura més de mig bilió de iens (3.300 milions d'euros) a l'any i que són legió els japonesos que esperen cada setmana la sortida a la venda dels seus còmics favorits, el gènere tenia fins fa poc mala premsa entre moltes persones cultes, que el consideraven una forma de subcultura, un passatemps que no es podia comparar a la verdadera literatura.

Avui en dia el manga ja és reconegut com una forma d'expressió digna de ser utilitzada en llibres de text, campanyes d'informació de la policia o promoció de polítiques públiques. Fins i tot el ministre d'Afers Estrangers, Taro Aso, un prestigiós lector de còmics, va anunciar que els farà servir per a la promoció del Japó. "Vivim en uns temps en què les veus populars, que provenen de la gent normal, poden fer canviar la política estrangera d'un país. Vull assegurar-me que la nostra cultura popular està al nostre costat", va dir Aso en referència al manga.

La paraula manga en japonès equival a còmic, però en els últims anys ha estat adoptada internacionalment per referir-se als tebeos creats al Japó o en altres països seguint la seva estètica. Molts experts li reconeixen influències artístiques autòctones, com l'ukiyoe, però el naixement del manga no s'entendria sense la influència dels còmics estrangers, sobretot nord-americans.

El nou museu vol oferir al públic una visió del manga com a part substancial de la cultura japonesa. "Hi ha elements expressius del manga que ja es troben a les pintures enrotllables de l'època Heian (794-1192). Em sembla que és molt significatiu que el Museu del Manga s'estableixi a Kyoto, un lloc on la cultura tradicional encara triomfa", va manifestar el director, Takeshi Yoro.

Instrument cultural

Segons l'opinió de Ron Stewart, estudiós australià del manga, al museu li falta un discurs coherent, ja que "és massa eclèctic" però no deixa de ser un valuós instrument cultural. "És bo perquè el Japó va perdre una part de la seva història. Moltes col.leccions es tiraven a les escombraries. (...) Ara aquí també s'estudia el manga d'una manera aca- dèmica. Aquest lloc hauria de ser bo per a la investigació", assenyala Stewart.

L'entrada només costa 500 iens (3 euros) per als adults i 100 per als nens (75 cèntims) i permet disfrutar de nombrosos exemplars de lectura. A més a més, s'hi organitzen tallers de manga i espectacles de kamishibai (teatre de paper), una forma tradicional d'explicar contes en què el narrador mostra cartolines il.lustrades.

Entre les obres internacionals de lectura lliure hi ha edicions en castellà i en català de Bola de Drac, exemplars del Capitán Trueno, Makoki i Mortadel.lo i Filemó. Però, ara per ara, el museu sembla més dedicat a atraure el públic japonès que a constituir-se en un centre de referència del còmic mundial.