Tracció humana per passejar turistes

14/9/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE

Dos de rickshaw a Arashiyama.
JORDI Juste
Molts europeus associen la imatge del rickshaw, el carret de dues rodes estirat per una persona per transportar-ne altres, amb el tercer món. Possiblement, a la majoria, la seva menció els suggereix imatges de l'Índia colonial de Kipling o de la Calcuta dels nostres dies. Un dels llocs on el rickshaw segueix viu, però, i sembla tenir més futur és el Japó, segona economia del món i pàtria de milers d'empreses de tecnologia punta.

Al Japó d'avui en dia, el rickshaw es fa servir exclusivament per transportar turistes en algunes ciutats, entre elles Tòquio (on es poden veure al districte d'Asakusa) i també a Kyoto, que compta amb mig centenar, distribuïts en àrees turístiques com per exemple Kinkakuji (el pavelló del Temple Daurat), el santuari de Heian o Arashiyama, una zona famosa per les esplèndides vistes que ofereix a la primavera i la tardor i per acollir una gran quantitat de temples budistes.

A Arashiyama, estira cada dia el seu carro durant set hores Katsuya Honda, de 38 anys i amb 13 d'experiència, dels quals parla amb orgull. "Quan vaig començar buscava una feina que fos típica de Kyoto i, per a nois, no hi havia gaire on escollir. Vaig trobar això, m'hi vaig presentar i vaig haver de passar una entrevista. Al principi va ser dur, em va costar acostumar-me a estirar el carro i vaig haver d'aprendre'm tot el que s'ha de saber sobre Kyoto per fer aquesta feina", explica Katsuya.

Els conductors de rickshaw tracten els seus passatgers amb una amabilitat extrema, gairebé exagerada. El salari pot superar els 300.000 iens (gairebé 2.000 euros) i, com és norma general al Japó, no esperen rebre propina. Hi ha conductors d'entre 18 i 48 anys, tots ells professionals a temps complet; la immensa majoria són homes. En un dia, a Arashiyama poden arribar a recórrer cadascun uns 30 quilòmetres. La duresa, és clar, depèn de les condicions meteorològiques i del pes dels passatgers. Katsuya Honda explica que el seu rècord és una parella que sumava 220 quilos.

Hi va haver un temps en què els rickshaws es comptaven per desenes de milers i feien la funció dels cotxes de punt i dels taxis. Les teories més creïbles sobre el seu origen el situen al Japó el 1868, ideat per un missioner nord-americà per transportar la seva dona invàlida. El cert és que l'invent va ser registrat per tres japonesos que li van donar el nom de jinrikisha (literalment, cotxe a força humana) i ràpidament se'n va estendre l'ús. Els cotxes de cavalls eren massa grans i cars i a més a més no tenien tradició, així que el jinrikisha va substituir fàcilment el palanquí com a mitjà per transportar persones.

Avui en dia, els rickshaws es mantenen com a relíquia històrica i com a atracció turística. Els preus bàsics a Kyoto van des dels 2.000 iens (uns 13 euros) per una sola persona durant 10 minuts als 15.000 iens (95 euros) per a una parella durant una hora i mitja. Alguns dels conductors parlen un anglès suficient per fer-se entendre pels turistes i, segons el seu cap, molts d'ells ara aprenen xinès per fer front al creixent nombre de visitants que hi van des del país veí.

Prohibit tapar les panoràmiques històriques

28/2/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
L'Ajuntament de la ciutat japonesa de Kyoto acaba de fer públiques una sèrie de mesures urbanístiques per protegir algunes de les vistes més emblemàtiques de la ciutat. El pla municipal evitarà que noves construccions es posin enmig de 38 perspectives, inventariades amb descripcions tan detallades com "la muntanya Hiei des del jardí del temple Entsuji" o "la muntanya Daimonji des del riu Kamo". A més a més, l'altura màxima dels nous edificis passarà de 45 a 31 metres. Però en cap cas es concediran llicències a les construccions que, encara que estiguin dins dels límits d'altura, interfereixin en alguna de les 38 vistes catalogades.

En la nova política també s'hi inclou l'eliminació, en un període de sis anys, de tots els rètols lluminosos i els anuncis als terrats, que ja estan limitats a algunes zones. Així mateix, es detallen alguns dels estils arquitectònics i materials que hauran de tenir les noves construccions als voltants dels edificis amb valor històric o artístic, entre els quals hi ha els inclosos en la llista de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, com per exemple els temples budistes Toji, Kyomizudera i Ryoanji, el santuari sintoista de Kamigamo i el palau de Nijo.

Contra el que molta gent pugui pensar coneixent la llista de palaus, temples i santuaris que acull la ciutat, Kyoto no ofereix una monumentalitat que sigui apreciable des del carrer. A diferència del que passa en moltes ciutats europees, per gaudir de la bellesa de la majoria dels edificis històrics de l'antiga capital s'ha d'entrar als seus recintes. A més a més, unes quantes dècades de creixement descontrolat han destrossat en bona mesura l'harmonia de la majoria de carrers, a base de blocs de pisos i d'oficines d'altures diverses on fins fa poc només hi havia machiyas (cases tradicionals de fusta, de dos pisos).

En canvi, del que encara pot presumir Kyoto és que des de molts punts de la ciutat es pot disfrutar de la visió d'algunes de les muntanyes que la tanquen. Entre elles hi ha la muntanya Atago, a Arashiyama, l'esmentada muntanya Hiei i els cinc turons que, com la muntanya Daimonji, tenen marcat un gran ideograma xinès que cada 16 d'agost s'encén amb grans fogueres, visibles de lluny estant, per culminar la celebració de l'Obon, la festivitat budista del retorn de les ànimes.

A part de les esmentades restriccions, s'enduriran les condicions que hauran de tenir les noves construccions en cas que estiguin ubicades a menys de 500 metres d'edificis catalogats. Per exemple, al voltant del temple Kyomizudera només s'hi podran construir edificis amb teulades de teules japoneses en els estils tradicionals Kirizuma, Yosemune i Irimoya.

Les noves mesures per protegir el paisatge urbà de Kyoto arriben just quan es compliran 10 anys de la inauguració de la nova estació de trens. Es tracta d'un mastodòntic edifici de 60 metres d'altura per 470 de llargada que va ser àmpliament criticat perquè trenca l'estil de la ciutat i els seus límits d'altura, però que avui ja forma part del seu patrimoni artístic i és una de les seves atraccions turístiques.