Un noi causa set morts en un atac indiscriminat a Tòquio

9/6/2008 UNA MASSACRE EN UNA FAMOSA ÀREA COMERCIAL COMMOCIONA EL JAPÓ

• L'agressor, que "volia matar", atropella amb un camió i apunyala vianants
Set morts i 14 ferits, va causar ahir l'atac indiscriminat que va perpetrar un home de 25 anys a Akihabara, un barri del districte de Chiyoda, a Tòquio, famós per les botigues d'electrònica i de productes relacionats amb els còmics i els dibuixos animats.

Poc després del migdia, Tomohiro Kato va irrompre, amb un camió llogat, a gran velocitat i fent ziga-zagues al carrer principal d'Akihabara, que es converteix tots els caps de setmana a aquella hora en zona de vianants, i va atropellar com a mínim tres persones. Després d'haver atropellat la gent, va baixar del vehicle i, amb un ganivet d'explorador amb una fulla de 13 centímetres, anava apunyalant a tothom que s'interposava en el seu camí, fins que va ser desarmat i detingut per la policia uns cinc minuts després.

"He vingut a Akihabara perquè volia matar algú. Estava fart de viure i volia matar, no importa a qui", va declarar l'agressor a la policia. De la vida i la personalitat de Kato només se'n sap que vivia en un apartament d'una sola habitació llogat per una empresa de treball temporal a Susono, a la província de Shizuoka, al sud de Tòquio. La majoria dels seus veïns gairebé no l'havien vist entrar o sortir; anava sempre sol, i el consideraven poc comunicatiu. Segons la policia, en el moment de la detenció estava lúcid i no semblava que estigués sota els efectes ni de l'alcohol ni de cap altra droga.

CRITS INCOMPRENSIBLES

Els testimonis de la matança van explicar que Kato va atacar les seves víctimes indiscriminadament mentre cridava en to amenaçador paraules incomprensibles. Un dels ferits és un policia de trànsit que quan intentava socórrer un dels atropellats va rebre una ganivetada en una cama. La majoria de les víctimes són homes joves, tot i que també hi ha dues dones i un home de 74 anys que havia anat a Akihabara amb el seu fill a comprar material informàtic.

Poc després de la irrupció de Kato amb el camió, la policia va rebre l'alerta a la comissaria pròxima a l'estació de tren d'Akihabara. Diversos agents el van anar a buscar, i un va intentar de desarmar-lo utilitzant la seva porra com a arma d'esgrima, però Kato només va entregar el ganivet després de ser encanonat amb una pistola.

Al Japó són molt estranys els atacs amb arma de foc, i gairebé sempre formen part de lluites entre bandes mafioses. No obstant, en els últims temps hi ha hagut diversos apunyalaments indiscriminats. Ahir es complien set anys del més greu, la massacre d'Ikeda, en què Mamoru Takuma va matar vuit nens i en va ferir 15 més en una escola primària d'Osaka. Takuma va ser condemnat a mort i executat.

Llenties amb xoriço al cor de la ciutat

Vicente García, a El Castellano. JJuste

En els últims anys, la cuina espanyola al Japó ha estat notícia per les estrelles Michelin aconseguides pels restaurants Sant Pau i Ogasawara a Tòquio, o pels projectes gastronòmics del cuiner català Josep Barahona. No obstant, paral.lelament als triomfs de la cuina d'autor, s'ha anat consolidant un mercat per a la gastronomia espanyola tradicional, els vins espanyols s'han guanyat un espai i el pernil ibèric ja ocupa un lloc en el vocabulari culinari de molts japonesos. A més, des de fa tres dècades, no han parat de multiplicar-se per tot el país els restaurants amb cuiners japonesos o espanyols i amb el sabor més o menys adaptat al paladar japonès; Jamón-Jamón, El Poniente, Sábado Sabadete o Casa7 són ja clàssics entre els aficionats locals.
Però, entre tots els restaurants de cuina tradicional espanyola, destaca per la seva solera El Castellano, que fa 31 anys es va convertir en el primer regentat per un espanyol. Corria l'any 1977, Espanya acabava de sortir de la dictadura i encara faltava molt perquè es produís el boom del producte espanyol, que arribaria a la seva màxima expansió el 1992. Vicente García, un jove professional de la restauració sortit de Santa Cruz de la Zarza (Toledo), va decidir desafiar els que no veien futur als guisats castissos al Japó.
"Em van dir que no tindria gens d'èxit perquè els japonesos no menjaven cigrons, ni llenties, ni conill..., i jo vaig dir que perfecte, que així no tindria competència. La veritat és que els japonesos no menjaven res de tot això perquè no n'hi havia. Es tractava d'anar educant el seu gust", explica Vicente, que es pren tan seriosament la seva missió pedagògica que fins i tot es nega a servir whisky amb aigua o cafè durant l'àpat.
Pel que fa als ingredients, ell mai ha tingut problemes. Explica que tot és qüestió de relacionar-se i saber negociar amb els proveïdors i si d'alguna cosa no n'hi ha, es crea, com va fer amb un soci japonès quan van decidir produir pernil serrà, xistorra, botifarró o llonganissa, aquí, al Japó. "La clau de l'èxit és ser tu mateix i oferir el que podria trobar un japonès que anés a menjar a casa d'un amic a Espanya", afegeix abans de declarar-se a anys llum del menjar que ofereixen el Sant Pau, l'Ogasawara o Barahona, de qui lamenta que seguís l'estela de Ferran Adrià en comptes de mantenir-se fidel a la cuina tradicional catalana que oferia en els seus primers anys al Japó.
El Castellano és una fonda decorada amb molts dels atributs de la iconografia típica espanyola, on no poden faltar el flamenc, els toros, ni la tuna. Està ubicat en un segon pis d'un petit edifici d'oficines, en una de les zones més apreciades de Tòquio, entre Shibuya, la meca de la moda juvenil asiàtica, i el carrer Omotesando, on se succeeixen les botigues de les marques més prestigioses del món. Segons Vicente, entre els seus clients hi ha estrangers residents a la capital, encara que la majoria són japonesos (sobretot dones) i famosos de pas, com el ballarí Antonio, l'escriptor Fernando Sánchez Dragó, l'aixecador de pedres Iñaki Perurena o l'expresident Jordi Pujol.

Vicente García amb un cuiner. JJuste

Carme Ruscalleda a Tòquio

Fa tres anys va obrir en Nihonbashi, al cor de Tòquio, el Sant Pau, germà gairebé clònic del restaurant de Carme Ruscalleda a Sant Pol de Mar. En aquest període ella i el seu marit, Toni Balam, han viatjat regularment al Japó per a supervisar el treball en el restaurant. Les visites són curtes i l'agenda intensa, però sempre els queda temps per a sortir a descobrir llocs o provar nous sabors. El seu últim viatge els ha permès gaudir dels voltants del palau imperial, conèixer l'ambient popular d’Asakusa i provar un dels mossos més polèmics de la cuina japonesa.
Un amor difícil
La primera visita de Carme i Toni a Japó va anar amb la idea que tal vegada seria l'última. Duien temps rebutjant les invitacions de l'empresari restaurador Yuji Shimoyama perquè obrissin una sucursal en el seu país. Cap dels dos veia clar com podien teledirigir un negoci en un lloc situat a milers de quilòmetres de Sant Pol i separat per una distància cultural enorme. No obstant això, l'estratègia de Shimoyama va poder amb les seves defenses. El convincent emprenedor els va dur una maqueta del Sant Pau en el seu futur emplaçament i, davant la visió del projecte com una cosa real, van decidir desplaçar-se i veure amb els seus propis ulls si allò era res més que el desvari d'un quixot japonès. Una vegada a Nihonbashi es van adonar que els convidaven a oferir el seu art en el cor d'un país on la serietat en el treball és gairebé sagrada, i ja no van poder negar-se.
Balanç positiu
Tres anys després de la inauguració, i a dues que expiri el seu contracte, Carme Ruscalleda valora molt positivament l'experiència: “El restaurant va creixent amb clients repetidors. Estem contents d'aquesta gent que ve preparada i amb il·lusió. Això és el que vols, i no el client que passa per casualitat. Tenim japonesos, occidentals que viuen a Tòquio, persones d'altres països d'Àsia i fins i tot catalans que estan per aquí. Hi ha japonesos que ens diuen que el nostre menjar té un concepte semblat al seu tradicional kaiseki. Per exemple, nosaltres tampoc repetim en un mateix àpat cap tècnica ni cap ingredient”. Sobre la Guia Michelín de Tòquio, que apareixerà a l'octubre, Carme es mostra il·lusionada però realista: “Treballem per a tenir una bona qualificació. Si no l'obtenim no ens arrugarem, però seria molt bo que ens donessin alguna estrella. Voler-ne tres seria no tocar amb els peus a terra”. “El problema per Michelín és que a Japó es menja molt bé i per això tindran dificultats per a escollir. Això no és com Estats Units, aquí hi ha una gran cuina francesa i italiana, però també japonesa i xinesa”, tercia Toni.
Subtilesa i bon gust
Els dies que el treball no els permet allunyar-se massa, Carme i Toni aprofiten per a gaudir de comerços del barri, com la casa de tes Yamamotoyama o la papereria Haibara. “Ens encanta el te, el servei, l'atmosfera... L'únic problema és que aquí ningú parla anglès. Però és un lloc encantador. Amb la papereria passa el mateix. Els papers japonesos m'emocionen. Els tactes, els colors... És una botiga preciosa”, explica Ruscalleda, que també rememora amb passió les seves visites al mercat central de Tsukiji, que es troba a pocs minuts del Sant Pau: “És espectacular veure la subhasta de les tonyines, encara amb el sistema tradicional. I, a més, sorprèn que amb tots aquests peixos el mercat no fa pudor”. Precisament, entre les coses que destaca Carme del Japó estan la neteja i la cortesia. “Nosaltres, quan acomiadem un client, sortim a la porta, li desitgem un bon dia, li diem adéu i tanquem. Els japonesos no, ells es queden fins que el client es perd de vista. Nosaltres som més barroers”, explica abans de contar que una vegada va venir quan els cirerers estaven en flor, i va quedar sorpresa, no només de la bellesa natural, sinó sobretot que els parcs estaven plens de gent bevent, però quan s'aixecaven tot quedava perfectament net, com si ningú hagués estat allí.
Jornada de treball
La conversa amb Carme i Toni en el Sant Pau es veu interrompuda repetides vegades pels seus quefers. Toni ajuda a planxar estovalles o dóna instruccions a la directora, Rie Yasui, formada a Sant Pol. Mentre, a la planta baixa, Carme supervisa el treball a la cuina, on té també a una persona de la seva confiança, el francès Jérôme Quilbeuf, amb el qual es comunica diàriament durant tot l'any per a assegurar-se que les adaptacions del menú es porten a terme sense perjudici de la qualitat. El principal problema són els ingredients. Molts s'importen expressament, però els productes frescos cal comprar-los aquí, i de vegades no és fàcil, com explica Carme: “Per exemple, no hi ha lluç, per això vam haver d'usar un peix que es diu amadai, que ens dóna aquest sabor, aquesta textura suau, aquesta pell fràgil...”.
Imperial i popular
La conversa segueix a la tarda pels carrers de Ginza, el barri amb el terreny comercial més car del món. Toni aprofita per a veure accessoris per a la nova càmera que s'ha comprat per a fotografiar plats, mentre Carme es dedica a observar als vianants i s'interessa pels expositors de menjar que hi ha a la porta dels restaurants més populars. El passeig prossegueix per la part exterior dels jardins del palau imperial. Comenten la bellesa dels retallats pins, del fossar amb els seus cignes, de la muralla..., però Carme fa també ostentació de la seva capacitat per a l'observació del detall admirant la textura d'unes enormes pedres que fan de parapet per a impedir l'accés de cotxes.
Des del centre prenem el metre per a anar a Asakusa, al costat del riu Sumida, on fins al segle XIX es trobava el barri del plaer de l'antiga Edo. Avui dia el comerç carnal està concentrat lluny d’Asakusa, que sí que ha mantingut un aire popular marcat pels milions de pelegrins i turistes que van al seu temple budista passant per Kaminarimon (la porta del llampec), famosa per la seva enorme làmpara vermella de paper. A part del temple, a Carme li criden l'atenció els rickshaw per a passejar turistes i els llocs de menjar, especialment un on preparen okonomiyaki.
Balena
Al caient de la tarda un taxi ens duu a través de la ciutat fins a Shibuya, on ens esperen en el Kujiraya, un restaurant especialitzat en balena, animal que el Japó segueix caçant amb el pretext de la investigació científica. El menú consisteix en una gran quantitat de plats a base del cetaci, com cansalada de balena, sashimi, balena fregida, llengua de balena, pell de balena, cassola de balena... Arribades les postres, el cambrer es presenta amb la broma de la casa, anunciant que el gelat no és de balena sinó de te verd. La veritat és que és tot un alleugiment.
Per a Carme ha estat interessant comprovar com la balena recorda molt al porc. S'ha passat el sopar observant amb detall, fent preguntes i prenent notes, i s'ha endut com a record un tros de pell que sembla més un retal de vestit de bus que una cosa comestible. Per la seva banda, Toni es mostra obertament decebut. Ambdós coincideixen que el millor del sopar ha estat la cassola, però no pels trossos de balena que conté sinó pel brou dashi, les excel·lents verdures, els exquisits bolets xitake i els famosos fideos udon de la província de Akita. El sopar ha acabat aviat perquè ells han de tornar al Sant Pau. El viatge de tornada a Nihonbashi serveix para recordar el molt que els queda per veure d'aquesta gran ciutat. Comenten que encara no han pujat a Tòquio Tower, la rèplica de la Tour Eiffel, però que potser sigui millor anar a la Mori Tower, de Roppongi Hills, que és ara la principal talaia de la ciutat. De moment aprofitaran els dos anys que els queden de contracte per a seguir venint a ensenyar i a aprendre. Passat aquest temps es plantejaran si l'esforç val la pena. Decideixin el que decideixin, està clar que Tòquio ha deixat en ells una petjada inesborrable.

Enrenou d'ànimes al Japó

31/5/2007 HONORS PER A CRIMINALS DE GUERRA JAPONESOS EN UN TEMPLE SINTOISTA
• Un exlíder de Taiwan provoca que es recordi novament que el santuari de Yasukuni és una ofensa per als països veïns
JORDI JUSTE.TÒQUIO
El santuari sintoista de Yasukuni, situat al centre de Tòquio, també sembla condemnat a estar al centre de la discussió política a l'Àsia. L'última ocasió la va facilitar ahir l'expresident de Taiwan Lee Teng-hui a l'anunciar la seva intenció d'anar al recinte religiós durant la visita privada que va començar al Japó. "Em reuniré amb el meu germà per primera vegada en 60 anys", va declarar Lee a l'aeroport de Narita.

El germà gran de Lee va morir a les Filipines el 1945, defensant la bandera nipona, igual que molts dels seus compatriotes, mentre Formosa (1890-1945) era una colònia japonesa. El 1945, la Xina en va assumir la sobirania i, el 1949, l'illa es va convertir en refugi de les forces del Kuomintang que fugien de l'avanç comunista. Des d'aleshores fins al 2000, els nacionalistes van ostentar-hi el poder. Ara, l'anunci de la visita de l'expresident a Yasukuni toca una altra vegada el costat feble de la història de les relacions entre el Japó i els seus veïns.

Honrar els combatents

El santuari de Yasukuni (Yasukuni-jinja) va ser establert a finals del segle XIX per honrar els japonesos morts en combat, molts d'ells en els enfrontaments civils que es van produir a les acaballes del règim feudal i els inicis de l'era Meiji (1868-1912), i posteriorment en les guerres amb les quals el Japó va construir el seu imperi a l'Àsia.Al recinte del santuari hi ha el Yushukan, un museu amb més de 20 sales dedicades a embellir el militarisme japonès i a justificar l'imperialisme mitjançant la seva contextualització internacional. Sala rere sala, les seves explicacions en japonès i en anglès tracten de convèncer el visitant que el Japó no tenia més remei que armar-se i construir el seu propi imperi per protegir-se de les ambicions de les potències occidentals i també del nacionalisme xinès. L'esperit de sacrifici del guerrer és elevat a la categoria de sagrat i no hi ha ni una sola mostra de penediment pels patiments causats, tant als països veïns com entre els mateixos japonesos.

El sintoisme, que és la religió ancestral del Japó, dóna una gran importància al culte als avantpassats i concep el país com una gran família, amb l'emperador al capdavant. Des del segle VII convivia amb el budisme, però durant les dècades que van conduir a la segona guerra mundial va ser separat i utilitzat com a religió d'Estat, al servei del militarisme. Els soldats que morien pensaven que ho feien per l'emperador, que era considerat un semidéu, i era comú que s'acomiadessin abans del combat, amb un "ens veurem a Yasukuni".

Durant el seu mandat com a primer ministre, les visites de Junichiro Koizumi a Yasukuni van ser una de les causes del deteriorament de les relacions amb la Xina. El seu successor, Shinzo Abe, que va arribar a ser cap del Govern el 2006 amb fama de ser més nacionalista, ha intentat refer el diàleg. El seu primer viatge a l'estranger va ser a Pequín i, fins al moment, ha evitat anar a Yasukuni, encara que a finals d'abril hi va enviar una planta com a ofrena, cosa que va provocar una mesurada crítica des de la Xina. "Vull seguir mostrant respecte pels que van lluitar pel nostre país i van morir, i pregar per les seves ànimes", va declarar Abe per justificar la seva acció. Fins al moment, l'ambigua postura d'Abe ha fet possible que a principis d'abril es produís la visita del primer ministre xinès, Wen Jiaobao, i que es parli del viatge del president Hu Jintao.

Documents públics

Les autoritats nipones no aconsegueixen fer desaparèixer Yasukuni de l'agenda política. Recentment, la biblioteca del Parlament va fer públics uns documents que demostren que, el 1969, el Ministeri de Sanitat va entaular converses amb el santuari, que és una entitat privada, per tractar la inclusió, entre els esperits als quals rendeix homenatge, dels condemnats com a criminals de guerra de classe A pel Tribunal Militar Internacional per a l'Orient Llunyà, que va jutjar les autoritats civils i militars japoneses després de la segona guerra mundial."No crec que sigui un problema. Va ser el santuari el que els va incloure. L'antic Ministeri de Sanitat va facilitar informació només perquè se'ls va demanar", va declarar Abe. La cerimònia per sumar les ànimes dels criminals de guerra a les de milions de caiguts japonesos es va celebrar el 1978 i va causar les protestes de la Xina i Corea, els dos països que més van patir l'imperialisme japonès durant la primera meitat del segle XX.

¡Que bonic pot ser el formigó!

8/5/2007 CRÒNICA DESDE TOKIO// JORDI JUSTE
Situat a l'est del gran complex arquitectònic Tokio Midtown, inaugurat recentment a la capital del Japó, hi ha un bonic parc amb extenses superfícies de gespa, que serveixen de verd contrast a una estructura grisa que fa pensar en dues ales asimètriques d'una estranya nau voladora ultramoderna. Es tracta de l'edifici del 21-21 Design Sight, que va néixer a finals del mes de març de la mà de Tadao Ando, l'arquitecte que ha convertit el formigó en un material bell gràcies a la seva capacitat de fer servir la nuesa de la superfície per realçar la qualitat de les formes.

Des de l'exterior, el que destaca de l'edifici són les dues grans planxes d'acer que li serveixen de sostre. Com en moltes de les construccions d'Ando, la façana té el do de pacificar el paisatge urbà gràcies al seu minimalisme formal. És el més semblant al silenci que pot existir en arquitectura. En un principi sembla una construcció de dimensions modestes, però una vegada a l'interior el visitant s'adona que es tracta d'un imponent edifici subterrani. És gris i està sota terra, però en lloc de crear angoixa relaxa i invita a la reflexió. "Desitjo ferventment que aquest lloc inspiri els visitants a descobrir les potencialitats de cada individu", afirma l'autor.

Tadao Ando, nascut a Osaka l'any 1941, és un arquitecte de fama a tot el món, cosa que li ha permès construir edificis en molts països. No obstant, és al Japó on es troba una bona part de la seva producció més significativa. Recentment, a Tòquio ha inaugurat, a més del 21-21 Design Sight, les galeries comercials Omotesando Hills, al carrer més modern de la ciutat.Entre les seves obres anteriors més celebrades hi ha el complex Rokko Housing, a Kobe, l'edifici Times Gallery, al carrer Kiyamachi de Kyoto i l'Església de la Llum, a Ibaraki (província d'Osaka), amb el seu impressionant crucifix de llum format darrere l'altar per l'espai que queda a la paret entre les masses de formigó que la formen.

El 21-21 Design Sight és un projecte liderat per un altre gran creador japonès, el dissenyador de moda Issey Miyake. En un principi, Miyake volia construir un museu que albergués mostres excel.lents del disseny japonès, però finalment va optar pel present en lloc del passat i va crear, juntament amb Tadao Ando, el dissenyador gràfic Taku Satoh i el dissenyador industrial Naoto Fukasawa, un espai per reflexionar sobre els problemes actuals a través del disseny. "El disseny sempre existeix allà on els humans són presents, i a mi m'agradaria compartir la noció que la vida en si mateixa és un acte de disseny", afirma Miyake.

L'efecte buscat per Miyake l'aconsegueix ja per si mateix l'edifici d'Ando, però els responsables pretenen assegurar-lo a base de dues grans exposicions anuals. La primera, Un dur procés, va ser una espècie de pròleg dedicat al mateix procés creatiu de l'edifici i incloïa des d'esbossos i plànols de l'arquitecte fins a algunes de les bastides que van utilitzar els paletes. La segona, titulada Xocolata, presenta creacions artístiques de 30 individus i grups que usen com a suport material aquest menjar.

Un suïcidi segella la pau en el si de la màfia japonesa

16/2/2007 SUCCESSOS
• Un cap del segon grup 'yakuza' del país és trobat mort al seu pis de Tòquio
• Els últims dies s'havia intensificat la lluita pel control de les activitats il.legals
JORDI JUSTE
El cap d'un important grup de la yakuza, la màfia japonesa, va ser trobat mort ahir al matí al seu apartament de Tòquio, en el que sembla tractar-se d'un suïcidi. Kazuyoshi Kudo, de 70 anys, era dirigent de la Kokusui-kai, que representa a Tòquio la Yamaguchi-gumi, la segona organització criminal més important del Japó, un grup que té la base principal a Kobe (oest del país) i que els últims mesos s'ha vist involucrat en diversos incidents amb la seva principal rival, la Sumiyoshi-kai, pel control de la capital.

La guerra entre bandes va tenir el seu punt àlgid el 5 de febrer passat amb l'assassinat a trets, a les deu del matí i al mig del carrer del centre de Tòquio, de Ryoichi Sugiura, de 43 anys i cap de la Kobayashi-kai, afiliada a la Sumiyoshi-kai. Durant tota la setmana passada, van tenir lloc diversos tirotejos entre membres de les organitzacions rivals, també a Tòquio. No obstant, els últims dies havien aparegut informacions que apuntaven a un acord per posar fi a les hostilitats, iniciades per aconseguir el control de les activitats il.legals al barri de Roppongi, una de les zones d'entreteniment de la capital japonesa.

REPARTIMENT DEL NEGOCI

Segons va publicar fa uns dies el diari Asahi Shimbun, dijous passat, dirigents de la Yamaguchi-gumi i de la Sumiyoshi-kai es van reunir per aclarir els termes del repartiment del negoci de protecció a Roppongi. "El pacte original establia el pagament mensual d'un percentatge dels beneficis a la Kokusui-kai, però últimament es feien entregues úniques de sumes, encara que només durant les èpoques tradicionals de regals, a l'estiu i final d'any", segons va explicar una font de la policia a l'Asahi Shimbun. En la reunió amb la Sumiyoshi-kai, els caps de la Yamaguchi-gumi haurien admès la responsabilitat dels seus afiliats en l'assassinat de Sugiura i, en conseqüència, haurien acceptat el pagament d'una indemnització.

DISCIPLINA INTERNA

El suïcidi d'ahir podria ser part de l'acord entre bandes criminals o un acte d'assumpció de responsabilitat per part del cap de la Kobayashi-kai davant els seus superiors de la Yamaguchi-gumi. De fet, els diferents grups de la yakuza es caracteritzen per una forta disciplina interna i per mostres de fidelitat i contrició en forma de sacrificis, com per exemple tallar-se parts dels dits.Fins a dates recents, la Yamaguchi-gumi s'havia mantingut en el seu feu de l'oest del Japó, però el 2005 va arribar a un acord d'afiliació amb la Kokusai-kai i va començar a exigir una part més elevada dels ingressos per les activitats criminals a Tòquio i uns pagaments més regulars. Per la seva part, la Sumiyoshi-kai i altres grups de la zona de Tòquio veuen amb gran recel els intents de la Yamaguchi-gumi per establir-se a la seva regió.

El Nihonbashi, història sota l'autopista

25/1/2007 CRÒNICA DESDE TOKIO // JORDI JUSTE

¿Es poden imaginar que sobre el quilòmetre zero de la Puerta del Sol passés una autopista? Doncs una cosa així passa a Tòquio, on hi ha el Nihonbashi (literalment, el pont del Japó), construït a principis del segle XVII i considerat el centre neuràlgic del país durant l'època d'Edo (1600-1868). D'aquí sortien les rutes principals, entre elles el Tokaido, que connectava la principal metròpolis del Japó amb la capital de l'època, Kyoto.

El 1907 s'hi va col.locar una placa indicant el lloc exacte des d'on s'havia de calcular el quilometratge de les calçades japoneses, i encara avui les fites d'autopistes i carreteres indiquen la distància que els separa del pont. L'estructura de fusta original va ser substituïda el 1911 per la construcció renaixentista de granit actual, que va sobreviure al gran terratrèmol del 1923 i als bombardejos del 1945.

No obstant, l'any 1964 el Japó es preparava per confirmar al món el seu renaixement amb l'organització a Tòquio dels Jocs Olímpics. Eren els anys del creixement econòmic accelerat, en què s'havien de construir infraestructures, encara que fos a costa d'enderrocar o arraconar trossos d'història. I una de les víctimes va ser el Nihonbashi, que va quedar relegat a sota de l'autopista, al centre de la ciutat, a escassos metres de les seus del Banc del Japó, la borsa de Tòquio i els grans magatzems Mitsukoshi. A més a més, des de fa un any, a cinc minuts d'aquest his- tòric pont hi ha el Sant Pau, bessó del restaurant de Sant Pol de Mar, de la cuinera catalana Carme Ruscalleda.

Des de finals dels anys 60, grups de veïns han reivindicat la necessitat de tornar la dignitat al Nihonbashi, però va ser l'any 2006 quan l'assumpte va ser objecte de debat públic arran de la demanda de l'exprimer ministre, Junichiro Koizumi: "Vull veure el Nihonbashi convertit en el lloc més fascinant del món", va afirmar.Al mes de setembre es va presentar una proposta per soterrar dos quilòmetres d'autopista al pas pel pont i construir un parc i un passeig. El problema és que el cost es calcula en prop de mig bilió de iens (més de 3.000 milions d'euros), per les dificultats tècniques de salvar els diversos túnels del metro i galeries de serveis que travessen el subsòl de la zona.

Tòquio ha estat declarada la candidata oficial del Japó per celebrar els Jocs Olímpics del 2016, de manera que ja s'ha assenyalat l'oportunitat per desfer un error urbanístic motivat pels Jocs celebrats mig segle abans. No obstant, no tothom està d'acord amb la idea: el professor d'enginyeria Taro Igarashi, de la Universitat de Tohoku, assenyala que el país hauria d'estar més orgullós de l'autopista metropolitana, que representa la capacitat tècnica del Japó del segle XX, que del vell pont, que no és més que una imitació de tants altres que travessen els rius d'Europa. Per Igarashi, l'actual combinació ha de ser preservada perquè permet "sentir la composició dinàmica de les ciutats japoneses des del mateix acte violent de construir un pont sobre un pont".