Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nihonbashi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nihonbashi. Mostrar tots els missatges

17.4.07

El Sant Pau espera una estrella japonesa




17/4/2007 CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE
L'arribada de la primavera ha coincidit amb el tercer aniversari de l'obertura del restaurant Sant Pau, de Carme Ruscalleda, al barri de Nihonbashi, al cor mateix de Tòquio, i amb l'anunci oficial, a la capital del Japó, de l'aparició, el pròxim mes de novembre, de la guia Michelin de la ciutat, la primera versió del prestigiós índex gastronòmic a l'Àsia. La notícia de la publicació ha causat força excitació en el món de l'alta gastronomia. A més a més de la curiositat per veure quins restaurants de cuina japonesa reben la màxima qualificació, hi ha el morbo de saber com els va a restauradors de fama internacional que són presents a Tòquio, com per exemple Ruscalleda, Paul Bocusse o Alain Ducasse, l'únic que ja compta amb tres estrelles en tres països diferents.


Durant els tres primers anys al Japó, el Sant Pau ha hagut de lluitar per fer-se un nom en una ciutat plena de restaurants de tota mena i amb un nombre creixent de locals que serveixen menjar espanyol. Encara són molts els clients que entren demanant paella i responen amb incredulitat al comprovar que la icona internacional de la cuina popular espanyola no és a la carta. De fet, els plats que se serveixen a Nihonbashi són gairebé clònics dels que es poden degustar a Sant Pol de Mar.


La major part dels ingredients s'importa expressament per al restaurant, com per exemple l'oli d'oliva, o el porc ibèric, un dels productes més apreciats per la clientela japonesa. "Per ells és un producte de luxe, molt rar. Quan passem per les taules, a gairebé totes elogien el porc", explica el cap de cuina, Jér“me Quilbeuf, que reconeix que, a vegades, és impossible trobar aquí productes frescos idèntics als del Maresme.


Qualsevol canvi introduït en la cuina de Tòquio és consultat immediatament per Quilbeuf amb Carme Ruscalleda, que a més fa viatjar el seu xef de Sant Pol quatre vegades a l'any per instruir el personal sobre les innovacions de cada estació. I ella mateixa dirigeix sobre el terreny les operacions a Nihonbashi, coincidint amb el tancament vacacional a Sant Pol.Aquesta cura per mantenir el Sant Pau de Tòquio com una rèplica gairebé exacta del de Sant Pol de Mar és conseqüència de les condicions que va pactar Ruscalleda amb el seu soci, Yuji Shimoyama, per accedir a l'aventura asiàtica. La restauradora, que va acabar cedint a la pertinaç insistència del promotor japonès, aporta al negoci el seu art i Shimoyama el capital necessari per ser present a l'àrea amb els lloguers més cars del món.


A l'espera del veredicte dels inspectors de Michelin que, en aquest país tan abocat a les modes, podria provocar llistes d'espera molt més llargues que les que hi ha a Sant Pol, el Sant Pau de Tòquio compta amb una clientela basada en professionals de la gastronomia i en homes de negocis, molts d'ells espanyols, que utilitzen el local per convidar-hi clients de compromís. Però, segons la directora executiva, Rie Yasui, també hi van catalans de visita al Japó, "que ho aprofiten per menjar aquí perquè a Sant Pol no poden trobar taula".

25.1.07

El Nihonbashi, història sota l'autopista


25/1/2007 CRÒNICA DESDE TOKIO // JORDI JUSTE

¿Es poden imaginar que sobre el quilòmetre zero de la Puerta del Sol passés una autopista? Doncs una cosa així passa a Tòquio, on hi ha el Nihonbashi (literalment, el pont del Japó), construït a principis del segle XVII i considerat el centre neuràlgic del país durant l'època d'Edo (1600-1868). D'aquí sortien les rutes principals, entre elles el Tokaido, que connectava la principal metròpolis del Japó amb la capital de l'època, Kyoto.

El 1907 s'hi va col.locar una placa indicant el lloc exacte des d'on s'havia de calcular el quilometratge de les calçades japoneses, i encara avui les fites d'autopistes i carreteres indiquen la distància que els separa del pont. L'estructura de fusta original va ser substituïda el 1911 per la construcció renaixentista de granit actual, que va sobreviure al gran terratrèmol del 1923 i als bombardejos del 1945.

No obstant, l'any 1964 el Japó es preparava per confirmar al món el seu renaixement amb l'organització a Tòquio dels Jocs Olímpics. Eren els anys del creixement econòmic accelerat, en què s'havien de construir infraestructures, encara que fos a costa d'enderrocar o arraconar trossos d'història. I una de les víctimes va ser el Nihonbashi, que va quedar relegat a sota de l'autopista, al centre de la ciutat, a escassos metres de les seus del Banc del Japó, la borsa de Tòquio i els grans magatzems Mitsukoshi. A més a més, des de fa un any, a cinc minuts d'aquest his- tòric pont hi ha el Sant Pau, bessó del restaurant de Sant Pol de Mar, de la cuinera catalana Carme Ruscalleda.

Des de finals dels anys 60, grups de veïns han reivindicat la necessitat de tornar la dignitat al Nihonbashi, però va ser l'any 2006 quan l'assumpte va ser objecte de debat públic arran de la demanda de l'exprimer ministre, Junichiro Koizumi: "Vull veure el Nihonbashi convertit en el lloc més fascinant del món", va afirmar.Al mes de setembre es va presentar una proposta per soterrar dos quilòmetres d'autopista al pas pel pont i construir un parc i un passeig. El problema és que el cost es calcula en prop de mig bilió de iens (més de 3.000 milions d'euros), per les dificultats tècniques de salvar els diversos túnels del metro i galeries de serveis que travessen el subsòl de la zona.

Tòquio ha estat declarada la candidata oficial del Japó per celebrar els Jocs Olímpics del 2016, de manera que ja s'ha assenyalat l'oportunitat per desfer un error urbanístic motivat pels Jocs celebrats mig segle abans. No obstant, no tothom està d'acord amb la idea: el professor d'enginyeria Taro Igarashi, de la Universitat de Tohoku, assenyala que el país hauria d'estar més orgullós de l'autopista metropolitana, que representa la capacitat tècnica del Japó del segle XX, que del vell pont, que no és més que una imitació de tants altres que travessen els rius d'Europa. Per Igarashi, l'actual combinació ha de ser preservada perquè permet "sentir la composició dinàmica de les ciutats japoneses des del mateix acte violent de construir un pont sobre un pont".