Reclam publicitari en els mocadors de paper

28/1/2008 CRÒNICA DES D'OSAKA // JORDI JUSTE
Quatre mil milions de paquets de mocadors de paper es reparteixen cada any gratis als carrers de les ciutats japoneses. No es tracta de cap acció altruista sinó d'una forma de distribuir publicitat que funciona des de fa més de tres dècades. És estrany entrar o sortir d'alguna estació de ferrocarril japonesa i no trobar un o diversos repartidors de clínex, de manera que, si un no s'hi resisteix en alguna ocasió, és fàcil acabar amb les butxaques o la bossa plens de cel.lulosa. En hores punta, a les estacions més transitades, és un espectacle veure l'habilitat amb què distribueixen els mocadors sense interrompre els vianants.

Els paquets són de plàstic transparent, fan uns 7 per 10 centímetres i contenen 10 mocadors cada un. Estan dissenyats perquè s'obrin per una de les dues cares i en l'altra es pot veure un anunci imprès en una làmina de paper més dur. Els anunciants que escullen aquest suport per distribuir el seu missatge publicitari són molt variats, i poden incloure des de bars o restaurants locals fins a grans empreses de crèdit al consum, passant per gimnasos, cases de massatges o promocions immobiliàries i, a vegades, van acompanyats de cupons de descompte.

Als supermercats i drogueries es ven una gran quantitat de paquets de cartró de clínex per a la casa, però a vegades és difícil trobar a les botigues mocadors de butxaca, de manera que la gent confia a trobar-se en el seu camí amb algun repartidor. No obstant, sol passar que alguns tenen ordres d'entregar mocadors només al públic a qui va destinat l'anunci, de manera que si un no està dins d'aquest segment pot trobar-se sense res per mocar-se. Però, a més de per netejar-se el nas, els clínexs resulten molt útils al Japó en bars i restaurants, on sovint no hi ha tovallons de cap tipus, o en algun dels abundants vàters públics, gairebé sempre nets però a vegades mal assortits de paper.

Per altra banda, no és gens estrany sentir el relat d'algun visitant estranger susceptible, que es pren la ignorància del repartidor de mocadors (que potser porten un anunci d'una escola d'anglès o d'una acadèmia per ingressar a la policia japonesa) com una discriminació imperdonable que el deixa sense el que constitueix un original i econòmic record del seu viatge al Japó.

L'èxit dels mocadors de paper amb publicitat es deu a la seva efectivitat. Segons un estudi elaborat per una empresa consultora de mercat, tres de cada quatre japonesos accepten els clínexs que els ofereixen pel carrer, una proporció molt més elevada que la d'aquells que admeten simples octavilles publicitàries sense regal. A més, l'estudi reflecteix que més de la meitat llegeixen la publicitat que acompanya els mocadors, en molts casos per una espècie de sentiment d'obligació, una forma d'agrair el present rebut. Si l'anunci té per objectiu principal el reconeixement de la marca, posar-lo als paquets de mocadors de paper té l'avantatge que l'usuari la veurà pràcticament cada vegada que en necessiti un. I tot per un preu escàs, equivalent a menys de 10 cèntims d'euro.

Compra a cegues per començar l'any

20/1/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
El fukubukuro, o bossa de la sort, és un dels costums japonesos de l'Any Nou. El dia 2 de gener, quan la majoria dels negocis reprenen la seva activitat mercantil, es posen a la venda bosses en què els comerciants inclouen assortiments variats dels seus productes. El preu és bastant més barat que la suma del valor dels articles que contenen, però les bosses són opaques i el comprador no sap per endavant què és exactament el que hi ha dins del paquet que s'emporta.

Aquesta pràctica comercial prové de finals del segle XIX i té el seu origen al barri de Ginza, a Tòquio, on hi ha els grans magatzems, les joieries i els establiments de dissenyadors més luxosos del país. Avui dia aquesta tradició està estesa a pràcticament tots els racons del país. Moltes botigues preparen parades especials de venda de bosses al carrer i fins i tot els supermercats tenen la seva secció de fukubukuro en un lloc destacat durant els primers dies de l'any. I, per descomptat, ja es poden comprar bosses de la sort també a través d'internet.

Alguns comerços van rebaixant el preu dels paquets en els dies posteriors fins que els esgoten, però els més exitosos no han d'esperar tant per desfer-se de les seves bosses, ja que els clients formen cues, que a vegades duren tota la nit, al carrer i amb temperatures sota zero, per estar entre els primers afortunats. Tot i que les més abundants no acostumen a passar de 10.000 iens (uns 62 euros), hi ha bosses de tots els preus. Aquest any, per exemple, els grans magatzems Takashimaya de Yokohama oferien per 20 milions de iens (uns 125.000 euros) una bossa de la sort amb joies per valor de 30 milions. En alguns casos això de la bossa és només simbòlic, perquè el que es ven, utilitzant el seguiment mediàtic de la tradició, són coses tan poc adequades per a aquest embolcall com cotxes o viatges a destins exòtics.

En un principi, el fukubukuro era una manera de treure's de sobre les existències que no s'havien pogut vendre durant la temporada, és a dir, un tipus de rebaixes amb ganxo. En canvi, avui dia, molts establiments programen per endavant què vendran mitjançant aquesta fórmula i preparen conjunts de productes de diversos preus. Encara que el contingut exacte de cada bossa sigui desconegut, el comprador pot preguntar-li al dependent què inclou i fer-se'n una bona idea, que ja deixa poc marge per a la imaginació. Per exemple, en una botiga d'articles relacionats amb el futbol de Kyoto el venedor explicava recentment que les bosses per a nens de 5.000 iens (uns 31 euros) incloïen "un xandall d'una marca famosa, un coll polar, una tovallola amb l'estampat de la selecció japonesa i una canellera". Per poder entrar a la loteria de les bosses amb samarretes dels grans equips d'Europa calia doblar o triplicar l'aposta.

Tot i que no es coneix el total de bosses de la sort venudes, deu ser una xifra més aviat astronòmica tenint en compte l'enorme quantitat de persones que es poden veure passejant pels carrers més comercials de Kyoto i també de totes les grans ciutats japoneses amb dues o més d'aquestes bosses.

'Fals', la paraula de l'any 2007

4/1/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
Cada any, a mitjans de desembre, l'abat del temple budista de Kyomizu, a Kyoto, escriu en públic, en tinta negra i amb un gruixut pinzell sobre un llenç blanc, el caràcter xinès elegit com a representatiu de l'any que s'acaba. L'esdeveniment es converteix, invariablement, en tema d'informatius televisius i portada de diaris. Aquesta vegada, el caràcter escollit es llegeix nise, que significa fals. En l'elecció hi han participat unes 100.000 persones. Gairebé un 20% va optar per nise, mentre que el segon classificat va ser shoku (menjar), amb un 2%.

I és que l'any passat al Japó es van produir nombrosos escàndols relacionats amb enganys en la indústria de l'alimentació, com fer passar per carn d'una denominació d'origen de prestigi una altra de qualitat inferior o canviar la data de productes caducats per tornar-los a posar al mercat. Va ser d'especial transcendència, pel seu simbolisme, el cas dels dolços Akafuku, el souvenir més famós d'Ise. Allà es troba el santuari que acull la deessa Amaterasu, cúspide del panteó del sintoisme, la religió ancestral del Japó. L'empresa Akafuku, que el 2007 va complir 300 anys produint dolços per a pelegrins i turistes, va ser denunciada per col.locar etiquetes noves a productes que havien quedat sense vendre. L'escàndol va provocar la suspensió de les activitats d'Akafuku i un augment espectacular de vendes del seu competidor, Ofukumochi-Honke, fins que es va descobrir que aquesta empresa compartia la pràctica fraudulenta de la rival.

Però el nise del 2007 també podria referir-se al món de la política. El Japó ha viscut la vergonyosa sortida d'escena del primer ministre, Shinzo Abe, que després de ser incapaç de solucionar l'escàndol per la pèrdua d'arxius de les pensions va ser castigat pels electors als comicis al Senat del juliol. Abe es va negar a dimitir, però només va resistir al càrrec fins al setembre. Llavors va justificar la seva sortida per la negativa del cap de l'oposició a pactar la pròrroga de la missió de suport de la Marina japonesa a la intervenció militar a l'Afganistan. No obstant, poques hores després, va ser ingressat en un hospital per dolors intestinals agreujats per l'estrès i no va reaparèixer fins unes setmanes més tard, quan ja havia estat rellevat per Yasuo Fukuda.

L'elecció del caràcter xinès de l'any serveix a més a més per recordar la importància de la cal.ligrafia en la cultura japonesa. El japonès s'escriu amb una combinació de caràcters xinesos i dels sil.labaris hiragana i katakana. Els caràcters xinesos es coneixen com a kanji o lletres dels Han, en al.lusió a la dinastia que va imperar a la Xina durant uns 400 anys. Representen conceptes i es fan servir per formar les arrels de les paraules, mentre que les terminacions s'escriuen en hiragana, i el katakana s'utilitza per transcriure paraules que no són d'origen japonès ni xinès.

Existeixen entre 50.000 i 80.000 kanji, però els que s'usen habitualment al Japó no passen dels 3.000. Els nens dediquen a aprendre a llegir-los i escriure'ls una enorme quantitat d'hores, que a més els serveixen per convertir-se en persones ordenades i amants dels detalls.

EL JAPÓ BAIXA DE NOTA

27/12/2007 DEBAT SOBRE LA QUALITAT DE L'EDUCACIÓ EN UN PAÍS ASIÀTIC
L'informe PISA revela un descens del nivell escolar nipó i revifa la polèmica sobre els plans educatius
• El país segueix entre els primers del món, tot i el retrocés
JORDI JUSTE.KYOTO
La capacitat acadèmica dels estudiants japonesos baixa, encara que, en el conjunt mundial, segueixen estant en el grup del capdavant. Aquest podria ser un resum dels resultats que es recullen a l'informe PISA per a l'any 2006, recentment publicat, en què s'analitza la capacitat acadèmica dels estudiants de batxillerat de 57 països, 30 dels quals són membres de l'OCDE.

Yuzo Ueda, professor de Ciències en un institut públic d'Ayabe, en una zona rural de la província de Kyoto, opina el següent: "L'informe en si no és preocupant, però és clar que el nivell escolar bàsic està baixant. Caldria completar els coneixements fonamentals. No dic que s'hagi de ficar al cap dels nens una gran quantitat de coneixements, sinó que han de dominar la lectura, l'escriptura i el càlcul abans de poder aplicar- los".

Sisens en coneixement cientí- fic, desens en matemàtiques i quinzens en lectura són unes classificacions que ja voldria tenir Espanya, que se situa en els llocs 31, 32 i 35, respectivament.Pitjor que el 2003No obstant, al Japó han fet ressorgir el debat sobre l'educació perquè aquestes dades representen un retrocés respecte a l'informe del 2003. Ja llavors, el document mostrava una caiguda en el nivell acadèmic i el Govern va decidir rectificar parcialment la seva política de yutori kyoiku (educació folgada), que havia retallat poc abans els continguts mínims de les ensenyances obligatòries per alleugerir la càrrega d'uns estudiants que es consideraven entre els més estressats del món.

"No es pot dir que la culpa sigui del yutori kyoiku. El resultat no pot canviar espectacularment en només tres anys. Si es canvia el sistema cada tres anys sí que empitjorarà. Quan s'opta per aplicar-ne un, s'ha de fer durant el temps suficient per poder avaluar els efectes que té", manifesta Megumi Unoki, professora universitària de francès i mare d'un alumne de batxillerat.

Per la seva banda, el professor Ueda assenyala que la baixada del nivell acadèmic no és responsabilitat exclusiva de l'escola: "A l'apartat de coneixements científics, la posició dels països del nord d'Europa ha millorat perquè allà els preocupa molt el medi ambient. L'interès i l'actitud pels temes quotidians influeixen sobre els nens. Primer, els grans han de tenir interès en aquestes coses, si no els nens no canviaran".

Una opinió similar l'expressa una mestra de llengua japonesa d'un institut privat: "El problema és greu i profund. Ens hem d'ocupar de l'educació dels nens a casa i a la societat. S'ha de fer que tinguin consciència de la necessitat i el plaer d'aprendre. Pel que fa a la classe de japonès, per exemple, no tenen suficient capacitat per llegir ni escriure i, a més a més, no mostren interès a saber coses noves".

Quan es parla de l'educació al Japó, ràpidament apareixen membres de les generacions que es van educar amb setmanes escolars de sis dies afirmant que ara l'escola és massa fàcil. Molts pares complementen el que consideren una formació insuficient enviant els seus fills, a la tarda i els caps de setmana, als juku, escoles de repàs. Però aquests centres, més que formar- los, els preparen en l'habilitat de superar els exàmens d'ingrés a universitats famoses, basats en la memorització i l'automatització més que no pas en la capacitat de raonament.

Cohesió de grup

Un problema primordial que reflecteix l'informe PISA és que al Japó hi ha una gran diferència entre els estudiants molt dolents i la mitjana. Això és conseqüència d'un tret característic de la societat japonesa, que valora la cohesió del grup per sobre de l'excel.lència individual.Per això, molts alumnes dolents van passant curs sense tenir el nivell necessari i poden fins i tot arribar a llicenciar-se en alguna universitat prestigiosa si passen per un dels seus instituts de batxillerat associats, que pràcticament garanteixen l'accés a la facultat, on el nivell d'exigència mínim sol ser molt baix.
"Nosaltres som aquí perquè vam anar a l'escola afiliada, però som tontos, els intel.ligents són aquells d'allà", explicava recentment un alumne d'espanyol d'una universitat privada en referència a una part dels seus companys, que van accedir-hi després d'haver superat un difícil examen d'ingrés.

El Jumbo, la versió japonesa de la grossa

14/12/2007 CRÒNICA DES DE OSAKA // JORDI JUSTE
Entre els premis fixos de loteria més grans del món hi ha la grossa de Nadal espanyola i el Jumbo de Cap d'Any, que se sorteja al Japó l'últim dia de desembre. El gran sorteig espanyol és molt difícil de superar, sobretot pel que fa a la quantitat global de premis que reparteix (més de 2.000 milions d'euros en total l'any 2006, 300 per a la grossa). No obstant, pel que fa a la proporció entre l'aposta i el que es pot arribar a guanyar, el Jumbo japonès el supera amb escreix. Així, si a Espanya es poden aconseguir 15.000 euros per cada euro apostat, al Japó la mateixa inversió aspira a un benefici d'uns 650.000 euros, ja que el preu de la butlleta són 300 iens (menys de dos euros) i el premi màxim és de 200 milions de iens (1,2 milions d'euros) per a cada una de les 74 butlletes premiades.

També al Japó, la loteria de Cap d'Any ja s'ha convertit en una tradició. El dia que es posa a la venda, a finals del mes de novembre, les televisions mostren imatges de cues als enormes quioscos de venda que s'instal.len al centre de les grans ciutats i on van els que creuen que la sort s'ha d'anar a buscar. A la resta del país, la loteria es ven sense empentes ni corredisses als 15.000 petits quioscos permanents on, durant tot l'any, es poden comprar les butlletes dels sortejos ordinaris de la loteria, de la loteria primitiva i del rasca-rasca.

La loteria va ressorgir al Japó l'any 1945, després d'un segle de prohibició, com a forma de recaptar diners per a la guerra. Un cop acabat el conflicte, els sortejos tenien com a objectiu recaptar fons per a la reconstrucció nacional. La seva gestió està cedida a un banc (el Mizuho, actualment), i la major part dels ingressos van a parar a les arques dels governs provincials i municipals.

Al Japó, a més a més d'apostar en la loteria, es pot fer legalment als hipòdroms, als velòdroms, a les carreres de llanxes i a la quiniela del futbol. O bé es pot anar a les omnipresents sales de pachinko, l'híbrid del joc del milió i l'escurabutxaques en què es guanyen premis en espècie que després es canvien per diners en una garita que hi ha a la cantonada. A part d'aquestes formes legals d'apostar, es juga també amb diners al majong, normalment sumes modestes, comparables a les que circulen en una taula de dòmino de bar espanyol, però també en partides clandestines en què es mouen grans quantitats.

Com a Espanya, molts japonesos que durant tot l'any no aposten, sucumbeixen per aquestes dates a la temptació i compren el seu dret a somiar amb el Jumbo. Per això el sorteig de Cap d'Any representa el 42% de les vendes de loteria entre el gener i el desembre. En els casos en què s'arriba a localitzar les persones premiades, entre els comentaris sobre el destí dels milions hi ha moltes respostes del tipus "tapar forats" i "pagar deutes", encara que també abunden els que declaren que el que els ha tocat ho estalviaran. Desgraciadament per a alguns despistats, cada any queda sense cobrar una quantitat sorprenent de bitllets premiats; l'any passat, per exemple, el seu import total va ser de gairebé 7.000 milions de iens (42 milions d'euros).

Mochitsuki: Saludar l'any nou amb panets (d'arròs)

5/12/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE JORDI Juste A mesura que s'acosta el final de l'any, al Japó es multipliquen els mochitsuki taikai, les festes populars en què s'elabora una pasta d'arròs amb què es confeccionen els panets (mochi), que després s'utilitzaran en la preparació de diversos plats tradicionals. No es tracta de celebracions restringides al Japó rural. Aquest país produeix tecnologia punta en moltes àrees de la indústria i de la vida quotidiana, però també manté vius costums que ancoren el país amb el seu passat mil.lenari. Ja sigui en trobades de barri i escolars, ja sigui en santuaris sintoistes, des de Tòquio fins al poblet més remot, la gent es reuneix per participar en aquest ritu, que mostra l'adoració per la natura i la importància del grup, valors sempre presents en la cultura japonesa.
A més a més, l'arròs segueix sent un element omnipresent en la vida dels ciutadans japonesos. Té un caràcter totèmic en la religió i és un element bàsic de la dieta contemporània. Al llarg del segle XX, les proteïnes animals van anar robant terreny a l'arròs als estómacs dels habitants de l'arxipèlag, però segueix sent l'acompanyament bàsic de la majoria d'aliments. Per aquesta raó, totes les famílies disposen d'una màquina que es programa a la nit perquè deixi l'arròs cuit al punt per a l'esmorzar. Per això, el mochitsuki taikai és molt més que una festa antiga mantinguda per pur amor al folklore.

L'elaboració del mochi és una feina que implica la coordinació de moltes mans. El procés comença la vigília, amb la neteja del mochigome --arròs polit glutinós-- que es deixa en remull durant tota la nit. Al matí, es bull fins que queda ben enganxós i a punt per disposar-lo a l'usu, un gran morter, fabricat generalment de pedra. Aleshores comença la part més important i espectacular del procés, en què es van alternant dues persones: una va picant sobre l'arròs amb el kine --una enorme maça de fusta (vegin la foto)-- i l'altra que aprofita el moment en què la primera s'aixeca per capgirar la massa, cada vegada més enganxosa, amb les mans. L'operació requereix força física, rapidesa i una gran atenció, ja que una petita badada pot provocar fàcilment ferides doloroses o generar estelles que es barregin amb l'arròs i el deixin en estat incomestible.

Es tracta d'una feina dura i intensa, de manera que els participants en aquesta festa es van alternant, normalment els homes amb la maça a les mans i les dones amb la massa d'arròs. A mesura que adquireix la textura es va separant per donar-li una forma semblant als nostres panets rodons. Després aquestes peces s'afegeixen al zenzai, una sopa de mongetes vermelles dolces que es reparteix molt calenta entre els assistents. S'ha d'anar amb compte de mastegar bé el mochi, ja que és molt fàcil ennuegar-se i cada any, al gener, després dels tiberis de Cap d'Any en què el mochi és un element insubstituïble, els mitjans de comunicació informen de diversos morts per aquesta causa, generalment gent gran. Tota una paradoxa si es té en compte que els panets d'arròs simbolitzen en aquest país l'energia necessària per poder afrontar l'any entrant.

Pensions en suspens

3/12/2007 CRISI EN EL SISTEMA DE PROTECCIÓ SOCIAL NIPÓ
• El Govern japonès no sap a quins contribuents corresponen 50 milions de quotes pagades a la Seguretat Social
• El país té 30 milions de jubilats
JORDI JUSTE.KYOTO
El Govern japonès té com un dels seus objectius més immediats la reorganització del sistema de pensions i la solució del caos que va fer que es perdessin les dades de 50 milions de cotitzacions. Un informe oficial indica que serà impossible saber la identitat dels cotitzants en un 40% dels casos. La salut del sistema preocupa especialment els japonesos, ja que en aquest país gairebé un de cada quatre ciutadans és pensionista.

La incapacitat de l'exprimer ministre, Shinzo Abe, per fer front al problema va ser la causa de la derrota del seu partit en les eleccions al Senat del juliol, i li va acabar costant el càrrec. Poc abans d'abandonar, Abe va nomenar ministre de Seguretat Social Yoichi Masuzoe, un comentarista que s'ha convertit en un polític crític amb el Govern. "Abans de ser ministre, vaig rebre moltes cartes de votants que han vist greument afectades les seves vides perquè no estan rebent allò per a què van pagar amb uns diners que els van costar molt de guanyar", va dir Masuzoe.

El successor d'Abe, Yasuo Fukuda, ha decidit mantenir Masuzoe en el càrrec i confiar-li una gran part del seu futur polític. "Entenc que els problemes sobre les pensions han erosionat l'autoritat del Govern. M'agradaria fer el possible per tornar-li la dignitat", va explicar Fukuda.

En el sistema de pensions japonès existeix un programa bàsic comú al qual han de contribuir totes les persones més grans de 20 anys, i plans complementaris per a grups de professionals, com els treballadors de les empreses privades, els funcionaris i els professors. Les cotitzacions actuals paguen les pensions presents, de manera que preocupa la viabilitat en el futur, quan més de la meitat dels japonesos estiguin jubilats.

Reforma del 2004El 2004 es va aprovar una reforma que va augmentar les cotitzacions i la part que es finança amb aportacions de l'Estat. A més, aquesta vegada es va descobrir que molts personatges públics, entre ells el primer ministre, Junichiro Koizumi, i el que llavors era el seu cap de Gabinet, el mateix Yasuo Fukuda, havien deixat de pagar diverses quotes per oblit.

Un cas més incòmode va ser el de l'actriu Esumi Makiko, protagonista de la campanya amb què la Seguretat Social volia convèncer els ciutadans perquè contribuïssin, malgrat que no havia pagat.

Durant els últims anys no han parat d'aparèixer escàndols relacionats amb les pensions. No obstant, el que va encendre els ànims de molts ciutadans va ser la notícia que s'havien perdut els registres de 50 milions de cotitzacions. A la Seguretat Social li consta que aquests pagaments s'han fet, però no sap a qui corresponen. El cas va sortir a la llum a partir d'una denúncia d'un grup de ciutadans que reclamaven perquè no se'ls reconeixien cotitzacions realitzades.

El mes de juliol, quan el Govern va reconèixer el desastre, el director general de la Seguretat Social, Kiyoshi Murase, va sortir amb el seu equip al carrer a repartir octavilles en què es llegia "Demanem perdó sincerament" i es donaven els telèfons per a consultes. A més, Murase va demanar als 17.000 funcionaris de l'agència i a directius jubilats que tornessin part dels seus salaris per pagar per la seva ineptitud. Ell mateix va reemborsar els 2,7 milions de iens (16.000 euros) que li corresponien com a paga d'estiu.

Segons el Govern, l'origen del problema és la unificació, l'any 1997, dels sistemes d'identificació dels ciutadans. No obstant, ningú ha sabut donar una explicació convincent de com poden desaparèixer els registres de 50 milions de cotitzacions.

La consola entra a l'escola japonesa per ajudar el mestre

2/12/2007 EDUCACIÓ
• Diversos col.legis milloren les notes fent exercicis amb la Nintendo DS
JORDI JUSTE / TÒQUIO. CARMEN JANÉ / BARCELONA
Benvinguda sigui a classe la consola portàtil de videojocs. Konnichi wa. El Japó ha descobert en un dels estris tecnològics que exporta a la resta del món, la cada vegada més cèlebre Nintendo DS, un perfecte aliat dels professors a l'aula. A l'escola Wada de Tokiola, els nens la utilitzen per millorar els seus coneixements de matemàtiques. En un centre escolar de Yawata, durant un any i mig els alumnes van fer cinc minuts diaris d'exercicis d'anglès amb la DS per millorar el seu vocabulari. Les notes en aquesta matèria van pujar de mitjana un 10%. És el gadget total.

Són moltes les joguines que es publiciten per a persones de 3 a 99 anys. Ben sovint això no és res més que un reclam publicitari. La DS porta camí de merèixer en exclusiva aquesta qualificació. La seva entrada a les aules és, en realitat, una victò- ria més."Estem convençuts que no hi ha marxa enrere. S'ha de canviar la mentalitat dels professors. És un gran avantatge poder utilitzar per a l'ensenyament un petit aparell que fins ara era una joguina que els alumnes utilitzaven a casa", explica Ryuichi Yukita, professor d'anglès de l'escola Notre Dame de Kyoto, una de les més prestigioses del Japó, que va a començar a fer servir la DS a les classes de quart de primària.

EL RIVAL SONY

Abans que res, però, una mica d'història. Sony (Playstation) i Microsoft (Xbox) fa anys que disputen a escala planetària la gran batalla de les consoles. Nintendo és, en aquesta guerra particular, una mena de Suïssa neutral en la qual ningú es fixa i que anys enrere va viure dies de glòria amb la Game Boy portàtil. Però fins i tot aquell mercat, el del joc de butxaca, li volen prendre. Sony llança la seva arrogant PSP per menjar-se el món, un dispositiu preparat per a tot: veure cine, jugar, escoltar música, navegar per internet... Tot i això, vet aquí que Nintendo s'inventa el més estrany dels dispositius. Disposa de dues pantalles --una d'elles és sensible al tacte d'un llapis o, més curiós encara, a una bufada-- reconeix la veu i permet el joc a la xarxa. El peix petit es menja al gran.Amb aquest pedigrí, Nintendo ja ha venut més de 53 milions d'unitats arreu del món (20 milions al Japó). No obstant, la clau del seu èxit (per exemple, que hagi trencat el tabú d'entrar a les escoles per la porta dels professors) no es troba només en el disseny de l'enginy electrònic, sinó sobretot en l'enorme creativitat que han demostrat els pares del software.

COMBATRE LA VELLESA

Potser el més famós d'ells sigui el programa Brain training, dissenyat pel doctor Ryuta Kawashima per exercitar la ment. Al Japó, més del 20% de la població supera els 65 anys d'edat. La preocupació pels efectes de l'envelliment és enorme, així que Kawashima i els seus llibres sobre com combatre l'Alzheimer ja tenien un gran èxit de vendes, però la popularitat del programa de la DS l'ha convertit gairebé en un mite.

Hi ha divisió d'opinions sobre els beneficis terapèutics de la DS, però la clínica Uchida de Kyoto en va comprar 10. ¿Resultat? La portaveu del centre, Chikako Funamoto, destaca que la gent gran es reunia per jugar i que, quan algú rebia l'alta, se'n comprava una.

VALOR A LA BORSA

La qüestió és que unitat a unitat, més l'èxit de la germana gran de la DS, la Wii, Nintendo s'ha convertit en la tercera empresa del Japó pel seu valor a la borsa, només per darrere de Toyota i del banc Mitsubishi Tokyo UFJ.El més curiós del cas és que, en el fons, tot té un accent molt nipó. Al país del pis minúscul, Shigeru Miyamoto, l'ànima creativa de Nintendo, va tenir la intuïció de crear mascotes canines virtuals, però vist el furor que van causar poc després van venir els gats i més tard els cavalls. Les possibilitats semblen infinites. Hi ha cursos de cuina, gimnàstica per als ulls, programes per descobrir les capacitats esquerranes dels destres i a l'inrevés, cursos d'idiomes estrangers, exercicis per ampliar el vocabulari de la llengua pròpia i, per descomptat, jocs.

Tan bé li va al senyor Nintendo que, per a la seva última campanya, ha fitxat l'actriu Nicole Kidman. Li dóna un toc sexi a la consola. Era el que li faltava.

El declivi de les escurabutxaques

28/11/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE

Al Japó estan prohibides les màquines escurabutxaques amb premis en metàl.lic, però en canvi hi abunden les sales de pachinko, un joc nacional resultat de la hibridació de les màquines d'apostes i les del milió. S'hi juga amb unes boles d'acer que s'introdueixen a la màquina i es disparen accionant un comandament amb forma d'aixeta que regula la força de l'impuls del propulsor. Les pilotetes entren a la pantalla i comencen a baixar per un laberint de claus amb algunes portes que condueixen al premi. La recompensa són sempre més boletes, que després es poden utilitzar per seguir jugant o es poden canviar al taulell per premis com paquets de tabac, ninos, apa-rells electrònics o vals de compra, però mai per diners en metàl.lic. Ara bé, allà mateix sempre hi ha una garita on els regals que s'han guanyat en el pachinko es poden canviar per diners.
Per a molts és una metàfora excel.lent del Japó, el país on pràcticament res és exactament el que sembla i on una part rellevant de l'obra no passa a l'escenari sinó entre bastidors. És només una interpretació possible. Del que no hi ha cap mena de dubte és que el pachinko és un negoci importantíssim. Segons un estudi recent, els aproximadament 13 milions de jugadors regulars generen cada any a les 15.000 sales repartides per tot el país uns ingressos de 27 bilions de iens (equivalents a uns 170.000 milions d'euros). La xifra és enorme, però no pot ocultar el continu declivi que ha anat patint el sector al llarg de les últimes dècades, arraconat per l'envelliment de les generacions que el van fer prosperar durant els anys del miracle econòmic. Es calcula que en la seva màxima esplendor les sales de pachinko atreien uns 40 milions de jugadors. Les noves generacions de japonesos tenen una oferta més gran d'entreteniment i en general no se senten atretes per l'estètica i l'ambient dels locals de pachinko.

Les sales acostumen a estar als voltants de les estacions de tren o en carrers comercials, però també n'hi ha en zones rurals, a vegades envoltades de camps. Invariablement, estan en edificis que criden molt l'atenció, amb neons abundants de colors kitsch. A l'interior d'aquestes sales el soroll de les boles al caure és ja per si mateix ensordidor, però queda agreujat per la veu dels empleats que per la megafonia anuncien l'arribada de premis a alguna màquina. I per si la contaminació acústica no fos ja prou dissuasòria, l'aire acostuma a estar carregadíssim del fum del tabac que molts jugadors semblen tenir associat al pachinko.

La mala imatge que té avui dia aquest joc entre molts japonesos es deu també a les informacions segons les quals una gran part de les sales de pachinko estan controlades per mafiosos, o bé per coreans i descendents de coreans afins a Corea del Nord, país al qual se sospita que han estat remetent grans sumes de capital. A més, mai falten els rumors de màquines trucades per afavorir l'empresa ni els informes que situen aquests casinos encoberts com els responsables del trencament de moltes famílies.

A la caça de l'auró amb el vermell més intens

20/11/2007 CRÒNICA DES DE KIOTO // JORDI JUSTE Si a Girona comenten que van a caçar bolets, al Japó diuen que surten de momiji gari (caçar aurons vermells). També aquí, la caça és més metafòrica que real, però no es refereix a anar al bosc per tallar els arbres, endur-se'ls a casa i menjar- se'ls a la brasa amb all i julivert, sinó al costum d'anar, a la tardor, a la recerca dels llocs on les fulles han aconseguit un vermell més intens.
Tot i que la paraula momiji es referia originàriament a l'envermelliment de les fulles de tots els arbres de fulla caduca, el fet que l'auró sigui el rei del paisatge tardorenc japonès ha fet que ara s'utilitzi per referir-se, gairebé exclusivament, a aquest i que el seu nom real, kaede, s'usi molt poc. Hi ha al Japó una gran varietat d'aurons, però l'es- pècie més representativa és la iroha kaede (acer palmatum, en llatí, o auró japonès, en català), que normalment no fa més de 10 metres i que es pot trobar tant en parcs públics com en jardins de cases particulars.
El momiji gari és a la tardor el que les trobades per veure els cirerers en flor són a la primavera; és a dir, l'altra gran festa japonesa de celebració i contemplació de la naturalesa. En els dos casos es tracta de costums iniciats en l'antiguitat a la cort de Kyoto i que en l'època d'Edo (1600-1868) es van popularitzar fins a convertir-se en esdeveniments que defineixen la identitat nacional dels japonesos. El culte al canvi estacional és tan present en les arts plàstiques i en la literatura i tan interioritzat pels japonesos que molts creuen que aquest és un dels pocs països que té quatre estacions ben definides.
Si a la primavera una part de la informació meteorològica es dedica a presentar els pronòstics de floració dels cirerers segons els microclimes de cada part del país, el mateix passa a la tardor per als aurons. A les línies d'avanços dels fronts de fred i calor se'ls afegeixen les que tenyeixen el país de blanc, avan- çant de sud a nord a la primavera, i de groc i vermell, a la tardor en direcció oposada. Molta gent programa els seus viatges a partir d'aquestes informacions, comptant gaudir del paisatge més típic de l'estació, i aquests últims anys és fàcil sentir comentaris de preocupació pel retard que causa en els cicles de la naturalesa l'inusual allargament de la calor estival.
Kyoto és un dels destins favorits per al turisme nacional tot l'any, però especialment a la tardor. La visió dels aurons envermellits contra un cel blau de tardor en un dels temples de Kyoto és un dels al.licients de la visita. Un altre pot ser disfrutar-los també a la nit gràcies a la il.luminació que s'instal.la en molts llocs. En aquesta època, els autobusos que van a indrets famosos per la seva bellesa, com el temple de Kyomizu o el Camí dels Filòsofs, a l'est, o a Arashiyama i Kinkakuji (el temple del pavelló daurat), a l'oest, són plens de turistes japonesos. A aquests se'ls afegeixen cada vegada més coreans, xinesos i australians i també molts europeus que aprofiten l'oportunitat que ofereix l'alta cotització de l'euro per visitar un país que fa pocs anys era prohibitiu.

Ruscalleda obté dues estrelles pel seu restaurant de Tòquio

20/11/2007

• La xef ja té tres distincions més per l'establiment de Sant Pol de Mar
• La capital nipona es converteix en l'epicentre mundial de la gastronomia
JORDI JUSTE.TÒQUIO
El restaurant Sant Pau de Tòquio, clon de l'establiment que regenta Carme Ruscalleda a Sant Pol de Mar, apareix amb dues estrelles a la guia Michelin de la capital japonesa, la primera que la multinacional francesa de pneumàtics edita a l'Àsia. Les dues estrelles anunciades ahir se sumen a les tres que ja posseeix l'establiment de Sant Pol des del 2006.

La presentació del nou capítol de la que per molts és la "bíblia de la gastronomia" va certificar el que molts aficionats ja sabien: que Tòquio és una de les ciutats del món que acullen més restaurants d'alta qualitat. Michelin ha concedit 191 estrelles a la capital japonesa, cosa que la converteixen en la ciutat amb més astres del món de la restauració, molt per sobre de les 97 de París i les 54 de Nova York.

"Estem molt contents, no ens ho esperàvem. Obtenir una estrella ja hauria sigut una molt bona qualificació. Ara ens coneixerà més gent. Ens han posat una nota molt bona i hem de correspondre i justificar-la", explicava ahir exultant Carme Ruscalleda, desplaçada expressament a Tòquio per assistir a la festa de presentació de la guia. Des del 2004, quan va obrir el seu restaurant al cor financer de Tòquio, associada amb l'empresari nipó Yuji Shimoyama, la catalana es desplaça dues vegades a l'any a la capital japonesa per supervisar el treball, que coordinen el xef Jerome Quilbeuf i la directora Rie Yasui, tots dos formats a Sant Pol.

Les dues estrelles a la primera per al Sant Pau de Tòquio es poden considerar un gran èxit en una guia que aprecia sobretot la gastronomia japonesa i, en segon terme, la francesa. En la categoria màxima, tres estrelles, hi ha vuit restaurants, cinc de cuina japonesa (Hamadaya, Koju, Kanda, Sushi Mizutani i Sukibayashi Jiro) i tres francesos (Joel Robuchon, L'Osier i Quintessence). Entre els que han rebut dues estrelles, a més a més del Sant Pau, hi ha un restaurant italià, un xinès, sis francesos i 16 japonesos. Entre els 117 establiments que apareixeran amb una estrella a la guia també són majoria els japonesos, seguits a distància de francesos, els italians i els xinesos. Ha aconseguit entrar l'Ogasawara Hakushakutei, que ofereix una selecció de cuina espanyola contemporània.

"Tòquio és una estrella brillant en el firmament de la gastronomia. Els restaurants de la ciutat ens han semblat excel.lents. Utilitzen els millors ingredients, i recorren al talent i a una tradició transmesa de generació en generació i refinada pels xefs actuals", va explicar l'editor Jean-Luc Naret, que va insistir a demostrar que la guia no pecava de preferència per la cuina francesa, cosa de què va ser acusat al seu dia el volum dedicat a destacar les millors taules de la ciutat de Nova York.

Des de l'anunci de l'aparició de la guia Michelin de Tòquio s'havia generat certa polèmica sobre la capacitat dels gastrònoms francesos per apreciar les subtileses de la cuina japonesa. Entre els que s'havien mostrat crítics hi havia el prestigiós cuiner de sushi Jiro Ono, que ahir, després de saber que li havien atorgat tres estrelles, no podia ocultar la seva felicitat malgrat escudar-se en la incredulitat. El seu establiment, Sukibayashi Jiro, al qual s'accedeix des d'una estació de metro i que no compta ni amb lavabo propi, ha aconseguit tres estrelles, una prova de la gran importància que ha tingut la qualitat dels plats a l'hora de qualificar els restaurants.

Prohibit fumar a la gran avinguda d'Osaka

9/11/2007 CRÒNICA DES DE OSAKA // JORDI JUSTE

Des de l'1 d'octubre, està prohibit fumar a l'avinguda més important d'Osaka, Mido-suji. Una gran quantitat de rètols anuncien a les voreres la restricció amb mapes que detallen l'àrea d'aplicació i expliquen en japonès, xinès, coreà i anglès que els infractors pagaran una multa de 1.000 iens (uns sis euros) si són sorpresos amb el cigarret encès per alguna de les patrulles municipals formades per exagents de la policia.

Abans ja s'havien aplicat en alguns districtes de Tòquio i altres zones d'Osaka prohibicions d'aquest tipus, però el cas de Mido-suji és especialment significatiu. L'avinguda, de quatre carrils per direcció i amples voreres, uneix les dues àrees comercials més importants de la ciutat, Namba al sud i Umeda al nord, i acull les seus d'algunes de les botigues més prestigioses, grans bancs, empreses i alguns consolats. Els caps de setmana, la zona central de Mido-suji es converteix en un formiguer de gent passejant, especialment amb bon temps, i no se sent tant la necessitat de caminar per Ebisubashi-suji, un carrer de vianants paral.lel. Precisament, sembla paradoxal que es prohibeixi fumar a Mido-suji, una enorme avinguda descoberta, i no a Ebisubashi-suji, que és un carrer cobert de només 10 metres d'ample.

A Yukitaka Inoue, historiador especialitzat en Mèxic i fumador, la prohibició li sembla una estridència. "Evidentment, aquest tipus de normes les decideix gent que no té necessitat de fumar en aquest lloc. Ara bé, és cert que hi ha fumadors que no tenen cap mena d'educació. Abans, la gent que fumava mentre caminava protegia el cigarret amb la mà, però ara sembla que no els importi cremar l'altra gent", afirma el doctor Inoue, que és d'un dels molts fumadors japonesos que sempre van proveïts d'un petit cendrer portàtil i quan ha d'encendre un cigarret s'aparta abans uns quants metres del grup.

En els últims anys s'han anat aplicant al Japó mesures restrictives sobre el consum de tabac, però encara són molt tímides comparades amb les que imperen a Europa o als Estats Units. El 2003 es va aprovar una llei de salut que indicava la necessitat de prohibir el consum de tabac en alguns edificis, com per exemple centres educatius o esportius, i d'assegurar que en altres locals freqüentats pel públic s'habilitessin les mesures necessàries per evitar que el fum acabés perjudicant els fumadors passius. No obstant, la norma no preveu mesures sancionadores i té un marge d'interpretació molt ampli.

Per als detractors del tabac, és difícil acceptar la gran permissivitat que hi segueix havent al Japó, no només en el consum, sinó també en la venda. En teoria, tots dos estan prohibits als menors de 20 anys, però encara abunden les màquines expenedores en llocs públics i el comerç a les omnipresents botigues de conveniència a penes se supervisa. Alguns ajuntaments com el d'Osaka adopten mesures impactants, com la prohibició a Mido-suji, però la política nacional sembla dictada encara per la gran empresa tabaquera japonesa JT. El 50% de les seves accions són de l'Estat.

El fabulós jardí ocult de Shin'en

24/10/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
De gairebé qualsevol ciutat del món es pot dir que té molta bellesa oculta. En el cas de les urbs japoneses acostuma a ser especialment cert, ja que no tenen una monumentalitat apreciable des del carrer, a excepció potser d'alguns castells i grans edificis moderns.Per apreciar el santuari de Meiji a Tòquio, el Gran Buda a Nara o el Temple del Pavelló Daurat a Kyoto s'ha d'entrar en un recinte i caminar una bona estona. A l'antiga capital del Japó n'hi ha molts més exemples, com el palau shogunal de Nijo, el jardí zen de pedres de Ryoanji, el temple budista de Kiyomizu o el santuari sintoista de Heian. En aquest últim, a més, s'hi amaga el Shin'en, un fabulós jardí de 33 quilòmetres quadrats que passa desapercebut per a la majoria de turistes. La falta de visibilitat s'explica perquè a moltes guies ni tan sols hi apareix i, sobretot, perquè s'hi accedeix des d'una petita porta que està situada en un dels laterals de l'esplanada que hi ha davant de l'edifici principal del santuari.
En realitat, el Shin'en són quatre jardins, cada un amb característiques diferents però tots ells estructurats al voltant del seu estany. El jardí de l'oest, que té una petita cabanya per celebrar-hi la cerimònia del te, arriba a la seva màxima bellesa a l'estiu, quan els iris floreixen al costat de l'aigua.El del sud va ser dissenyat pensant en les festes literàries dels nobles, en què competien escrivint i llegint les seves poesies. És especialment bonic a la primavera, amb els cirerers en flor, i inclou una curiosa secció on es poden apreciar espècies botàniques que apareixen a les obres més destacades de la literatura japonesa del període Heian (794-1185), com el Romanç de Genji o el Llibre del Coixí.
Al tercer jardí, el que està situat al centre, es pot passar entre les aigües de l'estany saltant entre pedestals que van ser construïts aprofitant pedres que van pertànyer a ponts que antigament s'aixecaven sobre el riu Kamo. Finalment, el de l'est és el que aprofita de manera més encertada un tret comú en molts jardins japonesos, l'harmonització amb el paisatge que l'envolta, en aquest cas les muntanyes que tanquen la ciutat per la banda est, que fan que el visitant tingui la sensació que es troba enmig d'una porció domesticada de la naturalesa.

El Shin'en no és el misteriós jardí que busca el descendent del príncep Genji a la novel.la Al norte la montaña, al sud el llac, a l'oest el camí, a l'est el riu, de l'escriptor hongarès Laszlo Krasznahorkai, però hi comparteix la ubicació a Kyoto i la capacitat de resumir algunes de les característiques fonamentals de l'estètica tradicional japonesa, com la senzillesa i la naturalitat. Va ser concebut com un complement per al gran santuari de Heian, construït l'any 1895 imitant l'estructura del palau imperial per commemorar el 1.100 aniversari de la fundació de la ciutat i per compensar la depressió que es vivia a Kyoto gairebé tres dècades després que la Cort Imperial es traslladés a Tòquio. De manera paradoxal, la visita al santuari es pot finalitzar en pocs minuts. Ben al contrari, el jardí mereix ser disfrutat sense cap mena de pressa.

El Japó gairebé no fa servir les potents motos que ven al món

12/10/2007 SEGURETAT VIÀRIA • El país asiàtic tenia restringida la potència dels vehicles de gran cilindrada • L'índex de morts no arriba ni a la meitat del que es registra entre la població espanyola JORDI JUSTE.KYOTO Honda, Yamaha, Suzuki i Kawasaki. Si els fabricants japonesos de motos copen el mercat mundial seria lò- gic pensar que les carreteres del seu país estan atapeïdes de motocicletes de gran cilindrada, però res més lluny de la realitat. Les unitats de més de 400 centímetres cúbics, les mateixes que a Espanya estan disparant les xifres de sinistralitat, tenien limitada per llei la seva potència a 53 cavalls fins al mes de juliol passat. Es venien capades, en l'argot motard. El resultat és un parc mòbil que amb prou feines supera el d'Espanya i un índex de morts per habitant més de dues vegades inferior al del nostre país.
El 2005 van morir al Japó 603 persones per accident de moto, mentre que si les coses continuen com fins ara, Espanya tancarà el 2007 amb unes 450 persones mortes. La diferència és que el Japó gairebé triplica (127 milions d'habitants) la població espanyola.
PRESSIONS DE LA INDÚSTRIA
La limitació en la potència de les motos és un dels factors que explica la baixa sinistralitat. Molts dels vehicles que a Espanya protagonitzen el repunt de morts superen els 750 cc i els 100 cavalls de potència. La supressió de la limitació al Japó, aconseguida després d'uns quants anys de pressions de la indústria local, obre ara la in- cògnita de quin impacte tindrà en la sinistralitat.
Els japonesos sostenen que hi ha altres factors que també expliquen el baix índex de morts. A més a més de l'escàs nombre de motocicletes, el sistema de llicències i ensenyament funciona bé i en general els conductors es comporten amb una actitud responsable. "El sistema és bo, està ben pensat. El més important és la manera de conduir les motos. L'edat dels conductors és bastant alta. Entre 30 i 50 anys, i no corren gaire", va explicar Yuichi Sakagami, representant de la Nippon Motorcycle Association.

ES COMENÇA ALS 16 ANYS

Al Japó es pot obtenir la llicència de moto de fins a 400 centímetres cúbics als 16 anys, i la de cilindrada superior, als 18. Encara que en teoria és possible obtenir el permís passant els exà- mens teòric i pràctic per lliure, el que és més habitual és assistir a classes en una autoescola. De la mateixa manera, no hi ha cap obligació d'obtenir primer el permís per a motos petites abans d'atrevir-se amb les grans, però les autoescoles recomanen als seus alumnes anar pas a pas i aquest consell se sol seguir.

L'escàs nombre de motos de gran cilindrada --només 700.000, per 550.000 a Espanya-- també s'explica per altres motius. Per una banda, el Japó és un país on plou molt. A més a més, està molt generalitzada la utilització de la bicicleta, sovint per connectar amb els eficients transports públics. A tot això, s'hi afegeix que la imatge de les motos grans està associada als bosozoku, les bandes juvenils de motards que es dediquen a passejar en grup a marxa lenta i fent tant soroll com poden. El ciclomotor està molt més estès. N'hi ha un total de vuit milions circulant pel Japó.

El Govern nipó va vetar fins al 2005 anar per autopista amb un passatger
La relaxació de les normes propiciada per la indústria nipona ja va començar l'any 2005. Fins llavors estava prohibit portar un passatger per autopista i una modificació legal permet fer-ho als conductors de més de 20 anys i amb tres d'experiència. Aquest canvi ja va començar a disparar el mercat, a l'obrir les possibilitats recreatives en un país on les carreteres secun- dàries són sovint estretes vies sense guarda-rail que travessen camps o zones residencials sense voreres.

En l'esport, l'important és organitzar

11/10/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE JORDI Juste El dilluns anterior al 10 d'octubre és festiu al Japó perquè se celebra el dia de l'esport (taiku no hi). Des de ja fa uns anys, en aquest país els festius intersetmanals es traslladen automàticament al primer dia de la setmana, per no perjudicar els calendaris laborals i escolars i com una manera de permetre que els japonesos disfrutin d'almenys tres dies seguits de vacances, cosa que d'una altra manera molts només podrien fer al voltant del 15 d'agost o per Any Nou.
Durant les setmanes que envolten el taiku no hi, en una gran part dels centres educatius del Japó se celebren els undo kai, les festes de l'esport. Els organitzadors no són només les guarderies, els parvularis, les escoles primàries i secundàries i les universitats, sinó també empreses i associacions de veïns. En tots els casos l'organització implica un gran nombre de persones que es mobilitzen perquè tot funcioni a la perfecció. Vistos amb els ulls d'un estranger, els undo kai, més que festes per disfrutar de l'esport en si mateix, semblen exercicis per posar a prova la salut de la societat com a conjunt d'éssers humans que col.laboren per aconseguir un objectiu comú.
A les escoles, els alumnes normalment es divideixen en dos o tres equips que integren xavals de diversos cursos. Aquests equips competeixen per arribar els primers a la meta o per ficar més boles que el contrari en el cistell, però en tot moment pesa en l'aire un esperit de censura a l'alegria excessiva per la victòria. Els nens es preparen durant setmanes sota la sufocant calor de finals d'estiu, però més que per guanyar, ho fan per aprendre quin és el seu lloc a l'equip. El tòpic que l'important és participar és elevat a la categoria de sentit comú.
En els undo kai de barri, en qüestió de minuts les carpes de les diferents associacions participants estan muntades, les banderoles onegen, les línies de calç estan marcades amb precisió mil.limètrica i la megafonia està revisada i en perfecte funcionament. Durant hores se succeeixen sota la supervisió dels voluntaris de l'equip organitzador activitats en què participen centenars de persones, des de nens de preescolar fins a avis, totes dedicades a donar lluïment al treball d'equip. S'estira la corda, es corre per trios amb les cames lligades als companys o es participa en els relleus de mukade, mot que significa centpeus i que en aquest cas es refereix a dues taules amb estreps sobre les quals corren cinc persones obligades a fer avançar les cames exactament al mateix temps. Normalment, la copa per a l'equip guanyador és la mateixa cada any i només s'hi afegeix una cinta de colors amb el seu nom. A més, hi ha premis per a quasi tots els participants.
Un cop acabat l'acte, gairebé ningú s'escaqueja i sovint sobren braços per guardar els estris, reunir fins a la mostra més ínfima de deixalla i enrastellar el terreny fins que sembli que ningú l'hagi trepitjat durant mesos. Al final del dia, la impressió que en queda és que la societat japonesa ha entonat la seva musculatura i s'ha reafirmat en el convenciment que el que realment importa és organitzar.

El Japó no perd els papers

7/10/2007 EFECTES DEL DESENVOLUPAMENT INDUSTRIAL A L'ÀSIA
• El preu del cartró i del paper usats per a reciclatge es dispara i creixen els robatoris i la competència entre els recol.lectors
• La causa és la creixent demanda de la Xina
JORDI JUSTE.KYOTO
L'escassetat de paper per reciclar, provocada per l'augment de la demanda a la Xina, ha fet que el seu preu es dispari al Japó i que s'intensifiqui la competència entre els recol.lectors per arribar els primers als punts de recollida. En diferents llocs del país s'han produït robatoris de paper usat i a Tòquio diversos districtes ja han denunciat empreses privades per recollir-lo sense comptar amb l'autorització municipal, una falta per la qual s'enfronten a multes de 200.000 iens (uns 1.300 euros).

En general, la competència ha fet augmentar considerablement la freqüència de les visites dels recol.lectors, tant dels que compten amb autorització oficial com dels considerats pirates.

Per la seva part, alguns industrials s'han queixat que ara les autoritats municipals vulguin limitar una activitat que porten a terme des de fa temps. "Se'ns podrà mirar com lladres per fer el que hem fet durant tant de temps. Però bé hem de guanyar-nos la vida", va declarar recentment al rotatiu Asahi Shimbun Masamitsu Matsuzawa, president i fundador, fa 40 anys, d'una petita companyia que avui opera amb més de 125 camions de recollida.

Grans consumidors

Darrere de l'actual lluita per obtenir les preades escombraries hi ha la voracitat paperera de la indústria i els consumidors japonesos i el sorgiment econòmic xinès, que ha provocat que una part important del paper viatgi ara al país veí per ser reciclat amb uns costos molt més baixos que els japonesos gràcies a l'enorme diferència en salaris i protecció del medi ambient.

El Japó és el quart consumidor mundial de paper per habitant, al darrere dels Estats Units, Finlàndia i Suècia. Cada japonès consumeix prop de 250 quilos de paper a l'any, 77 més que els espanyols i gairebé 200 per sobre de la mitjana mundial per persona, que és de 56. Per explicar aquesta considerable diferència en consum de paper s'han de tenir en compte dades com per exemple la circulació de la premsa, que al Japó arriba als 70 milions d'exemplars diaris, així com hàbits comercials com és ara embolicar els diferents productes amb diverses capes de paper i pràctiques domèstiques com el gran ús de tovallons i mocadors d'un sol ús.

Pel que fa a la Xina, les dades actualment disponibles indiquen un consum de 42 quilos de paper per persona i any, i per això s'espera que en el transcurs de les pròximes dècades la demanda de paper no faci més que créixer i afegeixi encara més pressió sobre el mercat japonès de paper usat per reciclar.

Alça dels costos

De moment, la indústria s'ha vist obligada a augmentar el preu que paga als recol.lectors de paper fins als 13 iens (uns 8 cèntims d'euro aproximadament) per quilo, el doble que fa cinc anys. "Si no augmentem el preu de compra no podem garantir-nos prou paper usat", va declarar Shoichiro Suzuki, que és el president de la patronal Japan Paper Asociation.

Paral.lelament a l'augment de la demanda de paper usat, ha sorgit en el si del Govern japonès una pugna entre els partidaris de promoure el reciclatge a ultrança i els que defensen la necessitat de combinar-lo amb l'ús de la fusta obtinguda en la neteja de boscos. Des de l'any 2001, el 100% del paper que es fa servir a les copiadores d'oficines governamentals nipones ha de ser obligatòriament reciclat. Però ara l'Agència Forestal defensa la necessitat de donar una sortida als més de 8 milions de tones de fusta provinent de la neteja de boscos que continuen apilades sense ús i garantir d'aquesta manera la viabilitat d'una pràctica vital per prevenir incendis, riuades i esllavissades de terra.

Per la seva part, el Ministeri de Medi Ambient s'oposa rotundament a relaxar una mesura que considera absolutament emblemàtica de la seva política de promoció del reciclatge. "La regla del 100% té com a objectiu millorar el medi ambient amb diner públic. Reconsiderar-la seria una retirada de tot el sistema. No ho podem fer tan fàcilment", va assegurar recentment un representant de Medi Ambient.

Casaments japonesos del segle XXI

2/10/2007 CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE Passejar pels grans santuaris sintoistes reporta a vegades la recompensa de presenciar l'entrada o la sortida d'una comitiva nupcial. La visió és sempre impactant, especialment a Meiji Jingu, el principal recinte sintoista de Tòquio, situat al cor de la metròpolis, a poca distància de Harujuku, la meca de la moda juvenil, i del parc de Yoyogi, on es donen cita músics del carrer i aficionats estrafolaris.
L'arquitectura sintoista no és espectacular, ja que busca més l'harmonia amb la naturalesa que el lluïment dels edificis, a l'interior dels quals només s'hi accedeix per participar en cerimònies. Per això, les visites als santuaris s'assemblen més aviat a un passeig per un parc. Un està admirant algun gran arbre sagrat o llegint les pastilles votives penjades pels feligresos quan de sobte es percep alguna cosa especial a l'ambient, les veus s'aquieten i les mirades es concentren al lloc per on avança una filera de personatges amb aspecte greu que semblen sortir del túnel del temps. I sempre hi ha turistes que s'apressen a aprofitar l'ocasió d'emportar-se un record fotogràfic únic.
Al capdavant hi va un sacerdot amb un imponent quimono i guarnit amb una llarga gorra cerimonial, seguit de les seves escolanes, vestides amb faldilla vermella i brusa blanca. Al cor del seguici hi ha els contraents, la núvia vestida amb un quimono blanc o de colors i el nuvi amb un sobri hakama, compost per una faldilla pantaló grisa i una jaqueta negra. Acompanya la núvia la seva mare o una amiga per ajudar-la a desplaçar-se amb un vestit de seda pesadíssim, que tan sols permet fer passets diminuts. Darrere dels nuvis hi pot haver un sacerdot o ajudant sostenint un gran para-sol de paper. I, finalment, desfilen els familiars, els homes amb vestit negre i camisa i corbata blanques i les dones amb quimono o vestides a l'occidental, però amb colors poc llampants. Tots es dirigeixen al honden, l'edifici on hi ha l'altar dedicat a la deïtat principal del santuari. Allà, apartats de les mirades curioses per envans de fusta que sí que deixen escapar les notes dels instruments tradicionals, té lloc una cerimònia de purificació i a continuació el ritu del compromís.

Fins als anys 80 aquestes escenes tenien poc d'extraordinari, ja que la majoria dels japonesos es casaven en algun santuari sintoista. No obstant, la majoria dels casaments segueixen ara algun ritu més o menys cristià. No importa que menys d'un 1% dels japonesos declarin seguir el cristianisme en alguna de les seves formes. La majoria dels nuvis volen viure un casament a l'estil dels que apareixen a les pel.lícules occidentals, amb la núvia més en el paper d'emperadriu austríaca que de submisa mestressa de casa japonesa. Es calcula que els casaments a l'estil occidental són aproximadament un 70%. En moltes ocasions ni tan sols se celebren en esglésies reals o amb capellans de veritat, sinó a les capelles amb què compten els hotels o grans locals de banquets i presidides per professors estrangers d'idiomes que els caps de setmana s'enfunden la sotana i deixen anar unes llatinades per poder treure's un sobresou.

Fukuda forma un Govern continuista al Japó

26/9/2007 NOU PRIMER MINISTRE
JORDI JUSTE.KYOTO
Yasuo Fukuda és des d'ahir el primer ministre del Japó gràcies a l'àmplia majoria del Partit Liberal Democràtic (PLD, nacionalista) i els seus socis budistes del Nou Komeito a la Cambra baixa del Parlament. Com s'esperava, el Senat, on el PLD està en minoria des del juliol, va elegir Ichiro Ozawa, el líder de l'oposició del Partit Democràtic (PD, liberal). La Constitució té previst que en cas de discrepància prevalgui sempre la decisió dels diputats i no pas la dels senadors."Primer de tot cal recuperar la credibilitat dels polítics", va declarar ahir Fukuda després de formar govern. Segueixen 15 dels 17 ministres del seu antecessor, Shinzo Abe, que va dimitir de sobte el dia 12. Després d'un any de Govern caracteritzat pels escàndols i les ficades de pota dels ministres i per la insistència d'Abe de deixar enrere el pacifisme sorgit després de la segona guerra mundial i adoptar polítiques més nacionalistes, s'espera del Gabinet de Fukuda una posició menys ideològica i que intenti pactar amb l'oposició, tant en matèria de seguretat i relacions exteriors com en la reorganització del caòtic sistema públic de pensions.

Els liberals japonesos elegeixen un moderat per succeir Abe

24/9/2007 EL PARTIT QUE GOVERNA EL JAPÓ ESTRENA LIDERATGE
• El nou líder, Yasuo Fukuda, es convertirà demà en primer ministre
JORDI JUSTE.KYOTO
El moderat Yasuo Fukuda va ser elegit ahir nou president del Partit Liberal Democràtic (PLD), càrrec que li garanteix l'elecció demà al Parlament com a primer ministre del Japó gràcies a l'àmplia majoria de la seva formació en la decisiva Cambra baixa. El nou líder, de 71 anys, substitueix Shinzo Abe, de 53, que va dimitir el dia 12 passat i des d'aleshores està hospitalitzat per una malaltia intestinal relacionada amb l'estrès.

"M'agradaria que la gent recuperés la confiança al PLD i que aquest pogués aplicar mesures de forma consistent", va declarar Fukuda després de conèixer-se la seva victòria sobre l'exministre d'Exteriors Taro Aso per 330 vots a 197.

Fukuda, que va entrar en política als 53 anys després d'una carrera en la indústria petrolera, és fill de Takeo Fukuda, primer ministre entre 1976 i 1978. En els governs de Yoshiro Mori i Junichiro Koizumi, el nou president del PLD va ocupar el càrrec de secretari, que inclou les funcions de portaveu del Gabinet i coordinador dels seus diferents departaments.

El repte polític de Fukuda és gran, ja que hereta una situació greu. El PLD va perdre la majoria al Senat en les eleccions parcials de juliol com a conseqüència d'una sèrie d'escàndols de corrupció i la incapacitat del Govern d'Abe per solucionar els problemes de la seguretat social. Ara el principal partit de l'oposició, el Partit Democràtic del Japó (PDJ), compta amb més capacitat per controlar el Govern i endarrerir l'aprovació de les lleis, tot i que el PLD, juntament amb el seu aliat Nou Komeito, suma a la Cambra baixa la majoria necessària per fer inútil l'oposició del Senat.

MISSIÓ A L'ÍNDIC

Una de les mesures més urgents que haurà d'escometre Fukuda serà l'aprovació d'una nova llei que permeti a la Marina nipona reprendre el seu paper de proveïdor de combustible a l'Oceà Índic als vaixells nord-americans que es dirigeixen a l'Afganistan. Ja es dóna per fet que serà impossible aprovar a temps la pròrroga de la llei vigent, que marca l'1 de novembre com a data de terme de la missió. La impossibilitat de convèncer el líder del PDJ, Ichiro Ozawa, de la necessitat de recolzar la pròrroga va ser la principal causa citada per Abe per justificar la seva sobtada dimissió.

Ahir Fukuda va fer esforços per deixar clar que l'èxit de la seva acció com a líder dependrà de la col.laboració amb l'oposició. Per la seva banda, el PDJ s'ha mostrat disposat a parlar però manté la seva oposició a la missió a l'Índic i defensa la necessitat de dissoldre la Cambra baixa, ja que el seu mandat expira el setembre del 2009, i convocar eleccions.

Tracció humana per passejar turistes

14/9/2007 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE

Dos de rickshaw a Arashiyama.
JORDI Juste
Molts europeus associen la imatge del rickshaw, el carret de dues rodes estirat per una persona per transportar-ne altres, amb el tercer món. Possiblement, a la majoria, la seva menció els suggereix imatges de l'Índia colonial de Kipling o de la Calcuta dels nostres dies. Un dels llocs on el rickshaw segueix viu, però, i sembla tenir més futur és el Japó, segona economia del món i pàtria de milers d'empreses de tecnologia punta.

Al Japó d'avui en dia, el rickshaw es fa servir exclusivament per transportar turistes en algunes ciutats, entre elles Tòquio (on es poden veure al districte d'Asakusa) i també a Kyoto, que compta amb mig centenar, distribuïts en àrees turístiques com per exemple Kinkakuji (el pavelló del Temple Daurat), el santuari de Heian o Arashiyama, una zona famosa per les esplèndides vistes que ofereix a la primavera i la tardor i per acollir una gran quantitat de temples budistes.

A Arashiyama, estira cada dia el seu carro durant set hores Katsuya Honda, de 38 anys i amb 13 d'experiència, dels quals parla amb orgull. "Quan vaig començar buscava una feina que fos típica de Kyoto i, per a nois, no hi havia gaire on escollir. Vaig trobar això, m'hi vaig presentar i vaig haver de passar una entrevista. Al principi va ser dur, em va costar acostumar-me a estirar el carro i vaig haver d'aprendre'm tot el que s'ha de saber sobre Kyoto per fer aquesta feina", explica Katsuya.

Els conductors de rickshaw tracten els seus passatgers amb una amabilitat extrema, gairebé exagerada. El salari pot superar els 300.000 iens (gairebé 2.000 euros) i, com és norma general al Japó, no esperen rebre propina. Hi ha conductors d'entre 18 i 48 anys, tots ells professionals a temps complet; la immensa majoria són homes. En un dia, a Arashiyama poden arribar a recórrer cadascun uns 30 quilòmetres. La duresa, és clar, depèn de les condicions meteorològiques i del pes dels passatgers. Katsuya Honda explica que el seu rècord és una parella que sumava 220 quilos.

Hi va haver un temps en què els rickshaws es comptaven per desenes de milers i feien la funció dels cotxes de punt i dels taxis. Les teories més creïbles sobre el seu origen el situen al Japó el 1868, ideat per un missioner nord-americà per transportar la seva dona invàlida. El cert és que l'invent va ser registrat per tres japonesos que li van donar el nom de jinrikisha (literalment, cotxe a força humana) i ràpidament se'n va estendre l'ús. Els cotxes de cavalls eren massa grans i cars i a més a més no tenien tradició, així que el jinrikisha va substituir fàcilment el palanquí com a mitjà per transportar persones.

Avui en dia, els rickshaws es mantenen com a relíquia històrica i com a atracció turística. Els preus bàsics a Kyoto van des dels 2.000 iens (uns 13 euros) per una sola persona durant 10 minuts als 15.000 iens (95 euros) per a una parella durant una hora i mitja. Alguns dels conductors parlen un anglès suficient per fer-se entendre pels turistes i, segons el seu cap, molts d'ells ara aprenen xinès per fer front al creixent nombre de visitants que hi van des del país veí.