Una societat normal

Si algú ha conegut Japó a partir de les nombroses informacions aparegudes des del terratrèmol i el tsunami del 11 de març, potser s'hagi format la imatge d'una societat ideal injustament condemnada per la naturalesa a sofrir. No en va, el tema favorit dels mitjans de comunicació occidentals ha estat –a part de la devastació causada pel sisme i l'alarma nuclear– el comportament exemplar de la població japonesa.

S'ha escrit, de forma abundant, sobre el seu grau de preparació per a plantar cara als desastres, la solidaritat i l'ordre dels damnificats al repartir el poc que els quedava, la disciplina dels ciutadans per a plantar cara als obligats talls de llum, la capacitat –provada diverses vegades en la història recent– de recuperar-se de les hecatombes, la dignitat amb la qual afronten la desgràcia o la sobrietat amb la qual exterioritzen el seu dolor.

No obstant això, encara que certs, aquests aspectes de la societat japonesa són solament una part de la realitat. Japó és un país gran, de llarga història i molt poblat. És, per tant, una realitat complexa, difícil de reflectir en uns pocs articles periodístics escrits amb urgència –i menys en només un de poc més de cinc-centes paraules.

Per a equilibrar un poc el quadre idíl·lic que hem pintat aquests dies, podem fer una llista de problemes que afligeixen a la societat japonesa: addiccions; violència física o psicològica a casa, en l'escola o en el treball; augment del nombre de joves que es tanquen en la seva habitació i solament es connecten amb el món a través de l'ordinador; prostitució relacionada al consum de productes de luxe; alta taxa de suïcidis; discriminació professional per origen o gènere; malaltia i mort per excés de treball; pèrdua de la moral del sacrifici a favor d'un major hedonisme; escassedat de talent individual; desconfiança en el govern i en l'administració; corrupció institucionalitzada; profusió de fraus que tenen com víctimes els ancians…

L'anterior és solament una llista inacabada d'elements heterogenis citats pels propis japonesos com a mals de la seva pròpia societat. Són problemes del món modern, que Japó comparteix amb altres països. Possiblement, alguns els afronta millor i altres pitjor que els seus veïns, i fins i tot n'hi ha que semblen tan enquistats que es diria que no té massa interès a solucionar.

Està clar que la japonesa és una societat normal, on els problemes es multipliquen. No obstant això, fa l'efecte que resisteix millor que unes altres les tendències disgregadoras de la modernitat. Sovint s'ha dit que el secret és l'homogeneïtat ètnica de la seva població, que fa més fàcil el funcionament cohesionat de la societat. És veritat que la immensa majoria de ciutadans japonesos són o se senten membres d'un mateix grup sociocultural amb unes característiques bàsiques comunes, amb uns codis de conducta compartits i en gran mesura acceptats. Això fa que la comunicació dintre del grup sigui més fàcil amb necessitat de menys paraules, i que el treball individual contribueixi més al bé comú. També fa que sigui tan difícil per a un estranger arribar a ser considerat un membre més de la societat. Aprendre japonès o imitar les manifestacions més superficials del comportament nipó són tasques relativament senzilles per a qualsevol, però interioritzar el seu codi de valors és difícil per a tots i impossible per a molts.

Tsunami japonès: ¿Govern culpable?

CATÀSTROFE AL PACÍFIC. ANÀLISI

JORDI JUSTE

L’acudit parla de dos ciutadans italians que quan veuen que està plovent exclamen: « Porco goberno ». Al Japó a ningú se li acudiria acusar el Govern de la pluja i, encara menys, d’un terratrèmol de nou graus, seguit d’un tsunami devastador que arrasa pobles sencers i deixa una central nuclear de sis reactors en tan mal estat que es converteixen en una amenaça internacional. A l’actual Govern ni tan sols se’l pot acusar de no haver obligat les elèctriques a estar preparades per al pitjor, ja que l’administració del Partit Demòcrata no fa ni dos anys que és al poder i només han passat vuit mesos des que Naoto Kan va substituir el seu coreligionari Yukio Hatoyama com a primer ministre.

Una altra cosa és la crítica a la gestió de la crisi. La primera setmana d’unitat nacional sense fissures significatives va acabar amb la negativa del principal partit de l’oposició a sumar-se a un Govern de concentració nacional per fer front a l’hercúlia tasca d’aixecar el país. Encara que també va dir que collaboraria amb el Govern des de l’oposició, el no del líder del Partit Liberal Democràtic, Sadakazu Tanigaki , a convertir-se en viceprimer ministre i compartir responsabilitats amb el seu principal adversari augura que aviat començarem a sentir crítiques a l’acció de Kan . Ara bé, hauran de ser crítiques raonables i mesurades per no ser vistes com a antipatriòtiques per la majoria de la població, conscient ara mateix de la necessitat de fer pinya.

Les paraules d’alguns comentaristes polítics, els debats espontanis a les xarxes socials i l’experiència d’altres crisis fan pensar que les crítiques al Govern se centraran en la falta de fermesa, transparència i valor. Fermesa per obligar Tepco, la companyia elèctrica propietària de la central nuclear, a prendre mesures expeditives més ràpidament per minimitzar els danys a la població sense reparar en els perjudicis econòmics que això li pogués ocasionar. Transparència per donar als ciutadans totes les dades i deixar que fossin ells mateixos els que decidissin el grau de gravetat de la crisi i actuessin en conseqüència. I valor per prendre mesures conservadores de la seguretat fins i tot a risc d’excedir-se. A Fukushima sembla que s’ha evitat el pitjor, però encara s’haurà de deixar passar una temporada per saber amb certesa tot el que ha passat i poder avaluar bé l’acció del Govern japonès.

Quan arribi el moment, s’haurà de veure si l’Executiu ha deixat en algun instant que Tepco ponderés els seus interessos econòmics al decidir les mesures que calia prendre amb els reactors afectats, quan el que li tocava era oblidar-los per una vegada a favor del bé comú. També necessitarem esbrinar si el Govern ha deixat d’informar la població amb la claredat i celeritat oportunes, tenint en compte l’obligada necessitat d’un temps raonable per recollir les dades i interpretar-les abans de fer-les públiques. Per acabar, voldrem veure si realment hem estat a un pas d’una hecatombe, i per tant el correcte hauria estat evacuar Tòquio, o era cert en tot moment que la situació era greu però no tant per organitzar l’èxode de més de 30 milions de persones.

El miracle japonès

Hiroshima, 2010. JJuste

Jordi Juste, Quadern del Diumenge. El Periodico e Catalunya, diumenge 20 de març de 2011

Un terratrèmol de nou graus sacseja el nord-oest de Japó i fa tremolar a Tòquio, la metròpolis de més de trenta milions d'habitants; uns minuts després, el mar s'abalança sobre la costa de Miyagi, arrasa pobles sencers i es duu milers de vides; se succeeixen les rèpliques del sisme i la devastació i el clima fan que sigui difícil atendre i abastir als supervivents; Tòquio i la seva regió viuen apagades causades per la falta de subministrament elèctric; i, el més terrible, una central nuclear de nou reactors situada a uns 200 quilòmetres de la capital roman més d'una setmana en estat crític.

En moltes àrees del planeta, qualsevol d'aquestes circumstàncies, extremament greus, seria suficient, per si sola, per a causar el pànic, la desesperació i el caos, i donar motiu al pillatge i al salvi's qui pugui. No obstant això, els japonesos van reaccionar amb por però amb calma a la primera sacsejada; es van posar a treballar de seguida per a socórrer a les víctimes i reparar les infraestructures; els supervivents esperen ordenadament que els toqui el seu torn per a rebre la ració que els correspon; els familiars ploren els seus morts amb pudor; els toquiotes estalvien obedientment energia; i tots contemplen amb preocupació, però sense histèria, els esforços per controlar la radioactivitat en Fukushima.

Aquestes actituds exemplars sorprenen qui no coneixen la història i la realitat present de Japó. El dimecres, en el seu al·locució a la nació, fins a l'emperador es va fer ressò de l'admiració internacional: “A l'estranger es comenta que els japonesos s'ajuden molt sense perdre la calma enmig d'aquesta tristesa tan gran. Espero que, a partir d'ara, tots s'ajudin i cuidin uns dels altres i superin aquesta desagradable etapa”, va dir Aki Hito. Per als japonesos i els estrangers que hem viscut o estudiat la seva cultura, les reaccions d'aquests dies són les que cal esperar d'un poble preparat per la naturalesa i la història per a sofrir desastres de tot tipus i vèncer l'adversitat des del sacrifici individual posat al servei del bé col·lectiu.

Claus culturals

“La consciència mil·lenària de la inestabilitat del territori i la mutabilitat dels elements ha tingut per resposta això que sembla resignació i que és més aviat enteresa. Es pot rastrejar la història d'aquest sentiment des del Man'yoshu (la col·lecció més antiga de poesia nipona). La disciplina cívica japonesa es va formar en èpoques més recents: data de l'època d'Edo, però també és, en part, una resposta als accidents naturals”, explica el poeta mexicà Aurelio Asiain, professor a la Universitat d'Estudis Estrangers de Kansai.

La majoria de japonesos són conscients d'aquests trets que caracteritzen la seva cultura i la seva societat i que fan que responguin als esdeveniments d'una forma particular. Un exemple d'aquesta consciència és Kenji Shinohara, realitzador de televisió a Tòquio i bon coneixedor de les cultures espanyola i coreana. “Al Japó el budisme i el confucianisme, arribats des de Corea i la Xina, es van sumar al xintoisme preexistent i d'aquí van sorgir el bushido (codi del samurai) i la moral japonesa, amb la mentalitat d'auto-sacrifici i consideració cap al proïsme. En aquesta mentalitat, a diferència del que passava en altres països, en lloc de buscar el propi interès, se sacrificava tot pel feu (les províncies de l'època d'Edo) o el líder. D'aquí sorgeix la consideració de la modèstia i la generositat com a virtuts”, explica Shinohara.

Per al porto-riqueny Roberto Negrón, professor d'espanyol i de comunicació intercultural a la Universitat d'Estudis Estrangers de Kyoto, l'explicació és senzilla: “Japó és una societat que aprecia l'harmonia i els japonesos eviten costi el que costi les confrontacions. Aquesta sempre ha estat la seva filosofia de vida des de temps antics i és el que ha permès al poble japonès unir-se en situacions difícils, com durant la Segona Guerra Mundial o el terratrèmol de Kobe, i ara també”.

Acceptació de la força de la naturalesa i estima de l'harmonia són, sens dubte, característiques culturals del poble japonès. Però, segons la catalana Montse Marí, presidenta del Centre Català de Kansai, quan parlem de la seva reacció davant les adversitats, hem de contemplar dues perspectives: “Una és la personal, la capacitat de contenir, de perseverar i de tenir paciència. L'altra és la de la relació amb els altres. La llengua japonesa té com a mínim vuit caràcters xinesos o combinacions d'aquests que expressen la idea de paciència, perseverança, sacrifici i enteresa. Una dels més utilitzades és la paraula “nintai” 忍耐, que evoca la virtut de perseverar i tenir una paciència activa, no derrotista o ploranera”.

Els precedents

Els japonesos estan acostumats a les calamitats. El 1923, un gran terratrèmol va matar més de cent mil persones i va destruir part de Tòquio i el 1995 un altre en va matar més de cinc mil i va assolar el centre de Kobe. Però és que el país tremola gairebé tots els dies en algun punt de les seves més de quatre mil illes; cada any és assotat per tifons; i sofreix, periòdicament, erupcions volcàniques, pluges torrencials i grans incendis forestals. A més, el 1945 –després d'haver causat grans danys als seus veïns asiàtics en el seu afany imperialista– va sofrir severs bombardejos aeris que van causar centenars de milers de víctimes civils i van arrasar les seves principals ciutats, els dos últims amb bombes atòmiques que van assolar Hiroshima i Nagasaki.

Kobe 1995

Preparats per a les catàstrofes?

La consciència de viure en un país assotat per la naturalesa i per l'estupidesa humana ha d'haver marcat per força el caràcter d'aquest poble. A més, els japonesos no necessiten veure desgràcies en els llibres d'història o en els telediaris per a recordar que han d'estar preparats per al pitjor: Cada any, en qualsevol centre educatiu, de treball o residencial, tenen lloc exercicis d'evacuació en els quals la disciplina, l'ordre i la calma són essencials, i per tot el país estan senyalitzades les àrees a les quals cal acudir en cas d'emergència. A això cal afegir que és difícil desplaçar-se uns quilòmetres en qualsevol direcció sense ensopegar amb una garita de policia o una estació de bombers.

Amb tot, aquesta vegada la previsió no ha pogut evitar l'embat de l'oceà. Però potser ha servit per a evitar mals majors. Perquè no és difícil imaginar la proporció del desastre si els més de quaranta milions de persones afectades des de Miyagi fins a la capital haguessin sortit espaordits de les seves cases, s'haguessin llançat a robar comestibles o haguessin aprofitat l'ocasió per a venjar-se d'un veí absent o desprevingut. Lliçons de la història La situació actual guarda similituds i diferències amb els precedents del segle passat. “Quant a l'extensió dels danys a la ciutadania, el terratrèmol de Tòquio i de Kobe són diferents a la Segona Guerra Mundial. Els danys d'aquest se semblen als de la guerra. Però el perjudici causat per l'energia nuclear serà per a tots els països sobre la faça de la terra. I no es pot dir que sigui un dany causat per la naturalesa”, explica Teru Shimamura, professor de literatura japonesa a la universitat Ferris, de Yokohama, qui també recorda que després del terratrèmol de 1923 no tothom va mantenir la calma: “Es van produir assassinats de ciutadans coreans i xinesos a les mans de la gent (després de difondre's remors que els acusaven de provocar incendis). Es va aprendre la lliçó de la història i en aquesta ocasió no han succeït coses d'aquest tipus”.

No han succeït perquè la societat japonesa és molt distinta a la de principis de segle XX. A pesar de les crides de sectors nacionalistes perquè el país adopti una actitud més desafiadora en política exterior, la majoria de japonesos s'han acostumat a la pau i a l'ordre, detesten el descontrol i desitgen recuperar com més aviat millor uns nivells de prosperitat que el professor Shimamura qualifica de forma crítica com “una realitat feta sobre una central nuclear construïda sobre la sorra”.

Sortir endavant

Què passarà a partir d'ara? Podrà aquest caràcter dels japonesos fer que el país surti enfortit? Perdran la fe en aquesta tècnica que els ha convertit en una potència econòmica? “Crec que el Japó també sortirà endavant en aquesta ocasió, i que la gent no perdrà la confiança en la capacitat del país, respon l’historiador Yukitaka Inoue, professor de la universitat Senshu, de Tòquio.

Per la seva banda, el catedràtic emèrit de la Universitat d'Estudis Estrangers de Kioto Àngel Ferrer, veu la catàstrofe com una oportunitat: “El 200 per cent del PIB en deute públic, el problema dels joves que es tanquen en les seves cases i altres desastres actuals han situat el país en una espècie de marasme. Estic segur que aquest enorme cop de fuet serà una vegada més l'esperó que els farà, recordant les paraules de l'emperador Hiro Hito, suportar l'intolerable”.

També ho té clar Kenji Shinohara: “Per descomptat, Japó sortirà endavant. Però, perquè això passi, aquells que no hem sofert danys hem de ser molt conscients. Depèn de quant puguem esforçar-nos per a estirar d’aquells que no poden. Per contra, si ens acomodéssim i ens aprofitéssim de la situació per a guanyar diners o per a millorar la nostra posició, seria la fi de Japó. Persisteix la tristesa per la gent que ha sofert danys i les seves famílies i es mantindrà potser per més d'una dècada. Quan ells s'aixequin i mirin cap al futur podrem dir que el Japó s'encamina cap a la recuperació.”

L'escriptora Yuiko Asano il·lustra amb un exemple la reacció japonesa típica davant una calamitat:

“La majoria de la gent, si està en un restaurant o en una botiga, hi ha un terratrèmol i els empleats diuen que surtin a refugiar-se sense pagar, ho fan. Però més tard tornen per a pagar.

La seva explicació del civisme nipó: “Que estiguem junts, que compartim aquest espai, forma part del nostre destí. Per això som considerats amb els altres i ens ajudem uns als altres. Jo em sento orgullosa, com a japonesa, d'haver estat educada així”.

El professor Àngel Ferrer, testimoni de la recuperació de Japó després de la guerra, va retallar l'altre dia una foto i la va enganxar al seu diari. En ella es veu a una noia japonesa trista asseguda, amb la mirada perduda entre la runa deixada pel tsunami. AL costat de la imatge, el professor va afegir el següent comentari en vers:

T S U N A M Í T I D E

Vaig veure un país que pujava a la glòria

Després d’una guerra inhumana i cruel :

Alerta i conscient d’assolir la victòria

Si la pau compartia amb constància i anhel.

Tsunamítide trista, del somni desperta!

Si ara és la Natura que us ha bandejat

Mantindreu amb dolor l’esperança incerta

Fins a fer del somni una realitat.

Seguidisme o responsabilitat?

Aquesta setmana han abandonat l’àrea de Tòquio milers de ciutadans estrangers, mentre que eren molt pocs els japonesos que es movien cap al sud o l’exterior a la recerca de refugi davant un possible núvol radioactiu provinent de Fukushima. Aquesta diferència d’actitud no ha respost a una resignació suïcida dels japonesos sinó al fet que la informació que els arribava en general parlava d’una situació preocupant, però ni de bon tros d’un estat de coses que posés el país a un pas de l’hecatombe. Molts d’ells veien per internet els anuncis apocalíptics que es feien a l’estranger, però davant la dissonància amb el discurs dels mitjans nacionals, feien cas d’aquest últim.

En canvi, els estrangers residents a Tòquio veien per internet com els governs i mitjans de comunicació dels seus països anunciaven la inevitabilitat d’un nou Txernóbil i com les seves famílies els comminaven a sortir amb el que portaven a sobre de la capital del Japó, i molts han acabat per fer-los cas i anar-se’n. Alguns d’ells, indignats al veure als mitjans estrangers que al Japó hi havia caos i un èxode massiu, cosa que amb els seus propis ulls comprovaven que no era certa. Es preguntaven si aquells mateixos mitjans tenien credibilitat per anunciar l’apocalipsi, però cedien per tranquillitzar familiars i amics.

A Espanya, la colònia japonesa assistia perplexa a l’enorme preocupació dels seus veïns, que els consolaven abans d’hora per la tragèdia que estava a punt d’esdevenir-se, mentre els seus familiars i amics els deien des del Japó que no es preocupessin, que la situació a la central nuclear de Fukushima era greu però no per caure en la histèria, i menys en el cas d’aquells que viuen al Japó a distàncies de la installació malmesa iguals o superiors a la que hi ha entre Barcelona i Cadis.

Els mitjans de comunicació japonesos s’han consagrat a la cobertura dels efectes del tsunami, primer mostrant la devastació produïda i després retransmetent gairebé en directe la crisi de la central de Fukushima. Han fet servir gran part del seu espai per transmetre tal qual les paraules del portaveu del Govern i dels representants de la companyia elèctrica o per explicar-les i fer-les més comprensibles per a l’audiència. ¿Han actuat de manera irresponsable al contribuir a calmar la població? ¿Haurien d’haver preparat els ciutadans per a un desastre que si s’arriba a evitar haurà estat per molt poc? Encara haurem d’esperar algun temps per poder respondre aquesta pregunta. Però, tot i que podem imaginar el dilema al qual s’han enfrontat, no tenien gairebé més remei que refiar-se del seu Govern, de Tepco i de la majoria dels experts en centrals nuclears, que apostaven per mantenir la calma.

És cert que també al Japó s’han sentit, encara que amb sordina, algunes veus de científics antinuclears comminant el Govern a «dir la veritat» i evacuar Tòquio com més aviat millor, però per creure’ls també era necessari un acte de fe. I, posats a creure, els mitjans japonesos han optat per l’obediència, l’actitud recomanable en cas de crisi amb potencial per acabar en caos.

Morts invisibles però reals

El Periódico de Catalunya, dissabte 19 de març de 2011

ANÀLISI

JORDI JUSTE

Una setmana després que la terra tremolés i el mar s’abalancés sobre el nord-est del Japó, el nombre de morts per la catàstrofe confirmats gairebé arriba als 7.000. Els primers dies van anar apareixent cadàvers a centenars entre la runa o a les platges i diuen les cròniques locals que les funeràries de la zona encara no donen l’abast. No obstant, gairebé no s’han vist fotografies o

imatges de televisió de cadàvers, i en les que hi ha es fa necessari imaginar que hi apareix un cos humà sense vida.

Aquesta invisibilitat dels morts no és res nou al Japó, on els mitjans de comunicació gairebé mai mostren imatges de restes mortals. En part, es pot explicar l’absència de cadàvers per un antic tabú en la societat nipona i en la seva religió ancestral, el sintoisme, que considerava impurs els cossos sense vida de persones i animals, i reservava les tasques funeràries a la casta més baixa.

Possiblement, aquest prejudici es va interioritzar en la cultura i ha automatitzat una prevenció cap als cossos morts en generacions que ja no coneixen castes. L’exposició de cadàvers en els mitjans occidentals és un fet que deixa perplexos els japonesos d’avui dia. «¿Per què posen aquesta fotografia?». «¿La gent vol veure això?». «¿Què aporta?». «¿Què pensaran els familiars al veure-la?». «¿T’agradaria que et mostressin així?», et pregunten els japonesos davant una imatge d’una massacre o un accident amb víctimes en un diari occidental.

L’última qüestió és important. Perquè al Japó la mort no s’amaga: qui hagi vist Despedidas , guanyadora d’un Oscar el 2009, sabrà que en els ritus funeraris nipons el cos del difunt té una presència molt més central que en els occidentals. Però l’aspecte del mort és essencial, ja que la cerimònia és una oportunitat de mostrar-li respecte i acomiadar-lo amb la dignitat que mereix. Aquest és el motiu pel qual no hem vist despulles humanes i pel qual sí que hem vist familiars plorant, però gairebé sempre sense desesperació, sense perdre el decòrum.

Mangueres contra la radioactivitat

JORDI JUSTE

El Japó té una abundant tecnologia d’avantguarda, però ahir els esforços per aconseguir refrigerar el nucli i les barres de combustible dels reactors de la central nuclear Fukushima Daiichi es feien a base de llançar aigua des de terra i des de l’aire amb helicòpters militars, una tanqueta antiavalots de la policia i camions de bombers de l’Exèrcit. Els militars van aconseguir fer arribar l’aigua fins al reactor número tres, però no el vehicle policial, que amb la seva potència de raig no va arribar a l’objectiu. Al final de les operacions, militars i policies no presentaven dosis de radiació preocupants, però és indubtable que la seva intervenció va tenir una gran dosi d’heroïcitat.

Si haguéssim imaginat un accident nuclear al Japó, possiblement hauríem predit l’ús de sofisticats robots en les tasques per controlar una possible fuga radioactiva. No en va, el Japó és una potència en el món de la robòtica des de fa dècades.

Androides

En els últims anys, hem vist perfeccionades versions de màquines androides que ballen o serveixen cafè o de robots amb forma d’animal que suposadament fan el paper de mascotes. Anècdotes, comparades amb la gran quantitat de màquines japoneses amb gran autonomia que es fan servir avui dia en la indústria, a tot el món, per fer treballs pesats o perillosos que abans exigien la força i el risc humans.

Una explicació al fet de recórrer a mètodes que semblen rudimentaris, en lloc dels tecnològicament més avançats, és que els robots moderns s’usen en installacions modernes, que ja han estat dissenyades perquè això sigui possible.

La central nuclear de Fukushima va ser construïda els anys 70. Però, encara que fos una installació moderna, sembla que els danys, provocats pel tsunami primer i després per les explosions d’hidrogen, haurien fet igualment difícil l’accés d’humans, humanoides o robots d’una altra forma.

No és rar veure al Japó la tecnologia punta convivint amb mètodes de tota la vida. Al costat d’escales d’aliatges molt sofisticats és possible veure’n altres fetes de bambú, un material abundant i apreciat per la seva força i ductilitat, i en temples o palaus catalogats com a patrimoni de la humanitat, a més d’extintors i sistemes d’aspersió, gairebé sempre són presents les galledes vermelles preparades per llançar aigua sobre les flames.

Cultura de l’esforç

En la cultura japonesa l’esforç és molt valorat i té un component sobretot físic que compta amb el seu màxim exponent en el sacrifici de la pròpia vida per salvar el grup. Aquest cop, encara no ha estat necessari arribar a aquest punt, però sí confiar en la perícia d’herois de carn i ossos per tractar d’evitar una fuga radioactiva que podria afectar els seus paisans i gent d’altres llocs.

*PERIODISTA

Aki-Hito, senyor del cel i pare dels japonesos.

Emperor Akihito and Empress Michiko console sufferers of Great Hanshin-Awaji Earthquake.(1995)
(Photo: Mainichi) http://www.kunaicho.go.jp/e-about/activity/activity01.html

Jordi Juste

Molts japonesos no saben ni que l’emperador del Japó es diu Aki Hito ni que el seu pare es deia Hiro Hito. De fet, molts ni tan sols tenen consciència que el símbol vivent de la seva nació sigui un emperador. Però no és perquè desconeguin la seva existència, sinó perquè, en vida, es refereixen a ell com a tenno , que literalment significa «senyor del cel», i una vegada mort li afegeixen el nom que rep la seva era. Així, Hiro Hito és el Showa Tenno ( tenno de l’harmonia illustrada) i Aki Hito serà un dia Heisei Tenno ( tenno de la pau generalitzada).

Per ara, Aki Hito és, segons la Constitució, «símbol de l’Estat i de la unitat del poble», i no té cap atribució política més enllà de la representació nacional a l’exterior i la legitimació de les lleis mitjançant la seva rúbrica. Un paper similar al de qualsevol monarca constitucional europeu, amb la gran diferència de la seva legitimitat històrica, que no es remunta a cap canvi de dinastia més o menys recent sinó al moment mític del naixement del Japó. Avui dia només queden uns quants fanàtics que es creguin l’origen mític del país o que considerin Aki Hito un semidéu, però ell segueix estant a la cúspide simbòlica del sintoisme, la religió ancestral del país, basada en el culte a la natura i a la família.

Aki Hito és cap de l’Estat per llei i pare de la gran família japonesa per costum. Per descomptat, entre els 128 milions de japonesos n’hi ha molts que qüestionen els dos rols, però per a la majoria el tenno és una figura positiva, com ho mostraven ahir mateix les xarxes socials en els nombrosos missatges de reacció a la seva allocució de suport als damnificats pel terratrèmol: «Moltes gràcies. Les paraules de sa majestat infonen coratge i ajuden molta gent»; «sa majestat es preocupa més que ningú per la felicitat dels japonesos»; «les seves paraules m’han arribat al cor. Em sento molt orgullós de ser japonès».

Més enllà del grau d’adhesió a la seva figura, les aparicions públiques d’ Aki Hito, marcades sempre per la cerimònia i un estricte sentit de la dignitat del seu càrrec, els serveixen als japonesos per recordar-los la seva pertinença al grup, a aquesta gran família que és el Japó, i per fer que se sentin recolzats davant l’adversitat.

El tsunami clava un cop molt fort a l’economia japonesa

Tòquio veu frustrades les possibilitats de sanejar les seves finances a curt termini

El fre a l’activitat al nord-est afectarà la producció en altres zones del país

El primer ministre del Japó, Naoto Kan, discutia divendres al Parlament la necessitat d’un pressupost auster per a l’any que ve quan la terra es va posar a tremolar sota els seus peus. Pocs minuts després, el tsunami que va arrasar el nord-est del país es va empassar les possibilitats de sanejar a curt termini les finances públiques. El Japó, que ja té un deute de gairebé nou bilions d’euros (més del 200% del seu Producte Interior Brut) necessitarà ara dedicar ingents quantitats per reconstruir part de la seva infraestructura.

El precedent més immediat, el terratrèmol de Kobe del 1995, va suposar un cost d’uns 70.000 milions d’euros per a l’Estat nipó. Encara és aviat per establir amb precisió el cost econòmic del sisme de divendres, el més fort de la història del Japó contemporani. De moment, l’empresa de càlcul de riscos Air Worldwide va fer pública ahir la xifra de més de 34.000 milions de dòlars (uns 25.000 milions d’euros) com a primera estimació de les despeses a què hauran de fer front les asseguradores pels béns danyats sobre els quals hi havia pòlisses d’assegurança.

La quantia dels danys sobre el conjunt de l’economia japonesa dependrà, en bona mesura, de com se solucioni la crisi nuclear present i del temps que es requereixi per tornar al màxim del seu potencial la capacitat productiva del país. Els obligats talls elèctrics que se succeiran durant algun temps ja afecten l’àrea de Tòquio, la més important per a l’economia japonesa. A més a més, tots els grans conglomerats industrials japonesos tenien plantes de producció a la regió afectada més directament pel terratrèmol, raó per la qual hauran de derivar part dels pressupostos a la reconstrucció d’installacions. També és d’esperar que la paralització econòmica del nord-est produeixi problemes de subministraments que afectaran la producció industrial en altres zones del país.

El Govern va reconèixer ahir, per boca del cap de gabinet, Yukio Edano, la necessitat d’aprovar un paquet extraordinari de despesa per fer front a les conseqüències del desastre. «És d’esperar que el terratrèmol tingui un impacte considerable en un ampli ventall de les activitats econòmiques del país», va declarar Edano. Per la seva part, el líderde l’oposició, Sadakazu Tanigaki, es va mostrar obert a la possibilitat de recolzar la creació d’impostos especials per finançar l’esforç. «El primer ministre ha de prendre en consideració si el finançament es pot obtenir tan sols mitjançant l’emissió de bons governamentals», va dir Tanigaki.

ESTABILITZAR ELS MERCATS / L’elaboració d’un pressupost extraordinari i la fórmula per finançar la despesa suplementària s’hauran d’esperar fins a finals de mes, segons va explicar el ministre d’Economia, Yoshihiko Noda. De moment, el Banc del Japó ja es disposa a injectar quantitats suplementàries de diners per estabilitzar els mercats financers. «Ens disposem a estudiar les condicions dels mercats i tenim previst aportar liquiditat a partir de demà a primera hora», va assenyalar ahir el governador Masaaki Shirakawa.

A més a més de la inundació pública de liquiditat, és d’esperar que empreses, bancs i fons d’inversió japonesos facin desinversions a l’estranger per poder repatriar fons. Per això és probable que el ien pateixi una pressió alcista a curt termini, circumstància que perjudicaria la capacitat exportadora de la seva indústria encara que suposaria un alleujament per a les necessitats d’importació de gas per a la producció elèctrica que es derivaran de la paralització d’algunes plantes nuclears.

El Govern nipó es veurà obligat a modificar la política i reduir la despesa

El Govern ja estava abans del terratrèmol davant de l’hercúlia tasca de retallar el dèficit i al mateix temps ampliar l’Estat del benestar i impulsar la descentralització administrativa. Rebaixes a les autopistes, ajudes directes a les famílies, gratuïtat del batxillerat i augment de l’autonomia pressupostària de les províncies són algunes de les mesures i projectes amb què el primer Govern de centreesquerra del Japó contemporani ha intentat guanyar-se el favor de la població. Ahir, molts japonesos es mostraven escèptics sobre la possibilitat de mantenir polítiques de país sobrat quan han sorgit necessitats més peremptòries.

Els edificis donen mostres d'una resistència excepcional

El Japó és un país que es troba en una zona de gran activitat sísmica, i per aquest motiu els terratrèmols hi són freqüents i les mesures de prevenció i reacció són abundants, ràpides i gairebé automàtiques. Els gratacels de Tòquio, Sendai i altres metròpolis japoneses que van patir el sisme es van balancejar durant uns quants minuts, però van resistir l'envestida i es van mantenir dempeus.

PDF

.PDF

Les normes de construcció són molt més estrictes al Japó que en altres països. «Simplificant, es pot dir que la majoria d'edificis són més resistents i tenen més amortidors que en altres llocs; i els més alts estan fets de manera que es balancegen però no es trenquen. Alguns es construeixen aïllats de terra a la base mitjançant una espècie de gomes que fan com si l'edifici estigués sobre un monopatí», explica Albert Mateo, enginyer especialitzat en resistència d'edificis.

En el moment de produir-se un desastre, la reacció dels mitjans de comunicació és unànime i immediata. Els canals de televisió i de ràdio suspenen les seves programacions per donar informació útil i els equips de rescat, repartits per tot el territori, es mobilitzen molt ràpidament.

Per la seva part, el responsable principal de l'Administració -l'alcalde, el governador provincial o el primer ministre, depenent de l'extensió geogràfica i la magnitud- apareix, generalment al cap de poca estona, a la televisió vestit amb roba de treball per oferir una imatge de lideratge i suport.

A més, la població està preparada per afrontar les emergències. Les àrees d'evacuació on han d'anar en cas de desastre estan ben senyalitzades i en barris, centres educatius i llocs de treball es realitzen periòdicament sessions informatives i exercicis en els quals participen des de nens petits fins a gent gran. Malgrat aquestes mesures, els desastres sempre agafen la gent desprevinguda i un problema creixent és el de les persones que viuen soles, molt sovint avis.

L'ASSIGNATURA PENDENT / Una altra assignatura pendent del Japó és la de la previsió. El país inverteix una gran quantitat d'esforços i de diners en la investigació de sistemes que permetin detectar els terratrèmols i les onades gegantines que es produeixen al mar. Encara no s'ha aconseguit un sistema per poder pronosticar els terratrèmols amb suficient antelació i precisió.

Més marge donen a vegades els tsunamis, encara que el problema és que la repetició de pronòstics que finalment no arriben a confirmar-se produeix un efecte de desconfiança en la població.

Quan l'autopista es balanceja

Quan va veure que l'autopista elevada que tenia davant oscil·lava d'un costat a l'altre va començar a entreveure la magnitud de la catàstrofe. «Estava en un edifici del centre de Tòquio; vam notar que començava a tremolar i vam pensar que simplement seria un més, però la tremolor va anar creixent i vam sortir al carrer. Quan vaig veure que l'autopista elevada que passa davant es balancejava, em vaig adonar que era un fort sisme. Llavors vaig veure amb el mòbil que l'epicentre era a Miyagi, molt lluny d'allà, i vaig comprendre que es tractava d'un gran terratrèmol».

És el testimoni d'Albert Mateo, un enginyer de 29 anys de Bar-celona que treballa a la capital del Japó dissenyant, precisament, edificis resistents als sismes.

L'Albert és llicenciat en enginyeria geològica per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i va estudiar el seu doctorat a Miyagi. En el moment del terratrèmol participava en una reunió que tractava precisament sobre la resistència d'uns edificis. Després del terratrèmol, el transport públic va quedar paralitzat, així que per tornar a casa seva va haver de caminar durant tres hores. A l'arribar es va trobar una gran quantitat d'objectes caiguts per terra, va posar la televisió i es va quedar impressionat amb les imatges de la ciutat on va estudiar.

Els seus coneixements i la seva experiència en una empresa constructora a Tòquio l'han convençut que un terratrèmol de la magnitud del d'ahir amb l'epicentre a la capital hauria estat devastador: «Al Japó la legislació és molt estricta, sobretot després del terratrèmol de Kobe del 1995, i els edificis nous aguanten molt bé, però encara queden moltes estructures anteriors i algunes no haurien resistit. A més, part de Tòquio és terra guanyada al mar i el terreny és molt tou i això engrandeix l'efecte. Hauria mort molta gent».

L'Albert sap que la destrucció dels terratrèmols es produeix sovint de forma diferida. «No és només el dany que produeix la caiguda d'edificis. Un problema comú és el trencament de canonades de gas i la facilitat amb què es propaguen els incendis entre edificis molt enganxats els uns als altres».

Encara estava més impressionat, si és possible, el colombià Juan Carlos Villamizar, responsable d'immigració d'Iniciativa per Catalunya-Verds, que ahir mateix va aterrar a Tòquio per passar-hi una setmana.

«Acabava de registrar-me a l'hotel i era a la meva habitació deixant les maletes quan un fort moviment va començar a llançar-me d'una banda a l'altra de l'habitació. Vaig baixar les escales buscant la cara dels japonesos, esperant que estiguessin tranquils, però només veia cares de pànic. Tothom va sortir i van començar a caure rajoles de la façana principal».

Impressionat

Juan Carlos va tornar a la seva habitació a la tercera planta d'un edifici de set per recollir informació sobre el que havia passat: «Em va impressionar que un país amb tanta tecnologia punta no pogués fer més que quedar-se veient per televisió com el mar s'empassava vaixells i carreteres. Crec que estaven ben preparats per al terratrèmol, però no per a l'aigua».

Ahir l'ambaixada espanyola va recomanar als espanyols que anessin a la seu de l'Instituto Cervantes, al districte de Chiyoda, i va facilitar uns números de telèfon de contacte. L'ambaixador, Miguel Ángel Navarro, va reduir a tres els espanyols no localitzats a la zona del sisme i va manifestar la seva impressió que «es troben bé».

A la ciutat de Sendai, al nord del país, els habitants es preparaven per passar la nit enmig de la foscor a causa de la caiguda de la xarxa elèctrica. «La foscor és total i no tenim calefacció ni aigua», lamentava un veí via telefònica.

El 'Yamato' o la gran estupidesa de la guerra

Maqueta del 'Yamato'. Jordi Juste
CRÒNICA DES DE KURE
Divendres, 20 de agost del 2010
Jordi Juste Periodista

Fa cinc anys va obrir les portes a Kure, a la província d'Hiroshima, el Museu Yamato. Dedicat en principi a explicar la història de la ciutat com a principal base naval del Japó modern, se centra en la construcció del vaixell de guerra Yamato i ofereix una narració excel·lent per comprendre el camí del país des de la seva traumàtica obertura al món en la segona meitat del segle XVIII fins a la seva pacífica conversió en potència econòmica mundial en la segona meitat del segle XX.
Informació publicada en la página 14 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 20 de agost de 2010
L'arribada de la flota americana, comandada pel comodor Perry, el 1853 i la seva amenaça d'atacar el país si no es facilitava als vaixells dels Estats Units la possibilitat d'avituallar-se i fer reparacions als ports nipons, va suposar el fi de dos segles i mig en què els contactes amb l'exterior van ser molt limitats i es van portar a terme de manera gairebé exclusiva a través de la legació holandesa a Nagasaki. El Japó va cedir per necessitat i va firmar acords humiliants amb les principals potències mundials, i també es va adonar que les espases dels samurais no li servirien contra elles, de manera que va decidir modernitzar-se imitant el més aprofitable dels països als quals temia.
Per aconseguir-ho, el 1889, es va fundar la base naval de Kure, que va concentrar una bona part dels esforços japonesos, en primer lloc per defensar-se d'una invasió estrangera i després per construir el seu propi imperi a costa dels seus veïns asiàtics. A Kure s'hi van construir els vaixells de guerra de l'Armada Imperial que va vèncer la Xina el 1895 i Rússia el 1905. I també d'aquí van sortir els navilis que van ajudar la Gran Bretanya en la seva lluita contra Alemanya a la Xina durant la primera guerra mundial. Kure va patir una aturada en el seu progrés amb la firma el 1922 del Tractat de Washington, que limitava la força naval de les grans potències. Però en els anys 30 les drassanes tornaven a funcionar a tota capacitat.
Del 1937 al 1941 es van consagrar grans esforços a la construcció del Yamato, que amb els seus 263 metres d'eslora i 72.800 tones de pes es va convertir en el vaixell més gran mai construït i un dels esforços més absurds de la història, ja que en el moment de la seva avarada ja era clar que l'arma decisiva en la guerra seria l'aviació. El navili, el nom del qual prové del de la província que es considera l'embrió del Japó, havia adquirit una gran càrrega simbòlica per als japonesos, ja que representava la seva gran capacitat tecnològica. Havia de protegir el país de l'enemic, però es va convertir en una càrrega i l'Armada va haver de dedicar grans esforços a protegir-lo. Finalment, el 7 d'abril de 1945 va ser enfonsat en un atac aeri quan es dirigia a Okinawa per dificultar la invasió americana.
Avui Kure és una ciutat industrial de més de 200.000 habitants que produeix bàsicament navilis civils i acull una base de les anomenades Forces d'Autodefensa, que tenen molt limitada l'acció fora de les aigües territorials nipones. Al Museu Yamato s'hi pot veure una enorme maqueta del vaixell (escala 1:10), a més dels plans de la seva construcció i objectes pertanyents a alguns dels més de 2.000 tripulants que van morir a bord.

Un dit apunta al cel per demanar la pau

CRÒNICA DES DE TONDABAYASHi
Dimecres, 11 de agost del 2010
Torre de la Perfecta Llibertat. Jordi Juste
Jordi Juste Periodista
Molts estrangers que entren al Japó o en surten per l'aeroport de Kansai veuen des del tren o l'autopista un estrany monument de color blanc retallat a l'horitzó davant de les muntanyes d'Ikoma. La majoria no li donen importància, ja que pensen que es tracta d'un més dels estrafolaris reclams publicitaris, un esquer per atraure clients a un hotel, una pista de bitlles o un parc d'atraccions.
Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 11 de agost de 2010
En realitat es tracta de la Torre de la Perfecta Llibertat, el símbol de la religió fundada el 1924 pel monjo budista Tokuharu Miki. L'edifici representa un dit assenyalant cap al cel i va ser construït fa 40 anys al municipi de Tondabayashi, al sud de la província d'Osaka, com a santuari per a les ànimes de tots els éssers humans morts en guerres des del principi dels temps.
La de la Perfecta Llibertat és una de les moltes entitats conegudes al Japó com a shinshukyo (noves religions), institucions creades a partir del segle XIX prenent aspectes del budisme, el cristianisme, el judaisme o el sintoisme. Perfecta Llibertat pot considerar-se en bona mesura una evolució del budisme i no té un llibre sagrat sinó 21 ensenyances. La primera és que la vida és un art i l'última que s'ha d'arribar a aconseguir la perfecta llibertat, és a dir l'harmonia que s'obté seguint les 20 anteriors.
Malgrat els 180 metres d'altura i l'estranya forma de la seva torre, PL no és la nova religió més visible del Japó. L'honor recau en Soka Gakkai, l'entitat budista que diu que compta entre els seus adeptes amb el 10% de la població japonesa i que exerceix una gran influència sobre la política a través del partit Nou Komeito. Els budistes, actualment a l'oposició, han governat en coalició amb el Partit Liberal Democràtic, amb qui van formar Govern des del 1999 fins al 2009. La seva enorme influència i el proselitisme persistent dels seus membres fan de Soka Gakkai el blanc de la crítica dels japonesos partidaris de la separació entre política i religió.
L'obertura del Japó al món el 1968 i la separació entre religió i Estat el 1945 van suposar la proliferació d'entitats religioses en un país que ja coneixia des de segles la convivència entre el sintoisme i les nombroses branques del budisme. Una altra de les més cèlebres noves religions és Tenri. Fundada el 1838 a partir de la creença que Déu s'havia manifestat en la persona de la dona Miki Nakayama, té la seva base a Nara i compta amb prop de dos milions d'adeptes. A més a més d'aquestes, hi ha nombroses petites sectes, gairebé sempre estructurades entorn a un líder carismàtic i algunes amb creences tan curioses com que Jesucrist era japonès o que els japonesos són una de les tribus perdudes d'Israel. Una petita secta que ha passat a la història de la infàmia és Aum Shinrikyo, que el 1995 va atemptar amb gas sarín al metro de Tòquio.
La majoria dels japonesos coneixen Perfecta Llibertat tant perquè el seu equip de beisbol estudiantil és un dels més potents del país com perquè cada 1 d'agost se celebren al costat mateix de l'extravagant torre de Tondabayashi uns focs artificials per commemorar la mort del seu fundador.

El testimoni del poder letal de l'àtom

CRÒNICA DES DE HIROSHIMA
Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del Periódico del dia 06 de agost de 2010
Dos nens davant del cenotafi del Parc de la Pau. Jordi Juste

Divendres, 6 de agost del 2010

Jordi Juste Periodista
El 6 d'agost de 1945, a les 8.15, la bomba atòmica va explotar a 520 metres sobre el centre d'Hiroshima, va arrasar gran part de la ciutat i va matar immediatament unes 70.000 persones. Moltes més van seguir morint i patint malalties en les dècades següents per les cremades i la radiació, i van servir per recordar al món el potencial destructiu de l'armament nuclear.

Han transcorregut 65 anys i la ciutat segueix bolcada en el seu paper de testimoni del poder letal de l'àtom. L'anomenat miracle japonès també va arribar a la capital de la regió de Chugoku, a l'oest del país, i avui dia a Hiroshima hi viuen més d'un milió de persones. Té indústria i edificis moderns, però el seu cor segueix estant al parc de la Pau, a escassos metres de l'epicentre de l'explosió.
Allà hi ha la cúpula de la bomba atòmica, el cenotafi amb la flama de la pau, el monument a les víctimes infantils i el Museu de la Pau, a més d'altres elements que inviten a la reflexió.
La cúpula és l'esquelet d'un edifici públic que va quedar parcialment dret i que avui dia se sosté apuntalat al costat del riu, cosa que ofereix una estampa esgarrifosa. A pocs metres hi ha el monument construït per iniciativa dels companys de Sadako Suzuki, una nena que va sobreviure al bombardeig amb dos anys, però va morir una dècada després víctima de leucèmia. És una de les parades obligades en les freqüents visites dels escolars d'Hiroshima.
L'element central del parc és el cenotafi, un arc dissenyat per Kenzo Tange que simbolitza un sostre per acollir les ànimes de les víctimes. A través del cenotafi es veu la flama de la pau i, al fons, la cúpula. Davant del cenotafi s'hi fan les ofrenes florals durant tot l'any, i els actes commemoratius cada 6 d'agost. Aquí és on molts visitants resen, mediten o llegeixen una inscripció simple i clara: Descanseu en pau, perquè l'error no es repetirà.
Perquè així sigui, la ciutat ha assumit el lideratge en la lluita contra les armes nuclears. Queda clar cada 6 d'agost, i la resta de l'any en el missatge que ofereix el museu. Però no es tracta d'una visió demagògica, en cap moment amaga la responsabilitat japonesa en la guerra ni eludeix les preguntes clau per poder entendre la matança: ¿Per què els Estats Units van fabricar la bomba? ¿Per què la van llançar precisament aquell dia? ¿Per què sobre Hiroshima? El centre dóna respostes a totes aquestes preguntes, ajuda a fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia i acaba invitant a unir-se al moviment per aconseguir que mai més es torni a repetir.

El poble famós per la matança de dofins

Façana del Museu de les Balenes de Taiji. Foto de Jordi Juste

Informació publicada en la página 11 de la secció de Mundo de l'edició impresa de El Periódico del dia 21 de juliol de 2010

CRÒNICA DES DE TAIJI
Dimecres, 21 de juliol del 2010
Jordi Juste
S'ha de viatjar tres hores en tren, des d'Osaka, per arribar a Taiji, un idíl·lic poble de pescadors a la costa de Wakayama, al sud de Honshu, l'illa més gran del Japó. Quan arribes a la petita estació, plena de verdet i òxid, descobreixes per què la vida de la gent de Taiji va dependre durant segles de la caça de cetacis. La costa és agresta, la muntanya està molt a prop del mar i els camps d'arròs i altres cultius són escassos i petits.

Per a molts japonesos, Taiji era conegut per ser el port des d'on molts compatriotes havien emigrat durant els segles XIX i XX cap a Amèrica i per albergar una part de la flota balenera del país. Després de la segona guerra mundial, el Japó era un país en ruïnes i la carn de balena era una de les poques fonts de proteïna animal per a la població. Taiji va viure llavors una època d'esplendor i va ser l'enveja dels seus veïns.
Ara, el poble és conegut per la matança de dofins que té lloc cada any entre el setembre i el març, que es mostra a la pel·lícula documental The Cove. Centenars de dofins són empesos cada dia cap a la costa per una flotilla armada amb barres de ferro per crear un mur de so. Aquí se'ls tanca en una cala perquè els compradors de tot el món escullin l'animal amb més potencial per al món de l'espectacle. Els que no aconsegueixen comprador són portats a una recòndita cala on són arponats fins a la mort, i tenyeixen el mar de vermell.
El film, guanyador d'un Oscar, ha pogut ser finalment projectat en sis cines del Japó, i ha provocat una gran varietat de respostes. L'extrema dreta creu que es tracta de propaganda antijaponesa i en va demanar la prohibició; altres destaquen el seu valor de denúncia de la venda de carn de dofí, que té un alt contingut en mercuri; també s'han sentit crítiques al plantejament com una aventura heroica, o s'ha demanat que hi hagi una contextualització més gran en l'àmbit del patiment animal.
Als carrers de Taiji, els monuments, les escultures, els mosaics o els dibuixos al mobiliari urbà recorden els dofins i les balenes. La meitat dels menús que ofereixen les cartes dels restaurants són de carn de cetaci. Hi ha un vell vaixell balener fora de l'aigua per a les visites i també un museu amb delfinari i espectacles que recorden com poden ser d'entranyables aquests mamífers. Ningú sembla voler parlar de la pel·lícula o de la matança que té lloc a escassos metres d'aquí. Aquest és un poble que ha caçat cetacis des de temps immemorial i no creu que hi hagi cap raó per deixar de fer-ho.
«Si hi ha alguna qüestió de salut o de conservació de la naturalesa és diferent, però no pot ser que es critiqui la caça dels dofins i les balenes perquè fan llàstima, també pateixen altres animals que se sacrifiquen per menjar», comenta un turista que no anirà a veure la pel·lícula. «El problema és que aquí la matança és espectacular i el mar s'omple de sang, i per aquesta raó han pogut fer un documental molt dramàtic, però passen coses semblants a tot el món», afegeix una dona de mitjana

La nòria dels governants

Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 05 de juny de 2010

Anàlisi
Dissabte, 5 de juny del 2010
Jordi Juste Periodista
Naoto Kan és el sisè primer ministre que té el Japó en els últims quatre anys. L'han precedit en el càrrec el seu coreligionari Yukio Hatoyama, del Partit Demòcrata, i els liberals Taro Aso, Yasuo Fukuda, Shinzo Abe i Junichiro Koizumi. En la història política contemporània del Japó, Hatoyama i Koizumi se situen en dos extrems per la seva durada en el càrrec. Si és estrany que Hatoyama hagi abandonat després de només vuit mesos, Koizumi també va sorprendre per governar cinc anys i deixar el poder per pròpia voluntat amb la popularitat pràcticament intacta.

Koizumi és una de les poques excepcions a la norma dels caps de Govern efímers. El Japó ja ha tingut 32 primers ministres des del 1945. Això, que en un altre país seria símptoma d'inestabilitat política, allà es viu com una cosa gairebé natural. La lògica és que els votants no elegeixen el primer ministre, sinó senadors i diputats que són els encarregats d'escollir el líder de l'Executiu i de substituir-lo si renuncia al càrrec o el consideren incapaç d'exercir-lo.

En els dos grans partits, el primer ministre és elegit després de ser nomenat president de la seva formació, a la qual se suposa que controla. Però a la pràctica no es pot oblidar que al Japó és més important el grup que l'individu i, per tant, el líder exerceix una funció més representativa que de comandament. Si el grup –el partit, en aquest cas– s'adona que qui dóna la cara per ell és més un llast que un actiu per a la seva popularitat, l'aparta i posa algú altre en el seu lloc.

El Japó a la revista Altaïr

Ha sotit l'excel·lent número de la revista Altaïr sobre el Japó:

Ha sotit l'excel·lenti número de la ervista Altaïr sobre el Japó:

Hokkaido, esperit de frontera i paradís natural

Jordi Juste per a Altaïr

Hokkaido (que en japonès significa “camí del mar del nord”), és la més septentrional de les quatre grans illes de Japó. Durant segles va ser el confí de la nació, el lloc on vivia un altre poble, els ainu, que es resistien amb prou feines a quedar assimilats pels milers de wajin, els japonesos arribats des del sud per a colonizar les seves terres, i per la política imposada des de Tòquio, que insistia que el Japó era un país amb una sola ètnia. Avui tot just queden ja unes desenes de milers d'ainu, la majoria d'ells molt barrejats entre els més de cinc milions d'habitants de l'illa. Molts serveixen com a reclam complementari per als més de sis milions de turistes que visiten la illa cada any, atrets sobretot pels encants naturals.

Algunes imatges de nuclis urbans com Sapporo, Asahikawa i Hakodate, poden espantar al viatger que pensi en una escapada a la naturalesa. No obstant això, no cal oblidar que aquesta és la província més extensa i amb una densitat de població més baixa de les 47 en què es divideix el país. És cert que les seves ciutats no són especialment belles i pateixen de la massificació i la falta de planificació que afligeixen la resta de l'arxipèlag; però Hokkaido conserva grans extensions de territori pràcticament verge i multitud de llocs on és possible gaudir d'una gran bellesa paisatgística, practicar tot l'any esports d'aventura o acostar-se al que queda de la cultura dels ainu, els veritables indígenes del país.

Un poble en comunió amb la naturalesa

Per tota l'illa hi ha centres culturals i museus que permeten conèixer el passat i el present de la civilització ainu. Un dels més destacats és el Poroto Kotan de Shiraoi, al sud, on es pot veure una reproducció d'un petit llogaret, amb les seves cases d'una sola habitació amb sostre de palla. El centre ofereix també actuacions folklòriques que reflecteixen la summa importància de la naturalesa per a aquest poble animista, que creu que tots els fenòmens, éssers vius i objectes inerts són encarnacions d'un déu, un kamuy.

Veure la continuació a la revista Altaïr

http://www.revistaaltair.com/pagines/japon%20sumari2.htm

Kanikosen. El Pesquero. De Takiji Kobayashi

Traducció: Jordi Juste i Shizuko Ono

Article de Público sobre Kanikosen:
Un motín contra la miseria en Japón
Ana Corroto. Madrid
Cuando el escritor japonés Takiji Kobayashi (1903-1933) describió en Kanikosen (1929) las penurias de los trabajadores de un pesquero, nunca imaginó que ese relato se convertiría en un bestseller en su reedición de 2008 en Japón. Ni que diera lugar a una superproducción cinematográfica dirigida por Sabu estrenada el verano pasado. Ni que sería el libro preferido de unos jóvenes que pronto identificaron su situación laboral despidos improcedentes, carencia de empleo, pérdida de derechos con la de aquellos desahuciados que faenaban en el mar de Kamtchatka.
Continua a:
http://www.publico.es/culturas/302255/motin/miseria/japon

Coses per les que plorar cent vegades

Novel·la de Kou Nakamura traduïda del japonès per Jordi Juste i Shizuko Ono

«SEMBLAVA ALEGRE I BONA...»

23/3/2010 HÀBITS SOCIALS A L’EXTREM ORIENT

Una banda de delinqüents van estafar gairebé un milió i mig d’internautes japonesos que buscaven parella

Atreien les seves víctimes mitjançant les xarxes socials gratuïtes

Passió per lligar per internet. Imatge d’una web de contactes. Foto: GONZALO ROBLEDO
JORDI JUSTE.BARCELONA
Fa poc més d’un any, un estudiant japonès va rebre un missatge d’una noia que es deia Sanae en una popular xarxa social gratuïta d’internet. El text deia que havia llegit el perfil del noi i havia vist que vivien a la mateixa província i que compartien algunes aficions. A partir d’aleshores, es va iniciar una relació virtual fluida que va anar fent que el noi, que vivia sol i estava avorrit, anés agafant confiança. Al cap d’una setmana, Sanae li va dir: «Utilitzar aquesta pàgina és empipador. ¿Podries entrar al meu bloc i penjar-hi els teus missatges?».

El noi va fer cas del suggeriment i l’intercanvi de missatges es va mantenir sense problemes al bloc de Sanae. Però uns dies més tard, va rebre una factura de 30.000 iens (aproximadament, 250 euros) per la utilització de la pàgina. L’estudiant es va quedar parat, però la seva confiança en Sanae i el desig de trobar-se amb ella en el món real eren molt forts, així que va seguir intercanviant missatges fins que va aconseguir arrencar-li una cita. «La volia veure com a mínim una vegada», va afirmar després. Per descomptat, Sanae no es va presentar a la cita i el noi va començar a rebre correus electrònics que el comminaven a pagar 300.000 iens (uns 2.500 euros) si no volia ser denunciat. Terroritzat, va pagar.

Aquest és tan sols un exemple del gairebé milió i mig de víctimes a qui, segons la policia japonesa, un grup d’estafadors van aconseguir prendre aproximadament 2.000 milions de iens (més de 16 milions d’euros) durant els quatre anys que va actuar a la xarxa. La banda, liderada per Noriyuki Hoshi, de 33 anys, funcionava des de Kabuki-cho, un barri de Tòquio famós pels locals de contactes que hi ha. Des d’allà, gràcies a internet, podien enganyar homes incauts de tot el país delerosos de trobar dones. A un d’ells van aconseguir fer-li pagar gairebé tres milions de iens (prop de 25.000 euros).

Al local de la capital, fins a 80 empleats es repartien el dia en tres torns per utilitzar uns 200 ordinadors amb els quals es feien passar exactament per la dona que les seves víctimes estaven desitjant. La majoria cobraven 1.000 iens (uns vuit euros) a l’hora per la seva feina. La manera d’actuar era sempre la mateixa: es guanyaven la confiança d’un home en una xarxa social gratuïta i el convidaven a accedir a un bloc associat a una pàgina de pagament suposadament especialitzada en aparellaments. Molts homes pagaven, però d’altres optaven per fer reclamacions o amenaçar de denunciar els administradors. Quan acumulaven una gran quantitat de queixes, tancaven la pàgina i n’obrien una altra.

170.000 perfils femenins

«Semblava alegre i bona i jo volia intimar més amb ella. No puc creure que fos un frau», va declarar l’estudiant abans citat a la policia. Segons els agents encarregats de contactar amb les víctimes, no va ser l’únic sorprès. «Jo ara surto amb una noia que es diu Raraka», va arribar a dir-los un dels afectats. Per ell, aquesta universitària de 19 anys a qui agradava anar de compres era la seva nòvia, malgrat que no l’havia arribat a veure mai.

En realitat, darrere de Raraka hi havia un dels empleats de Hoshi, que van arribar a inventar-se fins a 170.000 personatges femenins fets a mida de les seves víctimes. Si veien que l’home tenia inquietuds culturals, es transformaven en una dona lectora i aficionada a tocar algun instrument; si creien que l’home buscava una dona ambiciosa i dominant, li enviaven una foto on ella apareixia envoltada de bitllets de banc, o li feien escriure: «Tinc un Mercedes, quan vulguis podem anar a passejar».

Al Japó hi ha una llarga tradició de formar parelles amb l’ajuda d’un intermediari. L’omiai, o matrimoni concertat, era la pràctica habitual per aparellar els japonesos fins als anys 70. Avui aquest costum segueix vigent en zones rurals, tot i que la majoria dels joves ja troben parella sense la intercessió de la família.

Festes de solters

I encara està més vigent el costum d’organitzar festes denominades compa per a solters, perquè trobin algú amb qui començar a sortir. Però cada vegada més japonesos opten per relacionar-se amb persones a qui coneixen per internet i en els últims anys han proliferat les pàgines especialitzades, anomenades deaikeisaito, i les que serveixen explícitament per formar matrimonis, les kekkonsaito.

El Japó és un dels països amb més extensió de l’ús d’internet. A més, les pàgines de xarxes socials del tipus Facebook ja fa molt temps que hi estan implantades, i amb gran nombre d’usuaris (les dues més populars, Mixi i Gree, sumen més de 30 milions d’inscrits). La confiança dels usuaris en aquestes pàgines va ser una de les claus de l’èxit de l’estafa de les dones falses. «Si haguessin actuat d’entrada a les webs deaisaito la gent hauria sospitat. En canvi, a l’estar inscrites en una xarxa social, creien que eren dones de veritat», explica un responsable de la investigació.