Morts invisibles però reals

El Periódico de Catalunya, dissabte 19 de març de 2011

ANÀLISI

JORDI JUSTE

Una setmana després que la terra tremolés i el mar s’abalancés sobre el nord-est del Japó, el nombre de morts per la catàstrofe confirmats gairebé arriba als 7.000. Els primers dies van anar apareixent cadàvers a centenars entre la runa o a les platges i diuen les cròniques locals que les funeràries de la zona encara no donen l’abast. No obstant, gairebé no s’han vist fotografies o

imatges de televisió de cadàvers, i en les que hi ha es fa necessari imaginar que hi apareix un cos humà sense vida.

Aquesta invisibilitat dels morts no és res nou al Japó, on els mitjans de comunicació gairebé mai mostren imatges de restes mortals. En part, es pot explicar l’absència de cadàvers per un antic tabú en la societat nipona i en la seva religió ancestral, el sintoisme, que considerava impurs els cossos sense vida de persones i animals, i reservava les tasques funeràries a la casta més baixa.

Possiblement, aquest prejudici es va interioritzar en la cultura i ha automatitzat una prevenció cap als cossos morts en generacions que ja no coneixen castes. L’exposició de cadàvers en els mitjans occidentals és un fet que deixa perplexos els japonesos d’avui dia. «¿Per què posen aquesta fotografia?». «¿La gent vol veure això?». «¿Què aporta?». «¿Què pensaran els familiars al veure-la?». «¿T’agradaria que et mostressin així?», et pregunten els japonesos davant una imatge d’una massacre o un accident amb víctimes en un diari occidental.

L’última qüestió és important. Perquè al Japó la mort no s’amaga: qui hagi vist Despedidas , guanyadora d’un Oscar el 2009, sabrà que en els ritus funeraris nipons el cos del difunt té una presència molt més central que en els occidentals. Però l’aspecte del mort és essencial, ja que la cerimònia és una oportunitat de mostrar-li respecte i acomiadar-lo amb la dignitat que mereix. Aquest és el motiu pel qual no hem vist despulles humanes i pel qual sí que hem vist familiars plorant, però gairebé sempre sense desesperació, sense perdre el decòrum.