8.2.07

El Japó segueix penjant reus discretament


El dia de Nadal 4 homes van ser executats

L'oposició a la pena de mort és molt escassa

Jordi Juste. Kyoto

El dia de Nadal quatre homes van ser penjats al Japó. No hi va haver vigílies de protesta ni campanyes de recollida de firmes ni pronunciaments internacionals en contra. Tot es va fer, com sempre que hi ha execucions, discretament, sense anuncis ni tan sols a les seves famílies. La notícia que s'havia executat a quatre interns es va donar una vegada estaven signats els certificats de defunció i no va provocar cap reacció destacable en l'opinió pública, més enllà de les crítiques habituals d'alguns polítics de l'oposició i de membres de grups contraris a la pena capital. “És Nadal, un dia especial fins i tot per als que no són cristians. No puc entendre per què van escollir portar a terme les execucions”, va declarar Nobuto Hosaka, del Partit Social Democràtic.

Els quatre executats eren Hiroaki Hidaka, de 44 anys, convicte per la mort de quatre dones el 1996; Michio Fukuoka, de 64 anys, condemnat per l'assassinat el 1981 de tres persones; Yoshiaki Akiyama, de 77 anys, sentenciat a morir per la mort el 1975 d'una empresària a la qual va robar 10 milions de iens (65.000 euros.); i Yoshio Fujinami, de 75 anys, condemnat per l'assassinat el 1981 de dos parents de la seva ex dona.

Execucions tots els anys

Les quatre execucions es produeixen després d'un parèntesi de 15 mesos degut a la resistència de l'anterior ministre de Justícia, el budista Seiken Sugiura, a signar les ordres d'execució. Es manté així el rtiml d'efectuar com a mínim una execució cada any reprès quan el 1993 va acabar la moratòria imposada pel ministre Masaharu Gotoda. L'actual titular de Justícia, Jinen Nagase, va declarar al prendre possessió el setembre que entenia “que hi ha veus contra la pena de mort”, però es va mostrar inclinat a prestar major atenció als sentiments de les víctimes i a “mantenir l'ordre a la societat”. Després de les execucions de Nadal, Nagase es va limitar a declarar que havia pres la seva decisió “de manera adequada i curosa, d'acord amb la llei”.

Les presons japoneses compten ara amb 94 interns condemnats a morir que esperen la firma del ministre, l'única persona autoritzada per la llei per donar l'ordre. Entre els habitants del corredor de la mort es compten criminals tan famosos com Chizuo Matsumoto, conegut com a Shoko Asahara, el líder de la secta Aum, responsable de l'enverinament amb gas sarín en el metro de Tòquio, que el 1995 va causar la mort de 12 persones i milers de ferits.

Després de les execucions, resposables del Ministeri de Justícia van donar a conèixer la seva preocupació per la sobrepoblació del corredor de la mort, a causa de l'augment del nombre de condemnes i al major zel dels ministres a l'escollir casos que no generin polèmica. Precisament, el dia 27 es va saber que el tribunal superior de Nagoya ha denegat la possibilitat de repetir el judici de Masaru Okunishi, un home de 80 anys condemnat el 1961 per la mort per enverinament de cinc dones, un crim que en principi va confessar però que després va afirmar haver admès sota pressió de la policia.

Secretisme

Els condemnats a mort al Japó són informats de les seves execucions el matí del dia que van a ser portades a terme i les famílies reben la notificació quan ja són un fet. Segons el Ministeri, es fa així per evitar el sofriment dels reus. No obstant això, Aministía Internacional ha criticat repetidament la pràctica com una forma d'evitar que s'obri un debat sobre la pena de mort. De moment, les enquestes mostren que prop del 80 per cent de japonesos accepta aquesta forma de càstig. En la cultura nipona està molt arrelada la idea de pagar pels errors amb la pròpia vida i es repeteixen periòdicament casos d'assassins que demanen ser executats.

30.1.07

Diplomàcia manga


• El Japó intenta aprofitar l'èxit mundial del seu còmic per atraure nous turistes
• El mercat del tebeo mou al país 3.300 milions d'euros anuals
JORDI JUSTEKYOTO
El Japó compta des del novembre amb el Museu Internacional del Manga, promogut i gestionat per l'Ajuntament de Kyoto i la Universitat Seika, com a instrument per elevar el còmic al rang cultural que es mereix. Malgrat que el sector factura més de mig bilió de iens (3.300 milions d'euros) a l'any i que són legió els japonesos que esperen cada setmana la sortida a la venda dels seus còmics favorits, el gènere tenia fins fa poc mala premsa entre moltes persones cultes, que el consideraven una forma de subcultura, un passatemps que no es podia comparar a la verdadera literatura.

Avui en dia el manga ja és reconegut com una forma d'expressió digna de ser utilitzada en llibres de text, campanyes d'informació de la policia o promoció de polítiques públiques. Fins i tot el ministre d'Afers Estrangers, Taro Aso, un prestigiós lector de còmics, va anunciar que els farà servir per a la promoció del Japó. "Vivim en uns temps en què les veus populars, que provenen de la gent normal, poden fer canviar la política estrangera d'un país. Vull assegurar-me que la nostra cultura popular està al nostre costat", va dir Aso en referència al manga.

La paraula manga en japonès equival a còmic, però en els últims anys ha estat adoptada internacionalment per referir-se als tebeos creats al Japó o en altres països seguint la seva estètica. Molts experts li reconeixen influències artístiques autòctones, com l'ukiyoe, però el naixement del manga no s'entendria sense la influència dels còmics estrangers, sobretot nord-americans.

El nou museu vol oferir al públic una visió del manga com a part substancial de la cultura japonesa. "Hi ha elements expressius del manga que ja es troben a les pintures enrotllables de l'època Heian (794-1192). Em sembla que és molt significatiu que el Museu del Manga s'estableixi a Kyoto, un lloc on la cultura tradicional encara triomfa", va manifestar el director, Takeshi Yoro.

Instrument cultural

Segons l'opinió de Ron Stewart, estudiós australià del manga, al museu li falta un discurs coherent, ja que "és massa eclèctic" però no deixa de ser un valuós instrument cultural. "És bo perquè el Japó va perdre una part de la seva història. Moltes col.leccions es tiraven a les escombraries. (...) Ara aquí també s'estudia el manga d'una manera aca- dèmica. Aquest lloc hauria de ser bo per a la investigació", assenyala Stewart.

L'entrada només costa 500 iens (3 euros) per als adults i 100 per als nens (75 cèntims) i permet disfrutar de nombrosos exemplars de lectura. A més a més, s'hi organitzen tallers de manga i espectacles de kamishibai (teatre de paper), una forma tradicional d'explicar contes en què el narrador mostra cartolines il.lustrades.

Entre les obres internacionals de lectura lliure hi ha edicions en castellà i en català de Bola de Drac, exemplars del Capitán Trueno, Makoki i Mortadel.lo i Filemó. Però, ara per ara, el museu sembla més dedicat a atraure el públic japonès que a constituir-se en un centre de referència del còmic mundial.

L'any de “Dice K”


2006 va culminar amb el fitxatge de Daisuke Matsuzaka per 103 milions de dòlars

Daisuke va ser MVP en el primer Clàssic Mundial de Beisbol

Jordi Juste. Kyoto

L'any 2006 serà recordat pels aficionats japonesos al beisbol com el de la confirmació de l'estatus del país com a potència mundial d'aquest esport. El març Japó es va proclamar a San Diego (EUA) vencedor del primer campionat del món de beisbol i el 14 de desembre els Red Sox de Boston van arribar a un acord per fitxar al MVP del torneig, el llançador Daisuke Matzuzaka, després de comprometre's a pagar-li 52 milions de dòlars en sis anys. A aquesta xifra cal afegir els 51 milions que el club nord-americà va pagar als Seibu Lions per poder negociar amb el seu jugador estrella, amb el que el cost total de l'operació s'eleva a 103 milions de dòlars (uns 75 milions d'euros, o més de 12.000 milions de pessetes).

L'excepcional temporada ha estat providencial per a aquest esport, que malgrat que segueix sent el número u en els gustos dels japonesos, havia vist com els últims anys baixaven les xifres d'assistència als estadis i d'audiències televisives. La crisi s'explica en part per la mala ratxa dels Yomiuri Giants de Tòquio, l'equip que mou més seguidors, i també per l'auge del futbol, que ha consolidat la seva posició com segon esport del país i aconsegueix un seguiment televisiu cada vegada més important, sobretot en els partits de la selecció nacional. Fa una dècada hagués estat impensable que futbolistes com Hidetoshi Nakata o Shunsuke Nakamura competissin en popularitat amb beisbolistes estrella com Daisuke Matsuzaka, Ichiro Suzuki o Hideki Matsui.

Una dècada de somnis americans

El fitxatge de Matsuzaka ha marcat un rècord econòmic, però Daisuke no és cap pioner en la marxa de jugadors japonesos a les Grans Lligues. Ichiro Suzuki porta cinc temporades com estrella dels Mariners de Seatle, Hideki “Godzilla” Matsui és un dels jugadors destacats dels Ianquis de Nova York i So Taguchi forma part dels Sant Louis Cardinals, els vencedors de les Sèries Mundials d'aquest any. Els tres formen part d'una llarga llista de llançadors i batejadors que han seguit la tumultuosa arribada de Nideo Nomo el 1995 als Dodgers de Los Ángeles. Nomo, conegut com “el Tornado”, va arribar a Estats Units després de retirar-se com a jugador dels Buffaloes d'Osaka per escapar el ferri sistema de contractació japonès, que lliga als jugadors per la major part de la seva carrera amb un club una vegada aquest els ha elegit en el draft, la selecció que segueix als campionats escolars de beisbol que se celebren cada any a la primavera i estiu.

L'enorme desemborsament que faran els Red Sox es justifica en part per les excel·lents qualitats de Matsuzaka, un llançador amb un ampli repertori que inclou el conegut com a “gyroball”, un llançament que combina velocitat amb efecte i és molt difícil de batre amb força i precisió. Però a més, els Sox saben que Daisuke és una estrella al Japó, el que els reportarà importants ingressos en venda de samarretes i en drets de televisió. No és cap secret que els 51 milions amb els quals el club de Boston van guanyar els drets de negociació amb Matsuzaka eren una forma de guanyar-los la mà als seus grans rivals, els Ianquis de Nova York. Aquests han contrarestat, en part, l'efecte mediàtic de la pèrdua de Daisuke fitxant al llançador dels Hanshin Tigers, Kei Igawa, de 27 anys, per 22 milions de dòlars, als quals cal afegir els 26 que van pagar pels drets de negociació, és a dir, un total de gairebé 50 milions de dòlars (38 milions d'euros), una xifra astronòmica que no ho sembla comparada amb els 103 milions del fitxatge de Dice K.

25.1.07

El Nihonbashi, història sota l'autopista


25/1/2007 CRÒNICA DESDE TOKIO // JORDI JUSTE

¿Es poden imaginar que sobre el quilòmetre zero de la Puerta del Sol passés una autopista? Doncs una cosa així passa a Tòquio, on hi ha el Nihonbashi (literalment, el pont del Japó), construït a principis del segle XVII i considerat el centre neuràlgic del país durant l'època d'Edo (1600-1868). D'aquí sortien les rutes principals, entre elles el Tokaido, que connectava la principal metròpolis del Japó amb la capital de l'època, Kyoto.

El 1907 s'hi va col.locar una placa indicant el lloc exacte des d'on s'havia de calcular el quilometratge de les calçades japoneses, i encara avui les fites d'autopistes i carreteres indiquen la distància que els separa del pont. L'estructura de fusta original va ser substituïda el 1911 per la construcció renaixentista de granit actual, que va sobreviure al gran terratrèmol del 1923 i als bombardejos del 1945.

No obstant, l'any 1964 el Japó es preparava per confirmar al món el seu renaixement amb l'organització a Tòquio dels Jocs Olímpics. Eren els anys del creixement econòmic accelerat, en què s'havien de construir infraestructures, encara que fos a costa d'enderrocar o arraconar trossos d'història. I una de les víctimes va ser el Nihonbashi, que va quedar relegat a sota de l'autopista, al centre de la ciutat, a escassos metres de les seus del Banc del Japó, la borsa de Tòquio i els grans magatzems Mitsukoshi. A més a més, des de fa un any, a cinc minuts d'aquest his- tòric pont hi ha el Sant Pau, bessó del restaurant de Sant Pol de Mar, de la cuinera catalana Carme Ruscalleda.

Des de finals dels anys 60, grups de veïns han reivindicat la necessitat de tornar la dignitat al Nihonbashi, però va ser l'any 2006 quan l'assumpte va ser objecte de debat públic arran de la demanda de l'exprimer ministre, Junichiro Koizumi: "Vull veure el Nihonbashi convertit en el lloc més fascinant del món", va afirmar.Al mes de setembre es va presentar una proposta per soterrar dos quilòmetres d'autopista al pas pel pont i construir un parc i un passeig. El problema és que el cost es calcula en prop de mig bilió de iens (més de 3.000 milions d'euros), per les dificultats tècniques de salvar els diversos túnels del metro i galeries de serveis que travessen el subsòl de la zona.

Tòquio ha estat declarada la candidata oficial del Japó per celebrar els Jocs Olímpics del 2016, de manera que ja s'ha assenyalat l'oportunitat per desfer un error urbanístic motivat pels Jocs celebrats mig segle abans. No obstant, no tothom està d'acord amb la idea: el professor d'enginyeria Taro Igarashi, de la Universitat de Tohoku, assenyala que el país hauria d'estar més orgullós de l'autopista metropolitana, que representa la capacitat tècnica del Japó del segle XX, que del vell pont, que no és més que una imitació de tants altres que travessen els rius d'Europa. Per Igarashi, l'actual combinació ha de ser preservada perquè permet "sentir la composició dinàmica de les ciutats japoneses des del mateix acte violent de construir un pont sobre un pont".

18.1.07

El Japó es rendeix a l'Eastwood de 'Cartas desde Iwo Jima'




• La crítica aplaudeix l'equanimitat del director a l'abordar l'episodi bèl.lic
JORDI JUSTE.KYOTO
Cinc setmanes com a pel.lícula més vista i 3.000 milions de iens (gairebé 20 milions d'euros) recaptats és el balanç provisional de la projecció al Japó de Iwo Jima kara no tegami, o Cartas desde Iwo Jima, la pel.lícula que Clint Eastwood va concebre com l'altra cara de Banderas de nuestros padres --totes dues aborden amb òptiques diferents una de les batalles més sagnants de la segona guerra mundial-- i amb la qual acaba de guanyar el Globus d'Or a la millor pel.lícula en llengua no anglesa.


La crítica i el públic japonesos han coincidit a dedicar elogis a Eastwood pel valor artístic de la pel.lícula i per la seva sensibilitat al presentar la batalla des d'una perspectiva japonesa, fugint tant de la caricatura del sàdic imperialista japonès com de la idealització del sacrifici inútil de 20.000 soldats.


UNA REPARACIÓ


"Eastwood és conegut per tenir idees conservadores, però els seus films no són tendenciosos. És tranquil.litzador que un director com ell s'ocupi d'un tema com aquest; sobretot per a les persones que odien les pel.lícules de propaganda com Pearl Harbour és gairebé una reparació", assegura el prestigiós crític cinematogràfic Yuichi Maeda.


Cartas desde Iwo Jima té com a protagonistes el general Kuribayashi (Ken Watanabe) i el soldat Saigo (Kazunari Ninomiya), les històries dels quals s'encreuen diverses vegades en el transcurs de la batalla. Kuribayashi, d'ascendència samurai com la majoria de caps de l'Exèrcit Imperial, va rebre part de la seva formació militar als Estats Units i des del primer moment tenia clar que els americans acabarien per conquistar l'illa, però tenia ordres de defensar- la i va disposar un pla perquè fos amb un gran cost.


Saigo, que representa a la pel.lícula els milions de japonesos que van ser reclutats de manera forçosa, se'n va deixant la dona embarassada i el seu únic objectiu és sobreviure per poder veure la seva filla. La selecció de Ninomiya, de 23 anys, integrant del popular grup de música pop Arashi, és un dels grans encerts, perquè ha aconseguit atraure l'atenció d'un públic juvenil poc donat a les pel.lícules serioses.


Entre els japonesos que han vist Cartas desde Iwo Jima hi ha el primer ministre, Shinzo Abe, primer cap de Govern nascut després de la guerra, que hi va anar amb la seva mare i la seva dona. "És una pel.lícula molt bona, que posa l'accent en l'amor a les famílies", va declarar al sortir del cine el polític, que ha posat en pràctica mesures com la introducció del patriotisme a l'escola i té com a objectiu principal reformar la Constitució pacifista imposada pels Estats Units el 1947.

16.1.07

Pregàries i folklore patri per començar l'any


16/1/2007 CRÒNICA DESDE OSAKA // JORDI JUSTE
Els primers dies de l'any molts japonesos assisteixen al santuari sintoista que tenen més a prop per complir amb la tradició que es coneix com a hatsumode. Literalment, es tracta del primer rés de l'any, però per a la immensa majoria també és l'últim, així que aguanten a vegades moltes hores de cua per pregar uns segons davant el honden, que és l'edifici que allotja la deïtat principal d'aquest lloc.

El procediment habitual del rés comença glopejant una mica d'aigua i rentant-se les mans per purificar-se amb aigua recollida en un bol de fusta de la font que hi ha a l'entrada. Una vegada davant del honden, es balanceja una gruixuda corda per fer sonar la campana que crida els déus; es llença un donatiu en una gran safata de fusta i s'inclina el cap dues vegades, es pica de mans també dues vegades i s'ajunten les mans a l'altura del front per resar uns segons.

Al gener, a més, els santuaris ofereixen sake (vi d'arròs) i aprofiten per vendre una gran quantitat d'omamori (amulets). Alguns tenen com a data de caducitat el 31 de desembre, i per això el normal és portar aquests dies els vells per llençar-los a una gran foguera que s'encén al recinte, mentre es llegeixen els omikuji, uns textos amb la previsió individual de fortuna per a l'any, que costen entre 100 i 200 iens (entre 0,65 i 1,30 euros) i que després es deixen lligats a la branca d'un arbre. L'afluència de públic és tan gran que membres de la yakuza (màfia japonesa) o simples espavilats intenten colar bitllets falsos de 10.000 iens a les enfeinades miko (escolanes), sovint noies inexpertes contractades per a l'ocasió.

Avui dia, el sintoisme és per a la majoria de japonesos, més que una religió amb un credo clarament identificable, la columna vertebral del folklore patri, un repertori de ritus i de llocs que serveixen com a aglutinant de la identitat nacional. Des del final de la segona guerra mundial, el Japó és un Estat aconfessional, encara que el sintoisme segueix considerant els japonesos una gran família al cap de la qual hi ha el Tenno (Sobirà del cel, però que es tradueix com a Emperador).

L'actual Tenno, Aki Hito, surt cada any l'1 de gener al balcó del palau imperial, des d'on saluda els milers de seguidors reunits, que fan onejar la bandera del hinomaru (disc solar) i que repeteixen les tres vegades de rigor els crits de banzai! (10.000 anys), amb què es desitja que el sobirà tingui una llarga vida. És una bona ocasió per recordar que des de l'any 1868 fins al 1945 el shinto (camí dels déus) va ser la religió de l'Estat i l'Emperador era considerat un Déu, descendent d'Amaterasu, que va ser la deessa creadora del país, segons la llegenda.

Aquest any, coincidint amb el hatsumode i la salutació del Tenno, molts japonesos s'han pogut emocionar als cines veient Cartas desde Iwo Jima, la magistral pel.lícula de Clint Eastwood sobre un dels episodis més sagnants de la guerra del Pacífic, on el general Kuribayashi (Ken Watanabe) commina els seus soldats a entregar la vida pel Japó al crit de Tenno, banzai!, banzai!, banzai! dedicat a l'emperador Hiro Hito, pare d'Aki Hito.

El Japó pensa suspendre el seu somni d'anar a la Lluna


Jordi Juste. Kyoto

L'Agència d'Exploració Aeroespacial del Japó (JAXA) va recomanar ahir la terminació del seu pla per enviar una nau a la Lluna, un projecte que té com a objectiu principal realitzar diverses proves científiques sobre la superfície del satèl·lit natural de la Terra. El programa ha patit diversos retards que han anat augmentant el seu cost econòmic i han posat en dubte la seva oportunitat en un moment en què les prioritats del país han canviat. "La nau va ser construïda fa 10 anys i s'ha vingut deteriorant fins al punt que ja no es pot usar”, va declarar el responsable del projecte, Takashi Nakajima. Segons un portaveu de JAXA, és possible que el Japó intenti ara realitzar els experiments que tenia previstos dins d'algun dels projectes lunars que estan previstos en aquests moments, els de la Unió Europea, Estats Units i Rússia.

Canvi de rumb?

La decisió d'abandonar el pla podria estar relacionada amb la voluntat de dedicar més recursos materials i humans a projectes aeroespacials comercials i relacionats amb la defensa. Precisament, en 2003 el Japó va patir un dur revés en la seva intenció de convertir-se en un dels principals llançadors internacionals de satèl·lits comercials quan va haver de destruir en ple vol un coet que transportava dos satèl·lits espia destinats a vigilar els moviments de Corea del Nord. Fins ara, per informar-se des de l'espai del que fa el seu temut veí, Tòquio està obligat a comptar amb la col·laboració d'Estats Units, país amb el qual manté una estreta col·laboració militar, que inclou la presència permanent d'uns 30.000 soldats americans al país, una gran part a l'illa d'Okinawa.

12.1.07

Descastats sense futur


12/1/2007 REOBERTURA DEL DEBAT D'UN TEMA TABÚ AL PAÍS DEL SOL NAIXENT
• Els descendents de la classe més baixa del Japó feudal segueixen tenint problemes en la societat actual
• Els escàndols obliguen a replantejar la discriminació positiva
JORDI JUSTE.KYOTO
Kunihiko Konishi, destacat membre de la Buraku Liberation League (BLL), va ser detingut al mes de maig per malversació de 10 milions de iens (uns 70.000 euros) rebuts de l'Ajuntament d'Osaka per a projectes socials. L'arrest va servir per fer pública la relació que mantenia amb la màfia japonesa i reobrir el debat sobre la conveniència de seguir subvencionant el moviment dels burakumin, els descendents de la casta més baixa del Japó feudal.

Els crítics es van tornar a fer sentir al setembre, quan es va saber que 10 empleats de recollida d'escombraries de Kyoto havien estat detinguts per diversos delictes i l'ajuntament va reconèixer que contractava preferentment membres de la BLL. L'assumpte va merèixer editorials i programes de televisió quan a l'octubre es va donar a conèixer el cas d'un membre de la BLL, empleat de recollida d'escombraries de Nara, que havia estat cobrant durant cinc anys el seu salari íntegre malgrat passar gairebé tot aquell temps de baixa per malalties simulades i dedicant-se a sol.licitar a l'ajuntament subvencions per a la Lliga.

Comunitats segregadesLa BLL és la principal organització de hisabetsu burakumin (habitants de les aldees discriminades), els descendents dels japonesos que fins al 1871 eren obligats a viure en comunitats segregades de la resta de la població per haver comès crims o a causa de la seva ocupació en activitats que eren considerades impures, com per exemple el sacrifici d'animals, la pelleteria o els serveis funeraris.

Fins a l'obertura de finals del segle XIX, el Japó era una societat estructurada en tres castes: els samurais, els pagesos i els comerciants. A fora hi quedaven els descastats, que rebien noms com ara eta (impurs) o hinin (infrahumans), i se'ls comptava utilitzant el sufix habitual per anomenar els animals.Amb el fi legal de la discriminació, els descastats van passar a ser denominats burakumin (habitants de les aldees), i teòricament van poder fixar la seva residència i casar-se o treballar amb la resta de japonesos. La discriminació social, però, no va desaparèixer mai i la majoria de burakumin i també els seus descendents van continuar vivint a les mateixes zones i es van enfrontar al dilema d'amagar la seva condició o confessar-la, tal com il.lustra la novel.la El precepte trencat, de Toson Shimazaki.

Després de la segona guerra mundial els descendents dels descastats van lluitar pel seu reconeixement i a favor de polítiques públiques d'ajuda, cosa que es va traduir als anys 70 i 80 en programes per millorar serveis com el clavegueram o l'educació. Segons la BLL, aquestes polítiques han tingut efectes positius però encara són necessàries, ja que segueixen circulant llistes il.legals per poder discriminar en l'ocupació i en el matrimoni, i els índexs d'atur i fracàs escolar són a les zones habitades per burakumin molt superiors a la mitjana japonesa.

Contra aquesta defensa de les ajudes s'alcen veus com la del Partit Comunista del Japó (PCJ). El PCJ va donar suport durant dècades a la Zenkairen, l'organització de burakumin rival de la BLL, que es va dissoldre el 2004 per considerar que el problema pràcticament havia deixat d'existir, i el que quedava era una trama per aprofitar-se de la mala consciència pública. "Sota la bandera de la protecció dels drets humans, la BLL ha fet servir el seu poder polític i les seves connexions amb els baixos fons per forçar la ciutat a finançar els projectes que la Lliga volia", va comentar el regidor comunista d'Osaka Toshihito Shimoda sobre el cas Konishi.

Assumpte difícil d'abordarEl més significatiu d'aquests últims escàndols és que han permès que es debati sobre un problema que fins fa poc era tabú i generava cares d'estranyesa i disminució del volum de veu quan algun estranger el plantejava. Per a la majoria de japonesos encara és un assumpte difícil d'abordar, ja que el sol fet d'esmentar-lo es pot considerar com un acte de discriminació.

10.1.07

El Japó ja té Ministeri de Defensa


Jordi Juste. Kioto
El Japó conta des d'ahir amb el seu primer Ministeri de Defensa des de la segona guerra mundial, després que entrés en vigor la llei que eleva el rang del que fins al dilluns era una agència que depenia directament de l'oficina del primer ministre. El canvi és sobretot simbòlic i s'emmarca en la política dels primer ministre, Shinzo Abe, d'assolir un Japó amb un paper més decidit en les relacions internacionals.
L'Agència de Defensa ja era reconeguda internacionalment, a gairebé tots els efectes, com un ministeri, però a partir d'ara tindrà una major autonomia en la planificació de polítiques i en l'elaboració del pressupost. “L'elevació de rang ens permet mostrar al país i a la comunitat internacional la maduresa de la democràcia japonesa i la nostra confiança en el control civil”, va declarar ahir Abe després de passar revista a les tropes abans de partir per a una visita a la seu de l'OTAN a Brussel·les.
La transformació de l'Agència en Ministeri va ser aprovada al desembre mitjançant una llei que va contar amb el suport de les dues formacions del govern, el Partit Liberal Democràtic i el Nou Komeito, i del principal grup de l'oposició, el Partit Democràtic del Japó. Només s'hi van oposar els dos partits minoritaris de l'esquerra, el Partit Comunista i el Partit Socialista Democràtic, pel seu convenciment que es tracta d'un pas més cap a la reforma de la Constitució pacifista i la participació del Japó en missions militars internacionals, dos objectius del primer ministre Abe.
La Constitució japonesa va ser redactada i aprovada el 1947 sota la tutela de les autoritats americanes d'ocupació. Segons l'article 9 el Japó renuncia a l'ús de la força per a solucionar els conflictes internacionals i es compromet a no tenir forces militars de cap tipus. No obstant això, l'inici de la guerra freda va dur als Estats Units a donar suport la creació el 1954 de les anomenades Forces d'Autodefensa, que en l'actualitat conten amb 240.000 membres i tenen el quart pressupost més gran del món. El 2004, durant el mandat de Junichiro Koizumi, l'anomenada Força d'Autodefensa de Terrra (Exèrcit) va participar en missions de reconstrucció al sud de L'Iraq, la primera vegada des de la segona guerra mundial que els militars japonesos es desplegaven en una zona en conflicte.

7.1.07

Llumetes per les víctimes del terratrèmol

Portal lluminós del 2006.
7/1/2007 CRÒNICA DES DE KOBE // JORDI JUSTE
El 17 de gener del 1995, a les 5.45 hores, un terratrèmol de magnitud 7,3 a l'escala de Richter va sacsejar la ciutat de Kobe durant aproximadament 20 segons, i va causar la mort a gairebé 6.000 persones a més d'enormes danys materials. Onze mesos després, el desembre del 1995, amb la infraestructura encara en ruïnes i milers de víctimes vivint en refugis públics, s'inaugurava al centre de la ciutat la primera edició de Luminarie, una espectacular il.luminació de carrer dissenyada per l'artista italià Valerio Festi amb l'objectiu de recordar els morts i deixar clar que Kobe volia tornar a renéixer.

Durant 15 dies, uns dos milions i mig de persones van visitar Luminarie, i van iniciar el que més d'una dècada després sembla una tradició consolidada que atrau aproximadament cinc milions de visitants, principalment de la regió de Kansai. La multitud, dirigida per centenars de policies i guàrdies de seguretat, avança cada tarda lentament a través d'un recorregut d'aproximadament una hora, en un intermitent camina i atura't fistonejat pels flaixos de càmeres digitals i telèfons mòbils, mentre per la megafonia sona una música trista i recordatoris sobre la necessitat de seguir endavant.

Kobe és una ciutat que té un milió i mig d'habitants situada a l'oest del Japó, a 30 minuts en tren del centre d'Osaka, la capital de la segona metròpolis del país, que també inclou les veïnes Kyoto i Nara. No obstant, Kobe no és un simple suburbi d'Osaka. És la capital de l'extensa província de Hyogo i té una forta personalitat, definida en gran part pel seu enclavament geogràfic en una franja allargada de terra limitada entre la muntanya i el mar. En aquest aspecte, a més a més del seu esperit cosmopolita i comercial, recorda molt Barcelona, ciutat amb la qual està agermanada des de l'any 1994.

Fins al sisme, conegut oficialment com el Gran Terratrèmol de Hanshin, Kobe tenia el port més important del Japó i un dels primers d'Àsia. Una dècada després la capital de Hyogo encara no ha pogut recuperar aquesta posició, però les ferides deixades pel desastre són difícils de percebre. Les grans àrees devastades pels incendis, que en les hores posteriors al terratrèmol es va acarnissar amb les cases més antigues de fusta, ara estan ocupades per moderns edificis de pisos i oficines; i l'autopista Hanshin, que fa gairebé 12 anys va oferir al món l'espectacular imatge d'una gran obra d'enginyeria convertida en un munt de ferralla, torna a estar dreta i en ple funcionament. Entre els pocs vestigis que es conserven de la catàstrofe hi ha les restes del moll Meriken tal com va quedar aquell 17 de gener del 1995.

L'endemà del terratrèmol, Kobe es va posar a treballar per convertir-lo en història, però cada any, quan arriba el mes de desembre, recorda les víctimes mortals amb milers de llumetes de colors. Aquest Nadal el muntatge es va titular L'Incanto del Cielo i, com sempre, el seu aspecte va recordar en part les decoracions de Nadal de molts carrers de Barcelona o la portada de la Feria de Abril de Sevilla.

4.1.07

Un fals 'topless' la nit de Cap d'Any causa escàndol al Japó


4/1/2007 A LA TELEPOLÈMICA
• La tele NHK va haver de disculpar-se i explicar que les ballarines portaven samarretes pintades
Imatges de les ballarines amb les samarretes amb el topless dibuixat.
JORDI JUSTE.KYOTO
La cadena pública japonesa NHK va haver de demanar perdó per un intent de topless al seu programa estrella de la nit de Cap d'Any, Kohaku uta gasen (Concurs musical de blancs i blaus). Durant l'actuació del grup de DJ Ozma, 20 ballarines es van anar traient la roba fins que van quedar en el que per televisió va semblar com un nu parcial (amb només una espècie de bolets de diferents colors tapant la zona genital). L'allau de trucades a la NHK va obligar un presentador de la cadena a demanar disculpes i aclarir que les ballarines portaven un top amb un estampat que representava els pits despullats. "Suposo que semblava massa real", va declarar després del programa el DJ Ozma.

Kohaku... s'emet des de fa més de 50 anys i és el líder indiscutible en la franja de 19.30 hores fins a poc abans de mitjanit, quan molts japonesos s'acaben de menjar els tradicionals toshikoshisoba (fideus per canviar l'any), i passen la sobretaula en família davant el televisor. Tot i que al Japó no estan arrelades tradicions com el compte enrere o les 12 campanades, el 31 de desembre és un dels pocs dies de l'any en què els nens estan desperts fins bastant tard, de manera que molts espectadors es van sorprendre especialment al veure el que semblava un espectacle eròtic.

La cançó que va interpretar DJ Ozma, Age, age, every knight (Amunt, amunt, tots els cavallers), és una composició a l'estil de la música disco dels anys 70 amb un alt contingut eròtic; això sí, jugant amb els dobles significats per superar el pudor del Japó, on al cine porno és obligatori posar un mosaic difuminant a les zones genitals.

DJ Ozma va començar disfressat de pallasso i es va transformar en un àngel ordinari (amb afro ros i pantalons curts brillants amb peto) sobrevolant el plató suspès d'un cable. Al finalitzar, en el seu lloc va aparèixer, visiblement sorprès, Kitajima Saburo, un dels reis del enka (gènere musical entre el fado i la cançó espanyola), que té una gran semblança amb El Fary.

31.12.06

El Japó acomiada l'any 18 de l'era Heisei


CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
Jordi Juste
És 25 de desembre, Nadal, però al Japó ja han recollit els parenoels, els avets i els rètols de Merry Christmas i han reprès els preparatius del canvi d'any. Fins al 1873 el nou any arribava al Japó, com a la Xina, a principis de la primavera. L'adopció del calendari gregorià va ser un pas cap a l'homologació amb Occident, però 133 anys després els japonesos segueixen mantenint nombrosos costums propis.

Durant tot el desembre, grups d'amics, companys d'estudi o de feina i membres d'associacions s'han reunit per celebrar el bonenkai (literalment, reunió per oblidar l'any), sopars regats amb abundant alcohol --que sovint serveixen per confessar que un ha estat 12 mesos aguantant-se-- i acaben amb diversos comensals gairebé amb la pèrdua de la consciència.

A les cases, les escoles, els temples i altres locals, el desembre és el mes de l'osoji, la neteja en profunditat, en la qual s'aixequen tatamis, es retiren armaris i es dóna llustre a objectes per purificar els llocs i preparar-los per a l'arribada de Toshigami, el déu del nou any, que reparteix felicitat. Cap al dia 25 es disposen a les entrades de les cases els kadomatsu, adorns vegetals que combinen canyes de bambú, branques de pi i diversos arbustos. A les portes de les cases i als para-xocs de molts cotxes es pengen shimekazari, adorns que inclouen una corda sagrada i una mandarina. I ja a l'interior de les cases, en un lloc destacat, es col.loca el kagamimochi, dos pastissos de pasta d'arròs amb una mandarina a sobre que simbolitzen l'any que deixem i el que arriba i la dualitat de la naturalesa.

A finals de mes tots van a correus a enviar els nengajo, les postals amb les quals es felicita el nou any i que el dia 1 s'encarregaran de repartir centenars de milers de carters. En els últims anys ha disminuït el nombre de nengajo, però encara ronden els 4.000 milions, o, el que és el mateix, més de 30 per habitant. Solen incloure un número de loteria i una imatge de l'animal que correspon segons l'horòscop xinès (el del 2007 és el senglar). A més a més, des de fa uns anys s'ha generalitzat la impressió, en un lloc preferent, d'una fotografia familiar.

Els últims dies de l'any els comerços estan plens de gom a gom de clients que fan provisió dels ingredients per preparar els àpats típics. Per acomiadar l'any es mengen fideus de blat negre toshikoshisoba (literalment, fideus per travessar l'any) i per donar la benvinguda al nou es prepara el que es coneix amb el nom d'osechi ryori, un conjunt de menjars presentats de forma artística en unes precioses caixes de fusta lacada.

La nit de Cap d'Any és una celebració familiar. Generalment se sopa a casa, i de sobretaula es veuen programes d'entreteniment per televisió. L'any que acaba, el 18 de l'era Heisei (la de l'emperador Aki Hito), ha estat un any de canvi de lideratge polític, d'inquietud per la prova nuclear nord-coreana, de consagració del Japó com a campió mundial de beisbol, de naixement d'un hereu al tron del crisantem, d'escàndols financers, de confirmació del declivi demogràfic i d'un creixement econòmic esquiu per a la majoria.

23.12.06

Cristians consumistes durant un mes


CRÒNICA DESDE OSAKA // JORDI JUSTE
JORDI Juste
Aquest any molts comerços japonesos van instal.lar les decoracions de Nadal en ple mes de novembre, potser com a mesura per poder pal.liar la caiguda de les vendes pel retard en l'arribada del fred. El més normal és que a principis de desembre, en la majoria de les zones comercials del país el paisatge s'assembli al de moltes ciutats del món per la profusió de figures de Santa Claus, arbres de Nadal i objectes desitjant Merry Christmas a la clientela. A més, en galeries comercials i grans magatzems acompanya la música de nadales, gairebé sempre en les seves versions angleses.

Tot plegat succeeix malgrat que menys de l'1% dels 127 milions de japonesos es declaren de creença cristiana. Des de la segona guerra mundial, el Nadal s'ha anat consolidant com una espècie de celebració satèl.lit de la festa verdaderament important en aquest país, el canvi de l'any.

Les famílies que tenen nens petits han adoptat la tradició que Santa Claus els porti regals la nit del 24. En moltes llars hi ha arbres de nadal (artificials gairebé sempre) i fins i tot es poden veure bastantes cases amb les façanes il.luminades amb llumetes de colors. La televisió sol programar pel.lícules de Hollywood de tema més o menys nadalenc i a les notícies apareixen referències a les celebracions que tenen lloc al món cristià, però per a la majoria de japonesos el Nadal no té cap significat religiós o espiritual.

L'estrella de la celebració és el christmas cake, un pastís de nata amb maduixes que qualsevol família que es tingui per normal ha de comprar per menjar a casa durant la Nit de Nadal. El més curiós és que la majoria de japonesos tenen assumit que el Nadal és una tradició forana i per això molts es mostren incrèduls quan se'ls diu que la idea del pastís és collita de l'enginy comercial dels pastissers del país. El pastís de Nadal ja és una part tan substancial de la cultura popular nipona que fins fa uns anys servia per fer una metàfora de dubtós gust sobre el casament de les dones japoneses, que s'havia de celebrar abans dels 24 anys o ja era gairebé tan difícil com vendre aquestes postres després del 24 de desembre. Avui dia, amb les dones casant- se al voltant dels 30 l'acudit fàcil ja ha perdut tota la seva vigència, però no ha passat així amb l'omnipresent pastís, que es pot comprar en pastisseries, supermercats i botigues de conveniència.

Un altre clàssic són els sopars romàntics en hotels i restaurants. Entre els joves està tan estès aquest costum que moltes noies confessen que s'emparellen durant el mes de desembre per no passar la vergonya de no tenir ningú amb qui viure l'experiència. Però el més sorprenent del Nadal japonès succeeix precisament el dia 25, jornada que, evidentment, és laborable. Com per art de màgia, Santa Claus, arbres, nadales i Merry Christmas desapareixen. El país, que s'havia disfressat de cristià consumista durant gairebé tot un mes, es treu la màscara i torna a aparèixer el vell Japó sintoista, amb les seves canyes de bambú, les seves branques de pi i les seves cordes sagrades per preparar l'arribada de l'Omisoka (Nit de Cap d'Any) i el Shogatsu (Any Nou).

18.12.06

Sayonara TV


LA TEMPORADA BLAUGRANA
LA RETRANSMISSIÓ DE LA TV JAPONESA
• Els comentaristes del canal Yomiuri van començar recolzant el Barça però van acabar celebrant el triomf de l'Internacional
MÉS INFORMACIÓ
JORDI JUSTE KYOTO
Dos quarts de deu del vespre al Japó. La retransmissió de la cadena de televisió Yomiuri s'acaba amb uns protagonistes inesperats, els jugadors de l'Internacional de Porto Alegre celebrant el triomf amb el seleccionador brasiler, Dunga, i el brasiler, exinternacional japonès, Lopes.

Tot semblava preparat perquè els espectadors japonesos es recreessin en el jogo bonito de Ronaldinho. El popular còmic Akashiya Sanma, conegut madridista però amant del bon futbol, havia aparegut a l'estudi lluint una samarreta blaugrana. En els comentaris d'altres convidats, com l'ex del Valladolid, Shoji Jo, o l'antic jugador del Palmeiras i del Gènova, Kazuzoshi Miura, es notava un clar favoritisme culer.

Només començar el partit, les càmeres de Yomiuri mostren una gran pancarta amb el Més que un club en diversos idiomes. Posteriorment, el locutor glossarà el significat d'aquestes paraules i explicarà als espectadors japonesos la importància del planter per al Barça. Així mateix, com en la semifinal contra l'Amèrica, es refereixen a la llengua catalana, en aquest cas per explicar que Frank Rijkaard l'usa cada any per dirigir-se a l'afició.

De Ronaldinho destaquen que al Brasil hi ha una controvèrsia sobre per què juga millor amb el Barça que amb la selecció. Molts defensen que la canarinha hauria de jugar amb el mateix sistema de joc que els blaugranes. També recorden que per a Alexandre Pato, la jove estrella de l'Internacional, Ronaldinho és un ídol. No obstant, també diuen que, segons els experts, en un hipotètic partit entre 11 decos i 11 ronaldinhos, guanyaria l'equip de l'internacional portuguès. La intensitat del partit deixa poc espai per comentar alguna cosa més que el joc. En una de les escasses interrupcions, Jo comenta que Barcelona és una ciutat amb mar i muntanya on es viu molt bé i que el Camp Nou és un estadi al qual assisteix gent de totes les edats on rarament es produeixen altercats.

Minut 36 de la segona part. Marca l'Inter per a sorpresa dels comentaristes, als quals es nota d'una hora lluny la decepció que tenen. Minut 40. Encara hi ha lloc per a l'esperança. Ronaldinho pren embranzida per tirar una falta i els comentaristes li demanen "un regal de Nadal". La pilota no entra, però no és qüestió d'acabar en to fúnebre així que, a mesura que es va fent evident que el Barça no té temps per reaccionar, el barcelonisme de la televisió japonesa es transforma en interisme i la retransmissió acaba amb els vencedors celebrant el triomf a l'estudi, i amb Akashiya Sanma canviant la seva samarreta del Barça per una de l'Internacional.

17.12.06

Més rics, més pobres


AUGMENTEN LES DIFERÈNCIES DE RENDA AL PAÍS ASIÀTIC
• El Japó acumula 57 mesos de creixement econòmic però la majoria de la població no percep la bonança
• Els indigents, gairebé inexistents els 90, són més de 40.000

JORDI JUSTEKYOTO
El Japó va superar a l'octubre els 57 mesos de creixement econòmic ininterromput que des del 1970 es mantenien com a rècord d'expansió continuada i, no obstant, la majoria de la població segueix sense sentir els beneficis d'aquesta ratxa de bonança. Encara que el creixement és molt més moderat que als 60, el nombre d'aturats ha disminuït fins gairebé el 4%. Tot i això, en els últims 10 anys han augmentat les diferències d'ingressos i s'ha disparat el nombre de persones que se situen sota el llindar nacional de la pobresa.

Queden enrere els anys en què les noves cotes de riquesa a què s'arribava proporcionaven una sensació de benestar econòmic que invitava a gastar alegrement. Els llocs de treball per a tota la vida cada vegada són més escassos i mal remunerats, i els salaris que s'obtenen a molts treballs temporals gairebé no arriben per cobrir les despeses individuals de vivenda i alimentació.

Dèficit públic

Tot això ha vingut acompanyat de la reducció de la despesa social, per retallar el dèficit públic descomunal, portada a terme durant els cinc anys de Govern de Junichiro Koizumi. "En comptes de pressionar el Govern perquè augmenti la despesa en obres públiques, les grans empreses haurien de millorar els salaris i les condicions de treball de tots els seus treballadors per posar els fonaments d'un renovat creixement en la despesa en consum", afirmava el diari Asahi Shimbun en un editorial.L'altra cara l'ofereix l'augment del nombre de japonesos rics. Segons la consultora Merrill Lynch, els japonesos que disposaven de més d'un milió de dòlars (750.000 euros) eren 1,34 milions el 2004, un 10% més que el 2001.Aquesta situació ha fet que alguns comentaristes socials afirmin que el Japó s'ha convertit en una nació de guanyadors i perdedors. Encara que la tendència va començar abans de l'arribada al poder, es critica la insistència de Koizumi a favor d'una societat en què cadascú sigui recompensat segons el seu esforç, en detriment de les ajudes als perdedors. "Hem de crear un clima i tenir una actitud mental en què la gent que treballa dur vegi reconeguts els seus esforços", va declarar abans de deixar el càrrec.

Tot i que és cert que el Japó segueix sent una de les societats més igualitàries del món desenvolupat, el nombre de japonesos que viuen amb menys d'un milió de iens (uns 6.700 euros) a l'any va arribar el 2005 als 3,6 milions, un 16% més que quan Koizumi va arribar al poder. Així mateix, el nombre de persones que viuen al carrer supera les 40.000, segons les oenagés (25.000 segons el Govern), una xifra molt baixa comparada amb altres països considerats rics però molt alta si es té en compte que fins als 90 aquest era un fenomen pràcticament inexistent al país.

Durant la crisi de final de segle es creia que es tractava d'un problema passatger, però cinc anys de creixement no han servit per rescatar els que van caure al pou de la indigència.

12.12.06

Mino Monta, el presentador rècord


Teletodo
La televisió al món
Japó. Jordi Juste
Els japonesos ja sabien que Norio Minorikawa, conegut com Mino Monta, és un presentador de televisió gairebé omnipresent. No hi ha dia de la setmana en que no s'emeti algun dels seus programes. Ara el llibre Guiness l'ha reconegut com el presentador que més temps treballa en directe a la setmana, 21 hores i 42 minuts, proesa que aconsegueix en 11 shows de dilluns a dissabte.
La seva primera aparició es produeix en el magazín “Asa Zuba” (A les clares pel matí) cada dia, de dilluns a divendres, de 5:30 a 8:30 del matí. Després d'una pausa de menys de quatre hores, torna a la càrrega amb“Omoikiri terebi” (Televisió a tot drap) de 12, a 2 de la tarda, on ofereix consells pràctics i de salut a l'audiència, majoritariament mestresses de casa i jubilats. Entre els diversos programes enregistrats que presenta per la tarda destaquen la versió japonesa de “¿Qui vol ser millionari” i “Dobutsu kiso tengai”, un espai sobre animals sorprenents.
Mino Monta, de 62 anys, té un estil molt personal -enfàtic, seductor i decidit sense arribar a ser autoritari-, que li dóna, a més d'una audiència fidel i molts imitadors, uns ingressos anyals de més de 500 millions de iens (uns tres millions i mig d'euros).

11.12.06

Un temple per al club de la comèdia japonès


CRÓNICA DESDE OSAKA // JORDI JUSTE
Per primera vegada en 60 anys, la ciutat japonesa d'Osaka compta amb un teatre dedicat exclusivament a l'art del rakugo. La inauguració del nou centre suposa la confirmació de la vigència d'aquest gènere d'humor tradicional. El terme rakugo (literalment, paraula caiguda) sembla tenir l'origen a finals del segle XIX, però l'art del monòleg cò- mic japonès es remunta com a mínim fins al segle XVII, quan els professionals que el practicaven eren contractats pels senyors de la guerra d'aleshores per distreure'ls en els moments de descans de les campanyes militars.

Abans de la segona guerra mundial, Osaka i Tòquio comptaven amb nombrosos teatres de rakugo, que oferien al poble entreteniment a preus moderats. Però els bombardejos aeris van acabar amb la majoria de locals. No obstant, el gènere va sobreviure en altres teatres còmics o a la ràdio i la televisió, mitjans als quals s'adapta amb gran facilitat. En l'actualitat hi ha diversos programes televisius de rakugo, que són seguits per un públic d'edats diverses, sobretot els caps de setmana.

La gent d'Osaka té fama de ser la més salada del Japó. A més a més, la capital de l'oest japonès és la seu de l'agència Yoshimoto, proveïdora de gran part dels còmics que poblen els nombrosíssims programes d'humor de la televisió nipona, així com molts dels teatres de la ciutat i tam- bé de Tòquio. Però el rakugo no és una forma més de l'humor nipó, és una demostració de la compatibilitat de l'art, la tradició i el riure.

La gràcia del rakugo no està tant en la història que es narra com en la manera d'explicar-la. L'artista, vestit amb un quimono sobri i assegut sobre un coixí quadrat, narra amb un ventall i un mocador per tot attrezzo. Les seves úniques armes són el llenguatge corporal i la veu, que utilitza per representar els diversos personatges i els sons d'acompanyament. El conte té un final còmic, l'a- nomenada paraula caiguda o rakugo. L'entrada i la sortida de l'artista se subratllen amb el so del shamisen (instrument de corda tradicional) i la flauta shakuhachi.

Hi ha un repertori clàssic d'his- tòries a les quals els diferents actors fan aportacions personals, però el rakugo, especialment en les versions mediàtiques, també fa broma amb elements de l'actualitat. Per aquestes dates, una de les fonts d'inspiració són els sopars que organitzen les empreses per acomiadar l'any, en què molts japonesos s'excedeixen amb l'alcohol i trenquen el protocol i l'habitual respecte als superiors jeràrquics, situació que genera nombroses situacions delicades que els contadors d'històries converteixen en art.

El nou teatre de rakugo porta per nom Tenjin Hanjo Tei, té capacitat per a 250 persones i està situat molt a prop del santuari sintoista Temmangu, al popular barri de Temma, al centre d'Osaka. Per construir-lo es va portar a terme una campanya de donatius que va recollir 200 milions de iens (més d'un milió d'euros) entre els comerciants locals i entre els membres de l'associació de rakugokes. L'edifici està construït amb fusta de xiprer, la preferida en moltes construccions sintoistes, amb l'esperança que duri almenys cent anys.

10.12.06

Voracitat tonyinaire


9/12/2006 PREOCUPACIÓ DELS CONSUMIDORS NIPONS PER LA MINVA DE PEIX
• Els organismes internacionals intenten frenar la disminució de la població mundial de tonyines
• Les mesures poden canviar els hàbits alimentaris dels japonesos
JORDI JUSTE KYOTO
És molt improbable que els japonesos renunciïn voluntàriament a una de les delícies de la seva gastronomia, els filets crus de toro, el ventre gras de les tonyines. No obstant, les notícies que arriben sobre els mercats pesquers i sobre la població mundial de tonyines vermelles apunten que cada vegada són menys els peixos i més els humans àvids de menjar-se'ls. El problema ha portat diversos organismes internacionals a donar la veu d'alarma, i ja s'han pres mesures que poden afectar a curt i mitjà termini els hàbits alimentaris dels japonesos.
Reducció de captures
Al mes d'octubre, la quota de tonyines que el Japó pot pescar al Pacífic sud va ser reduïda a la meitat, i el 26 de novembre passat la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT) va decidir a Dubrovnik (Croàcia) reduir fins a un 20% les captures totals a la zona, que inclou l'est de l'oceà Atlàntic i el Mediterrani; una mesura ridícula segons els conservacionistes. "És un pla d'enfonsament, no de recuperació, i una burla al treball dels científics. La Unió Europea ha traït la seva obligació de gestionar de manera sostenible les pesqueries a favor dels interessos a curt termini de la seva pròpia indústria tonyinaire", va declarar Sergi Tudela, representant de l'associació de defensa de la naturalesa WWF-Adena.
Aproximadament la meitat de la tonyina que es pesca a l'àrea s'exporta al Japó, que consumeix una quarta part de les captures mundials d'aquest peix. Malgrat la voracitat tonyinaire dels japonesos, les seves autoritats van adoptar a Dubrovnik una actitud molt més proteccionista que la de la UE. "Hem d'arribar a un acord sense falta. Els recursos minvaran si la situació es manté", va reconèixer el representant nipó, Katsumasa Hanafusa, enfront de l'oposició comunitària a reduir quotes.
Una porció substancial de la tonyina que es menja al Japó (un 20% de les importacions) prové de les costes espanyoles, on els peixos capturats al Mediterrani oriental són engreixats en gàbies fins a adquirir la mida ideal. WWF-Adena ha denunciat que aquest mètode s'escapa dels límits de captures. No obstant, tenir les tonyines tancades és ideal perquè desenvolupin desproporcionadament els seus greixosos ventres i facin així les delícies dels sibarites nipons.
La pressió comercial sobre el mar no és nova ni limitada a les tonyines, però aquestes són la imatge d'uns recursos minvants que s'han de repartir entre un nombre creixent de consumidors. La crisi en el consum de la carn, provocada entre altres motius per la malaltia de les vaques boges i la grip aviària, ha disparat el consum mundial de peix. A això s'hi ha d'afegir el creixement econòmic xinès, que ha generat una població amb poder adquisitiu per emular els seus veïns.
Grans consumidors
Els japonesos són grans consumidors de peix des de temps ancestrals. No només són una nació illenca, sinó que durant segles van viure seguint el precepte budista d'evitar menjar carn. Des del segle XIX el seu consum no ha deixat d'augmentar, però el peix segueix aportant més d'un terç de les proteïnes dels japonesos. Un de cada deu peixos capturats al món es menja a l'arxipèlag i la mitjana de consum per persona és de gairebé 70 quilos a l'any (menys de 40 a Espanya).
Les notícies recents sobre la tonyina han sorprès molts japonesos, que ignoraven que una de les seves viandes favorites pogués estar en perill d'extinció a termini mitjà. En qualsevol ciutat del Japó es poden trobar nombrosos restaurants de sushi on dues generoses porcions de tonyina crua amb arròs en vinagre costen menys d'un euro. Els preus dels productes del mar a les peixateries han pujat moderadament en els últims anys, però, malgrat la dramàtica situació als oceans, l'oferta segueix sent abundant i no es percep en els consumidors una urgència per moderar la seva apetència.

4.12.06

Roppongi Hills, el turó de les vanitats


4/12/2006 CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE
Si el 1972 a la torre Eiffel li va sortir la competència de la Tour Montparnasse com a principal talaia sobre París, el 2003 la finalització de la Mori Tower va suposar la fi de la supremacia de la torre de Tòquio. No obstant, a diferència del gratacel parisenc, el toquiota no és l'edifici més alt del país, malgrat els seus 238 metres. Aquest honor li correspon encara a la Yokohama Landmark Tower, de 295 metres d'altura.
En els seus tres anys de vida, la Mori Tower s'ha convertit en un símbol de la nova economia. Les principals empreses d'internet i molts dels inversors que s'han enriquit amb la recuperació de l'alegria a la borsa de Tòquio, van competir des de la inauguració per ocupar algun dels seus 54 pisos. El gratacel és el centre del complex immobiliari Roppongi Hills, de 109.000 metres quadrats, en el qual també es troben els estudis de TV Asahi, així com l'hotel de luxe Grand Hyatt, un centre comercial i recreatiu, un museu d'art i gairebé 800 apartaments de superluxe.
Segons l'empresa promotora, l'any passat 44 milions de persones van visitar Roppongi Hills, que s'ha convertit en un dels llocs que cal visitar a Tòquio, especialment l'observatori de la planta 52. Per a molts japonesos, fins fa poc el barri de Roppongi no era més que un conegut centre d'oci nocturn que apareixia a les notícies per escàndols de tràfic de drogues o perquè contractaven cambreres estrangeres il.legals. Ara és sobretot el lloc on cal ser per mostrar que s'ha arribat al cim del món dels negocis, per entrar en el selecte grup conegut com Hills zoku (la tribu dels Hills).
Però Roppongi també és el turó des d'on es produeixen algunes de les caigudes més sonades, com la de Takafumi Horie, el propietari del portal d'internet Livedoor, que el 2005, amb només 33 anys, era un dels homes més rics del país i va arribar a presentar-se a les eleccions amb el suport de l'exprimer ministre, Koizumi. El gener del 2006, Horie, que es va fer especialment famós per la seva roba informal i el seu fracassat intent d'obtenir el control de Fuji TV, va ser acusat de frau i va haver de canviar Roppongi Hills per una cel.la a la presó, d'on va sortir a l'abril després de dipositar una fiança de 300 milions de iens (dos milions d'euros). Poc temps després, el va seguir Yoshiaki Murakami, de 46 anys, fundador d'un agressiu fons d'inversions que va generar tanta riquesa com odis en el conservador món de les grans empreses. Murakami, acusat entre altres coses d'usar informació privilegiada, facilitada per Horie, va haver de dipositar 500 milions de iens (3,25 milions d'euros) per poder-ne sortir.
Als gestors de Roppongi Hills no sembla que els preocupin ni els escàndols ni la finalització, el 2007 i a menys d'un quilòmetre de distància, del projecte Tòquio Midtown, la torre principal del qual tindrà 10 metres més que la Mori Tower i albergarà a les seves plantes superiors les habitacions de l'hotel Ritz Carlton. Alguns dels inquilins, com Yahoo Japan, ja han anunciat que en el futur es traslladaran a Tòquio Mid- town, però a la Mori Tower diuen que compten amb una llarga llista d'espera.

1.12.06

El Japó, sènior


1/12/2006 CENS A LA BAIXA A L'ÀSIA
• El país envelleix i perd població a causa de la baixa natalitat i de la dura política d'immigració
• El 2005 hi va haver, per primera vegada des del 1945, un saldo negatiu
JORDI JUSTE.KYOTO
Les dades del cens recentment publicat han confirmat que l'any passat la població del Japó es va reduir per primera vegada des del 1945. A primers d'octubre del 2005, el país tenia 127.767.994 habitants, 22.000 menys que un any abans. La notícia no ha causat cap sorpresa, ja que tots els experts la venien anunciant des de feia temps, a causa de la baixa natalitat i de la política restrictiva en matèria d'immigració. Això sí, el descens de població ha coincidit amb l'anunci que entre els mesos de gener i juliol d'aquest any han nascut 645.000 nens, 14.000 més que l'any passat.

La realitat és que el Japó ja té un 20% d'habitants majors de 65 anys, mentre que els menors de 15 no passen del 13%, una piràmide invertida que seguirà eixamplant-se en la cúspide i estrenyent-se en la base amb l'envelliment dels nascuts durant el gran creixement demogràfic. Descartada una gran catàstrofe, la situació només canviaria si entrés al país un gran nombre d'immigrants o augmentés substancialment la natalitat, que va ser d'1,25 nens per dona el 2005 (a Espanya és d'1,3 nens), lluny del 2,1 que es calcula que és necessari per mantenir la població.

Aquest inici del declivi es va produir malgrat que el nombre d'estrangers residents al Japó va augmentar, respecte al cens de l'any 2000, en 200.000. I gairebé la meitat d'ells són xinesos. Amb aquestes noves incorporacions, el Japó té ja una mica més d'un milió i mig de residents estrangers, encara que més de la meitat d'ells són coreans i xinesos nascuts al Japó. Amb tot, la població realment immigrant no arriba a l'1% del total, ni tan sols afegint-hi els gairebé 300.000 immigrants que resideixen il.legalment al país asiàtic.

L'única solució realista sembla ser augmentar la natalitat, tasca difícil si es té en compte la situació de les dones. L'edat mitjana a la qual les dones japoneses es casen avui dia és de 28 anys, comparada amb els 24 anys del 1964. Però gairebé un 50% segueixen solteres i sense descen- dència als 30 anys. En la societat tradicional japonesa, els factors responsables de la baixa natalitat són el difícil accés i permanència de la dona en el mercat de treball i la conciliació entre la vida laboral i familiar. El 70% de les japoneses deixen de treballar al tenir el primer fill i poques es reincorporen a la feina posteriorment, gairebé sempre en pitjors condicions.

Les polítiques públiques

Els països del nord d'Europa han demostrat que una millor situació laboral de la dona pot traduir-se en una natalitat superior, a l'augmentar la sensació de seguretat i les possibilitats econòmiques. Però les polítiques públiques van molt per darrere de les necessitats, i els polítics no deixen de fer promeses. "El meu Govern farà tots els esforços per avançar mesures de solució del descens de la taxa de natalitat i construir una societat on sigui fàcil criar fills", va dir el primer ministre, Shinzo Abe, al setembre.

Amb tot, tampoc és indiscutible que al Japó li convingui mantenir la població actual, tres vegades l'espanyola amb només el 75% del territori d'Espanya. El problema és que el sistema de Seguretat Social, en què la població activa manté la passiva, és insostenible si aquesta última no para de créixer i la primera de minvar. Per ara, sembla del tot inevitable augmentar l'edat de jubilació.