Un miler de menors japonesos són víctimes anualment de delictes sexuals relacionats amb el telèfon

POLÈMICA PER L'ÚS ABUSIU DE LES NOVES TECNOLOGIES AL JAPÓNENS 'MOBILADDICTES'

Unes nenes japoneses fent servir el mòbil dins d'un tren. JJuste
• El 31% dels estudiants de primària tenen cel.lular
"No puc pensar en una bona raó per deixar que els nens tinguin telèfon. M'agradaria que tothom es plantegés si els mòbils són realment necessaris", va afirmar recentment el primer ministre del Japó, Yasuo Fukuda, en relació amb el notable increment de delictes relacionats amb els mòbils i que tenen com a víctimes els menors.
Malgrat la gravetat del problema, les declaracions sorprenen molt per venir del cap d'un Govern que diu voler implantar una societat en la qual tothom pugui estar connectat a la xarxa telemàtica a qualsevol hora i des de qualsevol lloc. A més, les manifestacions del mandatari semblen arribar una mica tard, ja que el mòbil ha captivat la immensa majoria de nens i adolescents. El 96% dels alumnes japonesos de batxillerat, el 58% de secundària i el 31% de primària ja tenen mòbil.
Delictes greus
Segons les dades oficials, el nombre de delictes relacionats amb l'ús dels telèfons mòbils per part dels nens japonesos supera ja els 1.000 per any i inclou casos de distribució de pornografia, prostitució i fins a 43 violacions després de cites concertades en pàgines i webs d'internet accessibles des del telèfon mòbil.
A més, també han augmentat les pàgines conegudes com a gakko ura saito (l'altra cara de l'escola), en les quals els nens a vegades dediquen cruels comentaris anònims tant als seus professors com als seus companys.
L'alt índex de penetració del telèfon entre els nens es deu al fet que els pares ho veuen sobretot com un instrument gairebé imprescindible per a la seguretat. "La meva filla té telèfon des de quart de primària i això em permet estar més tranquil.la quan estic treballant, perquè puc saber on és. La majoria de les seves amigues també en tenen, sobretot les que els seus pares treballen. No crec que sigui necessari implantar restriccions, és suficient amb explicar bé als nens quins són els perills dels mòbils", explica Eri, mare d'una nena de cinquè de primària.
El treball dels pares fora de casa també sembla ser la raó principal per la qual a Toki, de 12 anys, li van comprar un mòbil fa cosa d'un parell de mesos: "Quan arribo a casa després de l'escola no hi ha mai ningú i moltes vegades he de trucar a la meva mare per saber què m'ha deixat per dinar. Encara que també el faig servir per quedar amb els meus amics i per escoltar música. I si vaig a jugar fins a la tarda, a vegades la meva mare em telefona per avisar-me que ja he de tornar".
L'opinió del primer ministre ha vingut seguida de la presentació d'un programa per conscienciar pares i escoles de la necessitat de limitar l'ús dels mòbils. "Al Japó els mòbils s'han convertit en una joguina cara. Els pares japonesos estan donant telèfons als seus fills sense pensar prou", va explicar l'expert Masaharu Kuba, durant la presentació d'aquesta sèrie de recomanacions.
La majoria de nens japonesos van a les escoles públiques del seu barri, és a dir a poca distància dels seus domicilis, però els que van a escoles privades sovint ho fan en llocs allunyats i hi acudeixen usant els transports públics. Per això és molt normal veure nens de menys de 10 anys viatjant amb metro o amb tren sols.
En contacte familiarA més, entre els que van a l'escola pública també n'hi ha molts que a la nit i els caps de setmana tenen activitats extraescolars o van als juku, les escoles de repàs per preparar-se millor per passar els exàmens d'ingrés a escoles d'elit. Per a tots ells el mòbil és una forma d'estar en contacte amb la família.
A Taisei, de 12 anys, els seus pares li van comprar el mòbil fa un any perquè pogués anar sol amb metro a l'entrenament de futbol. La seva mare defensa la necessitat del telèfon, però és partidària de les restriccions públiques i familiars: "Em semblaria bé que es filtressin algunes pàgines. Al meu fill gran, que ara té 17 anys, nosaltres l'hi vam donar quan va començar el batxillerat. I és cert que alguns nens n'abusen".
Segons Taisei, hi ha nens que a la nit estan desperts fins a molt tard i es dediquen bàsicament a enviar missatges. "Nosaltres vam posar la norma que el telèfon a casa s'ha de deixar al rebedor. A més hem fixat un límit d'horari i de durada de les trucades", comenta la seva mare.

Gastar-se la fortuna en menjar i beure

El Cui-daoré d'Osaka. JJuste
Que un restaurant tanqui no sol ser una notícia que transcendeixi els breus de la secció local d'algun diari. No obstant, l'anunci que Osaka Meibutsu Cui-daoré (que podria traduir-se com El Famós Cui-daoré d'Osaka) abandona el negoci el 8 de juliol ha aparegut no només en els diaris nacionals, sinó també en els principals informatius de la televisió. No en va, el local és tot un símbol d'Osaka, un dels llocs que surten a les seves guies turístiques i un dels marcs preferits pels japonesos per immortalitzar fotogràficament el seu pas per l'antiga Naniwa. La seva condició d'emblema de la segona metròpolis japonesa es deu al seu nom i a l'autòmat de llautó que hi ha davant de la seva porta.

El nom Cui-daoré ve de l'expressió kuidaore, que es pot traduir com gastar-se la fortuna en menjar i beure, i es considera representativa d'Osaka, en contraposició a la veïna Kyoto, l'esperit de la qual es reflecteix en la paraula kidaore, que significa gastar-se la fortuna en quimonos. Totes dues es reuneixen en la dita Kyoto no kidaore, Osaka no kuidaore, que contraposa l'esperit de refinament estètic amb què s'identifiquen els habitants de l'antiga capital imperial a l'epicureisme dels seus veïns comerciants del sud. No és que a Kyoto no gastin en menjar, sinó que els plats de la seva gastronomia, exemplificats en la luxosa cuina kaiseki, són més apreciats per la seva aparença que no pas pel seu sabor, al contrari del que passa a Osaka.

El 1949, quan el Japó, encara sota l'ocupació nord-americana, lluitava per ressorgir després de la guerra, Rokuro Yamada va tenir l'encert de posar al seu restaurant el nom d'Osaka Meibutsu Cui-daoré, i el va convertir així en símbol dels desitjos populars de recuperar els plaers perduts durant la contesa. A més, el 1950, per atraure la clientela infantil, va posar davant de la porta Cui-daoré Taro, un autòmat que representa un pallasso amb un vestit de ratlles vermelles i blanques i que toca el tambor. Diuen que immediatament va ser un gran èxit i així va començar la desfilada diària per fer-se fotos al costat del ninot, un costum que dura fins ara.

El Cui-daoré és al carrer Dotombori, un bulevard on se succeeixen restaurants, teatres, sales de jocs, karaokes i altres negocis d'entreteniment a Shinsaibashi, al centre d'Osaka. Qualsevol dia passen per la zona centenars de milers de persones, que es poden convertir en milions els caps de setmana. Ara, l'empresa ha decidit tirar la tovallola adduint la incapacitat de mantenir-se com un negoci familiar i per l'envelliment de l'edifici de vuit pisos que l'alberga. No obstant, és fàcil suposar que darrere d'aquesta decisió hi hagi la voluntat de rendibilitzar millor l'extraordinària situació de l'immoble.

L'anunci del tancament i la incertesa del futur parador del ninot han incrementat encara més el pelegrinatge al Cui-daoré. A més a més, molts dels que no hi van expressament per al retrat, si passen per la zona, no deixen escapar l'ocasió de fer-ne una foto amb el mòbil, així que els caps de setmana es formen aglomeracions de persones que esperen torn per immortalitzar-se en companyia de Taro.

Miyazaki, l'Hannibal Lecter del Japó, és executat a la forca

• El criminal va violar, va assassinar i va esquarterar 4 nenes d'entre 4 i 7 anys als 80

Miyazaki durant una reconstrucció. TV Asahi

"Els atroços assassinats de quatre nenes per satisfer els seus desitjos sexuals no deixen espai per a la indulgència", va concloure el 2006 Tokiyasu Fujita, magistrat del Tribunal Suprem del Japó, al confirmar la sentència de mort contra Tsutomu Miyazaki. Ahir, a la japonesa, és a dir, sense avís públic previ, les autoritats penitenciàries nipones van informar que Miyazaki acabava de ser executat a la forca. Moria així un criminal que entre el 1988 i el 1989 va violar i va assassinar quatre nenes d'entre 4 i 7 anys.

Semblava un home tranquil al taller d'impressió gràfica on treballava amb el seu pare a Saitama, a prop de Tòquio. Però Miyazaki, considerat l'Hannibal Lecter japonès, va esquarterar les víctimes, va beure-se'n la sang, se'n va menjar alguns membres, va dormir amb les seves restes i va incinerar en un forn les mans i els peus per enviar les cendres i els ossos a les famílies. A més, va remetre als mitjans cartes on una dona s'atribuïa els assassinats.

ATAC EN UN PARC

Miyazaki va ser arrestat el juliol del 1989 després de ser atacat pel pare d'una menuda de la qual estava abusant en un parc. Durant els registres al seu domicili, la policia va trobar 5.700 vídeos pornogràfics i de terror, entre els quals hi ha algunes gravacions del que va fer amb les menors. Això li va valer apel.latius com l'Assassí de la nena petita, el Monstre de Saitama i l'Assassí otaku, terme amb què els nipons denominen els joves asocials fanàtics dels còmics manga. Els seus crims van obrir un debat sobre si el porno i els tebeos ultraviolents estaven creant una generació de japonesos insensibles al dolor dels altres.

Durant el judici, l'assassí en cap moment va perdre la calma ni va mostrar cap penediment. Tampoc va lamentar que el seu pare se suïcidés el 1994 al no poder assumir les atrocitats que va portar a terme el seu fill. És més, Miyazaki va arribar a assenyalar que quan es van produir els fets estava "vivint com en un somni". I encara pitjor, sempre es va declarar innocent assegurant que les nenes havien estat assassinades per l'home rata, una espècie de monstre de manga que apareixia per assassinar les menors quan ploraven. Diversos forenses van certificar que Miyazaki tenia esquizofrènia. Malgrat això els jutges el van considerar plenament responsable de les seves accions.

SOCIETAT COMMOCIONADA

Ahir també van ser penjats dos presidiaris més condemnats així mateix per assassinat. Així el Japó ja ha executat 10 persones des de primers d'any i es calcula que a un centenar més els espera el mateix destí.

La societat nipona, marcada per uns codis de comportament extremadament cortesos i acostumada a viure amb un dels índexs de criminalitat més baixos del món, queda periòdicament commocionada per casos d'assassinats en sèrie d'una crueltat inusitada que reben una gran atenció per part dels mitjans de comunicació.

Fa només una setmana un noi va matar set persones a Tòquio, la capital, primer atropellant-ne diverses amb un camió en una zona de vianants i després apunyalant indiscriminadament totes les que es va trobar pel camí.

Execucions sense avís
Al Japó les execucions es fan públiques a posteriori i es fan sempre a la forca. El propi ajusticiat és informat que morirà el matí del seu darrer dia de vida i els familiars i representants legals se'ls comunica quan ja és un fet.

Segons la llei, les execucions s'han de dur a terme, després de l'ordre del ministre de Justícia, en el transcurs de mig any des que el Tribunal Suprem confirma la condemna. Malgrat això, fins fa poc l'espera mitjana al corredor de la mort era de vuit anys.

Ara bé, el nomenament de Kunio Hatoyama com a ministre ha fet que s¡accelerin les execucions i l'han convertit en el ministre que més n'ha ordenat.

"Estem duent a terme les execucions després de triar les persones a les que podem executar amb un sentiment de confiança i responsabilitat", va dir Hatoyama a l'anunciar les execucions.

Per part sevael Primer Ministre, Yasuo Fukuda, es va mostrar partidari de continuar amb l'actual política. "Al Japó l'opinió majoritària és que cal mantenir la pena capital i no veig cap necessitat de canviar el que hem estat fent", va dir.

Malgrat que és veritat que la majoria de japonesos no s'oposen a la pena capital, el debat sobre la seva utilitat i la forma en què es du a terme es va fent cada vegada més present al mitjans de comunicació. Ahir, Ichiro Furutachi, presentador de l'informatiu News Watch, d'Asahi TV, es demanava si era casual que cada cop que un crim conmou la societat japonesa, al cap d'uns dies s'autoritza una sèrie d'execucions.

El G8 demana augmentar la producció de petroli per frenar els preus

• Els països rics temen la pressió inflacionista que genera la pujada de les matèries primeres
• El ministre japonès d'Economia atribueix a la debilitat del dòlar l'alça continuada del cru

Els ministres d'economia del G8 (format pels Estats Units, el Japó, Alemanya, França, el Regne Unit, el Canadà, Itàlia i Rússia) van tancar ahir a Osaka dos dies de reunions amb un comunicat conjunt en què expressen la seva preocupació pel preu de les matèries primeres, especialment del petroli i els aliments. Els líders de les finances mundials, entre els quals no hi ha productors de cru, van reiterar la seva crida als productors perquè "augmentin la producció i inverteixin per augmentar la seva capacitat".

"Els alts preus de les matèries primeres, especialment del petroli i dels aliments, suposen un repte al creixement mundial estable, tenen greus implicacions per als més febles i poden incrementar les pressions inflacionistes globals", va explicar el comunicat conjunt. Pels països més industrialitzats, "aquesta condicions fan la tria de mesures polítiques més complicada". "Ens mantindrem vigilants i adoptarem accions apropiades, individualment i col.lectivament, per assegurar l'estabilitat i el creixement en les nostres economies i globalment", van afegir.

SENSIBLES DIFERÈNCIES

Malgrat aquesta aparent voluntat de reaccionar conjuntament a la crisi, en les declaracions posteriors a la presentació dels resultats es van apreciar sensibles diferències entre els participants pel que fa a la interpretació dels seus motius.

El secretari del Tresor dels EUA, Henry Paulson, va destacar que s'està davant un problema de falta d'acord entre una gran demanda i una oferta insuficient, i va alertar que "això no és una cosa que es presti a solucions a curt termini". Per la seva part, el ministre britànic de Finances, Alistair Darling, va posar l'accent en el fet que els ministres expressessin la necessitat d'interpel.lar el Fons Monetari Internacional (FMI) i l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) sobre els factors financers que hi ha al darrere de la crisi. "Hi ha visions diferents sobre els efectes que l'especulació està tenint sobre els preus", va acceptar Darling. Malgrat aquestes paraules, cap país va advocar per mesures concretes contra l'especulació.

Només el ministre italià de Finances, Giulio Tremonti, va ser clar durant aquesta reunió a l'assenyalar l'especulació com un dels factors de l'escalada del cru, que es va acostar recentment als 140 dòlars.

ANÀLISI POSTERIOR

Però el director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Dominique Strauss-Kahn, va admetre en roda de premsa que aquest assumpte va ser tractat durant la reunió pels ministres i que serà tasca del seu organisme durant els pròxims mesos analitzar fins a quin punt això és així. Segons la seva opinió, hi ha raons "d'economia real" darrere els forts increments dels preus de les matèries primeres, sobretot el desequilibri entre oferta i demanda, si bé va admetre que "no és suficient per explicar" l'augment.

Durant els dies anteriors a la reunió d'Osaka, el ministre d'Economia del Japó, Fukushiro Nukaga, va apuntar cap al tipus de canvi de les principals divises com un dels motius de l'actual crisi energètica. Nukaga va admetre que havia parlat del tema amb el seu homòleg nord- americà, però sense especificar els detalls de les discussions. Per molts experts, la debilitat del dòlar ha contribuït a accelerar l'escalada del preu del petroli a l'empènyer cap a les matèries primeres gran quantitat de capitals que abans es refugiaven en aquesta moneda.

Ahir, el ministre d'Economia japonès va parlar davant dels mitjans de comunicació de la importància d'haver pogut arribar a una interpretació comuna de la crisi. "Hem aconseguit formular una comprensió comuna que serà important per aconseguir un creixement estable", va explicar l'amfitrió de la trobada, que va servir per preparar la cimera de caps d'Estat i de Govern que tindrà lloc del 7 al 9 de juliol a la riba del llac Toya, a Hokkaido.

La cimera impulsa un fons d'inversió en el clima
Una de les poques accions concretes visibles del G8 a la cimera d'Osaka ha estat la presentació d'uns fons financers dissenyats per ajudar els països en vies de desenvolupament a lluitar contra el canvi climàtic.

"Els ministres de finances del G8 donem la benvinguda i recolzem els Fons d'Inversió sobre el Clima, inclosos el Fons de Tecnologia Neta i el Fons Estratègic del Clima. Estem compromesos amb l'ajuda als països que estan en vies de desenvolupament per afrontar els reptes del canvi climàtic de manera consistent amb les necessitats de desenvolupament de la seva població", estableix el comunicat de la cimera.

De moment, els EUA han anunciat que aportaran al fons 1.500 milions d'euros; el Regne Unit, 1.000 milions, i el Japó, 800 més a aquesta iniciativa, que es presenta com una mesura provisional fins que estigui en acció la nova política multilateral per afrontar el canvi climàtic, que hauria de substituir el 2012 el Protocol de Kyoto. Els tres països volen reunir 7.500 milions, tot i que de moment només han aconseguit el suport exprés però sense aportacions concretes de la resta de països del G8.

"Aquests fons ofereixen una oportunitat per actuar sobre el canvi ara. Són un pas concret endavant per afrontar el repte del canvi climàtic global", va declarar el president del banc Mundial, Robert Zoellick, durant la seva presentació.

Un fort terratrèmol causa 6 víctimes mortals al Japó

15/6/2008 LA SACSEJADA ATEMOREIX EL NORD DEL PAÍS

• El sisme, de 7,2 graus d'intensitat, va provocar nombrosos corriments de terres
• Els tremolors van provocar una petita fuga radioactiva sense risc per a la població
Un terratrèmol d'una intensitat de 7,2 en l'escala de Richter va sacsejar ahir el nord de Honshu, l'illa principal del Japó, i va fer com a mínim sis morts, 11 desapareguts i uns 200 ferits, a més de quantiosos danys materials. Durant tot el dia es van produir múltiples rèpliques i el Govern va alertar de la possibilitat que se segueixin succeint durant tota la setmana que ve.

L'epicentre del sisme es va situar a Kurihara, a la província de Miyagi, a uns 400 quilòmetres al nord de Tòquio, i va afectar sobretot aquella ciutat i les veïnes Iwate i Akita. Les tres províncies són molt muntanyoses, i per aquest motiu el sisme va provocar nombrosos corriments de terres i que es trenquessin diversos ponts que van deixar milers de cases incomunicades o privades d'electricitat.

Malgrat que l'Exèrcit i els bombers van desplaçar immediatament helicòpters a la zona, ahir a la nit encara quedaven unes 200 persones incomunicades. "La prioritat número u és salvar vides", va declarar el primer ministre japonès Yasuo Fukuda abans d'ordenar a l'Exèrcit que enviés reforços a la zona."Estava al volant del cotxe quan hi ha hagut el sisme", va explicar Makoto Katsurashima, de 72 anys. "M'he quedat blanc quan he vist que desapareixia la carretera sota els meus ulls, a diversos metres davant meu", va afegir.

ATRAPATS

Entre les víctimes hi ha tres obrers de la construcció que van quedar atrapats per un corriment a Kurihara. Dos d'ells van poder ser rescatats però després es va informar que havien mort. El tercer encara està desaparegut. Un altre treballador va morir per una esllavissada de roques al lloc on s'està construint una presa, a Oshu, a la prefectura d'Iwate.

Un altre corriment va sepultar un autobús escolar amb 20 persones, també a Oshu, però tots van poder ser rescatats. Sis dels nens i un mestre van resultar ferits.Les companyies elèctriques van informar que les diverses centrals nuclears de la zona seguien operant amb total normalitat, malgrat que es va produir un incident menor: al centre d'emmagatzematge d'una central hi va haver una petita fuga d'aigua radioactiva que no va ocasionar cap perill per a la població.

REACCIÓ RÀPIDA

El Japó es troba en una zona de gran activitat sísmica, i per aquest motiu els terratrèmols són una cosa freqüent i les mesures de reacció són ràpides i gairebé auto- màtiques. Els canals de televisió suspenen gairebé immediatament les programacions per oferir informació útil i els equips de rescat repartits per tot el territori es mobilitzen molt ràpidament.

En aquesta ocasió el sisme es produeix poc després del gran terratrèmol de Sichuan, a la Xina, que s'ha seguit al Japó amb un interès inusual, tractant-se d'un esdeveniment que va passar a l'estranger, i per això la reacció davant el terratrèmol d'ahir va ser més sensible que de costum.

Un noi causa set morts en un atac indiscriminat a Tòquio

9/6/2008 UNA MASSACRE EN UNA FAMOSA ÀREA COMERCIAL COMMOCIONA EL JAPÓ

• L'agressor, que "volia matar", atropella amb un camió i apunyala vianants
Set morts i 14 ferits, va causar ahir l'atac indiscriminat que va perpetrar un home de 25 anys a Akihabara, un barri del districte de Chiyoda, a Tòquio, famós per les botigues d'electrònica i de productes relacionats amb els còmics i els dibuixos animats.

Poc després del migdia, Tomohiro Kato va irrompre, amb un camió llogat, a gran velocitat i fent ziga-zagues al carrer principal d'Akihabara, que es converteix tots els caps de setmana a aquella hora en zona de vianants, i va atropellar com a mínim tres persones. Després d'haver atropellat la gent, va baixar del vehicle i, amb un ganivet d'explorador amb una fulla de 13 centímetres, anava apunyalant a tothom que s'interposava en el seu camí, fins que va ser desarmat i detingut per la policia uns cinc minuts després.

"He vingut a Akihabara perquè volia matar algú. Estava fart de viure i volia matar, no importa a qui", va declarar l'agressor a la policia. De la vida i la personalitat de Kato només se'n sap que vivia en un apartament d'una sola habitació llogat per una empresa de treball temporal a Susono, a la província de Shizuoka, al sud de Tòquio. La majoria dels seus veïns gairebé no l'havien vist entrar o sortir; anava sempre sol, i el consideraven poc comunicatiu. Segons la policia, en el moment de la detenció estava lúcid i no semblava que estigués sota els efectes ni de l'alcohol ni de cap altra droga.

CRITS INCOMPRENSIBLES

Els testimonis de la matança van explicar que Kato va atacar les seves víctimes indiscriminadament mentre cridava en to amenaçador paraules incomprensibles. Un dels ferits és un policia de trànsit que quan intentava socórrer un dels atropellats va rebre una ganivetada en una cama. La majoria de les víctimes són homes joves, tot i que també hi ha dues dones i un home de 74 anys que havia anat a Akihabara amb el seu fill a comprar material informàtic.

Poc després de la irrupció de Kato amb el camió, la policia va rebre l'alerta a la comissaria pròxima a l'estació de tren d'Akihabara. Diversos agents el van anar a buscar, i un va intentar de desarmar-lo utilitzant la seva porra com a arma d'esgrima, però Kato només va entregar el ganivet després de ser encanonat amb una pistola.

Al Japó són molt estranys els atacs amb arma de foc, i gairebé sempre formen part de lluites entre bandes mafioses. No obstant, en els últims temps hi ha hagut diversos apunyalaments indiscriminats. Ahir es complien set anys del més greu, la massacre d'Ikeda, en què Mamoru Takuma va matar vuit nens i en va ferir 15 més en una escola primària d'Osaka. Takuma va ser condemnat a mort i executat.

Llenties amb xoriço al cor de la ciutat

Vicente García, a El Castellano. JJuste

En els últims anys, la cuina espanyola al Japó ha estat notícia per les estrelles Michelin aconseguides pels restaurants Sant Pau i Ogasawara a Tòquio, o pels projectes gastronòmics del cuiner català Josep Barahona. No obstant, paral.lelament als triomfs de la cuina d'autor, s'ha anat consolidant un mercat per a la gastronomia espanyola tradicional, els vins espanyols s'han guanyat un espai i el pernil ibèric ja ocupa un lloc en el vocabulari culinari de molts japonesos. A més, des de fa tres dècades, no han parat de multiplicar-se per tot el país els restaurants amb cuiners japonesos o espanyols i amb el sabor més o menys adaptat al paladar japonès; Jamón-Jamón, El Poniente, Sábado Sabadete o Casa7 són ja clàssics entre els aficionats locals.
Però, entre tots els restaurants de cuina tradicional espanyola, destaca per la seva solera El Castellano, que fa 31 anys es va convertir en el primer regentat per un espanyol. Corria l'any 1977, Espanya acabava de sortir de la dictadura i encara faltava molt perquè es produís el boom del producte espanyol, que arribaria a la seva màxima expansió el 1992. Vicente García, un jove professional de la restauració sortit de Santa Cruz de la Zarza (Toledo), va decidir desafiar els que no veien futur als guisats castissos al Japó.
"Em van dir que no tindria gens d'èxit perquè els japonesos no menjaven cigrons, ni llenties, ni conill..., i jo vaig dir que perfecte, que així no tindria competència. La veritat és que els japonesos no menjaven res de tot això perquè no n'hi havia. Es tractava d'anar educant el seu gust", explica Vicente, que es pren tan seriosament la seva missió pedagògica que fins i tot es nega a servir whisky amb aigua o cafè durant l'àpat.
Pel que fa als ingredients, ell mai ha tingut problemes. Explica que tot és qüestió de relacionar-se i saber negociar amb els proveïdors i si d'alguna cosa no n'hi ha, es crea, com va fer amb un soci japonès quan van decidir produir pernil serrà, xistorra, botifarró o llonganissa, aquí, al Japó. "La clau de l'èxit és ser tu mateix i oferir el que podria trobar un japonès que anés a menjar a casa d'un amic a Espanya", afegeix abans de declarar-se a anys llum del menjar que ofereixen el Sant Pau, l'Ogasawara o Barahona, de qui lamenta que seguís l'estela de Ferran Adrià en comptes de mantenir-se fidel a la cuina tradicional catalana que oferia en els seus primers anys al Japó.
El Castellano és una fonda decorada amb molts dels atributs de la iconografia típica espanyola, on no poden faltar el flamenc, els toros, ni la tuna. Està ubicat en un segon pis d'un petit edifici d'oficines, en una de les zones més apreciades de Tòquio, entre Shibuya, la meca de la moda juvenil asiàtica, i el carrer Omotesando, on se succeeixen les botigues de les marques més prestigioses del món. Segons Vicente, entre els seus clients hi ha estrangers residents a la capital, encara que la majoria són japonesos (sobretot dones) i famosos de pas, com el ballarí Antonio, l'escriptor Fernando Sánchez Dragó, l'aixecador de pedres Iñaki Perurena o l'expresident Jordi Pujol.

Vicente García amb un cuiner. JJuste

Sushi sota els cirerers en flor

Pícnic en un parc de Kyoto. JJuste
El símbol indiscutible de la primavera japonesa és la sakura o flor del cirerer. Els japonesos li tenen una verdadera devoció. Per això, tot el país està ple de diferents classes de cirerers, que tenen com a finalitat principal oferir-los durant uns dies l'oportunitat de reunir-se amb els amics i disfrutar de la seva bellesa efímera mentre degusten alguna delícia alimentària i, sovint, beuen alcohol en grans quantitats.

Com que el Japó és un país amb una gran varietat de latituds, des del nord de Hokaido fins al sud d'Okinawa, i també una variada orografia, els cirerers floreixen de manera successiva a les diferents parts del país. Per saber quan es produirà l'eclosió a prop de casa i poder programar-hi el pícnic, no és necessari ni ser enginyer agrònom ni comprar-se un almanac. Només cal llegir el diari o veure les notícies de la televisió que informen amb detall dels dies exactes en què les flors s'obriran. Quan es produeix el fenomen en una zona, aquesta es tenyeix de blanc, i un s'adona de l'enorme quantitat de cirerers que arriba a albergar aquest país.

A Kyoto, per exemple, és impressionant passejar per la riba del Kamo, on quilòmetres i quilòmetres de cirerers de la mateixa espècie floreixen simultàniament a principis del mes d'abril. A Osaka, potser el lloc més popular per anar a veure els cirerers és el parc del castell. I a Tò- quio, hi destaquen els jardins del santuari de Yasukuni, així com els del palau imperial per als privilegiats que asisteixen a la recepció oficial que ofereix l'emperador.

A tot el país hi ha milers de llocs prestigiosos pels seus cirerers. El problema és que al Japó també hi ha molta gent i el temps per anar a veure les sakura és molt limitat. Si avui estan en la seva màxima eclosió, demà se'ls començaran a desprendre els pètals i, especialment si apareix la pluja, en qüestió d'hores, les copes passaran del blanc al verd. Per aquest motiu, els llocs on és fàcil estendre un llenç sota els arbres estan disputadíssims. En molts casos, diversos membres d'un mateix grup s'aixequen de matinada per anar a agafar lloc, i fins i tot hi ha professionals que es dediquen a guardar l'espai a canvi d'una propina. Als jardins de Yoyogi, a Tòquio, o al parc Maruyama, a Kyoto, a primera hora del matí ja gairebé no hi queda espai lliure.

Sovint, la festa sota el cirerer se celebra sobre un horrorós plàstic blau. És un exemple més de la necessitat de focalitzar la vista per disfrutar de la subtil bellesa japonesa, moltes vegades envoltada de la lletjor més barroera. Les cobertes blaves sobre les quals seuen molts comensals, sempre descalços, a menjar i beure es venen en qualsevol gran superfície i són les mateixes que s'utilitzen per tapar provisionalment les teulades espatllades o que els sense sostre utilitzen durant tot l'any per protegir les seves pertinences als parcs on habiten. Són barates, pràctiques i resistents, però no s'adiuen amb els cirerers en flor, així que, per deixar disfrutar l'esperit, no queda més remei que anestesiar-lo amb molt d'alcohol, o elevar la mirada cap a les copes emblanquides i el cel, que de vegades també és de color blau.

La gasolina torna pels núvols

Una benzinera de Kyoto el vespre del 30 d'abril. JJuste
9/5/2008 TORNA A LA VIDA DEL JAPÓ UN ANTIC GRAVAMENGASOLINA PELS NÚVOLS
Els japonesos afronten amb preocupació i mesures alternatives la recent pujada del preu del combustible
• L'impost posa contra les cordes el Govern de Fukuda

"Apago el cartell, perquè d'aquí a poc se'ns acabarà la gasolina", li deia, a les set del vespre del 30 d'abril, un empleat a un altre en una estació de servei. Quan s'apagava el llum, la gasolina normal estava a 127 iens (80 cèntims) el litre i quan tornava a encendre's, l'1 de maig a la matinada, ja estava a 157 iens (98 cèntims) com a conseqüència de la reinstauració de l'impost especial sobre la gasolina. El gravamen es va imposar fa 30 anys, suposadament amb caràcter temporal, i la llei estipula que s'ha de dedicar només a la construcció i el manteniment de carreteres.
Durant tot el dia 30, l'activitat a les estacions de servei del país va ser frenètica, i en alguns punts es van arribar a superar volums de venda vuit vegades superiors als habituals. Molts japonesos van aprofitar les últimes hores de gasolina barata omplint els dipòsits per poder afrontar el llarg pont de primavera de principi de maig. En canvi, el dia 1 les gasolineres estaven gairebé buides, i van fer només el 10% del negoci.
El fantasma de la inflació
El retorn de la gasolina cara, unit a l'augment del preu de la majoria de matèries primeres i a l'efecte que han tingut els escàndols relacionats amb els aliments importats de la Xina, fa preveure un imminent augment de la inflació i un refredament del consum. Molts ciutadans han començat les retallades precisament per la gasolina. "Jo utilitzaré la bicicleta tant com pugui; fins ara anava en cotxe o en tren a la feina però, a partir d'ara, hi aniré pedalant. Quan utilitzo el cotxe, faig una conducció ecològica, sense fer accelerades", explica una agent d'assegurances.
Amb la gasolina pels núvols, no només pateixen els comptes domèstics, sinó també els de molts negocis familiars que no s'atreveixen a repercutir aquest augment en els preus que cobren als seus clients. Un dels sectors més afectats ha estat el dels banys públics, establiments que es mantenen oberts encara per l'afició de molts japonesos al bany com a pràctica de neteja i ritual de socialització. El cost del combustible per escalfar l'aigua s'ha afegit a una clientela que minva per l'envelliment de la població. Per totes aquestes raons, molts han hagut de tancar, canviar a fonts d'energia més barates o inventar-se sistemes per tapar les banyeres i mantenir la calor durant el tancament.
Algunes companyies de transport ja han adoptat a l'hivern diverses mesures per poder reduir la factura del combustible, com obligar els conductors a apagar els motors dels camions en les operacions de càrrega i fer servir mantes elèctriques per mantenir la calor.
Mentre molts japonesos passaven les últimes hores del mes d'abril patint per les seves butxaques i els seus estómacs, a Tòquio, uns 100 diputats de l'oposició van muntar un piquet davant del despatx del president de la Cambra de Diputats, Yohei Kono. Portaven pancartes que deien Abús de poder; escolteu la veu del poble, i volien evitar que Kono arribés fins al ple i s'aprovés la llei impositiva sobre la gasolina. Aquesta norma va caducar al març gràcies al bloqueig al Senat, on l'oposició té la majoria absoluta.
Hores de tensió
Després de diverses hores de tensió, Kono va aconseguir burlar el setge i arribar a l'hemicicle, on la llei es va aprovar sense problemes, malgrat la seva gran impopularitat. "En lloc de gastar tants diners en projectes inútils, en podrien dedicar més a l'educació. Al nostre col.legi hi podríem finançar més viatges d'estudis a l'estranger", es lamenta el responsable d'un centre educatiu.
El primer ministre, Yasuo Fukuda, va intentar convèncer els japonesos. "En un moment en què cada ciutadà fa uns grans esforços per poder arribar a final de mes, és una decisió molt dura. No obstant, he considerat que hem d'aturar aquesta situació irresponsable, en la qual ens trobem amb uns ingressos insuficients", explica Fukuda.
El primer ministre es troba en les seves hores més baixes, amb un índex de popularitat inferior al 20%. Ara diu que impulsarà una llei perquè aquest impost sobre la gasolina no es converteixi solament en asfalt i també pugui servir per finançar necessitats més urgents, com ara la millora de l'ensenyament i l'assistència sanitària. No obstant, sembla gairebé impossible que un polític tan impopular es pugui enfrontar a poderosos grups d'interès que resisteixen el canvi.

Hu visita el Japó en un clima de desconfiança

Hu Jintao i l'emperador Akihito a la portada del Kyoto Shinbun

El president xinès Hu Jintao va iniciar el dimecres 6 de maig una visita de cinc dies al Japó amb què vol millorar les relacions diplomàtiques entre les dues potències del nord-est d'Àsia. "Espero que durant aquesta visita puguem incrementar la confiança comuna, aprofundir la cooperació, planejar el futur i obrir la via per a un nou estadi per al desenvolupament global d'una relació estratègica sinojaponesa mútuament beneficiosa", va declarar Hu a l'arribar al centre de la capital japonesa, on es podia percebre una gran presència de forces especials de la policia. Mentre començava el programa d'actes del mandatari xinès, en diferents zones de la ciutat es manifestaven els habituals grups d'ultradretans antixinesos, amb els seus camions amb altaveus, i uns 1.000 simpatitzants de la causa independentista tibetana.
Les esperances generades pel viatge de Hu al Japó es refereixen més a aspectes simbòlics que a la resolució de problemes concrets. En aquests moments la història no s'interposa especialment entre Pequín i Tòquio com ho va fer en el passat. Fa 10 anys la visita del llavors líder Jiang Zemin va acabar en fracàs per la seva duresa al recordar, en una trobada protocol·lària amb l'emperador, les atrocitats de l'exèrcit imperial japonès a la primera meitat del segle XX. Posteriorment, entre el 2001 i el 2006, els anys en què el primer ministre japonès era Junichiro Koizumi, els patiments xinesos pel passat imperialista japonès van tornar a ser el principal tema d'intercanvi, gràcies sobretot a les visites del mandatari nipó al santuari sintoista de Yasukuni, on es rendeix homenatge a més de dos milions de combatents japonesos i a 14 criminals de guerra.
Fa dos anys, amb un lideratge molt més jove a la Xina i amb el relleu de Koizumi per Shinzo Abe al Japó, es va iniciar un desglaç diplomàtic que va culminar amb la visita del primer ministre xinès Wen Jiabao. L'actual primer ministre, Yasuo Fukuda, és un conegut defensor de la millora de les relacions amb la Xina.
Mirar al futur

Ara els dos governs diuen que s'ha de mirar cap al futur, però quan intenten concretar la seva anhelada entesa es troben amb assumptes sobre els quals no es posen d'acord, com l'explotació conjunta dels camps de gas del sud del mar de la Xina, en aigües que els dos països consideren part del seu territori, o la resolució en fals del problema de les crestes intoxicades importades al Japó des de la Xina, un assumpte que ha creat un clima de desconfiança dels consumidors japonesos cap als productes que arriben del país veí.
A més, l'últim aixecament al Tibet i la repressió ordenada des de Pequín han servit per augmentar la pressió sobre el primer ministre nipó per part dels sectors que desitgen una actitud més ferma davant una Xina que perceben com un perill creixent a causa del seu poder econòmic i militar. "En lloc de càlides expectatives d'un salt cap endavant en els llaços bilaterals, una desil·lusió decebedora està sorgint ara entre els dos països", deia l'editorial del diari Asahi Shimbun davant la visita de Hu.
L'estada del president xinès al Japó inclou diverses trobades amb l'emperador Aki Hito i el primer ministre Fukuda, així com una conferència a la universitat Waseda i una visita cultural a Nara. S'espera que culmini amb la presentació d'una declaració conjunta que podria incloure algun acord sobre mesures per evitar l'escalfament atmosfèric global.
Unes relacions molt importants

El Japó va establir relacions diplomàtiques amb la Xina el 1972 seguint el camí marcat des de Washington per Richard Nixon. El 1978, sota el mandat del primer ministre Takeo Fukuda (pare de l'actual cap de govern), es va firmar un tractat de pau i reconciliació entre els dos països. Vint anys més tard, el 1998, Jiang Zemin es va convertir en el primer president de la República Popular de la Xina a visitar el Japó. Les relacions contemporànies entre Pequín i Tòquio s'han vist marcades sovint per les lluites internes pel poder a les dues capitals.
Malgrat diversos alts i baixos en els intercanvis polítics, des dels anys 70 no ha deixat d'augmentar la dependència econòmica mútua. El Japó ha aportat ingents quantitats de diners al desenvolupament xinès en forma d'ajuda oficial i en inversions privades d'empreses que desitjaven tenir una base de producció barata i obrir als seus productes un mercat molt prometedor. En aquests moments, l'estabilitat de l'economia japonesa depèn en bona mesura de la salut econòmica xinesa.

Un signe de la globalització

Un moment del discurs. Foto Jin Juste
28/4/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
JORDI Juste
Aquest any m'ha tocat assistir a la cerimònia d'ingrés de l'escola primària del meu barri en qualitat de pare d'un dels nous alumnes i com a president de l'AMPA. Diuen que és la primera vegada que un estranger presideix una institució d'aquesta mena a Kyoto i possiblement un dels primeres en tot el país. Un signe de la globalització que, de moment, no ha trobat cap objecció i, en canvi, sí moltes reaccions d'alleujament per part d'aquells que saben que, si aquest any jo presideixo l'AMPA, no ho han de fer ells.
El càrrec és més aviat protocol.lari i les que treballen de veritat són les mares que integren la junta, totes japoneses. Elles estan disposades a donar un braç per l'escola, però no la cara, així que la meva primera feina important ha estat pujar a l'estrada del gimnàs i llegir, davant de nens, pares i autoritats locals, un discurs ple d'expressions honorífiques i de frases fetes. Amb poc marge per a la creativitat i amb una gran por de sortir ni tan sols un mil.límetre del guió. Només aquell que hagi passat per un mal trago semblant serà capaç d'imaginar-se com poden ballar els caràcters japonesos sobre el paper.
A banda d'una lectura correcta, l'èxit de l'actuació en la cerimònia radica a tenir molt clar quan i cap a on s'ha de saludar, amb la inclinació adequada del cos. Segons els meus comptes, en el meu cas són vuit reverències des que m'aixeco tremolós de la meva cadira de la zona d'autoritats fins que hi retorno, alleujat.
Si no es té un paper protagonista, aquestes celebracions són un espectacle interessant, que pot arribar a ser divertit. El decorat presenta unes variacions mínimes: sempre el presideixen la bandera nacional i la local, hi ha un gran gerro amb flors i moltes vegades un biombo daurat. Un dels moments més emotius és el cant de l'himne nacional, aquesta cançó que en molts llocs de l'Àsia recorden com a símbol d'atrocitats. Per a la majoria dels japonesos el Kimigayo és avui dia només una mostra del seu sentiment de pertinença, encara que queda una minoria que es resisteix a mostrar-li un respecte que creu que no mereix. Normalment, tots els assistents es posen dempeus i la majoria l'entonen amb una mestria que demostra, tant com el seu patriotisme, la bona formació musical.
Un altre dels punts importants és el discurs del director. El nostre és un home entranyable, amant d'Europa i devot del seu treball. Té un cert aire còmic, vestit amb frac i dirigint-se a nens de 6 anys, gesticulant i vocalitzant. Els parla de les tres llavors que a partir d'avui hauran de fer créixer: valentia, ganes de fer coses i bona salut.
Els veritables protagonistes, els aproximadament 60 nous alumnes de l'escola, l'escolten intentant veure aquestes llavors al palmell de la mà del professor. Tots van vestits de manera molt elegant i representen el seu paper a la perfecció. Entren, s'asseuen, s'aixequen, fan reverències, s'asseuen de nou, es tornen a aixecar... Tot en un ordre que ja han tingut l'oportunitat d'assajar en la gran quantitat de cerimònies que han viscut al parvulari i que perfeccionaran en les que els esperen en la seva vida al Japó.

GEGANTS AMB PROBLEMES

Moments previs al combat. Foto JJuste

CONTROVÈRSIA AL JAPÓ PER UNA PRÀCTICA ANCESTRAL

• El sumo, la lluita tradicional japonesa, es veu acorralat pels escàndols
• L'any passat, un jove competidor va morir al rebre una pallissa al seu gimnàs Lluitadors

JORDI JUSTE.OSAKA
En els últims temps, la lluita tradicional japonesa s'ha vist envoltada per una sèrie de controvèrsies que inclouen acusacions de combats arreglats, vetos masclistes, comportaments impropis dins i fora del ring, lesions sospitoses i una mort que ha revelat que darrere la fortalesa dels lluitadors s'hi amaga un rude submón que sovint consisteix en simple maltractament.
Al febrer, la policia va arrestar a Aichi tres lluitadors i el cap del gimnàs on al juny va morir Takashi Saito, un lluitador novici de 17 anys. La policia va establir que la causa havia estat una aturada cardíaca, però una autòpsia va mostrar que Saito havia estat apallissat repetidament amb objectes contundents poc abans de morir. La policia es va veure obligada a obrir una investigació i el cas es va convertir ràpidament en notícia nacional. El cap del gimnàs va admetre que li havia clavat un copet al seu pupil, però s'ha pogut establir que li va pegar repetidament al cap amb una ampolla de cervesa. Després va indicar a altres lluitadors que se l'emportessin cap al ring per acabar de donar-li una lliçó per haver intentat abandonar el gimnàs i la seva carrera en el món del sumo.

Final del combat entre el yokozuna Hakuho i Miyabiyama. Foto JJuste
Sorpresa i indignació
Aquella mort va causar una gran commoció pública i va servir per descobrir que l'ús de la violència per domesticar els novicis és una pràctica estesa. Per a la majoria de japonesos, les intimitats del món del sumo són gairebé un mite. Se sap que els lluitadors viuen en estables o gimnasos on s'entrenen i també que viuen en comunitat sota les ordres d'un cap, l'oyakata, un antic lluitador. La vida en aquests recintes és sempre austera i sovint molt dura, amb un règim alimentari orientat a guanyar pes ràpidament i amb detallades normes de vida que es basen en un estricte respecte per la jerarquia. També se sap que els exlluitadors tenen una esperança de vida 10 anys més curta que la mitjana nacional i que molts tenen diabetis o malalties cardíaques.

El yokozuna Asashoryu acaba de guanyar el seu combat. Foto JJuste
A la sorpresa per la mort de Saito s'hi va afegir ràpidament la indignació per la negligència policial i la lentitud en la reacció de l'Associació Japonesa de Sumo. Fins i tot el primer ministre, Yasuo Fukuda, es va veure obligat a pronunciar-se: "Que això hagi passat en el sumo, l'esport nacional i símbol del Japó, és un assumpte greu". La pressió del Govern va obligar l'entitat que regeix el sumo a demanar disculpes i a expulsar el cap del gimnàs, una acció que per molts és insuficient i va arribar tard. "L'associació de sumo hauria d'acceptar membres externs i tornar a començar. Si no, els joves que aspiren a convertir-se en lluitadors professionals s'hi acabaran mostrant reticents i els aficionats deixaran l'esport", va concloure recentment el diari Asahi Shinbun en el seu editorial.
Alguns historiadors remunten el naixement del sumo als orígens del país, encara que va adoptar la seva forma actual en l'època d'Edo (segles XVII a XIX). Els seus rituals estan emparentats amb els del sintoisme, la religió ancestral del Japó, amb la qual comparteix creences com la impuresa de la dona. Això va provocar l'inici d'una llarga controvèrsia l'any 2000, quan Fusae Ohta es va convertir en la primera dona governadora d'Osaka, la província on se celebra un dels cinc grans tornejos anuals. L'Associació de Sumo no va permetre a Ohta, en els seus vuit anys al càrrec, pujar al dohyo (el ring) per entregar la copa al vencedor.
Combats arreglats
La mort del jove Saito és la crisi més greu que ha viscut el sumo últimament, però no l'única. Les sospites de combats arreglats reapareixen periòdicament. En l'última ocasió apuntaven al yokozuna (gran campió) Asashoryu, un mongol de 28 anys que ja ha arribat al cinquè lloc en el rànquing de lluitadors de tots els temps. A més, Asashoryu ha protagonitzat enfrontaments amb periodistes i ha provocat la indignació dels tradicionalistes per protestar contra decisions dels àrbitres o no mostrar respecte pels contrincants. L'any passat va ser notícia després de ser sorprès jugant a futbol a Mongòlia, on havia assistit per recuperar-se d'una misteriosa lesió.
El sumo professional ha viscut en les últimes dècades una influència de lluitadors estrangers, procedents de diferents llocs amb lluites similars, com Hawaii, la Polinèsia, Bulgària, Rússia o Mongòlia. En aquests moments hi ha uns 20 no japonesos en les dues màximes categories. El 2002, es va limitar a un per gimnàs el nombre de forans, però cada vegada resulta més difícil poder convèncer nens i pares japonesos perquè entrin en un món que exigeix sacrificis extrems.
Yumitori, ritual amb que es tanca cada jornada de torneig. Foto JJuste

La torre Eiffel japonesa compleix mig segle

La Tokyo Tower. JORDI Juste

CRÒNICA DES DE TÒQUIO

El 1958 el Japó confirmava al món el seu renaixement després de la segona guerra mundial amb l'acabament a Tòquio d'una gran antena metàl.lica blanca i taronja de 333 metres d'altura, dissenyada a semblança de la torre Eiffel de París, a la qual supera en 13 metres. Es van pensar diferents noms per a l'estructura, que oficialment es denomina Nihon Denpa To (torre japonesa d'ones elèctriques), però el poble de seguida la va batejar com a Tokyo Tower i la va adoptar com el símbol de la capital i un dels seus principals destins recreatius.

En aquest mig segle a la torre hi han anat no només milions de turistes, estrangers i nacionals, sinó també moltíssims ciutadans de Tòquio que l'han escollit com a marc de les seves cites amoroses o de les seves sortides familiars. A més a més, ha estat escenari de nombroses obres de ficció i fins i tot ha estat destruïda moltes vegades per la imaginació d'autors de còmics, dibuixos animats i pel.lícules apocalíptiques de monstres de sèrie B.

El 2005, l'il.lustrador Lily Franky va publicar la novel.la Tokyo Tawa: Okan to boku, to tokidoki, Oton (Tokyo Tower: la mare, jo, i a vegades, el pare), en què la torre és més que mai el símbol de la gran ciutat, el far que atrau els japonesos humils de províncies que busquen l'èxit. El llibre va vendre més d'un milió d'exemplars el primer any i va donar lloc a una pel.lícula i una sèrie de televisió que van contribuir a tornar a posar de moda l'estructura entre la gent jove.

La Tokyo Tower està situada al districte de Minato, relativament a prop del cor de la ciutat. Per això, qualsevol dels seus dos observatoris serveix per tenir una visió de 360 graus d'aquesta megaurbs, que s'estén molt més enllà dels límits administratius de la prefectura de Tòquio i amb una població que ja se situa en més de 30 milions d'habitants. Des de l'observatori superior, a 250 metres d'altitud, es pot comprovar que la ciutat i els seus voltants no són només grisos; també tenen el blau del mar, el verd dels jardins del palau imperial i del santuari de Meiji i fins i tot, a vegades, el blanc de la neu, ja que en dies clars s'arriba a veure el cim del mont Fuji. Però, sobretot, la torre és una talaia perfecta per percebre el bigarrament de la metròpolis nipona, l'aparent caos de carrerons, rius, autopistes urbanes, vies de tren elevades... Res a veure amb els Camps de Mart, que des de dalt de tot de la Torre Eiffel semblen un tapís.

Des de fa cinc anys és possible veure la torre com una joguina metàl.lica de coloraines enmig del formigó, pujant a la torre Mori, a Roppongi Hills. L'edifici només té 238 metres d'altura però, a l'estar situat en un turó, ha substituït la Tokyo Tower com l'observatori més alt de la ciutat. No obstant, la torre manté un encant que difícilment pot superar un gratacel, ja que el que busquen els turistes i els enamorats que volen passejar el seu idil.li no és tant veure la ciutat com ser dins del seu símbol. Possiblement aquesta condició emblemàtica no la perdrà ni el 2011, quan estigui acabada al districte de Sumita la New Tokyo Tower, que tindrà 613 metres d'altura.

La Tokyo Tower. JORDI Juste

'La Farola' japonesa

• El Govern admet que 19.000 persones viuen al carrer a les principals ciutats
• La revista 'The Big Issue' ofereix una sortida a un centenar d'indigents Imamura ven la revista de suport als indigents en unes galeries d'Osaka. Foto: JORDI JUSTE

JORDI JUSTE. OSAKA
Des de fa quatre anys no cal anar als parcs i barris degradats del Japó per veure vagabunds. Una mica més d'un centenar estan apostats a les cantonades més transitades de les grans metròpolis del país brandant un exemplar de The Big Issue, una rèplica de la revista fundada el 1991 a Londres per donar una oportunitat professional a les persones que no tenen un lloc digne on viure.És una publicació similar a La Farola, popular a Espanya els anys 90. Es tracta d'un negoci social al Japó, que es gestiona professionalment i aspira a no perdre diners, encara que el seu objectiu no sigui guanyar-ne.

El seu màxim responsable, Shoji Sano, explica: "Jo no m'hauria imaginat mai que acabaria dedicant-me a ajudar els indigents, però una tercera part dels que hi ha al Japó són a Osaka. Com a persona nascuda i criada aquí, com a membre de la societat que els veia cada dia, em vaig adonar que s'havia de fer alguna cosa per ajudar a resoldre el problema. Aleshores vaig saber el que es feia a Anglaterra i vaig decidir posar en marxa el projecte".

Les xifres de la crisi

Segons el Govern, en l'actualitat hi ha 19.000 persones sense llar al Japó, unes 6.000 menys que ara fa cinc anys. És possible que la millora en les xifres reflecteixi en part la reducció de l'atur durant el quinquenni, però per Sano la qüestió s'explica pel criteri del qual se serveixen les autoritats per definir el col.lectiu: "Si els que es compten són els que viuen al carrer o als parcs, és possible que el nombre hagi disminuït. Però, si es té en compte les persones que passen la nit en llocs com ara els cibercafès o en hotels barats i que no tenen un lloc fix per viure, aleshores ha augmentat".

Després de la bombolla econòmica dels anys 80, els llocs de treball en la construcció i en la indústria van disminuir dràsticament i amb això va augmentar el nombre de persones sense llar. L'ocupació ha crescut durant els últims anys fins a situar l'atur en el 4%, encara que a costa d'augmentar el nombre dels que passen dificultats per arribar a final de mes malgrat treballar els set dies de la setmana. La majoria dels indigents procedeixen de sectors cada vegada més mecanitzats, com la construcció, o de negocis que van quedant desfasats, com per exemple petits comerços i hostals tradicionals, on alguns a més de treballar també hi vivien.

Kenzo Nitta, de 57 anys, ven The Big Issue davant de l'estació central d'Osaka des de fa quatre anys. Abans treballava com a mecànic en una pista de bitlles, però aquesta va tancar i ja no va poder trobar una altra feina, en part per l'edat. "És dur, però sense feina no es pot viure. Al principi em feia vergonya, però quan fa molt temps que hi ets t'hi vas acostumant. Penso continuar fins que trobi una altra feina", explica Nitta, que ha començat a viure en un pis amb dos venedors més.

Un altre veterà de The Big Issue és Imamura, un exllibreter de vell que defensa amb vehemència als 50 anys la dignitat de la seva feina: "Em faria vergonya haver de demanar almoina, no ho acceptaria, però amb això em guanyo el menjar i un lloc per dormir. M'agradaria estalviar i poder trobar una altra ocupació però, sense tenir una adreça registrada, al Japó això és molt difícil", explica Imamura. L'home regala una fotocòpia amb sudokus preparats per ell mateix a cada client.

Sortida digna

The Big Issue és bimensual i es ven a 300 iens (uns dos euros), dels quals 160 van directament a la butxaca del venedor. La revista té una circulació d'uns 30.000 exemplars i en tots els números ofereix articles sobre oci i afers socials i una entrevista o reportatge sobre algun personatge famós de l'escena internacional, gràcies a la seva sindicació amb una xarxa mundial de revistes similars.

Per vendre The Big Issue es necessita ser una persona atrevida, comprometre's amb un codi de bona conducta i no tenir un lloc estable de residència, encara que aquesta última condició s'aplica amb flexibilitat i es permet seguir com a venedors els que ja han trobat un lloc per viure però no una feina millor. Alguns, com Imamura i Nitta, venen la revista des de l'inici, però molts altres ho deixen després d'un temps, a vegades sense deixar rastre. Segons l'empresa, dels 600 venedors que ha tingut en quatre anys, un 10% ha trobat una altra feina.

Menjar lent i natural fora de casa

22/3/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE

Bufet del Matsutomiyakotobuki Ichie. JJuste

El Matsutomiyakotobuki Ichie del carrer Yanaginobamba, tocant al carrer Sanjo, és un de tants restaurants que s'han instal.lat durant els últims anys en una machiya, les velles cases del centre de Kyoto condemnades a transformar-se o sucumbir entre la modernitat. La façana i l'interior s'han conservat en gran mesura i el local fa una sensació d'autenticitat, malgrat que aquests edificis no van ser pensats com a restaurants sinó per servir a la part del davant com a tallers i a la part del darrere com a residències. Per accedir al menjador cal descalçar-se, però es pot optar entre menjar en taules tradicionals baixes i seure al tatami o fer-ho en taules altes occidentals.
L'Ichie forma part d'un nombre creixent de restaurants que ofereixen una solució a la gent que no vol renunciar a la salut quan menja fora de casa. S'anuncia com a restaurant de "menjar lent i natural" i els seus plats s'elaboren amb productes nacionals i sense additius. "No podem oferir menjar fet amb productes 100% orgànics perquè la seva oferta encara és escassa, però la direcció sempre busca els que li mereixen més confiança", explica l'encarregat de l'establiment.
De fet, segons un estudi fet recentment, només el 0,19% dels productes agrícoles japonesos són orgànics, és a dir, han estat cultivats i processats sense utilitzar fertilitzants, pesticides ni additius artificials. De les gairebé dos milions d'explotacions agrícoles que hi ha al Japó, només 5.000 produeixen el que l'oficina certificadora del Govern considera "productes agrícoles orgànics".
La consciència de la importància del menjar saludable no ha parat d'augmentar els últims anys al Japó, alhora que els canvis eco-nòmics i socials han anat imposant una forma de menjar cada vegada més nociva per a la salut. S'han multiplicat els fraus i intoxicacions atribuïbles a la industrialització alimentària i l'augment del nombre de famílies en què tots els adults treballen fora de casa i de persones que viuen soles ha fet que els hàbits empitjoressin.
El temps que es dedica a cuinar a casa ha disminuït i el sa costum de preparar el menjar pensant sempre que inclogui 30 ingredients ha cedit al consum massiu de precuinats que es preparen per menjar en escassos minuts. A més a més, l'ús de ma-tèries fresques de la regió va quedant arraconat per productes congelats que contenen una gran quantitat d'additius i procedeixen de llocs molt allunyats del consumidor. No obstant, segons un estudi del Ministeri d'Agricultura, un 42% dels japonesos ja es mostren disposats a comprar productes agrícoles orgànics i un 52% més afirma que ho faria si els preus baixessin.
Aquestes dades mostren que existeix un alt potencial per recuperar el menjar saludable que només està esperant l'oferta adequada. De moment, el Matsutomiyakotobuki Ichie ofereix un producte amb una relació qualitat-preu excepcional, l'Obanzai Viking, un bufet lliure per només 1.050 iens (sis euros i mig) que inclou uns 20 plats de menjar japonès tradicional que varien segons l'estació.

Porta del Matsutomiyakotobuki Ichie. JJuste

Nostàlgia al carreró dels borratxos

CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE Nonbei-yokocho, el carreró dels borratxos de Shibuya.JJuste

JORDI Juste
Shibuya és la meca de la moda juvenil asiàtica. Són famoses les grans pantalles de televisió que es veuen només de sortir a la plaça principal des de l'estació. A la seva dreta hi ha un tram elevat de via fèrria, un de tants que sobrevolen Tòquio. Passades les vies, just a mà esquerra, hi ha Nonbei-yokocho (el carreró delsborratxos), dues fileres de menys de 50 metres d'edificis de fusta de dues plantes.

Passo l'arc que anuncia el carreró i accedeixo a un altre món, sense pantalles, nenes bronzejades ni enquestadors a la caça de nous gustos. Aquí tot és ranci, petit, olorós, entranyable. Bars diminuts se succeeixen sota la llum tènue d'uns llums vermells que presenten tot un repte fotogràfic. Busco l'angle adequat, l'obertura correcta del diafragma, quan, des d'un local, un home d'uns 70 anys, amb ulleres i vestit amb americana i corbata em demana amb gestos que m'acosti.

Obro la porta corredissa, dono la bona nit i trec el cap en una habitació d'uns 6 metres quadrats. Dues senyores d'una setantena d'anys, amb els llavis molt pintats, el monyo molt ben posat i el davantal molt blanc, estan dretes darrere una barra estreta davant de la qual hi ha sis tamborets, quatre d'ocupats per clients que beuen aiguardent de blat en grans gots de vidre. Al fons, darrere de l'home que m'ha convidat a entrar, hi ha una dona menuda d'uns 50 anys, amb roba una mica hippy i ulleres de sol estil John Lennon. Entrant a l'esquerra, al peu de la L que forma el taulell, hi ha dos septuagenaris més, un de gras, amb aspecte de capatàs jubilat, i un altre de molt prim, vestit com un comptable.

L'home que m'ha convidat a entrar al local em commina a seure al costat seu, al mig de la barra. Em diu que es diu Hiroshi, m'omple un got amb aiguardent de la seva pròpia ampolla, em demana una ració de peix cru i comença a fer-me preguntes. D'on sóc, com em dic, què feia allà fora... Els altres tres clients, que al veure'm entrar semblaven una mica contrariats, van relaxant les seves expressions i ficant cullerada en la conversa, a mesura que s'adonen que entenc i parlo el japonès.

--¿Com es deia aquell lloc on hi havia tants vampirs?

--Transsilvània.

--Però això és lluny de Barcelona.

--Ah, sí, val, i aquell altre lloc, com era, ba..., ba....

--Basc, País Basc.

--Això. És més a prop, ¿no?

--Com de Tòquio a Osaka, ¿oi?

--¿Què tal la seguretat ciutadana?

-- Bé...

-- Però no hi ha cap lloc tan segur com el Japó. ¿No?

El capatàs és qui fa més honor al nom del carreró: la seva llengua s'enganxa cada vegada més a la base de la boca i es fa difícil entendre'l.

Hi ha uns 30 clients assidus del local que s'hi deixen caure en algun moment cada setmana. "Som com el club dels cors solitaris. Aquesta és la nostra família", diu Hiroshi. La hippy madura, que s'expressa en un argot molt d'aquella època que enyora, assenteix i em prega que, si escric sobre el carreró, no faci públic el nom del local perquè no vol veure'l ple de turistes.

El Cervantes triomfa a Tòquio

JORDI JUSTE TÒQUIO

Alumnes al sortir de l'Instituto Cervantes. Foto: JORDI JUSTE

L'Instituto Cervantes té al Japó la seu més gran del món

L'èxit ha superat les previsions

Des de l'abril també impartirà classes de català

En els cinc mesos que fa que és a Tòquio, l'Instituto Cervantes ha superat de sobres les expectatives que tenia. Abans d'obrir, esperava captar d'entrada uns 300 alumnes, en va atraure 800 per a la seva primera prematrícula i ara ja va pel miler. Malgrat tenir en ple funcionament les seves activitats principals, la seu del Cervantes a Tòquio encara no ha estat inaugurada de manera oficial. La cerimònia està prevista per al mes de novembre, com a part de la visita d'Estat que realitzaran els Reis d'Espanya al Japó.

La seu japonesa és la més gran del Cervantes al món i està situada en una zona cèntrica de la capital, on, a més a més de fer classes de llengua castellana, s'ofereixen altres activitats de difusió de la cultura espanyola i hispanoamericana, com conferències, cine i exposicions. En aquests moments es pot veure l'exposició Extraños en el paraíso. Fotografía contemporánea en el País Vasco. Des de l'abril també s'oferiran classes de llengua catalana i, si hi ha demanda, de gallec i basc.

Tirar a la cosa fàcil

"De moment, hem tirat a la cosa fàcil, al que ja hi ha, a la gent que ja té interès en els temes espanyols. Ara també intentarem incorporar gent que no hi ha tingut contacte. Aquest és l'objectiu. Volem contextualitzar l'espanyol i que els japonesos puguin enriquir la seva vida cultural", explica el director del centre, Víctor Ugarte.

L'arribada de l'Instituto Cervantes a Tòquio es va produir el setembre del 2007, després d'una dècada de repetits rumors que n'anunciaven la imminent obertura i que finalment quedaven sempre en res.

Espai adequat

Una de les principals dificultats que hi va haver va ser trobar un espai adequat a un preu assequible al centre de Tòquio, ciutat que compta amb els lloguers més cars del món. Fins i tot es va arribar a pensar a ubicar la seu de l'Instituto Cervantes a l'Ambaixada d'Espanya, però es va haver de rebutjar la idea per la impossibilitat de portar a terme activitats remunerades, com els cursos d'idiomes, en seus diplomàtiques.

El Japó és un país on una gran part de la població disposa d'una important quantitat de diners per gastar-se en activitats culturals. A més, la majoria dels japonesos prefereixen tenir les seves hores d'oci organitzades, ja que no compten amb segones residències on passar els caps de setmana o els períodes de vacances llargs.

A tot això s'hi afegeix una gran curiositat per tot el que és estranger, que també afecta el que és espanyol. No obstant, contra el que algú creu, el castellà no està de moda al Japó, encara que sí que és veritat que el seu estatus ha augmentat respecte al d'altres llengües europees, com l'alemany o el francès, fins no fa gaire les preferides de bona part dels intel.lectuals nipons.

Al fet que hi hagués més interès per temes espanyols hi van contribuir decisivament els Jocs Olímpics de Barcelona i la Lliga del futbol professional, però també el descobriment del modernisme, el flamenc, el cine i la cuina. El castellà s'estudia en unes 40 universitats, tot i que en la majoria dels casos com una segona llengua estrangera que els alumnes han de cursar obligatòriament. A més, nombroses acadèmies privades i la ràdio i la televisió públiques ofereixen setmanalment cursos d'espanyol.

Sobretot, dones

L'Instituto Cervantes ha aconseguit atraure estudiants de diverses edats i condicions, però el 70% són dones d'entre 20 i 45 anys. La majoria d'elles estudien castellà perquè els interessa algun aspecte de la cultura espanyola o hispanoamericana, tot i que també hi ha una minoria que espera fer-lo servir a la feina.

"El meu marit és empresari i a vegades treballa amb clients d'Espanya. Jo l'ajudo i per això de vegades he de parlar en espanyol", diu Keiko, una dona d'uns 40 anys que fa cinc mesos que estudia, dos dies per setmana, al Cervantes. En canvi, la seva companya Junko explica que estudia al centre, amb el seu marit, per pura afició: "M'interessa la música d'Espanya des que vaig conèixer Vicente Amigo. I també el menjar i la gent".

L'Instituto Cervantes compta a Tòquio amb 28 professors natius a temps parcial provinents de diversos països hispanoparlants, que majoritàriament exerceixen també en alguna de les universitats de la capital. Tots apliquen la metodologia comunicativa prevista en el pla curricular per a tot el món, però a vegades topen amb la idiosincràsia local i han de convèncer alumnes poc acostumats a parlar amb els seus companys en una llengua estrangera.

Una classe a L'IC de Tòquio. JJuste

Pintar per mantenir viva la ciutat

5/3/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE

Entrada de l'exposició. JJuste
JORDI Juste
El novel.lista Yasunari Kawabata li va demanar al pintor Kaii Higashiyama als anys 60: "Si no pintes Kyoto ara, desapareixerà. Mentre siguis a Kyoto, pinta, sisplau". La petició va ser el principi d'una fructífera amistat. Higashiyama li va fer cas i va crear la sèrie de quadros Keiraku shiki (Les quatre estacions de Kyoto), que recollien l'essència del paisatge que Kawabata es resistia a veure desaparèixer. En una de les exposicions més interessants dels últims anys, el Museu de Kyoto acaba de mostrar la relació epistolar que es va establir entre els dos homes, centrada en el seu amor per l'antiga capital, i algunes de les obres que va donar com a fruit.

Potser a bastants lectors els sona el nom de Kawabata, premi Nobel de literatura el 1968 gràcies a novel.les com Yukiguni (País de neu) o Koto (L'antiga capital), però segurament molt pocs han sentit a parlar de Kaii Higashiyama. I, no obstant, al Japó tots dos són igualment famosos.

Kawabata va rebre una gran influència de la literatura europea però la seva obra va deixar un conjunt de retrats eminentment japonesos, d'un Japó a la vegada bell i trist, que llanguia aixafat pel vulgar món modern; una sèrie d'anècdotes que, a manera de haikus, pretenien atrapar l'essència de les coses a través d'una impressió sensorial. Alguns d'aquests fragments de vida que Kawabata va atrapar amb paraules eren al Kyoto que no aconseguia salvar-se del "desarrollisme".

"Jo caminava per Kyoto i anava murmurant "no es veuen les muntanyes, no es veuen les muntanyes", i m'anava entristint. S'anaven construint edificis lletjos i des de la ciutat s'anaven deixant de veure les muntanyes. Per a mi una ciutat des de la qual no es veien les muntanyes no podia ser Kyoto, i em lamentava. Ara ja m'he acostumat a aquesta ciutat, Kyoto, des d'on no es veuen les muntanyes. Però vull que el perfil de l'antiga ciutat es quedi així durant llarg temps. És el que prego avui", li escrivia el novel.lista al pintor per agrair-li que hagués arribat a temps de salvar l'antic paisatge.

Per part seva, Kaii Higashiyama va començar la carrera en l'àmbit del nihonga, la pintura tradicional japonesa, i hi va anar incorporant influències de l'art europeu del segle XIX fins a trobar un estil personal deutor en gran mesura del romanticisme alemany. Les seves pitjors pintures s'acosten perillosament al cromo cursi, però en les seves obres mestres va aconseguir captar com pocs l'essència de la naturalesa japonesa en general, i en especial la de Kyoto.

"Res com la vida quotidiana dels habitants de Kyoto exemplifica una unió tan íntima amb les quatre estacions. Des de l'antiguitat aquesta és la base, el suport i el senyal del sentiment de bellesa dels japonesos. Ara està a punt de desaparèixer bona part d'això", es lamentava Higashiyama en una carta.

Tots dos tenien raó, a jutjar per la gran quantitat d'edificis lletjos que es poden veure avui a Kyoto. Però les coses belles encara abunden a la ciutat, les muntanyes es veuen des de molts carrers i perviu alguna cosa de la comunió entre la vida quotidiana i la naturalesa que tant admiraven Kawabata i Higashiyama.

Alarma al Japó per la troballa de pesticides prohibits al menjar xinès

1/3/2008 ALERTA ALIMENTÀRIA A L'ÀSIA Compte amb el rotlle tòxic

Gyoza, crestes xineses. Foto: JORDI JUSTE

JORDI JUSTE.KYOTO

La setmana passada es va saber que restes de l'insecticida phorate, prohibit al Japó, havien estat trobades en rotlles d'espàrrecs congelats produïts a la Xina. L'anunci segueix a la troballa del pesticida methamidophos en un paquet de nikuman, panets xinesos farcits de carn, congelats i importats també de la Xina. Aquests dos casos són els últims d'un seguit que ha des- encadenat l'alerta entre els japonesos. Els mitjans de comunicació publiquen cada dia notícies relacionades amb la falta de fiabilitat dels aliments xinesos i la majoria de les escoles del país han eliminat dels seus menús els plats que contenen ingredients importats del país veí.

Fa uns quants dies va arribar a Tòquio un equip de la policia xinesa per intercanviar informació amb els seus col.legues japonesos sobre el cas més greu, en què 10 persones van patir símptomes d'intoxicació després d'haver consumit gyoza (crestes xineses) produïdes a la província xinesa de Hebei i envasades en paquets en què també es van trobar restes de methamidophos. Les autoritats japoneses creuen molt improbable que la contaminació es produís al Japó, i per això les sospites apunten a la planta productora. Els investigadors xinesos sostenen just el contrari: que les possibilitats de contaminació durant el procés de producció són molt escasses, que no es pot determinar que els pesticides siguin els que s'usen a la Xina i que és possible que s'hagin introduït des de fora de les bosses.

En tot cas, la col.laboració policial no té precedents i demostra la gravetat de l'assumpte i de la bona però fràgil sintonia entre Pequín i Tòquio. "La desconfiança dels consumidors japonesos en els productes xinesos s'estendrà més, mentre que els ciutadans xinesos augmentaran el seu empipament amb el Japó perquè creuran que el Japó està acusant falsament la Xina de negligència. Aquesta situació, si es gestiona incorrectament, podria perjudicar greument les relacions bilaterals", alertava el diari japonès Asahi Shimbun en un editorial.

Durant els últims anys no han parat d'augmentar al Japó les importacions de productes alimentaris xinesos, fins a l'extrem que de vegades és difícil trobar als supermercats congelats o alguns tipus de verdures que no vinguin de la Xina. En alguns casos es tracta d'aliments amb un origen molt més llunyà, però que passen pel país veí per ser processats i envasats pels seus baixos costos de producció. Un exemple d'això és el verat pescat i congelat a Dinamarca, adobat a Shandong i comercialitzat al Japó, en què també la setmana passada es van trobar restes del pesticida dichlorvos.

Lletra menuda
La cuina xinesa forma part de la dieta habitual de molts japonesos. Les crestes, els panets farcits de carn i els fideus xinesos són plats comuns a les taules japoneses, i de restaurants de menjar xinès, majoritàriament regentats per japonesos, n'hi ha pràcticament a cada cantonada. Els productes alimentaris que arriben de la Xina no es limiten a elements de la seva gastronomia, sinó que inclouen fins i tot productes típics japonesos en què s'ha de llegir l'origen escrit en lletra molt petita als paquets on estan envasats. Encara que no hi ha dades econòmiques concretes sobre com està afectant l'actual pànic, als supermercats es pot apreciar un marcat descens de la venda de congelats.

"Quan es va saber això de les crestes em vaig espantar i vaig anar al súper a tornar-ne unes que tenia al congelador. Ara no vull comprar productes xinesos, però tampoc de congelats, encara que siguin japonesos, perquè no me'n refio. He llançat tots els congelats que tenia i de moment ho faig tot jo amb ingredients frescos", explica Sayoko, una mestressa de casa de Kyoto.

Porc per vacaL'actual histèria pel menjar importat de la Xina es produeix just després d'una successió d'escàndols relacionats amb productes alimentaris japonesos. En un dels més sonats es va descobrir que una empresa comercialitzava una barreja de carn picada de porc i vaca com si fos només d'aquest últim animal. Altres van afectar l'etiquetatge de productes: se substituïa l'origen real per indicar-ne un altre de més prestigi, o es corregia la data per poder revendre'ls un cop ja estaven caducats.

Aquests casos i la ineptitud de les autoritats per fer-hi front han sembrat la desconfiança entre els consumidors japonesos, que ara concentren els seus temors en les importacions xineses.

Restaurant xinès de la cadena Ohshoh, a la ciutat japonesa de Kyoto. Foto: JORDI JUSTE"

El missioner de la cuina espanyola

27/2/2008 CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE

Façana de la casa del Comte d'Ogasawara. Foto JJuste

JORDI Juste

Al novembre, la primera edició de la guia gastronòmica Michelin va atorgar tres estrelles a la cuina espanyola a la capital del Japó. Les dues primeres van ser per al Sant Pau, el restaurant de Carme Ruscalleda a Tòquio, clònic del seu establiment de Sant Pol de Mar. La tercera va ser per a l'Ogasawara Hakushaku Tei (Casa del comte d'Ogasawara), un restaurant de cuina espanyola contemporània situat en una mansió del 1927 al centre de la ciutat. Des de fa un any la seva cuina va a càrrec del japonès Junichi Nishimura, que ha treballat en restaurants espanyols, entre les quals hi ha el Coure i Comerç 24, de Barcelona.

No obstant, l'estrella de l'Ogasawara no s'entén sense parlar de Josep Barahona, un cuiner de Lleida establert des de fa 16 anys al Japó, on s'ha guanyat el prestigi dels aficionats a la gastronomia amb locals com El Pati de Barahona i L'Estudi o amb la seva tasca al capdavant del restaurant del pavelló d'Espanya a l'Exposició Universal d'Aichi. Barahona, que ha evolucionat des de plantejaments més tradicionals fins a la cuina contemporània d'autor, va aixecar l'Ogasawara i el va deixar per enfrontar-se a nous reptes professionals.

La sortida del cuiner català fa dos anys va provocar una crisi que sembla haver estat superada amb Nishimura. El menú continua tenint tocs espanyols, que es combinen amb bastanta llibertat. "No faig cuina espanyola. El fons, la base és la cuina espanyola, les coses que vaig aprendre a Espanya, però jo veig el que tinc al davant, la matèria primera, i faig el que puc, combino tècni-ques italianes, franceses, xineses... Faig el que estan fent els cuiners a Espanya. Abans que ser cuiner espanyol jo sóc japonès i tinc la meva cultura. Sóc de Kyoto i faig servir verdures de la meva terra", explica Nishimura.

Aquesta declaració pot generar dubtes sobre l'espanyolitat del restaurant, però el seu cuiner afirma sentir-se com un "missioner de la cuina espanyola al Japó", vocació que li confereix una gran responsabilitat. "Sempre intento que no se m'oblidi la base de la cuina espanyola, que té una cultura al darrere. L'originalitat és important, però la base cultural és fonamental", afegeix el xef.

Ohgari i Nishimura. Foto JJuste

Nishimura ha de competir per l'excel.lència amb l'edifici. La casa del comte d'Ogasawara, descendent d'un dels senyors feudals de l'illa de Kyushu, és un palau d'estil espanyol, amb jardí, pati interior, terrassa i una espectacular sala de fumar amb decoració mossàrab. La guerra, els terratrèmols i el costum de construir amb fusta han deixat Tòquio amb molt poques construccions antigues, de manera que la visita a l'Ogasawara ja val la pena pel seu interès arquitectònic. La direcció ha sabut explotar aquesta característica i ofereix als clients, majoritàriament dones, un recorregut guiat per la mansió. A més, l'empresa organitza cada any l'Spanish Night, una gran festa amb tapes, tuna i flamenc. Segons el director, Wataru Ohgari, que presumeix de ser campió del concurs de talladors de pernil ibèric del Japó, "als japonesos és més fàcil presentar-los la imatge d'Espanya relacionada amb el sud".