Execució de tres assassins

Avui han sigut executats al Japó tres presos, vint mesos després de l’última execució de condemnats a mort. L’anunci l’ha fet el ministre de Justícia, Toshio Ogawa, que ha declarat que més del 80% dels japonesos està a favor de la pena de mort, que aquestes persones havien estat condemnades pels tribunals i que ell s’ha limitat a transmetre l’ordre, tal com indica la llei.

Els executats són: Yasuaki Uwabe, de 48 anys per l’assassinat de cinc persones a l’estació de  Shimonoseki el 1999; Yatsutoshi Matsuda, de 44 anys, per la mort de dues dones el 2001 per robar-les; i Tomoyuki Furusawa, de 46 anys, que va matar el 2002 els seus sogres (estava en tràmits de divorci) i el net de 12 anys d’aquests.

En l’any i vuit mesos en què no hi ha hagut execucions, s’han acumulat 31 noves condemnes capitals, que han fet que el nombre de reus que esperen el seu final hagi augmentat a 132 (129 ara). Entre ells el més cèlebre és el líder de la secta Aum Shinrikyo, Shoko Asahara, que es va fer mundialment famosa el 1995 pels atacs amb gas sarín al metro de Tòquio, en què van morir dotze persones.

El president de l’associació japonesa de víctimes de crims s’ha felicitat per les execucions i ha demanat que continuïn al ritme adequat. Per part seva, la Comissió contra la Pena de Mort de l’Associació d’Advocats ha reclamat que s’obri un veritable debat nacional sobre la seva abolició. Els condemnats a mort al Japó són informats de les seves execucions el matí del dia que seran portades a terme, i les famílies reben la notificació quan ja són un fet. Segons el Ministeri, es fa així per evitar el sofriment dels presos. A la cultura nipona està molt arrelada la idea de pagar pels errors amb la pròpia vida i es repeteixen periòdicament casos d'assassins que demanen ser executats.

Homenatge a Takiji Kobayashi

Cada 20 de febrer, a Otaru (Hokkaido) es ret homenatge a Takiji Kobayashi, l'autor de Kanikosen. Davant la seva tomba, es recorda la seva vida compromesa i la seva mort (el 1933 a mans de la policia imperial, que el va torturar per ser comunista).

Aquest any em vaig unir a les desenes de seguidors que hi van des de tot el país. Jo era a la ciutat per assistir a un seminari internacional sobre la seva obra, i no vaig voler perdre l'oportunitat de mostrar el meu respecte a un intel·lectual que va anhelar la pau i la justícia i va dedicar la seva vida i la seva obra a aconseguir-les.

Tant durant l'acte al cementiri nevat com durant les jornades d'estudi que van seguir, es va repetir entre la concurrència la pregunta de què hauria dit i fet Takiji (els seus seguidors es refereixen a ell pel nom de pila) davant les guerres i les injustícies que s'han succeït i se succeeixen des de la seva mort fins avui. Sí, també les comeses en nom del comunisme.

A la Universitat japonesa, Literatura no ven

Aquest matí, el poeta Yoji Arakawa parlava a la ràdio sobre els canvis que ha experimentat l’ensenyament de la literatura. Per començar, moltes facultats de literatura han canviat de nom. Es veu que això de “literatura” ara ja no ven. Diuen que no té sortides professionals. I les antigues facultats de lletres s’han rebatejat. Ara es fan dir de Cultura Lingüística, Cultura de l’Expressió, Tècniques d’Expressió, Comunicació Cultural, Creativitat Cultural... Tot menys Literatura.

Els estudiants universitaris, presents o potencials, són tractats cada vegada més com a clients, i es veu que aquesta paraula ara no ven. Que de les lletres no se’n viu, no és una idea nova, tampoc al Japó. Però abans estudiar-ne donava prestigi. I ara no. Segons Arakawa, també és cada dia més difícil aprendre literatura fora de la Universitat a Tokio, on el 2005 va tancar l’escola Shin Nihon Bungaku Gakko, fundada a la postguerra.

En canvi, a Osaka s’hi manté l’Osaka Bungaku Gakko, creada el 1954. Té uns dos mil estudiants, incloent-hi els que segueixen els cursos a distància. N’hi ha que hi van per afició, per adquirir el que podríem anomenar coneixements culturals bàsics, però molts ho fan perquè pretenen viure de la creació literària. Les classes amb més èxit són les d’escriptura de novel·les. Fins ara hi han passat, com a alumnes, dos premis Akutagawa i tres Osamu Dazai. I, com a professors, Kenzaburo Oe i el propi Arakawa.

El Yamato, símbol dels errors del passat

Avui a les 22:15 al programa Cronos del Canal 33 s'emet Els secrets del cuirassat Yamato.

El Yamato va tenir una gran càrrega simbòlica per als japonesos, ja que representava la seva gran capacitat tecnològica. Amb els seus 263 metres de longitud i 72.800 tones de pes, es va convertir en el vaixell més gran mai construït i en un dels esforços més absurds de la història, ja que en el moment de la seva avarada ja estava clar que l'arma decisiva en la guerra seria l'aviació. Havia de protegir el país de l'enemic, però es va convertir en una càrrega i l'armada va haver de dedicar grans esforços per protegir-lo. És un símbol d'una capacitat d'organització i una tenacitat admirables posades al servei d'una causa errònia, perjudicial per aquell que s'hi lliura i per al proïsme. 

Finalment, el 7 d'abril de 1945 va ser enfonsat en un atac aeri quan es dirigia a Okinawa per dificultar la inevitable invasió americana.

Llegiu-ne més a la meva crònica de setembre de 2010 sobre el museu del Yamato a Kure:

http://japonjuste.blogspot.com.es/2010/09/el-yamato-o-la-estupidez-de-la-guerra.html

Otaru, el decadent encant de l'est de Hokkaido

Otaru és una ciutat de Hokkaido situada a més o menys mitja hora de Sapporo amb tren. Antany va ser un important punt de partida per a la conquesta japonesa del nord d'Àsia. I ja abans havia estat un lloc habitat pels ainu, l'ètnia que van desplaçar els japonesos arribats del sud.
Té el decadent encant de les ciutats que van ser més del que són. Avui dia és una escapada per als que visiten Sapporo o una escala per als que van a les estacions d'esquí dels voltants.
Per a mi és la ciutat on van viure Sei Ito i, sobretot, Takiji Kobayashi, l'autor de Kanikosen.

Mourinho? Al Japó no passaria

Porto anys vinculat al futbol base japonès. És a dir, parlo amb coneixement de causa. Actituds com les que es van veure durant el partit entre el Vila-real i el Reial Madrid són impossibles al Japó. Per què? És fàcil respondre que el caràcter de japonesos i espanyols és diferent. No negaré l'obvietat. Però crec que, per a entendre el que succeeix en el futbol entre adults, és útil veure el que passa en els partits de nens.
A Espanya, des que comença el partit, els pares increpen l'àrbitre, els entrenadors posen en dubte la seva autoritat, els jugadors li fan la vida impossible i el mateix col·legiat s'ho pren tot com una ofensa personal. En canvi, al Japó s'adverteix els pares que ni tan sols es queixin, molts entrenadors arbitren al seu torn partits, s'insisteix als nens en què el jutge és un amic sense el qual no hi hauria partit i els col·legiats intenten passar desapercebuts .

Vides solitàries, morts tristes

En els últims mesos s'han produït diversos casos de morts solitàries al Japó. Persones trobades dies, setmanes o fins i tot mesos després de la seva mort. De vegades es tractava de gent impedida o molt gran, que vivia sola o acompanyada d'una persona en circumstàncies similars.
Paral · lelament, les últimes estadístiques indiquen que per primera vegada la mitjana de persones que viuen a cada llar a Tòquio ha baixat de les dues. Aquestes dades alerten un cop més de la necessitat de preparar-se per l'inevitable, una societat amb cada vegada més gent dependent i sense ningú que la cuidi.

"Entenc els nord-coreans"

L'anunci que Corea del Nord posarà en òrbita un

satèl·lit ha posat en guàrdia tota la regió. No cal ser molt llest per saber que per fer-ho s'usa tecnologia semblant a la dels míssils balístics de llarg abast, capaços de portar càrregues nuclears. Aquest fet posa en dubte la sinceritat de Pyongyang, que recentment va arribar a un acord amb els Estats Units per rebre ajuda a canvi de replantejar el seu programa d'armament atòmic.
Es preveu que un dels coets llançadors sobrevoli part del territori japonès i fins i tot podria caure sobre el mateix. Per això el govern del Japó ja ha anunciat que prepara les bateries antimíssils de les Forces d'Autodefensa per si és necessari interceptar i destruir en l'aire l'artefacte nord-coreà.

Aquest nou episodi del conflicte que enfronta Corea del Nord amb els seus veïns m'ha fet recordar el que em va dir fa poc un amic sud-coreà: "Entenc perfectament el que fa Corea del Nord". Davant la meva sorpresa, es va explicar. Veient el que passa en altres parts del món, saben que les bombes atòmiques són una de les poques coses que poden dissuadir als seus enemics d'intentar desestabilitzar el règim.

El millor ramen que he menjat

Fa poc vaig anar a dinar a Ramen Yokocho, un carreró del centre de Sapporo on tots els restaurants serveixen aquesta especialitat. Vaig anar armat del meu escepticisme crònic, pensant que era molt possible que em servissin una sopa vulgar, suficient per saciar la meva voracitat de viatger. 

I em vaig endur una agradabilíssima sorpresa. Amb un primer xarrup de fideus en vaig tenir prou per determinar que aquell era el millor ramen que he menjat en la meva vida. Era l'especialitat de Sapporo, és clar. És a dir, els fideus suraven en un generós brou de carn amb base de miso acompanyats de verdures i rodanxes de porc. 

Simplement sublim.

UNIQLO obre megabotiga multilingüe a Ginza

La cadena de roba UNIQLO ha obert avui una botiga de 12 pisos i gairebé 5.000metres quadrats de superfície a Tòquio, concretament al carrer principal del barri de Ginza, conegut per ser seu dels establiments més sofisticats i luxosos del país. Serà la botiga més gran de la cadena i tindrà personal capaç de parlar en anglès, coreà, xinès, espanyol i francès.
L'empresa té l'origen als anys 80 a Yamaguchi, prop d'Hiroshima, a uns 800 quilòmetres de Tòquio. El seu èxit s'ha basat en la producció barata dels seus productes a la Xina però amb disseny i control de qualitat japonesos. Mentre al Japó moltes botigues i grans magatzems seguien apostant per multitud de marques a preus exclusivistes, les botigues de UNIQLO només venien roba de la seva marca amb una molt bona relació entre preu i qualitat.
El 1994 comptava amb 100 botigues al Japó. Avui són unes 800, i 200 més a la resta del món (més de la meitat a Corea del Sud i la Xina). I amb perspectives de seguir creixent i esdevenir una empresa global. L'obertura de la súper botiga multilingüe al barri del luxe de Tòquio és significativa. Es dissenya al Japó, es produeix a la Xina i es ven al món, amb botigues repartides en cada vegada més països, i ara també al Japó mateix. 

Per què? Perquè, fins el nyap de Fukushima,el nombre de turistes estrangers no havia deixat d'augmentar. Amb el iuan xinès revaloritzat i el ien a la baixa és fàcil que es recuperi la tendència.

Baixa el ien i puja el Nikkei. Recuperació econòmica?

L’índex de la borsa de Tòquio ha recuperat els 10.000 punts i el ien ja ha perdut un 7% del seu valor des que va començar l’any. El diari Yomiuri ha qualificat aquesta combinació com a símptoma de la recuperació econòmica. Altres són l’augment, per sisè mes consecutiu, de les vendes de cotxes, rellotges de luxe i bitllets d’avió de primera classe al mercat japonès.

D’altra banda, l’augment del preu de les accions sembla que es deu a un retorn dels inversors –també els estrangers– que saben que si el ien baixa milloren les vendes de les grans empreses exportadores nipones.

I per què baixa el ien? Hi ha diverses explicacions que no s’exclouen. Entre elles, que els especuladors en divises sembla que ara aposten pel real brasiler i el won coreà, i que el flux de diners repatriats al Japó fugint de la inestabilitat europea i per fer front a les pèrdues causades pel tsunami s’ha frenat, com a mínim en part.

Evidentment, la baixa del ien respecte a l’euro i al dòlar no acontentarà tothom en tot moment al Japó. No farà feliços els venedors de cotxes alemanys de luxe ni els conductors quan hagin de passar per la benzinera a omplir el dipòsit.

Brasilers d'origen japonès marxen del Japó.

El 1908 va començar l'emigració de japonesos cap al Brasil per treballar a les plantacions de cafè. El flux de població es va mantenir durant dècades amb alts i baixos, i van arribar a ser tants que avui hi ha aproximadament un milió i mig de brasilers d'ascendència japonesa vivint al país sudamericà.
Vuitanta-dos anys més tard, però, el sentit de la migració es va revertir. A la dècada dels 90 van ser els brasilers els que van començar a anar a viure al Japó, que necessitava mà d'obra per a la indústria i va donar preferència als descendents de japonesos. Molts van marxar d'un Brasil hiperinflacionari amb el somni de prosperar a la terra dels seus pares o els seus avis, que llavors semblava fins i tot capaç de convertir-se en la primera potència mundial.
No per tots va ser una experiència fàcil, ja que, per molta sang nipona que tinguessin a les venes, no  deixaven de ser estrangers en una societat fins fa poc convençuda i orgullosa de ser una de les més homogènies del món. El nombre dels anomenats nikkei-jin va anar augmentant al Japó mentre el país encallava en el marasme econòmic que va seguir l'esclat de la bombolla el 1991. Van arribar a ser 270.000, que van coincidir amb uns 60.000 peruans d'origen japonès.
Una vegada més, recentment el flux ha canviat de direcció. El 2009 el govern va aprovar la mesura de pagar el viatge de tornada al seu país als nikkei que volguessin marxar, això sí, amb la condició que no podrien tornar a sol·licitar la residència al Japó. Ho van fer perquè al país l'atur repuntava i amenaçava de superar el 5%. Però potser no calia, perquè durant aquests anys el nombre de brasilers d'origen japonès que han tornat al Brasil ha anat augmentant aprofitant la bonança econòmica generada per l'estabilitat política i el creixement relacionat amb la Copa del Món de futbol i els Jocs Olímpics de Rio, i ja són més de 40.000 els que han marxat.
Els tornaran a necessitar? O el Japó sabrà transformar-se i adoptar un nou rol econòmic, amb menys manufactura intensiva, menys població i més qualitat de vida?

Ningú vol la runa del tsunami?

Ha passat un any del gran tsunami  de Tohoku i només un 6% de la runa generada per l'onada gegantina ha pogut ser retirada de la zona. Per què? Fonamentalment, perquè fins ara la resta de províncies del Japó s'estan mostrant molt reticents a acceptar-la.
Fa pocs dies, a Casa Asia (Barcelona), el professor Yoshio Sugimoto feia servir aquesta actitud per explicar la dualitat regional que viu el Japó. Darrere les metròpolis modernes i riques hi ha zones rurals endarrerides amb poblacions minvants i cada vegada més envellides, dedicades en gran part a proveir les zones urbanes.
Per exemple, el nord-est -ara afectat pel desastre natural i per l'estigma de Fukushima- produïa una gran part de l'energia que consumien les províncies de l'àrea metropolitana de Tòquio. Ara rep mostres de solidaritat en forma de bones paraules i fins i tot de diners, però troba respostes fredes a a les peticions de col·laboració en aquest aspecte. El govern central tot just ha anunciat que vol assumir la tasca de trobar un destí a les restes.
És cabdal. Primer perquè sense treure la runa no es pot construir. Però també pel devastador efecte psicològic que produeix en el supervivents seguir envoltats del seu passat ara convertit en brossa.

Pujar l'IVA o reformar l'Estat?

Polítics i ciutadans japonesos debaten sobre la conveniència de fer servir l'energia nuclear, sobre la millor manera de preparar-se pels desastres i sobre com s'ha de reconstruir la zona afectada pel tsunami. Però, paral·lelament, continuen barallant-se per una qüestió més concreta i que, tanmateix, és de molt més llarg recorregut: la necessitat d'apujar l'impost sobre el consum, que ara és del 5%. El Fons Monetari Internacional intervé en la discussió per dir que s'hauria de fixar en el 15%.
I és que el Japó té un deute públic monumental i una població minvant i cada vegada més envellida. La solució fàcil per salvar l'Estat és apujar els ingressos, però el que reclama la majoria de la població és que es reformi l'Administració per fer que sigui més àgil i eficient, que gasti menys en infraestructures inútils i que treballi més pel bé comú i menys pel manteniment d'un statu quo basat en relacions simbiòtiques malsanes entre les grans empreses, els alts funcionaris i els principals partits polítics.

Un any després

Un any després encara hi ha molta gent sofrint. Per la pèrdua d'éssers estimats, per la pèrdua de les seves llars, per la pèrdua dels seus pobles, per la pèrdua dels seus llocs de treball, per la pèrdua de les seves formes de vida... Està bé ser optimista i recrear-se en les històries de lluita i de solidaritat que s'han viscut aquest any. Està bé felicitar-se per la ràpida reconstrucció de moltes infraestructures. 

Avui recordem als morts i ens solidaritzem amb els vius. I seguirem estant al seu costat amb el que faci falta, amb diners, amb afecte, donant una mà, informant sobre ells, sobre el seu futur. 

No oblidarem el tsunami, no oblidarem les seves víctimes, i estarem molt atents per a donar suport a la majoria de japonesos, que creuen que cal aixecar-se i mirar al capdavant, però sense oblidar els errors del passat, els japonesos que volen que els interessos de les persones prevalguin sobre els interessos de la indústria, els japonesos que volen que prevalgui l'estat del benestar sobre el benestar de l'estat, els japonesos que volen que els diguin la veritat.

Res no segueix igual

La vida de la majoria dels japonesos sembla igual que abans del tsunami de Tohoku i la crisi nuclear de Fukushima. Molts treballen o estudien llargues hores i, quan surten dels centres d'estudi o de treball, se sumen als torrents humans que travessen àrees comercials i d'entreteniment on consumeixen i es diverteixen amb avidesa per a després tornar a casa i reposar fins a la jornada següent. No obstant això, per poc que donis un cop d’ull als mitjans de comunicació o conversis amb aquests japonesos que fan “vida normal”, t'adones del fort impacte psicològic que han tingut sobre ells l'ona gegant i la radioactivitat.

Ho vaig comprovar fa uns dies a Sapporo, la gran capital del nord de Japó, i a Osaka, l'enorme metròpolis de l'Oest. Allunyats com estan de la zona devastada pel mar i de l'àrea més contaminada per la radiació, els habitants de Hokkaido i Kansai podrien estar a punt de passar pàgina i sumar l’11 de març de 2011 a la llarga llista de calamitats que han fet dels japonesos un poble acostumat a assumir la fatalitat de la vida. I, no obstant això, no és així. La gent al carrer i en els mitjans de comunicació parla constantment del que va passar ara fa un any i de les revelacions que encara es van produint, i que ajuden a comprendre que sí que es va estar a la vora de l'hecatombe nuclear i que possiblement el govern ho sabia mentre cridava a la calma.

Un productor d'una de les principals cadenes japoneses de televisió em comentava fa poc: “Mentre ens deien que podíem romandre a Tòquio perquè la situació estava sota control, l'Emperador era evacuat a Kyoto”.

El tsunami va demostrar una vegada més l'escàs poder dels polítics japonesos o la seva nul·la voluntat d'imposar-se sobre alts funcionaris i grans empreses. La crisi l'ha hagut de gestionar el govern del Partit Demòcrata, afeblit per les seves lluites internes i amb l'oposició del Partit Liberal Democràtic, el principal responsable, durant les seves més de cinc dècades al poder, de la permissivitat cap a les companyies elèctriques per a imposar el seu credo nuclear.

La inoperància que han demostrat els polítics no és nova, la manera com se l’han pres molts japonesos sí que ho és. A la cultura política nipona es dóna preferència al consens, però un nombre creixent de ciutadans sembla estar fart que buscar l'acord i evitar el conflicte signifiqui que no es decideix res i les coses se segueixen fent per inèrcia i amb “el suport” dels alts funcionaris i els grans empresaris que mouen els fils entre bastidors. És el brou de cultiu ideal per al salt a l'escena nacional d'opcions polítiques populistes, com les encapçalades pel governador de Tòquio, Shitaro Ishihara, o l'alcalde d’Osaka, Toru Hashimoto.