El millor ramen que he menjat

Fa poc vaig anar a dinar a Ramen Yokocho, un carreró del centre de Sapporo on tots els restaurants serveixen aquesta especialitat. Vaig anar armat del meu escepticisme crònic, pensant que era molt possible que em servissin una sopa vulgar, suficient per saciar la meva voracitat de viatger. 

I em vaig endur una agradabilíssima sorpresa. Amb un primer xarrup de fideus en vaig tenir prou per determinar que aquell era el millor ramen que he menjat en la meva vida. Era l'especialitat de Sapporo, és clar. És a dir, els fideus suraven en un generós brou de carn amb base de miso acompanyats de verdures i rodanxes de porc. 

Simplement sublim.

UNIQLO obre megabotiga multilingüe a Ginza

La cadena de roba UNIQLO ha obert avui una botiga de 12 pisos i gairebé 5.000metres quadrats de superfície a Tòquio, concretament al carrer principal del barri de Ginza, conegut per ser seu dels establiments més sofisticats i luxosos del país. Serà la botiga més gran de la cadena i tindrà personal capaç de parlar en anglès, coreà, xinès, espanyol i francès.
L'empresa té l'origen als anys 80 a Yamaguchi, prop d'Hiroshima, a uns 800 quilòmetres de Tòquio. El seu èxit s'ha basat en la producció barata dels seus productes a la Xina però amb disseny i control de qualitat japonesos. Mentre al Japó moltes botigues i grans magatzems seguien apostant per multitud de marques a preus exclusivistes, les botigues de UNIQLO només venien roba de la seva marca amb una molt bona relació entre preu i qualitat.
El 1994 comptava amb 100 botigues al Japó. Avui són unes 800, i 200 més a la resta del món (més de la meitat a Corea del Sud i la Xina). I amb perspectives de seguir creixent i esdevenir una empresa global. L'obertura de la súper botiga multilingüe al barri del luxe de Tòquio és significativa. Es dissenya al Japó, es produeix a la Xina i es ven al món, amb botigues repartides en cada vegada més països, i ara també al Japó mateix. 

Per què? Perquè, fins el nyap de Fukushima,el nombre de turistes estrangers no havia deixat d'augmentar. Amb el iuan xinès revaloritzat i el ien a la baixa és fàcil que es recuperi la tendència.

Baixa el ien i puja el Nikkei. Recuperació econòmica?

L’índex de la borsa de Tòquio ha recuperat els 10.000 punts i el ien ja ha perdut un 7% del seu valor des que va començar l’any. El diari Yomiuri ha qualificat aquesta combinació com a símptoma de la recuperació econòmica. Altres són l’augment, per sisè mes consecutiu, de les vendes de cotxes, rellotges de luxe i bitllets d’avió de primera classe al mercat japonès.

D’altra banda, l’augment del preu de les accions sembla que es deu a un retorn dels inversors –també els estrangers– que saben que si el ien baixa milloren les vendes de les grans empreses exportadores nipones.

I per què baixa el ien? Hi ha diverses explicacions que no s’exclouen. Entre elles, que els especuladors en divises sembla que ara aposten pel real brasiler i el won coreà, i que el flux de diners repatriats al Japó fugint de la inestabilitat europea i per fer front a les pèrdues causades pel tsunami s’ha frenat, com a mínim en part.

Evidentment, la baixa del ien respecte a l’euro i al dòlar no acontentarà tothom en tot moment al Japó. No farà feliços els venedors de cotxes alemanys de luxe ni els conductors quan hagin de passar per la benzinera a omplir el dipòsit.

Brasilers d'origen japonès marxen del Japó.

El 1908 va començar l'emigració de japonesos cap al Brasil per treballar a les plantacions de cafè. El flux de població es va mantenir durant dècades amb alts i baixos, i van arribar a ser tants que avui hi ha aproximadament un milió i mig de brasilers d'ascendència japonesa vivint al país sudamericà.
Vuitanta-dos anys més tard, però, el sentit de la migració es va revertir. A la dècada dels 90 van ser els brasilers els que van començar a anar a viure al Japó, que necessitava mà d'obra per a la indústria i va donar preferència als descendents de japonesos. Molts van marxar d'un Brasil hiperinflacionari amb el somni de prosperar a la terra dels seus pares o els seus avis, que llavors semblava fins i tot capaç de convertir-se en la primera potència mundial.
No per tots va ser una experiència fàcil, ja que, per molta sang nipona que tinguessin a les venes, no  deixaven de ser estrangers en una societat fins fa poc convençuda i orgullosa de ser una de les més homogènies del món. El nombre dels anomenats nikkei-jin va anar augmentant al Japó mentre el país encallava en el marasme econòmic que va seguir l'esclat de la bombolla el 1991. Van arribar a ser 270.000, que van coincidir amb uns 60.000 peruans d'origen japonès.
Una vegada més, recentment el flux ha canviat de direcció. El 2009 el govern va aprovar la mesura de pagar el viatge de tornada al seu país als nikkei que volguessin marxar, això sí, amb la condició que no podrien tornar a sol·licitar la residència al Japó. Ho van fer perquè al país l'atur repuntava i amenaçava de superar el 5%. Però potser no calia, perquè durant aquests anys el nombre de brasilers d'origen japonès que han tornat al Brasil ha anat augmentant aprofitant la bonança econòmica generada per l'estabilitat política i el creixement relacionat amb la Copa del Món de futbol i els Jocs Olímpics de Rio, i ja són més de 40.000 els que han marxat.
Els tornaran a necessitar? O el Japó sabrà transformar-se i adoptar un nou rol econòmic, amb menys manufactura intensiva, menys població i més qualitat de vida?

Ningú vol la runa del tsunami?

Ha passat un any del gran tsunami  de Tohoku i només un 6% de la runa generada per l'onada gegantina ha pogut ser retirada de la zona. Per què? Fonamentalment, perquè fins ara la resta de províncies del Japó s'estan mostrant molt reticents a acceptar-la.
Fa pocs dies, a Casa Asia (Barcelona), el professor Yoshio Sugimoto feia servir aquesta actitud per explicar la dualitat regional que viu el Japó. Darrere les metròpolis modernes i riques hi ha zones rurals endarrerides amb poblacions minvants i cada vegada més envellides, dedicades en gran part a proveir les zones urbanes.
Per exemple, el nord-est -ara afectat pel desastre natural i per l'estigma de Fukushima- produïa una gran part de l'energia que consumien les províncies de l'àrea metropolitana de Tòquio. Ara rep mostres de solidaritat en forma de bones paraules i fins i tot de diners, però troba respostes fredes a a les peticions de col·laboració en aquest aspecte. El govern central tot just ha anunciat que vol assumir la tasca de trobar un destí a les restes.
És cabdal. Primer perquè sense treure la runa no es pot construir. Però també pel devastador efecte psicològic que produeix en el supervivents seguir envoltats del seu passat ara convertit en brossa.

Pujar l'IVA o reformar l'Estat?

Polítics i ciutadans japonesos debaten sobre la conveniència de fer servir l'energia nuclear, sobre la millor manera de preparar-se pels desastres i sobre com s'ha de reconstruir la zona afectada pel tsunami. Però, paral·lelament, continuen barallant-se per una qüestió més concreta i que, tanmateix, és de molt més llarg recorregut: la necessitat d'apujar l'impost sobre el consum, que ara és del 5%. El Fons Monetari Internacional intervé en la discussió per dir que s'hauria de fixar en el 15%.
I és que el Japó té un deute públic monumental i una població minvant i cada vegada més envellida. La solució fàcil per salvar l'Estat és apujar els ingressos, però el que reclama la majoria de la població és que es reformi l'Administració per fer que sigui més àgil i eficient, que gasti menys en infraestructures inútils i que treballi més pel bé comú i menys pel manteniment d'un statu quo basat en relacions simbiòtiques malsanes entre les grans empreses, els alts funcionaris i els principals partits polítics.

Un any després

Un any després encara hi ha molta gent sofrint. Per la pèrdua d'éssers estimats, per la pèrdua de les seves llars, per la pèrdua dels seus pobles, per la pèrdua dels seus llocs de treball, per la pèrdua de les seves formes de vida... Està bé ser optimista i recrear-se en les històries de lluita i de solidaritat que s'han viscut aquest any. Està bé felicitar-se per la ràpida reconstrucció de moltes infraestructures. 

Avui recordem als morts i ens solidaritzem amb els vius. I seguirem estant al seu costat amb el que faci falta, amb diners, amb afecte, donant una mà, informant sobre ells, sobre el seu futur. 

No oblidarem el tsunami, no oblidarem les seves víctimes, i estarem molt atents per a donar suport a la majoria de japonesos, que creuen que cal aixecar-se i mirar al capdavant, però sense oblidar els errors del passat, els japonesos que volen que els interessos de les persones prevalguin sobre els interessos de la indústria, els japonesos que volen que prevalgui l'estat del benestar sobre el benestar de l'estat, els japonesos que volen que els diguin la veritat.

Res no segueix igual

La vida de la majoria dels japonesos sembla igual que abans del tsunami de Tohoku i la crisi nuclear de Fukushima. Molts treballen o estudien llargues hores i, quan surten dels centres d'estudi o de treball, se sumen als torrents humans que travessen àrees comercials i d'entreteniment on consumeixen i es diverteixen amb avidesa per a després tornar a casa i reposar fins a la jornada següent. No obstant això, per poc que donis un cop d’ull als mitjans de comunicació o conversis amb aquests japonesos que fan “vida normal”, t'adones del fort impacte psicològic que han tingut sobre ells l'ona gegant i la radioactivitat.

Ho vaig comprovar fa uns dies a Sapporo, la gran capital del nord de Japó, i a Osaka, l'enorme metròpolis de l'Oest. Allunyats com estan de la zona devastada pel mar i de l'àrea més contaminada per la radiació, els habitants de Hokkaido i Kansai podrien estar a punt de passar pàgina i sumar l’11 de març de 2011 a la llarga llista de calamitats que han fet dels japonesos un poble acostumat a assumir la fatalitat de la vida. I, no obstant això, no és així. La gent al carrer i en els mitjans de comunicació parla constantment del que va passar ara fa un any i de les revelacions que encara es van produint, i que ajuden a comprendre que sí que es va estar a la vora de l'hecatombe nuclear i que possiblement el govern ho sabia mentre cridava a la calma.

Un productor d'una de les principals cadenes japoneses de televisió em comentava fa poc: “Mentre ens deien que podíem romandre a Tòquio perquè la situació estava sota control, l'Emperador era evacuat a Kyoto”.

El tsunami va demostrar una vegada més l'escàs poder dels polítics japonesos o la seva nul·la voluntat d'imposar-se sobre alts funcionaris i grans empreses. La crisi l'ha hagut de gestionar el govern del Partit Demòcrata, afeblit per les seves lluites internes i amb l'oposició del Partit Liberal Democràtic, el principal responsable, durant les seves més de cinc dècades al poder, de la permissivitat cap a les companyies elèctriques per a imposar el seu credo nuclear.

La inoperància que han demostrat els polítics no és nova, la manera com se l’han pres molts japonesos sí que ho és. A la cultura política nipona es dóna preferència al consens, però un nombre creixent de ciutadans sembla estar fart que buscar l'acord i evitar el conflicte signifiqui que no es decideix res i les coses se segueixen fent per inèrcia i amb “el suport” dels alts funcionaris i els grans empresaris que mouen els fils entre bastidors. És el brou de cultiu ideal per al salt a l'escena nacional d'opcions polítiques populistes, com les encapçalades pel governador de Tòquio, Shitaro Ishihara, o l'alcalde d’Osaka, Toru Hashimoto.

La música us farà lliures, de Ryuichi Sakamoto

Traducció de: Jordi Juste i Shizuko OnoDelicat i intensOngaku wa jiyu ni Suru (La música us farà lliures) és la primera autobiografia de Ryuichi Sakamoto, fruit dels diàlegs entre l'artista i l'editor de la revista japonesa Engine. Com totes les obres de Sakamoto, és un llibre delicat i intens, que traspua la sensibilitat i la classe de l'artista des de la primera fins a l'última pàgina.
Res no hi és superficial, tot el que ens explica ens ajuda a comprendre què hi ha en Sakamoto de talent innat i què d'aprenentatge. Ens parla de la seva trobada infantil amb la música, de les seves primeres influències, de la Yellow Magic Orchestra, de la seva evolució artística i de la seva consagració com un dels creadors més importants del canvi de mil · lenni. I també de la seva visió del món, i d'esdeveniments que han marcat la seva vida, tant en l'esfera privada com en la professional. Recorda que de petit no sabia què volia ser de gran i es declara fruit de les circumstàncies i de les persones que l'han envoltat: la família, els amics, els professors, els col · legues ...
El propòsit de Sakamoto no és exhibicionista. Es veu impulsat a rememorar les seves sis dècades d'existència perquè vol comprendre's a si mateix, saber d'on ha sortit. És, doncs, el resultat d'un exercici d'introspecció. Però es llegeix com un relat amè, capaç d'entretenir, interessar i entusiasmar per igual als seguidors de Sakamoto, als aficionats a la música i a tots els lectors que apreciïn la sensibilitat, el talent i la creativitat.

Els herois de Fukushima

Jordi Juste. Diumenge. El Priódico de Catalunya, 16 d'octubre de 2011


"Els cinquanta de Fukushima", "herois de Fukushima", "herois sense rostre", "herois anònims", "liquidadors", "samurais" i fins "kamikaze". Fora del Japó els hem anomenat de formes diverses, totes elles amb una gran càrrega de significat i algunes amb una evident manca de coneixements d'història. Al seu país, en canvi, prefereixen referir-s'hi de manera neutra com "Fukushima genpatsu fukkyu sagyou no sagyouin", és a dir, "treballadors que s'encarreguen de la recuperació de la central nuclear de Fukushima". Són els guardonats amb el Premi Príncep d'Astúries a la Concòrdia 2011, els que, segons el jurat, "van posar en risc la pròpia vida en afrontar, a la central sinistrada i el seu entorn, les tasques que van evitar una tragèdia humana i ambiental de majors dimensions, donant al món un exemple de coratge davant l'adversitat, sentit del deure, defensa del bé comú i consciència cívica ".

Qui són els "herois de Fukushima"?
L'11 de març de 2011 un gran terratrèmol va sacsejar el nord-est de l'illa japonesa de Honshu i, minuts després, una onada gegant va arrasar bona part de la regió, va matar unes vint mil persones i va danyar greument la central nuclear Fukushima Daiichi. El risc d'una gran catàstrofe va obligar a evacuar o confinar la població dels voltants i la gran majoria dels treballadors de la central. Però cinquanta operaris es van quedar intentant evitar o minimitzar els danys. Més tard es van unir a ells altres operaris de la central, a més de bombers, policies i militars, que van participar en les tasques de desenrunament, extinció d'incendis, refrigeració del material radioactiu, inspecció des de l'aire, acordonament de la zona i evacuació de la població de l'àrea. El dia 21 cinc d'ells rebran el Premi Príncep d'Astúries a la Concòrdia a Oviedo. Són el capità de bombers Toyohiko Tomioka, els superintendents de policia Yoshitsugu Oigawa i Masami Watanabe, el coronel Shinji Iwakuma i el tinent coronel Kenji Kato, tots dos de les forces armades.
El coronel Iwakuma és, a més d'un heroi, un veritable supervivent de Fukushima. La seva vida va córrer greu perill a causa de les explosions d'hidrogen que es van produir quan participava amb els seus homes en les tasques de refrigeració del reactor número 3 de la central sinistrada. El coronel pertany a una unitat especial de lluita contra armes biològiques i nuclears, i no esperava que fos l'hidrogen el que pogués causar-li la mort. "La runa van estar caient durant desenes de segons, però la sensació va ser que allò va durar molt temps", va explicar Iwakuma al juny.

Cap treballador de Tepco
No anirà a recollir el premi cap treballador de la central. Ni d'aquests primers "cinquanta de Fukushima" ni dels que els han anat rellevant fins avui en torns de cinquanta-amb un límit de tres hores diàries. Tres d'ells han mort ja, encara que Tepco, la companyia propietària de la central, atribueix els seus morts a causes diferents de la radiació.El primer mort va ser un home de 60 anys al maig i la causa oficial del decés un infart de miocardi. El segon tenia 40 anys i va morir a l'agost a causa d'una leucèmia fulminant. Treballava en les instal · lacions de control de descontaminació per les quals passen els treballadors i se sap que l'examen mèdic previ a la seva contractació no havia detectat cap problema de salut i que l'autòpsia no va revelar dosi de radioactivitat anormals. Pel que fa al tercer, un home de 50 anys mort a l'octubre, va passar 46 dies a l'exterior de la central creant un tanc per tractar l'aigua contaminada. Per desig de la família, no s'ha comunicat la causa de la seva mort, però segons Tepco no va ser ni la radiació ni un excés de treball.
A més d'aquestes tres víctimes mortals, la companyia ha reconegut que alguns dels seus treballadors han estat exposats a dosis de radiació molt altes, però no ha revelat quins efectes ha tingut sobre la seva salut. Tepco té un llarg historial de mentides i mitges veritats, de manera que és difícil creure que no es coneguin ja conseqüències greus de la radiació sobre la salut dels seus treballadors.

Com una condemna a mort
Durant els dies que van seguir al tsunami, les informacions directes sobre la situació real dels "herois de Fukushima" es van limitar pràcticament a un correu electrònic en què un treballador de la central li agraïa des de dins a un company de Tòquio el seu suport i li deia : "només vull que se sàpiga que hi ha molta gent lluitant a la central sota condicions molt dures".A més, la televisió pública NHK va revelar un correu enviat per la filla d'un treballador de la central que deia: "El meu pare treballa en Fukushima Daiichi.Encara hi és, intentant amb totes les seves forces controlar la situació. Finalment, hem pogut confirmar que està bé. Però creiem que estan patint molt per falta de menjar. Els diuen que es resignin, com si els haguessin condemnat a mort. "

Pocs rostres
De totes aquestes persones que hauran de viure amb gran inquietud la resta de les seves vides, coneixem la cara o els noms de molt pocs. Un d'ells és el capità del cos de bombers de Tòquio, Toyohiko Tomioka, un dels "herois" que estaran a Oviedo. Al costat dels seus companys Yasuo Sato i Yukio Takayama, Tomioka participar en les tasques d'extinció dins de la central durant la primera setmana de crisi. Els tres van oferir una roda de premsa el 19 de març, quan tornen a la capital.Hi van explicar les dures condicions en què van haver de treballar, sobretot per les altes temperatures, les dificultats que suposen els vestits especials que portaven per protegir-se i el fet d'estar afrontant una situació totalment nova per a tots ells."Vaig veure que era una cosa molt diferent al que havíem fet en les pràctiques, però vaig tornar amb el convenciment que els homes amb què comptava podrien fer alguna cosa. El més dur per a mi va ser decidir qui entraven. Tots eren molt conscients del que suposava i van fer quan van poder. Però jo he de demanar disculpes a les seves famílies ", va dir el capità Tomioka emocionat.
Per la seva banda, el capità Takayama va explicar que la gran novetat per als bombers va ser haver d'estar pendents, sobretot, de la seva pròpia seguretat: "La nostra principal preocupació va ser que cada home estigués exposat a la radiació el mínim temps imprescindible. Membres experts en energia nuclear estaven en tot moment al nostre costat indicant-nos els nivells de radiació ".

Salvar Japó
Takayama també va explicar que, abans de partir, s'havia acomiadat de la seva família enviant un correu electrònic des de la caserna de bombers en què deia: "He rebut una ordre i me'n vaig a la central nuclear de Fukushima. Estigueu tranquils, perquè tornaré ". La seva dona va respondre amb un concís "Confiem en tu i et esperem". Més directe, si és possible, va ser l'intercanvi de correus entre el capità Sato i la seva dona. Davant del "Me'n vaig a Fukushima" del cap de bombers, la seva dona va reaccionar amb una petició que sembla una sentència: "Sigues un dels salvadors del Japó".
Els tres capitans van parlar davant els mitjans com a representants dels seus homes. I amb això es van convertir en tres de les escasses cares conegudes dels "herois de Fukushima". Aquest protagonisme potser els el va permetre estar sota les ordres del governador de Tòquio, el populista Shintaro Ishihara, un polític que no perd oportunitat de ser focus d'atenció. Ishihara va aprofitar l'acte per dedicar una declaració pública d'agraïment. "Gràcies de veritat. Heu decidit el destí d'aquest país. Com a representant del poble, us mostro la nostra gratitud i us demano que seguiu exercint aquesta professió tan noble ", va dir el governador.

Un jornal deu vegades més alt
Segons el periodista i professor de la universitat Nanzan de Nagoya, Arturo Escandón, l'atenció que han merescut al Japó els "herois de Fukushima" ha estat més aviat escassa. "És possible que a Espanya el tema segueixi viu pel premi Príncep d'Astúries. Però aquí, dels herois, ja se'n parla poc. En els programes nocturns de televisió es va fer algun reportatge amb treballadors anònims. Al començament de la crisi, es va parlar sobre l'estrès d'aquesta gent, el que menjaven, i com se les arreglaven per viure. Però ara hi ha molta menys informació.Sí que es diu que, a banda dels voluntaris, n'hi ha molts que van a Fukushima perquè el jornal és 10 vegades més alt que el d'un treballador normal. A més, fora del Japó potser se'ls tracti com a herois, però ja se sap que aquí el sacrifici és gratuït ", explica Escandón.


En qualsevol cas, tant el jurat dels premis Príncep d'Astúries com els mitjans nacionals i internacionals han coincidit a atribuir el caràcter d'heroic al col · lectiu, encara que el sacrifici ho hagin fet individus. Si comparem aquest homenatge amb els dispensats als bombers i policies morts a Nova York l'11-S, veiem clarament com a Amèrica se'ls posa rostres, noms i cognoms, mentre al Japó romanen gairebé tots en l'anonimat. És una cosa coherent amb la gran importància que li donen els japonesos a la pertinença al grup. I també recorda el seu alt sentit de l'honor i del deure. El que porta a preguntar fins a quin punt la seva heroïcitat és una opció.Mentre molts japonesos segueixen treballant en Fukushima per heroisme, obligació o diners, la preocupació és que, en fer-ho, segueixen exposats a la radiació que emeten els tres nuclis fosos. Potser no sigui ja tan gran com en les primeres hores, però sí suficient per produir greus efectes sobre la seva salut.

Conseqüències fatals
"La falta d'informació no deixa més sortida de preveure el que pot passar amb els treballadors de Fukushima a partir del que va passar a Txernòbil", afirma el professor Eduard Rodríguez Farré, investigador del CSIC i expert en els efectes de la radiació en els éssers vius. "Per exemple, sabem que la majoria de pilots d'helicòpter que van participar llavors en les operacions des de l'aire va morir. I la situació en Fukushima és molt similar. A uns els van cridar liquidadors ia altres els diuen herois, però tan herois eren uns com els altres. Hi ha moltes similituds entre Txernòbil i Fukushima, el que passa és que, com els soviètics eren llavors els dolents i els japonesos són bons, la percepció és diferent ".
El professor no creu que les proteccions que portaven els "herois" de Fukushima els hagin estat molt útils: "Els vestits i les màscares només serveixen per evitar l'exposició a partícules metàl · liques suspeses en l'aire, però no per frenar la radiació que produeixen els raigs gamma. Contra aquests no hi ha res a fer. Per descomptat, tot depèn de la radiació a que algú hagi estat exposat. Per exemple, el pilots d'helicòpter van rebre grans dosis de radiació ".
Rodríguez Farré adverteix sobre el que es pot preveure que els passi ara als herois: "És d'imaginar que es produiran a curt termini casos de nàusees i pèrdua de cabell, i una pèrdua de les defenses immunològiques, i que anirà en augment durant anys el nombre de tumors i de casos de càncer sobretot de tiroide i leucèmies. El que sí és cert és que des Txernòbil els tractaments mèdics han millorat. Per això és important que se'ls faci un seguiment continuat, com sembla que s'ha començat a fer amb els nens de l'àrea de Fukushima ".

Heroïcitat i tradició
L'expert en religions Tetsuo Yamaori publicar el 16 d'abril un article a la revista AERA on defensa que la visió que els japonesos tenen sobre l'heroïcitat dels Cinquanta de Fukushima mostra un canvi en el seu sistema de valors. Segons la tradició, tan japonès seria el sacrifici dels herois com la voluntat del poble de salvar-los i compartir la seva destinació.Ha estat l'adopció del sistema de valors anglosaxó el que ha fet que s'esperi el sacrifici dels "Cinquanta de Fukushima" per salvar els altres: "Segons la idea tradicional japonesa del caràcter transitori de la vida, al Japó podem optar entre aquestes dues decisions: deixem que els Cinquanta de Fukushima es sacrifiquin i salvin el nostre país, o els traiem a tots de la central nuclear en el moment en què la situació es converteixi en massa perillosa i deixem que la totalitat de la població afronti les conseqüències ".La serenitat mostrada després del terratrèmol s'explica precisament a partir del seu tradicional acceptació de la transitorietat: "Quan la Mare Naturalesa arrasava, els japonesos baixaven el cap i s'ajupien, en lloc de lluitar en contra, i es posaven a pensar en com podien refer les seves vides ".

El Japó recupera la consciència

Jordi Juste

Unes seixanta mil persones es van reunir el 19 de setembre a Tòquio per a demanar la fi de l'energia nuclear. Vist des d'Europa, pot semblar un grup reduït en una metròpolis de gairebé trenta milions d'habitants. Però és una reunió extraordinària al Japó on, en les últimes dècades, les protestes massives es limitaven pràcticament al moviment contrari a les bases militars nord-americanes a l'illa d'Okinawa. Als anys cinquanta i seixanta els carrers de Tòquio van viure una gran agitació política, centrada en l'oposició al tractat de cooperació militar amb Estats Units. Però a principis dels setanta la joventut nipona gaudia ja de les comoditats aportades pel creixement econòmic i estava desenganyada d'alguns moviments esquerrans, que s'oposaven a l'imperialisme americà però tancaven els ulls davant el soviètic. La ressaca d'aquells dies han estat dècades d'un conformisme generalitzat que ara podria estar acabant.

 

Els manifestants reunits el dia 19 al parc Meiji de Tòquio responien a la crida del grup Sayonara Genpatsu (adéu a les centrals nuclears) encapçalat per nou intel·lectuals que volen aconseguir deu milions de signatures per a un manifest contra l'energia nuclear. El document inicial el subscriuen, entre d'altres, el premi Nobel de literatura Kenzaburo Oe, el músic Ryuichi Sakamoto i la monja budista de 89 anys Jakucho Setouchi. Inclou tres peticions: que es cancel·li la construcció de noves plantes de generació, que s'eliminin de forma planificada les actuals i que es tanquin les instal·lacions de reprocés de plutoni. “Sempre hem sabut que els éssers humans no poden conviure amb l'energia nuclear. Lamentem profundament que, encara que ho sabíem, les nostres veus de protesta i les nostres accions contra l'energia nuclear han estat, de llarg, massa febles”, afirma el manifest. 

Sembla que el tsunami que el 11 de març va assolar la regió de Tohoku i el desastre de la central nuclear de Fukushima han fet que molts japonesos despertin després de les dècades de somni acrític acceptant el credo atòmic impost per les companyies elèctriques amb l'anuència de gran part de les elits econòmica, política i cultural. Quan encara es treballa per refredar els reactors danyats en Fukushima per a poder segellar-los, algunes enquestes situen en més del setanta per cent els japonesos oposats a aquesta forma de generació d'electricitat, quan abans de la catàstrofe eren majoria els que l'acceptaven, ja fora amb entusiasme -per ser una solució neta i barata- o simplement com una més de les fatalitats que fuetegen l'arxipèlag. 

Sempre hi ha hagut japonesos oposats a l'energia nuclear en l'únic país que ha sofert un bombardeig atòmic. No obstant això, la seva veu va anar fent-se inaudible a mesura que la repulsa al nuclear, provocada pel record de les massacres d'Hiroshima i Nagasaki el 6 i el 9 d'agost de 1945, va anar quedant arraconada pel desig de creixement econòmic ràpid que va seguir a la postguerra, i pel fet inqüestionable que el Japó és un país amb gairebé nul·les reserves de combustibles fòssils. 

A aquells que alertaven del perill de l'àtom en una terra que sempre tremola van ser presos durant dècades per quixots que lluitaven contra molins de vent. 

Un dels que s'han passat la vida intentant despertar la consciència dels seus compatriotes és Kenzaburo Oe, que ara veu com les seves paraules tenen major repercussió en una població àvida de lideratge moral. En un article publicat recentment, el novel·lista afirmava: “Estem descarregant unilateralment les nostres responsabilitats sobre les generacions venidores”, i a continuació es preguntava: “Quan va abandonar la humanitat la moral que ens hauria d'haver frenat?”. 

Per la seva banda la monja budista Jakucho Setouchi, autora de nombrosos textos sobre temes d'actualitat, afirmava recentment: “No solament els japonesos, sinó potser tota la humanitat s'ha tornat envanida. Pensa que amb el seu coneixement ho pot vèncer tot. Però aquesta vegada se'ns ha ensenyat que el coneixement humà és realment insignificant. No podem morir-nos i deixar-li aquest horror a la gent jove, als nens que quedaran. Jo estic disposada a sacrificar-me per a oposar-me a l'energia nuclear”. 

Una altra de les veus que fins a fa poc semblaven clamar en el desert i ara són escoltades és la de Ryuichi Sakamoto. En la seva biografia La música os hará libres -escrita abans del terratrèmol de Tohoku i que està a punt d'aparèixer a Espanya publicada per Altaïr- el músic es lamenta sobre la falta de líders d'opinió a Japó: “Hi havia persones de caràcter que -més enllà que fossin conservadors o progressistes- eren capaços de dir-li clarament a la societat el que pensaven. Però ara ja no n'hi ha.” Sakamoto duu temps mostrant la seva oposició a l'energia nuclear. El 2006 va engegar el projecto Stop Rokkasho, per a alertar sobre el perill que suposa la planta de reprocés de combustible situada en la província d'Aomori. Recentment, conscient del pecat de supèrbia que ha comès la humanitat, afirmava: “és necessari que tremolem de por davant la indiferència de la naturalesa, ja que sovint oblidem que vivim en ella, que som part d'ella”.

Més enllà del manifest de Sayonara Genpatsu, són nombrosos els intel·lectuals que en el mig any que ha transcorregut des del tsunami han aixecat la seva veu contra l'error que va suposar confiar en l'energia nuclear. Un dels més destacats ha estat el novel·lista Haruki Murakami, el discurs d'acceptació del Premi Internacional Catalunya del qual va tenir una gran repercussió en el seu país i va provocar una enorme quantitat de comentaris en les xarxes socials. Murakami va acusar clarament en el seu discurs les companyies elèctriques d'haver optat per l'energia nuclear per la possibilitat d'obtenir majors beneficis econòmics, però es va queixar també de la falta d'esperit crític general com causant del desastre: “Ara critiquem a la companyia elèctrica i al Govern. És just i necessari que ho fem. Però alhora també ens hem de tirar les culpes a nosaltres mateixos. Som víctimes i culpables alhora. És una qüestió que hem de plantejar-nos seriosament. Si no, pot ser que l'error es repeteixi en algun lloc”. 

Tant Murakami com Sakamoto i molts altres dels intel·lectuals que han mostrat la seva opinió després del desastre de Fukushima no s'han limitat a criticar que el Japó hagi arribat a l'extrem de produir un trenta per cent de l'energia que consumeix en plantes nuclears, sinó que han destacat l'oportunitat que suposa l'actual situació perquè un país que compta amb uns fabulosos recursos tecnològics i organitzatius s'avoqui en el desenvolupament de formes de generació, transport i consum d'electricitat més netes i segures.

Bona organització, falta de decisió

Aquests dies tinc el plaer d'acompanyar a un equip de futbol japonès de categoria cadet (14 anys), que realitza una breu estada formativa en el nostre país. El tsunami del dia onze els va sorprendre, com qui diu, preparant les maletes per a venir a viure una experiència que consideren molt important per a la seva educació com a futbolistes i com a persones.

Encara que viuen en Yokohama, una zona que va sofrir poc més que l'esglai del tremolor i alguns inconvenients -causats per la carestia d'alguns productes els primers dies i pels talls elèctrics- van estar a punt de cancel·lar el viatge, ja que l'ambient del país no semblava el més propici per a donar-se segons quines alegries. Però va pesar, més que aquest, l'argument que calia intentar recobrar la normalitat com més aviat. A més, els nois i el seu entrenador van decidir que aprofitarien l'expedició per a recaptar fons i ànims per als damnificats de Miyagi.

La resposta està sent espectacular, tant en euros dipositats en les guardioles com en dedicatòries escrites en una bandera portada a aquest efecte. Allà on van, els vint-i-un joves i el seu entrenador reben no sol suports sinó també elogis pel seu excel·lent comportament dintre i fora del camp. Es mouen amb ordre, escolten quan se'ls donen instruccions, no deixen rastres d'escombraries al seu pas i es deixen la pell en cada entrenament com si fos la final d'un mundial.

A molts espectadors, que van amb la idea de veure a uns simpàtics nens asiàtics jugant un futbol de segona categoria, els sorprenen la seva tècnica i l'eficàcia amb què juguen. En canvi, alguns entrenadors locals, que duen ja diversos anys preparant sessions per als joves japonesos, saben que aquests xavals tenen de sobres la tècnica i la capacitat de sacrifici i de treballar en equip tan importants en el futbol. Però també saben que a la majoria encara els falta capacitat de decisió individual, un element crucial per a marcar les diferències en un enfrontament que no deixa d'ésser d'onze persones contra onze persones.

Alguns comenten: “A aquests nois l'única cosa que els falta és el que els sobra a massa dels nostres jugadors: l'instint de prendre les regnes i anar a per el gol”. I és que estan perfectament posicionats, corren de principi a fi i es passen la pilota de bon tros ofici, però encara són pocs els quals intenten desbordar al contrari i anar cap a la meta.

El seu entrenador és conscient d'aquesta manca. Per això els porta aquí, els exposa a noves experiències i els obliga constantment a prendre decisions. Sap que aquest aprenentatge els serà de gran ajuda en el futur, segueixin o no jugant al futbol, i confia que els faci més capaços d'aportar-li a la seva societat el que li falta. Té clar que l'organització i la capacitat de sacrifici són claus per al bon funcionament de qualsevol grup humà, i no vol que les perdin. Però també creu que, sense individus amb capacitat de prendre decisions sota pressió, el que sembla harmonía pot convertir-se en un exercici estèril, de gran bellesa però sense capacitat d'assegurar el futur. Tota una lliçó sobre la fortalesa i la debilitat del Japó actual. Un exemple que permet mantenir l'esperança en el futur.

Una societat normal

Si algú ha conegut Japó a partir de les nombroses informacions aparegudes des del terratrèmol i el tsunami del 11 de març, potser s'hagi format la imatge d'una societat ideal injustament condemnada per la naturalesa a sofrir. No en va, el tema favorit dels mitjans de comunicació occidentals ha estat –a part de la devastació causada pel sisme i l'alarma nuclear– el comportament exemplar de la població japonesa.

S'ha escrit, de forma abundant, sobre el seu grau de preparació per a plantar cara als desastres, la solidaritat i l'ordre dels damnificats al repartir el poc que els quedava, la disciplina dels ciutadans per a plantar cara als obligats talls de llum, la capacitat –provada diverses vegades en la història recent– de recuperar-se de les hecatombes, la dignitat amb la qual afronten la desgràcia o la sobrietat amb la qual exterioritzen el seu dolor.

No obstant això, encara que certs, aquests aspectes de la societat japonesa són solament una part de la realitat. Japó és un país gran, de llarga història i molt poblat. És, per tant, una realitat complexa, difícil de reflectir en uns pocs articles periodístics escrits amb urgència –i menys en només un de poc més de cinc-centes paraules.

Per a equilibrar un poc el quadre idíl·lic que hem pintat aquests dies, podem fer una llista de problemes que afligeixen a la societat japonesa: addiccions; violència física o psicològica a casa, en l'escola o en el treball; augment del nombre de joves que es tanquen en la seva habitació i solament es connecten amb el món a través de l'ordinador; prostitució relacionada al consum de productes de luxe; alta taxa de suïcidis; discriminació professional per origen o gènere; malaltia i mort per excés de treball; pèrdua de la moral del sacrifici a favor d'un major hedonisme; escassedat de talent individual; desconfiança en el govern i en l'administració; corrupció institucionalitzada; profusió de fraus que tenen com víctimes els ancians…

L'anterior és solament una llista inacabada d'elements heterogenis citats pels propis japonesos com a mals de la seva pròpia societat. Són problemes del món modern, que Japó comparteix amb altres països. Possiblement, alguns els afronta millor i altres pitjor que els seus veïns, i fins i tot n'hi ha que semblen tan enquistats que es diria que no té massa interès a solucionar.

Està clar que la japonesa és una societat normal, on els problemes es multipliquen. No obstant això, fa l'efecte que resisteix millor que unes altres les tendències disgregadoras de la modernitat. Sovint s'ha dit que el secret és l'homogeneïtat ètnica de la seva població, que fa més fàcil el funcionament cohesionat de la societat. És veritat que la immensa majoria de ciutadans japonesos són o se senten membres d'un mateix grup sociocultural amb unes característiques bàsiques comunes, amb uns codis de conducta compartits i en gran mesura acceptats. Això fa que la comunicació dintre del grup sigui més fàcil amb necessitat de menys paraules, i que el treball individual contribueixi més al bé comú. També fa que sigui tan difícil per a un estranger arribar a ser considerat un membre més de la societat. Aprendre japonès o imitar les manifestacions més superficials del comportament nipó són tasques relativament senzilles per a qualsevol, però interioritzar el seu codi de valors és difícil per a tots i impossible per a molts.

Tsunami japonès: ¿Govern culpable?

CATÀSTROFE AL PACÍFIC. ANÀLISI

JORDI JUSTE

L’acudit parla de dos ciutadans italians que quan veuen que està plovent exclamen: « Porco goberno ». Al Japó a ningú se li acudiria acusar el Govern de la pluja i, encara menys, d’un terratrèmol de nou graus, seguit d’un tsunami devastador que arrasa pobles sencers i deixa una central nuclear de sis reactors en tan mal estat que es converteixen en una amenaça internacional. A l’actual Govern ni tan sols se’l pot acusar de no haver obligat les elèctriques a estar preparades per al pitjor, ja que l’administració del Partit Demòcrata no fa ni dos anys que és al poder i només han passat vuit mesos des que Naoto Kan va substituir el seu coreligionari Yukio Hatoyama com a primer ministre.

Una altra cosa és la crítica a la gestió de la crisi. La primera setmana d’unitat nacional sense fissures significatives va acabar amb la negativa del principal partit de l’oposició a sumar-se a un Govern de concentració nacional per fer front a l’hercúlia tasca d’aixecar el país. Encara que també va dir que collaboraria amb el Govern des de l’oposició, el no del líder del Partit Liberal Democràtic, Sadakazu Tanigaki , a convertir-se en viceprimer ministre i compartir responsabilitats amb el seu principal adversari augura que aviat començarem a sentir crítiques a l’acció de Kan . Ara bé, hauran de ser crítiques raonables i mesurades per no ser vistes com a antipatriòtiques per la majoria de la població, conscient ara mateix de la necessitat de fer pinya.

Les paraules d’alguns comentaristes polítics, els debats espontanis a les xarxes socials i l’experiència d’altres crisis fan pensar que les crítiques al Govern se centraran en la falta de fermesa, transparència i valor. Fermesa per obligar Tepco, la companyia elèctrica propietària de la central nuclear, a prendre mesures expeditives més ràpidament per minimitzar els danys a la població sense reparar en els perjudicis econòmics que això li pogués ocasionar. Transparència per donar als ciutadans totes les dades i deixar que fossin ells mateixos els que decidissin el grau de gravetat de la crisi i actuessin en conseqüència. I valor per prendre mesures conservadores de la seguretat fins i tot a risc d’excedir-se. A Fukushima sembla que s’ha evitat el pitjor, però encara s’haurà de deixar passar una temporada per saber amb certesa tot el que ha passat i poder avaluar bé l’acció del Govern japonès.

Quan arribi el moment, s’haurà de veure si l’Executiu ha deixat en algun instant que Tepco ponderés els seus interessos econòmics al decidir les mesures que calia prendre amb els reactors afectats, quan el que li tocava era oblidar-los per una vegada a favor del bé comú. També necessitarem esbrinar si el Govern ha deixat d’informar la població amb la claredat i celeritat oportunes, tenint en compte l’obligada necessitat d’un temps raonable per recollir les dades i interpretar-les abans de fer-les públiques. Per acabar, voldrem veure si realment hem estat a un pas d’una hecatombe, i per tant el correcte hauria estat evacuar Tòquio, o era cert en tot moment que la situació era greu però no tant per organitzar l’èxode de més de 30 milions de persones.

El miracle japonès

Hiroshima, 2010. JJuste

Jordi Juste, Quadern del Diumenge. El Periodico e Catalunya, diumenge 20 de març de 2011

Un terratrèmol de nou graus sacseja el nord-oest de Japó i fa tremolar a Tòquio, la metròpolis de més de trenta milions d'habitants; uns minuts després, el mar s'abalança sobre la costa de Miyagi, arrasa pobles sencers i es duu milers de vides; se succeeixen les rèpliques del sisme i la devastació i el clima fan que sigui difícil atendre i abastir als supervivents; Tòquio i la seva regió viuen apagades causades per la falta de subministrament elèctric; i, el més terrible, una central nuclear de nou reactors situada a uns 200 quilòmetres de la capital roman més d'una setmana en estat crític.

En moltes àrees del planeta, qualsevol d'aquestes circumstàncies, extremament greus, seria suficient, per si sola, per a causar el pànic, la desesperació i el caos, i donar motiu al pillatge i al salvi's qui pugui. No obstant això, els japonesos van reaccionar amb por però amb calma a la primera sacsejada; es van posar a treballar de seguida per a socórrer a les víctimes i reparar les infraestructures; els supervivents esperen ordenadament que els toqui el seu torn per a rebre la ració que els correspon; els familiars ploren els seus morts amb pudor; els toquiotes estalvien obedientment energia; i tots contemplen amb preocupació, però sense histèria, els esforços per controlar la radioactivitat en Fukushima.

Aquestes actituds exemplars sorprenen qui no coneixen la història i la realitat present de Japó. El dimecres, en el seu al·locució a la nació, fins a l'emperador es va fer ressò de l'admiració internacional: “A l'estranger es comenta que els japonesos s'ajuden molt sense perdre la calma enmig d'aquesta tristesa tan gran. Espero que, a partir d'ara, tots s'ajudin i cuidin uns dels altres i superin aquesta desagradable etapa”, va dir Aki Hito. Per als japonesos i els estrangers que hem viscut o estudiat la seva cultura, les reaccions d'aquests dies són les que cal esperar d'un poble preparat per la naturalesa i la història per a sofrir desastres de tot tipus i vèncer l'adversitat des del sacrifici individual posat al servei del bé col·lectiu.

Claus culturals

“La consciència mil·lenària de la inestabilitat del territori i la mutabilitat dels elements ha tingut per resposta això que sembla resignació i que és més aviat enteresa. Es pot rastrejar la història d'aquest sentiment des del Man'yoshu (la col·lecció més antiga de poesia nipona). La disciplina cívica japonesa es va formar en èpoques més recents: data de l'època d'Edo, però també és, en part, una resposta als accidents naturals”, explica el poeta mexicà Aurelio Asiain, professor a la Universitat d'Estudis Estrangers de Kansai.

La majoria de japonesos són conscients d'aquests trets que caracteritzen la seva cultura i la seva societat i que fan que responguin als esdeveniments d'una forma particular. Un exemple d'aquesta consciència és Kenji Shinohara, realitzador de televisió a Tòquio i bon coneixedor de les cultures espanyola i coreana. “Al Japó el budisme i el confucianisme, arribats des de Corea i la Xina, es van sumar al xintoisme preexistent i d'aquí van sorgir el bushido (codi del samurai) i la moral japonesa, amb la mentalitat d'auto-sacrifici i consideració cap al proïsme. En aquesta mentalitat, a diferència del que passava en altres països, en lloc de buscar el propi interès, se sacrificava tot pel feu (les províncies de l'època d'Edo) o el líder. D'aquí sorgeix la consideració de la modèstia i la generositat com a virtuts”, explica Shinohara.

Per al porto-riqueny Roberto Negrón, professor d'espanyol i de comunicació intercultural a la Universitat d'Estudis Estrangers de Kyoto, l'explicació és senzilla: “Japó és una societat que aprecia l'harmonia i els japonesos eviten costi el que costi les confrontacions. Aquesta sempre ha estat la seva filosofia de vida des de temps antics i és el que ha permès al poble japonès unir-se en situacions difícils, com durant la Segona Guerra Mundial o el terratrèmol de Kobe, i ara també”.

Acceptació de la força de la naturalesa i estima de l'harmonia són, sens dubte, característiques culturals del poble japonès. Però, segons la catalana Montse Marí, presidenta del Centre Català de Kansai, quan parlem de la seva reacció davant les adversitats, hem de contemplar dues perspectives: “Una és la personal, la capacitat de contenir, de perseverar i de tenir paciència. L'altra és la de la relació amb els altres. La llengua japonesa té com a mínim vuit caràcters xinesos o combinacions d'aquests que expressen la idea de paciència, perseverança, sacrifici i enteresa. Una dels més utilitzades és la paraula “nintai” 忍耐, que evoca la virtut de perseverar i tenir una paciència activa, no derrotista o ploranera”.

Els precedents

Els japonesos estan acostumats a les calamitats. El 1923, un gran terratrèmol va matar més de cent mil persones i va destruir part de Tòquio i el 1995 un altre en va matar més de cinc mil i va assolar el centre de Kobe. Però és que el país tremola gairebé tots els dies en algun punt de les seves més de quatre mil illes; cada any és assotat per tifons; i sofreix, periòdicament, erupcions volcàniques, pluges torrencials i grans incendis forestals. A més, el 1945 –després d'haver causat grans danys als seus veïns asiàtics en el seu afany imperialista– va sofrir severs bombardejos aeris que van causar centenars de milers de víctimes civils i van arrasar les seves principals ciutats, els dos últims amb bombes atòmiques que van assolar Hiroshima i Nagasaki.

Kobe 1995

Preparats per a les catàstrofes?

La consciència de viure en un país assotat per la naturalesa i per l'estupidesa humana ha d'haver marcat per força el caràcter d'aquest poble. A més, els japonesos no necessiten veure desgràcies en els llibres d'història o en els telediaris per a recordar que han d'estar preparats per al pitjor: Cada any, en qualsevol centre educatiu, de treball o residencial, tenen lloc exercicis d'evacuació en els quals la disciplina, l'ordre i la calma són essencials, i per tot el país estan senyalitzades les àrees a les quals cal acudir en cas d'emergència. A això cal afegir que és difícil desplaçar-se uns quilòmetres en qualsevol direcció sense ensopegar amb una garita de policia o una estació de bombers.

Amb tot, aquesta vegada la previsió no ha pogut evitar l'embat de l'oceà. Però potser ha servit per a evitar mals majors. Perquè no és difícil imaginar la proporció del desastre si els més de quaranta milions de persones afectades des de Miyagi fins a la capital haguessin sortit espaordits de les seves cases, s'haguessin llançat a robar comestibles o haguessin aprofitat l'ocasió per a venjar-se d'un veí absent o desprevingut. Lliçons de la història La situació actual guarda similituds i diferències amb els precedents del segle passat. “Quant a l'extensió dels danys a la ciutadania, el terratrèmol de Tòquio i de Kobe són diferents a la Segona Guerra Mundial. Els danys d'aquest se semblen als de la guerra. Però el perjudici causat per l'energia nuclear serà per a tots els països sobre la faça de la terra. I no es pot dir que sigui un dany causat per la naturalesa”, explica Teru Shimamura, professor de literatura japonesa a la universitat Ferris, de Yokohama, qui també recorda que després del terratrèmol de 1923 no tothom va mantenir la calma: “Es van produir assassinats de ciutadans coreans i xinesos a les mans de la gent (després de difondre's remors que els acusaven de provocar incendis). Es va aprendre la lliçó de la història i en aquesta ocasió no han succeït coses d'aquest tipus”.

No han succeït perquè la societat japonesa és molt distinta a la de principis de segle XX. A pesar de les crides de sectors nacionalistes perquè el país adopti una actitud més desafiadora en política exterior, la majoria de japonesos s'han acostumat a la pau i a l'ordre, detesten el descontrol i desitgen recuperar com més aviat millor uns nivells de prosperitat que el professor Shimamura qualifica de forma crítica com “una realitat feta sobre una central nuclear construïda sobre la sorra”.

Sortir endavant

Què passarà a partir d'ara? Podrà aquest caràcter dels japonesos fer que el país surti enfortit? Perdran la fe en aquesta tècnica que els ha convertit en una potència econòmica? “Crec que el Japó també sortirà endavant en aquesta ocasió, i que la gent no perdrà la confiança en la capacitat del país, respon l’historiador Yukitaka Inoue, professor de la universitat Senshu, de Tòquio.

Per la seva banda, el catedràtic emèrit de la Universitat d'Estudis Estrangers de Kioto Àngel Ferrer, veu la catàstrofe com una oportunitat: “El 200 per cent del PIB en deute públic, el problema dels joves que es tanquen en les seves cases i altres desastres actuals han situat el país en una espècie de marasme. Estic segur que aquest enorme cop de fuet serà una vegada més l'esperó que els farà, recordant les paraules de l'emperador Hiro Hito, suportar l'intolerable”.

També ho té clar Kenji Shinohara: “Per descomptat, Japó sortirà endavant. Però, perquè això passi, aquells que no hem sofert danys hem de ser molt conscients. Depèn de quant puguem esforçar-nos per a estirar d’aquells que no poden. Per contra, si ens acomodéssim i ens aprofitéssim de la situació per a guanyar diners o per a millorar la nostra posició, seria la fi de Japó. Persisteix la tristesa per la gent que ha sofert danys i les seves famílies i es mantindrà potser per més d'una dècada. Quan ells s'aixequin i mirin cap al futur podrem dir que el Japó s'encamina cap a la recuperació.”

L'escriptora Yuiko Asano il·lustra amb un exemple la reacció japonesa típica davant una calamitat:

“La majoria de la gent, si està en un restaurant o en una botiga, hi ha un terratrèmol i els empleats diuen que surtin a refugiar-se sense pagar, ho fan. Però més tard tornen per a pagar.

La seva explicació del civisme nipó: “Que estiguem junts, que compartim aquest espai, forma part del nostre destí. Per això som considerats amb els altres i ens ajudem uns als altres. Jo em sento orgullosa, com a japonesa, d'haver estat educada així”.

El professor Àngel Ferrer, testimoni de la recuperació de Japó després de la guerra, va retallar l'altre dia una foto i la va enganxar al seu diari. En ella es veu a una noia japonesa trista asseguda, amb la mirada perduda entre la runa deixada pel tsunami. AL costat de la imatge, el professor va afegir el següent comentari en vers:

T S U N A M Í T I D E

Vaig veure un país que pujava a la glòria

Després d’una guerra inhumana i cruel :

Alerta i conscient d’assolir la victòria

Si la pau compartia amb constància i anhel.

Tsunamítide trista, del somni desperta!

Si ara és la Natura que us ha bandejat

Mantindreu amb dolor l’esperança incerta

Fins a fer del somni una realitat.