12.8.10

Un dit apunta al cel per demanar la pau

CRÒNICA DES DE TONDABAYASHi
Dimecres, 11 de agost del 2010
Torre de la Perfecta Llibertat. Jordi Juste
Jordi Juste Periodista
Molts estrangers que entren al Japó o en surten per l'aeroport de Kansai veuen des del tren o l'autopista un estrany monument de color blanc retallat a l'horitzó davant de les muntanyes d'Ikoma. La majoria no li donen importància, ja que pensen que es tracta d'un més dels estrafolaris reclams publicitaris, un esquer per atraure clients a un hotel, una pista de bitlles o un parc d'atraccions.
Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 11 de agost de 2010
En realitat es tracta de la Torre de la Perfecta Llibertat, el símbol de la religió fundada el 1924 pel monjo budista Tokuharu Miki. L'edifici representa un dit assenyalant cap al cel i va ser construït fa 40 anys al municipi de Tondabayashi, al sud de la província d'Osaka, com a santuari per a les ànimes de tots els éssers humans morts en guerres des del principi dels temps.
La de la Perfecta Llibertat és una de les moltes entitats conegudes al Japó com a shinshukyo (noves religions), institucions creades a partir del segle XIX prenent aspectes del budisme, el cristianisme, el judaisme o el sintoisme. Perfecta Llibertat pot considerar-se en bona mesura una evolució del budisme i no té un llibre sagrat sinó 21 ensenyances. La primera és que la vida és un art i l'última que s'ha d'arribar a aconseguir la perfecta llibertat, és a dir l'harmonia que s'obté seguint les 20 anteriors.
Malgrat els 180 metres d'altura i l'estranya forma de la seva torre, PL no és la nova religió més visible del Japó. L'honor recau en Soka Gakkai, l'entitat budista que diu que compta entre els seus adeptes amb el 10% de la població japonesa i que exerceix una gran influència sobre la política a través del partit Nou Komeito. Els budistes, actualment a l'oposició, han governat en coalició amb el Partit Liberal Democràtic, amb qui van formar Govern des del 1999 fins al 2009. La seva enorme influència i el proselitisme persistent dels seus membres fan de Soka Gakkai el blanc de la crítica dels japonesos partidaris de la separació entre política i religió.
L'obertura del Japó al món el 1968 i la separació entre religió i Estat el 1945 van suposar la proliferació d'entitats religioses en un país que ja coneixia des de segles la convivència entre el sintoisme i les nombroses branques del budisme. Una altra de les més cèlebres noves religions és Tenri. Fundada el 1838 a partir de la creença que Déu s'havia manifestat en la persona de la dona Miki Nakayama, té la seva base a Nara i compta amb prop de dos milions d'adeptes. A més a més d'aquestes, hi ha nombroses petites sectes, gairebé sempre estructurades entorn a un líder carismàtic i algunes amb creences tan curioses com que Jesucrist era japonès o que els japonesos són una de les tribus perdudes d'Israel. Una petita secta que ha passat a la història de la infàmia és Aum Shinrikyo, que el 1995 va atemptar amb gas sarín al metro de Tòquio.
La majoria dels japonesos coneixen Perfecta Llibertat tant perquè el seu equip de beisbol estudiantil és un dels més potents del país com perquè cada 1 d'agost se celebren al costat mateix de l'extravagant torre de Tondabayashi uns focs artificials per commemorar la mort del seu fundador.

El testimoni del poder letal de l'àtom

CRÒNICA DES DE HIROSHIMA
Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del Periódico del dia 06 de agost de 2010
Dos nens davant del cenotafi del Parc de la Pau. Jordi Juste
Divendres, 6 de agost del 2010

Jordi Juste Periodista
El 6 d'agost de 1945, a les 8.15, la bomba atòmica va explotar a 520 metres sobre el centre d'Hiroshima, va arrasar gran part de la ciutat i va matar immediatament unes 70.000 persones. Moltes més van seguir morint i patint malalties en les dècades següents per les cremades i la radiació, i van servir per recordar al món el potencial destructiu de l'armament nuclear.

Han transcorregut 65 anys i la ciutat segueix bolcada en el seu paper de testimoni del poder letal de l'àtom. L'anomenat miracle japonès també va arribar a la capital de la regió de Chugoku, a l'oest del país, i avui dia a Hiroshima hi viuen més d'un milió de persones. Té indústria i edificis moderns, però el seu cor segueix estant al parc de la Pau, a escassos metres de l'epicentre de l'explosió.
Allà hi ha la cúpula de la bomba atòmica, el cenotafi amb la flama de la pau, el monument a les víctimes infantils i el Museu de la Pau, a més d'altres elements que inviten a la reflexió.
La cúpula és l'esquelet d'un edifici públic que va quedar parcialment dret i que avui dia se sosté apuntalat al costat del riu, cosa que ofereix una estampa esgarrifosa. A pocs metres hi ha el monument construït per iniciativa dels companys de Sadako Suzuki, una nena que va sobreviure al bombardeig amb dos anys, però va morir una dècada després víctima de leucèmia. És una de les parades obligades en les freqüents visites dels escolars d'Hiroshima.
L'element central del parc és el cenotafi, un arc dissenyat per Kenzo Tange que simbolitza un sostre per acollir les ànimes de les víctimes. A través del cenotafi es veu la flama de la pau i, al fons, la cúpula. Davant del cenotafi s'hi fan les ofrenes florals durant tot l'any, i els actes commemoratius cada 6 d'agost. Aquí és on molts visitants resen, mediten o llegeixen una inscripció simple i clara: Descanseu en pau, perquè l'error no es repetirà.
Perquè així sigui, la ciutat ha assumit el lideratge en la lluita contra les armes nuclears. Queda clar cada 6 d'agost, i la resta de l'any en el missatge que ofereix el museu. Però no es tracta d'una visió demagògica, en cap moment amaga la responsabilitat japonesa en la guerra ni eludeix les preguntes clau per poder entendre la matança: ¿Per què els Estats Units van fabricar la bomba? ¿Per què la van llançar precisament aquell dia? ¿Per què sobre Hiroshima? El centre dóna respostes a totes aquestes preguntes, ajuda a fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia i acaba invitant a unir-se al moviment per aconseguir que mai més es torni a repetir.

3.8.10

El poble famós per la matança de dofins

Façana del Museu de les Balenes de Taiji. Foto de Jordi Juste
Informació publicada en la página 11 de la secció de Mundo de l'edició impresa de El Periódico del dia 21 de juliol de 2010

CRÒNICA DES DE TAIJI
Dimecres, 21 de juliol del 2010
Jordi Juste
S'ha de viatjar tres hores en tren, des d'Osaka, per arribar a Taiji, un idíl·lic poble de pescadors a la costa de Wakayama, al sud de Honshu, l'illa més gran del Japó. Quan arribes a la petita estació, plena de verdet i òxid, descobreixes per què la vida de la gent de Taiji va dependre durant segles de la caça de cetacis. La costa és agresta, la muntanya està molt a prop del mar i els camps d'arròs i altres cultius són escassos i petits.

Per a molts japonesos, Taiji era conegut per ser el port des d'on molts compatriotes havien emigrat durant els segles XIX i XX cap a Amèrica i per albergar una part de la flota balenera del país. Després de la segona guerra mundial, el Japó era un país en ruïnes i la carn de balena era una de les poques fonts de proteïna animal per a la població. Taiji va viure llavors una època d'esplendor i va ser l'enveja dels seus veïns.
Ara, el poble és conegut per la matança de dofins que té lloc cada any entre el setembre i el març, que es mostra a la pel·lícula documental The Cove. Centenars de dofins són empesos cada dia cap a la costa per una flotilla armada amb barres de ferro per crear un mur de so. Aquí se'ls tanca en una cala perquè els compradors de tot el món escullin l'animal amb més potencial per al món de l'espectacle. Els que no aconsegueixen comprador són portats a una recòndita cala on són arponats fins a la mort, i tenyeixen el mar de vermell.
El film, guanyador d'un Oscar, ha pogut ser finalment projectat en sis cines del Japó, i ha provocat una gran varietat de respostes. L'extrema dreta creu que es tracta de propaganda antijaponesa i en va demanar la prohibició; altres destaquen el seu valor de denúncia de la venda de carn de dofí, que té un alt contingut en mercuri; també s'han sentit crítiques al plantejament com una aventura heroica, o s'ha demanat que hi hagi una contextualització més gran en l'àmbit del patiment animal.
Als carrers de Taiji, els monuments, les escultures, els mosaics o els dibuixos al mobiliari urbà recorden els dofins i les balenes. La meitat dels menús que ofereixen les cartes dels restaurants són de carn de cetaci. Hi ha un vell vaixell balener fora de l'aigua per a les visites i també un museu amb delfinari i espectacles que recorden com poden ser d'entranyables aquests mamífers. Ningú sembla voler parlar de la pel·lícula o de la matança que té lloc a escassos metres d'aquí. Aquest és un poble que ha caçat cetacis des de temps immemorial i no creu que hi hagi cap raó per deixar de fer-ho.
«Si hi ha alguna qüestió de salut o de conservació de la naturalesa és diferent, però no pot ser que es critiqui la caça dels dofins i les balenes perquè fan llàstima, també pateixen altres animals que se sacrifiquen per menjar», comenta un turista que no anirà a veure la pel·lícula. «El problema és que aquí la matança és espectacular i el mar s'omple de sang, i per aquesta raó han pogut fer un documental molt dramàtic, però passen coses semblants a tot el món», afegeix una dona de mitjana

7.6.10

La nòria dels governants


Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 05 de juny de 2010

Anàlisi
Dissabte, 5 de juny del 2010
Jordi Juste Periodista
Naoto Kan és el sisè primer ministre que té el Japó en els últims quatre anys. L'han precedit en el càrrec el seu coreligionari Yukio Hatoyama, del Partit Demòcrata, i els liberals Taro Aso, Yasuo Fukuda, Shinzo Abe i Junichiro Koizumi. En la història política contemporània del Japó, Hatoyama i Koizumi se situen en dos extrems per la seva durada en el càrrec. Si és estrany que Hatoyama hagi abandonat després de només vuit mesos, Koizumi també va sorprendre per governar cinc anys i deixar el poder per pròpia voluntat amb la popularitat pràcticament intacta.

Koizumi és una de les poques excepcions a la norma dels caps de Govern efímers. El Japó ja ha tingut 32 primers ministres des del 1945. Això, que en un altre país seria símptoma d'inestabilitat política, allà es viu com una cosa gairebé natural. La lògica és que els votants no elegeixen el primer ministre, sinó senadors i diputats que són els encarregats d'escollir el líder de l'Executiu i de substituir-lo si renuncia al càrrec o el consideren incapaç d'exercir-lo.

En els dos grans partits, el primer ministre és elegit després de ser nomenat president de la seva formació, a la qual se suposa que controla. Però a la pràctica no es pot oblidar que al Japó és més important el grup que l'individu i, per tant, el líder exerceix una funció més representativa que de comandament. Si el grup –el partit, en aquest cas– s'adona que qui dóna la cara per ell és més un llast que un actiu per a la seva popularitat, l'aparta i posa algú altre en el seu lloc.

29.5.10

El Japó a la revista Altaïr

Ha sotit l'excel·lent número de la revista Altaïr sobre el Japó:


Ha sotit l'excel·lenti número de la ervista Altaïr sobre el Japó:

Hokkaido, esperit de frontera i paradís natural

Jordi Juste per a Altaïr
Hokkaido (que en japonès significa “camí del mar del nord”), és la més septentrional de les quatre grans illes de Japó. Durant segles va ser el confí de la nació, el lloc on vivia un altre poble, els ainu, que es resistien amb prou feines a quedar assimilats pels milers de wajin, els japonesos arribats des del sud per a colonizar les seves terres, i per la política imposada des de Tòquio, que insistia que el Japó era un país amb una sola ètnia. Avui tot just queden ja unes desenes de milers d'ainu, la majoria d'ells molt barrejats entre els més de cinc milions d'habitants de l'illa. Molts serveixen com a reclam complementari per als més de sis milions de turistes que visiten la illa cada any, atrets sobretot pels encants naturals.
Algunes imatges de nuclis urbans com Sapporo, Asahikawa i Hakodate, poden espantar al viatger que pensi en una escapada a la naturalesa. No obstant això, no cal oblidar que aquesta és la província més extensa i amb una densitat de població més baixa de les 47 en què es divideix el país. És cert que les seves ciutats no són especialment belles i pateixen de la massificació i la falta de planificació que afligeixen la resta de l'arxipèlag; però Hokkaido conserva grans extensions de territori pràcticament verge i multitud de llocs on és possible gaudir d'una gran bellesa paisatgística, practicar tot l'any esports d'aventura o acostar-se al que queda de la cultura dels ainu, els veritables indígenes del país.
Un poble en comunió amb la naturalesa
Per tota l'illa hi ha centres culturals i museus que permeten conèixer el passat i el present de la civilització ainu. Un dels més destacats és el Poroto Kotan de Shiraoi, al sud, on es pot veure una reproducció d'un petit llogaret, amb les seves cases d'una sola habitació amb sostre de palla. El centre ofereix també actuacions folklòriques que reflecteixen la summa importància de la naturalesa per a aquest poble animista, que creu que tots els fenòmens, éssers vius i objectes inerts són encarnacions d'un déu, un kamuy.
Veure la continuació a la revista Altaïr

25.3.10

Kanikosen. El Pesquero. De Takiji Kobayashi

Traducció: Jordi Juste i Shizuko Ono

Article de Público sobre Kanikosen:
Un motín contra la miseria en Japón
Ana Corroto. Madrid
Cuando el escritor japonés Takiji Kobayashi (1903-1933) describió en Kanikosen (1929) las penurias de los trabajadores de un pesquero, nunca imaginó que ese relato se convertiría en un bestseller en su reedición de 2008 en Japón. Ni que diera lugar a una superproducción cinematográfica dirigida por Sabu estrenada el verano pasado. Ni que sería el libro preferido de unos jóvenes que pronto identificaron su situación laboral despidos improcedentes, carencia de empleo, pérdida de derechos con la de aquellos desahuciados que faenaban en el mar de Kamtchatka.
Continua a:
http://www.publico.es/culturas/302255/motin/miseria/japon

24.3.10

Coses per les que plorar cent vegades

Novel·la de Kou Nakamura traduïda del japonès per Jordi Juste i Shizuko Ono

«SEMBLAVA ALEGRE I BONA...»

23/3/2010 HÀBITS SOCIALS A L’EXTREM ORIENT
Una banda de delinqüents van estafar gairebé un milió i mig d’internautes japonesos que buscaven parella
Atreien les seves víctimes mitjançant les xarxes socials gratuïtes
Passió per lligar per internet. Imatge d’una web de contactes. Foto: GONZALO ROBLEDO
JORDI JUSTE.BARCELONA
Fa poc més d’un any, un estudiant japonès va rebre un missatge d’una noia que es deia Sanae en una popular xarxa social gratuïta d’internet. El text deia que havia llegit el perfil del noi i havia vist que vivien a la mateixa província i que compartien algunes aficions. A partir d’aleshores, es va iniciar una relació virtual fluida que va anar fent que el noi, que vivia sol i estava avorrit, anés agafant confiança. Al cap d’una setmana, Sanae li va dir: «Utilitzar aquesta pàgina és empipador. ¿Podries entrar al meu bloc i penjar-hi els teus missatges?».
El noi va fer cas del suggeriment i l’intercanvi de missatges es va mantenir sense problemes al bloc de Sanae. Però uns dies més tard, va rebre una factura de 30.000 iens (aproximadament, 250 euros) per la utilització de la pàgina. L’estudiant es va quedar parat, però la seva confiança en Sanae i el desig de trobar-se amb ella en el món real eren molt forts, així que va seguir intercanviant missatges fins que va aconseguir arrencar-li una cita. «La volia veure com a mínim una vegada», va afirmar després. Per descomptat, Sanae no es va presentar a la cita i el noi va començar a rebre correus electrònics que el comminaven a pagar 300.000 iens (uns 2.500 euros) si no volia ser denunciat. Terroritzat, va pagar.
Aquest és tan sols un exemple del gairebé milió i mig de víctimes a qui, segons la policia japonesa, un grup d’estafadors van aconseguir prendre aproximadament 2.000 milions de iens (més de 16 milions d’euros) durant els quatre anys que va actuar a la xarxa. La banda, liderada per Noriyuki Hoshi, de 33 anys, funcionava des de Kabuki-cho, un barri de Tòquio famós pels locals de contactes que hi ha. Des d’allà, gràcies a internet, podien enganyar homes incauts de tot el país delerosos de trobar dones. A un d’ells van aconseguir fer-li pagar gairebé tres milions de iens (prop de 25.000 euros).
Al local de la capital, fins a 80 empleats es repartien el dia en tres torns per utilitzar uns 200 ordinadors amb els quals es feien passar exactament per la dona que les seves víctimes estaven desitjant. La majoria cobraven 1.000 iens (uns vuit euros) a l’hora per la seva feina. La manera d’actuar era sempre la mateixa: es guanyaven la confiança d’un home en una xarxa social gratuïta i el convidaven a accedir a un bloc associat a una pàgina de pagament suposadament especialitzada en aparellaments. Molts homes pagaven, però d’altres optaven per fer reclamacions o amenaçar de denunciar els administradors. Quan acumulaven una gran quantitat de queixes, tancaven la pàgina i n’obrien una altra.
170.000 perfils femenins
«Semblava alegre i bona i jo volia intimar més amb ella. No puc creure que fos un frau», va declarar l’estudiant abans citat a la policia. Segons els agents encarregats de contactar amb les víctimes, no va ser l’únic sorprès. «Jo ara surto amb una noia que es diu Raraka», va arribar a dir-los un dels afectats. Per ell, aquesta universitària de 19 anys a qui agradava anar de compres era la seva nòvia, malgrat que no l’havia arribat a veure mai.
En realitat, darrere de Raraka hi havia un dels empleats de Hoshi, que van arribar a inventar-se fins a 170.000 personatges femenins fets a mida de les seves víctimes. Si veien que l’home tenia inquietuds culturals, es transformaven en una dona lectora i aficionada a tocar algun instrument; si creien que l’home buscava una dona ambiciosa i dominant, li enviaven una foto on ella apareixia envoltada de bitllets de banc, o li feien escriure: «Tinc un Mercedes, quan vulguis podem anar a passejar».
Al Japó hi ha una llarga tradició de formar parelles amb l’ajuda d’un intermediari. L’omiai, o matrimoni concertat, era la pràctica habitual per aparellar els japonesos fins als anys 70. Avui aquest costum segueix vigent en zones rurals, tot i que la majoria dels joves ja troben parella sense la intercessió de la família.
Festes de solters
I encara està més vigent el costum d’organitzar festes denominades compa per a solters, perquè trobin algú amb qui començar a sortir. Però cada vegada més japonesos opten per relacionar-se amb persones a qui coneixen per internet i en els últims anys han proliferat les pàgines especialitzades, anomenades deaikeisaito, i les que serveixen explícitament per formar matrimonis, les kekkonsaito.
El Japó és un dels països amb més extensió de l’ús d’internet. A més, les pàgines de xarxes socials del tipus Facebook ja fa molt temps que hi estan implantades, i amb gran nombre d’usuaris (les dues més populars, Mixi i Gree, sumen més de 30 milions d’inscrits). La confiança dels usuaris en aquestes pàgines va ser una de les claus de l’èxit de l’estafa de les dones falses. «Si haguessin actuat d’entrada a les webs deaisaito la gent hauria sospitat. En canvi, a l’estar inscrites en una xarxa social, creien que eren dones de veritat», explica un responsable de la investigació.

19.10.09

El PLD ha sobreviscut més de mig segle a la corrupció

Taro Aso, el primer ministre derrotat, medita amb aspecte cansat i envellit sobre els resultats davant d’un panell. Foto: AP / SHIZUO KAMBAYASHI

31/8/2009 ELECCIONS AL PAÍS ASIÀTIC CONSEQÜÈNCIES D’UN SISTEMA POLÍTIC PECULIAR ELS PERDEDORS
• Fins a la derrota d’ahir els escàndols havien minat molt poc la seva credibilitat
• Des del 1978 han desfilat al Japó 18 caps de Govern, i a Espanya, cinc
JORDI JUSTE. BARCELONA
Després de sobreviure a una infinitat d’escàndols de corrupció i exemples d’ineptitud clamorosa durant més de mig segle d’existència, els electors japonesos han fet fora del poder el Partit Liberal Democràtic (PLD). La desunió de l’oposició, un sistema electoral que primava el vot rural, una poderosa maquinària de favors a canvi de vots i una població majoritàriament desitjosa d’estabilitat política i creixement econòmic han estat alguns dels factors importants per permetre al partit mantenir-se al comandament del país, de manera gairebé ininterrompuda, des de l’any 1955 fins al 2009.
El Japó ha tingut 30 primers ministres des del 1945, dels quals només dos van ser membres del Partit Socialista; els 28 restants pertanyien o havien estat membres del PLD o d’algun dels partits que el van constituir el 1955. Curiosament, el primer cap de Govern que va tenir la formació que ara Yukio Hatoyama aparta del poder va ser el seu avi, Ichiro, elegit el 1954 com a líder de l’antic Partit Democràtic (PD) i substituït el 1956 ja com a cap del PLD, format per frenar el Partit Socialista mitjançant la unió del PD i el Partit Liberal de Shigeru Yoshida, formacions conservadores que ja s’alternaven al Govern des del final de la segona guerra mundial.
SENSE CONSEQÜÈNCIES /
En aquests 54 anys, el que ha primat en la política japonesa ha estat la capacitat del PLD de satisfer els interessos de pagesos, grans industrials, professionals liberals i altres grups en què es fomentava la seva força. El nom del primer ministre importava ben poc o gens. Els líders eren devorats de manera periòdica per escàndols o per ficades de pota; però dimitien, demanaven perdó pels seus errors i eren substituïts per un col·lega de partit que seguia aplicant més o menys la mateixa política. I en les següents eleccions el PLD tornava a guanyar, independentment de qui fos el seu cap de cartell.Entre els escàndols més sonats que han afectat el PLD cal esmentar els suborns rebuts de la companyia aeronàutica nord-americana Lockheed per part de l’oficina del primer ministre Kakuei Tanaka i els regals d’accions de l’empresa de treball temporal Recruit als primers ministres Yasuhiro Nakasone i Noboru Takeshita.
ESPANYA /
Si ho comparem amb Espanya, des de l’aprovació de la Constitució el 1978 aquí només hi va haver cinc presidents. Amb l’elecció de Hatoyama el Japó comptarà 18 primers ministres en el mateix període. D’ells només tres van ser elegits per al càrrec com a líders de formacions diferents al PLD. Morihiro Hosokawa el 1993 i Tsutomu Hata el 1994, van arribar al comandament del Govern al capdavant de partits escindits del mateix PLD i només van durar vuit i dos mesos, respectivament, en el càrrec. Tomiichi Maruyama, líder del Partit Socialista, va ser elegit el 1994 després d’un pacte pel qual es repartia la legislatura amb el líder dels liberal-demòcrates, Ryutaro Hashimoto, una abraçada de l’ós que va enfonsar electoralment els socialistes i va servir al PLD per recuperar el poder el 1996 i mantenir-lo fins ara.

18.3.09

La torre dels excessos té goteres

Seu del govern provincial. J. Juste
L'any 1991 es va acabar al districte de Shinjuku, Tòquio, l'edifici que alberga el govern provincial. El complex arquitectònic, que compta amb una torre principal que fa 243 metres d'altura, és obra de Kenzo Tange i va costar 157.000 milions de iens (uns 1.250 milions d'euros). Ara és notícia per l'anunci que el pressupost de les nombroses reparacions que necessita arriba als 78.000 milions de iens (624 milions d'euros); és a dir, la meitat del que va costar fa 18 anys. Entre els problemes més importants que han de suportar els usuaris destaquen les nombroses filtracions d'aigua de pluja i les pèrdues a les conduccions de l'aire condicionat.

Avui és conegut com a Tocho, abreviatura de la seu del govern metropolità, però al seu dia va ser batejat popularment com a torre dels impostos, per la càrrega que va suposar per a les arques provincials, o torre de la bombolla, en referència a l'època de creixement econòmic desbordat, que va esclatar just quan l'edifici s'estava acabant.
Des de la seva concepció, la gran obra de Tange va causar polèmica, no tan sols pel seu cost i les seves dimensions, sinó també per l'extravagant disseny que tenia. El seu autor, premi Pritzker el 1987, es considerava un deixeble de Le Corbusier, i va abanderar l'estructuralisme al Japó. Entre les seves obres més emble- màtiques hi ha el gimnàs dels Jocs Olímpics del 1964 i la catedral catòlica, que el 2005 va albergar el seu propi funeral.
Durant tots aquests anys, en què el Japó ha estat intentant recuperar la via del creixement econòmic, els seus 48 pisos han estat un recordatori dels excessos de la dècada dels 80, quan la bombolla immobiliària i financera va fer possibles somnis faraònics que encara avui suposen un llast per als comptes de molts ajuntaments i províncies del país. Entre els detalls que representen més bé el dispendi d'aquells dies hi ha el granit dels murs que recobreixen el perímetre del complex. A més a més, reparacions a part, el funcionament de l'edifici és molt car i el seu cost per al medi ambient es quantifica en 28.000 tones d'emissions de CO2 a l'any.
L'entitat que alberga l'edifici administra 2.000 quilòmetres quadrats de territori i dóna serveis a més de 12 milions d'habitants; és a dir, un terç dels que té el conjunt de la metròpolis, que també inclou les províncies de Chiba, Kanagawa i Saitama. Des de fa 10 anys està al capdavant del govern provincial un dels polítics més famosos i controvertits del país, el nacionalista Shintaro Ishihara, un exnovel.lista que en la seva joventut es relacionava amb l'autor Yukio Mishima i que és pare de dos diputats nacionals, Nobuteru i Hirotaka, i de l'actor Yoshizumi, i germà del que va ser un dels actors i cantants més populars del Japó de la postguerra, Yujiro Ishihara.
Una de les claus del protagonisme polític del govern provincial és que la ciutat no té un sol municipi, sinó que està constituït per 23 districtes independents. Entre els seus principals projectes hi ha la candidatura per als Jocs Olímpics del 2016, que inclou la reutilització de moltes de les estructures construïdes per als del 1964.

9.3.09

A la recerca de l'aire del palau imperial

Fossat del palau imperial. JORDI Juste
Al centre de la metròpolis més gran del món, habitada per prop de 30 milions de persones, hi ha una superfície verda d'uns 3,5 quilòmetres quadrats envoltada d'un fossat amb aigua. És el palau imperial i els seus jardins, seu de la residència oficial dels monarques japonesos des que el 1868 la cort es va traslladar des de Kyoto a l'antiga Edo i va ocupar el castell, fins aquell moment utilitzat pels shogun de la família Tokugawa, autèntics cab- dills del país durant gairebé tres segles. L'edifici principal de l'antiga fortalesa va ser devastat per les flames el 1873 i els actuals monarques n'habiten un de molt més funcional, acabat el 1968. Les edificacions que es poden observar des de l'exterior i que molts turistes usen com a fons de les seves fotografies no són més que algunes estructures de vigilància situades a prop de les muralles.
La major part dels jardins només és accessible per als privilegiats convidats que hi assisteixen a actes, com la festa dels cirerers en flor a la primavera o per als ciutadans que desitgen rebre la salutació de la família imperial des del balcó del palau per Cap d'Any. Però davant de la porta principal i el pintoresc pont de dos arcs, hi ha una gran esplanada oberta al públic en general per on molts toquiotes passegen en els seus dies festius, una delícia de parc urbà amb centenars de pins que són retallats periòdicament amb la paciència d'un cuidador de bonsais que tenen els jardiners japonesos.
També es pot disfrutar d'aquest immens pulmó fent esport en els cinc quilòmetres de recorregut de l'ampla vorera que envolta el fossat. Qualsevol dia, a gairebé totes hores, és fàcil veure gent corrent per Sakuradamon, l'única porta franquejable a la zona oberta al públic. Un dels avantatges de córrer per aquest circuit és que el trànsit és escàs i, a més, tota l'àrea està molt ben vigilada, ja que als voltants del palau també es troben l'estació central de Tòquio, l'edifici de la Dieta, la residència del primer ministre, l'Agència Nacional de Policia i molts ministeris.
Els últims anys, el Ministeri de Medi Ambient està treballant en un pla perquè el vent que bufa des del jardí beneficiï el districte de negocis que envolta l'estació de Tòquio i l'àrea comercial de Ginza. Aquest projecte preveu crear, mitjançant la limitació de l'altura en les construccions, la plantació d'arbres i l'ús d'asfalts especials, passadissos que facin que l'aire del palau imperial, que en ple estiu és gairebé dos graus més fred que a la zona dels grans edificis, mitigui l'efecte d'illa de calor que aquests creen.
No obstant, recentment, els tècnics del ministeri han descobert que el fossat que envolta el palau actua com un cinturó de calor que neutralitza en bona mesura el poder refrescant de la zona verda. El problema és que des dels anys 60 l'aigua del fossat està desconnectada de qualsevol font externa, de manera que s'ha anat convertint en un tèrbol estany que absorbeix la calor de dia i la manté durant la nit, i ara s'està estudiant la millor manera de fer que l'aigua del fossat imperial circuli.

4.3.09

El premi a Okuribito (Departures) trenca el tabú

Un petit cementiri envoltat de vivendes a la ciutat de Kyoto. Foto: JORDI JUSTE

La concessió a Okuribito de l'Oscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa ha servit per atraure l'atenció internacional sobre la indústria funerària japonesa, un sector que té una factutració d'uns 8.000 milions d'euros a l'any i que té davant seu un futur molt pròsper gràcies a l'envelliment de la població, que ha elevat ja a més d'un milió les morts anuals.
No és la primera vegada que el cinema nipó s'inspira amb èxit en els ritus mortuoris. L'any 1984, Itami Juzo va dirigir Ososhiki (El funeral), que mostrava els preparatius i els ritus budistes que segueixen a la mort. Ara el film Okuribito, dirigit per Yojiro Takita, se centra en la figura de Daigo Kobayashi, un violoncel.lista que es veu empès a treballar en una funerària preparant per als ritus els cossos dels difunts. Al començament, aquesta nova feina li representa el rebuig de les persones més properes a ell pel tabú que considera la mort com una cosa impura.

Reconeixement mundial
Daisuke Yoneyama, de la funerària Hart Full Ceremony de Tòquio, afirma: "Em sento feliç i orgullós que una pel.lícula que tracta la mort --un tema que tendeix a ser tabú-- i agafa com a motiu els funerals tradicionals japonesos sigui acollida a l'estranger. A més a més, el títol que s'ha donat a Okuribito fora del Japó, Departures, expressa que el reconeixement que la mort no és el final sinó un punt de partida està en la consciència no només dels japonesos, sinó de tot el món".
El tabú de la mort és una font de conflictes entre les institucions locals, les funeràries i els residents de les zones on estan o volen estar ubicades. Una gran majoria dels 128 milions d'habitants del Japó resideixen a les escasses zones planes del país, de manera que l'espai està molt disputat, tant per als vius com per als morts. Més del 99% dels cadàvers s'incineren, però en molts casos les cendres acaben dipositades en unes tombes que ocupen molt d'espai, sovint en petits cementiris envoltats de vivendes.
Al llarg dels últims anys s'ha estès una mica la pràctica d'escampar les cendres, però de moment encara és una pràctica molt minoritària, en part perquè la llei especifica que les restes s'han de dipositar en cementiris. Mutsuhiko Yamada, president de l'Associació per a la Promoció de la Llibertat d'Escampar Cendres, expressa els seus recels: "¿Per què ignora el Govern els diversos valors i sentiments religiosos dels ciutadans? No puc evitar preguntar-me si no està protegint els interessos de certes organitzacions religioses i negocis a canvi de treballs lucratius per a buròcrates jubilats a les companyies que gestionen cementiris".
L'obligació de fer servir terrenys designats ha portat una funerària de Tòquio a comprar Kazurashima, una illa deshabitada d'un quilòmetre quadrat, perquè cada any 100 dels seus clients hi puguin escampar cendres. El límit s'ha establert amb la finalitat de no perjudicar el medi ambient, ja que es tracta d'una illa que forma part del parc nacional Daisen-Oki.
La preocupació per la contaminació ha motivat altres iniciatives, com ara la comercialització de taüts de cartró o el càlcul del CO2 emès en tot el procés funerari perquè l'usuari pugui compensar el dany mitjançant donatius. "Nosaltres, els humans, podem viure gràcies al medi ambient. El que proposem és mostrar la nostra gratitud en el moment de marxar", explica Nyokai Matsushima, responsable d'una organització que promou funerals ecològics.
El que de moment sembla tenir difícil solució és l'escassetat d'incineradores. Moltes de les més de 1.500 que hi ha en funcionament en tot el país estan al límit de la seva capacitat, però la seva ampliació s'enfronta a l'oposició dels veïns. Per això, a Tòquio existeix un projecte per realitzar les incineracions en alta mar en un ferri que transportaria 10 forns crematoris.

Cotxes fúnebres depressius
En terra ferma, un dels problemes és que, segons el calendari tradicional, al Japó hi ha dies considerats tomobiki, és a dir que tiren dels amics, i els japonesos els eviten per als funerals, i això augmenta la saturació dels forns en algunes dates. Un altre obstacle són les condicions que imposen els veïns per permetre el seu funcionament. En alguns llocs del país, per exemple, associacions de veïns han aconseguit que es prohibeixi l'ús dels miyagata, cotxes fúnebres tradicionals amb extravagants teulades que semblen una pagoda. Argumenten que la visió d'aquests vehicles té un efecte depressiu. De totes maneres, fins i tot als municipis on es permet l'ús d'aquests vehicles, cada vegada en circulen menys, possiblement per la tendència a tractar la mort com un tràmit que s'ha de complir sense fer ostentació.
Ja han passat els temps en què els treballs funeraris es reservaven als burakumin, la casta que fins al segle XIX vivia segregada, però el tracte amb els morts comporta encara un estigma. "Ser present en el lloc de la separació dels difunts, i ajudar en la seva partida; aquesta feina està plena de carinyo", diu Kobayashi, el protagonista d'Okuribito, pel.lícula que ja han vist més de tres milions de japonesos.

26.2.09

La duradora moda del fotomaton recreatiu

El 1995 l'empresa japonesa de màquines recreatives Sega va comercialitzar unes cabines que, en lloc dels tradicionals retrats per a documents d'identitat, fan fotos recreatives adhesives de mida molt petita. En principi, l'invent havia d'anomenar- se purinto kurabu (adaptació al japonès de l'anglès print club), però ben aviat es va rebatejar com a purikura. Al Japó es va posar de moda gairebé immediatament i fins i tot va arribar a traspassar les fronteres, encara que amb èxit desigual i més aviat efímer.
La seva facturació anual es manté al voltant dels 30.000 milions de iens (250 milions d'euros), la meitat del que va arribar a aconseguir l'any 2002, però encara enorme. I més si es té en compte que molts preveien la seva mort sobtada per la generalització dels telèfons mòbils amb càmera.
Els principals usuaris de les purikura són les adolescents, però també les estudiants universitàries. És estrany que un grup d'amigues japoneses surti a divertir-se sense passar a immortalitzar la trobada. La majoria de les nenes i noies tenen els estotjos escolars plens de petites fotos, o dediquen pàgines de les agendes a col.leccionar-les. "Les purikura sempre estaran de moda. I són cada vegada millors. ¿Et sorprèn que encara les fem, tot i que tenim 20 anys? S'ha convertit en un costum, una manera de tenir un record. Són millors que les fotos del mòbil, perquè les pots retocar i pots dibuixar-hi o escriure-hi. A més són adhesives i les podem repartir", explica Yukiko, una universitària de Kyoto.
Alguns centres recreatius ofereixen la possibilitat de combinar la purikura amb el cosplay, és a dir, fer-se les fotos disfressat, sovint d'algun personatge de dibuixos animats. Per menys de tres euros, aquestes màquines ofereixen cada vegada més qualitat fotogràfica i varietat d'efectes de fons, que creen la il.lusió que les fotografies han estat fetes a diversos llocs. També permeten escriure o dibuixar en una varietat cada vegada més gran de formats. "Fem purikura des de l'escola primària. Podem fer fotos amb el mòbil, però el més divertit de la purikura són els 10 minuts que passem fent les fotos i després hi escrivim o hi dibuixem", explica Mako, una noia de 19 anys.
Els nois hi són menys assidus, i molts només entren a la cabina per acompanyar la seva parella. Recentment, algunes de les sales de jocs on estan instal.lades han vetat l'accés a homes sols per evitar els robatoris i per allunyar els pervertits. "Volem que les dones joves, els principals usuaris, disfrutin creant els seus adhesius favorits sense haver de preocupar-se del fet que hi hagi homes a l'aguait", va declarar un responsable de Sega.
"La meva cosina és molt guapa i ja li ha passat diverses vegades, se li han acostat homes i li han demanat que es faci una purikura amb ells. He sentit que alguns fins i tot paguen. De totes maneres, no crec que sigui necessari que els prohibeixin l'entrada. Jo no he vist mai que cap fes res dolent", explica Mako, que té l'agenda plena de fotos de record de les seves sortides amb amigues i guarda separades les que es fa amb el seu nòvio, "per no haver de tallar-les" si després trenca amb ell.

12.2.09

Passió pels crancs

El restaurant Kani Doraku. JORDI Juste

12/2/2009 Edición Impresa CRÒNICA DES D'OSAKA

El gran cranc que penja de la façana del restaurant Kani Doraku, de Dotombori, al centre d'Osaka, és possiblement un dels objectes més fotografiats del Japó. Aquesta bestiola, que mou les potes i els ulls i fa ni més ni menys que sis metres i mig, habita en aquest lloc des del 1960. És un benizuwaigani, una espècie que en realitat sol fer uns 15 centímetres i pesar un quilogram per exemplar i que rep el nom científic de Chionocetes japonicus, que significa 'cranc de les neus japonès'.
Té germans clònics repartits per tot el Japó, però és aquí on hi ha l'establiment principal d'aquesta cadena especialitzada a servir la delícia del mar. Per això s'ha convertit en un dels símbols d'Osaka, de l'amor de la seva gent per la gastronomia i de la passió dels japonesos pels crancs.
Aquests animals estan molt presents en el folklore nipó, per exemple en alguna de les seves faules més conegudes, com en el conte Saru-kani-gassen, que tracta d'un cranc que és enganyat per un mico i acaba amb la venjança del crustaci sobre el simi.
Pel que fa a la gastronomia, es poden menjar de diverses maneres, encara que les més comunes són el sashimi (cru) i el nabe (bullit), acompanyats en tots dos casos amb salsa de soja, normalment rebaixada amb el suc d'algun cítric, i amb un bon guarniment de verdures. La beguda que combina més bé amb el cranc és el sake, que molts sibarites fan servir per regar les entranyes del marisc xuclant el vi d'arròs, barrejat amb la carn, directament des de la closca del cranc.
L'hivern és la temporada alta per a la pesca i el consum de crancs. És ara quan a les peixateries de les grans ciutats el benizuwaigani i altres espècies més petites són les estrelles. I també és en aquesta època quan s'ofereixen més viatges especials de cap de setmana als principals ports de captura, la majoria al nord del país o a les costes del mar del Japó, on es pot menjar el crustaci fins a atipar-se per un preu fix i disfrutar de les aigües termals, una altra de les grans aficions ancestrals dels japonesos.
Com passa amb altres espècies marines, la voracitat japonesa ha causat que en alguns caladors tradicionals els crancs estiguin en perill d'extinció. Així mateix, la seva captura és el motiu de no pocs incidents amb els països veïns, especialment amb Rússia. La immensa majoria dels crancs capturats a les costes russes de l'oceà Pacífic estan destinats a acabar als estómacs dels japonesos, cosa que, a més de ser una important font d'ingressos legals per als russos, ha generat l'aparició de màfies especialitzades a capturar-los saltant-se les quotes, que s'han establert justament per garantir la supervivència de l'espècie, i comercialitzar-los ignorant els tràmits duaners i, sovint, etiquetant fraudulentament el seu origen.
Així mateix, es produeixen captures de pesquers japonesos (l'últim fa dues setmanes) que pesquen sense permís en aigües territorials russes, a vegades davant de les illes Kurils, que van ser ocupades per l'URSS després de la segona guerra mundial i que el Japó continua reclamant com a seves.

23.1.09

Els primers adults de l'era de Heisei

Instant de la cerimònia de Kyoto. Jordi Juste
L'any 2009 al Japó és l'any 21 de l'era de Heisei; és a dir, del regnat de l'emperador Aki Hito. Això significa que el 2008 van complir els 20 anys i van arribar a la majoria d'edat la primera generació de japonesos nascuts a l'era actual. En concret, 1.330.000 nous adults, la xifra més baixa de les últimes dues dècades, una dada que recorda la tendència a l'envelliment de la societat japonesa a causa de la combinació d'una altíssima esperança de vida amb un baixíssim índex de natalitat.
L'entrada en l'edat adulta se celebra a tot el país amb cerimònies organitzades pels ajuntaments el segon dilluns de gener, seijin no hi (dia dels nous adults), que és festiu nacional. Els joves assiteixen als actes, presidits per les autoritats locals, vestits formalment. Una gran majoria de noies van amb quimono i els nois, normalment, amb americana i corbata occidental. Es tracta d'esdeveniments molt seriosos, amb discursos dels alcaldes i dels representants dels joves, que molts suporten estoicament esperant que acabin ràpid per poder-se reunir amb els seus antics companys d'escola, fer-se infinitat de fotos i anar-se'n a beure. No obstant, gairebé forma part de la tradició que, en moltes de les cerimò- nies, els més esvalotadors de cada generació hi arribin del tot borratxos i sabotegin tots els discursos de les autoritats.
A Kyoto, ciutat de més d'un milió d'habitants, la cerimònia va reunir aquest any 10.000 nous adults en dues sessions marcades, com sempre, per l'afany local de ressaltar la seva condició d'antiga capital i custòdia de les tradicions. L'alcalde, vestit amb hakama (quimono de dues peces) ho va recordar en el seu discurs, i els actes es van obrir amb l'actuació d'un grup de wadaiko (tambors japonesos). Les mesures de seguretat van fer que els joves amb ganes d'armar un escàndol s'haguessin de conformar exhibint-se davant del pavelló en què se celebraven els actes.
A aquests actes, organitzats per l'ajuntament, només s'hi pot assistir amb invitació, però molta gent es queda a la porta per veure els joves. Com passa en gairebé totes les celebracions japoneses, no hi falta una considerable quantitat de fotògrafs, aficionats locals amb equips que són l'enveja de molts professionals estrangers, a la caça de les noies amb l'aspecte més espectacular. N'hi ha moltes que llueixen pentinats sofisticats i la majoria porta un quimono conegut com a furisode, amb unes mànigues que són tan amples que gairebé toquen a terra i que només poden portar les solteres, cosa que fa que moltes dones no s'ho posin més que aquell dia i per a la graduació universitària. També s'hi poden veure joves pertanyents a la minoria coreana amb el seu vestit tradicional, el chima jeogori.
Tampoc perden l'ocasió els partits polítics, que hi van amb camions amb la part superior convertida en estrada per guanyar-se els nous votants. De tant en tant ressorgeix al Japó el debat sobre si s'ha de rebaixar l'edat mínima per votar als 18 anys però, a jutjar pel poc interès que hi mostren els nous adults, no sembla que es tracti d'una demanda gaire urgent per part dels presumptes interessats.
Un grup de noies després de la cerimònia. la segona per la dreta porta el vestit tradicional coreà. Jordi Juste




15.1.09

¿El caràcter està escrit a la sang?

El manual del tipus O. JJuste
15/1/2009 CRÒNICA DES DE KYOTO
Al Japó hi ha molts sistemes acientífics de predir el futur d'algú i de conèixer la seva personalitat. Alguns estan lligats a les seves tradicions, com és el cas dels omikuji, uns paperets que s'obtenen al treure un palet d'una caixa als santuaris sintoistes, o el nombre de traços que sumen els caràcters xinesos amb què s'escriuen el nom i el cognom. Uns altres són d'introducció més recent, com l'horòscop occidental i el tipus de sang.
Aquest últim mètode està tan arrelat que molts japonesos ignoren que el seu origen se situa als anys 20 del segle passat, lligat a les teories racistes que associaven el caràcter dels pobles al predomini d'un determinat grup sanguini. Llavors va adquirir gran popularitat i els militars nipons el van intentar usar per seleccionar els soldats més ben dotats. No obstant, vista la seva escassa eficàcia, als anys 30 va passar de moda i no va tornar a estar en voga fins als 70, quan el va revitalitzar l'advocat i personatge televisiu Masahiko Nomi.
Des d'aleshores, molts japonesos s'han deixat seduir per aquesta forma de classificar les persones, segons la qual els que tenen la sang de tipus A són gent ordenada i sensible però enutjosa, els del grup B són actius i sociables però egoistes, els AB són freds i racionals però indecisos i els O són agradables i optimistes però vanitosos.
Aquest assumpte s'ha convertit en una font d'ingressos per a la indústria editorial. Un dels èxits de vendes d'aquest any a les llibreries japoneses ha estat la col.lecció Jibun no setsumeisho (El teu propi manual d'instruccions), que han situat els volums dels tipus A i O, els més abundants, en els primers llocs de les llistes de vendes i s'ha convertit en tema de conversa, especialment entre els joves.
"Em vaig comprar el llibre del meu tipus i ho encerta tot sobre mi", explica Haruno, una noia universitària. Ayae, la seva companya de classe, també es mostra convençuda de la fiabilitat del mètode: "Moltes vegades, quan he conegut una persona he imaginat, per la seva forma d'actuar, quin era el seu grup sanguini, i sempre l'he encertat". En canvi, Yuuta, un noi de 19 anys, confessa que la seva afició pel mètode és més aviat recreativa: "No sé si l'encerta o no, però la vida és més divertida si creus en aquestes coses", diu.
Recentment, l'actor de kabuki (teatre tradicional japonès) Ichikawa Danjuro va explicar que el seu tipus sanguini ha canviat d'A a O a causa d'un trasplantament de cèl.lules mare procedents de la seva germana, com a part d'un tractament per curar la leucèmia. Coneixedor de la popularitat del sistema de definir la personalitat a partir del tipus de sang, Ichikawa va plantejar un repte al públic que assisteixi a la seva reaparició en l'escena: "Vull que vingui i vegi si la forma d'actuar és diferent entre les persones de tipus A i les de tipus O". És d'esperar que hi hagi bastants espectadors que vegin en els gestos i en l'entonació d'Ichikawa la prova de la transformació del seu caràcter, ja que, segons una enquesta, el 63% de les dones i el 47% dels homes japonesos afirmen que creuen en la relació entre tipus de sang i personalitat.

4.1.09

Nadal a l'americana

4/1/2009 CRÒNICA DES D'OSAKA
Sota el tauró de la pel.lícula. JJuste
El Nadal és una de les celebracions que posen més de manifest l'eclecticisme i el sincretisme dels japonesos. Malgrat que només un 1% dels 128 milions d'habitants de l'arxipèlag són cristians, durant el mes de desembre les ciutats japoneses s'engalanen amb motius nadalencs, adoptats sobretot de la seva versió nord- americana. Així, decoracions lluminoses, arbres de Nadal i, sobretot, molts parenoels poblen els centres comercials del Japó, on a més a més sonen nadales clàssiques en versió anglesa.
El Nadal és --també aquí-- sobretot una festa comercial. A les cases, a més, s'hi menja el kurismasu keiki, un pastís normalment cobert de nata i decorat amb maduixes. Les parelles joves es reuneixen la Nit de Nadal en sopars romàntics que sovint acaben en algun dels abundants rabu hoteru, hotels en què les habitacions es paguen per hores. El dia 25 a la matinada hi ha cua per entrar a rematar la festa.

Per a moltes noies resulta un trauma arribar a aquest dia sense nòvio. "Ho vam deixar a l'octubre. Sóc una beneita, ¿oi? Just dos mesos abans de Nadal. Quin moment més inoportú", comentava recentment Ai, una noia de 19 anys. Per la seva part, Nanako, de 20, explicava que ella i el seu nòvio havien decidit posposar la celebració fins al cap de setmana, perquè el dia de Nadal al Japó és laborable i aquest any queia en dijous.

Possiblement per això moltes de les decoracions de Nadal s'han mantingut aquest any uns dies més del que sol ser habitual. Casualment, el dia 23 de desembre és festiu perquè se celebra l'aniversari de l'emperador, però, a diferència del que passaria en altres països, aquí gairebé ningú fa pont i la majoria dels treballadors només disfruten de quatre o cinc dies festius al voltant de l'Any Nou.

On més s'aprofita el Nadal al Japó, en el seu vessant decoratiu, és als dos principals parcs d'atraccions del país: el complex format per Disney World i Disney Sea, als voltants de Tòquio, i Universal Studios Japan, a Osaka. Tots dos estan aquests dies plens de joves japonesos que aprofiten les dues setmanes de vacances escolars d'hivern.El Nadal, que al Japó és al cap i a la fi una cosa importat gràcies al cinema de Walt Disney i Hollywood, serveix per connectar la realitat del calendari occidental amb l'Occident de fantasia que recreen els parcs d'atraccions americans.

El Nadal a Disney World Tokyo o a Universal Studios Japan és propícia per observar la relació cultural que manté el país oriental amb el seu aliat més important. El Japó ha adoptat de la segona guerra mundial ençà una gran quantitat de manifestacions de la cultura popular nord-americana, però sempre ho ha fet d'una manera supèrflua i sense que aquestes hagin arribat a suprimir les autòctones.

Una vegada guardat Santa Claus a l'armari apareixen al Japó les decoracions sintoistes per rebre l'any nou; molts japonesos compleixen com sempre amb els ritus de la seva religió ancestral, però alhora també troben temps per anar a alguna count down party amb regust americà.

12.11.08

Les universitats japoneses detecten un augment d'estudiants consumidors de droga

12/11/2008 CANVIS EN ELS HÀBITS DE LA JOVENTUTBOJOS PER LA MARIA
• Un gram de marihuana és sis vegades més car al Japó que a Holanda
La Universitat Doshisha, a Kyoto. Foto: JORDI JUSTE En els últims mesos s'han produït diversos arrestos d'estudiants en relació amb el tràfic i el consum de drogues --especialment marihuana-- en universitats japoneses. Aquests casos han coincidit amb altres escàndols relacionats amb els estupefaents en el món de l'espectacle i en l'esport professional, de manera que ha augmentat la preocupació per una possible relaxació en l'actitud dels joves nipons respecte a les drogues il.legals.
El tracte legal i social del consum d'estimulants prohibits és al Japó molt més sever que en altres països. En concret, el comerç de marihuana pot arribar a comportar 10 anys de presó i en el cas de drogues com la cocaïna, l'heroïna i les amfetamines pot suposar una sentència a cadena perpètua. Fins ara, el consum d'aquesta droga està molt menys estès que a Europa o als Estats Units, i bastant limitat a ambients marginals i a elits intel.lectuals.
Durant anys, no obstant, ha existit una denominada zona grisa de productes que no estaven especificats com a prohibits en cap llei i que, per tant, podien ser utilitzats legalment. El cas més conegut és el del líquid Rush, que va ser introduït durant dècades des dels Estats Units com a netejador per a vídeos, però distribuït en sex shops per la seva capacitat per augmentar el plaer sexual.
A finals del mes d'octubre, dos estudiants de la prestigiosa Universitat Keio, de Tòquio, van ser arrestats com a sospitosos de tràfic i possessió de marihuana. Tots dos van ser acusats de contravenir la llei de control del cànnabis, i van sortir en llibertat sota fiança.
Noms publicats
Els noms es van fer públics i el vicepresident de Keio va aparèixer davant els mitjans de comunicació per demanar disculpes. "És realment lamentable, perquè sempre hem confiat en els nostres estudiants", va manifestar Seiichi Mori, abans d'admetre que des del 2004 s'han produït altres casos similars a la seva universitat.
També a l'octubre, cinc estudiants de la universitat Hosei, de Tòquio, van ser detinguts per possessió de cànnabis i, al mes de setembre, una estudiant de la Universitat Doshisha, de Kyoto, va ser arrestada pel mateix motiu, després que fossin els seus propis pares els que alertessin la policia a l'haver detectat alteracions sospitoses en la seva conducta. A més, al gener es va descobrir que alguns integrants de l'equip de rugbi de la Universitat Kanto Gakuin cultivaven marihuana al seu dormitori.
Són només uns quants exemples d'estudiants que han estat arrestats últimament, han estat processats i els seus noms han estat publicats.
"Jo no n'he consumit i cap dels meus amics ho ha fet, però estic segura que a la meva universitat també hi ha casos com el de Doshisha", explicava recentment Yuki, una estudiant universitària de Kyoto. Per la seva part, un professor de la Universitat Ritsumeikan es mostrava molt sorprès davant la proliferació de detencions: "És increïble, en altres països és més normal, però al Japó no. Ara aquests nois tindran moltes dificultats per trobar feina".
Als arrestos d'estudiants s'hi uneix l'escàndol protagonitzat per tres lluitadors professionals de sumo russos que van haver d'abandonar aquest esport al setembre després de descobrir-se que havien consumit marihuana. A més, en els últims anys, diversos actors i cantants han estat processats i han vist rescindits els seus contractes per possessió de petites quantitats de droga.
Menors de 30 anysSegons la policia, l'any passat van ser descoberts 3.282 delictes relacionats amb la marihuana. A diferència del que passa amb altres drogues, el consum del cànnabis al Japó sembla que està augmentant entre els més joves. Un 70% de les persones detingudes l'any passat per consumir-ne eren menors de 30 anys. Les autoritats atribueixen part d'aquest increment a l'extensió de l'ús d'internet, que ha fet més fàcil comprar llavors i saber com cultivar-les.
Malgrat tot, l'accés a la marihuana al Japó segueix sent més difícil que en altres països i el seu preu és més alt. Un gram costa sis vegades més que a Holanda.
La venda de llavors de cànnabis no és il.legal, però està regulada per la llei. La planta es cultiva legalment al país per obtenir fibres que es fan servir en l'elaboració de cordes tradicionals per als ritus del sintoisme, una religió ancestral del Japó.