Un signe de la globalització

Un moment del discurs. Foto Jin Juste
28/4/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
JORDI Juste
Aquest any m'ha tocat assistir a la cerimònia d'ingrés de l'escola primària del meu barri en qualitat de pare d'un dels nous alumnes i com a president de l'AMPA. Diuen que és la primera vegada que un estranger presideix una institució d'aquesta mena a Kyoto i possiblement un dels primeres en tot el país. Un signe de la globalització que, de moment, no ha trobat cap objecció i, en canvi, sí moltes reaccions d'alleujament per part d'aquells que saben que, si aquest any jo presideixo l'AMPA, no ho han de fer ells.
El càrrec és més aviat protocol.lari i les que treballen de veritat són les mares que integren la junta, totes japoneses. Elles estan disposades a donar un braç per l'escola, però no la cara, així que la meva primera feina important ha estat pujar a l'estrada del gimnàs i llegir, davant de nens, pares i autoritats locals, un discurs ple d'expressions honorífiques i de frases fetes. Amb poc marge per a la creativitat i amb una gran por de sortir ni tan sols un mil.límetre del guió. Només aquell que hagi passat per un mal trago semblant serà capaç d'imaginar-se com poden ballar els caràcters japonesos sobre el paper.
A banda d'una lectura correcta, l'èxit de l'actuació en la cerimònia radica a tenir molt clar quan i cap a on s'ha de saludar, amb la inclinació adequada del cos. Segons els meus comptes, en el meu cas són vuit reverències des que m'aixeco tremolós de la meva cadira de la zona d'autoritats fins que hi retorno, alleujat.
Si no es té un paper protagonista, aquestes celebracions són un espectacle interessant, que pot arribar a ser divertit. El decorat presenta unes variacions mínimes: sempre el presideixen la bandera nacional i la local, hi ha un gran gerro amb flors i moltes vegades un biombo daurat. Un dels moments més emotius és el cant de l'himne nacional, aquesta cançó que en molts llocs de l'Àsia recorden com a símbol d'atrocitats. Per a la majoria dels japonesos el Kimigayo és avui dia només una mostra del seu sentiment de pertinença, encara que queda una minoria que es resisteix a mostrar-li un respecte que creu que no mereix. Normalment, tots els assistents es posen dempeus i la majoria l'entonen amb una mestria que demostra, tant com el seu patriotisme, la bona formació musical.
Un altre dels punts importants és el discurs del director. El nostre és un home entranyable, amant d'Europa i devot del seu treball. Té un cert aire còmic, vestit amb frac i dirigint-se a nens de 6 anys, gesticulant i vocalitzant. Els parla de les tres llavors que a partir d'avui hauran de fer créixer: valentia, ganes de fer coses i bona salut.
Els veritables protagonistes, els aproximadament 60 nous alumnes de l'escola, l'escolten intentant veure aquestes llavors al palmell de la mà del professor. Tots van vestits de manera molt elegant i representen el seu paper a la perfecció. Entren, s'asseuen, s'aixequen, fan reverències, s'asseuen de nou, es tornen a aixecar... Tot en un ordre que ja han tingut l'oportunitat d'assajar en la gran quantitat de cerimònies que han viscut al parvulari i que perfeccionaran en les que els esperen en la seva vida al Japó.

GEGANTS AMB PROBLEMES

Moments previs al combat. Foto JJuste

CONTROVÈRSIA AL JAPÓ PER UNA PRÀCTICA ANCESTRAL

• El sumo, la lluita tradicional japonesa, es veu acorralat pels escàndols
• L'any passat, un jove competidor va morir al rebre una pallissa al seu gimnàs Lluitadors

JORDI JUSTE.OSAKA
En els últims temps, la lluita tradicional japonesa s'ha vist envoltada per una sèrie de controvèrsies que inclouen acusacions de combats arreglats, vetos masclistes, comportaments impropis dins i fora del ring, lesions sospitoses i una mort que ha revelat que darrere la fortalesa dels lluitadors s'hi amaga un rude submón que sovint consisteix en simple maltractament.
Al febrer, la policia va arrestar a Aichi tres lluitadors i el cap del gimnàs on al juny va morir Takashi Saito, un lluitador novici de 17 anys. La policia va establir que la causa havia estat una aturada cardíaca, però una autòpsia va mostrar que Saito havia estat apallissat repetidament amb objectes contundents poc abans de morir. La policia es va veure obligada a obrir una investigació i el cas es va convertir ràpidament en notícia nacional. El cap del gimnàs va admetre que li havia clavat un copet al seu pupil, però s'ha pogut establir que li va pegar repetidament al cap amb una ampolla de cervesa. Després va indicar a altres lluitadors que se l'emportessin cap al ring per acabar de donar-li una lliçó per haver intentat abandonar el gimnàs i la seva carrera en el món del sumo.

Final del combat entre el yokozuna Hakuho i Miyabiyama. Foto JJuste
Sorpresa i indignació
Aquella mort va causar una gran commoció pública i va servir per descobrir que l'ús de la violència per domesticar els novicis és una pràctica estesa. Per a la majoria de japonesos, les intimitats del món del sumo són gairebé un mite. Se sap que els lluitadors viuen en estables o gimnasos on s'entrenen i també que viuen en comunitat sota les ordres d'un cap, l'oyakata, un antic lluitador. La vida en aquests recintes és sempre austera i sovint molt dura, amb un règim alimentari orientat a guanyar pes ràpidament i amb detallades normes de vida que es basen en un estricte respecte per la jerarquia. També se sap que els exlluitadors tenen una esperança de vida 10 anys més curta que la mitjana nacional i que molts tenen diabetis o malalties cardíaques.

El yokozuna Asashoryu acaba de guanyar el seu combat. Foto JJuste
A la sorpresa per la mort de Saito s'hi va afegir ràpidament la indignació per la negligència policial i la lentitud en la reacció de l'Associació Japonesa de Sumo. Fins i tot el primer ministre, Yasuo Fukuda, es va veure obligat a pronunciar-se: "Que això hagi passat en el sumo, l'esport nacional i símbol del Japó, és un assumpte greu". La pressió del Govern va obligar l'entitat que regeix el sumo a demanar disculpes i a expulsar el cap del gimnàs, una acció que per molts és insuficient i va arribar tard. "L'associació de sumo hauria d'acceptar membres externs i tornar a començar. Si no, els joves que aspiren a convertir-se en lluitadors professionals s'hi acabaran mostrant reticents i els aficionats deixaran l'esport", va concloure recentment el diari Asahi Shinbun en el seu editorial.
Alguns historiadors remunten el naixement del sumo als orígens del país, encara que va adoptar la seva forma actual en l'època d'Edo (segles XVII a XIX). Els seus rituals estan emparentats amb els del sintoisme, la religió ancestral del Japó, amb la qual comparteix creences com la impuresa de la dona. Això va provocar l'inici d'una llarga controvèrsia l'any 2000, quan Fusae Ohta es va convertir en la primera dona governadora d'Osaka, la província on se celebra un dels cinc grans tornejos anuals. L'Associació de Sumo no va permetre a Ohta, en els seus vuit anys al càrrec, pujar al dohyo (el ring) per entregar la copa al vencedor.
Combats arreglats
La mort del jove Saito és la crisi més greu que ha viscut el sumo últimament, però no l'única. Les sospites de combats arreglats reapareixen periòdicament. En l'última ocasió apuntaven al yokozuna (gran campió) Asashoryu, un mongol de 28 anys que ja ha arribat al cinquè lloc en el rànquing de lluitadors de tots els temps. A més, Asashoryu ha protagonitzat enfrontaments amb periodistes i ha provocat la indignació dels tradicionalistes per protestar contra decisions dels àrbitres o no mostrar respecte pels contrincants. L'any passat va ser notícia després de ser sorprès jugant a futbol a Mongòlia, on havia assistit per recuperar-se d'una misteriosa lesió.
El sumo professional ha viscut en les últimes dècades una influència de lluitadors estrangers, procedents de diferents llocs amb lluites similars, com Hawaii, la Polinèsia, Bulgària, Rússia o Mongòlia. En aquests moments hi ha uns 20 no japonesos en les dues màximes categories. El 2002, es va limitar a un per gimnàs el nombre de forans, però cada vegada resulta més difícil poder convèncer nens i pares japonesos perquè entrin en un món que exigeix sacrificis extrems.
Yumitori, ritual amb que es tanca cada jornada de torneig. Foto JJuste

La torre Eiffel japonesa compleix mig segle

La Tokyo Tower. JORDI Juste

CRÒNICA DES DE TÒQUIO

El 1958 el Japó confirmava al món el seu renaixement després de la segona guerra mundial amb l'acabament a Tòquio d'una gran antena metàl.lica blanca i taronja de 333 metres d'altura, dissenyada a semblança de la torre Eiffel de París, a la qual supera en 13 metres. Es van pensar diferents noms per a l'estructura, que oficialment es denomina Nihon Denpa To (torre japonesa d'ones elèctriques), però el poble de seguida la va batejar com a Tokyo Tower i la va adoptar com el símbol de la capital i un dels seus principals destins recreatius.

En aquest mig segle a la torre hi han anat no només milions de turistes, estrangers i nacionals, sinó també moltíssims ciutadans de Tòquio que l'han escollit com a marc de les seves cites amoroses o de les seves sortides familiars. A més a més, ha estat escenari de nombroses obres de ficció i fins i tot ha estat destruïda moltes vegades per la imaginació d'autors de còmics, dibuixos animats i pel.lícules apocalíptiques de monstres de sèrie B.

El 2005, l'il.lustrador Lily Franky va publicar la novel.la Tokyo Tawa: Okan to boku, to tokidoki, Oton (Tokyo Tower: la mare, jo, i a vegades, el pare), en què la torre és més que mai el símbol de la gran ciutat, el far que atrau els japonesos humils de províncies que busquen l'èxit. El llibre va vendre més d'un milió d'exemplars el primer any i va donar lloc a una pel.lícula i una sèrie de televisió que van contribuir a tornar a posar de moda l'estructura entre la gent jove.

La Tokyo Tower està situada al districte de Minato, relativament a prop del cor de la ciutat. Per això, qualsevol dels seus dos observatoris serveix per tenir una visió de 360 graus d'aquesta megaurbs, que s'estén molt més enllà dels límits administratius de la prefectura de Tòquio i amb una població que ja se situa en més de 30 milions d'habitants. Des de l'observatori superior, a 250 metres d'altitud, es pot comprovar que la ciutat i els seus voltants no són només grisos; també tenen el blau del mar, el verd dels jardins del palau imperial i del santuari de Meiji i fins i tot, a vegades, el blanc de la neu, ja que en dies clars s'arriba a veure el cim del mont Fuji. Però, sobretot, la torre és una talaia perfecta per percebre el bigarrament de la metròpolis nipona, l'aparent caos de carrerons, rius, autopistes urbanes, vies de tren elevades... Res a veure amb els Camps de Mart, que des de dalt de tot de la Torre Eiffel semblen un tapís.

Des de fa cinc anys és possible veure la torre com una joguina metàl.lica de coloraines enmig del formigó, pujant a la torre Mori, a Roppongi Hills. L'edifici només té 238 metres d'altura però, a l'estar situat en un turó, ha substituït la Tokyo Tower com l'observatori més alt de la ciutat. No obstant, la torre manté un encant que difícilment pot superar un gratacel, ja que el que busquen els turistes i els enamorats que volen passejar el seu idil.li no és tant veure la ciutat com ser dins del seu símbol. Possiblement aquesta condició emblemàtica no la perdrà ni el 2011, quan estigui acabada al districte de Sumita la New Tokyo Tower, que tindrà 613 metres d'altura.

La Tokyo Tower. JORDI Juste

'La Farola' japonesa

• El Govern admet que 19.000 persones viuen al carrer a les principals ciutats
• La revista 'The Big Issue' ofereix una sortida a un centenar d'indigents Imamura ven la revista de suport als indigents en unes galeries d'Osaka. Foto: JORDI JUSTE

JORDI JUSTE. OSAKA
Des de fa quatre anys no cal anar als parcs i barris degradats del Japó per veure vagabunds. Una mica més d'un centenar estan apostats a les cantonades més transitades de les grans metròpolis del país brandant un exemplar de The Big Issue, una rèplica de la revista fundada el 1991 a Londres per donar una oportunitat professional a les persones que no tenen un lloc digne on viure.És una publicació similar a La Farola, popular a Espanya els anys 90. Es tracta d'un negoci social al Japó, que es gestiona professionalment i aspira a no perdre diners, encara que el seu objectiu no sigui guanyar-ne.

El seu màxim responsable, Shoji Sano, explica: "Jo no m'hauria imaginat mai que acabaria dedicant-me a ajudar els indigents, però una tercera part dels que hi ha al Japó són a Osaka. Com a persona nascuda i criada aquí, com a membre de la societat que els veia cada dia, em vaig adonar que s'havia de fer alguna cosa per ajudar a resoldre el problema. Aleshores vaig saber el que es feia a Anglaterra i vaig decidir posar en marxa el projecte".

Les xifres de la crisi

Segons el Govern, en l'actualitat hi ha 19.000 persones sense llar al Japó, unes 6.000 menys que ara fa cinc anys. És possible que la millora en les xifres reflecteixi en part la reducció de l'atur durant el quinquenni, però per Sano la qüestió s'explica pel criteri del qual se serveixen les autoritats per definir el col.lectiu: "Si els que es compten són els que viuen al carrer o als parcs, és possible que el nombre hagi disminuït. Però, si es té en compte les persones que passen la nit en llocs com ara els cibercafès o en hotels barats i que no tenen un lloc fix per viure, aleshores ha augmentat".

Després de la bombolla econòmica dels anys 80, els llocs de treball en la construcció i en la indústria van disminuir dràsticament i amb això va augmentar el nombre de persones sense llar. L'ocupació ha crescut durant els últims anys fins a situar l'atur en el 4%, encara que a costa d'augmentar el nombre dels que passen dificultats per arribar a final de mes malgrat treballar els set dies de la setmana. La majoria dels indigents procedeixen de sectors cada vegada més mecanitzats, com la construcció, o de negocis que van quedant desfasats, com per exemple petits comerços i hostals tradicionals, on alguns a més de treballar també hi vivien.

Kenzo Nitta, de 57 anys, ven The Big Issue davant de l'estació central d'Osaka des de fa quatre anys. Abans treballava com a mecànic en una pista de bitlles, però aquesta va tancar i ja no va poder trobar una altra feina, en part per l'edat. "És dur, però sense feina no es pot viure. Al principi em feia vergonya, però quan fa molt temps que hi ets t'hi vas acostumant. Penso continuar fins que trobi una altra feina", explica Nitta, que ha començat a viure en un pis amb dos venedors més.

Un altre veterà de The Big Issue és Imamura, un exllibreter de vell que defensa amb vehemència als 50 anys la dignitat de la seva feina: "Em faria vergonya haver de demanar almoina, no ho acceptaria, però amb això em guanyo el menjar i un lloc per dormir. M'agradaria estalviar i poder trobar una altra ocupació però, sense tenir una adreça registrada, al Japó això és molt difícil", explica Imamura. L'home regala una fotocòpia amb sudokus preparats per ell mateix a cada client.

Sortida digna

The Big Issue és bimensual i es ven a 300 iens (uns dos euros), dels quals 160 van directament a la butxaca del venedor. La revista té una circulació d'uns 30.000 exemplars i en tots els números ofereix articles sobre oci i afers socials i una entrevista o reportatge sobre algun personatge famós de l'escena internacional, gràcies a la seva sindicació amb una xarxa mundial de revistes similars.

Per vendre The Big Issue es necessita ser una persona atrevida, comprometre's amb un codi de bona conducta i no tenir un lloc estable de residència, encara que aquesta última condició s'aplica amb flexibilitat i es permet seguir com a venedors els que ja han trobat un lloc per viure però no una feina millor. Alguns, com Imamura i Nitta, venen la revista des de l'inici, però molts altres ho deixen després d'un temps, a vegades sense deixar rastre. Segons l'empresa, dels 600 venedors que ha tingut en quatre anys, un 10% ha trobat una altra feina.

Menjar lent i natural fora de casa

22/3/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE

Bufet del Matsutomiyakotobuki Ichie. JJuste

El Matsutomiyakotobuki Ichie del carrer Yanaginobamba, tocant al carrer Sanjo, és un de tants restaurants que s'han instal.lat durant els últims anys en una machiya, les velles cases del centre de Kyoto condemnades a transformar-se o sucumbir entre la modernitat. La façana i l'interior s'han conservat en gran mesura i el local fa una sensació d'autenticitat, malgrat que aquests edificis no van ser pensats com a restaurants sinó per servir a la part del davant com a tallers i a la part del darrere com a residències. Per accedir al menjador cal descalçar-se, però es pot optar entre menjar en taules tradicionals baixes i seure al tatami o fer-ho en taules altes occidentals.
L'Ichie forma part d'un nombre creixent de restaurants que ofereixen una solució a la gent que no vol renunciar a la salut quan menja fora de casa. S'anuncia com a restaurant de "menjar lent i natural" i els seus plats s'elaboren amb productes nacionals i sense additius. "No podem oferir menjar fet amb productes 100% orgànics perquè la seva oferta encara és escassa, però la direcció sempre busca els que li mereixen més confiança", explica l'encarregat de l'establiment.
De fet, segons un estudi fet recentment, només el 0,19% dels productes agrícoles japonesos són orgànics, és a dir, han estat cultivats i processats sense utilitzar fertilitzants, pesticides ni additius artificials. De les gairebé dos milions d'explotacions agrícoles que hi ha al Japó, només 5.000 produeixen el que l'oficina certificadora del Govern considera "productes agrícoles orgànics".
La consciència de la importància del menjar saludable no ha parat d'augmentar els últims anys al Japó, alhora que els canvis eco-nòmics i socials han anat imposant una forma de menjar cada vegada més nociva per a la salut. S'han multiplicat els fraus i intoxicacions atribuïbles a la industrialització alimentària i l'augment del nombre de famílies en què tots els adults treballen fora de casa i de persones que viuen soles ha fet que els hàbits empitjoressin.
El temps que es dedica a cuinar a casa ha disminuït i el sa costum de preparar el menjar pensant sempre que inclogui 30 ingredients ha cedit al consum massiu de precuinats que es preparen per menjar en escassos minuts. A més a més, l'ús de ma-tèries fresques de la regió va quedant arraconat per productes congelats que contenen una gran quantitat d'additius i procedeixen de llocs molt allunyats del consumidor. No obstant, segons un estudi del Ministeri d'Agricultura, un 42% dels japonesos ja es mostren disposats a comprar productes agrícoles orgànics i un 52% més afirma que ho faria si els preus baixessin.
Aquestes dades mostren que existeix un alt potencial per recuperar el menjar saludable que només està esperant l'oferta adequada. De moment, el Matsutomiyakotobuki Ichie ofereix un producte amb una relació qualitat-preu excepcional, l'Obanzai Viking, un bufet lliure per només 1.050 iens (sis euros i mig) que inclou uns 20 plats de menjar japonès tradicional que varien segons l'estació.

Porta del Matsutomiyakotobuki Ichie. JJuste

Nostàlgia al carreró dels borratxos

CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE Nonbei-yokocho, el carreró dels borratxos de Shibuya.JJuste

JORDI Juste
Shibuya és la meca de la moda juvenil asiàtica. Són famoses les grans pantalles de televisió que es veuen només de sortir a la plaça principal des de l'estació. A la seva dreta hi ha un tram elevat de via fèrria, un de tants que sobrevolen Tòquio. Passades les vies, just a mà esquerra, hi ha Nonbei-yokocho (el carreró delsborratxos), dues fileres de menys de 50 metres d'edificis de fusta de dues plantes.

Passo l'arc que anuncia el carreró i accedeixo a un altre món, sense pantalles, nenes bronzejades ni enquestadors a la caça de nous gustos. Aquí tot és ranci, petit, olorós, entranyable. Bars diminuts se succeeixen sota la llum tènue d'uns llums vermells que presenten tot un repte fotogràfic. Busco l'angle adequat, l'obertura correcta del diafragma, quan, des d'un local, un home d'uns 70 anys, amb ulleres i vestit amb americana i corbata em demana amb gestos que m'acosti.

Obro la porta corredissa, dono la bona nit i trec el cap en una habitació d'uns 6 metres quadrats. Dues senyores d'una setantena d'anys, amb els llavis molt pintats, el monyo molt ben posat i el davantal molt blanc, estan dretes darrere una barra estreta davant de la qual hi ha sis tamborets, quatre d'ocupats per clients que beuen aiguardent de blat en grans gots de vidre. Al fons, darrere de l'home que m'ha convidat a entrar, hi ha una dona menuda d'uns 50 anys, amb roba una mica hippy i ulleres de sol estil John Lennon. Entrant a l'esquerra, al peu de la L que forma el taulell, hi ha dos septuagenaris més, un de gras, amb aspecte de capatàs jubilat, i un altre de molt prim, vestit com un comptable.

L'home que m'ha convidat a entrar al local em commina a seure al costat seu, al mig de la barra. Em diu que es diu Hiroshi, m'omple un got amb aiguardent de la seva pròpia ampolla, em demana una ració de peix cru i comença a fer-me preguntes. D'on sóc, com em dic, què feia allà fora... Els altres tres clients, que al veure'm entrar semblaven una mica contrariats, van relaxant les seves expressions i ficant cullerada en la conversa, a mesura que s'adonen que entenc i parlo el japonès.

--¿Com es deia aquell lloc on hi havia tants vampirs?

--Transsilvània.

--Però això és lluny de Barcelona.

--Ah, sí, val, i aquell altre lloc, com era, ba..., ba....

--Basc, País Basc.

--Això. És més a prop, ¿no?

--Com de Tòquio a Osaka, ¿oi?

--¿Què tal la seguretat ciutadana?

-- Bé...

-- Però no hi ha cap lloc tan segur com el Japó. ¿No?

El capatàs és qui fa més honor al nom del carreró: la seva llengua s'enganxa cada vegada més a la base de la boca i es fa difícil entendre'l.

Hi ha uns 30 clients assidus del local que s'hi deixen caure en algun moment cada setmana. "Som com el club dels cors solitaris. Aquesta és la nostra família", diu Hiroshi. La hippy madura, que s'expressa en un argot molt d'aquella època que enyora, assenteix i em prega que, si escric sobre el carreró, no faci públic el nom del local perquè no vol veure'l ple de turistes.

El Cervantes triomfa a Tòquio

JORDI JUSTE TÒQUIO

Alumnes al sortir de l'Instituto Cervantes. Foto: JORDI JUSTE

L'Instituto Cervantes té al Japó la seu més gran del món

L'èxit ha superat les previsions

Des de l'abril també impartirà classes de català

En els cinc mesos que fa que és a Tòquio, l'Instituto Cervantes ha superat de sobres les expectatives que tenia. Abans d'obrir, esperava captar d'entrada uns 300 alumnes, en va atraure 800 per a la seva primera prematrícula i ara ja va pel miler. Malgrat tenir en ple funcionament les seves activitats principals, la seu del Cervantes a Tòquio encara no ha estat inaugurada de manera oficial. La cerimònia està prevista per al mes de novembre, com a part de la visita d'Estat que realitzaran els Reis d'Espanya al Japó.

La seu japonesa és la més gran del Cervantes al món i està situada en una zona cèntrica de la capital, on, a més a més de fer classes de llengua castellana, s'ofereixen altres activitats de difusió de la cultura espanyola i hispanoamericana, com conferències, cine i exposicions. En aquests moments es pot veure l'exposició Extraños en el paraíso. Fotografía contemporánea en el País Vasco. Des de l'abril també s'oferiran classes de llengua catalana i, si hi ha demanda, de gallec i basc.

Tirar a la cosa fàcil

"De moment, hem tirat a la cosa fàcil, al que ja hi ha, a la gent que ja té interès en els temes espanyols. Ara també intentarem incorporar gent que no hi ha tingut contacte. Aquest és l'objectiu. Volem contextualitzar l'espanyol i que els japonesos puguin enriquir la seva vida cultural", explica el director del centre, Víctor Ugarte.

L'arribada de l'Instituto Cervantes a Tòquio es va produir el setembre del 2007, després d'una dècada de repetits rumors que n'anunciaven la imminent obertura i que finalment quedaven sempre en res.

Espai adequat

Una de les principals dificultats que hi va haver va ser trobar un espai adequat a un preu assequible al centre de Tòquio, ciutat que compta amb els lloguers més cars del món. Fins i tot es va arribar a pensar a ubicar la seu de l'Instituto Cervantes a l'Ambaixada d'Espanya, però es va haver de rebutjar la idea per la impossibilitat de portar a terme activitats remunerades, com els cursos d'idiomes, en seus diplomàtiques.

El Japó és un país on una gran part de la població disposa d'una important quantitat de diners per gastar-se en activitats culturals. A més, la majoria dels japonesos prefereixen tenir les seves hores d'oci organitzades, ja que no compten amb segones residències on passar els caps de setmana o els períodes de vacances llargs.

A tot això s'hi afegeix una gran curiositat per tot el que és estranger, que també afecta el que és espanyol. No obstant, contra el que algú creu, el castellà no està de moda al Japó, encara que sí que és veritat que el seu estatus ha augmentat respecte al d'altres llengües europees, com l'alemany o el francès, fins no fa gaire les preferides de bona part dels intel.lectuals nipons.

Al fet que hi hagués més interès per temes espanyols hi van contribuir decisivament els Jocs Olímpics de Barcelona i la Lliga del futbol professional, però també el descobriment del modernisme, el flamenc, el cine i la cuina. El castellà s'estudia en unes 40 universitats, tot i que en la majoria dels casos com una segona llengua estrangera que els alumnes han de cursar obligatòriament. A més, nombroses acadèmies privades i la ràdio i la televisió públiques ofereixen setmanalment cursos d'espanyol.

Sobretot, dones

L'Instituto Cervantes ha aconseguit atraure estudiants de diverses edats i condicions, però el 70% són dones d'entre 20 i 45 anys. La majoria d'elles estudien castellà perquè els interessa algun aspecte de la cultura espanyola o hispanoamericana, tot i que també hi ha una minoria que espera fer-lo servir a la feina.

"El meu marit és empresari i a vegades treballa amb clients d'Espanya. Jo l'ajudo i per això de vegades he de parlar en espanyol", diu Keiko, una dona d'uns 40 anys que fa cinc mesos que estudia, dos dies per setmana, al Cervantes. En canvi, la seva companya Junko explica que estudia al centre, amb el seu marit, per pura afició: "M'interessa la música d'Espanya des que vaig conèixer Vicente Amigo. I també el menjar i la gent".

L'Instituto Cervantes compta a Tòquio amb 28 professors natius a temps parcial provinents de diversos països hispanoparlants, que majoritàriament exerceixen també en alguna de les universitats de la capital. Tots apliquen la metodologia comunicativa prevista en el pla curricular per a tot el món, però a vegades topen amb la idiosincràsia local i han de convèncer alumnes poc acostumats a parlar amb els seus companys en una llengua estrangera.

Una classe a L'IC de Tòquio. JJuste

Pintar per mantenir viva la ciutat

5/3/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE

Entrada de l'exposició. JJuste
JORDI Juste
El novel.lista Yasunari Kawabata li va demanar al pintor Kaii Higashiyama als anys 60: "Si no pintes Kyoto ara, desapareixerà. Mentre siguis a Kyoto, pinta, sisplau". La petició va ser el principi d'una fructífera amistat. Higashiyama li va fer cas i va crear la sèrie de quadros Keiraku shiki (Les quatre estacions de Kyoto), que recollien l'essència del paisatge que Kawabata es resistia a veure desaparèixer. En una de les exposicions més interessants dels últims anys, el Museu de Kyoto acaba de mostrar la relació epistolar que es va establir entre els dos homes, centrada en el seu amor per l'antiga capital, i algunes de les obres que va donar com a fruit.

Potser a bastants lectors els sona el nom de Kawabata, premi Nobel de literatura el 1968 gràcies a novel.les com Yukiguni (País de neu) o Koto (L'antiga capital), però segurament molt pocs han sentit a parlar de Kaii Higashiyama. I, no obstant, al Japó tots dos són igualment famosos.

Kawabata va rebre una gran influència de la literatura europea però la seva obra va deixar un conjunt de retrats eminentment japonesos, d'un Japó a la vegada bell i trist, que llanguia aixafat pel vulgar món modern; una sèrie d'anècdotes que, a manera de haikus, pretenien atrapar l'essència de les coses a través d'una impressió sensorial. Alguns d'aquests fragments de vida que Kawabata va atrapar amb paraules eren al Kyoto que no aconseguia salvar-se del "desarrollisme".

"Jo caminava per Kyoto i anava murmurant "no es veuen les muntanyes, no es veuen les muntanyes", i m'anava entristint. S'anaven construint edificis lletjos i des de la ciutat s'anaven deixant de veure les muntanyes. Per a mi una ciutat des de la qual no es veien les muntanyes no podia ser Kyoto, i em lamentava. Ara ja m'he acostumat a aquesta ciutat, Kyoto, des d'on no es veuen les muntanyes. Però vull que el perfil de l'antiga ciutat es quedi així durant llarg temps. És el que prego avui", li escrivia el novel.lista al pintor per agrair-li que hagués arribat a temps de salvar l'antic paisatge.

Per part seva, Kaii Higashiyama va començar la carrera en l'àmbit del nihonga, la pintura tradicional japonesa, i hi va anar incorporant influències de l'art europeu del segle XIX fins a trobar un estil personal deutor en gran mesura del romanticisme alemany. Les seves pitjors pintures s'acosten perillosament al cromo cursi, però en les seves obres mestres va aconseguir captar com pocs l'essència de la naturalesa japonesa en general, i en especial la de Kyoto.

"Res com la vida quotidiana dels habitants de Kyoto exemplifica una unió tan íntima amb les quatre estacions. Des de l'antiguitat aquesta és la base, el suport i el senyal del sentiment de bellesa dels japonesos. Ara està a punt de desaparèixer bona part d'això", es lamentava Higashiyama en una carta.

Tots dos tenien raó, a jutjar per la gran quantitat d'edificis lletjos que es poden veure avui a Kyoto. Però les coses belles encara abunden a la ciutat, les muntanyes es veuen des de molts carrers i perviu alguna cosa de la comunió entre la vida quotidiana i la naturalesa que tant admiraven Kawabata i Higashiyama.

Alarma al Japó per la troballa de pesticides prohibits al menjar xinès

1/3/2008 ALERTA ALIMENTÀRIA A L'ÀSIA Compte amb el rotlle tòxic

Gyoza, crestes xineses. Foto: JORDI JUSTE

JORDI JUSTE.KYOTO

La setmana passada es va saber que restes de l'insecticida phorate, prohibit al Japó, havien estat trobades en rotlles d'espàrrecs congelats produïts a la Xina. L'anunci segueix a la troballa del pesticida methamidophos en un paquet de nikuman, panets xinesos farcits de carn, congelats i importats també de la Xina. Aquests dos casos són els últims d'un seguit que ha des- encadenat l'alerta entre els japonesos. Els mitjans de comunicació publiquen cada dia notícies relacionades amb la falta de fiabilitat dels aliments xinesos i la majoria de les escoles del país han eliminat dels seus menús els plats que contenen ingredients importats del país veí.

Fa uns quants dies va arribar a Tòquio un equip de la policia xinesa per intercanviar informació amb els seus col.legues japonesos sobre el cas més greu, en què 10 persones van patir símptomes d'intoxicació després d'haver consumit gyoza (crestes xineses) produïdes a la província xinesa de Hebei i envasades en paquets en què també es van trobar restes de methamidophos. Les autoritats japoneses creuen molt improbable que la contaminació es produís al Japó, i per això les sospites apunten a la planta productora. Els investigadors xinesos sostenen just el contrari: que les possibilitats de contaminació durant el procés de producció són molt escasses, que no es pot determinar que els pesticides siguin els que s'usen a la Xina i que és possible que s'hagin introduït des de fora de les bosses.

En tot cas, la col.laboració policial no té precedents i demostra la gravetat de l'assumpte i de la bona però fràgil sintonia entre Pequín i Tòquio. "La desconfiança dels consumidors japonesos en els productes xinesos s'estendrà més, mentre que els ciutadans xinesos augmentaran el seu empipament amb el Japó perquè creuran que el Japó està acusant falsament la Xina de negligència. Aquesta situació, si es gestiona incorrectament, podria perjudicar greument les relacions bilaterals", alertava el diari japonès Asahi Shimbun en un editorial.

Durant els últims anys no han parat d'augmentar al Japó les importacions de productes alimentaris xinesos, fins a l'extrem que de vegades és difícil trobar als supermercats congelats o alguns tipus de verdures que no vinguin de la Xina. En alguns casos es tracta d'aliments amb un origen molt més llunyà, però que passen pel país veí per ser processats i envasats pels seus baixos costos de producció. Un exemple d'això és el verat pescat i congelat a Dinamarca, adobat a Shandong i comercialitzat al Japó, en què també la setmana passada es van trobar restes del pesticida dichlorvos.

Lletra menuda
La cuina xinesa forma part de la dieta habitual de molts japonesos. Les crestes, els panets farcits de carn i els fideus xinesos són plats comuns a les taules japoneses, i de restaurants de menjar xinès, majoritàriament regentats per japonesos, n'hi ha pràcticament a cada cantonada. Els productes alimentaris que arriben de la Xina no es limiten a elements de la seva gastronomia, sinó que inclouen fins i tot productes típics japonesos en què s'ha de llegir l'origen escrit en lletra molt petita als paquets on estan envasats. Encara que no hi ha dades econòmiques concretes sobre com està afectant l'actual pànic, als supermercats es pot apreciar un marcat descens de la venda de congelats.

"Quan es va saber això de les crestes em vaig espantar i vaig anar al súper a tornar-ne unes que tenia al congelador. Ara no vull comprar productes xinesos, però tampoc de congelats, encara que siguin japonesos, perquè no me'n refio. He llançat tots els congelats que tenia i de moment ho faig tot jo amb ingredients frescos", explica Sayoko, una mestressa de casa de Kyoto.

Porc per vacaL'actual histèria pel menjar importat de la Xina es produeix just després d'una successió d'escàndols relacionats amb productes alimentaris japonesos. En un dels més sonats es va descobrir que una empresa comercialitzava una barreja de carn picada de porc i vaca com si fos només d'aquest últim animal. Altres van afectar l'etiquetatge de productes: se substituïa l'origen real per indicar-ne un altre de més prestigi, o es corregia la data per poder revendre'ls un cop ja estaven caducats.

Aquests casos i la ineptitud de les autoritats per fer-hi front han sembrat la desconfiança entre els consumidors japonesos, que ara concentren els seus temors en les importacions xineses.

Restaurant xinès de la cadena Ohshoh, a la ciutat japonesa de Kyoto. Foto: JORDI JUSTE"

El missioner de la cuina espanyola

27/2/2008 CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE

Façana de la casa del Comte d'Ogasawara. Foto JJuste

JORDI Juste

Al novembre, la primera edició de la guia gastronòmica Michelin va atorgar tres estrelles a la cuina espanyola a la capital del Japó. Les dues primeres van ser per al Sant Pau, el restaurant de Carme Ruscalleda a Tòquio, clònic del seu establiment de Sant Pol de Mar. La tercera va ser per a l'Ogasawara Hakushaku Tei (Casa del comte d'Ogasawara), un restaurant de cuina espanyola contemporània situat en una mansió del 1927 al centre de la ciutat. Des de fa un any la seva cuina va a càrrec del japonès Junichi Nishimura, que ha treballat en restaurants espanyols, entre les quals hi ha el Coure i Comerç 24, de Barcelona.

No obstant, l'estrella de l'Ogasawara no s'entén sense parlar de Josep Barahona, un cuiner de Lleida establert des de fa 16 anys al Japó, on s'ha guanyat el prestigi dels aficionats a la gastronomia amb locals com El Pati de Barahona i L'Estudi o amb la seva tasca al capdavant del restaurant del pavelló d'Espanya a l'Exposició Universal d'Aichi. Barahona, que ha evolucionat des de plantejaments més tradicionals fins a la cuina contemporània d'autor, va aixecar l'Ogasawara i el va deixar per enfrontar-se a nous reptes professionals.

La sortida del cuiner català fa dos anys va provocar una crisi que sembla haver estat superada amb Nishimura. El menú continua tenint tocs espanyols, que es combinen amb bastanta llibertat. "No faig cuina espanyola. El fons, la base és la cuina espanyola, les coses que vaig aprendre a Espanya, però jo veig el que tinc al davant, la matèria primera, i faig el que puc, combino tècni-ques italianes, franceses, xineses... Faig el que estan fent els cuiners a Espanya. Abans que ser cuiner espanyol jo sóc japonès i tinc la meva cultura. Sóc de Kyoto i faig servir verdures de la meva terra", explica Nishimura.

Aquesta declaració pot generar dubtes sobre l'espanyolitat del restaurant, però el seu cuiner afirma sentir-se com un "missioner de la cuina espanyola al Japó", vocació que li confereix una gran responsabilitat. "Sempre intento que no se m'oblidi la base de la cuina espanyola, que té una cultura al darrere. L'originalitat és important, però la base cultural és fonamental", afegeix el xef.

Ohgari i Nishimura. Foto JJuste

Nishimura ha de competir per l'excel.lència amb l'edifici. La casa del comte d'Ogasawara, descendent d'un dels senyors feudals de l'illa de Kyushu, és un palau d'estil espanyol, amb jardí, pati interior, terrassa i una espectacular sala de fumar amb decoració mossàrab. La guerra, els terratrèmols i el costum de construir amb fusta han deixat Tòquio amb molt poques construccions antigues, de manera que la visita a l'Ogasawara ja val la pena pel seu interès arquitectònic. La direcció ha sabut explotar aquesta característica i ofereix als clients, majoritàriament dones, un recorregut guiat per la mansió. A més, l'empresa organitza cada any l'Spanish Night, una gran festa amb tapes, tuna i flamenc. Segons el director, Wataru Ohgari, que presumeix de ser campió del concurs de talladors de pernil ibèric del Japó, "als japonesos és més fàcil presentar-los la imatge d'Espanya relacionada amb el sud".

Un tren ultraràpid unirà Tòquio i Osaka en poc més d'una hora

25/2/2008 NOVA ERA FERROVIÀRIA ELS PIONERS

• Els 550 quilòmetres que les separen es cobreixen ara en dues hores i 25 minuts

El tren d'alta velocitat al seu pas per Shinagawa, la segona estació de Tòquio. JJuste

JORDI JUSTE.TÒQUIO

Mentre l'AVE acaba d'unir Madrid i Barcelona, al Japó la línia del Shinkansen, el tren d'alta velocitat que uneix Tòquio i Osaka, està a punt de complir 44 anys i es comencen a concretar els plans per construir una nova línia ultraràpida, que reduiria a poc més d'una hora el trajecte de 550 quilòmetres que separa les dues grans metròpolis del país, que ara es pot fer en dues hores i 25 minuts.
Per altra banda, si a la capital catalana es qüestiona encara la necessitat de comptar amb dues estacions, a Tòquio es compleixen més de quatre anys de la inauguració de la segona estació del Shinkansen, Shinagawa. A partir del març, tots els trens d'alta velocitat de la línia Osaka-Tòquio pararan a Shinagawa i a Yokohama.
COM UN METRO
En aquests moments es calcula que uns 40.000 passatgers pugen o baixen del tren en la segona parada de la capital. "Prefereixo baixar a Shinagawa perquè les connexions amb altres línies són més senzilles que a l'estació de Tò- quio", explica Mariko Morise, executiva d'una empresa d'Osaka.
La línia que uneix Osaka i Tòquio es coneix com a Tokaido Sanyo Shinkansen. En els 44 anys d'existència que té, ha anat creixent en impor- tància fins a convertir-se en una espècie de metro que uneix les dues ciutats amb uns 300 trens al dia, que transporten aproximadament 400.000 passatgers.
Entre les seves principals virtuts hi ha la fiabilitat i la seguretat. Els retards són escassos i fins ara només ha descarrilat una vegada a causa d'un fort terratrèmol, però no hi va haver cap ferit. Agafar el tren d'alta velocitat és una cosa que ha deixat de tenir glamur per convertir-se en una rutina per a milions de japonesos. Els trens s'aturen molt breument en la majoria de les estacions, on els passatgers esperen per abordar en fileres disposades exactament en els punts on hi haurà les portes. Els combois més llargs són de 16 vagons i poden transportar fins a 1.300 passatgers.
SENSE CAFETERIA
El bitllet bàsic dóna dret a seure en algun dels vagons de seients sense reserva o a viatjar dret si van plens. Els cotxes no tenen cafeteria, però contínuament circulen empleats que empenyen uns carrets de venda que serveixen des de cafè o cervesa fins a entrepans i obento, el típic menjar japonès servit en una caixa.
El Shinkansen transporta cada any entre les dues principals ciutats del Japó uns 150 milions de passatgers, cinc vegades més que els que opten per agafar l'avió. "Amb el tren puc anar del centre d'una ciutat al centre de l'altra i a més sense reserva", explica Akitoshi Yokota, empleat d'una empresa de maquinària industrial a Osaka.
LEVITACIÓ MAGNÈTICA
La companyia JR Tokai, que opera la línia, va anunciar recentment la seva intenció de tirar endavant els plans per construir un altre traçat entre Osaka i Tòquio utilitzant la tecnologia maglev, que fa servir imants que fan que el tren leviti sobre la via i arribi a velocitats superiors a les dels trens convencionals.
Amb els nous combois, el trajecte entre Tòquio i Osaka podria fer-se en aproximadament una hora, menys de la meitat del temps necessari actualment. El principal problema que afronta el projecte és el seu elevat cost, per la dificultat de fer passar una nova línia de tren per unes zones molt densament urbanitzades. El pressupost del projecte es calcula en 10 bilions de iens (65.000 milions d'euros).

Interior del Shinkansen, el tren d'alta velocitat nipó. Foto: JJuste

Les violacions comeses per militars d'EUA indignen el Japó

22/2/2008 AUGMENT DE LA CRISPACIÓ EN LA SOCIETAT JAPONESA
• Decretat el toc de queda per als soldats destinats a Okinawa
JORDI JUSTE. KYOTO
Okinawa viu dies de gran tensió provocats per diversos casos d'abusos sexuals i desordres protagonitzats per militars nord-americans. El cas que ha indignat aquesta vegada especialment els japonesos es va conèixer la setmana passada amb l'arrest del sergent Tyron Hadnott, de 38 anys, acusat de violar una nena de 14 anys. El militar nega els càrrecs, encara que admet que va forçar la nena per besar-la.

Ahir es va saber que un altre militar nord-americà està sota custòdia, acusat de violar aquest mes una dona filipina, de 21 anys, a la ciutat d'Okinawa. A més, durant el cap de setmana, dos soldats més van ser detinguts a l'illa, un per conduir ebri i l'altre per violació de domicili. Tots aquests casos han recordat la ràbia que es va apoderar dels illencs el 1995, quan es va produir la violació d'una nena de 12 anys a mans d'un soldat americà.

LA MÉS POBRA

La província d'Okinawa, a l'arxipèlag de les Ryukyu, a l'extrem sud del Japó, serveix de base a la majoria dels més de 30.000 militars nord-americans establerts al Japó. És la província més pobra del país i les seves dues principals fonts d'ingressos són les bases i el turisme.

Des del final de la segona guerra mundial fins al 1972, va estar sota sobirania nord-americana. A les molèsties habituals causades per la presència d'instal.lacions militars, com ara sorolls i accidents, s'hi afegeix en aquests moments la inseguretat provocada pels excessos protagonitzats per la milícia dels Estats Units.

La ira dels okinawesos i les protestes del Govern han obligat les autoritats nord-americanes a decretar un toc de queda parcial indefinit. De moment, i se suposa que fins que es calmin els ànims, els militars nord- americans i les seves famílies únicament poden sortir de les bases per anar a treballar, a l'escola, a l'església o a l'hospital.

A més a més, avui ha estat declarat Dia de Reflexió a les bases per reafirmar els valors militars bàsics. "Les forces nord-americanes establertes al Japó consideren seriosament tots els incidents que afecten la conducta incorrecta dels seus membres. Com a membres responsables de la comunitat japonesa, seguirem fent tot el possible per prevenir incidents", van declarar les autoritats nord-americanes.

L'AGRAÏMENT

Per la seva part, el Govern japonès ha agraït la reacció nord-americana, alhora que intentava donar una imatge de fermesa per aplacar la indignació de la població d'Okinawa, que es veu obligada a suportar bona part del preu de la defensa del país. "Encara que els donem la benvinguda, fins a cert punt, es necessiten més mesures concretes per evitar la repetició d'incidents similars", va declarar el portaveu del Govern nipó, Nobutaka Machimura, després de conèixer la imposició del toc de queda.

La presència militar dels Estats Units

Des de final de la segona guerra mundial, Estats Units manté una important presència militar al Japón. El país va estar sota ocupació americana fins el 1951, en que va recuperar la sobirania després de firmar un acord de cooperació pel que Estats Units es comprometé a protegir el Japó de qualsevol agressió estrangera i a canvi va obtenir el dret de mantenir instal·lacions militars al país.
Les bases al Japó van jugar un paper importantíssim en la participació americana a la guerra de Corea (1950-1953). Des de llavors, una de les seves principals comeses ha estat servir de disuassió a les aspiracions xineses de recuperar Taiwan, si cal per la força. Al ser un país molt densament poblat, les bases estan a prop d'àrees urbanes i, per això, causen nombrosos conflictes amb els civils.

El país dels engripats emmascarats

19/2/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE Una parella de japonesos amb màscara a Osaka
Jordi Juste
No és estrany veure reportatges sobre contaminació a les cadenes de televisió occidentals en què es mostra els japonesos amb la boca i el nas tapats amb mascaretes quirúrgiques de color blanc o blau cel. Aquestes imatges pretenen il.lustrar la gravetat del problema de la pol.lució i de quina manera els orientals intenten fer-hi front amb solucions individuals. No obstant, els japonesos no porten les màscares per protegir-se de partícules d'aire brut, sinó més aviat per evitar escampar en llocs públics virus com ara el de la grip, o per prevenir l'entrada a les vies respiratòries de partícules de pol.len, a les quals és al.lèrgica una part creixent de la població.

Al principi d'estar al Japó, sobretot a l'hivern o a la primavera, una de les coses que més xoca als estrangers és la quantitat de gent que porta les mascaretes a qualsevol lloc públic, com si s'hagués declarat una perillosa epidèmia. N'hi ha de diferents colors i amb estampats que inclouen diversos personatges de dibuixos animats, tot i que les més abundants són les llises de color blanc. També hi ha varietat pel que fa a les formes i a les mides, que van des de les que tapen just les vies d'entrada de l'aire fins a les que tanquen tota la part central de la cara, com si es tractés d'un morrió hermètic. A més, algunes inclouen impregnacions que desprenen una olor mentolada i que se suposa que serveixen per dilatar els bronquis i per mantenir humitejades les vies respiratòries.

Molts japonesos desconeixen que l'ús generalitzat de les mascaretes per evitar la propagació de la grip està restringit al Japó i a algun altre país de la zona, i se sorprenen que en altres continents els malalts no evitin per aquest sistema que els seus gèrmens assaltin altres persones a través de la tos o de la simple respiració. La seva incredulitat es deu en part al fet que aquí una persona ha d'estar molt malalta per quedar-se a casa, i si té unes dècimes de febre generalment va a l'escola o a la feina, sovint en mitjans de transport plens de gom a gom. A més a més, en la cultura japonesa tradicional domina una obsessió per no causar molèsties a les altres persones, i la mascareta serveix per avisar els que estan al voltant del perill de contagi que comporta acostar-se a l'emmascarat.

A part de tenir aquest caràcter altruista de protecció i avís al proïsme, les màscares eviten que l'aire fred i sec entri directament a la boca i al nas, i ofereixen una sensació de protecció a persones vulnerables pel seu físic fràgil o a aquells que no es poden permetre ser víctimes de la grip. En aquest grup s'hi troben els centenars de milers d'estudiants que durant aquests dies preparen els exàmens d'ingrés a escoles i universitats. Aprofitant la por que tenen de sucumbir als virus, aquest any un conegut fabricant ha repartit, de forma totalment gratuïta, mascaretes a gairebé 5.000 alumnes de sisè de primària de Tòquio i Osaka que estudien en centres especials de repàs per a les proves d'accés a escoles secundàries de prestigi. Amb aquesta campanya l'empresa reconeix tenir l'esperança d'estar assegurant-se una clientela regular per al futur.

Les fotografies de Mapplethorpe no són obscenes

20/2/2008 SENTÈNCIA AL JAPÓ

Pósters a l'entrada d'un cinema d'Osaka. JJuste

Jordi Juste

El Tribunal Suprem de Japó va fallar ahir que una col·lecció de fotografies de Robert Mappelthorpe (1946-1989) que contenia imatges de genitals masculins no és obscena. La decisió anul·la una altra del Tribunal Superior de Tòquio, que el 2003 va donar la raó al govern contra l'editor Tadashi Asai, que va intentar introduir la mostra a Japó el 1999 i va veure com les autoritats duaneres la confiscaven per considerar que vulnerava el Codi Penal, que prohibeix la importació de material considerat obscè. El mateix Tribunal Suprem, que ara admet les obres de Mappelthorpe, va fallar el 1999, en un cas a part, que alguns nus masculins del fotògraf novaiorquès continguts en un llibre eren obscens.
Asai va dur el cas de la col·lecció als tribunals i va obtenir el 2002 la nul·litat de la confiscació i una indemnització, però el 2003 el Tribunal Superior de Tòquio va fallar a favor del govern per considerar que les fotos eren obscenes segons la moralitat imperant en el país. Ara el Tribunal Suprem dóna definitivament la raó a Asai i admet la legalitat de la col·lecció de Mappelthorpe per considerar que aquesta constitueix un conjunt que permet als compradors una comprensió global del treball de l'artista i que només una petita part mostra genitals masculins.

“Fins a ara les autoritats han estat incapaces de considerar les qualitats artístiques i podien prohibir pel·lícules encara que només fora per unes preses de 30 segons en una cinta de dues hores. En aquest cas la qualitat artística en conjunt ha estat reconeguda”, va escriure ahir Asai en la seva pàgina d'internet.

L'editor, que també és importador de pel·lícules va expressar, no obstant això, el seu temor que a partir d'ara es pugui negar l'entrada d'obres a Japó per la seva falta de qualitat artística.

L'exhibició de genitals masculins o femenins està prohibida en el país, pel que les pel·lícules o revistes pornogràfices es publiquen sempre al Japó amb aquestes parts distorsionades en forma de mosaic o gratades mecànicament a mà, exemplar a exemplar. El paradoxal és que es poden trobar legalment, en videoclubs i llibreries, obres que contenen escenes de violacions o zoofilia, això sí, amb els genitals camuflats.

El copilot del conductor ebri també anirà a la presó

14/2/2008 LA SEGURETAT VIÀRIALES MESURES APLICADES EN ALTRES PAÏSOS

Pancarta de conscienciació dels perills de conduir begut a Kyoto. JJuste
JORDI JUSTE.KYOTO
L'enduriment per part d'Espanya de les penes i sancions relacionades amb les infraccions de trànsit segueix la mateixa línia aplicada per nombrosos països per combatre les morts a la carretera. Les severes lleis de França i el Japó es recolzen a més en nombroses mesures (des de la instal.lació de sistemes que impedeixen arrencar el cotxe si el conductor està ebri fins a la col.locació de més radars) que arriben acompanyades d'una creixent pressió social contra els automobilistes que circulen beguts.

Durant els tres últims mesos del 2007, el nombre d'accidents causats per conductors ebris es va reduir un 28% al Japó respecte al mateix període de l'any anterior. Així mateix, la policia va detectar alcohol en un 37% menys de conductors que el 2006. Les autoritats atribueixen la dràstica reducció a l'aprovació el mes de setembre d'una llei que endureix els càstigs per a la conducció sota els efectes de l'alcohol. No obstant, a la primera meitat del 2007 el nombre d'accidents relacionats amb l'alcohol ja s'havia reduït el 40% arran de la pressió social causada per uns quants casos que van tenir una gran repercussió mediàtica.

Amb la nova norma, un conductor que superi el límit legal de 0,15 mil.ligrams d'alcohol per litre de sang pot ser condemnat a penes de fins a tres anys de presó i també pot ser castigat a pagar multes de fins a 500.000 iens (3.200 euros), mentre que qui és sorprès conduint amb símptomes d'intoxicació etílica s'enfronta a cinc anys de presó i multes de fins a un milió de iens. A més, la llei preveu penes similars per als còmplices, categoria que inclou els que viatgin en un vehicle en què el conductor estigui ebri.

CONSCIENCIACIÓ

Ja fa anys que el Japó està aplicant programes de conscienciació sobre els perills de l'alcohol a la carretera, però cap d'aquests ha tingut tant d'efecte com la mort dels tres germans Ogami. Hiroaki, Tomoaki i Saaya, de 4, 3 i 1 any, respectivament, viatjaven amb els seus pares per una carretera pròxima al mar a la província de Fukuoka quan el seu vehicle va ser envestit per darrere pel cotxe que conduïa Futoshi Imabayashi, de 23 anys, que havia begut grans quantitats d'aiguardent.

El cotxe dels Ogami va caure al mar i, mentre els pares intentaven sense èxit rescatar els seus fills, Imabayashi va fugir. Hores després es va entregar en una comissaria, segons sembla, després d'haver begut molta aigua per diluir l'alcohol. Un tribunal de Fukuoka l'ha sentenciat a set anys i mig de presó, però la sentència ha estat considerada massa tova i ja ha estat recorreguda.

REPERCUSSIÓ

La desgràcia dels Ogami va causar gran furor al Japó i va donar peu a una croada mediàtica per exposar públicament els conductors borratxos. Algunes administracions i empreses han anunciat l'acomiadament de diversos treballadors que havien estat sorpresos conduint sota els efectes de l'alcohol, i fins i tot un diputat provincial de Tòquio ha hagut de dimitir per aquest motiu.

Enamorats de la xocolata

14/2/2008 CRÒNICA DES DE OSAKA // JORDI JUSTE

Botiga de xocolates a Osaka. JJuste
JORDI Juste
El 14 de febrer és el dia de sant Valentí, la data en què el costum exportat pels Estats Units a mig món fa que els enamorats es demostrin els seus sentiments per escrit i també en forma de regals. Al Japó també se celebra, però amb algunes peculiaritats: el regal pràcticament exclusiu és la xocolata, només en regalen les dones als homes i en moltes ocasions és més una expressió d'obligació social que d'amor genuí.

El Japó ha afegit a les seves moltes celebracions tradicionals, algunes d'elles ancestrals, una gran quantitat de festes occidentals que s'han adaptat molt fàcilment a les necessitats modernes de la seva indústria, àvida d'impulsar qualsevol incentiu al consum. Nadal i els dies del pare i de la mare són alguns dels exemples més clars, juntament amb sant Valentí, o varantain, que és com es pronuncia aquí.

Des de finals del mes de gener, la xocolata és el gran protagonista en tots els centres comercials d'aquest país. Les xocolateries preparen productes especials i contracten personal extra per afrontar l'increment de la clientela als seus locals de venda habituals. A més a més, els grans magatzems dediquen plantes senceres a fires de la xocolata, amb parades dedicades als principals fabricants europeus i japonesos. El seu esforç es veu recompensat, ja que les vendes per al dia de sant Valentí representen el 15% de la facturació anual.

Aquest costum de regalar xocolata el va intentar introduir l'any 1936 la xocolateria Morozoff, de Kobe, però el seu èxit definitiu es va forjar l'any 1958. Llavors, Kunio Hara, fill d'un xocolater de Tòquio, va intentar vendre aquest producte com a regal ideal per als enamorats, però la iniciativa va ser un fracàs. No obstant, l'any següent, se li va acudir la idea de vendre xocolates en forma de cor, i això sembla que va triomfar entre moltes dones que estaven desitjoses d'expressar el seu amor. Les japoneses estan poc acostumades a expressar els seus sentiments de manera directa, així que el cor de xocolata va resultar una forma ideal de comunicació.

Un any darrere l'altre el costum es va anar generalitzant i va anar derivant fins que es va convertir en l'obligació de les dones japoneses de regalar xocolata als homes que tenen al seu voltant, de manera especial a aquells que estaven en una situació social superior, és a dir a pràcticament tots fins a finals del segle XX. És el que es coneix com a guirichoco, o xocolata per compromís. Paradoxalment, la xocolata, sigui o no guirichoco, va acompanyada gairebé sempre de símbols amorosos, com cupidos o cors. A principis dels anys 80 es va començar a generalitzar també la celebració, el dia 14 de març, del White Day, en què se suposa que els homes han de recompensar amb un regal de valor superior les dones que els han donat xocolata per sant Valentí.

Les japoneses adquireixen independència i seguretat i amb el creixement d'aquestes qualitats va disminuint el guirichoco i augmentant la utilització de la xocolata com a expressió d'amor, o com a mínim d'un afecte genuí, cap a enamorats, companys de treball, amics o familiars pròxims.

Abusos contra avis

10/2/2008 NOVA PLAGA SOCIAL A L'ARXIPÈLAG NIPÓ • El 2007 van ser denunciats al Japó uns 13.000 casos d'excessos domèstics contra persones grans • Un de cada 10 ciutadans supera els 75 anys

Junts de passeig Una àvia, de bracet amb el seu fill, a Osaka. Foto: JORDI JUSTE
JORDI JUSTE.OSAKA
Gairebé 13.000 casos d'abusos domèstics a avis van ser denunciats al Japó al llarg de l'any passat, segons dades oficials. El nombre, que inclou 32 assassinats, pot semblar normal si es té en compte que el Japó té una població de 127 milions d'habitants, dels quals un de cada 10 té més de 75 anys. Els experts creuen, però, que les denúncies registrades són només la punta de l'iceberg d'un problema molt més profund que ara està començant a aflorar."No és que estiguin augmentant els casos d'abusos a persones grans, és que fins ara aquests casos es consideraven una qüestió familiar i no es denunciaven. Per descomptat, aquesta situació és alarmant", explica Shigeko Yamamura, del Centre Japonès per a la Prevenció de l'Abús a Avis.

Un estudi del Ministeri de Salut reflecteix que un 39% dels casos confirmats d'abusos van ser perpetrats per fills mascles, mentre que els autors van ser les filles en un 15% d'ocasions i la pròpia parella també en un 15%. Pel que fa a les víctimes, gairebé una de cada tres va ser una dona que vivia amb el seu fill solter, cosa que apunta a la incapacitat de molts homes que han viscut fins a la seva maduresa rebent les atencions de les seves mares, de canviar de rol i passar a suportar la càrrega d'ocupar-se d'elles.

El paper de l'home com a cuidador dels seus pares grans és una cosa nova en la societat japonesa. Fins fa poques dècades, pràcticament tots els japonesos es casaven, sovint després de passar pel omiai, procés pel qual les famílies s'encarregaven de buscar parelles adequades als seus fills. En aquella societat, el fill primogènit era l'encarregat de tenir cura dels pares en la vellesa, una càrrega que en la realitat acostumava a recaure normalment en la seva dona. Avui dia, amb un nombre creixent d'homes solters i divorciats, i amb l'accés de les dones japoneses al mercat laboral, el pes recau, sovint, sobre persones que no estan preparades per portar-lo. La professió de cuidador domèstic d'avis està en plena expansió al Japó, però no totes les famílies poden i volen recórrer als serveis d'aquests professionals.

Fugir del propi fillEl mes d'octubre del 2007, una dona de 74 anys va morir a la província de Saitama, als voltants de Tòquio, poc després de ser hospitalitzada a l'haver estat trobada amb símptomes de pneumònia i fractures en diverses costelles al jardí de casa seva, on s'havia refugiat per fugir dels atacs del seu fill, que tenia 47 anys. Els serveis socials s'hi havien presentat després de rebre una denúncia dels veïns, que estaven sentint crits a la casa des de ja feia uns quants mesos. Es tracta d'un cas extrem que va tenir una àmplia repercussió als mitjans de comunicació del país i que va contribuir a donar a conèixer el problema a molts japonesos.

El 2006, el Parlament japonès va aprovar una llei específica de prevenció que detalla l'existència de cinc modalitats d'abusos a persones grans: físics, sexuals, verbals, per negligència en l'atenció o econòmics. Un dels objectius de la llei és donar cobertura legal als denunciants, ja que fins a la seva aprovació, els treballadors socials que informaven d'abusos s'arriscaven a ser acusats de violació del dret a la privacitat. Amb la nova norma no només tenen el dret sinó l'obligació d'informar i els serveis socials dels ajuntaments poden exercir la custòdia de les persones grans i restringir el contacte amb els seus familiars si això és necessari.

Falta de consciència

Una de les principals dificultats per fer front al problema és la falta de consciència de la seva gravetat. "Els abusos normalment es produeixen a porta tancada i molt sovint després d'anys de complexes relacions familiars. En molts casos, els que els porten a terme són responsables de no respectar els drets humans i no se n'adonen", afirma un informe de la Federació Japonesa de Col.legis d'Advocats.

En concret, un 54% dels que abusen de persones grans no creuen que ho estiguin fent. Pel que fa a les víctimes, moltes s'acusen a elles mateixes de ser les culpables de la situació i, en el cas de ser els pares dels abusadors, consideren una obligació estar fins al final al costat d'uns fills als quals creuen no haver sabut educar. En altres casos els pares simplement no volen fugir dels seus fills per por que aquests els robin les seves possessions.

El G-7 preveu una frenada econòmica i més turbulències a les borses

10/2/2008 CIMERA ECONÒMICA MUNDIAL A TÒQUIO
• Els set països més rics del món discrepen sobre la necessitat d'un pla concertat de reactivació
• Els governs insten els bancs a explicar la seva afectació real per la crisi hipotecària dels EUA
JORDI JUSTE
Els ministres d'Economia i els responsables dels bancs centrals del G-7, reunits ahir a Tòquio, van reconèixer en un to pessimista que la situació econòmica mundial és "més incerta" que en la seva última reunió de l'octubre. En la seva opinió, la crisi hipotecària dels EUA pot patir "un deteriorament més gran" que torni a castigar les borses. Tot i això, els dirigents dels Estats Units, el Japó, Alemanya, França, la Gran Bretanya, Itàlia i el Canadà no es van posar d'acord en les mesures anticrisi.

"El món afronta una situació més incerta i desafiadora que quan ens vam reunir a l'octubre, malgrat que les seves bases en conjunt es mantenen sòlides. Seguirem vigilant els esdeveniments i seguirem prenent accions apropiades, individualment i col.lectivament, per assegurar l'estabilitat i el creixement en les nostres economies", van afirmar els ministres en un comunicat.

Cap país escaparà de la desacceleració.

"En totes les nostres economies, encara que en diferent grau, esperem que el creixement es redueixi d'alguna forma a curt termini", van concloure els ministres i els governadors i presidents dels bancs centrals. Els set països més industrialitzats del món van instar els bancs a fer públic el seu nivell d'afectació real per la crisi dels crèdits subprime dels EUA.

Malgrat l'aparent unitat, l'amfitrió de la reunió, el ministre japonès Fukushiro Nukaga, es va afanyar a deixar clar que el que ara toca no són mesures concertades. "Cada país ha de superar els obstacles prenent les mesures que més li convinguin", va afirmar Nukaga.

DIVISIÓ

Una opinió semblant va manifestar el director del Fons Monetari Internacional (FMI), Dominique Strauss-Kahn, que va dir que ni li havia "passat pel cap" la possibilitat d'un esforç conjunt a través de paquets fiscals d'emergència, perquè "cada economia és diferent".

En canvi, el governador del Banc d'Itàlia, Mario Draghi, s'expressava en termes molt diferents en relació amb la desregulació. "Si no es fa conjuntament, se soscavarà l'anivellament del camp de joc", va assegurar Draghi.

Per la seva banda, el secretari del Tresor dels EUA, Henry Paulson, es va mostrar confiat en la salut econò- mica del seu país a mitjà termini. "Si estàs creixent no estàs en recessió", va afirmar per aclarir els dubtes de molts analistes que creuen que la primera economia del món va cap a la crisi.

MÉS PETROLI

Els ministres van sol.licitar als països productors de petroli un augment de la producció, així com un estudi a l'FMI sobre els factors financers que hi poden haver darrere de l'escalada del preu del cru i els seus efectes en l'economia global.Els set van demanar a la Xina que permeti que la seva moneda, el iuan, es cotitzi al seu preu real, és a dir que es revaloritzi davant de la resta de monedes i moderi així la competitivitat de la seva indústria. "Donem la benvinguda a la decisió de la Xina d'augmentar la flexibilitat de la seva moneda, però a la vista del seu creixent superàvit per compte corrent i la seva inflació, l'animem a una revalorització accelerada del seu tipus de canvi efectiu", van afirmar.

El Japó s'embranca en un debat sobre les mesures per evitar una altra crisi
El Japó, que encara és la segona economia del món, té un escàs marge d'acció per ajudar a reactivar l'economia mundial. El país acaba de sortir, tímidament, de la crisi que va desencadenar a principis dels anys 90 el final de la seva pròpia bombolla immobiliària i que va deixar milers de famílies, bancs i empreses en la bancarrota o en situació precària.El país té el deute més gran del món i està immers en aquests moments en una agra discussió a la Dieta per prorrogar o eliminar l'impost sobre la gasolina, que ara per ara només es pot fer servir per a la construcció de carreteres i que funciona en gran mesura com a màquina de pagar favors polítics a les zones rurals.

Austràlia prova que el Japó caça balenes amb fins comercials

• Els nipons mengen cada vegada menys carn de cetaci, però recolzen les captures

Una balena minke i una altra que sembla la cria, en un vaixell japonès.

Foto: SERVEI DE DUANES AUSTRALIÀ

JORDI JUSTE.TÒQUIO

El Govern australià va presentar ahir fotografies fetes des del vaixell Ocean Viking, del seu servei de duanes, que demostren que la caça de balenes que la flota japonesa porta a terme a l'oceà Antàrtic amb el pretext de la investigació científica és en realitat una pràctica comercial que es realitza amb gran sofriment dels mamífers. A les imatges es pot veure una gran balena minke al costat d'una altra de mida petita que sembla que podria ser la seva cria --les autoritats japoneses ho neguen-- quan són arrossegades per la rampa d'un balener japonès després de ser caçades. "És angoixant quan penses que poden passar 15 minuts des que l'arpó impacta en la balena fins que l'animal es mor", va declarar el ministre australià de Medi Ambient, Peter Garret, durant la presentació de les fotografies.

La reacció de l'Institut d'Investigació dels Cetacis, organisme comissionat pel Govern nipó per a la captura de balenes suposadament amb fins científics, no es va fer esperar: "El nostre programa requereix mostres aleatòries de la població antàrtica i per això hi haurà varietat de mides", va afirmar el director de l'Institut, Minoru Morimoto, que va assenyalar que la parella de balenes que apareixen a les fotografies no són una mare i la cria i va acusar les autoritats australianes de fer servir "propaganda emocional".

Fa 20 anys, el Japó va abandonar oficialment la caça comercial de balenes però va seguir capturant espècimens amb el pretext de la investigació científica. Durant aquest temps la flota japonesa ha capturat més de 10.000 exemplars i la carn del cetaci continua present als supermercats i als restaurants especialitzats, malgrat que ja fa temps que ha deixat de ser una de les principals fonts de proteïnes del país a mesura que augmentava la captura d'altres espècies de peixos i a mesura que creixia el consum de carn de vaca i de porc.

PATRIOTISME

Una enquesta publicada ahir pel diari Asahi Shimbun revela que un 56% dels japonesos volen que es pugui seguir menjant carn de balena. Aquesta posició té molt de manifestació patriòtica en un país que es mostra orgullós de mantenir les seves tradicions però ha vist el seu paper en l'escena política internacional reduït a ser un aliat obedient dels EUA.

El debat sobre la caça de balenes s'ha revifat en les últimes setmanes a partir de l'anunci del pla japonès per caçar 50 exemplars de balenes geperudes, una de les espècies més apreciades per a l'observació. El projecte va ser ajornat davant l'oposició frontal del Govern australià, que ara vigila els pesquers nipons des de l'Oceanic Viking amb el fi de recollir proves que puguin ser presentades davant un tribunal internacional.

Un menjar poc distingit

Plat de llengua de balena sobre fulles de shiso tal com el serveixen al restaurant Kujira-ya, de Shibuya (Tòquio). FOTO: JJuste

Als restaurants especialitzats en carn de balena aquesta se serveix en diferents presentacions, tallada molt fineta per coure a la cassola (nabe) amb verdures, arrebossada o com a sashimi (crua), i se'n mengen parts diverses, com el llom, que es presenta amb part de la pell, o la llengua. El seu gust és fort, més semblant al de la carn de porc que al del peix i el seu valor gastronòmic es deu només a la tradició i a que s'ha convertit per alguns en una menja exòtica i polèmica.

Reclam publicitari en els mocadors de paper

28/1/2008 CRÒNICA DES D'OSAKA // JORDI JUSTE
Quatre mil milions de paquets de mocadors de paper es reparteixen cada any gratis als carrers de les ciutats japoneses. No es tracta de cap acció altruista sinó d'una forma de distribuir publicitat que funciona des de fa més de tres dècades. És estrany entrar o sortir d'alguna estació de ferrocarril japonesa i no trobar un o diversos repartidors de clínex, de manera que, si un no s'hi resisteix en alguna ocasió, és fàcil acabar amb les butxaques o la bossa plens de cel.lulosa. En hores punta, a les estacions més transitades, és un espectacle veure l'habilitat amb què distribueixen els mocadors sense interrompre els vianants.

Els paquets són de plàstic transparent, fan uns 7 per 10 centímetres i contenen 10 mocadors cada un. Estan dissenyats perquè s'obrin per una de les dues cares i en l'altra es pot veure un anunci imprès en una làmina de paper més dur. Els anunciants que escullen aquest suport per distribuir el seu missatge publicitari són molt variats, i poden incloure des de bars o restaurants locals fins a grans empreses de crèdit al consum, passant per gimnasos, cases de massatges o promocions immobiliàries i, a vegades, van acompanyats de cupons de descompte.

Als supermercats i drogueries es ven una gran quantitat de paquets de cartró de clínex per a la casa, però a vegades és difícil trobar a les botigues mocadors de butxaca, de manera que la gent confia a trobar-se en el seu camí amb algun repartidor. No obstant, sol passar que alguns tenen ordres d'entregar mocadors només al públic a qui va destinat l'anunci, de manera que si un no està dins d'aquest segment pot trobar-se sense res per mocar-se. Però, a més de per netejar-se el nas, els clínexs resulten molt útils al Japó en bars i restaurants, on sovint no hi ha tovallons de cap tipus, o en algun dels abundants vàters públics, gairebé sempre nets però a vegades mal assortits de paper.

Per altra banda, no és gens estrany sentir el relat d'algun visitant estranger susceptible, que es pren la ignorància del repartidor de mocadors (que potser porten un anunci d'una escola d'anglès o d'una acadèmia per ingressar a la policia japonesa) com una discriminació imperdonable que el deixa sense el que constitueix un original i econòmic record del seu viatge al Japó.

L'èxit dels mocadors de paper amb publicitat es deu a la seva efectivitat. Segons un estudi elaborat per una empresa consultora de mercat, tres de cada quatre japonesos accepten els clínexs que els ofereixen pel carrer, una proporció molt més elevada que la d'aquells que admeten simples octavilles publicitàries sense regal. A més, l'estudi reflecteix que més de la meitat llegeixen la publicitat que acompanya els mocadors, en molts casos per una espècie de sentiment d'obligació, una forma d'agrair el present rebut. Si l'anunci té per objectiu principal el reconeixement de la marca, posar-lo als paquets de mocadors de paper té l'avantatge que l'usuari la veurà pràcticament cada vegada que en necessiti un. I tot per un preu escàs, equivalent a menys de 10 cèntims d'euro.