El Japó a la revista Altaïr

Ha sotit l'excel·lent número de la revista Altaïr sobre el Japó:

Ha sotit l'excel·lenti número de la ervista Altaïr sobre el Japó:

Hokkaido, esperit de frontera i paradís natural

Jordi Juste per a Altaïr

Hokkaido (que en japonès significa “camí del mar del nord”), és la més septentrional de les quatre grans illes de Japó. Durant segles va ser el confí de la nació, el lloc on vivia un altre poble, els ainu, que es resistien amb prou feines a quedar assimilats pels milers de wajin, els japonesos arribats des del sud per a colonizar les seves terres, i per la política imposada des de Tòquio, que insistia que el Japó era un país amb una sola ètnia. Avui tot just queden ja unes desenes de milers d'ainu, la majoria d'ells molt barrejats entre els més de cinc milions d'habitants de l'illa. Molts serveixen com a reclam complementari per als més de sis milions de turistes que visiten la illa cada any, atrets sobretot pels encants naturals.

Algunes imatges de nuclis urbans com Sapporo, Asahikawa i Hakodate, poden espantar al viatger que pensi en una escapada a la naturalesa. No obstant això, no cal oblidar que aquesta és la província més extensa i amb una densitat de població més baixa de les 47 en què es divideix el país. És cert que les seves ciutats no són especialment belles i pateixen de la massificació i la falta de planificació que afligeixen la resta de l'arxipèlag; però Hokkaido conserva grans extensions de territori pràcticament verge i multitud de llocs on és possible gaudir d'una gran bellesa paisatgística, practicar tot l'any esports d'aventura o acostar-se al que queda de la cultura dels ainu, els veritables indígenes del país.

Un poble en comunió amb la naturalesa

Per tota l'illa hi ha centres culturals i museus que permeten conèixer el passat i el present de la civilització ainu. Un dels més destacats és el Poroto Kotan de Shiraoi, al sud, on es pot veure una reproducció d'un petit llogaret, amb les seves cases d'una sola habitació amb sostre de palla. El centre ofereix també actuacions folklòriques que reflecteixen la summa importància de la naturalesa per a aquest poble animista, que creu que tots els fenòmens, éssers vius i objectes inerts són encarnacions d'un déu, un kamuy.

Veure la continuació a la revista Altaïr

http://www.revistaaltair.com/pagines/japon%20sumari2.htm

Kanikosen. El Pesquero. De Takiji Kobayashi

Traducció: Jordi Juste i Shizuko Ono

Article de Público sobre Kanikosen:
Un motín contra la miseria en Japón
Ana Corroto. Madrid
Cuando el escritor japonés Takiji Kobayashi (1903-1933) describió en Kanikosen (1929) las penurias de los trabajadores de un pesquero, nunca imaginó que ese relato se convertiría en un bestseller en su reedición de 2008 en Japón. Ni que diera lugar a una superproducción cinematográfica dirigida por Sabu estrenada el verano pasado. Ni que sería el libro preferido de unos jóvenes que pronto identificaron su situación laboral despidos improcedentes, carencia de empleo, pérdida de derechos con la de aquellos desahuciados que faenaban en el mar de Kamtchatka.
Continua a:
http://www.publico.es/culturas/302255/motin/miseria/japon

Coses per les que plorar cent vegades

Novel·la de Kou Nakamura traduïda del japonès per Jordi Juste i Shizuko Ono

«SEMBLAVA ALEGRE I BONA...»

23/3/2010 HÀBITS SOCIALS A L’EXTREM ORIENT

Una banda de delinqüents van estafar gairebé un milió i mig d’internautes japonesos que buscaven parella

Atreien les seves víctimes mitjançant les xarxes socials gratuïtes

Passió per lligar per internet. Imatge d’una web de contactes. Foto: GONZALO ROBLEDO
JORDI JUSTE.BARCELONA
Fa poc més d’un any, un estudiant japonès va rebre un missatge d’una noia que es deia Sanae en una popular xarxa social gratuïta d’internet. El text deia que havia llegit el perfil del noi i havia vist que vivien a la mateixa província i que compartien algunes aficions. A partir d’aleshores, es va iniciar una relació virtual fluida que va anar fent que el noi, que vivia sol i estava avorrit, anés agafant confiança. Al cap d’una setmana, Sanae li va dir: «Utilitzar aquesta pàgina és empipador. ¿Podries entrar al meu bloc i penjar-hi els teus missatges?».

El noi va fer cas del suggeriment i l’intercanvi de missatges es va mantenir sense problemes al bloc de Sanae. Però uns dies més tard, va rebre una factura de 30.000 iens (aproximadament, 250 euros) per la utilització de la pàgina. L’estudiant es va quedar parat, però la seva confiança en Sanae i el desig de trobar-se amb ella en el món real eren molt forts, així que va seguir intercanviant missatges fins que va aconseguir arrencar-li una cita. «La volia veure com a mínim una vegada», va afirmar després. Per descomptat, Sanae no es va presentar a la cita i el noi va començar a rebre correus electrònics que el comminaven a pagar 300.000 iens (uns 2.500 euros) si no volia ser denunciat. Terroritzat, va pagar.

Aquest és tan sols un exemple del gairebé milió i mig de víctimes a qui, segons la policia japonesa, un grup d’estafadors van aconseguir prendre aproximadament 2.000 milions de iens (més de 16 milions d’euros) durant els quatre anys que va actuar a la xarxa. La banda, liderada per Noriyuki Hoshi, de 33 anys, funcionava des de Kabuki-cho, un barri de Tòquio famós pels locals de contactes que hi ha. Des d’allà, gràcies a internet, podien enganyar homes incauts de tot el país delerosos de trobar dones. A un d’ells van aconseguir fer-li pagar gairebé tres milions de iens (prop de 25.000 euros).

Al local de la capital, fins a 80 empleats es repartien el dia en tres torns per utilitzar uns 200 ordinadors amb els quals es feien passar exactament per la dona que les seves víctimes estaven desitjant. La majoria cobraven 1.000 iens (uns vuit euros) a l’hora per la seva feina. La manera d’actuar era sempre la mateixa: es guanyaven la confiança d’un home en una xarxa social gratuïta i el convidaven a accedir a un bloc associat a una pàgina de pagament suposadament especialitzada en aparellaments. Molts homes pagaven, però d’altres optaven per fer reclamacions o amenaçar de denunciar els administradors. Quan acumulaven una gran quantitat de queixes, tancaven la pàgina i n’obrien una altra.

170.000 perfils femenins

«Semblava alegre i bona i jo volia intimar més amb ella. No puc creure que fos un frau», va declarar l’estudiant abans citat a la policia. Segons els agents encarregats de contactar amb les víctimes, no va ser l’únic sorprès. «Jo ara surto amb una noia que es diu Raraka», va arribar a dir-los un dels afectats. Per ell, aquesta universitària de 19 anys a qui agradava anar de compres era la seva nòvia, malgrat que no l’havia arribat a veure mai.

En realitat, darrere de Raraka hi havia un dels empleats de Hoshi, que van arribar a inventar-se fins a 170.000 personatges femenins fets a mida de les seves víctimes. Si veien que l’home tenia inquietuds culturals, es transformaven en una dona lectora i aficionada a tocar algun instrument; si creien que l’home buscava una dona ambiciosa i dominant, li enviaven una foto on ella apareixia envoltada de bitllets de banc, o li feien escriure: «Tinc un Mercedes, quan vulguis podem anar a passejar».

Al Japó hi ha una llarga tradició de formar parelles amb l’ajuda d’un intermediari. L’omiai, o matrimoni concertat, era la pràctica habitual per aparellar els japonesos fins als anys 70. Avui aquest costum segueix vigent en zones rurals, tot i que la majoria dels joves ja troben parella sense la intercessió de la família.

Festes de solters

I encara està més vigent el costum d’organitzar festes denominades compa per a solters, perquè trobin algú amb qui començar a sortir. Però cada vegada més japonesos opten per relacionar-se amb persones a qui coneixen per internet i en els últims anys han proliferat les pàgines especialitzades, anomenades deaikeisaito, i les que serveixen explícitament per formar matrimonis, les kekkonsaito.

El Japó és un dels països amb més extensió de l’ús d’internet. A més, les pàgines de xarxes socials del tipus Facebook ja fa molt temps que hi estan implantades, i amb gran nombre d’usuaris (les dues més populars, Mixi i Gree, sumen més de 30 milions d’inscrits). La confiança dels usuaris en aquestes pàgines va ser una de les claus de l’èxit de l’estafa de les dones falses. «Si haguessin actuat d’entrada a les webs deaisaito la gent hauria sospitat. En canvi, a l’estar inscrites en una xarxa social, creien que eren dones de veritat», explica un responsable de la investigació.

Kawabata Yasunari en català

Aquest post és per a recomanar als amans de la bona literatura japonesa aquestes dues novel·les de Kawabata publicades a El cercle de Viena (Viena Edicions).

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=657

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=560

El PLD ha sobreviscut més de mig segle a la corrupció

Taro Aso, el primer ministre derrotat, medita amb aspecte cansat i envellit sobre els resultats davant d’un panell. Foto: AP / SHIZUO KAMBAYASHI

31/8/2009 ELECCIONS AL PAÍS ASIÀTIC CONSEQÜÈNCIES D’UN SISTEMA POLÍTIC PECULIAR ELS PERDEDORS
• Fins a la derrota d’ahir els escàndols havien minat molt poc la seva credibilitat
• Des del 1978 han desfilat al Japó 18 caps de Govern, i a Espanya, cinc

JORDI JUSTE. BARCELONA
Després de sobreviure a una infinitat d’escàndols de corrupció i exemples d’ineptitud clamorosa durant més de mig segle d’existència, els electors japonesos han fet fora del poder el Partit Liberal Democràtic (PLD). La desunió de l’oposició, un sistema electoral que primava el vot rural, una poderosa maquinària de favors a canvi de vots i una població majoritàriament desitjosa d’estabilitat política i creixement econòmic han estat alguns dels factors importants per permetre al partit mantenir-se al comandament del país, de manera gairebé ininterrompuda, des de l’any 1955 fins al 2009.

El Japó ha tingut 30 primers ministres des del 1945, dels quals només dos van ser membres del Partit Socialista; els 28 restants pertanyien o havien estat membres del PLD o d’algun dels partits que el van constituir el 1955. Curiosament, el primer cap de Govern que va tenir la formació que ara Yukio Hatoyama aparta del poder va ser el seu avi, Ichiro, elegit el 1954 com a líder de l’antic Partit Democràtic (PD) i substituït el 1956 ja com a cap del PLD, format per frenar el Partit Socialista mitjançant la unió del PD i el Partit Liberal de Shigeru Yoshida, formacions conservadores que ja s’alternaven al Govern des del final de la segona guerra mundial.

SENSE CONSEQÜÈNCIES /

En aquests 54 anys, el que ha primat en la política japonesa ha estat la capacitat del PLD de satisfer els interessos de pagesos, grans industrials, professionals liberals i altres grups en què es fomentava la seva força. El nom del primer ministre importava ben poc o gens. Els líders eren devorats de manera periòdica per escàndols o per ficades de pota; però dimitien, demanaven perdó pels seus errors i eren substituïts per un col·lega de partit que seguia aplicant més o menys la mateixa política. I en les següents eleccions el PLD tornava a guanyar, independentment de qui fos el seu cap de cartell.Entre els escàndols més sonats que han afectat el PLD cal esmentar els suborns rebuts de la companyia aeronàutica nord-americana Lockheed per part de l’oficina del primer ministre Kakuei Tanaka i els regals d’accions de l’empresa de treball temporal Recruit als primers ministres Yasuhiro Nakasone i Noboru Takeshita.

ESPANYA /

Si ho comparem amb Espanya, des de l’aprovació de la Constitució el 1978 aquí només hi va haver cinc presidents. Amb l’elecció de Hatoyama el Japó comptarà 18 primers ministres en el mateix període. D’ells només tres van ser elegits per al càrrec com a líders de formacions diferents al PLD. Morihiro Hosokawa el 1993 i Tsutomu Hata el 1994, van arribar al comandament del Govern al capdavant de partits escindits del mateix PLD i només van durar vuit i dos mesos, respectivament, en el càrrec. Tomiichi Maruyama, líder del Partit Socialista, va ser elegit el 1994 després d’un pacte pel qual es repartia la legislatura amb el líder dels liberal-demòcrates, Ryutaro Hashimoto, una abraçada de l’ós que va enfonsar electoralment els socialistes i va servir al PLD per recuperar el poder el 1996 i mantenir-lo fins ara.

La torre dels excessos té goteres

Seu del govern provincial. J. Juste
L'any 1991 es va acabar al districte de Shinjuku, Tòquio, l'edifici que alberga el govern provincial. El complex arquitectònic, que compta amb una torre principal que fa 243 metres d'altura, és obra de Kenzo Tange i va costar 157.000 milions de iens (uns 1.250 milions d'euros). Ara és notícia per l'anunci que el pressupost de les nombroses reparacions que necessita arriba als 78.000 milions de iens (624 milions d'euros); és a dir, la meitat del que va costar fa 18 anys. Entre els problemes més importants que han de suportar els usuaris destaquen les nombroses filtracions d'aigua de pluja i les pèrdues a les conduccions de l'aire condicionat.

Avui és conegut com a Tocho, abreviatura de la seu del govern metropolità, però al seu dia va ser batejat popularment com a torre dels impostos, per la càrrega que va suposar per a les arques provincials, o torre de la bombolla, en referència a l'època de creixement econòmic desbordat, que va esclatar just quan l'edifici s'estava acabant.
Des de la seva concepció, la gran obra de Tange va causar polèmica, no tan sols pel seu cost i les seves dimensions, sinó també per l'extravagant disseny que tenia. El seu autor, premi Pritzker el 1987, es considerava un deixeble de Le Corbusier, i va abanderar l'estructuralisme al Japó. Entre les seves obres més emble- màtiques hi ha el gimnàs dels Jocs Olímpics del 1964 i la catedral catòlica, que el 2005 va albergar el seu propi funeral.
Durant tots aquests anys, en què el Japó ha estat intentant recuperar la via del creixement econòmic, els seus 48 pisos han estat un recordatori dels excessos de la dècada dels 80, quan la bombolla immobiliària i financera va fer possibles somnis faraònics que encara avui suposen un llast per als comptes de molts ajuntaments i províncies del país. Entre els detalls que representen més bé el dispendi d'aquells dies hi ha el granit dels murs que recobreixen el perímetre del complex. A més a més, reparacions a part, el funcionament de l'edifici és molt car i el seu cost per al medi ambient es quantifica en 28.000 tones d'emissions de CO2 a l'any.
L'entitat que alberga l'edifici administra 2.000 quilòmetres quadrats de territori i dóna serveis a més de 12 milions d'habitants; és a dir, un terç dels que té el conjunt de la metròpolis, que també inclou les províncies de Chiba, Kanagawa i Saitama. Des de fa 10 anys està al capdavant del govern provincial un dels polítics més famosos i controvertits del país, el nacionalista Shintaro Ishihara, un exnovel.lista que en la seva joventut es relacionava amb l'autor Yukio Mishima i que és pare de dos diputats nacionals, Nobuteru i Hirotaka, i de l'actor Yoshizumi, i germà del que va ser un dels actors i cantants més populars del Japó de la postguerra, Yujiro Ishihara.
Una de les claus del protagonisme polític del govern provincial és que la ciutat no té un sol municipi, sinó que està constituït per 23 districtes independents. Entre els seus principals projectes hi ha la candidatura per als Jocs Olímpics del 2016, que inclou la reutilització de moltes de les estructures construïdes per als del 1964.

A la recerca de l'aire del palau imperial

Fossat del palau imperial. JORDI Juste

Al centre de la metròpolis més gran del món, habitada per prop de 30 milions de persones, hi ha una superfície verda d'uns 3,5 quilòmetres quadrats envoltada d'un fossat amb aigua. És el palau imperial i els seus jardins, seu de la residència oficial dels monarques japonesos des que el 1868 la cort es va traslladar des de Kyoto a l'antiga Edo i va ocupar el castell, fins aquell moment utilitzat pels shogun de la família Tokugawa, autèntics cab- dills del país durant gairebé tres segles. L'edifici principal de l'antiga fortalesa va ser devastat per les flames el 1873 i els actuals monarques n'habiten un de molt més funcional, acabat el 1968. Les edificacions que es poden observar des de l'exterior i que molts turistes usen com a fons de les seves fotografies no són més que algunes estructures de vigilància situades a prop de les muralles.
La major part dels jardins només és accessible per als privilegiats convidats que hi assisteixen a actes, com la festa dels cirerers en flor a la primavera o per als ciutadans que desitgen rebre la salutació de la família imperial des del balcó del palau per Cap d'Any. Però davant de la porta principal i el pintoresc pont de dos arcs, hi ha una gran esplanada oberta al públic en general per on molts toquiotes passegen en els seus dies festius, una delícia de parc urbà amb centenars de pins que són retallats periòdicament amb la paciència d'un cuidador de bonsais que tenen els jardiners japonesos.
També es pot disfrutar d'aquest immens pulmó fent esport en els cinc quilòmetres de recorregut de l'ampla vorera que envolta el fossat. Qualsevol dia, a gairebé totes hores, és fàcil veure gent corrent per Sakuradamon, l'única porta franquejable a la zona oberta al públic. Un dels avantatges de córrer per aquest circuit és que el trànsit és escàs i, a més, tota l'àrea està molt ben vigilada, ja que als voltants del palau també es troben l'estació central de Tòquio, l'edifici de la Dieta, la residència del primer ministre, l'Agència Nacional de Policia i molts ministeris.
Els últims anys, el Ministeri de Medi Ambient està treballant en un pla perquè el vent que bufa des del jardí beneficiï el districte de negocis que envolta l'estació de Tòquio i l'àrea comercial de Ginza. Aquest projecte preveu crear, mitjançant la limitació de l'altura en les construccions, la plantació d'arbres i l'ús d'asfalts especials, passadissos que facin que l'aire del palau imperial, que en ple estiu és gairebé dos graus més fred que a la zona dels grans edificis, mitigui l'efecte d'illa de calor que aquests creen.
No obstant, recentment, els tècnics del ministeri han descobert que el fossat que envolta el palau actua com un cinturó de calor que neutralitza en bona mesura el poder refrescant de la zona verda. El problema és que des dels anys 60 l'aigua del fossat està desconnectada de qualsevol font externa, de manera que s'ha anat convertint en un tèrbol estany que absorbeix la calor de dia i la manté durant la nit, i ara s'està estudiant la millor manera de fer que l'aigua del fossat imperial circuli.

El premi a Okuribito (Departures) trenca el tabú

Un petit cementiri envoltat de vivendes a la ciutat de Kyoto. Foto: JORDI JUSTE

La concessió a Okuribito de l'Oscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa ha servit per atraure l'atenció internacional sobre la indústria funerària japonesa, un sector que té una factutració d'uns 8.000 milions d'euros a l'any i que té davant seu un futur molt pròsper gràcies a l'envelliment de la població, que ha elevat ja a més d'un milió les morts anuals.
No és la primera vegada que el cinema nipó s'inspira amb èxit en els ritus mortuoris. L'any 1984, Itami Juzo va dirigir Ososhiki (El funeral), que mostrava els preparatius i els ritus budistes que segueixen a la mort. Ara el film Okuribito, dirigit per Yojiro Takita, se centra en la figura de Daigo Kobayashi, un violoncel.lista que es veu empès a treballar en una funerària preparant per als ritus els cossos dels difunts. Al començament, aquesta nova feina li representa el rebuig de les persones més properes a ell pel tabú que considera la mort com una cosa impura.

Reconeixement mundial
Daisuke Yoneyama, de la funerària Hart Full Ceremony de Tòquio, afirma: "Em sento feliç i orgullós que una pel.lícula que tracta la mort --un tema que tendeix a ser tabú-- i agafa com a motiu els funerals tradicionals japonesos sigui acollida a l'estranger. A més a més, el títol que s'ha donat a Okuribito fora del Japó, Departures, expressa que el reconeixement que la mort no és el final sinó un punt de partida està en la consciència no només dels japonesos, sinó de tot el món".
El tabú de la mort és una font de conflictes entre les institucions locals, les funeràries i els residents de les zones on estan o volen estar ubicades. Una gran majoria dels 128 milions d'habitants del Japó resideixen a les escasses zones planes del país, de manera que l'espai està molt disputat, tant per als vius com per als morts. Més del 99% dels cadàvers s'incineren, però en molts casos les cendres acaben dipositades en unes tombes que ocupen molt d'espai, sovint en petits cementiris envoltats de vivendes.
Al llarg dels últims anys s'ha estès una mica la pràctica d'escampar les cendres, però de moment encara és una pràctica molt minoritària, en part perquè la llei especifica que les restes s'han de dipositar en cementiris. Mutsuhiko Yamada, president de l'Associació per a la Promoció de la Llibertat d'Escampar Cendres, expressa els seus recels: "¿Per què ignora el Govern els diversos valors i sentiments religiosos dels ciutadans? No puc evitar preguntar-me si no està protegint els interessos de certes organitzacions religioses i negocis a canvi de treballs lucratius per a buròcrates jubilats a les companyies que gestionen cementiris".
L'obligació de fer servir terrenys designats ha portat una funerària de Tòquio a comprar Kazurashima, una illa deshabitada d'un quilòmetre quadrat, perquè cada any 100 dels seus clients hi puguin escampar cendres. El límit s'ha establert amb la finalitat de no perjudicar el medi ambient, ja que es tracta d'una illa que forma part del parc nacional Daisen-Oki.
La preocupació per la contaminació ha motivat altres iniciatives, com ara la comercialització de taüts de cartró o el càlcul del CO2 emès en tot el procés funerari perquè l'usuari pugui compensar el dany mitjançant donatius. "Nosaltres, els humans, podem viure gràcies al medi ambient. El que proposem és mostrar la nostra gratitud en el moment de marxar", explica Nyokai Matsushima, responsable d'una organització que promou funerals ecològics.
El que de moment sembla tenir difícil solució és l'escassetat d'incineradores. Moltes de les més de 1.500 que hi ha en funcionament en tot el país estan al límit de la seva capacitat, però la seva ampliació s'enfronta a l'oposició dels veïns. Per això, a Tòquio existeix un projecte per realitzar les incineracions en alta mar en un ferri que transportaria 10 forns crematoris.

Cotxes fúnebres depressius
En terra ferma, un dels problemes és que, segons el calendari tradicional, al Japó hi ha dies considerats tomobiki, és a dir que tiren dels amics, i els japonesos els eviten per als funerals, i això augmenta la saturació dels forns en algunes dates. Un altre obstacle són les condicions que imposen els veïns per permetre el seu funcionament. En alguns llocs del país, per exemple, associacions de veïns han aconseguit que es prohibeixi l'ús dels miyagata, cotxes fúnebres tradicionals amb extravagants teulades que semblen una pagoda. Argumenten que la visió d'aquests vehicles té un efecte depressiu. De totes maneres, fins i tot als municipis on es permet l'ús d'aquests vehicles, cada vegada en circulen menys, possiblement per la tendència a tractar la mort com un tràmit que s'ha de complir sense fer ostentació.
Ja han passat els temps en què els treballs funeraris es reservaven als burakumin, la casta que fins al segle XIX vivia segregada, però el tracte amb els morts comporta encara un estigma. "Ser present en el lloc de la separació dels difunts, i ajudar en la seva partida; aquesta feina està plena de carinyo", diu Kobayashi, el protagonista d'Okuribito, pel.lícula que ja han vist més de tres milions de japonesos.

La duradora moda del fotomaton recreatiu

El 1995 l'empresa japonesa de màquines recreatives Sega va comercialitzar unes cabines que, en lloc dels tradicionals retrats per a documents d'identitat, fan fotos recreatives adhesives de mida molt petita. En principi, l'invent havia d'anomenar- se purinto kurabu (adaptació al japonès de l'anglès print club), però ben aviat es va rebatejar com a purikura. Al Japó es va posar de moda gairebé immediatament i fins i tot va arribar a traspassar les fronteres, encara que amb èxit desigual i més aviat efímer.
La seva facturació anual es manté al voltant dels 30.000 milions de iens (250 milions d'euros), la meitat del que va arribar a aconseguir l'any 2002, però encara enorme. I més si es té en compte que molts preveien la seva mort sobtada per la generalització dels telèfons mòbils amb càmera.
Els principals usuaris de les purikura són les adolescents, però també les estudiants universitàries. És estrany que un grup d'amigues japoneses surti a divertir-se sense passar a immortalitzar la trobada. La majoria de les nenes i noies tenen els estotjos escolars plens de petites fotos, o dediquen pàgines de les agendes a col.leccionar-les. "Les purikura sempre estaran de moda. I són cada vegada millors. ¿Et sorprèn que encara les fem, tot i que tenim 20 anys? S'ha convertit en un costum, una manera de tenir un record. Són millors que les fotos del mòbil, perquè les pots retocar i pots dibuixar-hi o escriure-hi. A més són adhesives i les podem repartir", explica Yukiko, una universitària de Kyoto.
Alguns centres recreatius ofereixen la possibilitat de combinar la purikura amb el cosplay, és a dir, fer-se les fotos disfressat, sovint d'algun personatge de dibuixos animats. Per menys de tres euros, aquestes màquines ofereixen cada vegada més qualitat fotogràfica i varietat d'efectes de fons, que creen la il.lusió que les fotografies han estat fetes a diversos llocs. També permeten escriure o dibuixar en una varietat cada vegada més gran de formats. "Fem purikura des de l'escola primària. Podem fer fotos amb el mòbil, però el més divertit de la purikura són els 10 minuts que passem fent les fotos i després hi escrivim o hi dibuixem", explica Mako, una noia de 19 anys.
Els nois hi són menys assidus, i molts només entren a la cabina per acompanyar la seva parella. Recentment, algunes de les sales de jocs on estan instal.lades han vetat l'accés a homes sols per evitar els robatoris i per allunyar els pervertits. "Volem que les dones joves, els principals usuaris, disfrutin creant els seus adhesius favorits sense haver de preocupar-se del fet que hi hagi homes a l'aguait", va declarar un responsable de Sega.
"La meva cosina és molt guapa i ja li ha passat diverses vegades, se li han acostat homes i li han demanat que es faci una purikura amb ells. He sentit que alguns fins i tot paguen. De totes maneres, no crec que sigui necessari que els prohibeixin l'entrada. Jo no he vist mai que cap fes res dolent", explica Mako, que té l'agenda plena de fotos de record de les seves sortides amb amigues i guarda separades les que es fa amb el seu nòvio, "per no haver de tallar-les" si després trenca amb ell.

Passió pels crancs

El restaurant Kani Doraku. JORDI Juste

12/2/2009 CRÒNICA DES D'OSAKA

El gran cranc que penja de la façana del restaurant Kani Doraku, de Dotombori, al centre d'Osaka, és possiblement un dels objectes més fotografiats del Japó. Aquesta bestiola, que mou les potes i els ulls i fa ni més ni menys que sis metres i mig, habita en aquest lloc des del 1960. És un benizuwaigani, una espècie que en realitat sol fer uns 15 centímetres i pesar un quilogram per exemplar i que rep el nom científic de Chionocetes japonicus, que significa 'cranc de les neus japonès'.
Té germans clònics repartits per tot el Japó, però és aquí on hi ha l'establiment principal d'aquesta cadena especialitzada a servir la delícia del mar. Per això s'ha convertit en un dels símbols d'Osaka, de l'amor de la seva gent per la gastronomia i de la passió dels japonesos pels crancs.
Aquests animals estan molt presents en el folklore nipó, per exemple en alguna de les seves faules més conegudes, com en el conte Saru-kani-gassen, que tracta d'un cranc que és enganyat per un mico i acaba amb la venjança del crustaci sobre el simi.
Pel que fa a la gastronomia, es poden menjar de diverses maneres, encara que les més comunes són el sashimi (cru) i el nabe (bullit), acompanyats en tots dos casos amb salsa de soja, normalment rebaixada amb el suc d'algun cítric, i amb un bon guarniment de verdures. La beguda que combina més bé amb el cranc és el sake, que molts sibarites fan servir per regar les entranyes del marisc xuclant el vi d'arròs, barrejat amb la carn, directament des de la closca del cranc.
L'hivern és la temporada alta per a la pesca i el consum de crancs. És ara quan a les peixateries de les grans ciutats el benizuwaigani i altres espècies més petites són les estrelles. I també és en aquesta època quan s'ofereixen més viatges especials de cap de setmana als principals ports de captura, la majoria al nord del país o a les costes del mar del Japó, on es pot menjar el crustaci fins a atipar-se per un preu fix i disfrutar de les aigües termals, una altra de les grans aficions ancestrals dels japonesos.
Com passa amb altres espècies marines, la voracitat japonesa ha causat que en alguns caladors tradicionals els crancs estiguin en perill d'extinció. Així mateix, la seva captura és el motiu de no pocs incidents amb els països veïns, especialment amb Rússia. La immensa majoria dels crancs capturats a les costes russes de l'oceà Pacífic estan destinats a acabar als estómacs dels japonesos, cosa que, a més de ser una important font d'ingressos legals per als russos, ha generat l'aparició de màfies especialitzades a capturar-los saltant-se les quotes, que s'han establert justament per garantir la supervivència de l'espècie, i comercialitzar-los ignorant els tràmits duaners i, sovint, etiquetant fraudulentament el seu origen.
Així mateix, es produeixen captures de pesquers japonesos (l'últim fa dues setmanes) que pesquen sense permís en aigües territorials russes, a vegades davant de les illes Kurils, que van ser ocupades per l'URSS després de la segona guerra mundial i que el Japó continua reclamant com a seves.

Els primers adults de l'era de Heisei

Instant de la cerimònia de Kyoto. Jordi Juste

L'any 2009 al Japó és l'any 21 de l'era de Heisei; és a dir, del regnat de l'emperador Aki Hito. Això significa que el 2008 van complir els 20 anys i van arribar a la majoria d'edat la primera generació de japonesos nascuts a l'era actual. En concret, 1.330.000 nous adults, la xifra més baixa de les últimes dues dècades, una dada que recorda la tendència a l'envelliment de la societat japonesa a causa de la combinació d'una altíssima esperança de vida amb un baixíssim índex de natalitat.
L'entrada en l'edat adulta se celebra a tot el país amb cerimònies organitzades pels ajuntaments el segon dilluns de gener, seijin no hi (dia dels nous adults), que és festiu nacional. Els joves assiteixen als actes, presidits per les autoritats locals, vestits formalment. Una gran majoria de noies van amb quimono i els nois, normalment, amb americana i corbata occidental. Es tracta d'esdeveniments molt seriosos, amb discursos dels alcaldes i dels representants dels joves, que molts suporten estoicament esperant que acabin ràpid per poder-se reunir amb els seus antics companys d'escola, fer-se infinitat de fotos i anar-se'n a beure. No obstant, gairebé forma part de la tradició que, en moltes de les cerimò- nies, els més esvalotadors de cada generació hi arribin del tot borratxos i sabotegin tots els discursos de les autoritats.
A Kyoto, ciutat de més d'un milió d'habitants, la cerimònia va reunir aquest any 10.000 nous adults en dues sessions marcades, com sempre, per l'afany local de ressaltar la seva condició d'antiga capital i custòdia de les tradicions. L'alcalde, vestit amb hakama (quimono de dues peces) ho va recordar en el seu discurs, i els actes es van obrir amb l'actuació d'un grup de wadaiko (tambors japonesos). Les mesures de seguretat van fer que els joves amb ganes d'armar un escàndol s'haguessin de conformar exhibint-se davant del pavelló en què se celebraven els actes.
A aquests actes, organitzats per l'ajuntament, només s'hi pot assistir amb invitació, però molta gent es queda a la porta per veure els joves. Com passa en gairebé totes les celebracions japoneses, no hi falta una considerable quantitat de fotògrafs, aficionats locals amb equips que són l'enveja de molts professionals estrangers, a la caça de les noies amb l'aspecte més espectacular. N'hi ha moltes que llueixen pentinats sofisticats i la majoria porta un quimono conegut com a furisode, amb unes mànigues que són tan amples que gairebé toquen a terra i que només poden portar les solteres, cosa que fa que moltes dones no s'ho posin més que aquell dia i per a la graduació universitària. També s'hi poden veure joves pertanyents a la minoria coreana amb el seu vestit tradicional, el chima jeogori.
Tampoc perden l'ocasió els partits polítics, que hi van amb camions amb la part superior convertida en estrada per guanyar-se els nous votants. De tant en tant ressorgeix al Japó el debat sobre si s'ha de rebaixar l'edat mínima per votar als 18 anys però, a jutjar pel poc interès que hi mostren els nous adults, no sembla que es tracti d'una demanda gaire urgent per part dels presumptes interessats.
Un grup de noies després de la cerimònia. la segona per la dreta porta el vestit tradicional coreà. Jordi Juste

¿El caràcter està escrit a la sang?

El manual del tipus O. JJuste

15/1/2009 CRÒNICA DES DE KYOTO

Al Japó hi ha molts sistemes acientífics de predir el futur d'algú i de conèixer la seva personalitat. Alguns estan lligats a les seves tradicions, com és el cas dels omikuji, uns paperets que s'obtenen al treure un palet d'una caixa als santuaris sintoistes, o el nombre de traços que sumen els caràcters xinesos amb què s'escriuen el nom i el cognom. Uns altres són d'introducció més recent, com l'horòscop occidental i el tipus de sang.

Aquest últim mètode està tan arrelat que molts japonesos ignoren que el seu origen se situa als anys 20 del segle passat, lligat a les teories racistes que associaven el caràcter dels pobles al predomini d'un determinat grup sanguini. Llavors va adquirir gran popularitat i els militars nipons el van intentar usar per seleccionar els soldats més ben dotats. No obstant, vista la seva escassa eficàcia, als anys 30 va passar de moda i no va tornar a estar en voga fins als 70, quan el va revitalitzar l'advocat i personatge televisiu Masahiko Nomi.

Des d'aleshores, molts japonesos s'han deixat seduir per aquesta forma de classificar les persones, segons la qual els que tenen la sang de tipus A són gent ordenada i sensible però enutjosa, els del grup B són actius i sociables però egoistes, els AB són freds i racionals però indecisos i els O són agradables i optimistes però vanitosos.

Aquest assumpte s'ha convertit en una font d'ingressos per a la indústria editorial. Un dels èxits de vendes d'aquest any a les llibreries japoneses ha estat la col.lecció Jibun no setsumeisho (El teu propi manual d'instruccions), que han situat els volums dels tipus A i O, els més abundants, en els primers llocs de les llistes de vendes i s'ha convertit en tema de conversa, especialment entre els joves.

"Em vaig comprar el llibre del meu tipus i ho encerta tot sobre mi", explica Haruno, una noia universitària. Ayae, la seva companya de classe, també es mostra convençuda de la fiabilitat del mètode: "Moltes vegades, quan he conegut una persona he imaginat, per la seva forma d'actuar, quin era el seu grup sanguini, i sempre l'he encertat". En canvi, Yuuta, un noi de 19 anys, confessa que la seva afició pel mètode és més aviat recreativa: "No sé si l'encerta o no, però la vida és més divertida si creus en aquestes coses", diu.

Recentment, l'actor de kabuki (teatre tradicional japonès) Ichikawa Danjuro va explicar que el seu tipus sanguini ha canviat d'A a O a causa d'un trasplantament de cèl.lules mare procedents de la seva germana, com a part d'un tractament per curar la leucèmia. Coneixedor de la popularitat del sistema de definir la personalitat a partir del tipus de sang, Ichikawa va plantejar un repte al públic que assisteixi a la seva reaparició en l'escena: "Vull que vingui i vegi si la forma d'actuar és diferent entre les persones de tipus A i les de tipus O". És d'esperar que hi hagi bastants espectadors que vegin en els gestos i en l'entonació d'Ichikawa la prova de la transformació del seu caràcter, ja que, segons una enquesta, el 63% de les dones i el 47% dels homes japonesos afirmen que creuen en la relació entre tipus de sang i personalitat.

Nadal a l'americana

4/1/2009 CRÒNICA DES D'OSAKA

Sota el tauró de la pel.lícula. JJuste
El Nadal és una de les celebracions que posen més de manifest l'eclecticisme i el sincretisme dels japonesos. Malgrat que només un 1% dels 128 milions d'habitants de l'arxipèlag són cristians, durant el mes de desembre les ciutats japoneses s'engalanen amb motius nadalencs, adoptats sobretot de la seva versió nord- americana. Així, decoracions lluminoses, arbres de Nadal i, sobretot, molts parenoels poblen els centres comercials del Japó, on a més a més sonen nadales clàssiques en versió anglesa.

El Nadal és --també aquí-- sobretot una festa comercial. A les cases, a més, s'hi menja el kurismasu keiki, un pastís normalment cobert de nata i decorat amb maduixes. Les parelles joves es reuneixen la Nit de Nadal en sopars romàntics que sovint acaben en algun dels abundants rabu hoteru, hotels en què les habitacions es paguen per hores. El dia 25 a la matinada hi ha cua per entrar a rematar la festa.

Per a moltes noies resulta un trauma arribar a aquest dia sense nòvio. "Ho vam deixar a l'octubre. Sóc una beneita, ¿oi? Just dos mesos abans de Nadal. Quin moment més inoportú", comentava recentment Ai, una noia de 19 anys. Per la seva part, Nanako, de 20, explicava que ella i el seu nòvio havien decidit posposar la celebració fins al cap de setmana, perquè el dia de Nadal al Japó és laborable i aquest any queia en dijous.

Possiblement per això moltes de les decoracions de Nadal s'han mantingut aquest any uns dies més del que sol ser habitual. Casualment, el dia 23 de desembre és festiu perquè se celebra l'aniversari de l'emperador, però, a diferència del que passaria en altres països, aquí gairebé ningú fa pont i la majoria dels treballadors només disfruten de quatre o cinc dies festius al voltant de l'Any Nou.

On més s'aprofita el Nadal al Japó, en el seu vessant decoratiu, és als dos principals parcs d'atraccions del país: el complex format per Disney World i Disney Sea, als voltants de Tòquio, i Universal Studios Japan, a Osaka. Tots dos estan aquests dies plens de joves japonesos que aprofiten les dues setmanes de vacances escolars d'hivern.El Nadal, que al Japó és al cap i a la fi una cosa importat gràcies al cinema de Walt Disney i Hollywood, serveix per connectar la realitat del calendari occidental amb l'Occident de fantasia que recreen els parcs d'atraccions americans.

El Nadal a Disney World Tokyo o a Universal Studios Japan és propícia per observar la relació cultural que manté el país oriental amb el seu aliat més important. El Japó ha adoptat de la segona guerra mundial ençà una gran quantitat de manifestacions de la cultura popular nord-americana, però sempre ho ha fet d'una manera supèrflua i sense que aquestes hagin arribat a suprimir les autòctones.

Una vegada guardat Santa Claus a l'armari apareixen al Japó les decoracions sintoistes per rebre l'any nou; molts japonesos compleixen com sempre amb els ritus de la seva religió ancestral, però alhora també troben temps per anar a alguna count down party amb regust americà.

Les universitats japoneses detecten un augment d'estudiants consumidors de droga

12/11/2008 CANVIS EN ELS HÀBITS DE LA JOVENTUTBOJOS PER LA MARIA

• Un gram de marihuana és sis vegades més car al Japó que a Holanda

La Universitat Doshisha, a Kyoto. Foto: JORDI JUSTE En els últims mesos s'han produït diversos arrestos d'estudiants en relació amb el tràfic i el consum de drogues --especialment marihuana-- en universitats japoneses. Aquests casos han coincidit amb altres escàndols relacionats amb els estupefaents en el món de l'espectacle i en l'esport professional, de manera que ha augmentat la preocupació per una possible relaxació en l'actitud dels joves nipons respecte a les drogues il.legals.
El tracte legal i social del consum d'estimulants prohibits és al Japó molt més sever que en altres països. En concret, el comerç de marihuana pot arribar a comportar 10 anys de presó i en el cas de drogues com la cocaïna, l'heroïna i les amfetamines pot suposar una sentència a cadena perpètua. Fins ara, el consum d'aquesta droga està molt menys estès que a Europa o als Estats Units, i bastant limitat a ambients marginals i a elits intel.lectuals.
Durant anys, no obstant, ha existit una denominada zona grisa de productes que no estaven especificats com a prohibits en cap llei i que, per tant, podien ser utilitzats legalment. El cas més conegut és el del líquid Rush, que va ser introduït durant dècades des dels Estats Units com a netejador per a vídeos, però distribuït en sex shops per la seva capacitat per augmentar el plaer sexual.
A finals del mes d'octubre, dos estudiants de la prestigiosa Universitat Keio, de Tòquio, van ser arrestats com a sospitosos de tràfic i possessió de marihuana. Tots dos van ser acusats de contravenir la llei de control del cànnabis, i van sortir en llibertat sota fiança.
Noms publicats
Els noms es van fer públics i el vicepresident de Keio va aparèixer davant els mitjans de comunicació per demanar disculpes. "És realment lamentable, perquè sempre hem confiat en els nostres estudiants", va manifestar Seiichi Mori, abans d'admetre que des del 2004 s'han produït altres casos similars a la seva universitat.
També a l'octubre, cinc estudiants de la universitat Hosei, de Tòquio, van ser detinguts per possessió de cànnabis i, al mes de setembre, una estudiant de la Universitat Doshisha, de Kyoto, va ser arrestada pel mateix motiu, després que fossin els seus propis pares els que alertessin la policia a l'haver detectat alteracions sospitoses en la seva conducta. A més, al gener es va descobrir que alguns integrants de l'equip de rugbi de la Universitat Kanto Gakuin cultivaven marihuana al seu dormitori.
Són només uns quants exemples d'estudiants que han estat arrestats últimament, han estat processats i els seus noms han estat publicats.
"Jo no n'he consumit i cap dels meus amics ho ha fet, però estic segura que a la meva universitat també hi ha casos com el de Doshisha", explicava recentment Yuki, una estudiant universitària de Kyoto. Per la seva part, un professor de la Universitat Ritsumeikan es mostrava molt sorprès davant la proliferació de detencions: "És increïble, en altres països és més normal, però al Japó no. Ara aquests nois tindran moltes dificultats per trobar feina".
Als arrestos d'estudiants s'hi uneix l'escàndol protagonitzat per tres lluitadors professionals de sumo russos que van haver d'abandonar aquest esport al setembre després de descobrir-se que havien consumit marihuana. A més, en els últims anys, diversos actors i cantants han estat processats i han vist rescindits els seus contractes per possessió de petites quantitats de droga.
Menors de 30 anysSegons la policia, l'any passat van ser descoberts 3.282 delictes relacionats amb la marihuana. A diferència del que passa amb altres drogues, el consum del cànnabis al Japó sembla que està augmentant entre els més joves. Un 70% de les persones detingudes l'any passat per consumir-ne eren menors de 30 anys. Les autoritats atribueixen part d'aquest increment a l'extensió de l'ús d'internet, que ha fet més fàcil comprar llavors i saber com cultivar-les.
Malgrat tot, l'accés a la marihuana al Japó segueix sent més difícil que en altres països i el seu preu és més alt. Un gram costa sis vegades més que a Holanda.
La venda de llavors de cànnabis no és il.legal, però està regulada per la llei. La planta es cultiva legalment al país per obtenir fibres que es fan servir en l'elaboració de cordes tradicionals per als ritus del sintoisme, una religió ancestral del Japó.

Dilluns feliços perquè la gent gasti

27/10/2008
Borsa de Tòquio. Jordi Juste

Alguns lectors s'hauran adonat, gràcies a la informació borsària, que al Japó hi ha molts dilluns festius. Això és així des de l'any 2000. Llavors havien passat ja gairebé 10 anys des de l'enfonsament de la bombolla immobiliària i l'economia no acabava de sortir del forat, així que el Govern va decidir traslladar una sèrie de celebracions perquè la gent tingués caps de setmana més llargs i gastés més. Al Japó, els caps de setmana i gairebé tots els dies festius nacionals, tots els comerços estan oberts i són molts els que no tanquen més de dos o tres dies a l'any.

Durant els anys 80 els preus de les propietats no van parar de pujar, l'índex Nikkei de la borsa de Tòquio va ratllar els 40.000 punts, els potentats nipons van comprar símbols d'Occident, com el Rockefeller Center de Nova York, i els japonesos de peu es van llançar a omplir casa seva d'electrodomèstics nacionals i productes de luxe d'importació. Però a finals de la dècada, la bombolla va explotar, molta gent es va quedar atrapada per hipoteques impagables, el Nikkei va començar la seva caiguda cap als 7.000 punts i milers d'empreses van reduir les seves plantilles. I els japonesos van deixar de gastar.

Els comptes dels grans bancs es van anar reparant a poc a poc, a base de fusions i ajudes del Govern. Però els japonesos havien recuperat la seva devoció per les formigues i es dedicaven a guardar per al dia de demà, amb la qual cosa l'economia, cada vegada més basada en el consum intern, no acabava de posar-se a caminar. Llavors el Govern va decidir forçar els treballadors a descansar amb l'esperança que gastessin més.

Es van canviar festes com el Dia dels Nous Adults, el del Mar, el de Mostrar Respecte a la Gent Gran o el de l'Esport, que van passar de celebrar-se en un dia fix del mes a fer-ho en un dels seus dilluns. En canvi, es van salvar del nou ordre celebracions marcades pel calendari natural, com Cap d'Any i els equinoccis, i les que commemoren efemèrides, com la fundació del país, l'aprovació de la Constitució i l'aniversari de l'emperador (en cas de caure en diumenge, es recuperen també amb un dilluns festiu).

Per entendre la importància de la mesura, s'ha de tenir en compte que molts japonesos no fan vacances gairebé mai. Per llei tenen dret a un mes pagat, però molts n'utilitzen, com a màxim, una tercera part, i sempre en períodes de menys de cinc dies, sovint a principis de gener o a mitjans d'agost, coincidint amb la festa budista dels difunts.

Els motius d'aquesta conducta van des del rebuig cultural a la vagància fins a l'escassa força dels sindicats, passant per la gran identificació del japonès amb el seu lloc de treball i la seva aversió a causar dificultats al grup per satisfer els seus propis desitjos. Molts utilitzen els dies de vacances quan estan malalts per no haver de demanar la baixa (encara que perquè un japonès s'absenti del seu lloc de treball ha d'estar molt malament de salut). Per cert, es desconeix l'impacte eco-nòmic de la mesura, encara que el consum va acabar per augmentar. Això sí, sense l'alegria d'altres èpoques.

L'ESTAFA DEL CAIXER

16/10/2008 INCREMENT DE L'ACTIVITAT DELICTIVA A L'ORIENT LLUNYÀ
Al Japó, els estafadors s'acarnissen en mestresses de casa i avis fent-se passar per funcionaris
• Els enganyen telefònicament perquè els transfereixin tots els seus diners
La via del delicte Caixers automàtics en una sucursal del banc Mitsubishi Tokyo UFJ, a Kyoto. Foto: JJuste

En els últims anys han augmentat al Japó els casos de persones grans i mestresses de casa enganyades per estafadors professionals. Els estafadors aconsegueixen que transfereixin diners als seus comptes corrents mitjançant la utilització de telèfons mòbils per comunicar- se amb les víctimes, i caixers auto- màtics per realitzar les transaccions. La policia calcula que entre el gener i el juny es van defraudar així més de 16.000 milions de iens (uns 100 milions d'euros). L'augment del nombre d'avis que viuen sols fa més fàcil per als estafadors trobar víctimes a l'atzar.

Una de les modalitats més freqüents d'estafa la protagonitzen persones que es fan passar per empleats de la Seguretat Social o de l'oficina de recaptació d'impostos. Els falsos funcionaris comuniquen a les seves víctimes que se'ls han cobrat diners de més i que per poder-los-hi tornar és necessari que vagin a un caixer automàtic determinat. Una vegada allà, els incauts ciutadans són guiats mitjançant el telèfon mòbil en la utilització del teclat del caixer, i els estafadors aconsegueixen que donin l'ordre de transferir fons als seus comptes, pensant que el que fan és el tràmit per rebre'ls.

De manera simple"Sembla increïble que sigui possible enganyar la gent d'una manera tan simple, però les víctimes expliquen que els estafadors eren molt convincents i que, una vegada davant del caixer automàtic, seguien les seves instruccions pràcticament amb la ment en blanc", va explicar un agent de policia.

La magnitud del problema va portar recentment el Ministeri de Justícia i l'Agència Nacional de Policia a recomanar als bancs la prohibició de la utilització d'ulleres de sol o de telèfons mòbils als voltants dels caixers. "Els estafadors únicament es deixen veure per treure diners als caixers. D'aquesta manera esperem posar-los més difícil que s'hi acostin", va declarar recentment un portaveu de la policia. Així mateix, les autoritats han fet més estricte el control sobre els propietaris de telèfons mòbils i ja està en curs una iniciativa legal per millorar la identificació de les persones que fan servir aparells de lloguer, una de les vies preferides pels delinqüents per evitar ser localitzats.

Per la seva part, les entitats financeres també estan aplicant mesures per protegir els seus clients. El Chiba Bank, una entitat regional dels voltants de Tòquio, ja ha situat a prop d'alguns dels seus caixers distorsionadors del senyal telefònic que s'activen fora d'hores d'oficina. Una altra institució financera, el Godo Bank, ha optat per instal.lar, en canvi, un mecanisme que detecta la presència dels mòbils als voltants i fa que no es pugui operar amb els caixers.

L'estratègia d'engany dels estafadors s'ha anat modificant en els últims anys a causa de les campanyes de conscienciació portades a terme per les autoritats. Fins no fa gaire, una de les més utilitzades era fer-se passar per un parent amb dificultats i amb necessitat urgent de diners. Era el conegut com ore, ore sagyo (l'estafa del sóc jo, sóc jo). Els estafadors trucaven i simplement deien: "Hola, sóc jo" i, si la víctima queia en la trampa i deia alguna cosa així com "ah, ets tu, Akira", ja tenien on agafar-se per colar una història per demanar diners, que sovint era un accident o una amenaça mafiosa.

Canvi de tàctica

L'esquema va ser tan utilitzat i se li va donar tanta publicitat en els mitjans de comunicació que els estafadors van haver de canviar de tàctica. Una de les alternatives és trucar a les dones per amenaçar-les de difondre una notícia vergonyosa sobre el seu marit. "A mi no m'ha passat mai, però si em truquen per dir-me que el meu marit l'han sorprès tocant dones al tren i que ingressi diners en un compte si no vull que el denunciïn, potser ho faria", diu una mestressa de casa de 43 anys.

La policia segueix donant a conèixer periòdicament les últimes dades sobre aquests fraus com una manera de posar en guàrdia la població. Recentment, la televisió pública va difondre les imatges de dos presumptes estafadors que haurien estafat uns quants milions de iens. Per una altra part, per rescabalar en part les víctimes, al juny va entrar en vigor una nova llei que preveu distribuir-los els més de 5.000 milions de iens (30 milions d'euros) que la Corporació de Garantia de Dipòsits ha identificat en comptes bancaris utilitzats per delinqüents per a aquestes estafes i que han estat congelats.

Escombriaires voluntaris a la riba de l'Obata

La senyora Nozaki i el seu grup. JJuste

A molts estrangers els sorprèn veure que nets que estan els terres dels llocs públics al Japó. Especialment al veure l'escassetat de papereres als carrers. Si algú compra una llauna de beguda en una de les abundants màquines, probablement sols podrà desempallegar-se'n d'una manera cívica als contenidors que trobarà al costat de qualsevol altre aparell expenedor. Per a papers i plàstics no queda a vegades altre remei sinó endur-se'ls a casa i tirar-los al costat de les escombraries domèstiques. I respecte a les puntes de cigarreta, es recomana fer servir els cendrers que hi ha col.locats als espais reservats per fumar o portar al damunt un dels cendrers portàtils que es venen.

És cert que els japonesos llencen poques coses a terra. Però una altra explicació de la netedat és que les escombraries es recullen. En estacions, universitats, centres comercials i molts altres edificis públics el personal de la neteja és abundant i meticulós. A més a més, els comerços no han perdut el sa costum d'escombrar el tros de carrer davant de la façana. Els escombriaires municipals són gairebé inexistents, però en molts barris s'organitzen sortides de voluntaris per recollir escombraries, arrencar males herbes o retirar les fulles mortes a la tardor.

El que s'ha escrit fins aquí és la cara de la moneda, l'única que arriben a veure la majoria de visitants. Desgraciadament, per poc que algú s'endinsi per carreteres de muntanya o per la riba de rius allunyats dels centres històrics, veurà una realitat ben diferent. A la mateixa ciutat de Kyoto, a pocs minuts del Temple d'Or hi ha una bonica carretereta de muntanya infestada d'abocadors il.legals on molts desaprensius es dediquen a deixar-hi electrodomèstics i mobles vells.

Per a les coses bones i per a les coses dolentes, el Japó és un país on molta gent actua sense fer gens de soroll. Així com hi ha males persones que aprofiten llocs apartats per embrutar, també hi ha individus que, sense demanar res a ningú, surten a passejar amb guants, unes pinces llargues i una bossa de plàstic i aprofiten l'exercici per recollir les escombraries.Una d'aquestes persones és la senyora Nozaki. Ella fa temps que es passeja per la riba del riu Obata i omple bosses d'escombraries. Un dia va decidir formar el grup de voluntaris Nankin-haze per unir forces i poder netejar més a fons la zona. Ara, un dissabte cada mes s'ajunten unes 30 persones i en tres hores recullen més de 100 quilos d'escombraries en poc més d'un quilòmetre de riu. "Si es preguntés als japonesos si està bé tirar deixalles al riu, segur que tots dirien que no, però el riu n'és ple. Potser l'ajuntament hi podria fer més, però hauríem de pagar més impostos", explica Nozaki.

L'acció de Nankin-haze té, a més, la funció de conscienciar de la importància de respectar la naturalesa. La senyora Shimizu, una professora d'escola jubilada que forma part del grup, explica que un exalumne se li va acostar fa poc per donar-li les gràcies per haver-lo convidat a participar i li va dir: "Si no hagués estat per vostè, jo ara estaria jugant a casa amb videojocs i no sabria que divertit i interessant que és el riu".

Pregàries i aigua per al buda inamovible

L'estàtua de Fudo Myo-o. JORDI Juste

26/9/2008 CRÒNICA DES D'OSAKA
En un recòndit carreró del centre d'Osaka, entre Namba i Shinsaibashi, hi ha el temple budista Hozenji, un dels llocs més entranyables de la ciutat.Passar per aquí a llançar-li aigua a les seves estàtues abans de tornar a casa és una pràctica que reconforta cada nit molts habitants de l'antiga Naniwa. Especialment aquells que busquen ajuda per als seus comerços d'entreteniment nocturn relacionat amb el sexe, o per a les seves relacions de parella, els dos camps en què la llegenda diu que les pregàries en el lloc fan més efecte, malgrat que els responsables insisteixen en la seva capacitat multiusos.

Com en altres temples budistes, el devot pot escollir a Hozenji entre diverses formes d'introduir les seves pregàries, com encendre barres d'encens, escriure pregàries sobre pastilles de fusta o simplement ajuntar les mans, tancar els ulls i inclinar el cap.Però l'originalitat de Hozenji és el costum de llançar aigua, amb un cassó metàl.lic agafat per un llarg mànec de fusta, sobre la imatge de pedra de Fudo Myo-o, una de les personificacions del buda Amithaba, i sobre els dos petits budes que la flanquegen, els seus ajudants Seitakadoji i Kongaradoji.Originalment, l'aigua era només una més de les ofrenes que els feligresos deixaven davant les estàtues però, segons la llegenda, un dia a una dona se li va acudir mullar-les i així va iniciar una tradició que ha fet que avui dia estiguin recobertes d'una capa verda de molsa.

Precisament, l'aigua que s'hi tira és el nexe que va servir perquè el poble d'Osaka cregués que les pregà- ries a Hozenji tenen la capacitat d'impulsar els negocis nocturns relacionats amb el sexe, ja que al Japó aquests es coneixen eufemísticament, i de forma general, com a mizushobai (comerç de l'aigua). Pel que fa a l'atribució popular al temple de poders per millorar les relacions de parella, es diu que prové de la creença que dels dos petits budes que hi ha als dos costats del principal un és masculí i l'altre femení, encara que no està gens clar a quin dels dos correspon cada sexe.

El mes de juny, un dels dos, Seitakadoji, va aparèixer de matinada a terra amb el cap i una mà trencats. Posteriorment, un home de 64 anys va ser arrestat i va reconèixer que havia robat un parell de bombetes del recinte i havia baixat del seu pedestal el petit buda, encara que no va oferir cap justificació per a la seva acció.L'incident va servir per recordar que el temple, com la majoria de construccions japoneses antigues, ha estat reconstruït en diverses ocasions després d'haver estat víctima de les flames. El 2003, un incendi va arrasar bona part dels edificis de fusta del carreró que condueix a Hozenji, però en aquella ocasió, el temple es va salvar.

Curiosament, Fudo Myo-o, considerat destructor de les falses il.lusions i guardià del budisme, s'acostuma a representar amb un aurèola de foc i una espasa alçada. El seu equivalent en sànscrit és Acala, nom que significa "inamovible" i es refereix a la seva capacitat per resistir les temptacions de la carn.