Quan em van portar el llibre Memoires d'un yakuza perquè estudiés la possibilitat de publicar una versió espanyola, vaig reaccionar amb una gran prevenció. Un títol tan atractiu i l'espectacular esquena de dona tatuada que apareixia a la portada d'aquella edició francesa em van fer témer que aquell fos un producte amb molt atractiu comercial però escàs valor literari. Vaig imaginar una història simple i plena de picades d'ullet al lector aficionat als estereotips, amb uns dolents molt dolents embrancats constantment en sagnants baralles entre clans rivals o exòtics i incomprensibles rituals iniciàtics. Tampoc em va ajudar a afrontar el llibre amb un esperit positiu veure que no era una traducció directa del japonès, sinó una versió de l'anglesa Confessions of a yakuza que jo recordava haver vist alguna vegada a les prestatgeries de la llibreria Kinokuniya d'Osaka.
N'hi va haver prou, però, amb unes pàgines de lectura perquè m'adonés del meu error i admetés que estava davant d'una obra de gran qualitat literària i enorme interès per a algú desitjós, com jo, de conèixer la realitat japonesa des de nous angles. Ràpidament vaig veure que la narració feta per Junichi Saga, un metge rural amb sensibilitat i talent artístic, de les seves converses amb Eiji Ijichi, el pacient més apassionant que mai hagi passat per la seva consulta, té la sang i els rituals justos i necessaris per ser fidel als records del padrí de la Dewaya, una família clàssica de la yakuza, la màfia japonesa dedicada a l'explotació de garitos de joc il·legal.
El doctor Saga juga en aquesta obra, amb mestria, els papers de notari i conseller. Fedatari de l'ancià delinqüent que ens explica la seva història en primera persona, i consol del lector, al qual ajuda a comprendre la seva pròpia fascinació per una vida gens edificant. Saga juga aquests dos rols a partir d'una renúncia prèvia a fer de moralista per condemnar o justificar la forma de vida del mafiós; deixa, en canvi, que sigui ell mateix qui expliqui una destinació que "es va començar a torçar quan tenia quinze anys" i que narri, amb les seves pròpies paraules, accions que no cal que el lector admeti com a correctes perquè les arribi a comprendre en el context en què es produeixen.
El personatge té tanta força que podria ser una creació fictia de la ment del doctor Saga. Però no ho és, i això encara li confereix un major magnetisme. Eiji Ijichi ens atrapa amb el seu propi caràcter i ens presenta un elenc de personatges secundaris de gran interès: altres caps de la yakuza, esbirros, jugadors empedreïts, policies, carcellers, miners revolucionaris, militars, fiscals despietats, bandits, assassins d'ànima càndida, venedors ambulants, comerciants rics i pobres, barquers, estibadors, jornalers, traficants de droga, geishes, filles de bona família, carrabines, concubines, prostitutes, cambreres, prestadors, endevins, vividors...
A través de la història de la seva vida i de les d'aquestes moltes altres persones que va conèixer, Eiji Ijichi construeix un mosaic del Japó de la primera meitat del segle XX. Ens mostra la vida a Utsunomiya, una petita vila de províncies, i sobretot a Asakusa, el més semblant a un casc antic de ciutat europea al Tòquio de principis de segle XX. Però també ens ensenya altres ambients, com Oiso, una zona residencial per a gent benestant als voltants de la gran ciutat, o els confins de l'imperi, en el que avui dia és Corea del Nord.
En aquests llocs transcorren les vides dels personatges, amb el teló de fons d'esdeveniments que van marcar la història del Japó contemporani: les lluites obreres, l'ascens al tron d'Hirohito, el gran terratrèmol de Kanto, l'expansió de l'imperi, els bombardejos durant la guerra, la dura postguerra... Són els telons de fons històric davant els quals se succeeixen vides de persones els noms de les quals no solen aparèixer als llibres d'història.
Una gran part pertanyen als baixos fons. No podria ser de cap altra manera tractant-se de gent que es va creuar directament amb Eiji Ijichi. Però el seu és un submón bastant diferent al que ens han transmès el cinema de Hollywood i les pel·lícules de Takeshi Kitano. Sobretot perquè Ijichi era un cap d'una família tradicional de la yakuza, que no es dedicava a gestionar bordells, a traficar amb drogues o col·locar al mercat moneda falsa. Els yakuza autèntics com els de la Dewaya es limitaven llavors a gestionar, amb rigor i enginyoses tècniques de màrqueting, però sense trampes, els garitos on es tiraven els daus i s'apostava a parell o senar. Els altres mafiosos, els que fora de Japó s'ha acabat per creure que eren els clàssics, també apareixen en aquest llibre, en moltes ocasions perquè el seu protagonista s'afanya a deixar clares les diferències amb els seus.
Tot això i més és a les versions anglesa i francesa, però l'edició de Memories de un yakuza que ara publica Altaïr a Espanya té valors que no tenen aquelles. Com l'anglesa, aquesta és una traducció directa del japonès, però, a diferència d'aquella, es tracta d'una versió íntegra, on no s'han suprimit ni descripcions escabroses ni expressions de difícil traducció ni passatges que a algú potser li van poder semblar digressions innecessàries per conèixer la vida d'Eiji Ijichi però que nosaltres considerem de gran valor literari i testimonial del món en què va viure.
La nostra versió segueix, pel que fa al títol, el camí correcte marcat per les edicions anglesa i francesa. En japonès es titula Asakusa Bakuto Ichidai, outlaw ga mita Nihon no yami, que es podria traduir al català com Una vida de jugador a Asakusa, els baixos fons japonesos vistos per un fora de la llei. És un títol molt descriptiu i apropiat per al mercat japonès, on la paraula yakuza és poc menys que tabú i, en contextos formals, es prefereix el terme boryokudan, que significa grup violent i pot servir per referir-se a un ampli ventall d'associacions de malfactors. Per al públic espanyol és molt més clar: Memorias de un yakuza.
Quant a la imatge de la portada, en lloc del bell però enganyós cos d'una dona, s'ha preferit l'esquena tatuada d'un home, molt més propera a la que apareix descrita per l'autor a la primera pàgina del llibre. Desgraciadament, Junichi Saga mai es va atrevir a demanar-li permís a Eiji Ijichi per fotografiar el drac a punt de menjar-se una dona de peu sobre una flor que decorava la part posterior del seu tors. És una llàstima, com també que el doctor no tingués més temps per escoltar-lo. Només ens queda, lamentar amb ell que Eiji Ijichi "se'n va anar a un altre món, i ja no hi ha res a fer".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada