ESCÀNDOL PELS CRÈDITS AL CONSUM AL JAPÓ

Deutes suïcides
Les financeres japoneses subscriuen pòlisses de vida d'amagat dels seus clients i els suggereixen el suïcidi si no paguen el que deuen
Han mort uns 5.000 morosos

JORDI JUSTEKYOTO
A primers d'octubre es va saber que les financeres i altres empreses de crèdit no bancari del Japó van recobrar l'any passat 30.000 milions de iens (200 milions d'euros) gràcies a les 52.000 assegurances de vida subscrites a nom dels seus clients. Encara que només es coneix la causa de la mort de la meitat dels titulars de les pòlisses afectades, se sap amb certesa que gairebé 5.000 van ser suïcidis.Les pòlisses se subscriuen a vegades sense el consentiment dels assegurats i s'usen en diversos casos per pressionar els clients dient-los que si no poden pagar serà millor que se suïcidin per saldar els seus deutes. La japonesa és una cultura on el sentit del deure i la responsabilitat col.lectiva tenen encara una gran importància, i per això és comú el suïcidi per rentar l'honra o per alliberar la família d'una càrrega.

Prestamistes a la defensiva

Malgrat els ingressos obtinguts per aquest sistema, en les últimes setmanes les companyies més importants han anunciat que deixaran d'assegurar els seus clients, a causa de la publicitat negativa que ha generat el cas, que s'ha afegit a una sèrie d'escàndols sobre les formes de recuperació dels impagats, amb assetjaments que haurien conduït molts morosos a treure's la vida. L'Agència de Serveis Financers va obligar al maig Aiful, la tercera companyia més gran del sector, a suspendre gran part de les seves activitats durant 25 dies, com a sanció.En molts casos, els préstecs al consum, originàriament concedits per bancs, van a parar a les carteres de les societats de crèdit, que figuren com a avalistes, i per això els assumeixen quan els clients deixen de pagar les seves quotes i s'encarreguen de cobrar-los amb uns recàrrecs d'usura i amb tècniques de pressió clarament il.legals.

En l'actualitat, el límit màxim dels tipus d'interès se situa gairebé al 30%, malgrat que el tipus oficial del Banc del Japó no arriba a l'1%. El Partit Liberal Democràtic, del primer ministre Shinzo Abe, va aprovar aquest mes rebaixar el límit autoritzat al 20%. No obstant, hi haurà un període de transició de cinc anys, que ha estat àmpliament criticat perquè representa una concessió al sector.Per la seva part, dins de la seva campanya de millora d'imatge, set de les empreses de crèdit més importants del Japó van anunciar al març la seva idea de dedicar 25.000 milions de iens (166 milions d'euros) a "ajudar" els seus clients més endeutats, però el primer d'octubre van anunciar que suspenien el projecte pels plans del Govern per controlar el sector.

Els prestamistes són un grup de pressió important, ja que contribueixen a finançar les campanyes de partits polítics i gasten a l'any uns 70.000 milions de iens (466 milions d'euros) en publicitat agressiva per incitar al consum fàcil. Dins de les seves pràctiques comercials hi ha la concessió de crèdits de fins a mig milió de iens (més de 3.000 euros) als seus milers de caixers automàtics, sense cap tipus de garantia i només identificant-se mitjançant el carnet de conduir o la targeta de la seguretat social.

Esquer publicitari

Algunes societats de crèdit destaquen en la seva publicitat que el tipus d'interès és zero si els diners es tornen abans d'una setmana, cosa que està sent extraordinàriament atractiva. "Molts clients de les companyies de crèdit al consum no pensen en com són d'alts els tipus d'interès, i els prestamistes no donen explicacions suficients", declara l'advocat Kenji Utsunomiya, especialitzat en aquests assumptes.La publicitat i els caixers aconsegueixen captar molts clients amb un nivell baix d'ingressos, que després es veuen atrapats en una bola de crèdits nous per poder pagar deutes anteriors. Les empreses es defensen dient que, si sol.liciten garanties estrictes, un gran nombre de sol.licituds seran rebutjades, i abocaran els consumidors als usurers tradicionals, verdaders taurons del mercat il.legal de préstecs.

1.200 anys d'història surten de processó

CRÒNICA DESDE KYOTO // JORDI JUSTE
Una de les imatges més curioses de la festa Jidai Matsuri (festival de les èpoques) és la de l'alcalde i el governador de la província de Kyoto. Diumenge passat, com cada any, van recórrer junts la part antiga. Ho van fer a dalt d'un carruatge de principis del segle XX, vestits amb quimonos espectaculars i pentinats com cortesans medievals. Seria una cosa així com si el president de Catalunya i l'alcalde de Barcelona anessin des del Saló del Tinell a la basílica de la Mercè disfressats de membres del Consell de Cent.

El 22 d'octubre és una de les tres grans festes de Kyoto. Les altres dues són Aoi Matsuri, al maig, i el Gion Matsuri, al juliol. El dia del Jidai Matsuri se celebra la fundació de Heian Kyo, l'actual Kyoto, fa més de 1.200 anys, concretament el 22 d'octubre del 794, dia en què l'emperador Kammu va escollir el lloc conegut com a Yamashiro per establir-hi la cort. L'efemèride es commemora des del 1895, és a dir gairebé 30 anys després de perdre la capitalitat a favor de l'antiga Edo, rebatejada com a Tòquio.

L'acte central de la festa és la processó entre el palau imperial i el gran santuari sintoista de Heian, que s'obre amb els dos omikoshi (santuaris portàtils) del primer i l'últim emperadors que van tenir la seva cort a Kyoto. Darrere seu desfilen unes 2.000 persones que llueixen vestits de les diferents èpoques que marquen la història de Kyoto com a capital. Aquesta vegada, el Jidai Matsuri ha estat diumenge, de manera que el caos circulatori ha estat inferior al d'altres anys. De totes maneres, les més de 300.000 persones que hi ha apostades al llarg dels dos quilòmetres de recorregut van col.lapsar durant sis hores bona part de la ciutat.

Kyoto és una ciutat moderna que té una població d'aproximadament un milió i mig d'habitants i forma part de la gran àrea metropolitana de Kansai, centrada en Osaka, i amb més de 10 milions de persones. No obstant, l'ànima de la ciutat és la seva història, i per això els seus ciutadans i institucions es bolquen a celebrar-la constantment, i amb especial afany en els seus tres grans festivals.Els habitants de Kyoto saben que la capital política, econòmica i cultural està a Tòquio i que Osaka té una potència industrial i comercial amb la qual Kyoto no pot competir. Però ells tenen l'orgull de la història, de saber que molts dels moments clau del passat es van produir aquí, i que la seva ciutat acumula més monuments arquitectònics que cap altre lloc del país. És una cosa que reconeixen també els centenars de milers de japonesos que van a visitar-la en massa cada any, a la tardor i a la primavera.

Avui, Kyoto és coneguda en molts llocs del món gràcies al protocol per frenar l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, que es va firmar aquí el 1997. Una altra efemèride que potser en el futur s'afegirà a la llista de commemoracions del passat de la ciutat. De moment, aquest any, la temperatura màxima el dia de Jidai Matsuri ha superat els 20 graus, una dada que invita a la preocupació sobre el canvi climàtic. El sector turístic adverteix que el retard del fred pot provocar cancel.lacions de viatges a Kyoto.

I per postres, l'anglès

JORDI JUSTE.KYOTO
Bunmei Ibuki, ministre d'Educació japonès des del setembre, s'ha estrenat explicant amb una metàfora la seva oposició al fet que es generalitzi l'ensenyament de l'anglès a l'escola primària. Segons Ibuki, hi ha assignatures, com la llengua japonesa, que contenen les proteïnes i hidrats de carboni necessaris per al cervell dels nens. En canvi, altres idiomes, com l'anglès, són llaminadures que es poden menjar només després d'ingerir l'aliment necessari.La seva opinió era esperada. Un comitè oficial va recomanar al març que s'impartís una hora setmanal d'anglès a cinquè i sisè de primària, és a dir entre els 10 i 12 anys. En l'actualitat, és obligatori a l'ensenyament secundari, a partir dels 13 anys, i al batxillerat, i normalment se segueix estudiant a la universitat. Els tres cicles sumen vuit anys, però tot i això la majoria es confessa incapaç d'usar l'anglès hàbilment.

Proliferació d'escoles
Amb la llarguíssima crisi dels 90 i l'acceleració de la globalització, molts japonesos van prendre consciència de la importància de saber anglès. Es va produir una expansió de les escoles d'idiomes, fins al punt que és difícil trobar una estació de tren transitada que no tingui al davant alguna de les més de 600 delegacions de Nova, el gran colós del sector.Avui, l'anglès és omnipresent en la vida japonesa. Hi ha infinitat de paraules angleses que es colen cada dia en els mitjans de comunicació i, fins i tot, en el sil.labari katakana. A les grans ciutats, moltíssimes indicacions estan en anglès. Ja hi ha tres diaris nacionals amb una edició anglesa i els principals informatius de la televisió pública s'emeten en dual. A més a més, tots els equips de beisbol compten amb jugadors nord-americans que només parlen aquesta llengua.

Tot i aquesta realitat, encara queden intel.lectuals que posen en dubte la necessitat d'abraçar l'anglès en detriment de llengües més pròximes com el xinès, encara que en general és un debat superat. No obstant, des que l'exprimer ministre Junichiro Koizumi va impulsar la creació del comitè per a l'estudi de l'anglès en les primeres etapes de l'ensenyament, van sorgir opinions a favor i en contra. El 2005, un estudi del Ministeri d'Educació mostrava que el 71% dels pares recolzaven la mesura, mentre que el 54% de professors s'hi oposaven.

Koizumi parla anglès amb fluïdesa i és un admirador confés d'aspectes de la cultura popular nord-americana, com la música d'Elvis Presley, fet que va centrar bona part de l'atenció pública durant el seu mandat. En canvi, el nou primer ministre, Shinzo Abe, ha enfocat les seves prioritats educatives en el patriotisme i en la necessitat d'augmentar les habilitats escolàstiques dels nens, i per això és presumible que l'esforç del seu Govern se centri en el japonès.

El nord-americà Michael Parrish, professor d'anglès a la Universitat de Ritsumeikan de Kyoto, es mostra comprensiu amb els partidaris i els detractors de l'ensenyament primerenc de l'anglès: "No és tan important l'edat per començar com el mètode. Si deixen de costat la gramàtica i no s'ensenya amb professors preparats, l'únic que aconseguiran és que els nens acabin odiant l'anglès".

Un motiu de les dificultats dels japonesos amb l'anglès és que potencien la gramàtica i la traducció i estudien per aprovar exàmens, sense entrar en l'ús pràctic de la llengua. Però hi ha altres dificultats, com la gran diferència fonètica amb el japonès, que només té cinc vocals --idèntiques a les del castellà--, i on totes les consonants menys l'ena van seguides d'una vocal. A aquestes dificultats, Mitsumasa Taniyama, un jubilat resident a Nara, n'hi afegeix dues més, una de psicològica i una altra de cultural: "Els japonesos som tímids. A més, hi ha un refrany que diu que el silenci és or".

Exigències laborals
Les empreses importants exigeixen l'anglès als seus nous empleats i les famílies amb consciència i diners complementen amb cursos, viatges o cars sistemes d'aprenentatge domèstic les carències de l'educació pública.Dit d'una altra forma: les llaminadures del ministre Ibuki són només per als nens de famílies amb proteïnes i hidrats de carboni en abundància.

Teranyina de cables a la ciutat mil.lenària

Kyoto.Jordi Juste
El nou primer ministre japonès, Shinzo Abe, va arribar al càrrec fa tres setmanes amb un programa titulat Cap a un país bonic, és a dir, que valora "la cultura, la tradició, la història i la naturalesa". És un objectiu encomiable i una tasca àrdua per a un estat que ha subordinat massa la seva bellesa al creixement econòmic.

Una mesura desitjable seria accelerar els plans de l'Administració per enterrar els omnipresents cables, una de les visions que més sorprèn els estrangers quan arriben al Japó. No importa si entren per Tòquio, Osaka o Nagoya. Quan surten de l'aeroport comencen a veure cables i més cables, sostinguts per aparatosos pals de formigó. Molts senten una primera decepció davant aquesta electrificant visió, però pensen que potser és només la cara lletja del Japó modern i mantenen l'esperança d'arribar a Kyoto i trobar una bella ciutat, lliure de les servituds del progrés.Quan avancen pel caos urbanístic de la megalòpolis de 610 quilòmetres quadrats, que habiten uns 60 milions de persones entre les regions de Kanto i Kansai, somien arribar a la mil.lenària Kyoto, l'antiga capital, la ciutat dels mil temples budistes i santuaris sintoistes.

Totes aquestes meravelles existeixen, però s'han de buscar darrere d'edificis moderns i anodins, i les omnipresents línies elèctriques que travessen per tot arreu. En no poques vies urbanes la quantitat de cables és tan gran que un té la sensació de trobar-se sota d'una teranyina d'alt voltatge, que en qualsevol moment el pot atrapar. Moltíssimes vegades, les torres de formigó s'han instal.lat davant de l'entrada d'un edifici antiquíssim o d'un santuari sintoista.

Als habitants de Kyoto, orgullosos de la seva història i gelosos de la seva bellesa, no els sembla importar gaire. "Shikataganai" (què hi farem), diuen resignats, com a bons japonesos. El cert és que molts confessen que ja no veuen ni cables ni pals i algun arriba a dir que si no hi fossin li faria la sensació d'estar al camp, lluny d'aquest progrés tecnològic que avui els identifica com a poble.Kyoto atresora progrés i tradició. Té edificis preciosos i escenaris naturals que deixen sense alè. Cirerers en flor a la primavera i aurons envermellits a la tardor.

Kyoto és també seu de prestigioses universitats, d'empreses de tecnologia punta com ara Kyocera, Omron o Shimadzu, de gegants financers com Aiful i de factories com la de Mitsubishi Motors.El turisme és important per a l'economia de la ciutat, però és majoritàriament nacional i els japonesos semblen haver desenvolupat una prodigiosa habilitat per especialitzar la mirada en les coses belles i desdenyar allò que és groller.

A més a més, diuen que tenir els cables a l'aire és més barat i facilita la seva reparació en cas de terratrèmols o de tifons.

Per ara, fins a veure en què queden les bones intencions de Shinzo Abe, caldrà aconsellar als viatgers que arriben de fora que, si volen tenir fotos de Kyoto sense cables ni pals de formigó, s'instal.lin un bon programa per poder retocar-les a l'ordinador.

Les dues corees al Japó

JORDI JUSTE KYOTO
El Japó té 127 milions d'habitants, entre els quals hi ha uns dos milions d'estrangers. D'aquests últims, gairebé una tercera part --més de 650.000 immigrants-- són originaris de les dues Corees. Els del sud no tenen problemes, però els del nord són víctimes d'amenaces telefòniques i per correu a casa seva i verbals quan surten al carrer.La majoria han nascut en territori japonès, ja que són fills, néts o besnéts dels centenars de milers de treballadors que van travessar durant la primera meitat del segle XX el mar del Japó. Molts d'aquests coreans van ser traslladats per la força, després de l'ocupació japonesa. No obstant això, alguns experts en immigració sostenen que els coreans que s'han quedat a viure al Japó són els que van emigrar voluntàriament.

Existeixen concentracions importants de coreans com la del barri de Tsuruhashi, al sud d'Osaka. La barriada és famosa pel seu mercat, ric en especialitats del país veí, com el kimuchi (envinagrats picants) i pels nombrosos restaurants de carn rostida. Passejant pels carrerons és fàcil sentir parlar en coreà dependents i clients. Però en la majoria dels casos, els coreans residents al Japó passen desapercebuts. Molts han adoptat noms japonesos per a la seva vida pública i es reserven els coreans per a l'ambient familiar o per a les seves relacions amb altres membres de la comunitat. Però hi ha excepcions, com la del milionari Masayoshi Son, que no ha renunciat al seu cognom coreà.

Parlar de "comunitat única" és difícil, perquè en realitat els coreans estan gairebé tan dividits aquí com a la península de Corea. S'hi poden trobar dues associacions: Mindan, partidària del règim de Seül, i Chongryon, que és favorable al de Pyongyang. Els membres de la primera entitat tenen la nacionalitat de la República de Corea, l'únic estat coreà reconegut oficialment pel Japó. Els de la segona retenen la de l'estat que va deixar d'existir després de la guerra de Corea. Actualment, els partidaris del nord són una quarta part. El seu nombre s'ha vist reduït els últims anys, especialment després de reconèixer Pyongyang el segrest de japonesos durant els anys 70 i 80, i al transcendir que membres de l'organització hi podrien estar implicats.

CIUTADANS ACTIUS

Tot i ser minoritaris, els coreans fidels a Pyongyang són en molts aspectes els més actius. Gestionen 60 escoles i nombrosos locals de reunió, que a més actuen com a ambaixades en la pràctica, ja que el Japó no manté relacions amb la República Popular Democràtica de Corea. A més, organitzen viatges a Corea del Nord i tenen empreses especialitzades a comerciar amb el seu país, al qual envien diners per pal.liar les penúries que passen els seus familiars. També són, òbviament, els que més pateixen els avatars polítics derivats de les relacions internacionals.Els nord-coreans pateixen l'impacte econòmic de les sancions econòmiques imposades pel Japó. I el que és pitjor, cada pas de Pyongyang per dotar-se d'un arsenal nuclear suposa una nova onada d'amenaces telefòniques, per carta i personals. Freqüentment se'ls acusa d'exportar a Corea del Nord peces i material per al programa d'armament nuclear del president Kim Jong-il. Sense anar més lluny, la setmana passada un ultradretà, de 27 anys, va ser detingut per la policia per haver enviat a una seu de Chongryon una carta amb greus amenaces acompanyada d'un tros d'un dit seu. La pràctica de tallar-se un dit és comuna entre els yakuza, els mafiosos japonesos.

DOS MODELS

Per la seva part, els partidaris del sud passen més desapercebuts. Defensen els drets dels seus associats i organitzen activitats culturals dedicades a mantenir la seva identitat i a promoure els valors coreans entre els japonesos. Però, a diferència dels seus compatriotes del nord, són partidaris d'integrar-se plenament en la societat japonesa. Per exemple, Mindan reclama el dret dels coreans a ser funcionaris i a votar en les eleccions locals, cosa que rebutja Chongryon.

Possiblement, aquesta voluntat d'integrar-se a la societat del Japó és la responsable que cada any uns 10.000 coreans adoptin la nacionalitat japonesa. A més, avui, més del 80% dels membres d'aquesta comunitat es casen amb japonesos.

CANVI D'IDIOMA

Saheja, una coreana de 25 anys, que a més de japonès parla espanyol amb fluïdesa, confessa que quan va viatjar a Corea per primera vegada, fa alguns anys, es va sentir frustrada per no poder-se comunicar en coreà. "Els coreans parlem en japonès, també entre nosaltres. A casa només fem servir algunes paraules coreanes barrejades amb el japonès. Els avis sí que el parlaven, però els pares ja no. Jo ara he començat a estudiar-lo", afirma, mentre ensenya orgullosa el seu vestit tradicional a Kyoto.

Les amenaces de Corea del Nord posen a prova Shinzo Abe

Japó podria imposar sancions econòmiques
Abe vol reformar la Constitució pacifista
Jordi Juste. Kyoto
L'anunci, dimarts passat, per Corea del Nord que realitzarà proves nuclears ha servit perquè el nou primer ministre japonès, Shinzo Abe, mostri la seva anunciada política de fermesa respecte al règim comunista. Abe incia diumenge que ve un viatge a Pequín i Seül per a reunir-se amb els presidents de Xina, Hu Jintao, i de Corea del Sud, Roh Moo-hyun, amb els quals intentarà concertar una resposta a Pyongyang. Ahir el mandatari nipón va afirmar en el Parlament la seva intenció d'imposar sancions econòmiques en solitari si és necessari, encara que de moment sembla que Tòquio prefereix jugar la carta de la diplomàcia.

?Hi ha d'haver una discussió a Nacions Unides que permeti dir-li a Corea del Nord que si segueix així la seva situació s'agreujarà?, va respondre Abe ahir a la pregunta d'un parlamentari. Mentre, a Nova York, el Japó i els Estats Units van pressionar perquè el Consell de Seguretat de Nacions Unides emetés un missatge ferm, al que Rússia i Xina es van mostrar reticents.

La present crisi és un nou capítol en l'enfrontament entre Corea del Nord i la comunitat internacional pels plans del règim comunista de desenvolupar el seu arsenal nuclear. Es creu que en l'actualitat Pyongyang posseïx ja diverses bombes i míssils per a arribar a com a mínim tot el territori del Japó, país en el qual Estats Units compta, a més d'amb nombrosos interessos econòmics, amb més de 30.000 soldats permanentment estacionats.

El primer ministre japonès va defensar repetidament abans d'arribar al càrrec la necessitat d'adoptar una postura ferma respecte a Corea del Nord, tant pels japonesos segrestats en els anys 80, com pels plans nuclears. Després dels assajos balístics fallits de juliol passat, Abe, que era el portaveu del govern de Junichiro Koizumi, va arribar a declarar que el Japó hauria de pensar en dotar-se de la capacitat militar per a realitzar atacs preventius.

Es tracta d'un dels motius pels quals el nou líder defensa la necessitat de reformar la Constitució pacifista imposada el 1947 pels Estats Units, per a donar cabuda a les Forces d'Autodefensa i donar-los un rol equiparable al de l?exèrcit de qualsevol altre país, cosa que es veu amb especial preocupació a Corea i a la Xina, país amb el qual Japó manté litigis fronterers i disputes tant pel suport de Tòquio a Taiwán com pel lideratge polític i econòmic en la regió.

Abe, el primer mandatari japonès nascut després de la segona guerra mundial, s'estrena en el càrrec amb el penjament de ?falcó? a causa dels seus plans de dotar el Japó d'una major capacitat d'intervenció en assumptes militars, així com per la seva actitud respecte al passat, ja que s'ha mostrat repetidament partidari que la història que s'ensenya als nens japonesos posi més èmfasis en els aspectes positius, postura que s'interpreta com un intent d'amagar les atrocitats comeses pel Japó a la resta d'Àsia en la primera meitat del segle XX.

La Carta Magna
L'article 9 de la Constitució japonesa diu: ?Aspirant sincerament a una pau internacional basada en la justícia i l'ordre, el poble japonès renúncia per a sempre a la guerra com dret sobirà de la nació i a l'ús de la força com mitjà de resoldre disputes internacionals.
Per a complir l'objectiu del paràgraf precedent, les forces de terra, mar i aire, així com qualsevol altre potencial bèl·lic, no serà mantingut mai. El dret a la bel·ligerància de l'Estat no serà reconegut?.

A pesar de la claredat de la prohibició constitucional, la guerra freda, i en particular la guerra de Corea, van convertir el Japó en una peça bàsica de l'estratègia de seguretat dels Estats Units, que no només va permetre sinó que va impulsar la creació de les anomenades ?Forces d'Autodefensa?, que són en realitat unes de les forces armades més ben dotades de la zona, encara que no posseïxen l'armament nuclear amb que si conten la Xina, Rússia, els Estats Units i, probablement, Corea del Nord.