El Japó

La música us farà lliures, de Ryuichi Sakamoto

2011-10-25T02:58:00.004+09:00

Traducció de: Jordi Juste i Shizuko OnoDelicat i intensOngaku wa jiyu ni Suru (La música us farà lliures) és la primera autobiografia de Ryuichi Sakamoto, fruit dels diàlegs entre l'artista i l'editor de la revista japonesa Engine. Com totes les obres de Sakamoto, és un llibre delicat i intens, que traspua la sensibilitat i la classe de l'artista des de la primera fins a l'última pàgina.
Res no hi és superficial, tot el que ens explica ens ajuda a comprendre què hi ha en Sakamoto de talent innat i què d'aprenentatge. Ens parla de la seva trobada infantil amb la música, de les seves primeres influències, de la Yellow Magic Orchestra, de la seva evolució artística i de la seva consagració com un dels creadors més importants del canvi de mil · lenni. I també de la seva visió del món, i d'esdeveniments que han marcat la seva vida, tant en l'esfera privada com en la professional. Recorda que de petit no sabia què volia ser de gran i es declara fruit de les circumstàncies i de les persones que l'han envoltat: la família, els amics, els professors, els col · legues ...
El propòsit de Sakamoto no és exhibicionista. Es veu impulsat a rememorar les seves sis dècades d'existència perquè vol comprendre's a si mateix, saber d'on ha sortit. És, doncs, el resultat d'un exercici d'introspecció. Però es llegeix com un relat amè, capaç d'entretenir, interessar i entusiasmar per igual als seguidors de Sakamoto, als aficionats a la música i a tots els lectors que apreciïn la sensibilitat, el talent i la creativitat.

Els herois de Fukushima

2011-10-17T06:20:00.003+09:00

Jordi Juste. Diumenge. El Priódico de Catalunya, 16 d'octubre de 2011

"Els cinquanta de Fukushima", "herois de Fukushima", "herois sense rostre", "herois anònims", "liquidadors", "samurais" i fins "kamikaze". Fora del Japó els hem anomenat de formes diverses, totes elles amb una gran càrrega de significat i algunes amb una evident manca de coneixements d'història. Al seu país, en canvi, prefereixen referir-s'hi de manera neutra com "Fukushima genpatsu fukkyu sagyou no sagyouin", és a dir, "treballadors que s'encarreguen de la recuperació de la central nuclear de Fukushima". Són els guardonats amb el Premi Príncep d'Astúries a la Concòrdia 2011, els que, segons el jurat, "van posar en risc la pròpia vida en afrontar, a la central sinistrada i el seu entorn, les tasques que van evitar una tragèdia humana i ambiental de majors dimensions, donant al món un exemple de coratge davant l'adversitat, sentit del deure, defensa del bé comú i consciència cívica ".

Qui són els "herois de Fukushima"?
L'11 de març de 2011 un gran terratrèmol va sacsejar el nord-est de l'illa japonesa de Honshu i, minuts després, una onada gegant va arrasar bona part de la regió, va matar unes vint mil persones i va danyar greument la central nuclear Fukushima Daiichi. El risc d'una gran catàstrofe va obligar a evacuar o confinar la població dels voltants i la gran majoria dels treballadors de la central. Però cinquanta operaris es van quedar intentant evitar o minimitzar els danys. Més tard es van unir a ells altres operaris de la central, a més de bombers, policies i militars, que van participar en les tasques de desenrunament, extinció d'incendis, refrigeració del material radioactiu, inspecció des de l'aire, acordonament de la zona i evacuació de la població de l'àrea. El dia 21 cinc d'ells rebran el Premi Príncep d'Astúries a la Concòrdia a Oviedo. Són el capità de bombers Toyohiko Tomioka, els superintendents de policia Yoshitsugu Oigawa i Masami Watanabe, el coronel Shinji Iwakuma i el tinent coronel Kenji Kato, tots dos de les forces armades.
El coronel Iwakuma és, a més d'un heroi, un veritable supervivent de Fukushima. La seva vida va córrer greu perill a causa de les explosions d'hidrogen que es van produir quan participava amb els seus homes en les tasques de refrigeració del reactor número 3 de la central sinistrada. El coronel pertany a una unitat especial de lluita contra armes biològiques i nuclears, i no esperava que fos l'hidrogen el que pogués causar-li la mort. "La runa van estar caient durant desenes de segons, però la sensació va ser que allò va durar molt temps", va explicar Iwakuma al juny.

Cap treballador de Tepco
No anirà a recollir el premi cap treballador de la central. Ni d'aquests primers "cinquanta de Fukushima" ni dels que els han anat rellevant fins avui en torns de cinquanta-amb un límit de tres hores diàries. Tres d'ells han mort ja, encara que Tepco, la companyia propietària de la central, atribueix els seus morts a causes diferents de la radiació.El primer mort va ser un home de 60 anys al maig i la causa oficial del decés un infart de miocardi. El segon tenia 40 anys i va morir a l'agost a causa d'una leucèmia fulminant. Treballava en les instal · lacions de control de descontaminació per les quals passen els treballadors i se sap que l'examen mèdic previ a la seva contractació no havia detectat cap problema de salut i que l'autòpsia no va revelar dosi de radioactivitat anormals. Pel que fa al tercer, un home de 50 anys mort a l'octubre, va passar 46 dies a l'exterior de la central creant un tanc per tractar l'aigua contaminada. Per desig de la família, no s'ha comunicat la causa de la seva mort, però segons Tepco no va ser ni la radiació ni un excés de treball.
A més d'aquestes tres víctimes mortals, la companyia ha reconegut que alguns dels seus treballadors han estat exposats a dosis de radiació molt altes, però no ha revelat quins efectes ha tingut sobre la seva salut. Tepco té un llarg historial de mentides i mitges veritats, de manera que és difícil creure que no es coneguin ja conseqüències greus de la radiació sobre la salut dels seus treballadors.

Com una condemna a mort
Durant els dies que van seguir al tsunami, les informacions directes sobre la situació real dels "herois de Fukushima" es van limitar pràcticament a un correu electrònic en què un treballador de la central li agraïa des de dins a un company de Tòquio el seu suport i li deia : "només vull que se sàpiga que hi ha molta gent lluitant a la central sota condicions molt dures".A més, la televisió pública NHK va revelar un correu enviat per la filla d'un treballador de la central que deia: "El meu pare treballa en Fukushima Daiichi.Encara hi és, intentant amb totes les seves forces controlar la situació. Finalment, hem pogut confirmar que està bé. Però creiem que estan patint molt per falta de menjar. Els diuen que es resignin, com si els haguessin condemnat a mort. "

Pocs rostres
De totes aquestes persones que hauran de viure amb gran inquietud la resta de les seves vides, coneixem la cara o els noms de molt pocs. Un d'ells és el capità del cos de bombers de Tòquio, Toyohiko Tomioka, un dels "herois" que estaran a Oviedo. Al costat dels seus companys Yasuo Sato i Yukio Takayama, Tomioka participar en les tasques d'extinció dins de la central durant la primera setmana de crisi. Els tres van oferir una roda de premsa el 19 de març, quan tornen a la capital.Hi van explicar les dures condicions en què van haver de treballar, sobretot per les altes temperatures, les dificultats que suposen els vestits especials que portaven per protegir-se i el fet d'estar afrontant una situació totalment nova per a tots ells."Vaig veure que era una cosa molt diferent al que havíem fet en les pràctiques, però vaig tornar amb el convenciment que els homes amb què comptava podrien fer alguna cosa. El més dur per a mi va ser decidir qui entraven. Tots eren molt conscients del que suposava i van fer quan van poder. Però jo he de demanar disculpes a les seves famílies ", va dir el capità Tomioka emocionat.
Per la seva banda, el capità Takayama va explicar que la gran novetat per als bombers va ser haver d'estar pendents, sobretot, de la seva pròpia seguretat: "La nostra principal preocupació va ser que cada home estigués exposat a la radiació el mínim temps imprescindible. Membres experts en energia nuclear estaven en tot moment al nostre costat indicant-nos els nivells de radiació ".

Salvar Japó
Takayama també va explicar que, abans de partir, s'havia acomiadat de la seva família enviant un correu electrònic des de la caserna de bombers en què deia: "He rebut una ordre i me'n vaig a la central nuclear de Fukushima. Estigueu tranquils, perquè tornaré ". La seva dona va respondre amb un concís "Confiem en tu i et esperem". Més directe, si és possible, va ser l'intercanvi de correus entre el capità Sato i la seva dona. Davant del "Me'n vaig a Fukushima" del cap de bombers, la seva dona va reaccionar amb una petició que sembla una sentència: "Sigues un dels salvadors del Japó".
Els tres capitans van parlar davant els mitjans com a representants dels seus homes. I amb això es van convertir en tres de les escasses cares conegudes dels "herois de Fukushima". Aquest protagonisme potser els el va permetre estar sota les ordres del governador de Tòquio, el populista Shintaro Ishihara, un polític que no perd oportunitat de ser focus d'atenció. Ishihara va aprofitar l'acte per dedicar una declaració pública d'agraïment. "Gràcies de veritat. Heu decidit el destí d'aquest país. Com a representant del poble, us mostro la nostra gratitud i us demano que seguiu exercint aquesta professió tan noble ", va dir el governador.

Un jornal deu vegades més alt
Segons el periodista i professor de la universitat Nanzan de Nagoya, Arturo Escandón, l'atenció que han merescut al Japó els "herois de Fukushima" ha estat més aviat escassa. "És possible que a Espanya el tema segueixi viu pel premi Príncep d'Astúries. Però aquí, dels herois, ja se'n parla poc. En els programes nocturns de televisió es va fer algun reportatge amb treballadors anònims. Al començament de la crisi, es va parlar sobre l'estrès d'aquesta gent, el que menjaven, i com se les arreglaven per viure. Però ara hi ha molta menys informació.Sí que es diu que, a banda dels voluntaris, n'hi ha molts que van a Fukushima perquè el jornal és 10 vegades més alt que el d'un treballador normal. A més, fora del Japó potser se'ls tracti com a herois, però ja se sap que aquí el sacrifici és gratuït ", explica Escandón.

En qualsevol cas, tant el jurat dels premis Príncep d'Astúries com els mitjans nacionals i internacionals han coincidit a atribuir el caràcter d'heroic al col · lectiu, encara que el sacrifici ho hagin fet individus. Si comparem aquest homenatge amb els dispensats als bombers i policies morts a Nova York l'11-S, veiem clarament com a Amèrica se'ls posa rostres, noms i cognoms, mentre al Japó romanen gairebé tots en l'anonimat. És una cosa coherent amb la gran importància que li donen els japonesos a la pertinença al grup. I també recorda el seu alt sentit de l'honor i del deure. El que porta a preguntar fins a quin punt la seva heroïcitat és una opció.Mentre molts japonesos segueixen treballant en Fukushima per heroisme, obligació o diners, la preocupació és que, en fer-ho, segueixen exposats a la radiació que emeten els tres nuclis fosos. Potser no sigui ja tan gran com en les primeres hores, però sí suficient per produir greus efectes sobre la seva salut.

Conseqüències fatals
"La falta d'informació no deixa més sortida de preveure el que pot passar amb els treballadors de Fukushima a partir del que va passar a Txernòbil", afirma el professor Eduard Rodríguez Farré, investigador del CSIC i expert en els efectes de la radiació en els éssers vius. "Per exemple, sabem que la majoria de pilots d'helicòpter que van participar llavors en les operacions des de l'aire va morir. I la situació en Fukushima és molt similar. A uns els van cridar liquidadors ia altres els diuen herois, però tan herois eren uns com els altres. Hi ha moltes similituds entre Txernòbil i Fukushima, el que passa és que, com els soviètics eren llavors els dolents i els japonesos són bons, la percepció és diferent ".
El professor no creu que les proteccions que portaven els "herois" de Fukushima els hagin estat molt útils: "Els vestits i les màscares només serveixen per evitar l'exposició a partícules metàl · liques suspeses en l'aire, però no per frenar la radiació que produeixen els raigs gamma. Contra aquests no hi ha res a fer. Per descomptat, tot depèn de la radiació a que algú hagi estat exposat. Per exemple, el pilots d'helicòpter van rebre grans dosis de radiació ".
Rodríguez Farré adverteix sobre el que es pot preveure que els passi ara als herois: "És d'imaginar que es produiran a curt termini casos de nàusees i pèrdua de cabell, i una pèrdua de les defenses immunològiques, i que anirà en augment durant anys el nombre de tumors i de casos de càncer sobretot de tiroide i leucèmies. El que sí és cert és que des Txernòbil els tractaments mèdics han millorat. Per això és important que se'ls faci un seguiment continuat, com sembla que s'ha començat a fer amb els nens de l'àrea de Fukushima ".

Heroïcitat i tradició
L'expert en religions Tetsuo Yamaori publicar el 16 d'abril un article a la revista AERA on defensa que la visió que els japonesos tenen sobre l'heroïcitat dels Cinquanta de Fukushima mostra un canvi en el seu sistema de valors. Segons la tradició, tan japonès seria el sacrifici dels herois com la voluntat del poble de salvar-los i compartir la seva destinació.Ha estat l'adopció del sistema de valors anglosaxó el que ha fet que s'esperi el sacrifici dels "Cinquanta de Fukushima" per salvar els altres: "Segons la idea tradicional japonesa del caràcter transitori de la vida, al Japó podem optar entre aquestes dues decisions: deixem que els Cinquanta de Fukushima es sacrifiquin i salvin el nostre país, o els traiem a tots de la central nuclear en el moment en què la situació es converteixi en massa perillosa i deixem que la totalitat de la població afronti les conseqüències ".La serenitat mostrada després del terratrèmol s'explica precisament a partir del seu tradicional acceptació de la transitorietat: "Quan la Mare Naturalesa arrasava, els japonesos baixaven el cap i s'ajupien, en lloc de lluitar en contra, i es posaven a pensar en com podien refer les seves vides ".

El Japó recupera la consciència

2011-09-26T06:15:00.000+09:00

Jordi Juste

Unes seixanta mil persones es van reunir el 19 de setembre a Tòquio per a demanar la fi de l'energia nuclear. Vist des d'Europa, pot semblar un grup reduït en una metròpolis de gairebé trenta milions d'habitants. Però és una reunió extraordinària al Japó on, en les últimes dècades, les protestes massives es limitaven pràcticament al moviment contrari a les bases militars nord-americanes a l'illa d'Okinawa. Als anys cinquanta i seixanta els carrers de Tòquio van viure una gran agitació política, centrada en l'oposició al tractat de cooperació militar amb Estats Units. Però a principis dels setanta la joventut nipona gaudia ja de les comoditats aportades pel creixement econòmic i estava desenganyada d'alguns moviments esquerrans, que s'oposaven a l'imperialisme americà però tancaven els ulls davant el soviètic. La ressaca d'aquells dies han estat dècades d'un conformisme generalitzat que ara podria estar acabant.

Els manifestants reunits el dia 19 al parc Meiji de Tòquio responien a la crida del grup Sayonara Genpatsu (adéu a les centrals nuclears) encapçalat per nou intel·lectuals que volen aconseguir deu milions de signatures per a un manifest contra l'energia nuclear. El document inicial el subscriuen, entre d'altres, el premi Nobel de literatura Kenzaburo Oe, el músic Ryuichi Sakamoto i la monja budista de 89 anys Jakucho Setouchi. Inclou tres peticions: que es cancel·li la construcció de noves plantes de generació, que s'eliminin de forma planificada les actuals i que es tanquin les instal·lacions de reprocés de plutoni. “Sempre hem sabut que els éssers humans no poden conviure amb l'energia nuclear. Lamentem profundament que, encara que ho sabíem, les nostres veus de protesta i les nostres accions contra l'energia nuclear han estat, de llarg, massa febles”, afirma el manifest.

Sembla que el tsunami que el 11 de març va assolar la regió de Tohoku i el desastre de la central nuclear de Fukushima han fet que molts japonesos despertin després de les dècades de somni acrític acceptant el credo atòmic impost per les companyies elèctriques amb l'anuència de gran part de les elits econòmica, política i cultural. Quan encara es treballa per refredar els reactors danyats en Fukushima per a poder segellar-los, algunes enquestes situen en més del setanta per cent els japonesos oposats a aquesta forma de generació d'electricitat, quan abans de la catàstrofe eren majoria els que l'acceptaven, ja fora amb entusiasme -per ser una solució neta i barata- o simplement com una més de les fatalitats que fuetegen l'arxipèlag.

Sempre hi ha hagut japonesos oposats a l'energia nuclear en l'únic país que ha sofert un bombardeig atòmic. No obstant això, la seva veu va anar fent-se inaudible a mesura que la repulsa al nuclear, provocada pel record de les massacres d'Hiroshima i Nagasaki el 6 i el 9 d'agost de 1945, va anar quedant arraconada pel desig de creixement econòmic ràpid que va seguir a la postguerra, i pel fet inqüestionable que el Japó és un país amb gairebé nul·les reserves de combustibles fòssils.

A aquells que alertaven del perill de l'àtom en una terra que sempre tremola van ser presos durant dècades per quixots que lluitaven contra molins de vent.

Un dels que s'han passat la vida intentant despertar la consciència dels seus compatriotes és Kenzaburo Oe, que ara veu com les seves paraules tenen major repercussió en una població àvida de lideratge moral. En un article publicat recentment, el novel·lista afirmava: “Estem descarregant unilateralment les nostres responsabilitats sobre les generacions venidores”, i a continuació es preguntava: “Quan va abandonar la humanitat la moral que ens hauria d'haver frenat?”.

Per la seva banda la monja budista Jakucho Setouchi, autora de nombrosos textos sobre temes d'actualitat, afirmava recentment: “No solament els japonesos, sinó potser tota la humanitat s'ha tornat envanida. Pensa que amb el seu coneixement ho pot vèncer tot. Però aquesta vegada se'ns ha ensenyat que el coneixement humà és realment insignificant. No podem morir-nos i deixar-li aquest horror a la gent jove, als nens que quedaran. Jo estic disposada a sacrificar-me per a oposar-me a l'energia nuclear”.

Una altra de les veus que fins a fa poc semblaven clamar en el desert i ara són escoltades és la de Ryuichi Sakamoto. En la seva biografia La música os hará libres -escrita abans del terratrèmol de Tohoku i que està a punt d'aparèixer a Espanya publicada per Altaïr- el músic es lamenta sobre la falta de líders d'opinió a Japó: “Hi havia persones de caràcter que -més enllà que fossin conservadors o progressistes- eren capaços de dir-li clarament a la societat el que pensaven. Però ara ja no n'hi ha.” Sakamoto duu temps mostrant la seva oposició a l'energia nuclear. El 2006 va engegar el projecto Stop Rokkasho, per a alertar sobre el perill que suposa la planta de reprocés de combustible situada en la província d'Aomori. Recentment, conscient del pecat de supèrbia que ha comès la humanitat, afirmava: “és necessari que tremolem de por davant la indiferència de la naturalesa, ja que sovint oblidem que vivim en ella, que som part d'ella”.

Més enllà del manifest de Sayonara Genpatsu, són nombrosos els intel·lectuals que en el mig any que ha transcorregut des del tsunami han aixecat la seva veu contra l'error que va suposar confiar en l'energia nuclear. Un dels més destacats ha estat el novel·lista Haruki Murakami, el discurs d'acceptació del Premi Internacional Catalunya del qual va tenir una gran repercussió en el seu país i va provocar una enorme quantitat de comentaris en les xarxes socials. Murakami va acusar clarament en el seu discurs les companyies elèctriques d'haver optat per l'energia nuclear per la possibilitat d'obtenir majors beneficis econòmics, però es va queixar també de la falta d'esperit crític general com causant del desastre: “Ara critiquem a la companyia elèctrica i al Govern. És just i necessari que ho fem. Però alhora també ens hem de tirar les culpes a nosaltres mateixos. Som víctimes i culpables alhora. És una qüestió que hem de plantejar-nos seriosament. Si no, pot ser que l'error es repeteixi en algun lloc”.

Tant Murakami com Sakamoto i molts altres dels intel·lectuals que han mostrat la seva opinió després del desastre de Fukushima no s'han limitat a criticar que el Japó hagi arribat a l'extrem de produir un trenta per cent de l'energia que consumeix en plantes nuclears, sinó que han destacat l'oportunitat que suposa l'actual situació perquè un país que compta amb uns fabulosos recursos tecnològics i organitzatius s'avoqui en el desenvolupament de formes de generació, transport i consum d'electricitat més netes i segures.

Bona organització, falta de decisió

2011-04-06T01:26:00.002+09:00

Aquests dies tinc el plaer d'acompanyar a un equip de futbol japonès de categoria cadet (14 anys), que realitza una breu estada formativa en el nostre país. El tsunami del dia onze els va sorprendre, com qui diu, preparant les maletes per a venir a viure una experiència que consideren molt important per a la seva educació com a futbolistes i com a persones.

Encara que viuen en Yokohama, una zona que va sofrir poc més que l'esglai del tremolor i alguns inconvenients -causats per la carestia d'alguns productes els primers dies i pels talls elèctrics- van estar a punt de cancel·lar el viatge, ja que l'ambient del país no semblava el més propici per a donar-se segons quines alegries. Però va pesar, més que aquest, l'argument que calia intentar recobrar la normalitat com més aviat. A més, els nois i el seu entrenador van decidir que aprofitarien l'expedició per a recaptar fons i ànims per als damnificats de Miyagi.

La resposta està sent espectacular, tant en euros dipositats en les guardioles com en dedicatòries escrites en una bandera portada a aquest efecte. Allà on van, els vint-i-un joves i el seu entrenador reben no sol suports sinó també elogis pel seu excel·lent comportament dintre i fora del camp. Es mouen amb ordre, escolten quan se'ls donen instruccions, no deixen rastres d'escombraries al seu pas i es deixen la pell en cada entrenament com si fos la final d'un mundial.

A molts espectadors, que van amb la idea de veure a uns simpàtics nens asiàtics jugant un futbol de segona categoria, els sorprenen la seva tècnica i l'eficàcia amb què juguen. En canvi, alguns entrenadors locals, que duen ja diversos anys preparant sessions per als joves japonesos, saben que aquests xavals tenen de sobres la tècnica i la capacitat de sacrifici i de treballar en equip tan importants en el futbol. Però també saben que a la majoria encara els falta capacitat de decisió individual, un element crucial per a marcar les diferències en un enfrontament que no deixa d'ésser d'onze persones contra onze persones.

Alguns comenten: “A aquests nois l'única cosa que els falta és el que els sobra a massa dels nostres jugadors: l'instint de prendre les regnes i anar a per el gol”. I és que estan perfectament posicionats, corren de principi a fi i es passen la pilota de bon tros ofici, però encara són pocs els quals intenten desbordar al contrari i anar cap a la meta.

El seu entrenador és conscient d'aquesta manca. Per això els porta aquí, els exposa a noves experiències i els obliga constantment a prendre decisions. Sap que aquest aprenentatge els serà de gran ajuda en el futur, segueixin o no jugant al futbol, i confia que els faci més capaços d'aportar-li a la seva societat el que li falta. Té clar que l'organització i la capacitat de sacrifici són claus per al bon funcionament de qualsevol grup humà, i no vol que les perdin. Però també creu que, sense individus amb capacitat de prendre decisions sota pressió, el que sembla harmonía pot convertir-se en un exercici estèril, de gran bellesa però sense capacitat d'assegurar el futur. Tota una lliçó sobre la fortalesa i la debilitat del Japó actual. Un exemple que permet mantenir l'esperança en el futur.

Una societat normal

2011-04-06T01:18:00.004+09:00

Si algú ha conegut Japó a partir de les nombroses informacions aparegudes des del terratrèmol i el tsunami del 11 de març, potser s'hagi format la imatge d'una societat ideal injustament condemnada per la naturalesa a sofrir. No en va, el tema favorit dels mitjans de comunicació occidentals ha estat –a part de la devastació causada pel sisme i l'alarma nuclear– el comportament exemplar de la població japonesa.

S'ha escrit, de forma abundant, sobre el seu grau de preparació per a plantar cara als desastres, la solidaritat i l'ordre dels damnificats al repartir el poc que els quedava, la disciplina dels ciutadans per a plantar cara als obligats talls de llum, la capacitat –provada diverses vegades en la història recent– de recuperar-se de les hecatombes, la dignitat amb la qual afronten la desgràcia o la sobrietat amb la qual exterioritzen el seu dolor.

No obstant això, encara que certs, aquests aspectes de la societat japonesa són solament una part de la realitat. Japó és un país gran, de llarga història i molt poblat. És, per tant, una realitat complexa, difícil de reflectir en uns pocs articles periodístics escrits amb urgència –i menys en només un de poc més de cinc-centes paraules.

Per a equilibrar un poc el quadre idíl·lic que hem pintat aquests dies, podem fer una llista de problemes que afligeixen a la societat japonesa: addiccions; violència física o psicològica a casa, en l'escola o en el treball; augment del nombre de joves que es tanquen en la seva habitació i solament es connecten amb el món a través de l'ordinador; prostitució relacionada al consum de productes de luxe; alta taxa de suïcidis; discriminació professional per origen o gènere; malaltia i mort per excés de treball; pèrdua de la moral del sacrifici a favor d'un major hedonisme; escassedat de talent individual; desconfiança en el govern i en l'administració; corrupció institucionalitzada; profusió de fraus que tenen com víctimes els ancians…

L'anterior és solament una llista inacabada d'elements heterogenis citats pels propis japonesos com a mals de la seva pròpia societat. Són problemes del món modern, que Japó comparteix amb altres països. Possiblement, alguns els afronta millor i altres pitjor que els seus veïns, i fins i tot n'hi ha que semblen tan enquistats que es diria que no té massa interès a solucionar.

Està clar que la japonesa és una societat normal, on els problemes es multipliquen. No obstant això, fa l'efecte que resisteix millor que unes altres les tendències disgregadoras de la modernitat. Sovint s'ha dit que el secret és l'homogeneïtat ètnica de la seva població, que fa més fàcil el funcionament cohesionat de la societat. És veritat que la immensa majoria de ciutadans japonesos són o se senten membres d'un mateix grup sociocultural amb unes característiques bàsiques comunes, amb uns codis de conducta compartits i en gran mesura acceptats. Això fa que la comunicació dintre del grup sigui més fàcil amb necessitat de menys paraules, i que el treball individual contribueixi més al bé comú. També fa que sigui tan difícil per a un estranger arribar a ser considerat un membre més de la societat. Aprendre japonès o imitar les manifestacions més superficials del comportament nipó són tasques relativament senzilles per a qualsevol, però interioritzar el seu codi de valors és difícil per a tots i impossible per a molts.

Tsunami japonès: ¿Govern culpable?

2011-03-23T18:16:00.002+09:00

CATÀSTROFE AL PACÍFIC. ANÀLISI

JORDI JUSTE

L’acudit parla de dos ciutadans italians que quan veuen que està plovent exclamen: « Porco goberno ». Al Japó a ningú se li acudiria acusar el Govern de la pluja i, encara menys, d’un terratrèmol de nou graus, seguit d’un tsunami devastador que arrasa pobles sencers i deixa una central nuclear de sis reactors en tan mal estat que es converteixen en una amenaça internacional. A l’actual Govern ni tan sols se’l pot acusar de no haver obligat les elèctriques a estar preparades per al pitjor, ja que l’administració del Partit Demòcrata no fa ni dos anys que és al poder i només han passat vuit mesos des que Naoto Kan va substituir el seu coreligionari Yukio Hatoyama com a primer ministre.

Una altra cosa és la crítica a la gestió de la crisi. La primera setmana d’unitat nacional sense fissures significatives va acabar amb la negativa del principal partit de l’oposició a sumar-se a un Govern de concentració nacional per fer front a l’hercúlia tasca d’aixecar el país. Encara que també va dir que collaboraria amb el Govern des de l’oposició, el no del líder del Partit Liberal Democràtic, Sadakazu Tanigaki , a convertir-se en viceprimer ministre i compartir responsabilitats amb el seu principal adversari augura que aviat començarem a sentir crítiques a l’acció de Kan . Ara bé, hauran de ser crítiques raonables i mesurades per no ser vistes com a antipatriòtiques per la majoria de la població, conscient ara mateix de la necessitat de fer pinya.

Les paraules d’alguns comentaristes polítics, els debats espontanis a les xarxes socials i l’experiència d’altres crisis fan pensar que les crítiques al Govern se centraran en la falta de fermesa, transparència i valor. Fermesa per obligar Tepco, la companyia elèctrica propietària de la central nuclear, a prendre mesures expeditives més ràpidament per minimitzar els danys a la població sense reparar en els perjudicis econòmics que això li pogués ocasionar. Transparència per donar als ciutadans totes les dades i deixar que fossin ells mateixos els que decidissin el grau de gravetat de la crisi i actuessin en conseqüència. I valor per prendre mesures conservadores de la seguretat fins i tot a risc d’excedir-se. A Fukushima sembla que s’ha evitat el pitjor, però encara s’haurà de deixar passar una temporada per saber amb certesa tot el que ha passat i poder avaluar bé l’acció del Govern japonès.

Quan arribi el moment, s’haurà de veure si l’Executiu ha deixat en algun instant que Tepco ponderés els seus interessos econòmics al decidir les mesures que calia prendre amb els reactors afectats, quan el que li tocava era oblidar-los per una vegada a favor del bé comú. També necessitarem esbrinar si el Govern ha deixat d’informar la població amb la claredat i celeritat oportunes, tenint en compte l’obligada necessitat d’un temps raonable per recollir les dades i interpretar-les abans de fer-les públiques. Per acabar, voldrem veure si realment hem estat a un pas d’una hecatombe, i per tant el correcte hauria estat evacuar Tòquio, o era cert en tot moment que la situació era greu però no tant per organitzar l’èxode de més de 30 milions de persones.

El miracle japonès

2011-03-21T00:19:00.004+09:00

Hiroshima, 2010. JJuste

Jordi Juste, Quadern del Diumenge. El Periodico e Catalunya, diumenge 20 de març de 2011

Un terratrèmol de nou graus sacseja el nord-oest de Japó i fa tremolar a Tòquio, la metròpolis de més de trenta milions d'habitants; uns minuts després, el mar s'abalança sobre la costa de Miyagi, arrasa pobles sencers i es duu milers de vides; se succeeixen les rèpliques del sisme i la devastació i el clima fan que sigui difícil atendre i abastir als supervivents; Tòquio i la seva regió viuen apagades causades per la falta de subministrament elèctric; i, el més terrible, una central nuclear de nou reactors situada a uns 200 quilòmetres de la capital roman més d'una setmana en estat crític.

En moltes àrees del planeta, qualsevol d'aquestes circumstàncies, extremament greus, seria suficient, per si sola, per a causar el pànic, la desesperació i el caos, i donar motiu al pillatge i al salvi's qui pugui. No obstant això, els japonesos van reaccionar amb por però amb calma a la primera sacsejada; es van posar a treballar de seguida per a socórrer a les víctimes i reparar les infraestructures; els supervivents esperen ordenadament que els toqui el seu torn per a rebre la ració que els correspon; els familiars ploren els seus morts amb pudor; els toquiotes estalvien obedientment energia; i tots contemplen amb preocupació, però sense histèria, els esforços per controlar la radioactivitat en Fukushima.

Aquestes actituds exemplars sorprenen qui no coneixen la història i la realitat present de Japó. El dimecres, en el seu al·locució a la nació, fins a l'emperador es va fer ressò de l'admiració internacional: “A l'estranger es comenta que els japonesos s'ajuden molt sense perdre la calma enmig d'aquesta tristesa tan gran. Espero que, a partir d'ara, tots s'ajudin i cuidin uns dels altres i superin aquesta desagradable etapa”, va dir Aki Hito. Per als japonesos i els estrangers que hem viscut o estudiat la seva cultura, les reaccions d'aquests dies són les que cal esperar d'un poble preparat per la naturalesa i la història per a sofrir desastres de tot tipus i vèncer l'adversitat des del sacrifici individual posat al servei del bé col·lectiu.

Claus culturals

“La consciència mil·lenària de la inestabilitat del territori i la mutabilitat dels elements ha tingut per resposta això que sembla resignació i que és més aviat enteresa. Es pot rastrejar la història d'aquest sentiment des del Man'yoshu (la col·lecció més antiga de poesia nipona). La disciplina cívica japonesa es va formar en èpoques més recents: data de l'època d'Edo, però també és, en part, una resposta als accidents naturals”, explica el poeta mexicà Aurelio Asiain, professor a la Universitat d'Estudis Estrangers de Kansai.

La majoria de japonesos són conscients d'aquests trets que caracteritzen la seva cultura i la seva societat i que fan que responguin als esdeveniments d'una forma particular. Un exemple d'aquesta consciència és Kenji Shinohara, realitzador de televisió a Tòquio i bon coneixedor de les cultures espanyola i coreana. “Al Japó el budisme i el confucianisme, arribats des de Corea i la Xina, es van sumar al xintoisme preexistent i d'aquí van sorgir el bushido (codi del samurai) i la moral japonesa, amb la mentalitat d'auto-sacrifici i consideració cap al proïsme. En aquesta mentalitat, a diferència del que passava en altres països, en lloc de buscar el propi interès, se sacrificava tot pel feu (les províncies de l'època d'Edo) o el líder. D'aquí sorgeix la consideració de la modèstia i la generositat com a virtuts”, explica Shinohara.

Per al porto-riqueny Roberto Negrón, professor d'espanyol i de comunicació intercultural a la Universitat d'Estudis Estrangers de Kyoto, l'explicació és senzilla: “Japó és una societat que aprecia l'harmonia i els japonesos eviten costi el que costi les confrontacions. Aquesta sempre ha estat la seva filosofia de vida des de temps antics i és el que ha permès al poble japonès unir-se en situacions difícils, com durant la Segona Guerra Mundial o el terratrèmol de Kobe, i ara també”.

Acceptació de la força de la naturalesa i estima de l'harmonia són, sens dubte, característiques culturals del poble japonès. Però, segons la catalana Montse Marí, presidenta del Centre Català de Kansai, quan parlem de la seva reacció davant les adversitats, hem de contemplar dues perspectives: “Una és la personal, la capacitat de contenir, de perseverar i de tenir paciència. L'altra és la de la relació amb els altres. La llengua japonesa té com a mínim vuit caràcters xinesos o combinacions d'aquests que expressen la idea de paciència, perseverança, sacrifici i enteresa. Una dels més utilitzades és la paraula “nintai” 忍耐, que evoca la virtut de perseverar i tenir una paciència activa, no derrotista o ploranera”.

Els precedents

Els japonesos estan acostumats a les calamitats. El 1923, un gran terratrèmol va matar més de cent mil persones i va destruir part de Tòquio i el 1995 un altre en va matar més de cinc mil i va assolar el centre de Kobe. Però és que el país tremola gairebé tots els dies en algun punt de les seves més de quatre mil illes; cada any és assotat per tifons; i sofreix, periòdicament, erupcions volcàniques, pluges torrencials i grans incendis forestals. A més, el 1945 –després d'haver causat grans danys als seus veïns asiàtics en el seu afany imperialista– va sofrir severs bombardejos aeris que van causar centenars de milers de víctimes civils i van arrasar les seves principals ciutats, els dos últims amb bombes atòmiques que van assolar Hiroshima i Nagasaki.

Kobe 1995

Preparats per a les catàstrofes?

La consciència de viure en un país assotat per la naturalesa i per l'estupidesa humana ha d'haver marcat per força el caràcter d'aquest poble. A més, els japonesos no necessiten veure desgràcies en els llibres d'història o en els telediaris per a recordar que han d'estar preparats per al pitjor: Cada any, en qualsevol centre educatiu, de treball o residencial, tenen lloc exercicis d'evacuació en els quals la disciplina, l'ordre i la calma són essencials, i per tot el país estan senyalitzades les àrees a les quals cal acudir en cas d'emergència. A això cal afegir que és difícil desplaçar-se uns quilòmetres en qualsevol direcció sense ensopegar amb una garita de policia o una estació de bombers.

Amb tot, aquesta vegada la previsió no ha pogut evitar l'embat de l'oceà. Però potser ha servit per a evitar mals majors. Perquè no és difícil imaginar la proporció del desastre si els més de quaranta milions de persones afectades des de Miyagi fins a la capital haguessin sortit espaordits de les seves cases, s'haguessin llançat a robar comestibles o haguessin aprofitat l'ocasió per a venjar-se d'un veí absent o desprevingut. Lliçons de la història La situació actual guarda similituds i diferències amb els precedents del segle passat. “Quant a l'extensió dels danys a la ciutadania, el terratrèmol de Tòquio i de Kobe són diferents a la Segona Guerra Mundial. Els danys d'aquest se semblen als de la guerra. Però el perjudici causat per l'energia nuclear serà per a tots els països sobre la faça de la terra. I no es pot dir que sigui un dany causat per la naturalesa”, explica Teru Shimamura, professor de literatura japonesa a la universitat Ferris, de Yokohama, qui també recorda que després del terratrèmol de 1923 no tothom va mantenir la calma: “Es van produir assassinats de ciutadans coreans i xinesos a les mans de la gent (després de difondre's remors que els acusaven de provocar incendis). Es va aprendre la lliçó de la història i en aquesta ocasió no han succeït coses d'aquest tipus”.

No han succeït perquè la societat japonesa és molt distinta a la de principis de segle XX. A pesar de les crides de sectors nacionalistes perquè el país adopti una actitud més desafiadora en política exterior, la majoria de japonesos s'han acostumat a la pau i a l'ordre, detesten el descontrol i desitgen recuperar com més aviat millor uns nivells de prosperitat que el professor Shimamura qualifica de forma crítica com “una realitat feta sobre una central nuclear construïda sobre la sorra”.

Sortir endavant

Què passarà a partir d'ara? Podrà aquest caràcter dels japonesos fer que el país surti enfortit? Perdran la fe en aquesta tècnica que els ha convertit en una potència econòmica? “Crec que el Japó també sortirà endavant en aquesta ocasió, i que la gent no perdrà la confiança en la capacitat del país, respon l’historiador Yukitaka Inoue, professor de la universitat Senshu, de Tòquio.

Per la seva banda, el catedràtic emèrit de la Universitat d'Estudis Estrangers de Kioto Àngel Ferrer, veu la catàstrofe com una oportunitat: “El 200 per cent del PIB en deute públic, el problema dels joves que es tanquen en les seves cases i altres desastres actuals han situat el país en una espècie de marasme. Estic segur que aquest enorme cop de fuet serà una vegada més l'esperó que els farà, recordant les paraules de l'emperador Hiro Hito, suportar l'intolerable”.

També ho té clar Kenji Shinohara: “Per descomptat, Japó sortirà endavant. Però, perquè això passi, aquells que no hem sofert danys hem de ser molt conscients. Depèn de quant puguem esforçar-nos per a estirar d’aquells que no poden. Per contra, si ens acomodéssim i ens aprofitéssim de la situació per a guanyar diners o per a millorar la nostra posició, seria la fi de Japó. Persisteix la tristesa per la gent que ha sofert danys i les seves famílies i es mantindrà potser per més d'una dècada. Quan ells s'aixequin i mirin cap al futur podrem dir que el Japó s'encamina cap a la recuperació.”

L'escriptora Yuiko Asano il·lustra amb un exemple la reacció japonesa típica davant una calamitat:

“La majoria de la gent, si està en un restaurant o en una botiga, hi ha un terratrèmol i els empleats diuen que surtin a refugiar-se sense pagar, ho fan. Però més tard tornen per a pagar.

La seva explicació del civisme nipó: “Que estiguem junts, que compartim aquest espai, forma part del nostre destí. Per això som considerats amb els altres i ens ajudem uns als altres. Jo em sento orgullosa, com a japonesa, d'haver estat educada així”.

El professor Àngel Ferrer, testimoni de la recuperació de Japó després de la guerra, va retallar l'altre dia una foto i la va enganxar al seu diari. En ella es veu a una noia japonesa trista asseguda, amb la mirada perduda entre la runa deixada pel tsunami. AL costat de la imatge, el professor va afegir el següent comentari en vers:

T S U N A M Í T I D E

Vaig veure un país que pujava a la glòria

Després d’una guerra inhumana i cruel :

Alerta i conscient d’assolir la victòria

Si la pau compartia amb constància i anhel.

Tsunamítide trista, del somni desperta!

Si ara és la Natura que us ha bandejat

Mantindreu amb dolor l’esperança incerta

Fins a fer del somni una realitat.

Seguidisme o responsabilitat?

2011-03-20T18:20:00.003+09:00

Aquesta setmana han abandonat l’àrea de Tòquio milers de ciutadans estrangers, mentre que eren molt pocs els japonesos que es movien cap al sud o l’exterior a la recerca de refugi davant un possible núvol radioactiu provinent de Fukushima. Aquesta diferència d’actitud no ha respost a una resignació suïcida dels japonesos sinó al fet que la informació que els arribava en general parlava d’una situació preocupant, però ni de bon tros d’un estat de coses que posés el país a un pas de l’hecatombe. Molts d’ells veien per internet els anuncis apocalíptics que es feien a l’estranger, però davant la dissonància amb el discurs dels mitjans nacionals, feien cas d’aquest últim.

En canvi, els estrangers residents a Tòquio veien per internet com els governs i mitjans de comunicació dels seus països anunciaven la inevitabilitat d’un nou Txernóbil i com les seves famílies els comminaven a sortir amb el que portaven a sobre de la capital del Japó, i molts han acabat per fer-los cas i anar-se’n. Alguns d’ells, indignats al veure als mitjans estrangers que al Japó hi havia caos i un èxode massiu, cosa que amb els seus propis ulls comprovaven que no era certa. Es preguntaven si aquells mateixos mitjans tenien credibilitat per anunciar l’apocalipsi, però cedien per tranquillitzar familiars i amics.

A Espanya, la colònia japonesa assistia perplexa a l’enorme preocupació dels seus veïns, que els consolaven abans d’hora per la tragèdia que estava a punt d’esdevenir-se, mentre els seus familiars i amics els deien des del Japó que no es preocupessin, que la situació a la central nuclear de Fukushima era greu però no per caure en la histèria, i menys en el cas d’aquells que viuen al Japó a distàncies de la installació malmesa iguals o superiors a la que hi ha entre Barcelona i Cadis.

Els mitjans de comunicació japonesos s’han consagrat a la cobertura dels efectes del tsunami, primer mostrant la devastació produïda i després retransmetent gairebé en directe la crisi de la central de Fukushima. Han fet servir gran part del seu espai per transmetre tal qual les paraules del portaveu del Govern i dels representants de la companyia elèctrica o per explicar-les i fer-les més comprensibles per a l’audiència. ¿Han actuat de manera irresponsable al contribuir a calmar la població? ¿Haurien d’haver preparat els ciutadans per a un desastre que si s’arriba a evitar haurà estat per molt poc? Encara haurem d’esperar algun temps per poder respondre aquesta pregunta. Però, tot i que podem imaginar el dilema al qual s’han enfrontat, no tenien gairebé més remei que refiar-se del seu Govern, de Tepco i de la majoria dels experts en centrals nuclears, que apostaven per mantenir la calma.

És cert que també al Japó s’han sentit, encara que amb sordina, algunes veus de científics antinuclears comminant el Govern a «dir la veritat» i evacuar Tòquio com més aviat millor, però per creure’ls també era necessari un acte de fe. I, posats a creure, els mitjans japonesos han optat per l’obediència, l’actitud recomanable en cas de crisi amb potencial per acabar en caos.

Morts invisibles però reals

2011-03-19T18:36:00.004+09:00

El Periódico de Catalunya, dissabte 19 de març de 2011

ANÀLISI

JORDI JUSTE

Una setmana després que la terra tremolés i el mar s’abalancés sobre el nord-est del Japó, el nombre de morts per la catàstrofe confirmats gairebé arriba als 7.000. Els primers dies van anar apareixent cadàvers a centenars entre la runa o a les platges i diuen les cròniques locals que les funeràries de la zona encara no donen l’abast. No obstant, gairebé no s’han vist fotografies o

imatges de televisió de cadàvers, i en les que hi ha es fa necessari imaginar que hi apareix un cos humà sense vida.

Aquesta invisibilitat dels morts no és res nou al Japó, on els mitjans de comunicació gairebé mai mostren imatges de restes mortals. En part, es pot explicar l’absència de cadàvers per un antic tabú en la societat nipona i en la seva religió ancestral, el sintoisme, que considerava impurs els cossos sense vida de persones i animals, i reservava les tasques funeràries a la casta més baixa.

Possiblement, aquest prejudici es va interioritzar en la cultura i ha automatitzat una prevenció cap als cossos morts en generacions que ja no coneixen castes. L’exposició de cadàvers en els mitjans occidentals és un fet que deixa perplexos els japonesos d’avui dia. «¿Per què posen aquesta fotografia?». «¿La gent vol veure això?». «¿Què aporta?». «¿Què pensaran els familiars al veure-la?». «¿T’agradaria que et mostressin així?», et pregunten els japonesos davant una imatge d’una massacre o un accident amb víctimes en un diari occidental.

L’última qüestió és important. Perquè al Japó la mort no s’amaga: qui hagi vist Despedidas , guanyadora d’un Oscar el 2009, sabrà que en els ritus funeraris nipons el cos del difunt té una presència molt més central que en els occidentals. Però l’aspecte del mort és essencial, ja que la cerimònia és una oportunitat de mostrar-li respecte i acomiadar-lo amb la dignitat que mereix. Aquest és el motiu pel qual no hem vist despulles humanes i pel qual sí que hem vist familiars plorant, però gairebé sempre sense desesperació, sense perdre el decòrum.

Mangueres contra la radioactivitat

2011-03-18T16:26:00.000+09:00

JORDI JUSTE

El Japó té una abundant tecnologia d’avantguarda, però ahir els esforços per aconseguir refrigerar el nucli i les barres de combustible dels reactors de la central nuclear Fukushima Daiichi es feien a base de llançar aigua des de terra i des de l’aire amb helicòpters militars, una tanqueta antiavalots de la policia i camions de bombers de l’Exèrcit. Els militars van aconseguir fer arribar l’aigua fins al reactor número tres, però no el vehicle policial, que amb la seva potència de raig no va arribar a l’objectiu. Al final de les operacions, militars i policies no presentaven dosis de radiació preocupants, però és indubtable que la seva intervenció va tenir una gran dosi d’heroïcitat.

Si haguéssim imaginat un accident nuclear al Japó, possiblement hauríem predit l’ús de sofisticats robots en les tasques per controlar una possible fuga radioactiva. No en va, el Japó és una potència en el món de la robòtica des de fa dècades.

Androides

En els últims anys, hem vist perfeccionades versions de màquines androides que ballen o serveixen cafè o de robots amb forma d’animal que suposadament fan el paper de mascotes. Anècdotes, comparades amb la gran quantitat de màquines japoneses amb gran autonomia que es fan servir avui dia en la indústria, a tot el món, per fer treballs pesats o perillosos que abans exigien la força i el risc humans.

Una explicació al fet de recórrer a mètodes que semblen rudimentaris, en lloc dels tecnològicament més avançats, és que els robots moderns s’usen en installacions modernes, que ja han estat dissenyades perquè això sigui possible.

La central nuclear de Fukushima va ser construïda els anys 70. Però, encara que fos una installació moderna, sembla que els danys, provocats pel tsunami primer i després per les explosions d’hidrogen, haurien fet igualment difícil l’accés d’humans, humanoides o robots d’una altra forma.

No és rar veure al Japó la tecnologia punta convivint amb mètodes de tota la vida. Al costat d’escales d’aliatges molt sofisticats és possible veure’n altres fetes de bambú, un material abundant i apreciat per la seva força i ductilitat, i en temples o palaus catalogats com a patrimoni de la humanitat, a més d’extintors i sistemes d’aspersió, gairebé sempre són presents les galledes vermelles preparades per llançar aigua sobre les flames.

Cultura de l’esforç

En la cultura japonesa l’esforç és molt valorat i té un component sobretot físic que compta amb el seu màxim exponent en el sacrifici de la pròpia vida per salvar el grup. Aquest cop, encara no ha estat necessari arribar a aquest punt, però sí confiar en la perícia d’herois de carn i ossos per tractar d’evitar una fuga radioactiva que podria afectar els seus paisans i gent d’altres llocs.

*PERIODISTA

Aki-Hito, senyor del cel i pare dels japonesos.

2011-03-18T00:46:00.000+09:00

Emperor Akihito and Empress Michiko console sufferers of Great Hanshin-Awaji Earthquake.(1995)
(Photo: Mainichi) http://www.kunaicho.go.jp/e-about/activity/activity01.html

Jordi Juste

Molts japonesos no saben ni que l’emperador del Japó es diu Aki Hito ni que el seu pare es deia Hiro Hito. De fet, molts ni tan sols tenen consciència que el símbol vivent de la seva nació sigui un emperador. Però no és perquè desconeguin la seva existència, sinó perquè, en vida, es refereixen a ell com a tenno , que literalment significa «senyor del cel», i una vegada mort li afegeixen el nom que rep la seva era. Així, Hiro Hito és el Showa Tenno ( tenno de l’harmonia illustrada) i Aki Hito serà un dia Heisei Tenno ( tenno de la pau generalitzada).

Per ara, Aki Hito és, segons la Constitució, «símbol de l’Estat i de la unitat del poble», i no té cap atribució política més enllà de la representació nacional a l’exterior i la legitimació de les lleis mitjançant la seva rúbrica. Un paper similar al de qualsevol monarca constitucional europeu, amb la gran diferència de la seva legitimitat històrica, que no es remunta a cap canvi de dinastia més o menys recent sinó al moment mític del naixement del Japó. Avui dia només queden uns quants fanàtics que es creguin l’origen mític del país o que considerin Aki Hito un semidéu, però ell segueix estant a la cúspide simbòlica del sintoisme, la religió ancestral del país, basada en el culte a la natura i a la família.

Aki Hito és cap de l’Estat per llei i pare de la gran família japonesa per costum. Per descomptat, entre els 128 milions de japonesos n’hi ha molts que qüestionen els dos rols, però per a la majoria el tenno és una figura positiva, com ho mostraven ahir mateix les xarxes socials en els nombrosos missatges de reacció a la seva allocució de suport als damnificats pel terratrèmol: «Moltes gràcies. Les paraules de sa majestat infonen coratge i ajuden molta gent»; «sa majestat es preocupa més que ningú per la felicitat dels japonesos»; «les seves paraules m’han arribat al cor. Em sento molt orgullós de ser japonès».

Més enllà del grau d’adhesió a la seva figura, les aparicions públiques d’ Aki Hito, marcades sempre per la cerimònia i un estricte sentit de la dignitat del seu càrrec, els serveixen als japonesos per recordar-los la seva pertinença al grup, a aquesta gran família que és el Japó, i per fer que se sentin recolzats davant l’adversitat.

El tsunami clava un cop molt fort a l’economia japonesa

2011-03-14T20:14:00.002+09:00

Tòquio veu frustrades les possibilitats de sanejar les seves finances a curt termini

El fre a l’activitat al nord-est afectarà la producció en altres zones del país

El primer ministre del Japó, Naoto Kan, discutia divendres al Parlament la necessitat d’un pressupost auster per a l’any que ve quan la terra es va posar a tremolar sota els seus peus. Pocs minuts després, el tsunami que va arrasar el nord-est del país es va empassar les possibilitats de sanejar a curt termini les finances públiques. El Japó, que ja té un deute de gairebé nou bilions d’euros (més del 200% del seu Producte Interior Brut) necessitarà ara dedicar ingents quantitats per reconstruir part de la seva infraestructura.

El precedent més immediat, el terratrèmol de Kobe del 1995, va suposar un cost d’uns 70.000 milions d’euros per a l’Estat nipó. Encara és aviat per establir amb precisió el cost econòmic del sisme de divendres, el més fort de la història del Japó contemporani. De moment, l’empresa de càlcul de riscos Air Worldwide va fer pública ahir la xifra de més de 34.000 milions de dòlars (uns 25.000 milions d’euros) com a primera estimació de les despeses a què hauran de fer front les asseguradores pels béns danyats sobre els quals hi havia pòlisses d’assegurança.

La quantia dels danys sobre el conjunt de l’economia japonesa dependrà, en bona mesura, de com se solucioni la crisi nuclear present i del temps que es requereixi per tornar al màxim del seu potencial la capacitat productiva del país. Els obligats talls elèctrics que se succeiran durant algun temps ja afecten l’àrea de Tòquio, la més important per a l’economia japonesa. A més a més, tots els grans conglomerats industrials japonesos tenien plantes de producció a la regió afectada més directament pel terratrèmol, raó per la qual hauran de derivar part dels pressupostos a la reconstrucció d’installacions. També és d’esperar que la paralització econòmica del nord-est produeixi problemes de subministraments que afectaran la producció industrial en altres zones del país.

El Govern va reconèixer ahir, per boca del cap de gabinet, Yukio Edano, la necessitat d’aprovar un paquet extraordinari de despesa per fer front a les conseqüències del desastre. «És d’esperar que el terratrèmol tingui un impacte considerable en un ampli ventall de les activitats econòmiques del país», va declarar Edano. Per la seva part, el líderde l’oposició, Sadakazu Tanigaki, es va mostrar obert a la possibilitat de recolzar la creació d’impostos especials per finançar l’esforç. «El primer ministre ha de prendre en consideració si el finançament es pot obtenir tan sols mitjançant l’emissió de bons governamentals», va dir Tanigaki.

ESTABILITZAR ELS MERCATS / L’elaboració d’un pressupost extraordinari i la fórmula per finançar la despesa suplementària s’hauran d’esperar fins a finals de mes, segons va explicar el ministre d’Economia, Yoshihiko Noda. De moment, el Banc del Japó ja es disposa a injectar quantitats suplementàries de diners per estabilitzar els mercats financers. «Ens disposem a estudiar les condicions dels mercats i tenim previst aportar liquiditat a partir de demà a primera hora», va assenyalar ahir el governador Masaaki Shirakawa.

A més a més de la inundació pública de liquiditat, és d’esperar que empreses, bancs i fons d’inversió japonesos facin desinversions a l’estranger per poder repatriar fons. Per això és probable que el ien pateixi una pressió alcista a curt termini, circumstància que perjudicaria la capacitat exportadora de la seva indústria encara que suposaria un alleujament per a les necessitats d’importació de gas per a la producció elèctrica que es derivaran de la paralització d’algunes plantes nuclears.

El Govern nipó es veurà obligat a modificar la política i reduir la despesa

El Govern ja estava abans del terratrèmol davant de l’hercúlia tasca de retallar el dèficit i al mateix temps ampliar l’Estat del benestar i impulsar la descentralització administrativa. Rebaixes a les autopistes, ajudes directes a les famílies, gratuïtat del batxillerat i augment de l’autonomia pressupostària de les províncies són algunes de les mesures i projectes amb què el primer Govern de centreesquerra del Japó contemporani ha intentat guanyar-se el favor de la població. Ahir, molts japonesos es mostraven escèptics sobre la possibilitat de mantenir polítiques de país sobrat quan han sorgit necessitats més peremptòries.

Els edificis donen mostres d'una resistència excepcional

2011-03-13T04:51:00.007+09:00

El Japó és un país que es troba en una zona de gran activitat sísmica, i per aquest motiu els terratrèmols hi són freqüents i les mesures de prevenció i reacció són abundants, ràpides i gairebé automàtiques. Els gratacels de Tòquio, Sendai i altres metròpolis japoneses que van patir el sisme es van balancejar durant uns quants minuts, però van resistir l'envestida i es van mantenir dempeus.

PDF

.PDF

Les normes de construcció són molt més estrictes al Japó que en altres països. «Simplificant, es pot dir que la majoria d'edificis són més resistents i tenen més amortidors que en altres llocs; i els més alts estan fets de manera que es balancegen però no es trenquen. Alguns es construeixen aïllats de terra a la base mitjançant una espècie de gomes que fan com si l'edifici estigués sobre un monopatí», explica Albert Mateo, enginyer especialitzat en resistència d'edificis.

En el moment de produir-se un desastre, la reacció dels mitjans de comunicació és unànime i immediata. Els canals de televisió i de ràdio suspenen les seves programacions per donar informació útil i els equips de rescat, repartits per tot el territori, es mobilitzen molt ràpidament.

Per la seva part, el responsable principal de l'Administració -l'alcalde, el governador provincial o el primer ministre, depenent de l'extensió geogràfica i la magnitud- apareix, generalment al cap de poca estona, a la televisió vestit amb roba de treball per oferir una imatge de lideratge i suport.

A més, la població està preparada per afrontar les emergències. Les àrees d'evacuació on han d'anar en cas de desastre estan ben senyalitzades i en barris, centres educatius i llocs de treball es realitzen periòdicament sessions informatives i exercicis en els quals participen des de nens petits fins a gent gran. Malgrat aquestes mesures, els desastres sempre agafen la gent desprevinguda i un problema creixent és el de les persones que viuen soles, molt sovint avis.

L'ASSIGNATURA PENDENT / Una altra assignatura pendent del Japó és la de la previsió. El país inverteix una gran quantitat d'esforços i de diners en la investigació de sistemes que permetin detectar els terratrèmols i les onades gegantines que es produeixen al mar. Encara no s'ha aconseguit un sistema per poder pronosticar els terratrèmols amb suficient antelació i precisió.

Més marge donen a vegades els tsunamis, encara que el problema és que la repetició de pronòstics que finalment no arriben a confirmar-se produeix un efecte de desconfiança en la població.

Quan l'autopista es balanceja

2011-03-13T04:49:00.002+09:00

Quan va veure que l'autopista elevada que tenia davant oscil·lava d'un costat a l'altre va començar a entreveure la magnitud de la catàstrofe. «Estava en un edifici del centre de Tòquio; vam notar que començava a tremolar i vam pensar que simplement seria un més, però la tremolor va anar creixent i vam sortir al carrer. Quan vaig veure que l'autopista elevada que passa davant es balancejava, em vaig adonar que era un fort sisme. Llavors vaig veure amb el mòbil que l'epicentre era a Miyagi, molt lluny d'allà, i vaig comprendre que es tractava d'un gran terratrèmol».

És el testimoni d'Albert Mateo, un enginyer de 29 anys de Bar-celona que treballa a la capital del Japó dissenyant, precisament, edificis resistents als sismes.

L'Albert és llicenciat en enginyeria geològica per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i va estudiar el seu doctorat a Miyagi. En el moment del terratrèmol participava en una reunió que tractava precisament sobre la resistència d'uns edificis. Després del terratrèmol, el transport públic va quedar paralitzat, així que per tornar a casa seva va haver de caminar durant tres hores. A l'arribar es va trobar una gran quantitat d'objectes caiguts per terra, va posar la televisió i es va quedar impressionat amb les imatges de la ciutat on va estudiar.

Els seus coneixements i la seva experiència en una empresa constructora a Tòquio l'han convençut que un terratrèmol de la magnitud del d'ahir amb l'epicentre a la capital hauria estat devastador: «Al Japó la legislació és molt estricta, sobretot després del terratrèmol de Kobe del 1995, i els edificis nous aguanten molt bé, però encara queden moltes estructures anteriors i algunes no haurien resistit. A més, part de Tòquio és terra guanyada al mar i el terreny és molt tou i això engrandeix l'efecte. Hauria mort molta gent».

L'Albert sap que la destrucció dels terratrèmols es produeix sovint de forma diferida. «No és només el dany que produeix la caiguda d'edificis. Un problema comú és el trencament de canonades de gas i la facilitat amb què es propaguen els incendis entre edificis molt enganxats els uns als altres».

Encara estava més impressionat, si és possible, el colombià Juan Carlos Villamizar, responsable d'immigració d'Iniciativa per Catalunya-Verds, que ahir mateix va aterrar a Tòquio per passar-hi una setmana.

«Acabava de registrar-me a l'hotel i era a la meva habitació deixant les maletes quan un fort moviment va començar a llançar-me d'una banda a l'altra de l'habitació. Vaig baixar les escales buscant la cara dels japonesos, esperant que estiguessin tranquils, però només veia cares de pànic. Tothom va sortir i van començar a caure rajoles de la façana principal».

Impressionat

Juan Carlos va tornar a la seva habitació a la tercera planta d'un edifici de set per recollir informació sobre el que havia passat: «Em va impressionar que un país amb tanta tecnologia punta no pogués fer més que quedar-se veient per televisió com el mar s'empassava vaixells i carreteres. Crec que estaven ben preparats per al terratrèmol, però no per a l'aigua».

Ahir l'ambaixada espanyola va recomanar als espanyols que anessin a la seu de l'Instituto Cervantes, al districte de Chiyoda, i va facilitar uns números de telèfon de contacte. L'ambaixador, Miguel Ángel Navarro, va reduir a tres els espanyols no localitzats a la zona del sisme i va manifestar la seva impressió que «es troben bé».

A la ciutat de Sendai, al nord del país, els habitants es preparaven per passar la nit enmig de la foscor a causa de la caiguda de la xarxa elèctrica. «La foscor és total i no tenim calefacció ni aigua», lamentava un veí via telefònica.

El 'Yamato' o la gran estupidesa de la guerra

2010-09-01T03:29:00.004+09:00

Maqueta del 'Yamato'. Jordi Juste
CRÒNICA DES DE KURE
Divendres, 20 de agost del 2010
Jordi Juste Periodista

Fa cinc anys va obrir les portes a Kure, a la província d'Hiroshima, el Museu Yamato. Dedicat en principi a explicar la història de la ciutat com a principal base naval del Japó modern, se centra en la construcció del vaixell de guerra Yamato i ofereix una narració excel·lent per comprendre el camí del país des de la seva traumàtica obertura al món en la segona meitat del segle XVIII fins a la seva pacífica conversió en potència econòmica mundial en la segona meitat del segle XX.
Informació publicada en la página 14 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 20 de agost de 2010
L'arribada de la flota americana, comandada pel comodor Perry, el 1853 i la seva amenaça d'atacar el país si no es facilitava als vaixells dels Estats Units la possibilitat d'avituallar-se i fer reparacions als ports nipons, va suposar el fi de dos segles i mig en què els contactes amb l'exterior van ser molt limitats i es van portar a terme de manera gairebé exclusiva a través de la legació holandesa a Nagasaki. El Japó va cedir per necessitat i va firmar acords humiliants amb les principals potències mundials, i també es va adonar que les espases dels samurais no li servirien contra elles, de manera que va decidir modernitzar-se imitant el més aprofitable dels països als quals temia.
Per aconseguir-ho, el 1889, es va fundar la base naval de Kure, que va concentrar una bona part dels esforços japonesos, en primer lloc per defensar-se d'una invasió estrangera i després per construir el seu propi imperi a costa dels seus veïns asiàtics. A Kure s'hi van construir els vaixells de guerra de l'Armada Imperial que va vèncer la Xina el 1895 i Rússia el 1905. I també d'aquí van sortir els navilis que van ajudar la Gran Bretanya en la seva lluita contra Alemanya a la Xina durant la primera guerra mundial. Kure va patir una aturada en el seu progrés amb la firma el 1922 del Tractat de Washington, que limitava la força naval de les grans potències. Però en els anys 30 les drassanes tornaven a funcionar a tota capacitat.
Del 1937 al 1941 es van consagrar grans esforços a la construcció del Yamato, que amb els seus 263 metres d'eslora i 72.800 tones de pes es va convertir en el vaixell més gran mai construït i un dels esforços més absurds de la història, ja que en el moment de la seva avarada ja era clar que l'arma decisiva en la guerra seria l'aviació. El navili, el nom del qual prové del de la província que es considera l'embrió del Japó, havia adquirit una gran càrrega simbòlica per als japonesos, ja que representava la seva gran capacitat tecnològica. Havia de protegir el país de l'enemic, però es va convertir en una càrrega i l'Armada va haver de dedicar grans esforços a protegir-lo. Finalment, el 7 d'abril de 1945 va ser enfonsat en un atac aeri quan es dirigia a Okinawa per dificultar la invasió americana.
Avui Kure és una ciutat industrial de més de 200.000 habitants que produeix bàsicament navilis civils i acull una base de les anomenades Forces d'Autodefensa, que tenen molt limitada l'acció fora de les aigües territorials nipones. Al Museu Yamato s'hi pot veure una enorme maqueta del vaixell (escala 1:10), a més dels plans de la seva construcció i objectes pertanyents a alguns dels més de 2.000 tripulants que van morir a bord.

Un dit apunta al cel per demanar la pau

2010-08-12T07:06:00.002+09:00

CRÒNICA DES DE TONDABAYASHi
Dimecres, 11 de agost del 2010
Torre de la Perfecta Llibertat. Jordi Juste
Jordi Juste Periodista
Molts estrangers que entren al Japó o en surten per l'aeroport de Kansai veuen des del tren o l'autopista un estrany monument de color blanc retallat a l'horitzó davant de les muntanyes d'Ikoma. La majoria no li donen importància, ja que pensen que es tracta d'un més dels estrafolaris reclams publicitaris, un esquer per atraure clients a un hotel, una pista de bitlles o un parc d'atraccions.
Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 11 de agost de 2010
En realitat es tracta de la Torre de la Perfecta Llibertat, el símbol de la religió fundada el 1924 pel monjo budista Tokuharu Miki. L'edifici representa un dit assenyalant cap al cel i va ser construït fa 40 anys al municipi de Tondabayashi, al sud de la província d'Osaka, com a santuari per a les ànimes de tots els éssers humans morts en guerres des del principi dels temps.
La de la Perfecta Llibertat és una de les moltes entitats conegudes al Japó com a shinshukyo (noves religions), institucions creades a partir del segle XIX prenent aspectes del budisme, el cristianisme, el judaisme o el sintoisme. Perfecta Llibertat pot considerar-se en bona mesura una evolució del budisme i no té un llibre sagrat sinó 21 ensenyances. La primera és que la vida és un art i l'última que s'ha d'arribar a aconseguir la perfecta llibertat, és a dir l'harmonia que s'obté seguint les 20 anteriors.
Malgrat els 180 metres d'altura i l'estranya forma de la seva torre, PL no és la nova religió més visible del Japó. L'honor recau en Soka Gakkai, l'entitat budista que diu que compta entre els seus adeptes amb el 10% de la població japonesa i que exerceix una gran influència sobre la política a través del partit Nou Komeito. Els budistes, actualment a l'oposició, han governat en coalició amb el Partit Liberal Democràtic, amb qui van formar Govern des del 1999 fins al 2009. La seva enorme influència i el proselitisme persistent dels seus membres fan de Soka Gakkai el blanc de la crítica dels japonesos partidaris de la separació entre política i religió.
L'obertura del Japó al món el 1968 i la separació entre religió i Estat el 1945 van suposar la proliferació d'entitats religioses en un país que ja coneixia des de segles la convivència entre el sintoisme i les nombroses branques del budisme. Una altra de les més cèlebres noves religions és Tenri. Fundada el 1838 a partir de la creença que Déu s'havia manifestat en la persona de la dona Miki Nakayama, té la seva base a Nara i compta amb prop de dos milions d'adeptes. A més a més d'aquestes, hi ha nombroses petites sectes, gairebé sempre estructurades entorn a un líder carismàtic i algunes amb creences tan curioses com que Jesucrist era japonès o que els japonesos són una de les tribus perdudes d'Israel. Una petita secta que ha passat a la història de la infàmia és Aum Shinrikyo, que el 1995 va atemptar amb gas sarín al metro de Tòquio.
La majoria dels japonesos coneixen Perfecta Llibertat tant perquè el seu equip de beisbol estudiantil és un dels més potents del país com perquè cada 1 d'agost se celebren al costat mateix de l'extravagant torre de Tondabayashi uns focs artificials per commemorar la mort del seu fundador.

El testimoni del poder letal de l'àtom

2010-08-12T07:01:00.003+09:00

CRÒNICA DES DE HIROSHIMA
Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del Periódico del dia 06 de agost de 2010
Dos nens davant del cenotafi del Parc de la Pau. Jordi Juste

Divendres, 6 de agost del 2010

Jordi Juste Periodista
El 6 d'agost de 1945, a les 8.15, la bomba atòmica va explotar a 520 metres sobre el centre d'Hiroshima, va arrasar gran part de la ciutat i va matar immediatament unes 70.000 persones. Moltes més van seguir morint i patint malalties en les dècades següents per les cremades i la radiació, i van servir per recordar al món el potencial destructiu de l'armament nuclear.

Han transcorregut 65 anys i la ciutat segueix bolcada en el seu paper de testimoni del poder letal de l'àtom. L'anomenat miracle japonès també va arribar a la capital de la regió de Chugoku, a l'oest del país, i avui dia a Hiroshima hi viuen més d'un milió de persones. Té indústria i edificis moderns, però el seu cor segueix estant al parc de la Pau, a escassos metres de l'epicentre de l'explosió.
Allà hi ha la cúpula de la bomba atòmica, el cenotafi amb la flama de la pau, el monument a les víctimes infantils i el Museu de la Pau, a més d'altres elements que inviten a la reflexió.
La cúpula és l'esquelet d'un edifici públic que va quedar parcialment dret i que avui dia se sosté apuntalat al costat del riu, cosa que ofereix una estampa esgarrifosa. A pocs metres hi ha el monument construït per iniciativa dels companys de Sadako Suzuki, una nena que va sobreviure al bombardeig amb dos anys, però va morir una dècada després víctima de leucèmia. És una de les parades obligades en les freqüents visites dels escolars d'Hiroshima.
L'element central del parc és el cenotafi, un arc dissenyat per Kenzo Tange que simbolitza un sostre per acollir les ànimes de les víctimes. A través del cenotafi es veu la flama de la pau i, al fons, la cúpula. Davant del cenotafi s'hi fan les ofrenes florals durant tot l'any, i els actes commemoratius cada 6 d'agost. Aquí és on molts visitants resen, mediten o llegeixen una inscripció simple i clara: Descanseu en pau, perquè l'error no es repetirà.
Perquè així sigui, la ciutat ha assumit el lideratge en la lluita contra les armes nuclears. Queda clar cada 6 d'agost, i la resta de l'any en el missatge que ofereix el museu. Però no es tracta d'una visió demagògica, en cap moment amaga la responsabilitat japonesa en la guerra ni eludeix les preguntes clau per poder entendre la matança: ¿Per què els Estats Units van fabricar la bomba? ¿Per què la van llançar precisament aquell dia? ¿Per què sobre Hiroshima? El centre dóna respostes a totes aquestes preguntes, ajuda a fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia i acaba invitant a unir-se al moviment per aconseguir que mai més es torni a repetir.

El poble famós per la matança de dofins

2010-08-03T02:50:00.003+09:00

Façana del Museu de les Balenes de Taiji. Foto de Jordi Juste

Informació publicada en la página 11 de la secció de Mundo de l'edició impresa de El Periódico del dia 21 de juliol de 2010

CRÒNICA DES DE TAIJI
Dimecres, 21 de juliol del 2010
Jordi Juste
S'ha de viatjar tres hores en tren, des d'Osaka, per arribar a Taiji, un idíl·lic poble de pescadors a la costa de Wakayama, al sud de Honshu, l'illa més gran del Japó. Quan arribes a la petita estació, plena de verdet i òxid, descobreixes per què la vida de la gent de Taiji va dependre durant segles de la caça de cetacis. La costa és agresta, la muntanya està molt a prop del mar i els camps d'arròs i altres cultius són escassos i petits.

Per a molts japonesos, Taiji era conegut per ser el port des d'on molts compatriotes havien emigrat durant els segles XIX i XX cap a Amèrica i per albergar una part de la flota balenera del país. Després de la segona guerra mundial, el Japó era un país en ruïnes i la carn de balena era una de les poques fonts de proteïna animal per a la població. Taiji va viure llavors una època d'esplendor i va ser l'enveja dels seus veïns.
Ara, el poble és conegut per la matança de dofins que té lloc cada any entre el setembre i el març, que es mostra a la pel·lícula documental The Cove. Centenars de dofins són empesos cada dia cap a la costa per una flotilla armada amb barres de ferro per crear un mur de so. Aquí se'ls tanca en una cala perquè els compradors de tot el món escullin l'animal amb més potencial per al món de l'espectacle. Els que no aconsegueixen comprador són portats a una recòndita cala on són arponats fins a la mort, i tenyeixen el mar de vermell.
El film, guanyador d'un Oscar, ha pogut ser finalment projectat en sis cines del Japó, i ha provocat una gran varietat de respostes. L'extrema dreta creu que es tracta de propaganda antijaponesa i en va demanar la prohibició; altres destaquen el seu valor de denúncia de la venda de carn de dofí, que té un alt contingut en mercuri; també s'han sentit crítiques al plantejament com una aventura heroica, o s'ha demanat que hi hagi una contextualització més gran en l'àmbit del patiment animal.
Als carrers de Taiji, els monuments, les escultures, els mosaics o els dibuixos al mobiliari urbà recorden els dofins i les balenes. La meitat dels menús que ofereixen les cartes dels restaurants són de carn de cetaci. Hi ha un vell vaixell balener fora de l'aigua per a les visites i també un museu amb delfinari i espectacles que recorden com poden ser d'entranyables aquests mamífers. Ningú sembla voler parlar de la pel·lícula o de la matança que té lloc a escassos metres d'aquí. Aquest és un poble que ha caçat cetacis des de temps immemorial i no creu que hi hagi cap raó per deixar de fer-ho.
«Si hi ha alguna qüestió de salut o de conservació de la naturalesa és diferent, però no pot ser que es critiqui la caça dels dofins i les balenes perquè fan llàstima, també pateixen altres animals que se sacrifiquen per menjar», comenta un turista que no anirà a veure la pel·lícula. «El problema és que aquí la matança és espectacular i el mar s'omple de sang, i per aquesta raó han pogut fer un documental molt dramàtic, però passen coses semblants a tot el món», afegeix una dona de mitjana

La nòria dels governants

2010-06-07T17:19:00.005+09:00

Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 05 de juny de 2010

Anàlisi
Dissabte, 5 de juny del 2010
Jordi Juste Periodista
Naoto Kan és el sisè primer ministre que té el Japó en els últims quatre anys. L'han precedit en el càrrec el seu coreligionari Yukio Hatoyama, del Partit Demòcrata, i els liberals Taro Aso, Yasuo Fukuda, Shinzo Abe i Junichiro Koizumi. En la història política contemporània del Japó, Hatoyama i Koizumi se situen en dos extrems per la seva durada en el càrrec. Si és estrany que Hatoyama hagi abandonat després de només vuit mesos, Koizumi també va sorprendre per governar cinc anys i deixar el poder per pròpia voluntat amb la popularitat pràcticament intacta.

Koizumi és una de les poques excepcions a la norma dels caps de Govern efímers. El Japó ja ha tingut 32 primers ministres des del 1945. Això, que en un altre país seria símptoma d'inestabilitat política, allà es viu com una cosa gairebé natural. La lògica és que els votants no elegeixen el primer ministre, sinó senadors i diputats que són els encarregats d'escollir el líder de l'Executiu i de substituir-lo si renuncia al càrrec o el consideren incapaç d'exercir-lo.

En els dos grans partits, el primer ministre és elegit després de ser nomenat president de la seva formació, a la qual se suposa que controla. Però a la pràctica no es pot oblidar que al Japó és més important el grup que l'individu i, per tant, el líder exerceix una funció més representativa que de comandament. Si el grup –el partit, en aquest cas– s'adona que qui dóna la cara per ell és més un llast que un actiu per a la seva popularitat, l'aparta i posa algú altre en el seu lloc.

El Japó a la revista Altaïr

2010-05-29T00:45:00.003+09:00

Ha sotit l'excel·lent número de la revista Altaïr sobre el Japó:

Ha sotit l'excel·lenti número de la ervista Altaïr sobre el Japó:

Hokkaido, esperit de frontera i paradís natural

2010-05-29T00:38:00.003+09:00

Jordi Juste per a Altaïr

Hokkaido (que en japonès significa “camí del mar del nord”), és la més septentrional de les quatre grans illes de Japó. Durant segles va ser el confí de la nació, el lloc on vivia un altre poble, els ainu, que es resistien amb prou feines a quedar assimilats pels milers de wajin, els japonesos arribats des del sud per a colonizar les seves terres, i per la política imposada des de Tòquio, que insistia que el Japó era un país amb una sola ètnia. Avui tot just queden ja unes desenes de milers d'ainu, la majoria d'ells molt barrejats entre els més de cinc milions d'habitants de l'illa. Molts serveixen com a reclam complementari per als més de sis milions de turistes que visiten la illa cada any, atrets sobretot pels encants naturals.

Algunes imatges de nuclis urbans com Sapporo, Asahikawa i Hakodate, poden espantar al viatger que pensi en una escapada a la naturalesa. No obstant això, no cal oblidar que aquesta és la província més extensa i amb una densitat de població més baixa de les 47 en què es divideix el país. És cert que les seves ciutats no són especialment belles i pateixen de la massificació i la falta de planificació que afligeixen la resta de l'arxipèlag; però Hokkaido conserva grans extensions de territori pràcticament verge i multitud de llocs on és possible gaudir d'una gran bellesa paisatgística, practicar tot l'any esports d'aventura o acostar-se al que queda de la cultura dels ainu, els veritables indígenes del país.

Un poble en comunió amb la naturalesa

Per tota l'illa hi ha centres culturals i museus que permeten conèixer el passat i el present de la civilització ainu. Un dels més destacats és el Poroto Kotan de Shiraoi, al sud, on es pot veure una reproducció d'un petit llogaret, amb les seves cases d'una sola habitació amb sostre de palla. El centre ofereix també actuacions folklòriques que reflecteixen la summa importància de la naturalesa per a aquest poble animista, que creu que tots els fenòmens, éssers vius i objectes inerts són encarnacions d'un déu, un kamuy.

Veure la continuació a la revista Altaïr

http://www.revistaaltair.com/pagines/japon%20sumari2.htm

Kanikosen. El Pesquero. De Takiji Kobayashi

2010-03-25T03:57:00.006+09:00

Traducció: Jordi Juste i Shizuko Ono

Article de Público sobre Kanikosen:
Un motín contra la miseria en Japón
Ana Corroto. Madrid
Cuando el escritor japonés Takiji Kobayashi (1903-1933) describió en Kanikosen (1929) las penurias de los trabajadores de un pesquero, nunca imaginó que ese relato se convertiría en un bestseller en su reedición de 2008 en Japón. Ni que diera lugar a una superproducción cinematográfica dirigida por Sabu estrenada el verano pasado. Ni que sería el libro preferido de unos jóvenes que pronto identificaron su situación laboral despidos improcedentes, carencia de empleo, pérdida de derechos con la de aquellos desahuciados que faenaban en el mar de Kamtchatka.
Continua a:
http://www.publico.es/culturas/302255/motin/miseria/japon

Coses per les que plorar cent vegades

2010-03-24T05:10:00.001+09:00

Novel·la de Kou Nakamura traduïda del japonès per Jordi Juste i Shizuko Ono

«SEMBLAVA ALEGRE I BONA...»

2010-03-24T04:53:00.003+09:00

23/3/2010 HÀBITS SOCIALS A L’EXTREM ORIENT

Una banda de delinqüents van estafar gairebé un milió i mig d’internautes japonesos que buscaven parella

Atreien les seves víctimes mitjançant les xarxes socials gratuïtes

Passió per lligar per internet. Imatge d’una web de contactes. Foto: GONZALO ROBLEDO
JORDI JUSTE.BARCELONA
Fa poc més d’un any, un estudiant japonès va rebre un missatge d’una noia que es deia Sanae en una popular xarxa social gratuïta d’internet. El text deia que havia llegit el perfil del noi i havia vist que vivien a la mateixa província i que compartien algunes aficions. A partir d’aleshores, es va iniciar una relació virtual fluida que va anar fent que el noi, que vivia sol i estava avorrit, anés agafant confiança. Al cap d’una setmana, Sanae li va dir: «Utilitzar aquesta pàgina és empipador. ¿Podries entrar al meu bloc i penjar-hi els teus missatges?».

El noi va fer cas del suggeriment i l’intercanvi de missatges es va mantenir sense problemes al bloc de Sanae. Però uns dies més tard, va rebre una factura de 30.000 iens (aproximadament, 250 euros) per la utilització de la pàgina. L’estudiant es va quedar parat, però la seva confiança en Sanae i el desig de trobar-se amb ella en el món real eren molt forts, així que va seguir intercanviant missatges fins que va aconseguir arrencar-li una cita. «La volia veure com a mínim una vegada», va afirmar després. Per descomptat, Sanae no es va presentar a la cita i el noi va començar a rebre correus electrònics que el comminaven a pagar 300.000 iens (uns 2.500 euros) si no volia ser denunciat. Terroritzat, va pagar.

Aquest és tan sols un exemple del gairebé milió i mig de víctimes a qui, segons la policia japonesa, un grup d’estafadors van aconseguir prendre aproximadament 2.000 milions de iens (més de 16 milions d’euros) durant els quatre anys que va actuar a la xarxa. La banda, liderada per Noriyuki Hoshi, de 33 anys, funcionava des de Kabuki-cho, un barri de Tòquio famós pels locals de contactes que hi ha. Des d’allà, gràcies a internet, podien enganyar homes incauts de tot el país delerosos de trobar dones. A un d’ells van aconseguir fer-li pagar gairebé tres milions de iens (prop de 25.000 euros).

Al local de la capital, fins a 80 empleats es repartien el dia en tres torns per utilitzar uns 200 ordinadors amb els quals es feien passar exactament per la dona que les seves víctimes estaven desitjant. La majoria cobraven 1.000 iens (uns vuit euros) a l’hora per la seva feina. La manera d’actuar era sempre la mateixa: es guanyaven la confiança d’un home en una xarxa social gratuïta i el convidaven a accedir a un bloc associat a una pàgina de pagament suposadament especialitzada en aparellaments. Molts homes pagaven, però d’altres optaven per fer reclamacions o amenaçar de denunciar els administradors. Quan acumulaven una gran quantitat de queixes, tancaven la pàgina i n’obrien una altra.

170.000 perfils femenins

«Semblava alegre i bona i jo volia intimar més amb ella. No puc creure que fos un frau», va declarar l’estudiant abans citat a la policia. Segons els agents encarregats de contactar amb les víctimes, no va ser l’únic sorprès. «Jo ara surto amb una noia que es diu Raraka», va arribar a dir-los un dels afectats. Per ell, aquesta universitària de 19 anys a qui agradava anar de compres era la seva nòvia, malgrat que no l’havia arribat a veure mai.

En realitat, darrere de Raraka hi havia un dels empleats de Hoshi, que van arribar a inventar-se fins a 170.000 personatges femenins fets a mida de les seves víctimes. Si veien que l’home tenia inquietuds culturals, es transformaven en una dona lectora i aficionada a tocar algun instrument; si creien que l’home buscava una dona ambiciosa i dominant, li enviaven una foto on ella apareixia envoltada de bitllets de banc, o li feien escriure: «Tinc un Mercedes, quan vulguis podem anar a passejar».

Al Japó hi ha una llarga tradició de formar parelles amb l’ajuda d’un intermediari. L’omiai, o matrimoni concertat, era la pràctica habitual per aparellar els japonesos fins als anys 70. Avui aquest costum segueix vigent en zones rurals, tot i que la majoria dels joves ja troben parella sense la intercessió de la família.

Festes de solters

I encara està més vigent el costum d’organitzar festes denominades compa per a solters, perquè trobin algú amb qui començar a sortir. Però cada vegada més japonesos opten per relacionar-se amb persones a qui coneixen per internet i en els últims anys han proliferat les pàgines especialitzades, anomenades deaikeisaito, i les que serveixen explícitament per formar matrimonis, les kekkonsaito.

El Japó és un dels països amb més extensió de l’ús d’internet. A més, les pàgines de xarxes socials del tipus Facebook ja fa molt temps que hi estan implantades, i amb gran nombre d’usuaris (les dues més populars, Mixi i Gree, sumen més de 30 milions d’inscrits). La confiança dels usuaris en aquestes pàgines va ser una de les claus de l’èxit de l’estafa de les dones falses. «Si haguessin actuat d’entrada a les webs deaisaito la gent hauria sospitat. En canvi, a l’estar inscrites en una xarxa social, creien que eren dones de veritat», explica un responsable de la investigació.

Kawabata Yasunari en català

2009-10-21T17:08:00.005+09:00

Aquest post és per a recomanar als amans de la bona literatura japonesa aquestes dues novel·les de Kawabata publicades a El cercle de Viena (Viena Edicions).

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=657

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=560

El PLD ha sobreviscut més de mig segle a la corrupció

2009-10-19T22:39:00.003+09:00

Taro Aso, el primer ministre derrotat, medita amb aspecte cansat i envellit sobre els resultats davant d’un panell. Foto: AP / SHIZUO KAMBAYASHI

31/8/2009 ELECCIONS AL PAÍS ASIÀTIC CONSEQÜÈNCIES D’UN SISTEMA POLÍTIC PECULIAR ELS PERDEDORS
• Fins a la derrota d’ahir els escàndols havien minat molt poc la seva credibilitat
• Des del 1978 han desfilat al Japó 18 caps de Govern, i a Espanya, cinc

JORDI JUSTE. BARCELONA
Després de sobreviure a una infinitat d’escàndols de corrupció i exemples d’ineptitud clamorosa durant més de mig segle d’existència, els electors japonesos han fet fora del poder el Partit Liberal Democràtic (PLD). La desunió de l’oposició, un sistema electoral que primava el vot rural, una poderosa maquinària de favors a canvi de vots i una població majoritàriament desitjosa d’estabilitat política i creixement econòmic han estat alguns dels factors importants per permetre al partit mantenir-se al comandament del país, de manera gairebé ininterrompuda, des de l’any 1955 fins al 2009.

El Japó ha tingut 30 primers ministres des del 1945, dels quals només dos van ser membres del Partit Socialista; els 28 restants pertanyien o havien estat membres del PLD o d’algun dels partits que el van constituir el 1955. Curiosament, el primer cap de Govern que va tenir la formació que ara Yukio Hatoyama aparta del poder va ser el seu avi, Ichiro, elegit el 1954 com a líder de l’antic Partit Democràtic (PD) i substituït el 1956 ja com a cap del PLD, format per frenar el Partit Socialista mitjançant la unió del PD i el Partit Liberal de Shigeru Yoshida, formacions conservadores que ja s’alternaven al Govern des del final de la segona guerra mundial.

SENSE CONSEQÜÈNCIES /

En aquests 54 anys, el que ha primat en la política japonesa ha estat la capacitat del PLD de satisfer els interessos de pagesos, grans industrials, professionals liberals i altres grups en què es fomentava la seva força. El nom del primer ministre importava ben poc o gens. Els líders eren devorats de manera periòdica per escàndols o per ficades de pota; però dimitien, demanaven perdó pels seus errors i eren substituïts per un col·lega de partit que seguia aplicant més o menys la mateixa política. I en les següents eleccions el PLD tornava a guanyar, independentment de qui fos el seu cap de cartell.Entre els escàndols més sonats que han afectat el PLD cal esmentar els suborns rebuts de la companyia aeronàutica nord-americana Lockheed per part de l’oficina del primer ministre Kakuei Tanaka i els regals d’accions de l’empresa de treball temporal Recruit als primers ministres Yasuhiro Nakasone i Noboru Takeshita.

ESPANYA /

Si ho comparem amb Espanya, des de l’aprovació de la Constitució el 1978 aquí només hi va haver cinc presidents. Amb l’elecció de Hatoyama el Japó comptarà 18 primers ministres en el mateix període. D’ells només tres van ser elegits per al càrrec com a líders de formacions diferents al PLD. Morihiro Hosokawa el 1993 i Tsutomu Hata el 1994, van arribar al comandament del Govern al capdavant de partits escindits del mateix PLD i només van durar vuit i dos mesos, respectivament, en el càrrec. Tomiichi Maruyama, líder del Partit Socialista, va ser elegit el 1994 després d’un pacte pel qual es repartia la legislatura amb el líder dels liberal-demòcrates, Ryutaro Hashimoto, una abraçada de l’ós que va enfonsar electoralment els socialistes i va servir al PLD per recuperar el poder el 1996 i mantenir-lo fins ara.

La torre dels excessos té goteres

2009-03-18T20:38:00.002+09:00

Seu del govern provincial. J. Juste
L'any 1991 es va acabar al districte de Shinjuku, Tòquio, l'edifici que alberga el govern provincial. El complex arquitectònic, que compta amb una torre principal que fa 243 metres d'altura, és obra de Kenzo Tange i va costar 157.000 milions de iens (uns 1.250 milions d'euros). Ara és notícia per l'anunci que el pressupost de les nombroses reparacions que necessita arriba als 78.000 milions de iens (624 milions d'euros); és a dir, la meitat del que va costar fa 18 anys. Entre els problemes més importants que han de suportar els usuaris destaquen les nombroses filtracions d'aigua de pluja i les pèrdues a les conduccions de l'aire condicionat.

Avui és conegut com a Tocho, abreviatura de la seu del govern metropolità, però al seu dia va ser batejat popularment com a torre dels impostos, per la càrrega que va suposar per a les arques provincials, o torre de la bombolla, en referència a l'època de creixement econòmic desbordat, que va esclatar just quan l'edifici s'estava acabant.
Des de la seva concepció, la gran obra de Tange va causar polèmica, no tan sols pel seu cost i les seves dimensions, sinó també per l'extravagant disseny que tenia. El seu autor, premi Pritzker el 1987, es considerava un deixeble de Le Corbusier, i va abanderar l'estructuralisme al Japó. Entre les seves obres més emble- màtiques hi ha el gimnàs dels Jocs Olímpics del 1964 i la catedral catòlica, que el 2005 va albergar el seu propi funeral.
Durant tots aquests anys, en què el Japó ha estat intentant recuperar la via del creixement econòmic, els seus 48 pisos han estat un recordatori dels excessos de la dècada dels 80, quan la bombolla immobiliària i financera va fer possibles somnis faraònics que encara avui suposen un llast per als comptes de molts ajuntaments i províncies del país. Entre els detalls que representen més bé el dispendi d'aquells dies hi ha el granit dels murs que recobreixen el perímetre del complex. A més a més, reparacions a part, el funcionament de l'edifici és molt car i el seu cost per al medi ambient es quantifica en 28.000 tones d'emissions de CO2 a l'any.
L'entitat que alberga l'edifici administra 2.000 quilòmetres quadrats de territori i dóna serveis a més de 12 milions d'habitants; és a dir, un terç dels que té el conjunt de la metròpolis, que també inclou les províncies de Chiba, Kanagawa i Saitama. Des de fa 10 anys està al capdavant del govern provincial un dels polítics més famosos i controvertits del país, el nacionalista Shintaro Ishihara, un exnovel.lista que en la seva joventut es relacionava amb l'autor Yukio Mishima i que és pare de dos diputats nacionals, Nobuteru i Hirotaka, i de l'actor Yoshizumi, i germà del que va ser un dels actors i cantants més populars del Japó de la postguerra, Yujiro Ishihara.
Una de les claus del protagonisme polític del govern provincial és que la ciutat no té un sol municipi, sinó que està constituït per 23 districtes independents. Entre els seus principals projectes hi ha la candidatura per als Jocs Olímpics del 2016, que inclou la reutilització de moltes de les estructures construïdes per als del 1964.

A la recerca de l'aire del palau imperial

2009-03-09T12:34:00.003+09:00

Fossat del palau imperial. JORDI Juste

Al centre de la metròpolis més gran del món, habitada per prop de 30 milions de persones, hi ha una superfície verda d'uns 3,5 quilòmetres quadrats envoltada d'un fossat amb aigua. És el palau imperial i els seus jardins, seu de la residència oficial dels monarques japonesos des que el 1868 la cort es va traslladar des de Kyoto a l'antiga Edo i va ocupar el castell, fins aquell moment utilitzat pels shogun de la família Tokugawa, autèntics cab- dills del país durant gairebé tres segles. L'edifici principal de l'antiga fortalesa va ser devastat per les flames el 1873 i els actuals monarques n'habiten un de molt més funcional, acabat el 1968. Les edificacions que es poden observar des de l'exterior i que molts turistes usen com a fons de les seves fotografies no són més que algunes estructures de vigilància situades a prop de les muralles.
La major part dels jardins només és accessible per als privilegiats convidats que hi assisteixen a actes, com la festa dels cirerers en flor a la primavera o per als ciutadans que desitgen rebre la salutació de la família imperial des del balcó del palau per Cap d'Any. Però davant de la porta principal i el pintoresc pont de dos arcs, hi ha una gran esplanada oberta al públic en general per on molts toquiotes passegen en els seus dies festius, una delícia de parc urbà amb centenars de pins que són retallats periòdicament amb la paciència d'un cuidador de bonsais que tenen els jardiners japonesos.
També es pot disfrutar d'aquest immens pulmó fent esport en els cinc quilòmetres de recorregut de l'ampla vorera que envolta el fossat. Qualsevol dia, a gairebé totes hores, és fàcil veure gent corrent per Sakuradamon, l'única porta franquejable a la zona oberta al públic. Un dels avantatges de córrer per aquest circuit és que el trànsit és escàs i, a més, tota l'àrea està molt ben vigilada, ja que als voltants del palau també es troben l'estació central de Tòquio, l'edifici de la Dieta, la residència del primer ministre, l'Agència Nacional de Policia i molts ministeris.
Els últims anys, el Ministeri de Medi Ambient està treballant en un pla perquè el vent que bufa des del jardí beneficiï el districte de negocis que envolta l'estació de Tòquio i l'àrea comercial de Ginza. Aquest projecte preveu crear, mitjançant la limitació de l'altura en les construccions, la plantació d'arbres i l'ús d'asfalts especials, passadissos que facin que l'aire del palau imperial, que en ple estiu és gairebé dos graus més fred que a la zona dels grans edificis, mitigui l'efecte d'illa de calor que aquests creen.
No obstant, recentment, els tècnics del ministeri han descobert que el fossat que envolta el palau actua com un cinturó de calor que neutralitza en bona mesura el poder refrescant de la zona verda. El problema és que des dels anys 60 l'aigua del fossat està desconnectada de qualsevol font externa, de manera que s'ha anat convertint en un tèrbol estany que absorbeix la calor de dia i la manté durant la nit, i ara s'està estudiant la millor manera de fer que l'aigua del fossat imperial circuli.

El premi a Okuribito (Departures) trenca el tabú

2009-03-04T11:43:00.003+09:00

Un petit cementiri envoltat de vivendes a la ciutat de Kyoto. Foto: JORDI JUSTE

La concessió a Okuribito de l'Oscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa ha servit per atraure l'atenció internacional sobre la indústria funerària japonesa, un sector que té una factutració d'uns 8.000 milions d'euros a l'any i que té davant seu un futur molt pròsper gràcies a l'envelliment de la població, que ha elevat ja a més d'un milió les morts anuals.
No és la primera vegada que el cinema nipó s'inspira amb èxit en els ritus mortuoris. L'any 1984, Itami Juzo va dirigir Ososhiki (El funeral), que mostrava els preparatius i els ritus budistes que segueixen a la mort. Ara el film Okuribito, dirigit per Yojiro Takita, se centra en la figura de Daigo Kobayashi, un violoncel.lista que es veu empès a treballar en una funerària preparant per als ritus els cossos dels difunts. Al començament, aquesta nova feina li representa el rebuig de les persones més properes a ell pel tabú que considera la mort com una cosa impura.

Reconeixement mundial
Daisuke Yoneyama, de la funerària Hart Full Ceremony de Tòquio, afirma: "Em sento feliç i orgullós que una pel.lícula que tracta la mort --un tema que tendeix a ser tabú-- i agafa com a motiu els funerals tradicionals japonesos sigui acollida a l'estranger. A més a més, el títol que s'ha donat a Okuribito fora del Japó, Departures, expressa que el reconeixement que la mort no és el final sinó un punt de partida està en la consciència no només dels japonesos, sinó de tot el món".
El tabú de la mort és una font de conflictes entre les institucions locals, les funeràries i els residents de les zones on estan o volen estar ubicades. Una gran majoria dels 128 milions d'habitants del Japó resideixen a les escasses zones planes del país, de manera que l'espai està molt disputat, tant per als vius com per als morts. Més del 99% dels cadàvers s'incineren, però en molts casos les cendres acaben dipositades en unes tombes que ocupen molt d'espai, sovint en petits cementiris envoltats de vivendes.
Al llarg dels últims anys s'ha estès una mica la pràctica d'escampar les cendres, però de moment encara és una pràctica molt minoritària, en part perquè la llei especifica que les restes s'han de dipositar en cementiris. Mutsuhiko Yamada, president de l'Associació per a la Promoció de la Llibertat d'Escampar Cendres, expressa els seus recels: "¿Per què ignora el Govern els diversos valors i sentiments religiosos dels ciutadans? No puc evitar preguntar-me si no està protegint els interessos de certes organitzacions religioses i negocis a canvi de treballs lucratius per a buròcrates jubilats a les companyies que gestionen cementiris".
L'obligació de fer servir terrenys designats ha portat una funerària de Tòquio a comprar Kazurashima, una illa deshabitada d'un quilòmetre quadrat, perquè cada any 100 dels seus clients hi puguin escampar cendres. El límit s'ha establert amb la finalitat de no perjudicar el medi ambient, ja que es tracta d'una illa que forma part del parc nacional Daisen-Oki.
La preocupació per la contaminació ha motivat altres iniciatives, com ara la comercialització de taüts de cartró o el càlcul del CO2 emès en tot el procés funerari perquè l'usuari pugui compensar el dany mitjançant donatius. "Nosaltres, els humans, podem viure gràcies al medi ambient. El que proposem és mostrar la nostra gratitud en el moment de marxar", explica Nyokai Matsushima, responsable d'una organització que promou funerals ecològics.
El que de moment sembla tenir difícil solució és l'escassetat d'incineradores. Moltes de les més de 1.500 que hi ha en funcionament en tot el país estan al límit de la seva capacitat, però la seva ampliació s'enfronta a l'oposició dels veïns. Per això, a Tòquio existeix un projecte per realitzar les incineracions en alta mar en un ferri que transportaria 10 forns crematoris.

Cotxes fúnebres depressius
En terra ferma, un dels problemes és que, segons el calendari tradicional, al Japó hi ha dies considerats tomobiki, és a dir que tiren dels amics, i els japonesos els eviten per als funerals, i això augmenta la saturació dels forns en algunes dates. Un altre obstacle són les condicions que imposen els veïns per permetre el seu funcionament. En alguns llocs del país, per exemple, associacions de veïns han aconseguit que es prohibeixi l'ús dels miyagata, cotxes fúnebres tradicionals amb extravagants teulades que semblen una pagoda. Argumenten que la visió d'aquests vehicles té un efecte depressiu. De totes maneres, fins i tot als municipis on es permet l'ús d'aquests vehicles, cada vegada en circulen menys, possiblement per la tendència a tractar la mort com un tràmit que s'ha de complir sense fer ostentació.
Ja han passat els temps en què els treballs funeraris es reservaven als burakumin, la casta que fins al segle XIX vivia segregada, però el tracte amb els morts comporta encara un estigma. "Ser present en el lloc de la separació dels difunts, i ajudar en la seva partida; aquesta feina està plena de carinyo", diu Kobayashi, el protagonista d'Okuribito, pel.lícula que ja han vist més de tres milions de japonesos.

La duradora moda del fotomaton recreatiu

2009-02-26T00:08:00.002+09:00

El 1995 l'empresa japonesa de màquines recreatives Sega va comercialitzar unes cabines que, en lloc dels tradicionals retrats per a documents d'identitat, fan fotos recreatives adhesives de mida molt petita. En principi, l'invent havia d'anomenar- se purinto kurabu (adaptació al japonès de l'anglès print club), però ben aviat es va rebatejar com a purikura. Al Japó es va posar de moda gairebé immediatament i fins i tot va arribar a traspassar les fronteres, encara que amb èxit desigual i més aviat efímer.
La seva facturació anual es manté al voltant dels 30.000 milions de iens (250 milions d'euros), la meitat del que va arribar a aconseguir l'any 2002, però encara enorme. I més si es té en compte que molts preveien la seva mort sobtada per la generalització dels telèfons mòbils amb càmera.
Els principals usuaris de les purikura són les adolescents, però també les estudiants universitàries. És estrany que un grup d'amigues japoneses surti a divertir-se sense passar a immortalitzar la trobada. La majoria de les nenes i noies tenen els estotjos escolars plens de petites fotos, o dediquen pàgines de les agendes a col.leccionar-les. "Les purikura sempre estaran de moda. I són cada vegada millors. ¿Et sorprèn que encara les fem, tot i que tenim 20 anys? S'ha convertit en un costum, una manera de tenir un record. Són millors que les fotos del mòbil, perquè les pots retocar i pots dibuixar-hi o escriure-hi. A més són adhesives i les podem repartir", explica Yukiko, una universitària de Kyoto.
Alguns centres recreatius ofereixen la possibilitat de combinar la purikura amb el cosplay, és a dir, fer-se les fotos disfressat, sovint d'algun personatge de dibuixos animats. Per menys de tres euros, aquestes màquines ofereixen cada vegada més qualitat fotogràfica i varietat d'efectes de fons, que creen la il.lusió que les fotografies han estat fetes a diversos llocs. També permeten escriure o dibuixar en una varietat cada vegada més gran de formats. "Fem purikura des de l'escola primària. Podem fer fotos amb el mòbil, però el més divertit de la purikura són els 10 minuts que passem fent les fotos i després hi escrivim o hi dibuixem", explica Mako, una noia de 19 anys.
Els nois hi són menys assidus, i molts només entren a la cabina per acompanyar la seva parella. Recentment, algunes de les sales de jocs on estan instal.lades han vetat l'accés a homes sols per evitar els robatoris i per allunyar els pervertits. "Volem que les dones joves, els principals usuaris, disfrutin creant els seus adhesius favorits sense haver de preocupar-se del fet que hi hagi homes a l'aguait", va declarar un responsable de Sega.
"La meva cosina és molt guapa i ja li ha passat diverses vegades, se li han acostat homes i li han demanat que es faci una purikura amb ells. He sentit que alguns fins i tot paguen. De totes maneres, no crec que sigui necessari que els prohibeixin l'entrada. Jo no he vist mai que cap fes res dolent", explica Mako, que té l'agenda plena de fotos de record de les seves sortides amb amigues i guarda separades les que es fa amb el seu nòvio, "per no haver de tallar-les" si després trenca amb ell.

Passió pels crancs

2009-02-12T15:12:00.002+09:00

El restaurant Kani Doraku. JORDI Juste

12/2/2009 CRÒNICA DES D'OSAKA

El gran cranc que penja de la façana del restaurant Kani Doraku, de Dotombori, al centre d'Osaka, és possiblement un dels objectes més fotografiats del Japó. Aquesta bestiola, que mou les potes i els ulls i fa ni més ni menys que sis metres i mig, habita en aquest lloc des del 1960. És un benizuwaigani, una espècie que en realitat sol fer uns 15 centímetres i pesar un quilogram per exemplar i que rep el nom científic de Chionocetes japonicus, que significa 'cranc de les neus japonès'.
Té germans clònics repartits per tot el Japó, però és aquí on hi ha l'establiment principal d'aquesta cadena especialitzada a servir la delícia del mar. Per això s'ha convertit en un dels símbols d'Osaka, de l'amor de la seva gent per la gastronomia i de la passió dels japonesos pels crancs.
Aquests animals estan molt presents en el folklore nipó, per exemple en alguna de les seves faules més conegudes, com en el conte Saru-kani-gassen, que tracta d'un cranc que és enganyat per un mico i acaba amb la venjança del crustaci sobre el simi.
Pel que fa a la gastronomia, es poden menjar de diverses maneres, encara que les més comunes són el sashimi (cru) i el nabe (bullit), acompanyats en tots dos casos amb salsa de soja, normalment rebaixada amb el suc d'algun cítric, i amb un bon guarniment de verdures. La beguda que combina més bé amb el cranc és el sake, que molts sibarites fan servir per regar les entranyes del marisc xuclant el vi d'arròs, barrejat amb la carn, directament des de la closca del cranc.
L'hivern és la temporada alta per a la pesca i el consum de crancs. És ara quan a les peixateries de les grans ciutats el benizuwaigani i altres espècies més petites són les estrelles. I també és en aquesta època quan s'ofereixen més viatges especials de cap de setmana als principals ports de captura, la majoria al nord del país o a les costes del mar del Japó, on es pot menjar el crustaci fins a atipar-se per un preu fix i disfrutar de les aigües termals, una altra de les grans aficions ancestrals dels japonesos.
Com passa amb altres espècies marines, la voracitat japonesa ha causat que en alguns caladors tradicionals els crancs estiguin en perill d'extinció. Així mateix, la seva captura és el motiu de no pocs incidents amb els països veïns, especialment amb Rússia. La immensa majoria dels crancs capturats a les costes russes de l'oceà Pacífic estan destinats a acabar als estómacs dels japonesos, cosa que, a més de ser una important font d'ingressos legals per als russos, ha generat l'aparició de màfies especialitzades a capturar-los saltant-se les quotes, que s'han establert justament per garantir la supervivència de l'espècie, i comercialitzar-los ignorant els tràmits duaners i, sovint, etiquetant fraudulentament el seu origen.
Així mateix, es produeixen captures de pesquers japonesos (l'últim fa dues setmanes) que pesquen sense permís en aigües territorials russes, a vegades davant de les illes Kurils, que van ser ocupades per l'URSS després de la segona guerra mundial i que el Japó continua reclamant com a seves.

Els primers adults de l'era de Heisei

2009-01-23T13:06:00.004+09:00

Instant de la cerimònia de Kyoto. Jordi Juste

L'any 2009 al Japó és l'any 21 de l'era de Heisei; és a dir, del regnat de l'emperador Aki Hito. Això significa que el 2008 van complir els 20 anys i van arribar a la majoria d'edat la primera generació de japonesos nascuts a l'era actual. En concret, 1.330.000 nous adults, la xifra més baixa de les últimes dues dècades, una dada que recorda la tendència a l'envelliment de la societat japonesa a causa de la combinació d'una altíssima esperança de vida amb un baixíssim índex de natalitat.
L'entrada en l'edat adulta se celebra a tot el país amb cerimònies organitzades pels ajuntaments el segon dilluns de gener, seijin no hi (dia dels nous adults), que és festiu nacional. Els joves assiteixen als actes, presidits per les autoritats locals, vestits formalment. Una gran majoria de noies van amb quimono i els nois, normalment, amb americana i corbata occidental. Es tracta d'esdeveniments molt seriosos, amb discursos dels alcaldes i dels representants dels joves, que molts suporten estoicament esperant que acabin ràpid per poder-se reunir amb els seus antics companys d'escola, fer-se infinitat de fotos i anar-se'n a beure. No obstant, gairebé forma part de la tradició que, en moltes de les cerimò- nies, els més esvalotadors de cada generació hi arribin del tot borratxos i sabotegin tots els discursos de les autoritats.
A Kyoto, ciutat de més d'un milió d'habitants, la cerimònia va reunir aquest any 10.000 nous adults en dues sessions marcades, com sempre, per l'afany local de ressaltar la seva condició d'antiga capital i custòdia de les tradicions. L'alcalde, vestit amb hakama (quimono de dues peces) ho va recordar en el seu discurs, i els actes es van obrir amb l'actuació d'un grup de wadaiko (tambors japonesos). Les mesures de seguretat van fer que els joves amb ganes d'armar un escàndol s'haguessin de conformar exhibint-se davant del pavelló en què se celebraven els actes.
A aquests actes, organitzats per l'ajuntament, només s'hi pot assistir amb invitació, però molta gent es queda a la porta per veure els joves. Com passa en gairebé totes les celebracions japoneses, no hi falta una considerable quantitat de fotògrafs, aficionats locals amb equips que són l'enveja de molts professionals estrangers, a la caça de les noies amb l'aspecte més espectacular. N'hi ha moltes que llueixen pentinats sofisticats i la majoria porta un quimono conegut com a furisode, amb unes mànigues que són tan amples que gairebé toquen a terra i que només poden portar les solteres, cosa que fa que moltes dones no s'ho posin més que aquell dia i per a la graduació universitària. També s'hi poden veure joves pertanyents a la minoria coreana amb el seu vestit tradicional, el chima jeogori.
Tampoc perden l'ocasió els partits polítics, que hi van amb camions amb la part superior convertida en estrada per guanyar-se els nous votants. De tant en tant ressorgeix al Japó el debat sobre si s'ha de rebaixar l'edat mínima per votar als 18 anys però, a jutjar pel poc interès que hi mostren els nous adults, no sembla que es tracti d'una demanda gaire urgent per part dels presumptes interessats.
Un grup de noies després de la cerimònia. la segona per la dreta porta el vestit tradicional coreà. Jordi Juste

Un espanyol s'enfronta a la presó al Japó per sis grams d'haixix

2009-01-23T13:04:00.001+09:00

• El noi, que estudia a Tòquio, es va enviar la droga des d'Espanya

L'estudiant espanyol Alfonso Cabrera González de Candamo, de 28 anys, es troba detingut a Tòquio, acusat d'haver-se enviat a si mateix per correu un paquet que contenia sis grams de resina de cànnabis. Cabrera, que va ser detingut dimarts passat en el moment d'arribar a l'aeroport de Narita, estudia Enginyeria des del mes d'abril del 2008 a la Universitat de Tòquio, la més prestigiosa del Japó.
Segons la policia, el 2 de gener Cabrera es va enviar a si mateix el paquet des d'una oficina de Correus a Espanya a la residència d'estudiants on viu a Tòquio. El noi ha reconegut els fets davant la policia i, a més a més, ha explicat que no era la primera vegada. Va confessar que ja havia introduït droga al Japó pel mateix mètode als mesos d'abril i juny de l'any passat.

CÀSTIG SEVER
El càstig per traficar i consumir estimulants prohibits és molt més sever al Japó que a Espanya. La venda d'haixix pot arribar a costar fins a 10 anys de presó, mentre que la de cocaïna i heroïna suposa la cadena perpètua. La possessió i el consum d'aquestes substàncies, encara que sigui en petites quantitats, també es castiguen amb presó. No obstant, a jutjar pel que ha passat en casos similars, és possible que Cabrera rebi una condemna en suspens i sigui deportat.
En els últims mesos s'han produït diversos arrestos d'estudiants japonesos en relació amb el tràfic i el consum de drogues, especialment marihuana. Això ha fet augmentar la preocupació per una possible relaxació en l'actitud amb les drogues il.legals. Fins ara, el seu consum estava bastant limitat a ambients marginals i elits intel.lectuals, però l'extensió de l'ús d'internet ha fet més fàcil comprar llavors i obtenir instruccions sobre la manera de cultivar-les.

¿El caràcter està escrit a la sang?

2009-01-15T22:02:00.002+09:00

El manual del tipus O. JJuste

15/1/2009 CRÒNICA DES DE KYOTO

Al Japó hi ha molts sistemes acientífics de predir el futur d'algú i de conèixer la seva personalitat. Alguns estan lligats a les seves tradicions, com és el cas dels omikuji, uns paperets que s'obtenen al treure un palet d'una caixa als santuaris sintoistes, o el nombre de traços que sumen els caràcters xinesos amb què s'escriuen el nom i el cognom. Uns altres són d'introducció més recent, com l'horòscop occidental i el tipus de sang.

Aquest últim mètode està tan arrelat que molts japonesos ignoren que el seu origen se situa als anys 20 del segle passat, lligat a les teories racistes que associaven el caràcter dels pobles al predomini d'un determinat grup sanguini. Llavors va adquirir gran popularitat i els militars nipons el van intentar usar per seleccionar els soldats més ben dotats. No obstant, vista la seva escassa eficàcia, als anys 30 va passar de moda i no va tornar a estar en voga fins als 70, quan el va revitalitzar l'advocat i personatge televisiu Masahiko Nomi.

Des d'aleshores, molts japonesos s'han deixat seduir per aquesta forma de classificar les persones, segons la qual els que tenen la sang de tipus A són gent ordenada i sensible però enutjosa, els del grup B són actius i sociables però egoistes, els AB són freds i racionals però indecisos i els O són agradables i optimistes però vanitosos.

Aquest assumpte s'ha convertit en una font d'ingressos per a la indústria editorial. Un dels èxits de vendes d'aquest any a les llibreries japoneses ha estat la col.lecció Jibun no setsumeisho (El teu propi manual d'instruccions), que han situat els volums dels tipus A i O, els més abundants, en els primers llocs de les llistes de vendes i s'ha convertit en tema de conversa, especialment entre els joves.

"Em vaig comprar el llibre del meu tipus i ho encerta tot sobre mi", explica Haruno, una noia universitària. Ayae, la seva companya de classe, també es mostra convençuda de la fiabilitat del mètode: "Moltes vegades, quan he conegut una persona he imaginat, per la seva forma d'actuar, quin era el seu grup sanguini, i sempre l'he encertat". En canvi, Yuuta, un noi de 19 anys, confessa que la seva afició pel mètode és més aviat recreativa: "No sé si l'encerta o no, però la vida és més divertida si creus en aquestes coses", diu.

Recentment, l'actor de kabuki (teatre tradicional japonès) Ichikawa Danjuro va explicar que el seu tipus sanguini ha canviat d'A a O a causa d'un trasplantament de cèl.lules mare procedents de la seva germana, com a part d'un tractament per curar la leucèmia. Coneixedor de la popularitat del sistema de definir la personalitat a partir del tipus de sang, Ichikawa va plantejar un repte al públic que assisteixi a la seva reaparició en l'escena: "Vull que vingui i vegi si la forma d'actuar és diferent entre les persones de tipus A i les de tipus O". És d'esperar que hi hagi bastants espectadors que vegin en els gestos i en l'entonació d'Ichikawa la prova de la transformació del seu caràcter, ja que, segons una enquesta, el 63% de les dones i el 47% dels homes japonesos afirmen que creuen en la relació entre tipus de sang i personalitat.

Nadal a l'americana

2009-01-04T19:28:00.002+09:00

4/1/2009 CRÒNICA DES D'OSAKA

Sota el tauró de la pel.lícula. JJuste
El Nadal és una de les celebracions que posen més de manifest l'eclecticisme i el sincretisme dels japonesos. Malgrat que només un 1% dels 128 milions d'habitants de l'arxipèlag són cristians, durant el mes de desembre les ciutats japoneses s'engalanen amb motius nadalencs, adoptats sobretot de la seva versió nord- americana. Així, decoracions lluminoses, arbres de Nadal i, sobretot, molts parenoels poblen els centres comercials del Japó, on a més a més sonen nadales clàssiques en versió anglesa.

El Nadal és --també aquí-- sobretot una festa comercial. A les cases, a més, s'hi menja el kurismasu keiki, un pastís normalment cobert de nata i decorat amb maduixes. Les parelles joves es reuneixen la Nit de Nadal en sopars romàntics que sovint acaben en algun dels abundants rabu hoteru, hotels en què les habitacions es paguen per hores. El dia 25 a la matinada hi ha cua per entrar a rematar la festa.

Per a moltes noies resulta un trauma arribar a aquest dia sense nòvio. "Ho vam deixar a l'octubre. Sóc una beneita, ¿oi? Just dos mesos abans de Nadal. Quin moment més inoportú", comentava recentment Ai, una noia de 19 anys. Per la seva part, Nanako, de 20, explicava que ella i el seu nòvio havien decidit posposar la celebració fins al cap de setmana, perquè el dia de Nadal al Japó és laborable i aquest any queia en dijous.

Possiblement per això moltes de les decoracions de Nadal s'han mantingut aquest any uns dies més del que sol ser habitual. Casualment, el dia 23 de desembre és festiu perquè se celebra l'aniversari de l'emperador, però, a diferència del que passaria en altres països, aquí gairebé ningú fa pont i la majoria dels treballadors només disfruten de quatre o cinc dies festius al voltant de l'Any Nou.

On més s'aprofita el Nadal al Japó, en el seu vessant decoratiu, és als dos principals parcs d'atraccions del país: el complex format per Disney World i Disney Sea, als voltants de Tòquio, i Universal Studios Japan, a Osaka. Tots dos estan aquests dies plens de joves japonesos que aprofiten les dues setmanes de vacances escolars d'hivern.El Nadal, que al Japó és al cap i a la fi una cosa importat gràcies al cinema de Walt Disney i Hollywood, serveix per connectar la realitat del calendari occidental amb l'Occident de fantasia que recreen els parcs d'atraccions americans.

El Nadal a Disney World Tokyo o a Universal Studios Japan és propícia per observar la relació cultural que manté el país oriental amb el seu aliat més important. El Japó ha adoptat de la segona guerra mundial ençà una gran quantitat de manifestacions de la cultura popular nord-americana, però sempre ho ha fet d'una manera supèrflua i sense que aquestes hagin arribat a suprimir les autòctones.

Una vegada guardat Santa Claus a l'armari apareixen al Japó les decoracions sintoistes per rebre l'any nou; molts japonesos compleixen com sempre amb els ritus de la seva religió ancestral, però alhora també troben temps per anar a alguna count down party amb regust americà.

Les universitats japoneses detecten un augment d'estudiants consumidors de droga

2008-11-12T20:44:00.003+09:00

12/11/2008 CANVIS EN ELS HÀBITS DE LA JOVENTUTBOJOS PER LA MARIA

• Un gram de marihuana és sis vegades més car al Japó que a Holanda

La Universitat Doshisha, a Kyoto. Foto: JORDI JUSTE En els últims mesos s'han produït diversos arrestos d'estudiants en relació amb el tràfic i el consum de drogues --especialment marihuana-- en universitats japoneses. Aquests casos han coincidit amb altres escàndols relacionats amb els estupefaents en el món de l'espectacle i en l'esport professional, de manera que ha augmentat la preocupació per una possible relaxació en l'actitud dels joves nipons respecte a les drogues il.legals.
El tracte legal i social del consum d'estimulants prohibits és al Japó molt més sever que en altres països. En concret, el comerç de marihuana pot arribar a comportar 10 anys de presó i en el cas de drogues com la cocaïna, l'heroïna i les amfetamines pot suposar una sentència a cadena perpètua. Fins ara, el consum d'aquesta droga està molt menys estès que a Europa o als Estats Units, i bastant limitat a ambients marginals i a elits intel.lectuals.
Durant anys, no obstant, ha existit una denominada zona grisa de productes que no estaven especificats com a prohibits en cap llei i que, per tant, podien ser utilitzats legalment. El cas més conegut és el del líquid Rush, que va ser introduït durant dècades des dels Estats Units com a netejador per a vídeos, però distribuït en sex shops per la seva capacitat per augmentar el plaer sexual.
A finals del mes d'octubre, dos estudiants de la prestigiosa Universitat Keio, de Tòquio, van ser arrestats com a sospitosos de tràfic i possessió de marihuana. Tots dos van ser acusats de contravenir la llei de control del cànnabis, i van sortir en llibertat sota fiança.
Noms publicats
Els noms es van fer públics i el vicepresident de Keio va aparèixer davant els mitjans de comunicació per demanar disculpes. "És realment lamentable, perquè sempre hem confiat en els nostres estudiants", va manifestar Seiichi Mori, abans d'admetre que des del 2004 s'han produït altres casos similars a la seva universitat.
També a l'octubre, cinc estudiants de la universitat Hosei, de Tòquio, van ser detinguts per possessió de cànnabis i, al mes de setembre, una estudiant de la Universitat Doshisha, de Kyoto, va ser arrestada pel mateix motiu, després que fossin els seus propis pares els que alertessin la policia a l'haver detectat alteracions sospitoses en la seva conducta. A més, al gener es va descobrir que alguns integrants de l'equip de rugbi de la Universitat Kanto Gakuin cultivaven marihuana al seu dormitori.
Són només uns quants exemples d'estudiants que han estat arrestats últimament, han estat processats i els seus noms han estat publicats.
"Jo no n'he consumit i cap dels meus amics ho ha fet, però estic segura que a la meva universitat també hi ha casos com el de Doshisha", explicava recentment Yuki, una estudiant universitària de Kyoto. Per la seva part, un professor de la Universitat Ritsumeikan es mostrava molt sorprès davant la proliferació de detencions: "És increïble, en altres països és més normal, però al Japó no. Ara aquests nois tindran moltes dificultats per trobar feina".
Als arrestos d'estudiants s'hi uneix l'escàndol protagonitzat per tres lluitadors professionals de sumo russos que van haver d'abandonar aquest esport al setembre després de descobrir-se que havien consumit marihuana. A més, en els últims anys, diversos actors i cantants han estat processats i han vist rescindits els seus contractes per possessió de petites quantitats de droga.
Menors de 30 anysSegons la policia, l'any passat van ser descoberts 3.282 delictes relacionats amb la marihuana. A diferència del que passa amb altres drogues, el consum del cànnabis al Japó sembla que està augmentant entre els més joves. Un 70% de les persones detingudes l'any passat per consumir-ne eren menors de 30 anys. Les autoritats atribueixen part d'aquest increment a l'extensió de l'ús d'internet, que ha fet més fàcil comprar llavors i saber com cultivar-les.
Malgrat tot, l'accés a la marihuana al Japó segueix sent més difícil que en altres països i el seu preu és més alt. Un gram costa sis vegades més que a Holanda.
La venda de llavors de cànnabis no és il.legal, però està regulada per la llei. La planta es cultiva legalment al país per obtenir fibres que es fan servir en l'elaboració de cordes tradicionals per als ritus del sintoisme, una religió ancestral del Japó.

Dilluns feliços perquè la gent gasti

2008-10-28T18:15:00.004+09:00

27/10/2008
Borsa de Tòquio. Jordi Juste

Alguns lectors s'hauran adonat, gràcies a la informació borsària, que al Japó hi ha molts dilluns festius. Això és així des de l'any 2000. Llavors havien passat ja gairebé 10 anys des de l'enfonsament de la bombolla immobiliària i l'economia no acabava de sortir del forat, així que el Govern va decidir traslladar una sèrie de celebracions perquè la gent tingués caps de setmana més llargs i gastés més. Al Japó, els caps de setmana i gairebé tots els dies festius nacionals, tots els comerços estan oberts i són molts els que no tanquen més de dos o tres dies a l'any.

Durant els anys 80 els preus de les propietats no van parar de pujar, l'índex Nikkei de la borsa de Tòquio va ratllar els 40.000 punts, els potentats nipons van comprar símbols d'Occident, com el Rockefeller Center de Nova York, i els japonesos de peu es van llançar a omplir casa seva d'electrodomèstics nacionals i productes de luxe d'importació. Però a finals de la dècada, la bombolla va explotar, molta gent es va quedar atrapada per hipoteques impagables, el Nikkei va començar la seva caiguda cap als 7.000 punts i milers d'empreses van reduir les seves plantilles. I els japonesos van deixar de gastar.

Els comptes dels grans bancs es van anar reparant a poc a poc, a base de fusions i ajudes del Govern. Però els japonesos havien recuperat la seva devoció per les formigues i es dedicaven a guardar per al dia de demà, amb la qual cosa l'economia, cada vegada més basada en el consum intern, no acabava de posar-se a caminar. Llavors el Govern va decidir forçar els treballadors a descansar amb l'esperança que gastessin més.

Es van canviar festes com el Dia dels Nous Adults, el del Mar, el de Mostrar Respecte a la Gent Gran o el de l'Esport, que van passar de celebrar-se en un dia fix del mes a fer-ho en un dels seus dilluns. En canvi, es van salvar del nou ordre celebracions marcades pel calendari natural, com Cap d'Any i els equinoccis, i les que commemoren efemèrides, com la fundació del país, l'aprovació de la Constitució i l'aniversari de l'emperador (en cas de caure en diumenge, es recuperen també amb un dilluns festiu).

Per entendre la importància de la mesura, s'ha de tenir en compte que molts japonesos no fan vacances gairebé mai. Per llei tenen dret a un mes pagat, però molts n'utilitzen, com a màxim, una tercera part, i sempre en períodes de menys de cinc dies, sovint a principis de gener o a mitjans d'agost, coincidint amb la festa budista dels difunts.

Els motius d'aquesta conducta van des del rebuig cultural a la vagància fins a l'escassa força dels sindicats, passant per la gran identificació del japonès amb el seu lloc de treball i la seva aversió a causar dificultats al grup per satisfer els seus propis desitjos. Molts utilitzen els dies de vacances quan estan malalts per no haver de demanar la baixa (encara que perquè un japonès s'absenti del seu lloc de treball ha d'estar molt malament de salut). Per cert, es desconeix l'impacte eco-nòmic de la mesura, encara que el consum va acabar per augmentar. Això sí, sense l'alegria d'altres èpoques.

L'ESTAFA DEL CAIXER

2008-10-16T21:14:00.002+09:00

16/10/2008 INCREMENT DE L'ACTIVITAT DELICTIVA A L'ORIENT LLUNYÀ
Al Japó, els estafadors s'acarnissen en mestresses de casa i avis fent-se passar per funcionaris
• Els enganyen telefònicament perquè els transfereixin tots els seus diners
La via del delicte Caixers automàtics en una sucursal del banc Mitsubishi Tokyo UFJ, a Kyoto. Foto: JJuste

En els últims anys han augmentat al Japó els casos de persones grans i mestresses de casa enganyades per estafadors professionals. Els estafadors aconsegueixen que transfereixin diners als seus comptes corrents mitjançant la utilització de telèfons mòbils per comunicar- se amb les víctimes, i caixers auto- màtics per realitzar les transaccions. La policia calcula que entre el gener i el juny es van defraudar així més de 16.000 milions de iens (uns 100 milions d'euros). L'augment del nombre d'avis que viuen sols fa més fàcil per als estafadors trobar víctimes a l'atzar.

Una de les modalitats més freqüents d'estafa la protagonitzen persones que es fan passar per empleats de la Seguretat Social o de l'oficina de recaptació d'impostos. Els falsos funcionaris comuniquen a les seves víctimes que se'ls han cobrat diners de més i que per poder-los-hi tornar és necessari que vagin a un caixer automàtic determinat. Una vegada allà, els incauts ciutadans són guiats mitjançant el telèfon mòbil en la utilització del teclat del caixer, i els estafadors aconsegueixen que donin l'ordre de transferir fons als seus comptes, pensant que el que fan és el tràmit per rebre'ls.

De manera simple"Sembla increïble que sigui possible enganyar la gent d'una manera tan simple, però les víctimes expliquen que els estafadors eren molt convincents i que, una vegada davant del caixer automàtic, seguien les seves instruccions pràcticament amb la ment en blanc", va explicar un agent de policia.

La magnitud del problema va portar recentment el Ministeri de Justícia i l'Agència Nacional de Policia a recomanar als bancs la prohibició de la utilització d'ulleres de sol o de telèfons mòbils als voltants dels caixers. "Els estafadors únicament es deixen veure per treure diners als caixers. D'aquesta manera esperem posar-los més difícil que s'hi acostin", va declarar recentment un portaveu de la policia. Així mateix, les autoritats han fet més estricte el control sobre els propietaris de telèfons mòbils i ja està en curs una iniciativa legal per millorar la identificació de les persones que fan servir aparells de lloguer, una de les vies preferides pels delinqüents per evitar ser localitzats.

Per la seva part, les entitats financeres també estan aplicant mesures per protegir els seus clients. El Chiba Bank, una entitat regional dels voltants de Tòquio, ja ha situat a prop d'alguns dels seus caixers distorsionadors del senyal telefònic que s'activen fora d'hores d'oficina. Una altra institució financera, el Godo Bank, ha optat per instal.lar, en canvi, un mecanisme que detecta la presència dels mòbils als voltants i fa que no es pugui operar amb els caixers.

L'estratègia d'engany dels estafadors s'ha anat modificant en els últims anys a causa de les campanyes de conscienciació portades a terme per les autoritats. Fins no fa gaire, una de les més utilitzades era fer-se passar per un parent amb dificultats i amb necessitat urgent de diners. Era el conegut com ore, ore sagyo (l'estafa del sóc jo, sóc jo). Els estafadors trucaven i simplement deien: "Hola, sóc jo" i, si la víctima queia en la trampa i deia alguna cosa així com "ah, ets tu, Akira", ja tenien on agafar-se per colar una història per demanar diners, que sovint era un accident o una amenaça mafiosa.

Canvi de tàctica

L'esquema va ser tan utilitzat i se li va donar tanta publicitat en els mitjans de comunicació que els estafadors van haver de canviar de tàctica. Una de les alternatives és trucar a les dones per amenaçar-les de difondre una notícia vergonyosa sobre el seu marit. "A mi no m'ha passat mai, però si em truquen per dir-me que el meu marit l'han sorprès tocant dones al tren i que ingressi diners en un compte si no vull que el denunciïn, potser ho faria", diu una mestressa de casa de 43 anys.

La policia segueix donant a conèixer periòdicament les últimes dades sobre aquests fraus com una manera de posar en guàrdia la població. Recentment, la televisió pública va difondre les imatges de dos presumptes estafadors que haurien estafat uns quants milions de iens. Per una altra part, per rescabalar en part les víctimes, al juny va entrar en vigor una nova llei que preveu distribuir-los els més de 5.000 milions de iens (30 milions d'euros) que la Corporació de Garantia de Dipòsits ha identificat en comptes bancaris utilitzats per delinqüents per a aquestes estafes i que han estat congelats.

Escombriaires voluntaris a la riba de l'Obata

2008-10-10T21:45:00.002+09:00

La senyora Nozaki i el seu grup. JJuste

A molts estrangers els sorprèn veure que nets que estan els terres dels llocs públics al Japó. Especialment al veure l'escassetat de papereres als carrers. Si algú compra una llauna de beguda en una de les abundants màquines, probablement sols podrà desempallegar-se'n d'una manera cívica als contenidors que trobarà al costat de qualsevol altre aparell expenedor. Per a papers i plàstics no queda a vegades altre remei sinó endur-se'ls a casa i tirar-los al costat de les escombraries domèstiques. I respecte a les puntes de cigarreta, es recomana fer servir els cendrers que hi ha col.locats als espais reservats per fumar o portar al damunt un dels cendrers portàtils que es venen.

És cert que els japonesos llencen poques coses a terra. Però una altra explicació de la netedat és que les escombraries es recullen. En estacions, universitats, centres comercials i molts altres edificis públics el personal de la neteja és abundant i meticulós. A més a més, els comerços no han perdut el sa costum d'escombrar el tros de carrer davant de la façana. Els escombriaires municipals són gairebé inexistents, però en molts barris s'organitzen sortides de voluntaris per recollir escombraries, arrencar males herbes o retirar les fulles mortes a la tardor.

El que s'ha escrit fins aquí és la cara de la moneda, l'única que arriben a veure la majoria de visitants. Desgraciadament, per poc que algú s'endinsi per carreteres de muntanya o per la riba de rius allunyats dels centres històrics, veurà una realitat ben diferent. A la mateixa ciutat de Kyoto, a pocs minuts del Temple d'Or hi ha una bonica carretereta de muntanya infestada d'abocadors il.legals on molts desaprensius es dediquen a deixar-hi electrodomèstics i mobles vells.

Per a les coses bones i per a les coses dolentes, el Japó és un país on molta gent actua sense fer gens de soroll. Així com hi ha males persones que aprofiten llocs apartats per embrutar, també hi ha individus que, sense demanar res a ningú, surten a passejar amb guants, unes pinces llargues i una bossa de plàstic i aprofiten l'exercici per recollir les escombraries.Una d'aquestes persones és la senyora Nozaki. Ella fa temps que es passeja per la riba del riu Obata i omple bosses d'escombraries. Un dia va decidir formar el grup de voluntaris Nankin-haze per unir forces i poder netejar més a fons la zona. Ara, un dissabte cada mes s'ajunten unes 30 persones i en tres hores recullen més de 100 quilos d'escombraries en poc més d'un quilòmetre de riu. "Si es preguntés als japonesos si està bé tirar deixalles al riu, segur que tots dirien que no, però el riu n'és ple. Potser l'ajuntament hi podria fer més, però hauríem de pagar més impostos", explica Nozaki.

L'acció de Nankin-haze té, a més, la funció de conscienciar de la importància de respectar la naturalesa. La senyora Shimizu, una professora d'escola jubilada que forma part del grup, explica que un exalumne se li va acostar fa poc per donar-li les gràcies per haver-lo convidat a participar i li va dir: "Si no hagués estat per vostè, jo ara estaria jugant a casa amb videojocs i no sabria que divertit i interessant que és el riu".

Pregàries i aigua per al buda inamovible

2008-09-26T19:54:00.003+09:00

L'estàtua de Fudo Myo-o. JORDI Juste

26/9/2008 CRÒNICA DES D'OSAKA
En un recòndit carreró del centre d'Osaka, entre Namba i Shinsaibashi, hi ha el temple budista Hozenji, un dels llocs més entranyables de la ciutat.Passar per aquí a llançar-li aigua a les seves estàtues abans de tornar a casa és una pràctica que reconforta cada nit molts habitants de l'antiga Naniwa. Especialment aquells que busquen ajuda per als seus comerços d'entreteniment nocturn relacionat amb el sexe, o per a les seves relacions de parella, els dos camps en què la llegenda diu que les pregàries en el lloc fan més efecte, malgrat que els responsables insisteixen en la seva capacitat multiusos.

Com en altres temples budistes, el devot pot escollir a Hozenji entre diverses formes d'introduir les seves pregàries, com encendre barres d'encens, escriure pregàries sobre pastilles de fusta o simplement ajuntar les mans, tancar els ulls i inclinar el cap.Però l'originalitat de Hozenji és el costum de llançar aigua, amb un cassó metàl.lic agafat per un llarg mànec de fusta, sobre la imatge de pedra de Fudo Myo-o, una de les personificacions del buda Amithaba, i sobre els dos petits budes que la flanquegen, els seus ajudants Seitakadoji i Kongaradoji.Originalment, l'aigua era només una més de les ofrenes que els feligresos deixaven davant les estàtues però, segons la llegenda, un dia a una dona se li va acudir mullar-les i així va iniciar una tradició que ha fet que avui dia estiguin recobertes d'una capa verda de molsa.

Precisament, l'aigua que s'hi tira és el nexe que va servir perquè el poble d'Osaka cregués que les pregà- ries a Hozenji tenen la capacitat d'impulsar els negocis nocturns relacionats amb el sexe, ja que al Japó aquests es coneixen eufemísticament, i de forma general, com a mizushobai (comerç de l'aigua). Pel que fa a l'atribució popular al temple de poders per millorar les relacions de parella, es diu que prové de la creença que dels dos petits budes que hi ha als dos costats del principal un és masculí i l'altre femení, encara que no està gens clar a quin dels dos correspon cada sexe.

El mes de juny, un dels dos, Seitakadoji, va aparèixer de matinada a terra amb el cap i una mà trencats. Posteriorment, un home de 64 anys va ser arrestat i va reconèixer que havia robat un parell de bombetes del recinte i havia baixat del seu pedestal el petit buda, encara que no va oferir cap justificació per a la seva acció.L'incident va servir per recordar que el temple, com la majoria de construccions japoneses antigues, ha estat reconstruït en diverses ocasions després d'haver estat víctima de les flames. El 2003, un incendi va arrasar bona part dels edificis de fusta del carreró que condueix a Hozenji, però en aquella ocasió, el temple es va salvar.

Curiosament, Fudo Myo-o, considerat destructor de les falses il.lusions i guardià del budisme, s'acostuma a representar amb un aurèola de foc i una espasa alçada. El seu equivalent en sànscrit és Acala, nom que significa "inamovible" i es refereix a la seva capacitat per resistir les temptacions de la carn.

Aso agafa les regnes del Japó

2008-09-24T09:44:00.003+09:00

23/9/2008 ELECCIÓ INTERNA EN EL PARTIT GOVERNAMENTAL JAPONÈS
• Els comicis anticipats es perfilen com una solució al bloqueig polític
L'exministre d'Afers Estrangers japonès Taro Aso és des d'ahir el president del Partit Liberal Democràtic (PLD), cosa que li garanteix l'elecció demà al Parlament com a primer ministre, gràcies a la majoria amb què compta la formació conservadora en la decisiva Cambra baixa.Aso, que va obtenir els vots de 352 dels 525 parlamentaris i representants provincials del PLD, substitueix Yasuo Fukuda, que va dimitir el dia 1 de setembre passat, després de menys d'un any en el càrrec, per les dificultats per superar el bloqueig de les seves polítiques al Senat, on l'oposició, encapçalada pel Partit Democràtic del Japó (PDJ), té la majoria.

CAP A LES URNES

"El PLD, com a partit de Govern, s'ha d'enfrontar amb determinació al Partit Democràtic en les pròximes eleccions, i només quan hàgim guanyat aquestes eleccions hauré complert el meu destí", va afirmar Aso en el discurs que va fer d'acceptació del càrrec. Encara queda un any per completar l'actual legislatura, però s'espera que Aso aprofiti l'empenta de popularitat que li suposarà la presa de possessió del càrrec per dissoldre la Cambra baixa i convocar eleccions abans de finals d'any.

Aso té 68 anys, és catòlic, està casat i pertany a una dinastia política en què destaca el seu avi, el primer ministre Shigeru Yoshida, recordat com el forjador de la política segons la qual el Japó confia la seva seguretat als Estats Units a canvi de servir com a centre de les operacions militars nord-americanes a l'Àsia.

El nou líder japonès va participar en els Jocs Olímpics de Mont-real (1976) en la modalitat de tir i és conegut per la seva gran afició al manga, el seu caràcter extravertit i la seva propensió a les sortides de to. Algunes de les seves declaracions li han donat fama d'ultranacionalista, encara que les seves posicions en matèria de relacions internacionals i seguretat no s'allunyen de la línia principal del seu partit, que defensa la necessitat de tenir bones relacions amb la Xina, però mantenint els EUA com a principal aliat.

Per reactivar l'economia japonesa, que molts experts consideren a la vora de la recessió, Taro Aso defensa la necessitat d'augmentar la despesa pública sense apujar els impostos. El sistema financer nipó ha quedat relativament salvat de la crisi generada per les hipoteques escombraries nord-americanes, però la frenada del consum als Estats Units és un cop molt dur a les exportacions de la indústria nacional.

País de centenaris

2008-09-19T12:40:00.003+09:00

Amb una baixa natalitat i una elevada esperança de vida, el Japó afronta els efectes de l'envelliment de la població

• Més de 36.000 japonesos tenen més de 100 anys

Festival Exercicis de gimnàstica el Dia del Respecte als Avis, a Kyoto. Foto: JORDI JUSTE
19/9/2008
El tercer dilluns de setembre és festiu al Japó des que, l'any 1965, es va instaurar el Dia del Respecte als Avis. Per tot el país se celebren actes dedicats a mostrar la gratitud de la societat a la seva gent gran. "El respecte als avis és una cosa típica de la cultura japonesa, i està molt bé que sigui oficial. Especialment ara que en moltes famílies els avis i els néts viuen separats", explica Shinobu Yuasa, president d'una associació local de gent gran.
Com cada any, a l'escola primària Sakaidani, a Kyoto, l'Associació de Benestar Social del barri va organitzar un acte al qual van anar gairebé 100 persones de més de 70 anys, alguns en cotxes elèctrics o en cadires de rodes empeses pels seus familiars. Durant més de dues hores, es van succeir discursos de polítics locals alabant la contribució de les generacions passades al desenvolupament del país, actuacions musicals infantils i una sessió de gimnàstica especial per a gent gran. "Tot està molt bé, és una bona ocasió per reunir el barri, encara que només vénen part dels 700 avis que hi ha", deia un dels organitzadors, de 77 anys, que traginava taules per acomodar els convidats.
Grans actius
Aquesta és una situació cada vegada més habitual en moltes comunitats, on una gran part dels residents estan jubilats o els falta molt poc per estar-ho i les festes sovint són organitzades per la gent gran amb bona salut per als més malalts o vells.Segons un informe oficial, a finals de setembre, 28 milions de japonesos tindran més de 65 anys, i amb això ja seran un 22% del total, i 36.276 d'aquests hauran complert més de 100. La mitjana de centenaris és de 28 per cada 100.000 habitants, i un 86% són dones.
Amb ocasió del Dia del Respecte als Avis, el Ministeri de Sanitat va informar que el japonès més vell és una dona de 113 anys que viu a Okinawa. Pel que fa als homes, Tomoji Tanabe va complir precisament ahir els 113 i és també l'home més vell del món.
El Japó compta amb una de les esperances de vida més altes entre els països desenvolupats, 86 anys per a les dones i 79 per als homes. Aquest fet, combinat amb una de les taxes de natalitat més baixes (1,25 fills per dona) i el manteniment de la immigració en nivells molt moderats, està convertint el Japó en una societat envellida. Les morts ja superen els naixements, i amb això es calcula que la població japonesa va arribar al seu sostre el 2006 al superar els 128 milions. A partir d'aquí el país perdrà població, i l'any 2050 els japonesos de més de 65% seran un 32%.
L'envelliment planteja seriosos dubtes sobre la possibilitat de garantir el futur pagament de les pensions i mantenir l'actual sistema sanitari. De moment, s'ha ampliat el copagament de l'assistència mèdica dels pensionistes i s'ha creat una nova assegurança obligatòria per fer front a les despeses d'hospitalització de llarga durada. Pel que fa a les pensions, segons el Govern, els pagaments poden arribar l'any 2025 als 141 bilions de iens (més d'un bilió d'euros), de manera que la necessitat d'augmentar l'impost sobre el consum, que ara està en el 5%, és un dels principals assumptes de debat polític i social."Hem d'assegurar la sostenibilitat dels sistemes mèdic i de pensions. L'impost sobre el consum és l'única solució de què disposem per tenir una font estable de finançament", va explicar recentment Kaoru Yosano, ministre d'Economia i un dels aspirants a ser el pròxim primer ministre.
Creixent pes electoral
Les projeccions demogràfiques asseguren que els temes que afecten els avis en faran augmentar el pes polític, una cosa de la qual molts ja en són plenament conscients. "A partir d'ara, molts electors serem gent gran, que a més a més tenim un nivell de participació electoral força alt. De manera que els polítics, si volen guanyar les eleccions, hauran de pensar en els nostres problemes i plantejar plans per solucionar-los", opina Natsushi Ono, executiu jubilat de 73 anys.
Natsushi va dedicar el Dia del Respecte als Avis a les seves activitats habituals: "A mi no m'agrada anar a aquestes trobades que només són per a vells. No sé de què parlar, no tinc res en comú amb la majoria. Però em sembla molt bé que se celebri aquest dia perquè el país mostri el seu agraïment a la gent gran".

Les minicomissaries són la base de la seguretat al Japó

2008-09-16T17:23:00.004+09:00

Les minicomissaries són la base de la seguretat al Japó, que té menys delinqüència que altres països avançats
El sistema és eficaç gràcies al suport de la població
Dos policies surten a patrullar des del koban del pont de Shijo, a Kyoto. JJuste

Al Japó només hi ha 0,05 robatoris anuals per cada 1.000 habitants, mentre que a Espanya se superen els dos, segons les dades de l'Organització per a la Cooperació i elDesenvolupament Econòmic (OCDE). Igualment baix és el nombre de delictes violents, que no arriba als 0,5 per 1.000 (a Espanya en són més de tres i al Regne Unit, líder de l'OCDE, més de 10). Els homicidis també hi són relativament escassos, al voltant d'1,1 cada any per 100.000 habitants, igual que a Espanya i una cinquena part dels que es produeixen als EUA.

El desplegament policial en comissaries de barri és citat sovint per explicar el baix índex de criminalitat japonès. "La segura i pacífica vida comunitària japonesa la manté el sistema de les koban (minicomissaries)", declara el Departament Nacional de Policia al valorar el funcionament dels 14.000 centres que aquesta policia comunitària, que existeix des de fa més de 100 anys, té repartits per tot el país.

Pocs però notoris

El Japó té un sol cos de policia, però amb diferents branques i unitats i una estructura adaptada a les 47 províncies. Malgrat que compta només amb 181 agents per cada 100.000 habitants (280 a Espanya), la presència policial és notòria, gràcies als koban. Aquests petits destacaments situats en zones urbanes compten amb un mínim de tres agents que desenvolupen funcions de vigilància, tot i que en zones turístiques la seva activitat principal és guiar els viatgers perduts. La versió rural, el chuzaisho, és una espècie de casa quarter per a un sol agent, que hi pot viure amb la seva família.

Els agents destacats a les minicomissaries (un 20% del total) surten a patrullar pel barri en cotxe, en moto, a peu o en bicicleta, i també s'ocupen de mantenir el contacte amb les entitats locals i obtenir la seva col.laboració.

Recentment, en una trobada amb entitats veïnals, el cap d'una minicomissaria de Kyoto explicava que la delinqüència ha baixat els últims anys al barri, i atribuïa una part del mèrit a la ciutadania: "Potser és perquè actualment la gent s'atreveix més a cridar l'atenció als joves quan fan alguna cosa que no està bé", va comentar. Va afegir que han augmentat alguns delictes més sofisticats: "Una tercera part dels fets denunciats són robatoris de bicis i de motos. Però és preocupant la proliferació d'estafes a gent gran".

Als representants veïnals el que més els preocupa són les reunions de joves a partir del capvespre, als parcs o davant dels convini (minisupermercats oberts dia i nit), que consideren vivers del delicte. Per aquest motiu, al barri es fan rondes periòdiques de ciutadans, aprovades per la policia, per cridar l'atenció als causants de problemes. La federació d'entitats també vol fer una revisió de la il.luminació del barri: "Per a la seguretat, la llum resulta fonamental. Les patrulles també són útils, però il.luminar és molt efectiu", va afirmar el seu president.

Setge als exhibicionistes

Al Japó es produeixen molt poques violacions (0,1 per cada 10.000 habitants, per 1,4 que es produeixen a Espanya), però hi ha una gran sensibilitat respecte als exhibicionistes, un altre tema que és fix en totes les reunions de seguretat. "En aquest barri, de tant en tant, es produeix alguna denúncia. Pels testimonis de les víctimes pensem que n'hi ha quatre, però de moment no n'hem pogut obtenir unes descripcions clares", explica el cap del koban.

A més de conscienciar i coordinar els veïns, els koban mantenen un registre de totes les cases delbarri, on consten tots els habitants i les seves ocupacions. Els policies passen periòdicament a preguntar si hi ha hagut canvis o fan la consulta per telèfon. El registre és voluntari i normalment els veïns hi col.laboren, però "el problema és que el 50% de la gent no és a casa i el 20% són gent gran que no agafen mai el telèfon", explica un policia destinat en un koban.

I és que aquesta forma de vigilància comunitària ha d'afrontar avui el fet que cada vegada els llaços socials són més fràgils i hi ha més gent que treballa lluny de casa seva, només hi torna per dormir i no coneix els seus veïns. Els policies de barri expliquen que últimament reben denúncies de nens que han vist gent rara que els ha dit alguna cosa, i a vegades es tracta simplement d'avis del veïnat que actuen sense mala voluntat i a qui els nens no coneixen.

Una dona aspira a dirigir el Japó

2008-09-16T17:01:00.004+09:00

L' ex ministra de defensa Yuriko Koike és un dels cinc candidats que es presenten a las elecciones a la presidencia del Partit Liberal Democràtic (PLD) que se celebraran el proper dia 22 per substituir Yasuo Fukuda, que va presentar la dimisió l'u de setembre. El càrrec de president del PLD du aparellat, gairbé automàticament, el de primer ministre, gràcies a la majoria amb que compta el partit a la decisiva Cambra Baixa del parlament japonès.
De triunfar, Koike es convertiria en la primera dona que asumeix el màxim lideratge polític al Japó, país que ocupa el lloc número 54 en el rànquing de l'ONU segons el poder polític y econòmic que ostenten les seves dones. “Vull afrontar els assumptes de la dona des d'una perspectiva no partidista. Això farà que s'alliberin les energies potencials de la dona i convertirà el Japó en un país amb força”, va dir Koike.
La candidata a liderar el PLD té 56 anys, és soltera i va arribar a la política després de treballar com a intèrpret d'àrab i presentadora de televisió. El 2005 es va convirtir en ministra de Medi Ambient del govern de Junichiro Koizumi, i se la considera responsable de la política coolbiz, consistent a abandonar l'ús de la corbata a l'estiu per estalviar l'energia que es gasta en aire condicionat. Posteriorment, al govern de Shinzo Abe, es va convertir en la primera dona ministra de Defensa, pero va dimitir al cap de 54 dies, després que es produís un cas de filtració d'informació reservada.
Koike no ho tindrà fàcil per aconseguir el seu objectiu. Els seus rivals són l'ex-ministre d'Afers Exteriors, Taro Aso, el titular d'Economia, Kaoru Yosano, l'ex ministre de Defensa Shigeru Ishiba i Nobuteru Ishihara, fill del governador de Tòquio. Totes les enquestas indiquen Aso com a favorit entre la població, que vol un líder fort després dels fracassos d'Abe i Fukuda.

El bloqueig de l'oposició força a dimitir el primer ministre japonès

2008-09-16T16:59:00.001+09:00

2/9/2008 ANUNCI PER SORPRESA DEL CAP DEL GOVERN A TÒQUIO
• Fukuda desisteix després d'11 mesos al poder i en plena crisi de popularitat
El primer ministre japonès, Yasuo Fukuda, va anunciar ahir la seva renúncia al càrrec i a la direcció del Partit Liberal Democràtic (PLD) o Jiminto. "He triat el moment, abans de l'inici de la sessió extraordinària del Parlament, per causar el mínim de molèsties als ciutadans", va anunciar Fukuda en una breu roda de premsa transmesa en directe per les principals cadenes de televisió.

La popularitat de Fukuda no ha parat de baixar en les últimes setmanes per la seva incapacitat d'aplicar polítiques decidides per fer front a la crisi econòmica, i amb prou feines ha pogut aprofitar l'efecte propagandístic d'actuar com a amfitrió de la cimera del G-8, celebrada al juliol a Hokaido, al nord del Japó.

En el transcurs dels pròxims dies, el PLD ha de fixar la data per portar a terme l'elecció del seu pròxim líder, que hauria de formar govern, ja que el partit compta amb la majoria a la determinant Cambra baixa de la Dieta. El Senat està dominat des de fa mig any per l'oposició encapçalada pel Partit Democràtic del Japó (PDJ) de Ichiro Ozawa, que ha reiterat la seva petició que es convoquin eleccions.

DENÚNCIA DEL BLOQUEIG

El primer ministre es va referir al bloqueig exercit pel PDJ com una de les causes de la seva renúncia. "El Partit Democràtic ha intentat bloquejar totes les lleis, de manera que ens ha costat molt de temps posar en pràctica totes les polítiques. Pel bé del poble japonès, això no es pot repetir", va declarar.

S'haurà de veure la manera com reaccionen les diferents faccions del PLD, així com el seu partit coalitzat, el budista Komeito. El més probable és que aparegui un líder de consens que intenti aprofitar l'any que queda de legislatura per mirar de recuperar una mica de popularitat i poder afrontar les eleccions. Tampoc es pot descartar la formació d'un Govern que s'encarregaria de convocar eleccions abans que el suport popular al PLD toqui fons.

Fukuda va ser elegit fa 11 mesos pel PLD per succeir Shinzo Abe, que va dimitir per problemes de salut. Abe havia substituït un any abans Junichiro Koizumi, que va ser reelegit fa tres anys com a primer ministre després que el seu partit va arrasar en unes eleccions que va plantejar com un plebiscit sobre el seu pla de privatitzar correus.

Bellesa de porcellana sota les ombrel.les

2008-09-16T16:29:00.003+09:00

Dues dones fent servir ombrel.les. JJuste

10/9/2008 CRÒNICA DES DE TÒQUIO
L'ideal de bellesa femenina japonesa comporta una pell tan blanca con sigui possible. No es tracta d'una moda passatgera, sinó d'un concepte molt arrelat en la cultura. "En la dona de pell blanca, un punt de lletjor no es nota", diu un refrany japonès. La pell morena en les dones es considera una cosa bruta i per això la indústria cosmètica nipona obté una gran part dels beneficis venent productes que conserven o restauren la pal.lidesa natural del cutis. Pràcticament les úniques japoneses que s'escapen del desig de tenir una pell blanca són les ganguro, les dones joves que des dels anys 90 segueixen exactament la tendència contrària, és a dir, es caracteritzen per lluir un moreno extrem, sovint realçat grà- cies a la química.

Per a la majoria de japoneses, la pal.lidesa de la pell, especialment la de la cara, és una part importantíssima de la seva imatge. Per protegir-la, no es refien només de les cremes, sinó que també eviten exposar-se al sol més del que sigui necessari. Amb aquesta finalitat, fan servir guants llarguíssims, gorres i barrets amb grans ales i, sobretot, ombrel.les. En la segona meitat del segle XX aquests objectes semblaven condemnats a la desaparició, relegats a l'ús per part de dones d'edat avançada o poc conscients de les últimes modes en roba. No obstant, les últimes dècades, les ombrel.les han tornat i, actualment, les dones joves no tenen cap problema per fer-les servir.

El ressorgiment de l'ombrel.la portàtil ha contribuït sens dubte al gran esforç de la indústria japonesa per comercialitzar dissenys adaptats a totes les modes i els estils. Però un altre factor determinant de la recuperació de la seva popularitat, a finals de segle XX, va ser l'aparició dels alarmants informes sobre el forat a la capa d'ozó de l'atmosfera i les notícies sobre l'augment del nombre de malalts de càncer de pell. Els fabricants van respondre ràpidament amb productes que filtren els raigs ultraviolats i, per tant, protegeixen més bé la pell.

El final del mes de les pluges i l'arribada de l'estiu suposen la multiplicació de les ombrel.les als carrers japonesos, però també es poden veure durant tot l'any. Els dies ennuvolats, la visió d'una dona japonesa caminant sota una ombrel.la confon algun viatger estranger despistat, que es pregunta si ja han començat a caure algunes gotes i ell encara no se n'ha adonat.

L'obsessió per protegir-se de la llum solar és més forta entre les dones grans, més preocupades per la fragilitat del cutis i més convençudes que la seva morenor resulta molt lletja. Les camperoles acostumen a cobrir-se amb enormes mocadors i grans barrets de palla que no deixen al descobert ni un mil.límetre de pell .

L'ús de l'ombrel.la és tan normal al Japó que moltes dones se sorprenen quan se'ls explica que a Europa o a Amèrica és gairebé inexistent. "Però ho he vist en un quadro de Goya", s'estranyava fa poc una universitària japonesa. Ella mateixa, una vegada informada que la protagonista d'El quitasol és una dama del passat, insistia a preguntar si a Espanya no hi ha notícies sobre la proliferació del càncer o si a les espanyoles no els importa cremar-se la pell.

Quimonos per a tot l'any

2008-09-16T16:22:00.004+09:00

Dues nenes vestint un yukata. J Juste
28/8/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO
L'estiu és, amb tota seguretat, la millor estació per veure pel carrer persones guarnides amb vestits japonesos tradicionals. Especialment, si es va a una localitat que en temps de festes. Llavors, alguns homes i moltíssimes dones surten al carrer lluint els seus yukata, uns quimonos de cotó molt més simples i barats que els de seda, que se solen reservar per a ocasions més formals.
Des que el Japó es va obrir a Occident el 1868, la indumentària quotidiana dels japonesos es va anar adaptant als costums europeus i americans. Primer van ser els militars i els polítics els que van imitar les formes estrangeres de vestir i, a poc a poc, els va seguir la resta de la població. La tendència es va accelerar després de la derrota en la segona guerra mundial i l'ocupació nord-americana. En el cas de les dones, el seu accés massiu al mercat laboral en les últimes dècades els ha fet adoptar definitivament la roba occidental. No obstant, els vestits tradicionals no es van abandonar mai totalment i avui són diverses les ocasions en què es poden veure usats amb tota naturalitat.
A nens i nenes se'ls posa un sumptuós quimono en el shichigosan, una cerimònia sintoista equiparable a la primera comunió. La majoria de noies vesteixen també quimonos en la cerimònia en què celebren la seva majoria d'edat i en la seva graduació a la Universitat. A part d'aquestes ocasions, és fàcil veure dones amb quimono en casaments, independentment de si se celebren a l'estil tradicional japonès o amb la núvia vestida d'emperadriu Sissí en alguna de les capelles de cartró pedra amb què compten gairebé tots els grans hotels. També és relativament normal que apareguin celebritats amb quimono en programes de televisió que no sempre tenen contingut folklòric.
Això escrit val per a tot el Japó, però a Kyoto no és necessari que passi gaire res d'especial per veure- hi dones amb quimono. Una exposició de ceràmica o un concert són excuses suficients per a moltes dones per posar-se el vestit tradicional. Gairebé mai deixen de ser una minoria, però la veritat és que es fan veure.Fins fa unes dècades els caríssims quimonos de seda eren la part més important de l'aixovar d'una núvia. Avui dia, en canvi, moltes dones japoneses no tenen cap d'aquests vestits en propietat, així que no els queda més remei que llogar-los quan se'ls presenta una ocasió per usar-los. A Kyoto, a més, hi ha botigues a les quals van turistes nacionals que volen experimentar la seva visita a l'antiga capital imperial vestits a l'antiga.
Els yukata s'usen a tot el país a l'estiu per anar a festes, però també durant la resta de l'any als balnearis per cobrir-se entre bany i bany. A més, la majoria d'hotels japonesos posen cada dia a les habitacions un quimono de cotó per a cada hoste com a pijama. Per a molts turistes estrangers, la temptació d'emportar-se'ls com a record és tan forta que, en alguns casos, hi ha avisos perquè no es faci o invitacions a fer una sol.licitud formal a la recepció.

Una parella jove a la riba del Kamo. JJuste

Cervesa i beisbol al terrat

2008-08-28T17:32:00.002+09:00

Un beer garden d'Osaka. JJuste
Entre el juny i el setembre, als grans edificis de la regió de Kansai (Osaka, Kyoto, Kobe, Nara) proliferen els anomenats beer garden, terrasses instal.lades als terrats on, per un preu fix, es pot passar el vespre bevent i menjant tant com es vulgui. Al centre d'Osaka, el paisatge que es veu des de la majoria de jardins cervesers consisteix en edificis i més edificis fins on arriba la vista. A Kyoto, en canvi, es pot veure el riu Kamo, les muntanyes de l'est de la ciutat o, des d'algun dels hotels que hi ha just al davant, la muralla il.luminada de Nijo-jo, el palau del Shogun.

Però la majoria dels japonesos no van als beer garden a veure el paisatge sinó a menjar, beure i veure beisbol en companyia dels seus amics. Com que l'estiu coincideix amb el punt àlgid de la temporada de l'esport més popular del Japó, la tarda es remata molts dies en aquests llocs veient en una gran pantalla els llançadors i batedors de l'equip favorit de la regió, els Hanshin Tigers. A diferència del futbol, en què es juga una o dues vegades per setmana, el beisbol es juga gairebé cada dia, els partits poden durar més de tres hores i hi ha nombroses pauses, ideals per aixecar-se i anar a la barra a omplir la gerra i el plat.

Els lectors que no hagin estat a l'Orient Llunyà durant l'estiu potser s'estan imaginant l'escena bressolada per una suau brisa refrescant. La realitat és que, excepte alguns dies de treva, a gairebé tot l'est de l'Àsia l'estiu és sufocant tant arran de terra com als àtics. A Honshu, l'illa principal del Japó, a les precipitacions acumulades durant el tsuyu, el mes de les pluges que dóna pas a l'estiu, s'hi afegeixen repetits fronts d'aire càlid que arriben de l'oceà i que fan que la humitat atmosfèrica sigui molts dies i moltes nits de més d'un 90%.

Aquestes condicions meteorològiques fan que, sovint, els beer garden de Kansai semblin saunes a l'aire lliure, especialment els que serveixen carn que la clientela rosteix a les planxes instal.lades a cada taula. A la resta hi ha aparadors assortits amb menjar molt variat, com per exemple fruites, verdures, pollastre fregit, crestes xineses, boles de pasta amb pop (takoyaki), yakisoba i altres plats que al Japó es consideren un bon acompanyament per a la cervesa. El preu acostuma a estar al voltant dels 3.500 iens (uns 20 euros) i estan oberts entre les sis i les deu de la nit.

Encara que als beer garden també se serveixen còctels i begudes no alcohòliques, la cervesa és la reina dels terrats. No en va, la majoria d'aquestes terrasses estan gestionades directament per les principals cerveseres nipones, Asahi, Kirin i Sapporo, que es disputen aquí part del lideratge nacional de vendes. Els japonesos, tot i ser els més bevedors de l'Àsia, no destaquen en la lliga cervesera mundial, on se situen en una posició intermèdia amb els seus aproximadament 50 litres anuals per habitant, lluny dels més de 80 d'Espanya o dels 150 del líder, la República Txeca. La cervesa és la beguda alcohòlica més consumida al Japó, a distància del tradicional sake, que no ha deixat de disminuir durant els últims 60 anys i ara ja comença a estar per sota dels 10 litres per càpita.

L'ensordidor cant de la cigala

2008-08-27T12:41:00.002+09:00

Una cigala sobre el tronc d'un cireré a Kyoto. JJuste

Diuen les estadístiques que el Japó és el país més sorollós de tot el món. La llista de sorolls és llarga i de- pèn de la sensibilitat de cada persona. Trens i automòbils que passen fregant les cases, camions que avisen quan van a girar, caravanes d'ultradretans amb altaveus, polítics en campanya anunciant promeses des dels seus cotxes o grups de bicicletes grinyolants.

Altres exemples de sorolls causats pels japonesos són els avisos perquè la gent no s'oblidi coses als transports públics, les bandes de motoristes nocturns, les alertes davant de les escales automàtiques, ascensors, forns o màquines de coure arròs que parlen i les gravacions per emmascarar els sons corporals als serveis per a dones. Però cap d'aquests sons és comparable, ni en volum ni tampoc en ubiqüitat, al cant de les cigales a l'estiu.

El clima tòrrid i l'abundància d'arbres fan del Japó un ecosistema del tot ideal per a aquest tipus d'insectes. Els omnipresents cirerers, despullats a l'hivern i efímerament florits durant l'estació primaveral, es poblen a l'estiu de cigales que, a mesura que avança la calor, van deixant les seves fulles verdes plenes de forats. Des que s'acaba la primavera comença a augmentar-ne el nombre fins a arribar al màxim apogeu en plena canícula, disminuir després lentament i cessar amb l'arribada de la tardor.

Diuen que la seva existència és molt beneficiosa per als vegetals perquè els allibera d'algunes plagues. Però per a les orelles humanes el seu cant és realment molest i ensordidor. Un problema afegit és que les cigales canten especialment (encara que no exclusivament) durant el dia i al Japó el sol surt molt aviat. A primers del mes d'agost, a Tòquio ho fa a les cinc menys deu minuts del matí i a la ciutat de Kyoto 15 minuts més tard. I poc després que comenci a clarejar ja comença el concert de les cigales mascle per atraure les femelles. Jo visc en un sisè pis i, a partir de les sis, ja es fa molt difícil mantenir el son. Però és que en una planta més baixa, o arran de terra, a vegades s'ha de parlar a crits per fer-se entendre entre l'estrident xerric-xerric-xerric.

Per als japonesos les cigales semblen un repte a la proverbial capacitat que tenen de suportar les adversitats. A més a més, des de temps antics han estat considerades un exemple de la mutabilitat de les coses i estan molt presents en diverses formes d'art, sobretot en la poesia. Negawakuba nembutsu wo nake natsu no semi (si estàs resant resa al Buda Amida cigala d'estiu), és únicament un exemple de les desenes de haikus que va dedicar a aquest insecte el lloat poeta Issa Kobayashi fa més de dos segles.

Curiosament, la faula d'Isop sobre la cigala i la formiga és coneguda al Japó en la seva versió centreeuropea, és a dir, amb la festiva cigala convertida en grill. A la població japonesa li agrada molt aquesta història perquè és conscient d'haver creat amb la seva laboriositat una civilització pròspera en un medi ambient sovint hostil. Grills o cigales, els impertinents insectes els recorden cada estiu a crits la saviesa de la formiga.

La plaga dels corbs

2008-08-06T09:08:00.002+09:00

Un corb posat sobre un auró en un parc de Kyoto. JJuste

L'abundància d'escombraries orgàniques afavoreix la proliferació de corbs que viuen a Tòquio com si fossin coloms
• Les aus són agressives i ataquen altres espècies
Ningú sap exactament el nombre de corbs que hi ha al Japó, però ornitòlegs i responsables municipals coincideixen a assegurar que en les últimes dècades s'han multiplicat i no han parat de causar problemes. Aquests ocells han estat sempre una amenaça per als agricultors nipons i els seus conreus, però últimament també han proliferat a les ciutats, on el seu tètric grall s'ha convertit en un més dels sons típics.

"La gran quantitat de parcs, rengleres d'arbres als carrers, grans arbres a les residències i edificis alts, i com a propina la facilitat per obtenir escombraries orgàniques" són les raons que aporta la professora Michiyo Matsuda al seu llibre Karasu, naze Tokyo ga suki nanoka (Per què als corbs els agrada Tòquio) per explicar la gran presència d'aquests ocells a la capital japonesa.

Plans d'extermini

Com que a les ciutats els corbs estan fora de perill pel que fa als seus depredadors naturals, diversos ajuntaments compten amb plans per desfer-se'n. La mesura més habitual és capturar-los i exterminar- los, i eliminar els seus nius. Els corbs urbans, no obstant, estan molt ben alimentats, i això fa queel seu índex de reproducció sigui molt elevat i els esforços per acabar amb ells amb prou feines aconsegueixin mantenir a ratlla la seva proliferació.

"Només volem tornar a l'edat daurada de coexistència", afirma un responsable del Departament de Medi Ambient del Govern provincial de Tòquio. Des del 2001, només a la capital s'han exterminat amb gas gairebé 100.000 d'aquests ocells. Es diu que la campanya contra els corbs a Tòquio va adquirir molta empenta gràcies a la ira del seu governador, Shintaro Ishihara, conegut pel seu nacionalisme i els seus excessos verbals, que va ser atacat al cap per un ocell mentre jugava a golf.

Tant si és certa aquesta anècdota com si no, és veritat que és fàcil sentir explicar històries de japonesos que han patit o vist directament agressions de corbs. "Jo he vist com atacaven una persona gran i intentaven atacar uns nens que remenaven un corb mort. Són molt llestos i és molt difícil desfer-se dels seus nius, primer cal foragitar-los amb fum", explica el director d'una escola de Kyoto.

"Ara, amb la unificació de les bosses i la utilització de xarxes, hi ha menys escombraries, però tenim una dona que els deixa menjar als gats salvatges i els corbs ho saben i van a agafar-lo", explica un líder veïnal. Un cas semblant és el de la gent que acaba alimentant els corbs encara que la seva intenció sigui donar menjar als coloms o als ànecs, malgrat els rètols que adverteixen contra aquesta pràctica.

Al Japó encara hi ha moltes zones urbanes on no s'utilitzen contenidors i les escombraries es reculles dos o tres dies per setmana. Quan els escombriaires arriben ja han passat els corbs i han escampat deixalles per tot el carrer. Fins fa uns anys les bosses d'escombraries eren opaques, però es van introduir les translúcides per induir la gent a fer correctament la selecció de residus i amb això se'ls va facilitar la feina als corbs.

Nius de fibra òptica

A més d'atacar els humans i disseminar deixalles, els corbs causen problemes a les companyies de serveis. En els últims dos anys, a Tòquio es van produir uns 1.500 casos de talls de cables de fibra òptica per part dels corbs, que segons sembla fan servir aquest material en l'elaboració dels seus nius. L'incident més espectacular va causar la breu interrupció del servei de tren d'alta velocitat.

La presència dels corbs també perjudica altres ocells, per la competència que suposen i perquè destrueixen els seus nius i es mengen els seus ous. A Tòquio, per mirar de protegir una petita au migra- tòria dels corbs, s'ha iniciat un experiment en què s'estan utilitzant més de 10.000 abelles a prop de l'aeroport de Haneda. Els insectes, que tendeixen a atacar tot el que sigui negre, mantenen allunyats els corbs.

Malgrat la mala imatge d'aquest ocell, un corb negre de tres potes agafant una pilota ocupa el centre de l'escut de la Federació Japonesa de Futbol, i és que en la mitologia japonesa el corb conegut com a Yatagarasu té el paper de missatger de la deessa Amaterasu, la principal deïtat del panteó sintoista. Però avui dia gairebé tots els japonesos semblen odiar-los. "Tenen una veu detestable. I només de veure'ls em sembla que algú morirà", explica una dona de mitjana edat.

El Japó es posa a ratlla

2008-08-06T09:02:00.002+09:00

Uns homes mengen arròs amb carn (gyudon) en un restaurant de Kyoto. JJuste

"Aquests últims anys, a causa del canvi dels hàbits dels japonesos i de l'envelliment de la població, han augmentat malalties com la diabetis i d'altres de relacionades amb l'estil de vida; es calcula que són les causants d'un terç de les morts. Cada persona les pot prevenir mitjançant una dieta equilibrada i un exercici adequat". Així és com el Ministeri de Salut, Treball i Seguretat Social del Japó presenta la seva campanya per conscienciar la població de la necessitat de prevenir l'anomenada síndrome metabòlica, caracteritzada per la conjunció de diversos factors de risc de patir malalties cardiovasculars i diabetis. El símptoma més evident de la síndrome metabòlica és la concentració de greix a l'abdomen, i per tant els japonesos, sempre ràpids a encunyar nous termes, ja han adoptat la veu metabo com a sinònim de persona amb excés de pes.

El ministeri s'ha marcat l'objectiu de reduir la part de la població amb sobrepès en un 25% durant els set anys vinents i calcula que fins a l'any 2025 pot estalviar dos bilions de iens (12.000 milions d'euros) en despesa sanitària. Més que la necessitat de controlar les despeses sanitàries d'una població cada vegada més envellida, hi ha qui veu en aquesta nova política una forma de fer créixer el negoci sanitari qualificant una part substancial de la població com a mig malalta.

Segons un editorial recent del diari Asahi Shinbun, aquest programa "està dissenyat més per satisfer els interessos del ministeri que no per millorar la salut de la gent".

Un país de gent prima

De fet, qualsevol persona que hagi visitat el Japó es pot sorprendre de llegir que el seu Govern ha emprès una campanya per combatre l'excés de pes. En aquell país hi ha gent grassa, per descomptat, però la majoria de la població presenta unes figures que als ulls dels occidentals semblen extremament primes. Tot i això, la falta d'exercici, l'augment dels àpats fora de casa i la ingesta generalitzada de plats rics en greixos han fet créixer el nombre de persones que porten una vida considerada poc sana.

"Els japonesos semblem prims, però de vegades el greix no es veu, s'acumula a les entranyes", comenta en un restaurant una dona de 35 anys que, per la seva flaquesa, possiblement no podria desfilar en passarel.les de moda com la Cibeles. La seva companya de taula, una mica més gran però igual de prima, celebra la campanya del Govern: "Està bé que animin la gent a fer més exercici", assevera mentre es menja un voluminós plat de fideus xinesos.

La campanya del Govern no només anima la gent a moure's més, sinó que també conté mesures obligatòries. De moment, els més de 50 milions de persones que tenen entre 40 i 74 anys han de sotmetre's al mesurament de la seva circumferència abdominal. Si aquesta supera els 85 centímetres en els homes o els 90 en les dones, el pas següent serà fer-se una anàlisi de sang per detectar si tenen nivells massa alts de sucres o greixos. En cas que en tinguin, serà necessari posar-se a les mans d'un especialista.

Així mateix, el Govern preveu incentius econòmics per a les empreses que aconsegueixin reduccions significatives entre els seus treballadors afectats, i també penalitzacions per als que no les aconsegueixin.

Dubtes sobre el pla

En opinió de Takashi Doi, metge de família a Kyoto, no és clara l'efectivitat del procediment escollit per detectar qui pateix la síndrome. "Es volen fer reconeixements generalitzats a la població, però amb els criteris actuals una gran part de la ciutadania serà diagnosticada amb la síndrome", afirma el doctor Doi, que adopta una actitud escèptica sobre la política del ministeri: "Està bé que la gent prengui consciència d'aquest problema, però, en molts casos, un dels principals causants de l'excés de massa corporal és que la gent fa massa hores extres i sopa tard. És clar que tampoc es pot demanar a tothom que no faci hores extres. Són dos problemes que estan sota la tutela del mateix ministeri, així que potser també haurien de fer alguna cosa per resoldre aquesta important contradicció".

La 'Rambla' japonesa del bon vestir

2008-07-30T10:27:00.001+09:00

28/7/2008 CRÒNICA DES DE TÒQUIO

De vegades es compara el carrer Omotesando de Tòquio amb els Camps Elisis de París, sobretot per la presència de les grans marques internacionals de la moda del vestir. No obstant, per les seves dimensions i la seva inclinació, Omotesando s'assembla més a la Rambla de Barcelona que a la gran avinguda parisenca. A més a més, si el passeig barceloní té el seu carrer Portaferrissa, el toquiota compta amb Takeshita-dori, una estreta via afluent amb nombrosos comerços de roba i accessoris que van des de les peces desenfadades a les marginals.Omotesando uneix l'avinguda Aoyama amb el santuari sintoista Meiji, el més important de la capital. Als dos costats de la calçada, hi ha àmplies voreres on estan plantats uns grans zelkova que contribueixen a donar a aquesta part de Tòquio un aire de ciutat europea.

La zona en què es troba Omotesando és coneguda com Harajuku i es troba a deu minuts a peu de Shibuya, el barri comercial i d'entreteniment on es generen moltes de les modes juvenils, sobretot femenines, que després s'expandeixen per la resta del Japó i de l'Àsia. A Shibuya gairebé tot és llampant, mentre que a Harajuku domina un disseny més subtil.En menys de mig quilòmetre, se succeeixen botigues de grans marques de luxe, com Bottega Veneta, Loewe, Cristian Dior, Issey Miyake i Gucci, encara que també s'hi troben empreses tèxtils més orientades al gran consum, com l'espanyola Zara i l'americana Gap. A més a més, es mantenen vius clàssics del comerç local, com l'Oriental Basar, on es poden comprar des de souvenirs assequibles fins a antiguitats cares, i empreses d'altres sectors, com la telefonia mòbil, que aprofiten la gran concentració consumista per presentar els seus últims productes.

La necessitat de cridar l'atenció en un ambient tan ple de disseny ha provocat l'aparició d'edificis espectaculars al carrer Omotesando, com el centre comercial TOD'S, de Toyo Ito, o les seus de Louis Vuitton i Prada. Però una de les obres que més han fet parlar són les galeries Omotesando Hills, dissenyades per Tadao Ando i ubicades al lloc que ocupava fins a l'any 2005 el complex d'apartaments Dojunkai Aoyama, construït el 1927 segons l'estil de la Bauhaus alemanya.

Encara que el nou edifici ha conservat una porció dels antics apartaments, la seva construcció va servir per reactivar el debat sobre el caràcter perible de les construccions i la necessitat de conservar mostres de la història contemporània de la ciutat. Al Japó això sempre finalitza amb la piqueta deixant lloc a un nou edifici més resistent als terratrèmols i més rendible per als seus propietaris.

La incertesa provocada per la situació econòmica i la pujada del preu dels carburants han fet caure les vendes de roba i dels accessoris de luxe al Japó, en què semblaven comptar amb una clientela a prova de crisis. En aquests moments són menys que fa uns mesos els que s'aventuren a entrar a les botigues a deixar-hi bona part del sou, però l'afluència de vianants al carrer Omotesando no cessa, en especial durant els caps de setmana.

Més de mil anys de desfilades contra la pesta

2008-07-17T18:51:00.002+09:00

Un yamaboko. JORDI Juste
Cada estiu se celebra a Kyoto el Gion Matsuri, la gran festa de la ciutat. Des del dia 1 fins al 31 de juliol hi ha actes relacionats amb el sintoisme, la religió ancestral del Japó, però és ara, a mitjans de mes, quan hi participa més gent, i avui és el dia gran. Durant els dies anteriors, en alguns carrers del centre s'han instal.lat una gran quantitat de parades de menjar i de begudes a les quals acudeixen centenars de milers de persones al capvespre, moltes vestides amb yukata (quimono de cotó per a l'estiu), a passejar i a veure els yamaboko, que són els autèntics protagonistes de la festa. Es tracta d'unes enormes carrosses de fusta, de més de 20 metres d'altura i 12 tones de pes, amb sofisticats treballs de tapisseria i marqueteria, en les quals hi ha músics que toquen el ritme conegut com a Gion-bayashi.

Avui els yamaboko desfilen pel centre de la ciutat arrossegats pels membres de les diferents confraries, que han passat part de l'any preparant-se per a l'ocasió. L'ordre es decideix per sorteig i a la carrossa que va a davant, la Naginataboko, hi viatja el chigo, un nen que és escollit pels mercaders de la ciutat i que s'encarrega d'obrir la cerimònia tallant d'un sol cop de catana una corda sagrada. El chigo porta robes cerimonials sintoistes i ha de seguir durant setmanes diversos ritus de purificació i evitar influències considerades contaminants, com el contacte amb el terra o la presència de dones. Alguns d'aquests costums ja tenen més de mil anys.

El 869 de la nostra era, Heian Kyo (l'actual Kyoto) patia el flagell de la pesta. La cort s'havia traslladat des de Nara menys d'un segle abans, i havia convertit la ciutat en el principal nucli de poder del país. La població havia crescut ràpidament i patia de la mateixa manera els estralls de la malaltia, atribuïda al déu Gozu Tenno, que en aquella època era l'habitual sospitós de causar els desastres que frenaven periòdicament l'explosió demogràfica. Per contrarestar el seu poder, l'emperador va ordenar resar a Susanoo-no-Mikoto, el déu del santuari de Yasaka, a Gion. Una de les formes elegides d'honorar-lo va ser la construcció de 66 piques representant cada una de les províncies del país.

La pràctica es va fer costum i es va convertir en la base del Gion Matsuri, i aquestes simples estructures es van anar transformant en els yamaboko actuals, que conserven com a element central uns llargs pals que representen les antigues llances. En l'actualitat desfilen nou grans carrosses, anomenades hoko, acompanyades de 23 de més petites, conegudes com a yama. Un dels grans atractius de la festa és veure l'habilitat de les confraries per fer girar aquests enormes vehicles en els diferents revolts del recorregut.

Kyoto és avui una ciutat de més d'un milió d'habitants, amb prestigioses universitats i empreses de tecnologia punta capaces de produir els recursos necessaris per lluitar contra les malalties del segle XXI sense necessitat de rogatives. Però cada any centenars de milers de persones participen en rituals que tenen més de 10 segles d'antiguitat i que serveixen per recordar que, pel que fa a tradicions, Kyoto segueix sent la capital del Japó.

Un festí per a oblidar-se de la fam

2008-07-17T18:28:00.004+09:00

Els líders del G-8 van gaudir d'un opípar menjar després de parlar de la fam a Àfrica
El sopar es va preparar amb ingredients del país

Dilluns 7 de juliol, Tanabata, el romàntic dia que, segons la llegenda xinesa, les estrelles Vega i Altaïr, condemnades a viure separades durant tot l'any, es permeten creuar la via làctia per a passar unes hores juntes. Al Japó és tradició penjar tires de papers de color amb desitjos escrits en branques de bambú que se situen en molts llocs públics. En un luxós hotel, a la vora del llac Toya, a Hokkaido, la gran illa del nord de Japó, seguint l'exemple del seu amfitrió, el primer ministre japonès Yasuo Fukuda, els polítics més poderosos de la terra nuen a un arbust les seves bones voluntats. El president d'Estats Units, George Bush, escriu: “Desitjo un món lliure de tirania: de la tirania de la fam i la malaltia.”

Poc abans, els líders dels països més industrialitzats de la terra i Rússia s'han reunit amb un grup de convidats africans que els han reclamat accions immediates per a frenar l'escalada dels preus de l'energia i els aliments, que estan amenaçant de fam a milions de persones en els seus països. Els mandataris rics els han obsequiat amb bones paraules i s'han compromès a oferir ajudes que en molts casos beneficiaran a les seves pròpies indústries.

Complerts els rituals de les bones paraules, Fukuda, Bush, Merkel, Brown, Sarkozy, Harper, Berlusconi, Medvedev i Durao Barroso, acompanyats alguns d'ells dels seus cònjuges, es disposen a gaudir d'un opípar sopar de 19 plats preparada amb excel·lents ingredients de la regió: sopa de marisc, entrepans de salmó fumat i eriçó de mar, anyell amb tòfones, vedella amb algues o rotlles d'anguila són alguns dels menjars que els han preparat els cuiners de l'hotel Windsor, seu del cim, dirigits per Katsuhiro Nakamura, de 64 anys, que en 1979 es va convertir en el primer japonès a obtenir una estrella Michelin quan estava al capdavant de la cuina del restaurant Le Bourddonais, a París.

Mentre ens disposem a escriure la crònica del dia, l'informatiu de la NHK, la televisió pública japonesa, ens oferix un extens reportatge sobre els preparatius del banquet. Una somrient presentadora ens mostra, des d'algun lloc proper a l'hotel, alguns dels productes que s'estan usant en la cuina.

“Els xefs de l'hotel s'han passat més de mig any escollint curosament tots aquests ingredients”, diu amb admiració, mentre mostra una gran cabra i una lluent mà d'espàrrecs. El reportatge ens ensenya uns xaiets blancs, com els quals es cruspiran Fukuda i els seus col·legues, botant per un prat de Hokkaido. També ens oferix imatges de pescadors recollint eriçons abans de passar a la cuina, on els cuiners estan usant aquests ingredients per a preparar els requisits que es serviran durant la cimera.

“Farem gaudir tothom amb uns plats en que hem usat ingredients segurs. Productes de qualitat japonesos, per descomptat de Hokkaido, seleccionats amb cura per a aquesta ocasió que tenim de mostrar-los”, declara el xef Nakamura. Mentre a Gran Bretanya encara ressonen les paraules del primer ministre britànic instant als seus ciutadans a no malgastar el menjar mentre el món viu una situació de carestia, Gordon Brown i els seus companys del G-8 es disposen a asseure's a la taula per a degustar el sopar.

Als voltants de l'hotel, la periodista japonesa prossegueix la seva emocionada presentació dels productes de la terra: “Amb aquests plats, que extreuen el màxim sabor dels ingredients, es dóna una extraordinària oportunitat de promocionar l'encant dels abundants aliments de Hokkaido. Com els degustaran els líders? En uns moments el menjar del sopar de gal·la estarà enfront d'ells”.

L'Àfrica insta el G-8 a frenar la pujada dels aliments

2008-07-17T18:15:00.000+09:00

8/7/2008 REUNIÓ DELS PAÏSOS MÉS INDUSTRIALITZATS AL JAPÓ
• Bush assegura que "ha arribat l'hora" que els països rics actuïn
• La UE anuncia un fons d'ajuda agrícola de 1.000 milions d'euros
JORDI JUSTE.OSAKA
La primera jornada de la cimera del G-8 al llac Toya, a uns 100 quilòmetres de Sapporo, va servir ahir perquè els membres d'aquest exclusiu grup es reunissin amb els líders de set països africans convidats. A l'agenda hi havia el compromís dels països rics per fer possible que es compleixin els plans de desenvolupament fixats per l'ONU per combatre la pobresa i la fam a l'Àfrica, tot i que els convidats van reclamar, abans que res, que es freni l'escalada de preus dels aliments.

El secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, va instar els països rics a respectar els seus compromisos: "Quan es tracta del canvi climàtic (...) i de la crisi global dels aliments, aquestes campanyes haurien de ser liderades pels països industrialitzats. Ells tenen la capacitat, els recursos per fer-ho, i espero que els líders mostrin la seva voluntat política". En aquesta mateixa línia es va pronunciar el primer ministre japonès, Yasuo Fukuda, que va cridar a la unitat per fer front als grans problemes del moment.

MESURES CONCRETES

Per la seva part, el president dels Estats Units, George Bush, va fer referència a la necessitat de mesures concretes per ajudar l'Àfrica. "Em preocupa que la gent passi gana. Serem molt constructius en el diàleg sobre el medi ambient, però avui hi ha molt de patiment al continent africà. Ha arribat l'hora que els països rics s'aixequin i hi facin alguna cosa", va declarar Bush.

Els representants d'Algèria, Etiòpia, Ghana, Nigèria, el Senegal i Sud-àfrica són al Japó per mirar de trobar alguna cosa més que bones paraules. Ahir el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, va anunciar que la UE ha proposat la creació d'un fons d'ajuda agrícola de 1.000 milions d'euros suplementaris en ajuda per comprar fertilitzants i llavors per als països pobres.

Però els països africans, a més a més d'ajudes al desenvolupament de la seva infraestructura agrícola, reclamen una solució a curt termini a l'alça dels preus dels aliments, conseqüència en gran part de l'escalada del preu del petroli i de la desviació de producció agrícola cap al bioetanol, combustible obtingut de diverses plantes com el blat de moro.

Les economies emergents diuen 'no' a la retallada de CO2 del G-8

2008-07-17T18:11:00.000+09:00

10/7/2008 CIMERA ECONÒMICA MUNDIAL AL JAPÓ
• La Xina, el Brasil, Mèxic, l'Índia i Sud-àfrica volen que la reducció l'encapçalin els rics
JORDI JUSTE.TÒQUIO
L'últim dia de la cimera del G-8 al llac Toya (Hokkaido, al nord del Japó) va ser el de la foto dels països rics amb les cinc grans economies emergents (l'Índia, la Xina, el Brasil, Mèxic i Sud-àfrica, el G-5) per mostrar el desig comú de reduir les emissions de CO2. Però el G-5 va deixar clar que no poden assumir el compromís dels països rics de retallar a la meitat les emissions perquè frenaria el seu desenvolupament.

La Cimera de Grans Economies es va acabar amb una declaració grandiloqüent. "Secundem la visió comuna per a una actuació cooperativa a llarg termini, incloent-hi un objectiu global per a la reducció a llarg termini de les emissions que asseguri el creixement, la prosperitat i altres aspectes del desenvolupament sostenible, i esforços importants cap a un consum i una producció sostenibles, tot això dirigit a aconseguir una societat de baix consum de carbó".

RESPONSABILITATS

Malgrat les bones paraules, fruit sens dubte de la disposició dels convidats (que també incloïen Indonèsia, Corea del Sud i Austràlia) per no desairar el seu amfitrió japonès, no va ser possible amagar el desacord bàsic existent entre els rics i els que aspiren a ser-ho sobre qui ha d'assumir la principal responsabilitat per solucionar el problema de l'escalfament de l'atmosfera. Abans de la gran reunió d'ahir, el grup dels cinc va demanar als països desenvolupats que liderin el procés amb objectius concrets a mitjà termini.

El primer ministre indi, Manmohan Singh, va ressaltar que el seu país "no pot, en aquest moment, considerar restriccions quantitatives en les emissions". Durant la reunió d'ahir, "un líder", segons va explicar la portaveu del Govern japonès, va deixar clar que el seu país encara està creixent i molta gent segueix en la pobresa, en aparent referència al president xinès, Hu Jintao.

El G-8 diu que el 2050 haurà baixat l'emissió de CO2 un 50%

2008-07-17T18:09:00.002+09:00

9/7/2008 CIMERA DEL GRUP DELS VUIT PAÏSOS MÉS RICS DEL MÓN
• Les potències econòmiques volen la cooperació de la Xina i l'Índia
• Els líders defensen alternatives al petroli per frenar el preu del cru
JORDI JUSTE.TÒQUIO
Els líders dels set països més industrialitzats del món i Rússia van acordar ahir al llac Toya (Hokkaido, nord del Japó) un compromís per reduir les emissions de CO2 a la meitat fins al 2050. No obstant, l'acord no és més que una declaració d'intencions d'uns líders en alguns casos qüestionats als seus països (Bush, Brown, Fukuda) i que en gran part no viuran per veure si el compromís es compleix.

"Aquest és un repte global i només es pot afrontar amb una resposta global, en concret per part de les grans economies", diu el comunicat fet públic ahir. El text parla de les Nacions Unides com el fòrum per concretar els objectius a curt i mitjà termini. "El G-8 ha fet el primer pas i hem d'estar junts per fer que els països en vies de desenvolupament i els països emergents s'uneixin", va declarar el primer ministre del Japó, Yasuo Fukuda.

EQUILIBRI

La referència a l'ONU sembla un al.legat en favor del multilateralisme, però és sobretot la conseqüència de la incapacitat d'arribar a un acord per implementar mesures concretes i a la voluntat dels EUA d'obligar la Xina i l'Índia a reduir les emissions.

La declaració del G-8 inclou elements de compromís entre la posició americana de responsabilitzar els països emergents i la postura dels que plantegen que els països ja desenvolupats donin exemple comprometent-se primer i en un grau superior. "Reconeixem que les economies més desenvolupades difereixen de les economies en desenvolupament i, per aquest motiu, posarem en marxa objectius ambiciosos a mitjà termini per aconseguir reduccions absolutes d'emissions i, quan sigui possible, paralitzar l'augment de les emissions segons les circumstàncies de cada país", explica el comunicat.

PREOCUPACIÓ PER L'ECONOMIA

Igual d'ambigües són les referències del G-8 a la preocupació pels preus dels aliments i l'energia. "Estem profundament preocupats perquè el sobtat augment del preu dels aliments, acompanyat de problemes de disponibilitat en alguns països en vies de desenvolupament, està amenaçant la seguretat alimentària global".

Els vuit líders, que avui es reuniran amb els dirigents d'altres països com l'Índia i la Xina, es mostren d'acord en la necessitat de combatre les pressions inflacionistes causades per l'alça del preu del petroli. Per aconseguir-ho proposen mesures de sentit de comú: augmentar les inversions en producció i capacitat de refinació, millorar l'eficiència energètica, promoure fonts d'energia alternatives i desenvolupar noves tecnologies.

Bush i Fukuda anuncien que aniran a l'obertura dels Jocs de Pequín

2008-07-17T17:35:00.001+09:00

7/7/2008 TROBADA DE LÍDERS MUNDIALS
• Els dos mandataris allarguen la mà a la Xina la vigília de la inauguració de la cimera del G-8
• Els Estats Units expressen el seu compromís amb els japonesos segrestats per Corea del Nord als 70 i 80
El president dels Estats Units, George Bush, i el primer ministre del Japó, Yasuo Fukuda, van anunciar ahir a Hokkaido (nord del Japó) que el 8 d'agost seran a Pequín per presenciar la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics. Els dos mandataris es mostren d'aquesta manera d'acord en la política de mà estesa al règim xinès i contra els partidaris de mostrar, mitjançant l'absència de líders en l'acte, el rebuig internacional a les violacions dels drets humans a la Xina. Les opinions a favor de boicotejar d'alguna forma els Jocs Olímpics de Pequín es van fer sentir especialment després de la repressió al mes de març de les protestes violentes al Tibet.

"Els xinesos estan observant amb molta atenció les decisions dels líders mundials, i jo sóc un dels que creuen que no anar a la cerimònia inaugural dels Jocs seria una ofensa per a ells, cosa que podria fer més difícil parlar francament amb els líders xinesos", va declarar Bush per justificar la seva presència.

Per la seva part, Fukuda va basar la decisió d'anar a Pequín en la seva voluntat de separar la política i l'esport: "Molts atletes japonesos hi aniran i per això és natural que jo els vulgui animar. No hi ha cap necessitat de barrejar-hi la política. Encara que la Xina tingui diversos problemes, està fent esforços per resoldre'ls".

Els líders dels EUA i el Japó van arribar a Hokkaido dissabte per participar des d'avui fins dimecres al centre turístic del llac Toya en la cimera de caps d'Estat i de Govern del G-8, el grup de països integrat a més a més per Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia, el Canadà i Rússia.

SEGRESTATS

L'altre gran tema que va acaparar ahir l'atenció va ser Corea del Nord. Al Japó se celebra l'oportunitat de rebaixar la tensió militar al nord-est de l'Àsia, però es tem que amb la recent presentació de l'inventari nuclear nord-coreà, i la subsegüent decisió dels Estats Units de treure Pyongyang de la llista de capitals que recolzen el terrorisme, quedi fora de l'agenda diplomàtica el problema dels japonesos segrestats i traslladats a Corea del Nord als anys 70 i 80.

Fa sis anys Pyongyang va reconèixer els segrestos i va permetre a cinc víctimes tornar temporalment. Tal com era d'esperar, tots cinc es van negar a tornar a Corea del Nord, s'han convertit en testimonis de la brutalitat del règim i han fet augmentar l'animadversió que senten la majoria dels japonesos pel seu problemàtic veí.

Els familiars dels segrestats, de qui Pyongyang encara no ha explicat satisfactòriament el parador, segueixen fent campanya perquè se'ls alliberi o es donin proves que, com diu Corea del Nord, ja han mort, i que es castigui els responsables dels seus segrestos.

Ahir Bush va tenir un record per a Sakie Yokota, la mare de Megumi, una nena segrestada el 1977 per agents nord-coreans quan tornava de l'escola. "Com a pare de dues nenes, no em puc imaginar què seria que les meves filles desapareguessin sense cap motiu", va explicar Bush, que fa dos anys va rebre Yokota la Casa Blanca i es va comprometre a lluitar pel retorn de la seva filla.

El Japó consolida com a tradició no portar corbata a l'estiu

2008-07-11T18:35:00.001+09:00

• Els dos successors de l'exprimer ministre Koizumi, impulsor de la idea, l'han mantinguda
Deixar la corbata a l'armari per poder, amb una vestimenta més informal, apujar la temperatura al lloc de treball i d'aquesta manera estalviar energia és una solució encara molt nova a Espanya (es va estrenar tímidament el 2007 i ha agafat vol aquesta setmana per la decisió d'un ministre de predicar amb l'exemple). Però al Japó, amb només quatre anys d'història, ja és una sòlida tradició. Aquest és el quart estiu que els japonesos, sota el paraigua d'una campanya coneguda com a cool bizz (en traducció lliure, negocis a l'última moda), treballen en mànigues de camisa i amb els termòstats de les oficines a 28 graus, segons la recomanació oficial.

El pare del cool bizz va ser, l'estiu del 2005, el Ministeri de Medi Ambient. Pretenia aportar un petit gra de sorra als compromisos mediambientals del protocol de Kyoto, però la iniciativa va adquirir aviat fama internacional pel suport personal que li va brindar el llavors primer ministre Junichiro Koizumi, polític de carisma magnètic, a qui van començar a imitar immediatament els seus compatriotes. Fins a quin punt Koizumi va fixar les bases d'una tradició en dóna fe el fet que els seus dos successors en el càrrec, Shinzo Abe, primer, i l'actual primer ministre, Yasuo Fukuda, han mantingut la mesura.

Sembla que una de les claus de l'èxit va ser la intel.ligència de Koizumi de dirigir-se a les dones i presentar-les com a víctimes de la corbata. "Les dones no porten corbata i en general vesteixen de forma més lleugera que els homes. Moltes han de pensar molt bé cada dia què es posaran per no agafar un refredat al tren o a la feina", va explicar. Així, ja el primer estiu, més d'un terç de les oficines japoneses van ajustar els seus termòstats a una temperatura superior a l'habitual. Es calcula que amb això es van reduir, durant l'estiu del 2005, en gairebé mig milió de tones les emissions de CO2.
RETICÈNCIES

La campanya cool bizz, no obstant això, no va agradar a tothom. Els fabricants de corbates van veure reduir les vendes el 10%, però les botigues especialitzades en roba per a home es van llançar a anunciar conjunts ideals per anar a treballar ben vestit sense corbata, amb la qual cosa van aconseguir augmentar el seu negoci en més del 2%. Els funcionaris van ser els que més ràpid es van adaptar al canvi. Al sector privat, no obstant això, l'èxit va dependre força més de l'actitud dels directius.

Genji fa 1.000 anys

2008-07-06T12:19:00.003+09:00

Estàtua de Murasaki Shikibu i cartell de l'exposició Genji Monogatari Sen-nen Kinen. JJuste
Fa 10 segles, a la cort imperial, a Kyoto, una noble que firmava com a Murasaki Shikibu escrivia per a les dones de la seva mateixa classe el llibre que ha marcat més la cultura japonesa fins als nostres dies, Genji monogatari (conte o història de Genji). Es tracta del relat fictici de la vida del príncep Hikaru Genji, centrat en els seus amors i desamors a la refinada cort de l'era Heian (794-1185).

Moltes llengües tenen la seva gran obra o el seu autor de referència, com ara el Tirant, el Quixot o Shakespeare, que s'han convertit en el cànon de la seva literatura. És també el cas de Genji Monogatari en la literatura japonesa, però la seva importància va més enllà de les lletres, ja que és el gran referent estètic clàssic del Japó. Aquest any se celebra el mil.lenni del naixement literari de Genji i s'han programat molts actes en honor seu, sobretot a Kyoto i els seus voltants, escenari de la seva vida.

Entre els esdeveniments més pintorescos hi ha la representació en forma de dansa de diversos episodis de la vida de Genji per part de les geishes de Gion. També s'han organitzat activitats per rememorar passatemps que apareixen a l'obra, com un festival per contemplar la lluna a Kobe. Però potser l'acte més important és la gran exposició Genji Monogatari Sen-nen Kinen (El Mil.lenni de la Història de Genji), presentada al Museu de Kyoto.

La mostra ha servit per repassar tant la vida del Genji del relat com la de la seva autora a la cort imperial i la del mateix llibre durant els seus mil anys d'existència.Una de les característiques fonamentals del llibre és que no se'n conserva l'original i n'existeixen nombroses versions. La més antiga que es guarda és la còpia dirigida per Teika Fujiwara prop de 200 anys després de la data en la qual es calcula que Murasaki Shikibu el va començar a escriure. Es creu que les reproduccions a mà es van multiplicar des dels seus primers dies, així com les versions amb il.lustracions i les obres gràfiques basades en episodis de la vida de Genji.

L'arribada de la impremta va suposar la fixació de l'obra, però només fins a cert punt, ja que la dificultat del llenguatge en el qual està escrita ha provocat que fins als nostres dies se succeeixin les adaptacions. Entre les més cèlebres del segle XX es compta la de Junichiro Tanizaki, l'autor d'Elogi de l'ombra o Las hermanas Makioka. La versió més popular dels nostres dies, amb més de dos milions d'exemplars venuts, és la que va acabar el 1998 Jakucho Setouchi, una escriptora de vida agitada, convertida en monja budista i, posteriorment, en un dels autors de més èxit del Japó, gràcies en gran part a les seves aparicions en els mitjans de comunicació.

Mil anys després que comencés a escriure el seu relat, es discuteix sobre si es pot considerar Murasaki Shikibu la primera novel.lista del món, ja que molts experts dubten que la seva obra pugui ser catalogada com a tal. Del que sembla que no hi ha dubte és que és una de les primeres mostres de literatura femenina, en el doble sentit d'estar escrita per una dona i per a dones, i una peça imprescindible per comprendre l'estètica japonesa.

Un miler de menors japonesos són víctimes anualment de delictes sexuals relacionats amb el telèfon

2008-06-25T18:17:00.003+09:00

POLÈMICA PER L'ÚS ABUSIU DE LES NOVES TECNOLOGIES AL JAPÓNENS 'MOBILADDICTES'

Unes nenes japoneses fent servir el mòbil dins d'un tren. JJuste
• El 31% dels estudiants de primària tenen cel.lular
"No puc pensar en una bona raó per deixar que els nens tinguin telèfon. M'agradaria que tothom es plantegés si els mòbils són realment necessaris", va afirmar recentment el primer ministre del Japó, Yasuo Fukuda, en relació amb el notable increment de delictes relacionats amb els mòbils i que tenen com a víctimes els menors.
Malgrat la gravetat del problema, les declaracions sorprenen molt per venir del cap d'un Govern que diu voler implantar una societat en la qual tothom pugui estar connectat a la xarxa telemàtica a qualsevol hora i des de qualsevol lloc. A més, les manifestacions del mandatari semblen arribar una mica tard, ja que el mòbil ha captivat la immensa majoria de nens i adolescents. El 96% dels alumnes japonesos de batxillerat, el 58% de secundària i el 31% de primària ja tenen mòbil.
Delictes greus
Segons les dades oficials, el nombre de delictes relacionats amb l'ús dels telèfons mòbils per part dels nens japonesos supera ja els 1.000 per any i inclou casos de distribució de pornografia, prostitució i fins a 43 violacions després de cites concertades en pàgines i webs d'internet accessibles des del telèfon mòbil.
A més, també han augmentat les pàgines conegudes com a gakko ura saito (l'altra cara de l'escola), en les quals els nens a vegades dediquen cruels comentaris anònims tant als seus professors com als seus companys.
L'alt índex de penetració del telèfon entre els nens es deu al fet que els pares ho veuen sobretot com un instrument gairebé imprescindible per a la seguretat. "La meva filla té telèfon des de quart de primària i això em permet estar més tranquil.la quan estic treballant, perquè puc saber on és. La majoria de les seves amigues també en tenen, sobretot les que els seus pares treballen. No crec que sigui necessari implantar restriccions, és suficient amb explicar bé als nens quins són els perills dels mòbils", explica Eri, mare d'una nena de cinquè de primària.
El treball dels pares fora de casa també sembla ser la raó principal per la qual a Toki, de 12 anys, li van comprar un mòbil fa cosa d'un parell de mesos: "Quan arribo a casa després de l'escola no hi ha mai ningú i moltes vegades he de trucar a la meva mare per saber què m'ha deixat per dinar. Encara que també el faig servir per quedar amb els meus amics i per escoltar música. I si vaig a jugar fins a la tarda, a vegades la meva mare em telefona per avisar-me que ja he de tornar".
L'opinió del primer ministre ha vingut seguida de la presentació d'un programa per conscienciar pares i escoles de la necessitat de limitar l'ús dels mòbils. "Al Japó els mòbils s'han convertit en una joguina cara. Els pares japonesos estan donant telèfons als seus fills sense pensar prou", va explicar l'expert Masaharu Kuba, durant la presentació d'aquesta sèrie de recomanacions.
La majoria de nens japonesos van a les escoles públiques del seu barri, és a dir a poca distància dels seus domicilis, però els que van a escoles privades sovint ho fan en llocs allunyats i hi acudeixen usant els transports públics. Per això és molt normal veure nens de menys de 10 anys viatjant amb metro o amb tren sols.
En contacte familiarA més, entre els que van a l'escola pública també n'hi ha molts que a la nit i els caps de setmana tenen activitats extraescolars o van als juku, les escoles de repàs per preparar-se millor per passar els exàmens d'ingrés a escoles d'elit. Per a tots ells el mòbil és una forma d'estar en contacte amb la família.
A Taisei, de 12 anys, els seus pares li van comprar el mòbil fa un any perquè pogués anar sol amb metro a l'entrenament de futbol. La seva mare defensa la necessitat del telèfon, però és partidària de les restriccions públiques i familiars: "Em semblaria bé que es filtressin algunes pàgines. Al meu fill gran, que ara té 17 anys, nosaltres l'hi vam donar quan va començar el batxillerat. I és cert que alguns nens n'abusen".
Segons Taisei, hi ha nens que a la nit estan desperts fins a molt tard i es dediquen bàsicament a enviar missatges. "Nosaltres vam posar la norma que el telèfon a casa s'ha de deixar al rebedor. A més hem fixat un límit d'horari i de durada de les trucades", comenta la seva mare.

Gastar-se la fortuna en menjar i beure

2008-06-20T22:07:00.004+09:00

El Cui-daoré d'Osaka. JJuste
Que un restaurant tanqui no sol ser una notícia que transcendeixi els breus de la secció local d'algun diari. No obstant, l'anunci que Osaka Meibutsu Cui-daoré (que podria traduir-se com El Famós Cui-daoré d'Osaka) abandona el negoci el 8 de juliol ha aparegut no només en els diaris nacionals, sinó també en els principals informatius de la televisió. No en va, el local és tot un símbol d'Osaka, un dels llocs que surten a les seves guies turístiques i un dels marcs preferits pels japonesos per immortalitzar fotogràficament el seu pas per l'antiga Naniwa. La seva condició d'emblema de la segona metròpolis japonesa es deu al seu nom i a l'autòmat de llautó que hi ha davant de la seva porta.

El nom Cui-daoré ve de l'expressió kuidaore, que es pot traduir com gastar-se la fortuna en menjar i beure, i es considera representativa d'Osaka, en contraposició a la veïna Kyoto, l'esperit de la qual es reflecteix en la paraula kidaore, que significa gastar-se la fortuna en quimonos. Totes dues es reuneixen en la dita Kyoto no kidaore, Osaka no kuidaore, que contraposa l'esperit de refinament estètic amb què s'identifiquen els habitants de l'antiga capital imperial a l'epicureisme dels seus veïns comerciants del sud. No és que a Kyoto no gastin en menjar, sinó que els plats de la seva gastronomia, exemplificats en la luxosa cuina kaiseki, són més apreciats per la seva aparença que no pas pel seu sabor, al contrari del que passa a Osaka.

El 1949, quan el Japó, encara sota l'ocupació nord-americana, lluitava per ressorgir després de la guerra, Rokuro Yamada va tenir l'encert de posar al seu restaurant el nom d'Osaka Meibutsu Cui-daoré, i el va convertir així en símbol dels desitjos populars de recuperar els plaers perduts durant la contesa. A més, el 1950, per atraure la clientela infantil, va posar davant de la porta Cui-daoré Taro, un autòmat que representa un pallasso amb un vestit de ratlles vermelles i blanques i que toca el tambor. Diuen que immediatament va ser un gran èxit i així va començar la desfilada diària per fer-se fotos al costat del ninot, un costum que dura fins ara.

El Cui-daoré és al carrer Dotombori, un bulevard on se succeeixen restaurants, teatres, sales de jocs, karaokes i altres negocis d'entreteniment a Shinsaibashi, al centre d'Osaka. Qualsevol dia passen per la zona centenars de milers de persones, que es poden convertir en milions els caps de setmana. Ara, l'empresa ha decidit tirar la tovallola adduint la incapacitat de mantenir-se com un negoci familiar i per l'envelliment de l'edifici de vuit pisos que l'alberga. No obstant, és fàcil suposar que darrere d'aquesta decisió hi hagi la voluntat de rendibilitzar millor l'extraordinària situació de l'immoble.

L'anunci del tancament i la incertesa del futur parador del ninot han incrementat encara més el pelegrinatge al Cui-daoré. A més a més, molts dels que no hi van expressament per al retrat, si passen per la zona, no deixen escapar l'ocasió de fer-ne una foto amb el mòbil, així que els caps de setmana es formen aglomeracions de persones que esperen torn per immortalitzar-se en companyia de Taro.

Miyazaki, l'Hannibal Lecter del Japó, és executat a la forca

2008-06-20T21:35:00.003+09:00

• El criminal va violar, va assassinar i va esquarterar 4 nenes d'entre 4 i 7 anys als 80

Miyazaki durant una reconstrucció. TV Asahi

"Els atroços assassinats de quatre nenes per satisfer els seus desitjos sexuals no deixen espai per a la indulgència", va concloure el 2006 Tokiyasu Fujita, magistrat del Tribunal Suprem del Japó, al confirmar la sentència de mort contra Tsutomu Miyazaki. Ahir, a la japonesa, és a dir, sense avís públic previ, les autoritats penitenciàries nipones van informar que Miyazaki acabava de ser executat a la forca. Moria així un criminal que entre el 1988 i el 1989 va violar i va assassinar quatre nenes d'entre 4 i 7 anys.

Semblava un home tranquil al taller d'impressió gràfica on treballava amb el seu pare a Saitama, a prop de Tòquio. Però Miyazaki, considerat l'Hannibal Lecter japonès, va esquarterar les víctimes, va beure-se'n la sang, se'n va menjar alguns membres, va dormir amb les seves restes i va incinerar en un forn les mans i els peus per enviar les cendres i els ossos a les famílies. A més, va remetre als mitjans cartes on una dona s'atribuïa els assassinats.

ATAC EN UN PARC

Miyazaki va ser arrestat el juliol del 1989 després de ser atacat pel pare d'una menuda de la qual estava abusant en un parc. Durant els registres al seu domicili, la policia va trobar 5.700 vídeos pornogràfics i de terror, entre els quals hi ha algunes gravacions del que va fer amb les menors. Això li va valer apel.latius com l'Assassí de la nena petita, el Monstre de Saitama i l'Assassí otaku, terme amb què els nipons denominen els joves asocials fanàtics dels còmics manga. Els seus crims van obrir un debat sobre si el porno i els tebeos ultraviolents estaven creant una generació de japonesos insensibles al dolor dels altres.

Durant el judici, l'assassí en cap moment va perdre la calma ni va mostrar cap penediment. Tampoc va lamentar que el seu pare se suïcidés el 1994 al no poder assumir les atrocitats que va portar a terme el seu fill. És més, Miyazaki va arribar a assenyalar que quan es van produir els fets estava "vivint com en un somni". I encara pitjor, sempre es va declarar innocent assegurant que les nenes havien estat assassinades per l'home rata, una espècie de monstre de manga que apareixia per assassinar les menors quan ploraven. Diversos forenses van certificar que Miyazaki tenia esquizofrènia. Malgrat això els jutges el van considerar plenament responsable de les seves accions.

SOCIETAT COMMOCIONADA

Ahir també van ser penjats dos presidiaris més condemnats així mateix per assassinat. Així el Japó ja ha executat 10 persones des de primers d'any i es calcula que a un centenar més els espera el mateix destí.

La societat nipona, marcada per uns codis de comportament extremadament cortesos i acostumada a viure amb un dels índexs de criminalitat més baixos del món, queda periòdicament commocionada per casos d'assassinats en sèrie d'una crueltat inusitada que reben una gran atenció per part dels mitjans de comunicació.

Fa només una setmana un noi va matar set persones a Tòquio, la capital, primer atropellant-ne diverses amb un camió en una zona de vianants i després apunyalant indiscriminadament totes les que es va trobar pel camí.

Execucions sense avís
Al Japó les execucions es fan públiques a posteriori i es fan sempre a la forca. El propi ajusticiat és informat que morirà el matí del seu darrer dia de vida i els familiars i representants legals se'ls comunica quan ja és un fet.

Segons la llei, les execucions s'han de dur a terme, després de l'ordre del ministre de Justícia, en el transcurs de mig any des que el Tribunal Suprem confirma la condemna. Malgrat això, fins fa poc l'espera mitjana al corredor de la mort era de vuit anys.

Ara bé, el nomenament de Kunio Hatoyama com a ministre ha fet que s¡accelerin les execucions i l'han convertit en el ministre que més n'ha ordenat.

"Estem duent a terme les execucions després de triar les persones a les que podem executar amb un sentiment de confiança i responsabilitat", va dir Hatoyama a l'anunciar les execucions.

Per part sevael Primer Ministre, Yasuo Fukuda, es va mostrar partidari de continuar amb l'actual política. "Al Japó l'opinió majoritària és que cal mantenir la pena capital i no veig cap necessitat de canviar el que hem estat fent", va dir.

Malgrat que és veritat que la majoria de japonesos no s'oposen a la pena capital, el debat sobre la seva utilitat i la forma en què es du a terme es va fent cada vegada més present al mitjans de comunicació. Ahir, Ichiro Furutachi, presentador de l'informatiu News Watch, d'Asahi TV, es demanava si era casual que cada cop que un crim conmou la societat japonesa, al cap d'uns dies s'autoritza una sèrie d'execucions.

El G8 demana augmentar la producció de petroli per frenar els preus

2008-06-20T21:23:00.004+09:00

• Els països rics temen la pressió inflacionista que genera la pujada de les matèries primeres
• El ministre japonès d'Economia atribueix a la debilitat del dòlar l'alça continuada del cru

Els ministres d'economia del G8 (format pels Estats Units, el Japó, Alemanya, França, el Regne Unit, el Canadà, Itàlia i Rússia) van tancar ahir a Osaka dos dies de reunions amb un comunicat conjunt en què expressen la seva preocupació pel preu de les matèries primeres, especialment del petroli i els aliments. Els líders de les finances mundials, entre els quals no hi ha productors de cru, van reiterar la seva crida als productors perquè "augmentin la producció i inverteixin per augmentar la seva capacitat".

"Els alts preus de les matèries primeres, especialment del petroli i dels aliments, suposen un repte al creixement mundial estable, tenen greus implicacions per als més febles i poden incrementar les pressions inflacionistes globals", va explicar el comunicat conjunt. Pels països més industrialitzats, "aquesta condicions fan la tria de mesures polítiques més complicada". "Ens mantindrem vigilants i adoptarem accions apropiades, individualment i col.lectivament, per assegurar l'estabilitat i el creixement en les nostres economies i globalment", van afegir.

SENSIBLES DIFERÈNCIES

Malgrat aquesta aparent voluntat de reaccionar conjuntament a la crisi, en les declaracions posteriors a la presentació dels resultats es van apreciar sensibles diferències entre els participants pel que fa a la interpretació dels seus motius.

El secretari del Tresor dels EUA, Henry Paulson, va destacar que s'està davant un problema de falta d'acord entre una gran demanda i una oferta insuficient, i va alertar que "això no és una cosa que es presti a solucions a curt termini". Per la seva part, el ministre britànic de Finances, Alistair Darling, va posar l'accent en el fet que els ministres expressessin la necessitat d'interpel.lar el Fons Monetari Internacional (FMI) i l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) sobre els factors financers que hi ha al darrere de la crisi. "Hi ha visions diferents sobre els efectes que l'especulació està tenint sobre els preus", va acceptar Darling. Malgrat aquestes paraules, cap país va advocar per mesures concretes contra l'especulació.

Només el ministre italià de Finances, Giulio Tremonti, va ser clar durant aquesta reunió a l'assenyalar l'especulació com un dels factors de l'escalada del cru, que es va acostar recentment als 140 dòlars.

ANÀLISI POSTERIOR

Però el director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Dominique Strauss-Kahn, va admetre en roda de premsa que aquest assumpte va ser tractat durant la reunió pels ministres i que serà tasca del seu organisme durant els pròxims mesos analitzar fins a quin punt això és així. Segons la seva opinió, hi ha raons "d'economia real" darrere els forts increments dels preus de les matèries primeres, sobretot el desequilibri entre oferta i demanda, si bé va admetre que "no és suficient per explicar" l'augment.

Durant els dies anteriors a la reunió d'Osaka, el ministre d'Economia del Japó, Fukushiro Nukaga, va apuntar cap al tipus de canvi de les principals divises com un dels motius de l'actual crisi energètica. Nukaga va admetre que havia parlat del tema amb el seu homòleg nord- americà, però sense especificar els detalls de les discussions. Per molts experts, la debilitat del dòlar ha contribuït a accelerar l'escalada del preu del petroli a l'empènyer cap a les matèries primeres gran quantitat de capitals que abans es refugiaven en aquesta moneda.

Ahir, el ministre d'Economia japonès va parlar davant dels mitjans de comunicació de la importància d'haver pogut arribar a una interpretació comuna de la crisi. "Hem aconseguit formular una comprensió comuna que serà important per aconseguir un creixement estable", va explicar l'amfitrió de la trobada, que va servir per preparar la cimera de caps d'Estat i de Govern que tindrà lloc del 7 al 9 de juliol a la riba del llac Toya, a Hokkaido.

La cimera impulsa un fons d'inversió en el clima
Una de les poques accions concretes visibles del G8 a la cimera d'Osaka ha estat la presentació d'uns fons financers dissenyats per ajudar els països en vies de desenvolupament a lluitar contra el canvi climàtic.

"Els ministres de finances del G8 donem la benvinguda i recolzem els Fons d'Inversió sobre el Clima, inclosos el Fons de Tecnologia Neta i el Fons Estratègic del Clima. Estem compromesos amb l'ajuda als països que estan en vies de desenvolupament per afrontar els reptes del canvi climàtic de manera consistent amb les necessitats de desenvolupament de la seva població", estableix el comunicat de la cimera.

De moment, els EUA han anunciat que aportaran al fons 1.500 milions d'euros; el Regne Unit, 1.000 milions, i el Japó, 800 més a aquesta iniciativa, que es presenta com una mesura provisional fins que estigui en acció la nova política multilateral per afrontar el canvi climàtic, que hauria de substituir el 2012 el Protocol de Kyoto. Els tres països volen reunir 7.500 milions, tot i que de moment només han aconseguit el suport exprés però sense aportacions concretes de la resta de països del G8.

"Aquests fons ofereixen una oportunitat per actuar sobre el canvi ara. Són un pas concret endavant per afrontar el repte del canvi climàtic global", va declarar el president del banc Mundial, Robert Zoellick, durant la seva presentació.

Un fort terratrèmol causa 6 víctimes mortals al Japó

2008-06-20T21:19:00.002+09:00

15/6/2008 LA SACSEJADA ATEMOREIX EL NORD DEL PAÍS

• El sisme, de 7,2 graus d'intensitat, va provocar nombrosos corriments de terres
• Els tremolors van provocar una petita fuga radioactiva sense risc per a la població
Un terratrèmol d'una intensitat de 7,2 en l'escala de Richter va sacsejar ahir el nord de Honshu, l'illa principal del Japó, i va fer com a mínim sis morts, 11 desapareguts i uns 200 ferits, a més de quantiosos danys materials. Durant tot el dia es van produir múltiples rèpliques i el Govern va alertar de la possibilitat que se segueixin succeint durant tota la setmana que ve.

L'epicentre del sisme es va situar a Kurihara, a la província de Miyagi, a uns 400 quilòmetres al nord de Tòquio, i va afectar sobretot aquella ciutat i les veïnes Iwate i Akita. Les tres províncies són molt muntanyoses, i per aquest motiu el sisme va provocar nombrosos corriments de terres i que es trenquessin diversos ponts que van deixar milers de cases incomunicades o privades d'electricitat.

Malgrat que l'Exèrcit i els bombers van desplaçar immediatament helicòpters a la zona, ahir a la nit encara quedaven unes 200 persones incomunicades. "La prioritat número u és salvar vides", va declarar el primer ministre japonès Yasuo Fukuda abans d'ordenar a l'Exèrcit que enviés reforços a la zona."Estava al volant del cotxe quan hi ha hagut el sisme", va explicar Makoto Katsurashima, de 72 anys. "M'he quedat blanc quan he vist que desapareixia la carretera sota els meus ulls, a diversos metres davant meu", va afegir.

ATRAPATS

Entre les víctimes hi ha tres obrers de la construcció que van quedar atrapats per un corriment a Kurihara. Dos d'ells van poder ser rescatats però després es va informar que havien mort. El tercer encara està desaparegut. Un altre treballador va morir per una esllavissada de roques al lloc on s'està construint una presa, a Oshu, a la prefectura d'Iwate.

Un altre corriment va sepultar un autobús escolar amb 20 persones, també a Oshu, però tots van poder ser rescatats. Sis dels nens i un mestre van resultar ferits.Les companyies elèctriques van informar que les diverses centrals nuclears de la zona seguien operant amb total normalitat, malgrat que es va produir un incident menor: al centre d'emmagatzematge d'una central hi va haver una petita fuga d'aigua radioactiva que no va ocasionar cap perill per a la població.

REACCIÓ RÀPIDA

El Japó es troba en una zona de gran activitat sísmica, i per aquest motiu els terratrèmols són una cosa freqüent i les mesures de reacció són ràpides i gairebé auto- màtiques. Els canals de televisió suspenen gairebé immediatament les programacions per oferir informació útil i els equips de rescat repartits per tot el territori es mobilitzen molt ràpidament.

En aquesta ocasió el sisme es produeix poc després del gran terratrèmol de Sichuan, a la Xina, que s'ha seguit al Japó amb un interès inusual, tractant-se d'un esdeveniment que va passar a l'estranger, i per això la reacció davant el terratrèmol d'ahir va ser més sensible que de costum.

Un noi causa set morts en un atac indiscriminat a Tòquio

2008-06-20T21:14:00.002+09:00

9/6/2008 UNA MASSACRE EN UNA FAMOSA ÀREA COMERCIAL COMMOCIONA EL JAPÓ

• L'agressor, que "volia matar", atropella amb un camió i apunyala vianants
Set morts i 14 ferits, va causar ahir l'atac indiscriminat que va perpetrar un home de 25 anys a Akihabara, un barri del districte de Chiyoda, a Tòquio, famós per les botigues d'electrònica i de productes relacionats amb els còmics i els dibuixos animats.

Poc després del migdia, Tomohiro Kato va irrompre, amb un camió llogat, a gran velocitat i fent ziga-zagues al carrer principal d'Akihabara, que es converteix tots els caps de setmana a aquella hora en zona de vianants, i va atropellar com a mínim tres persones. Després d'haver atropellat la gent, va baixar del vehicle i, amb un ganivet d'explorador amb una fulla de 13 centímetres, anava apunyalant a tothom que s'interposava en el seu camí, fins que va ser desarmat i detingut per la policia uns cinc minuts després.

"He vingut a Akihabara perquè volia matar algú. Estava fart de viure i volia matar, no importa a qui", va declarar l'agressor a la policia. De la vida i la personalitat de Kato només se'n sap que vivia en un apartament d'una sola habitació llogat per una empresa de treball temporal a Susono, a la província de Shizuoka, al sud de Tòquio. La majoria dels seus veïns gairebé no l'havien vist entrar o sortir; anava sempre sol, i el consideraven poc comunicatiu. Segons la policia, en el moment de la detenció estava lúcid i no semblava que estigués sota els efectes ni de l'alcohol ni de cap altra droga.

CRITS INCOMPRENSIBLES

Els testimonis de la matança van explicar que Kato va atacar les seves víctimes indiscriminadament mentre cridava en to amenaçador paraules incomprensibles. Un dels ferits és un policia de trànsit que quan intentava socórrer un dels atropellats va rebre una ganivetada en una cama. La majoria de les víctimes són homes joves, tot i que també hi ha dues dones i un home de 74 anys que havia anat a Akihabara amb el seu fill a comprar material informàtic.

Poc després de la irrupció de Kato amb el camió, la policia va rebre l'alerta a la comissaria pròxima a l'estació de tren d'Akihabara. Diversos agents el van anar a buscar, i un va intentar de desarmar-lo utilitzant la seva porra com a arma d'esgrima, però Kato només va entregar el ganivet després de ser encanonat amb una pistola.

Al Japó són molt estranys els atacs amb arma de foc, i gairebé sempre formen part de lluites entre bandes mafioses. No obstant, en els últims temps hi ha hagut diversos apunyalaments indiscriminats. Ahir es complien set anys del més greu, la massacre d'Ikeda, en què Mamoru Takuma va matar vuit nens i en va ferir 15 més en una escola primària d'Osaka. Takuma va ser condemnat a mort i executat.

Llenties amb xoriço al cor de la ciutat

2008-05-28T21:38:00.003+09:00

Vicente García, a El Castellano. JJuste

En els últims anys, la cuina espanyola al Japó ha estat notícia per les estrelles Michelin aconseguides pels restaurants Sant Pau i Ogasawara a Tòquio, o pels projectes gastronòmics del cuiner català Josep Barahona. No obstant, paral.lelament als triomfs de la cuina d'autor, s'ha anat consolidant un mercat per a la gastronomia espanyola tradicional, els vins espanyols s'han guanyat un espai i el pernil ibèric ja ocupa un lloc en el vocabulari culinari de molts japonesos. A més, des de fa tres dècades, no han parat de multiplicar-se per tot el país els restaurants amb cuiners japonesos o espanyols i amb el sabor més o menys adaptat al paladar japonès; Jamón-Jamón, El Poniente, Sábado Sabadete o Casa7 són ja clàssics entre els aficionats locals.
Però, entre tots els restaurants de cuina tradicional espanyola, destaca per la seva solera El Castellano, que fa 31 anys es va convertir en el primer regentat per un espanyol. Corria l'any 1977, Espanya acabava de sortir de la dictadura i encara faltava molt perquè es produís el boom del producte espanyol, que arribaria a la seva màxima expansió el 1992. Vicente García, un jove professional de la restauració sortit de Santa Cruz de la Zarza (Toledo), va decidir desafiar els que no veien futur als guisats castissos al Japó.
"Em van dir que no tindria gens d'èxit perquè els japonesos no menjaven cigrons, ni llenties, ni conill..., i jo vaig dir que perfecte, que així no tindria competència. La veritat és que els japonesos no menjaven res de tot això perquè no n'hi havia. Es tractava d'anar educant el seu gust", explica Vicente, que es pren tan seriosament la seva missió pedagògica que fins i tot es nega a servir whisky amb aigua o cafè durant l'àpat.
Pel que fa als ingredients, ell mai ha tingut problemes. Explica que tot és qüestió de relacionar-se i saber negociar amb els proveïdors i si d'alguna cosa no n'hi ha, es crea, com va fer amb un soci japonès quan van decidir produir pernil serrà, xistorra, botifarró o llonganissa, aquí, al Japó. "La clau de l'èxit és ser tu mateix i oferir el que podria trobar un japonès que anés a menjar a casa d'un amic a Espanya", afegeix abans de declarar-se a anys llum del menjar que ofereixen el Sant Pau, l'Ogasawara o Barahona, de qui lamenta que seguís l'estela de Ferran Adrià en comptes de mantenir-se fidel a la cuina tradicional catalana que oferia en els seus primers anys al Japó.
El Castellano és una fonda decorada amb molts dels atributs de la iconografia típica espanyola, on no poden faltar el flamenc, els toros, ni la tuna. Està ubicat en un segon pis d'un petit edifici d'oficines, en una de les zones més apreciades de Tòquio, entre Shibuya, la meca de la moda juvenil asiàtica, i el carrer Omotesando, on se succeeixen les botigues de les marques més prestigioses del món. Segons Vicente, entre els seus clients hi ha estrangers residents a la capital, encara que la majoria són japonesos (sobretot dones) i famosos de pas, com el ballarí Antonio, l'escriptor Fernando Sánchez Dragó, l'aixecador de pedres Iñaki Perurena o l'expresident Jordi Pujol.

Vicente García amb un cuiner. JJuste

Sushi sota els cirerers en flor

2008-05-20T08:49:00.004+09:00

Pícnic en un parc de Kyoto. JJuste
El símbol indiscutible de la primavera japonesa és la sakura o flor del cirerer. Els japonesos li tenen una verdadera devoció. Per això, tot el país està ple de diferents classes de cirerers, que tenen com a finalitat principal oferir-los durant uns dies l'oportunitat de reunir-se amb els amics i disfrutar de la seva bellesa efímera mentre degusten alguna delícia alimentària i, sovint, beuen alcohol en grans quantitats.

Com que el Japó és un país amb una gran varietat de latituds, des del nord de Hokaido fins al sud d'Okinawa, i també una variada orografia, els cirerers floreixen de manera successiva a les diferents parts del país. Per saber quan es produirà l'eclosió a prop de casa i poder programar-hi el pícnic, no és necessari ni ser enginyer agrònom ni comprar-se un almanac. Només cal llegir el diari o veure les notícies de la televisió que informen amb detall dels dies exactes en què les flors s'obriran. Quan es produeix el fenomen en una zona, aquesta es tenyeix de blanc, i un s'adona de l'enorme quantitat de cirerers que arriba a albergar aquest país.

A Kyoto, per exemple, és impressionant passejar per la riba del Kamo, on quilòmetres i quilòmetres de cirerers de la mateixa espècie floreixen simultàniament a principis del mes d'abril. A Osaka, potser el lloc més popular per anar a veure els cirerers és el parc del castell. I a Tò- quio, hi destaquen els jardins del santuari de Yasukuni, així com els del palau imperial per als privilegiats que asisteixen a la recepció oficial que ofereix l'emperador.

A tot el país hi ha milers de llocs prestigiosos pels seus cirerers. El problema és que al Japó també hi ha molta gent i el temps per anar a veure les sakura és molt limitat. Si avui estan en la seva màxima eclosió, demà se'ls començaran a desprendre els pètals i, especialment si apareix la pluja, en qüestió d'hores, les copes passaran del blanc al verd. Per aquest motiu, els llocs on és fàcil estendre un llenç sota els arbres estan disputadíssims. En molts casos, diversos membres d'un mateix grup s'aixequen de matinada per anar a agafar lloc, i fins i tot hi ha professionals que es dediquen a guardar l'espai a canvi d'una propina. Als jardins de Yoyogi, a Tòquio, o al parc Maruyama, a Kyoto, a primera hora del matí ja gairebé no hi queda espai lliure.

Sovint, la festa sota el cirerer se celebra sobre un horrorós plàstic blau. És un exemple més de la necessitat de focalitzar la vista per disfrutar de la subtil bellesa japonesa, moltes vegades envoltada de la lletjor més barroera. Les cobertes blaves sobre les quals seuen molts comensals, sempre descalços, a menjar i beure es venen en qualsevol gran superfície i són les mateixes que s'utilitzen per tapar provisionalment les teulades espatllades o que els sense sostre utilitzen durant tot l'any per protegir les seves pertinences als parcs on habiten. Són barates, pràctiques i resistents, però no s'adiuen amb els cirerers en flor, així que, per deixar disfrutar l'esperit, no queda més remei que anestesiar-lo amb molt d'alcohol, o elevar la mirada cap a les copes emblanquides i el cel, que de vegades també és de color blau.

La gasolina torna pels núvols

2008-05-12T22:28:00.003+09:00

Una benzinera de Kyoto el vespre del 30 d'abril. JJuste
9/5/2008 TORNA A LA VIDA DEL JAPÓ UN ANTIC GRAVAMENGASOLINA PELS NÚVOLS
Els japonesos afronten amb preocupació i mesures alternatives la recent pujada del preu del combustible
• L'impost posa contra les cordes el Govern de Fukuda

"Apago el cartell, perquè d'aquí a poc se'ns acabarà la gasolina", li deia, a les set del vespre del 30 d'abril, un empleat a un altre en una estació de servei. Quan s'apagava el llum, la gasolina normal estava a 127 iens (80 cèntims) el litre i quan tornava a encendre's, l'1 de maig a la matinada, ja estava a 157 iens (98 cèntims) com a conseqüència de la reinstauració de l'impost especial sobre la gasolina. El gravamen es va imposar fa 30 anys, suposadament amb caràcter temporal, i la llei estipula que s'ha de dedicar només a la construcció i el manteniment de carreteres.
Durant tot el dia 30, l'activitat a les estacions de servei del país va ser frenètica, i en alguns punts es van arribar a superar volums de venda vuit vegades superiors als habituals. Molts japonesos van aprofitar les últimes hores de gasolina barata omplint els dipòsits per poder afrontar el llarg pont de primavera de principi de maig. En canvi, el dia 1 les gasolineres estaven gairebé buides, i van fer només el 10% del negoci.
El fantasma de la inflació
El retorn de la gasolina cara, unit a l'augment del preu de la majoria de matèries primeres i a l'efecte que han tingut els escàndols relacionats amb els aliments importats de la Xina, fa preveure un imminent augment de la inflació i un refredament del consum. Molts ciutadans han començat les retallades precisament per la gasolina. "Jo utilitzaré la bicicleta tant com pugui; fins ara anava en cotxe o en tren a la feina però, a partir d'ara, hi aniré pedalant. Quan utilitzo el cotxe, faig una conducció ecològica, sense fer accelerades", explica una agent d'assegurances.
Amb la gasolina pels núvols, no només pateixen els comptes domèstics, sinó també els de molts negocis familiars que no s'atreveixen a repercutir aquest augment en els preus que cobren als seus clients. Un dels sectors més afectats ha estat el dels banys públics, establiments que es mantenen oberts encara per l'afició de molts japonesos al bany com a pràctica de neteja i ritual de socialització. El cost del combustible per escalfar l'aigua s'ha afegit a una clientela que minva per l'envelliment de la població. Per totes aquestes raons, molts han hagut de tancar, canviar a fonts d'energia més barates o inventar-se sistemes per tapar les banyeres i mantenir la calor durant el tancament.
Algunes companyies de transport ja han adoptat a l'hivern diverses mesures per poder reduir la factura del combustible, com obligar els conductors a apagar els motors dels camions en les operacions de càrrega i fer servir mantes elèctriques per mantenir la calor.
Mentre molts japonesos passaven les últimes hores del mes d'abril patint per les seves butxaques i els seus estómacs, a Tòquio, uns 100 diputats de l'oposició van muntar un piquet davant del despatx del president de la Cambra de Diputats, Yohei Kono. Portaven pancartes que deien Abús de poder; escolteu la veu del poble, i volien evitar que Kono arribés fins al ple i s'aprovés la llei impositiva sobre la gasolina. Aquesta norma va caducar al març gràcies al bloqueig al Senat, on l'oposició té la majoria absoluta.
Hores de tensió
Després de diverses hores de tensió, Kono va aconseguir burlar el setge i arribar a l'hemicicle, on la llei es va aprovar sense problemes, malgrat la seva gran impopularitat. "En lloc de gastar tants diners en projectes inútils, en podrien dedicar més a l'educació. Al nostre col.legi hi podríem finançar més viatges d'estudis a l'estranger", es lamenta el responsable d'un centre educatiu.
El primer ministre, Yasuo Fukuda, va intentar convèncer els japonesos. "En un moment en què cada ciutadà fa uns grans esforços per poder arribar a final de mes, és una decisió molt dura. No obstant, he considerat que hem d'aturar aquesta situació irresponsable, en la qual ens trobem amb uns ingressos insuficients", explica Fukuda.
El primer ministre es troba en les seves hores més baixes, amb un índex de popularitat inferior al 20%. Ara diu que impulsarà una llei perquè aquest impost sobre la gasolina no es converteixi solament en asfalt i també pugui servir per finançar necessitats més urgents, com ara la millora de l'ensenyament i l'assistència sanitària. No obstant, sembla gairebé impossible que un polític tan impopular es pugui enfrontar a poderosos grups d'interès que resisteixen el canvi.

Hu visita el Japó en un clima de desconfiança

2008-05-09T08:54:00.004+09:00

Hu Jintao i l'emperador Akihito a la portada del Kyoto Shinbun

El president xinès Hu Jintao va iniciar el dimecres 6 de maig una visita de cinc dies al Japó amb què vol millorar les relacions diplomàtiques entre les dues potències del nord-est d'Àsia. "Espero que durant aquesta visita puguem incrementar la confiança comuna, aprofundir la cooperació, planejar el futur i obrir la via per a un nou estadi per al desenvolupament global d'una relació estratègica sinojaponesa mútuament beneficiosa", va declarar Hu a l'arribar al centre de la capital japonesa, on es podia percebre una gran presència de forces especials de la policia. Mentre començava el programa d'actes del mandatari xinès, en diferents zones de la ciutat es manifestaven els habituals grups d'ultradretans antixinesos, amb els seus camions amb altaveus, i uns 1.000 simpatitzants de la causa independentista tibetana.
Les esperances generades pel viatge de Hu al Japó es refereixen més a aspectes simbòlics que a la resolució de problemes concrets. En aquests moments la història no s'interposa especialment entre Pequín i Tòquio com ho va fer en el passat. Fa 10 anys la visita del llavors líder Jiang Zemin va acabar en fracàs per la seva duresa al recordar, en una trobada protocol·lària amb l'emperador, les atrocitats de l'exèrcit imperial japonès a la primera meitat del segle XX. Posteriorment, entre el 2001 i el 2006, els anys en què el primer ministre japonès era Junichiro Koizumi, els patiments xinesos pel passat imperialista japonès van tornar a ser el principal tema d'intercanvi, gràcies sobretot a les visites del mandatari nipó al santuari sintoista de Yasukuni, on es rendeix homenatge a més de dos milions de combatents japonesos i a 14 criminals de guerra.
Fa dos anys, amb un lideratge molt més jove a la Xina i amb el relleu de Koizumi per Shinzo Abe al Japó, es va iniciar un desglaç diplomàtic que va culminar amb la visita del primer ministre xinès Wen Jiabao. L'actual primer ministre, Yasuo Fukuda, és un conegut defensor de la millora de les relacions amb la Xina.
Mirar al futur

Ara els dos governs diuen que s'ha de mirar cap al futur, però quan intenten concretar la seva anhelada entesa es troben amb assumptes sobre els quals no es posen d'acord, com l'explotació conjunta dels camps de gas del sud del mar de la Xina, en aigües que els dos països consideren part del seu territori, o la resolució en fals del problema de les crestes intoxicades importades al Japó des de la Xina, un assumpte que ha creat un clima de desconfiança dels consumidors japonesos cap als productes que arriben del país veí.
A més, l'últim aixecament al Tibet i la repressió ordenada des de Pequín han servit per augmentar la pressió sobre el primer ministre nipó per part dels sectors que desitgen una actitud més ferma davant una Xina que perceben com un perill creixent a causa del seu poder econòmic i militar. "En lloc de càlides expectatives d'un salt cap endavant en els llaços bilaterals, una desil·lusió decebedora està sorgint ara entre els dos països", deia l'editorial del diari Asahi Shimbun davant la visita de Hu.
L'estada del president xinès al Japó inclou diverses trobades amb l'emperador Aki Hito i el primer ministre Fukuda, així com una conferència a la universitat Waseda i una visita cultural a Nara. S'espera que culmini amb la presentació d'una declaració conjunta que podria incloure algun acord sobre mesures per evitar l'escalfament atmosfèric global.
Unes relacions molt importants

El Japó va establir relacions diplomàtiques amb la Xina el 1972 seguint el camí marcat des de Washington per Richard Nixon. El 1978, sota el mandat del primer ministre Takeo Fukuda (pare de l'actual cap de govern), es va firmar un tractat de pau i reconciliació entre els dos països. Vint anys més tard, el 1998, Jiang Zemin es va convertir en el primer president de la República Popular de la Xina a visitar el Japó. Les relacions contemporànies entre Pequín i Tòquio s'han vist marcades sovint per les lluites internes pel poder a les dues capitals.
Malgrat diversos alts i baixos en els intercanvis polítics, des dels anys 70 no ha deixat d'augmentar la dependència econòmica mútua. El Japó ha aportat ingents quantitats de diners al desenvolupament xinès en forma d'ajuda oficial i en inversions privades d'empreses que desitjaven tenir una base de producció barata i obrir als seus productes un mercat molt prometedor. En aquests moments, l'estabilitat de l'economia japonesa depèn en bona mesura de la salut econòmica xinesa.

Un signe de la globalització

2008-04-28T18:30:00.002+09:00

Un moment del discurs. Foto Jin Juste
28/4/2008 CRÒNICA DES DE KYOTO // JORDI JUSTE
JORDI Juste
Aquest any m'ha tocat assistir a la cerimònia d'ingrés de l'escola primària del meu barri en qualitat de pare d'un dels nous alumnes i com a president de l'AMPA. Diuen que és la primera vegada que un estranger presideix una institució d'aquesta mena a Kyoto i possiblement un dels primeres en tot el país. Un signe de la globalització que, de moment, no ha trobat cap objecció i, en canvi, sí moltes reaccions d'alleujament per part d'aquells que saben que, si aquest any jo presideixo l'AMPA, no ho han de fer ells.
El càrrec és més aviat protocol.lari i les que treballen de veritat són les mares que integren la junta, totes japoneses. Elles estan disposades a donar un braç per l'escola, però no la cara, així que la meva primera feina important ha estat pujar a l'estrada del gimnàs i llegir, davant de nens, pares i autoritats locals, un discurs ple d'expressions honorífiques i de frases fetes. Amb poc marge per a la creativitat i amb una gran por de sortir ni tan sols un mil.límetre del guió. Només aquell que hagi passat per un mal trago semblant serà capaç d'imaginar-se com poden ballar els caràcters japonesos sobre el paper.
A banda d'una lectura correcta, l'èxit de l'actuació en la cerimònia radica a tenir molt clar quan i cap a on s'ha de saludar, amb la inclinació adequada del cos. Segons els meus comptes, en el meu cas són vuit reverències des que m'aixeco tremolós de la meva cadira de la zona d'autoritats fins que hi retorno, alleujat.
Si no es té un paper protagonista, aquestes celebracions són un espectacle interessant, que pot arribar a ser divertit. El decorat presenta unes variacions mínimes: sempre el presideixen la bandera nacional i la local, hi ha un gran gerro amb flors i moltes vegades un biombo daurat. Un dels moments més emotius és el cant de l'himne nacional, aquesta cançó que en molts llocs de l'Àsia recorden com a símbol d'atrocitats. Per a la majoria dels japonesos el Kimigayo és avui dia només una mostra del seu sentiment de pertinença, encara que queda una minoria que es resisteix a mostrar-li un respecte que creu que no mereix. Normalment, tots els assistents es posen dempeus i la majoria l'entonen amb una mestria que demostra, tant com el seu patriotisme, la bona formació musical.
Un altre dels punts importants és el discurs del director. El nostre és un home entranyable, amant d'Europa i devot del seu treball. Té un cert aire còmic, vestit amb frac i dirigint-se a nens de 6 anys, gesticulant i vocalitzant. Els parla de les tres llavors que a partir d'avui hauran de fer créixer: valentia, ganes de fer coses i bona salut.
Els veritables protagonistes, els aproximadament 60 nous alumnes de l'escola, l'escolten intentant veure aquestes llavors al palmell de la mà del professor. Tots van vestits de manera molt elegant i representen el seu paper a la perfecció. Entren, s'asseuen, s'aixequen, fan reverències, s'asseuen de nou, es tornen a aixecar... Tot en un ordre que ja han tingut l'oportunitat d'assajar en la gran quantitat de cerimònies que han viscut al parvulari i que perfeccionaran en les que els esperen en la seva vida al Japó.