Molts tòpics i poca substància en el reportatge sobre el Japó del Magazine

El Magazine (La Vanguardia, La Nueva España, El Faro de Vigo ...) publicava ahir un reportatge sobre el Japó. Sota el títol "Salvats per l'ordre?" Sembla voler explicar que la disciplina ha estat la gran fortalesa de Japó, però que després del tsunami de 2011 els propis japonesos la posen en dubte. Ni una cosa ni l'altra són mentida, però el reportatge no construeix un discurs coherent que em convenci.
El primer que salta a la vista són les fotos efectistes de Carles Mercader, bones per a una exposició artística però que no aporten cap informació al que se suposa que és el tema que haurien d'il·lustrar.
Quant al text, em fa la sensació que Gabi Martínez va escriure una peça més llarga i que va patir les tisores de l'editor. Només així m'explico la síncope argumental amb la qual es teixeix aquest pachwork d'anècdotes, tòpics i opinions desmanegades. L'únic suport teòric és El crisantem i l'espasa, llibre escrit fa més de seixanta anys per l'antropòloga americana Ruth Benedict. Sembla que Martínez ha llegit poc més que això sobre el Japó, i que no coneix molt bé la seva història contemporània i la seva realitat més recent.
Per això escriu coses com:
"La família està governada pels ancians. El país per l'Emperador "(quan cada vegada és més rar que els avis visquin amb o prop dels fills i néts i l'Emperador no mana gens)
"La meditació zen ajuda a la autodisciplina." (quan és una pràctica minoritària)
"... per mans xineses mentre, al seu torn, milers de treballadors d'aquell país s'esllomen en fàbriques produint industrialment, encara que en això no es distingeixen massa dels japonesos "(confonent les llargues hores de treball dels japonesos en qualsevol sector econòmic amb les condicions de treball en la indústria xinesa)
"Les màquines expenedores són un gran negoci, els clients prefereixen no tractar amb dependents" (quan Japó és el paradís del comerç, amb botigues de conveniència arreu i una gran profusió d'excel·lents establiments especialitzats que compten amb personal competent)
"Els còmics manga i les consoles de videojoc són gairebé segones pells per a milions de joves i adults" (quan, a hores d'ara, el que s'hauria d'estar explicant és que la major part de la població japonesa no és consumidora ni dels uns ni de les altres)
Etcètera.

Agafi vostè les verdures i pagui, ciutadà honest

L'altre dia vaig veure al Telenotícies una informació sobre els robatoris en horts del Baix Llobregat, que estan posant en perill moltes explotacions agrícoles modestes. En una de les imatges s'hi veia un home d'edat avançada, però aspecte saludable, amb una bossa amb verdures que acabava de robar, i el pagès empaitant-lo per obligar-lo a deixar-les. Em va fer la sensació que no era un robatori per necessitat.

Coneixent el país, em puc imaginar que el lladre deuria pensar que no feia cap mal a ningú sortint a passejar i tornant a casa amb un bon quilet de carxofes per fer una deliciosa truita. És cert que el seu delicte, per si sol, no li deuria causar cap gran mal al propietari cultivador d'aquella tros de terra. Però no cal ser cap geni per entendre els efectes de la generalització d'aquesta actitud. El més greu és que el que feia aquell home denota una falta de consciència. Possiblement ell ni es considera un lladre. No vull dir que el seu crim sigui equiparable al dels grups organitzats que per la nit roben la maquinària dels pagesos o es carreguen la collita sencera i la carreguen en camions per després vendre-la. Potser des d'un punt de vista de l'ètica individual és menys greu, però des del punt de vista de la moral col·lectiva em sembla més preocupant.

Veient aquelles imatges, vaig recordar-me del mujin hanbai, és a dir, el sistema de venda directa de molts pagesos japonesos, que deixen una lleixa al costat de l'hort amb bosses de productes amb el preu indicat i una guardiola o una caixa per ficar-hi l'import. N'he gaudit moltes vegades als afores de Kyoto, una ciutat de més d'un milió d'habitants (ho especifico perquè quedi clar que no parlo d'una remota zona rural on tothom es coneix). 

Tinc amics japonesos que tenen horts i m'han explicat que "de tant en tant hi ha algú que no paga, o algú que posa menys diners dels que costa el producte", però una immensa majoria paga. Sempre que els sento els he d'explicar, mal que em pesi, que a Espanya al cap d'una estona ja hauria desaparegut tot el producte, i al cap del dia no quedaria ni la guardiola ni la lleixa.

Fiasco nord coreà i debilitat nipona

El fiasco en l’enlairament d’un satèl·lit nord coreà ha posat de manifest la debilitat del Japó, una vegada més. La informació ha arribat tard i de manera deficient al govern i a la població. És evident que el marge de maniobra de Tòquio per influenciar en els assumptes regionals és molt limitat. En aquest sentit, el Japó sembla més una colònia dels Estats Units que un país independent. I, és clar, als Estats Units, a les dues corees, a la Xina i a Rússia ja els està bé així. 

Seguretat nuclear o feina segura després de la jubilació?

El desastre de Fukushima no s'entén sense el amakudari, la col·locació d'alts funcionaris jubilats en empreses relacionades amb les àrees de les que s'encarregaven des de l'Administració. És una pràctica molt estesa, que cada nou govern del Japó es compromet públicament a combatre, però que es manté més enllà dels habituals relleus en la direcció del poder executiu.
Ara s'ha sabut que l'agència d'investigació nuclear ha concedit contractes per uns vuitanta milions d'euros a setze companyies que donen feina a alguns dels seus antics treballadors. És un cas més dels centenars en què es creen uns llaços d'obligacions entre l'Administració i la indústria que fan de la primera un instrument al servei de la segona.
Normalment és un problema d'ús immoral del que és públic i hauria de ser imparcial al servei d'uns interessos privats parcials. Però en el cas de l'energia nuclear es corre el risc que el benefici d'una part s'anteposi a la seguretat de tots.S'ha vist a Fukushima i en nombrosos altres casos des que el Japó es va lliurar a l'ús civil de l'energia nuclear.

No hi ha lloc per plebeus al tron del crisantem

Un grup d’experts conservadors ha comunicat la seva oposició a permetre que les dones nascudes al si de la família imperial japonesa mantinguin l’estatus després de casades. Diuen que si es permetés es posaria en perill el llinatge patern de segles de sang imperial. La idea de permetre que les princeses ho continuïn sent tot i crear les seves famílies s’emmarca en el debat obert pel fet que el príncep hereu només té una filla i per tant el segon en la línia de successió és el seu nebot, el príncep Hisahito.
La Llei de la Casa Imperial estipula que les dones que es casen amb plebeus han d'abandonar el seu estatus imperial. A la història del Japó hi ha hagut diverses emperadrius regnants, però en la successió s’ha mantingut sempre la línia paterna. Per respondre a aquestes preocupacions, el govern està estudiant la possibilitat de limitar les branques femenines a una sola, de manera que les dones podrien regnar però els seus fills serien plebeus.

Oposició regional a les nuclears a Kansai

El govern japonès s’apropaa a la decisió de posar en marxa dos reactors nuclears a la central d’Oi, a la província de Fukui, mentre l’alcalde d'Osaka i els governadors de Kyoto i Shiga volen que continuïn desconnectats.

Els líder locals desconfien de les previsions dels buròcrates i la companyia elèctrica propietària de la central, que alerten de restriccions sense l’energia produïda a Oi. Demanen que expliquin d’on surt el 20 % d’escassetat energètica que diuen que patirà la regió de Kansai aquest estiu sense l’electricitat d’Oi.

El govern central no està obligat a comptar amb l’aprovació dels mandataris municipals o provincials, però no pot ignorar la creixent popularitat de l’alcalde Hashimoto, que prepara la seva formació política per fer el salt a la política nacional en les properes eleccions a la cambra baixa del parlament. Els líders de la regió demanen més informació i garanties de seguretat.